Les estructures compressives beticobalears

Mallorca

Estructura bàsica de les serres de Mallorca. Les serres de Mallorca són constituïdes per un conjunt de làmines d’encavalcament imbricades mitjançant un sistema d’encavalcaments com el que es mostra en la figura inferior. El dibuix superior mostra quina era la disposició d’aquestes làmines (de longitud I) abans de la compressió oligo-miocena que provocà l’escurçament S.

Biopunt, modificat a partir d’un original de Boyer.

La forma del contorn i en bona part la topografia de l’illa de Mallorca són condicionades pel moviment de falles relativament recent; es tracta de falles normals, lligades a extensió de l’escorça, produïdes durant els darrers 12 milions d’anys. N’hi ha dos grups: les unes, són d’orientació NE-SW, i les altres, NW-SE. Les del primer grup tenen una expressió topogràfica més rellevant, però les del segon grup també són importants: una d’aquestes és la responsable de l’existència del freu de Menorca i d’altres ho són de la separació de Mallorca i Eivissa.

Dins l’illa de Mallorca, aquest sistema de falles ha permès l’aixecament i l’enfonsament relatiu d’un conjunt de blocs. Els blocs enfonsats són ocupats per les cubetes de Ciutat de Mallorca, Sa Pobla i Campos. Els blocs relativament elevats constitueixen la serra de Tramuntana, el massís de Randa, el massís de Sineu-Bonany i les serres de Llevant. Aquesta breu enumeració permet comprovar que els blocs elevats corresponen a zones muntanyoses, i els enfonsats, a zones planes i reblertes de sediments recents. Cal remarcar, però, que la zona central de l’illa (Es Pla) no és totalment recoberta de sediments moderns i no pot ésser considerada un únic bloc enfonsat. Es Pla, de fet, és format per un mosaic de blocs, alguns elevats, d’altres enfonsats. En general, els blocs elevats d’Es Pla són constituïts per roques toves del Cenozoic que han estat fàcilment erosionades. La serra de Tramuntana i les serres de Llevant, en canvi, són constituïdes per roques mesozoiques més resistents a l’erosió. Així doncs, l’element físic de la geografia de Mallorca depèn, entre d’altres, de dos factors: les falles recents, que provoquen la compartimentació en blocs, i la litologia d’aquests blocs.

Síntesi de l’estratigrafia de les serres de Mallorca. A les làmines inferiors de la serra de Tramuntana el Triàsic hi és ben representat, i el Juràssic inferior hi té un caràcter bretxós; part de les bretxes tenen un origen càrstic i s’han originat durant el Paleogen. Els sediments miocens descansen directament damunt les bretxes, de manera que hi ha una llacuna estratigràfica molt dilatada, que inclou una bona part del Mesozoic i del Cenozoic. A les làmines superiors de Tramuntana la sèrie mesozoica és una mica més completa, i conté roques marines d’ambient pelàgic del Juràssic mitjà i superior i del Cretaci inferior, i també sediments marins d’aigües somes i lacustres de l’Eocè i de l’Oligocè. A les serres de Llevant, la part de la sèrie compresa entre el Juràssic mitjà i el Cretaci inferior és molt més potent pel fet que les roques que la constitueixen s’han originat en un talús submarí, on les velocitats de sedimentació són molt més elevades que no les corresponents als ambients pelàgics.

Biopunt, a partir d’un original de F. Sàbat

Mapa estructural de Mallorca. L’illa de Mallorca és constituïda per un conjunt de serres i conques separades per falles normals (algunes de les quals s’indiquen en la figura). Les serres més importants són la de Tramuntana i les de Llevant, però també cal esmentar el massís de Randa i Sineu-Bon Any, a la part central de l’illa. Hom ha indicat en el mapa inferior la situació de les conques i la seva fondària, d’acord amb les dades del Servei Hidràulic de les Balears.

Biopunt.

L’estudi detallat d’aquest conjunt de falles està per fer. Hom no té una idea clara de la geometria precisa d’aquestes falles ni de llur interrelació; ni tan sols se sap com ni quan s’han bellugat exactament. De tota manera sabem que començaren a ésser actives durant el Miocè mitjà (Serraval·lià) o el superior (Tortonià) a tot estirar, i que alguna encara ho és. Per exemple, la falla que separa la serra de Tramuntana d’Es Pla és lleugerament sísmica, fet que revela una certa activitat tectònica en l’actualitat.

La Serra de Tramuntana

Ocupa tota la part NW de l’illa. La seva estructura principal és constituïda per calcàries i dolomies mesozoiques. El relleu es enèrgic i la microtopografia sol ésser càrstica.

Estructura geològica de la serra de Tramuntana de Mallorca. A dalt, mapa estructural de la serra, amb Indicació dels encavalcaments i plecs principals. Les làmines d’encavalcament que són delimitades per aquests han estat agrupades pels autors que han estudiat la serra en conjunts d’ordre major, segons criteris estructurals o estratigràfics diferents; en aquesta figura hom ha indicat les 5 unitats descrites al text. A baix, la figura presenta diversos talls geològics de la serra de Tramuntana: X-X’ tall de la part occidental de la serra, (X-X’1 situació actual, X0 - X’0 situació inicial, al final de l’Oligocè), Y-Y’ tall de la part central de la serra, (Y-Y’ situació actual, Y0 - Y’0 situació inicial, al final de l’Oligocè). Els dos talls illustren els trets fonamentals de l’estructura de la serra de Tramuntana, ja que posen de manifest el sistema imbricat d’encavalcaments, que han apilat un conjunt de làmines; el tall Y-Y’, que passa pel Puigmajor i Cúber, permet apreciar el fet que tots els encavalcaments s’arrelen en el Keuper, mentre que l’encavalcament basal de la part occidental s’arrela prop de la discordança postherciniana (límit entre el Paleozoic i el Triàsic).

Biopunt, original de B. Gelabert i altres, modificat.

La serra de Tramuntana és constituïda per un conjunt de làmines d’encavalcament apilades en imbricació. Aquestes escames són de diverses formes i mides (de l’ordre de quilòmetres quadrats) i d’un gruix de l’ordre dels centenars de metres, que pot superar el quilòmetre. Abans de l’inici del procés orogènic responsable de l’estructura de la serra, aquestes immenses lloses jeien l’una al costat de l’altra formant una capa més o menys contínua; la imbricació requereix que hagin estat transportades en sentit horitzontal, i hom considera que han estat transportades i apilades en direcció NW. Les làmines, en desplaçar-se i imbricar-se, es van plegar. Els plecs són elements importants i espectaculars de l’estructura de la serra, però en certa manera són de segon ordre, supeditats a la imbricació. Oscil·len entre pocs metres i uns pocs quilòmetres, i sovint presenten una marcada vergència cap al NW, de tal manera que un dels flancs pot arribar a ésser vertical o, fins i tot, invertit; hi ha plecs per tota la serra,però la distribució no és uniforme; entre els més remarcables figuren els de les cales Boquer i Figuera (Formentor), el de Cuber-Alfàbia, els de la feixa al S del puig de Massanella, els de Comassema i els del puig Batiat. El gruix de les làmines d’encavalcament depèn exclusivament de quina sigui la part de la sèrie estratigràfica que tenen representada.

Vista aèria de la serra de Tramuntana de Mallorca presa en direcció NW, on es pot apreciar el monestir de Lluc i el puig Roig. A la base d’aquest puig es veu clarament un encavalcament sub-horitzontal que col·loca roques del Juràssic inferior (Unitat II) damunt d’un conjunt de làmines i plecs (unitat I) que involucren roques del Triàsic (Keuper), del Juràssic inferior i del Miocè. El puig Roig queda totalment envoltat per l’encavalcament visible en aquesta imatge i, per tant, constitueix una «klippe».

Jordi Vidal / ECSA

Les roques més antigues que afloren a Mallorca són del Paleozoic superior i ja van ésser plegades durant el Carbonífer mitjà a conseqüència de l’orògenia herciniana; damunt hi reposen discordantment gresos i argiles del Permià i del Triàsic inferior (fàcies Buntsandstein), seguit de les calcàries de la fàcies Muschelkalk i de les argiles, margues, guixos i toves volcàniques de la fàcies Keuper del Triàsic superior. A continuació hi ha un paquet gruixut i massís de dolomies i calcàries del Juràssic inferior. Les capes del Juràssic mitjà i superior i del Cretaci són poc gruixudes; en general són de calcàries margoses o noduloses i estan ben estratificades. Damunt dels materials de Mesozoic hi ha roques del Paleogen o, directament, les del Neogen inferior, entre les quals predominen els conglomerats, els gresos i les margues; en general són roques més toves, més deformables i més erosionables que les del Mesozoic, i els gruixos, en general, són reduïts.

Els materials més tous, més deformables o incompetents, intercalats a la sèrie són els nivells de desenganxament, utilitzats per a desmembrar la pila sedimentària inicial: el més important és el format per les capes d’argiles i de guix de la fàcies Keuper, que divideix lacolumna estratigràfica en dos conjunts independents, però n’hi ha un altre, menys evident, prop de la discordança postherciniana (a la base dels materials de la fàcies Buntsandstein), i encara d’altres, com per exemple, al sostre de la fàcies Buntsandstein, a les margocalcàries del Juràssic mitjà i superior i del Cretaci, i molts més en els nivells més incompetents dels materials del Cenozoic.

La majoria de les làmines són constituïdes per tot el paquet estratigràfic situat al damunt de la fàcies Keuper; d’altres, per la sèrie del Buntsandstein i Muschelkalk; d’altres, només per la sèrie de materials del Cenozoic, del Paleogen o bé del Miocè; i encara d’altres, les més primes, simplement per un grup de capes de litologia competent situades entre dos nivells incompetents. Atesa la constitució estratigràfica de la majoria de les làmines, el procés d’imbricació comporta una superposició de dolomies o calcàries del Juràssic inferior a roques del Miocè o del Paleogen. Generalment la superfície de superposició éssubratllada per una capa, més o menys contínua, de materials de la fàcies Keuper, un tipus especial de falla que rep el nom d‘encavalcament. Els encavalcaments han possibilitat que qualsevol distància paral·lela a la direcció de transport s’hagi reduït a la meitat en el decurs de la imbricació. Per exemple, la distància que inicialment separava una roca situada a Sóller d’una roca situada a Alaró era de 18 km, el doble de la distància que hi ha avui entre aquests dos punts geogràfics.

Generalment les làmines s’agrupen en conjunts entre els quals hi ha una certa afinitat. Aquests conjunts constitueixen elements d’ordre superior que es denominen unitats estructurals. En un treball del 1922, Fallot dividia la serra de Tramuntana en tres unitats. Recentment, els geòlegs que han dut a terme el nou mapa per a l’IGME han considerat cinc unitats. En aquesta obra es presenten esquemes també amb cinc unitats, però que en gran part són diferents d’aquelles. Però l’agrupació de làmines «afins» en conjunts (unitats estructurals) és gairebé sempre subjectiva. L’estructura de la serra de Tramuntana és expressada de forma molt més objectiva en els mapes estructurals (i geològics) i en els talls.

La unitat I es correspon aproximadament amb la Sèrie I de Fallot: s’estén des de la zona de Sant Elm i Andratx cap al sinclinal d’Es Rajolí, després queda per davall del nivell de la mar i reapareix uns quilòmetres més enllà a la zona d’Estellencs, estenent-se al llarg de la costa cap a Banyalbufar, Llucalcari, Sóller, Bàlitx, Binis, cala Tuent, Lluc, Mortitx i cala Solleric. A Puigpunyent, les làmines d’encavalcament que constitueixen la unitat I queden totalment envoltades per escames corresponents a la unitat III, i per tant la zona de Puigpunyent forma una finestra tectònica.

La Sèrie II de Fallot ha estat subdividida en dues unitats estructurals: la unitat II i la unitat III. La primera només és representada a la part oriental de la serra de Tramuntana, on es disposa directament damunt la Unitat I. S’estén des del puig Galileu, al S del torrent de Pereis, cap al puig Tomir, el puig d’Es Ca, Ternelles, la cala de Sant Vicenç i la península de Formentor. El puig Roig i el puig Caragoler formen part de la unitat II, però queden desenganxats de la resta de la unitat, perquè l’encavalcament que separa les unitats I i II és quasi horitzontal i com que aquests puigs són elevats i escarpats pertot arreu, la Unitat I aflora a la part baixa de tots els vessants que suporten aquests cims tot envoltant-los i constituint una «klippe» de la unitat II damunt la unitat I.

La unitat III és situada damunt la unitat II a la part oriental de la serra i directament damunt la unitat I a la part occidental. S’estén d’Es Port d’Andratx cap al puig Grua, S’Esclop, Galatzó, Galilea, Ram, Teix, Alfàbia, puig Major, Massanella, Caimari i Eixartell i l’ermita del puig de Pollença.

La unitat IV és situada sempre damunt la III i constitueix la serra de na Burguesa i tota la zona d’Alaró (el castell d’Alaró, el puig de S’Alcadena, etc.).

La unitat V s’endinsa cap a Es Pla central ocupant el turó de Santa Magdalena d’Inca i els turons de Son Fe d’Alcúdia.

La unitat estructural inferior de la pila, que, atès el cabussament del conjunt, és la que aflora al llarg de la costa de Tramuntana, és al·lòctona, a l’igual de la resta d’unitats. És a dir, també s’ha desplaçat cap al NW. Aquesta afirmació es basa en els següents arguments: en primer lloc, que al llarg de la costa, entre Es Port des Canonge i Es Port de Valldemossa, hi ha algunes lentícules tectòniques constituïdes per materials del Paleozoic prehercinià totalment envoltades per roques de la fàcies Buntsandstein (per tant, el procés d’imbricació ha implicat els materials del Buntsandstein de la unitat I); en segon lloc, que en un sondatge mecànic realitzat a Son Bujosa (Port des Canonge), davall de la fàcies Buntsandstein hom ha trobat margues i dolomies del Muschelkalk, una altra prova que el procés d’imbricació afecta la Sèrie I; i en tercer lloc, que els perfils sísmics realitzats al solc de València, destinats tant a la investigació científica com a l’exploració petroliera, han posat de manifest que el front del cinturó d’escames al·lòctones és situat quasi a mig camí entre Mallorca i Catalunya, cosa que significa que totes les escames que afloren al SE d’aquest front (és a dir totes les de la serra de Tramuntana i de les altres serres de Mallorca) són al·lòctones i, en línies generals, s’han desplaçat cap al NW.

Pel que fa a l’edat i la durada de l’apilament, hom pensa que, segurament, tots els encavalcaments de la serra de Tramuntana són anteriors al Tortonià; és molt probable, fins i tot, que siguin anteriors al Serraval·lià, però no és segur. Possiblement, el procés de deformació que ha portat a la imbricació es va iniciar ja durant l’Oligocè, i es va acabar fa uns 11 milions d’anys, però les observacions efectuades no són suficients per a poder arribar a una conclusió precisa i definitiva; per tant, tampoc no es coneix quant va durar el procés.

Seqüències de propagació d’un sistema d’encavalcaments. A dalt, a l’esquerra, un cas de propagació a «coll-i-be» (el tipus més corrent), en el qual els encavalcaments més moderns es formen al bloc inferior de l’encavalcament anterior i a més fondària i en àrees més pròximes a l’avantpaís, mentre que els més antics són transportats a «coll-i-be» dels encavalcaments antics (seqüència de bloc inferior): a la dreta, propagació fora de seqüència, el cas oposat a la propagació a «coll-i-be» (seqüència de bloc superior). A baix, criteris estratigràfics i geomètrics per determinar la seqüència de propagació. Un dels criteris clars per determinar la propagació a «coll-i-be» és que un nivell estratigràfic determinat tapi l’encavalcament més proper al rerepaís i, alhora, sigui desplaçat per l’encavalcament més proper a l’avantpaís; en el cas contrari, la propagació és fora de seqüència. Si els encavalcaments superiors estan més plegats que no els inferiors, el sistema s’ha propagat a «coll-i-be»: si els més propers a l’avantpaís són tallats pels superiors, la propagació ha estat fora de seqüència.

Biopunt, original de F. Sàbat

Hom pot imaginar diferents ordres d’apilament que donin lloc a una imbricació com la de la serra de Tramuntana. La imbricació pot haver començat per darrere, de tal manera que la primera làmina a bellugar-se sigui la que inicialment era situada més al SE, la qual, en desplaçar-se, quedaria situada damunt la llosa que a continuació esdevindria la segona làmina; quan aquesta segona làmina es desplacés, portaria la primera «a coll-i-be», o sigui que seria transportada passivament. Però l’ordre pot haver estat absolutament oposat, i hi ha d’altres seqüències possibles. La majoria de cinturons d’encavalcaments d’arreu del món s’han desenvolupat segons una seqüència de propagació com la primera, és a dir en seqüència a «a coll-i-be»; aquesta és la regla general si hom considera tota l’amplada del cinturó orogènic, bé que en determinades situacions, com per exemple a la part més frontal, alguns encavalcaments s’han propagat en l’ordre oposat («fora de seqüència») i, des del punt de vista mecànic, és lògic que sigui així: l’evolució d’una serralada comporta que la zona on s’ha iniciat la deformació es deformi encara més i més, però que alhora s’eixampli progressivament, incorporant les àrees adjacents que fins ara pertanyien a l’avantpaís no deformat; a la fi de l’evolució, la deformació serà màxima a la zona inicial, ja que és on aquesta ha durat més, i disminuirà cap a l’avantpaís, on serà mínima o nulla. Enaltres paraules, l’evolució d’una serralada comporta que la deformació progressi cap a l’avantpaís. Hom creu que són diverses les làmines que es belluguen alhora. En tot moment, la major part del moviment es concentra en el desplaçament d’una làmina: hi ha un conjunt de làmines que es bellugen l’una després de l’altra, amb moviments lents i de llarga durada; però la que en un moment determinat s’està desplaçant no es deturarà fins molt temps després que la propera haurà començat a bellugar-se i potser, fins i tot, després de la subsegüent. De manera que sempre hi ha dues o tres làmines en moviment. I encara més, en desplaçar-se la deformació cap a l’avantpaís, les zones més internes continuen deformantse i successives onades de deformació es propaguen a través de la zona orogènica; per tant, sempre hi ha unes quantes làmines que es belluguen reajustant llur posició.

La seqüència de propagació dels encavalcaments pot ésser deduïda o bé a partir de criteris estratigràfics que permetin datar cadascun dels encavalcaments, o bé de criteris geomètrics. Els criteris de datació estratigràfica ja han estat mencionats i, en el cas de la serra de Tramuntana, no són suficients per a determinar amb precisió l’edat de tots el encavalcaments. El principal criteri geomètric és el següent. Els encavalcaments, en el moment de formar-se, cabussen cap al rerepaís, altrament, no podrien superposar i apilar escames, i per això els que afloren cap a l’avantpaís són els encavalcaments inferiors i els que afloren cap al rerepaís, els superiors. Si els superiors són més antics que els inferiors, aquests deformaran els superiors, presentant una seqüència de propagació «a coll-i-be». En el cas que els encavalcaments superiors tallin els inferiors, o les estructures que hi estan associades, queda de manifest que els encavalcaments s’han propagat en la seqüència oposada, és a dir fora de seqüència. L’existència d’algunes finestres tectòniques a la part occidental de la serra de Tramuntana, com per exemple la de Puigpunyent, la d’Es Verger o la d’Esporles, suggereix que els encavalcaments s’han propagat «a coll-i-be».

Més endavant seran discutits els criteris estratigràfics amb relació a les serres de Llevant i fins i tot més enllà de l’illa de Mallorca, que també indiquen que la megastructura de la serra de Tramuntana s’ha desenvolupat segons una seqüència d’encavalcaments propagats «a coll-i-be». De totes maneres, a menor escala, a la serra de Tramuntana hi ha encavalcaments fora de seqüència. L’observació del mapa estructural posa en relleu que les traces dels encavalcaments situats a la base de les finestres mencionades i d’algunes «klippe» o «semiklippen» (com per exemple les de Ses Fontanelles - puig d’Es Vent, Deià, puig de Sa Comuna, Puig-roig, etc.) són circulars. Sovint la vora SE d’aquestes estructures és escapçada per una falla de traç en general bastant rectilini, la qual cosa demostra que té un cabussament fort. L’observació directa prova que el cabussament és cap al SE. Algunes d’aquestes falles són encavalcaments que, com s’ha dit, escapcen la finestra, és a dir que són més recents que l’encavalcament de la finestra i que, situats més enrere, són fora de seqüència.

Per a il·lustrar el conjunt d’idees exposades, seran descrits alguns talls parcials destacant, en cadascun, les observacions que ho corroboren.

Cala Boquer i cala Figuera

El cap de Formentor pertany a la nostra segona unitat estructural. És constituït per un conjunt de làmines d’encavalcament. La sèrie estratigràfica en cadascuna és composta de dolomies i calcàries massisses del Juràssic inferior, recobertes discordantment per capes del Miocè inferior i mitjà. L’estructura de conjunt resta clarament expressada en la morfologia, ja que, en ésser els materials del Miocè més fàcilment erosionables que no els altres, aquests ocupen el fons de les cales, mentre que les calcàries formen les cingleres que voregen les cales per llur cantó sudoriental o formen penya-segats sobre la mar. Aproximadament al peu de cada cinglera se situa l’encavalcament que possibilita que la làmina que forma el penya-segat encavalqui sobre la immediatament inferior. Per sota de l’encavalcament, les capes del Miocè estan plegades formant sinclinals de dimensions quasi quilomètriques. Aquesta estructura queda ben il·lustrada en un tall transversal de conjunt del cap de Fomentor.

Estructura geològica de la península de Formentor, a la costa NE de Mallorca. La figura mostra (al mig) el mapa geològic de la península, on s’aprecia que la distribució de les dolomies del Retià, les calcàries del Lias i els sediments del Miocè, és determinada per un conjunt d’encavalcaments. El tall Z-Z’ il·lustra la disposició dels encavalcaments i la geometria dels sinclinals amb nucli al Miocè, desenvolupats en el bloc inferior d’alguns encavalcaments. També s’ha representat (a baix) la geometria d’aquesta zona abans de la deformació miocena; aquest tall restituït permet apreciar la importància de l’erosió premiocena i l’existència de falles mesozoiques.

Biopunt, modificat de B. Gelabert i altres.

Una de les cales on hom pot observar millor el sinclinal de les capes miocenes és la cala Boquer, especialment vista des de la mar; la xarnera del sinclinal coincideix amb el fons de la cala. D’aquí cap al NW, les capes del Miocè (que són fàcils de reconèixer perquè estan ben estratificades en nivells d’ordre decimètric i són constituïdes de calcarenites) cabussen entre 20° i 30° cap al SE. En canvi, del fons de la cala cap al SE, les capes del Miocè es disposen quasi verticalment. Per tant, el sinclinal, que té un eix gairebé horitzontal i una direcció ENE-WSW, és fortament vergent al NW. Les capes verticals presenten un clivatge ben manifest (visible fàcilment, perquè es tradueix en clivelles a la superfície de la roca) que cabussa suaument cap al SW. Aquest clivatge és gairebé paral·lel al pla axial del plec, però es disposa en forma de ventall i és més ben desenvolupat al flanc vertical. Totes aquestes característiques poden ésser observades en altres plecs d’un origen similar. La darrera, especialment, és una indicació que el flanc vertical és el més intensament deformat.

A la cala Figuera hi ha una estructura similar, per bé que, en aquest cas, el sinclinal no és tan fàcilment visible, a causa dels esbaldrecs que el cobreixen parcialment. En canvi, a l’entrada del túnel de la carretera, hom pot observar sense dificultat l’encavalcament que separa dues làmines: cabussa uns 35° cap al SE i té una sèrie de microstructures associades. Especialment, hom pot veurehi clivatge espaiat i anastomòtic, generat principalment per dissolució. La disposició dels plans de clivatge en relació amb la superfície d’encavalcament permet determinar la direcció en què es va produir el moviment. En aquest cas concret, el bloc superior de l’encavalcament es va moure cap a l’W, és a dir que ha tingut un component destre considerable.

Cala Tuent i resclosa de l’embassament de Cúber:

Tall geològic del sinclinal de Cúber, el plec més important de tota la serra de Tramuntana. En realitat es tracta d’un sinclinal complex amb un flanc normal que cabussa cap el SE i té una sèrie quasi completa de Mesozoic (el Juràssic mitjà és aprimat tectònicament i el Cretaci hi és molt poc representat). El flanc SE és molt reduït i és tallat per un sistema d’encavalcaments. Al voltant de la carretera de Sóller a Lluc, el nucli del sinclinal és constituït per un sinclinal i un anticlinal de segon ordre, amb un flanc capgirat ben desenvolupat.

Biopunt, original de F. Sàbat

Tot el que s’observa en aquest tall forma part de la primera i tercera unitats estructurals. A la cala Tuent afloren els materials detrítics, vermellosos i poc consistents de la fàcies Keuper del Triàsic superior. Intercalats entre aquests materials hi ha una sèrie de nivells mètrics de tons molt foscos, de vegades quasi negres: es tracta de roques volcàniques. Hom pot reconèixer-hi colades de lava, sills i toves. A l’indret del trencall de Sa Calobra aflora una alternança de capes decimètriques de dolomies i margues dolomítiques que són la base de les roques carbonàtiques i massisses de la plataforma del Juràssic inferior.

La carretera s’enfila a través d’un estret de roca tallant l’antiga plataforma i, en guanyar alçada, les dolomies i calcàries són bretxificades. La bretxifícació, però, esdevé molt evident en diverses ocasions al llarg de la pujada; sovint hom pot observar bosses decamètriques de bretxes constituïdes per còdols i blocs angulosos (hom haconsiderat que aquestes bretxes tenen un origen càrstic i que són paleògenes). Més amunt, les calcàries estan més ben estratificades i no són bretxificades. Tot seguit de manera discontínua, afloren les margues —de vegades amb braquiòpodes— i les encrinites que marquen el sostre de la plataforma del Juràssic inferior. Des de mitja pujada fins a dalt del coll de Cals Reis o de la Corbata, la seqüència descrita (dolomies bretxificades, bretxes evidents, calcàries estratificades, encrinites) es repeteix tres vegades. Això indica que es travessen tres escames. En un cas, fins i tot, l’encavalcament és subratllat per petits afloraments de gresos del Miocè, difícils de localitzar des de la carretera.

Des dels voltants de coll hom pot veure la part alta del puig Major. En aquest vessant aflora novament tota la sèrie del Juràssic inferior i, per tant, constitueix una nova làmina, aquesta vegada de grans dimensions. A la base del puig Major, pel cantó de la mar, just damunt el coll de Cals Reis, aflora un conjunt de petites làmines (lentícules d’encavalcament) que ressalten molt bé sobre el paisatge. La base d’aquest conjunt —damunt el qual descansa el puig Major— és remarcada per les margues vermelles del Keuper que afloren al trencall de Cals Reis. Cap a l’W, damunt els Binis, la base d’aquestes làmines també queda subratllada per les margues de Keuper, però allí hi afloren a més a més roques del Miocè (principalment l’inferior), també amuntegades en un conjunt de lentícules d’encavalcament (dúplex dels Binis). La carretera, abans d’entrar al túnel del Gorg Blau, travessa una falla vertical que passa pel coll entre el puig Major i el puig de Ses Vinyes. L’estructura dels voltants de l’embassament de Cuber és complexa, però, a grans trets, pot ésser descrita com un sinclinal de dimensions quilomètriques vergent cap al NW. Aquest sinclinal es prolonga de manera més o menys seguida fins a la serra d’Alfàbia i és el plec més gran (15 km de llarg) de tota la serra de Tramuntana; l’eix és subhoritzontal i orientat paral·lelament a la serra, això és NE-SW. El flanc NW del sinclinal cabussa cap al SE i és constituït per calcàries massisses del Juràssic inferior que afloren, per exemple, entre Cuber i la carretera que puja al puig Major. L’estratificació només és ben visible en les encrinites que ocupen el vessant meridional del puig de Ses Vinyes i damunt les quals, en determinats indrets, hom pot observar una crosta ferruginosa («hard ground») ben desenvolupada. D’altra banda, el flanc SE del sinclinal també és constituït per calcàries massisses del Juràssic inferior, que formen les crestes rocalloses que encerclen pel S la vall de Cuber. Al fons d’aquesta vall hi ha el nucli del sinclinal, ocupat per una alternança de margues fosques i margocalcàries decimètriques corresponents al Juràssic mijtà i per calcàries noduloses o micrítiques del Juràssic superior. Les margocalcàries afloren arreu i generalment tenen una disposició subhoritzontal, a excepció dels voltants del canal d’entrada d’aigua a l’embassament, on són en posició vertical o fins i tot capgirades, cabussant aleshores cap al SE. Les calcàries del Juràssic superior afloren bé a la trinxera de la carretera. A la pedrera que hi ha arran de la resclosa de l’embassament, les capes de calcàries del Juràssic inferior són en posició vertical, a conseqüència d’un plec anticlinal de segon ordre tallat per un petit encavalcament a la base (anticlinal del bloc superior). En aquesta pedrera també afloren les capes de margues i gresos típics del sostre de la plataforma del Juràssic inferior; tot plegat constitueix un exemple d’un dels tipus de complicació presents al sinclinal complex de Cuber-Alfàbia.

Orient - Alaró

Orient és situat a la tercera unitat estructural i Alaró a la quarta. Com a mínim, doncs, aquest tall travessa un encavalcament; en efecte, aquest és a la base de les cingleres del castell d’Alaró, que es troben al bloc superior de l’encavalcament i són de roques carbonàtiques ben massisses del Juràssic inferior. Al bloc inferior de l’encavalcament hi ha margues del Cretaci inferior (Albià) sobre les quals, ocasionalment, descansen roques detrítiques del Paleogen que esdevenen més gruixudes cap a l’E. Les margues del Cretaci, quan són fresques, són molt fosques; les anàlisis químiques realitzades indiquen que el contingut total de matèria orgànica (5,3%) és suficient per a constituir una roca mare capaç de generar petroli. Al N de l’encavalcament, l’àrea entre Orient i Comassema pertany a la tercera unitat estructural; és d’estructura complexa i està constituïda per un conjunt de plecs (els més aparents són anticlinals) vergents cap al NW, relacionats amb encavalcaments. La major part de roques que hi afloren són calcàries del Juràssic mitjà o superior.

L’estructura de la quarta unitat als voltants d’Alaró és menys espectacular; les capes cabussen més suaument i regularment, i són constituïdes per roques del Paleogen entre les quals figuren els llits de lignit.

Finestra de Puigpunyent

Estructura de la zona d’encavalcaments i finestres tectòniques de Puigpunyent. Son Balaguer i S’Alqueria, a la part sud-occidental de la serra de Tramuntana. El dibuix mostra el mapa estructural del sector (a dalt) i els detalls ampliats de les àrees on se situen els talls A-A’ i B’B’ que mostren les finestres tectòniques de Son Balaguer i S’Alqueria. L’estructura del sector occidental de la serra es caracteritza per l’existència de finestres i semifinestres tectòniques en el fons de les quals afloren materials de la unitat I (principalment, sediments del Miocè) encavalcades per roques de la unitat III. El traçat dels plecs d’aquesta zona determina una forma d’S i en el sector del Galatzó es disposen en direcció N-S. Aquesta direcció dels plecs és anòmala a la serra de Tramuntana, i hom ha interpretat que està relacionada amb una rampa obliqua dels encavalcaments.

Biopunt, original de F. Sàbat i altres

Puigpunyent és situat al bell mig d’una finestra tectònica excepcional. En una regió amb encavalcaments, una finestra tectònica s’origina quan l’erosió excava una cuberta a través d’una làmina d’encavalcament i arriba a foradar l’encavalcament subjacent que estava soterrat. El fons de la finestra, des de més avall del poble fins a Son Noguera (3,5 km més al N), és ocupat per roques del Miocè inferior i mitjà pertanyents a la primera unitat estructural. Aquests materials afloren bé entre Puigpunyent i el coll d’Es Grau. Al llarg de la carretera que s’enfila cap al coll hom pot observar les capes de calcàries gresoses i margues del Miocè mitjà en posició vertical, travessades per un clivatge hortizontal (sovint es fa difícil destriar el clivatge’de l’estratificació). Aquesta disposició correspon al flanc vertical d’un sinclinal parcialment encavalcat per una massa arrodonida de gresos i conglomerats del Miocè inferior, que domina la carretera i que fa un anticlinal lax. La cartografia geològica mostra que els eixos d’aquests plecs i la traça de l’encavalcament que els separa tenen una direcció N-S, o sigui que són oblics respecte a la direcció de la serra. Aquestes dues estructures són una mostra representativa del conjunt que ocupa el fons de la finestra. El puig de Na Fàtima i totes les serres del voltant de Puigpunyent són constituïdes per roques anteriors al Miocè que encavalquen sobre les capes del Miocè. En molts indrets, damunt els materials del Miocè descansen les margues vermelles del Keuper (Triàsic superior), seguides de dolomies del Juràssic inferior, damunt les quals, al vessant W, hi ha dolomies del Muschelkalk (Triàsic mitjà) i novament margues del Keuper i dolomies del Juràssic inferior. Aquestes repeticions posen de manifest que el bloc superior de la finestra de Puigpunyent és format per un conjunt de làmines que formen part de la tercera unitat estructural (la segona queda restringida a la part oriental de la serra de Tramuntana). Puigpunyent és una de les localitats on hom pot veure clarament com les dolomies del Muschelkalk estan involucrades en l’estructura d’encavalcaments.

S’Alqueria - puig de S’Esclop - Galatzó

Aquesta àrea pertany a la tercera unitat estructural. La carena que va del puig de S’Esclop a Galatzó és constituïda per un conjunt de làmines que involucren capes de la fàcies Keuper i els materials carbonàtics de la plataforma del Juràssic inferior. Aquesta pila de làmines encavalca cap al NW i l’encavalcament basal añera de manera discontínua al vessant de la costa de Tramuntana. Tot aquest conjunt és afectat per plecs d’estil molt variat, la geometria dels quals és visible a la vall de Galatzó, on hom pot observar com els eixos dels plecs de granradi tenen una direcció aproximadament N-S; la mateixa que segueixen els plecs del Miocè de Puigpunyent. És remarcable que tots són oblics respecte a la direcció de la serra, és a dir que no són perpendiculars a la direcció de transport de les làmines de la serra de Tramuntana i van associats a l’existència de rampes laterals (o obliqües). En altres indrets de la serra, aquests plecs laterals o oblics són més desenvolupats que a la vall de Galatzó: aquest és el cas dels plecs dels turons de Santa Fe, prop d’Alcúdia, que corresponen a la cinquena unitat.

Damunt el conjunt de S’Esclop - Galatzó encavalca una làmina de dimensions molt considerables, en la qual participen roques de la fàcies Muschelkalk del Triàsic. L’encavalcament passa pel Comellar des Ratxo, frega la possessió de Galatzó i salta la carena prop del puig Batiat per baixar cap a la vall de S’Alqueria. El puig Batiat és situat al bloc superior d’aquest encavalcament, té estructura de sinclinal orientat N a S i vergent cap a l’W. El sinclinal afecta els gresos i limolites del Miocè inferior i part de la carena que s’estén del puig Batiat al puig de S’Esclop pertany al flanc vertical.

Cala d’Es Conills (Sant Elm)

Estructura geològica de la zona de Sant Elm, a l’extrem nord-occidental de la serra de Tramuntana: a dalt, mapa estructural de la zona; a baix, tall geològic de la cala d’Es Conills. L’extrem de la serra de Tramuntana es caracteritza per encavalcaments molt horitzontals que donen lloc, en superfície, a traces en totes les direccions. A Sant Elm, la traça dels encavalcaments principals és aproximadament N-S. Prop de la cala d’Es Conills s’observa una sèrie contínua, constituïda per materials del Paleogen i del Miocè, afectada per encavalcaments menors i plegada per un sinclinal vergent al NW el qual, al seu torn, és tallat per una falla direccional; es tracta d’un dels pocs exemples clars de les falles direccionals, paral·leles a la direcció regional dels encavalcaments, que probablement han deformat tardanament Mallorca.

Biopunt, original d’E. Roca i J. Vergés.

La zona de Sant Elm i la cala d’Es Conills pertany a la unitat I. Les penyes de la costa immediatament al S de la cala són del Paleogen: calcàries, gresos, una passada de carbó i conglomerats de l’Eocè superior. En una petita cala plena de blocs que s’obre 300 m al S de la cala des Conills hom pot observar com les capes de gresos situades damunt els conglomerats del Paleogen estan plegades en un sinclinal de direcció NE-SW vergent cap al NW. El flanc vertical del sinclinal presenta un clivatge de pla axial disposat en ventall que, en general, cabussa suaument cap al SE. El plec està escapçat per un encavalcament que cabussa fort cap al SE i que presenta, d’acord amb les microstuctures del pla de falla, un moviment direccional amb un fort component destre. Atesa la relació entre el plec i l’encavalcament, hom pot dir que aquest darrer és posterior i correspon a uns dels encavalcaments fora de seqüència abans explicats.

El massís de Randa

A la zona central de l’illa hi ha diversos massissos, en general de poca alçària. Els més importants són el de Randa i el de Sineu-Bonany. Només es farà referència al primer, perquè del segon hi ha relativament poques dades.

L’estructura fonamental del massís de Randa respon a la superposició de dues unitats estructurals, cadascuna amb una sèrie estratigràfica molt diferent: la unitat inferior és constituïda per la sèrie completa de roques del Juràssic i el Cretaci inferior, damunt les quals descansa, en un contacte discordant, la sèrie del Miocè inferior i el mitjà; la unitat superior és formada majoritàriament per roques del Paleogen que encavalquen els materials miocens de la unitat inferior. L’estructura de la unitat inferior és senzilla: consta de plecs de gran radi de curvatura, d’eix subhoritzontal i de direcció NE-SW; també cal destacar que al puig de Randa —on la sèrie miocena és més gruixuda i completa— hi ha un clivatge que cabussa regularment cap al NW i que no sembla directament associat a cap plec. L’estructura de la unitat superior és molt més complexa. És constituïda per un conjunt d’escames imbricades, entre les quals, la que és situada més al NW (la qual aflora molt bé a la carretera d’Algaida a Randa) és formada predominantment per limolites i conglomerats de l’Eocè terminal i l’Oligocè, i presenta un plec quilomètric de direcció NE-SW i eix subhoritzontal; la segona làmina d’encavalcament (molt ben representada als turons del puig Galdent, el puig de Ses Bruixes i el puig de So n’Escolà), és constituïda per materials de l’Eocè mitjà i superior i té la particularitat de presentar diversos plecs quilomètrics, d’eix molt inclinat; les altres làmines s’estenen al SE de les anteriors, són d’estructura més simple i totes formades per roques de diversos nivells estratigràfics de l’Eocè, a excepció del puig de Ses Roques, format per roques del Catià terminal (Oligocè terminal) i de la làmina de Montsió, constituïda per dolomies de la base de la plataforma del Juràssic inferior. Les capes que trobem al si d’aquestes làmines d’encavalcament cabussen cap al SE o estan en posició vertical.

Estructura geològica del massís de Randa, on es posa de manifest l’existència de dues unitats estructurals principals, la inferior constituïda per Mesozoic i Miocè discordant, i la superior, per Paleogen. La figura presenta, a baix, el mapa estructural del massís de Randa. Al mig, un tall geològic esquemàtic que illustra l’estructura del massís de Randa (la unitat inferior presenta una estructura d’encavalcaments en dúplex, mentre que la superior, molt prima, probablement ha experimentat moviments oposats; la part SE s’ha desplaçat cap al NW, i la part NW ho ha fet cap el SE; ambdues direccions de transport convergeixen al voltant del puig de Randa; una falla normal tardana i de direcció E-W talla tot el conjunt). A dalt, un detall de la discordança del Miocè inferior al damunt del Juràssic de la unitat inferior, tal com es pot observar a Castellitx.

Biopunt, original d’E. Anglada.

La superfície d’encavalcament que posa en contacte la unitat superior i la inferior, en conjunt, és subhoritzontal, però és afectada pels plecs de la unitat inferior, cosa que permet deduir que les imbricacions —de fet, és un dúplex— de la unitat inferior s’han produït en una seqüència de propagació «a colli-be»; en canvi, la major part dels plecs de la unitat superior estan tallats per l’encavalcament principal, que s’ha produït, per tant, fora de seqüència respecte a la formació d’aquests plecs. La direcció de transport de totes aquestes escames no pot ésser determinada amb certesa, però si hom considera que els plecs s’han originat perpendicularment a la direcció de transport, cadria suposar que aquest s’ha produït segons la direcció SE-NW, cosa que estaria d’acord amb el que es dedueix a la serra de Tramuntana i també amb el clivatge del puig de Randa. Més problemàtic encara resulta determinar el sentit del transport. En general, hom pot considerar que en totes les escames, tant de la unitat superior com de la inferior, ha estat cap al NW, a excepció de l’escama més septentrional de la unitat superior —la làmina d’Algaida— que hom pot considerar transportada cap al SE, d’acord amb el sentit suggerit pel clivatge del puig de Randa.

L’encavalcament que superposa les dues unitats estructurals afecta àmpliament els materials del Miocè mitjà i, per tant, ha d’ésser posterior a l’edat de sedimentació d’aquests. Els encavalcaments interns del dúplex de la unitat inferior —poc visibles sobre el terreny— s’han produït en una seqüència «a colli-be» i, per tant, són immediatament posteriors a l’encavalcament principal i hom els considera també formats durant el Miocè mitjà. A causa de la deformació fora de seqüència de la unitat superior, part dels encavalcaments responsables de les imbricacions de la unitat superior poden haver-se produït abans del Miocè mitjà, però en tot cas sembla que majoritàriament s’han produït ja iniciat el Miocè, atès que localment afecten materials de l’Oligocè terminal (puig de Ses Roques).

El punt més interessant de tot el massís és el puig de Randa, on els materials miocens pertanyen a la unitat inferior i són envoltats de materials de la unitat superior; per això té l’aspecte d’una finestra tectònica. Però la part central de la possible finestra és en una cota molt més elevada que les vores (per tant, cal pensar en una culminació pronunciada o dom, que afecta el conjunt de la finestra); i a més, els materials miocens estan plegats en un sinclinal amb forma de caixa. De fet, el puig de Randa és una falsa finestra, tenint en compte que era enlairat ja abans d’ésser envoltat per les làmines d’encavalcament procedents del NW, però sobretot del SE, de tal manera que probablement la unitat superior mai no va arribar a passar per damunt del puig. El tancament de la finestra és degut al retroencavalcament de la làmina d’Algaida i a l’avenç continu del front de la unitat superior, que va sobrepassar el puig de Randa pel sector del puig Galdent, encavalcant la làmina d’Algaida. Així, l’estructura del puig de Randa resta més ben descrita com a zona triangular. Com hom pot veure, les relacions entre l’estructura i la sedimentació són molt complexes en aquesta àrea, però permeten reconstruir amb gran precisió els moviments successius de les diferents làmines d’encavalcament.

Tall de la carretera d’Algaida a Llucmajor

Hom pot obtenir una idea global de l’estructura del massís de Randa en un tall fet a la carretera d’Algaida a Llucmajor. A partir d’Algaida travessa materials detrítics (limolites i conglomerats) de la làmina d’encavalcament d’Algaida, que de primer cabussen cap al NW i després, més enllà del nucli de l’anticlinal, cabussen cap al SE. La làmina d’Algaida és la més septentrional de la unitat superior. Abans de Randa travessa una zona plana constiuïda per materials quaternaris que recobreixen les margues blanques del Cretaci corresponents a la unitat inferior, però les deixen entreveure a diversos punts. Passat el trencall de Randa entra en una zona on afloren conglomerats i bretxes en capes de geometria lenticular. Aquests materials formen la base de la sèrie del puig de Randa, pertanyen a la unitat inferior i són en discordança angular damunt les roques mesozoiques (si hom vol visitar bons aflorents d’aquesta discordança ha d’anar a Castellitx o a Es Grau (al SE del puig de Randa). El puig de So n’Escolà correspon a la unitat superior i és constituït per materials eocens que encavalquen els conglomerats del Miocè i les margues del Cretaci de la unitat inferior. Baixant cap a Llucmajor, queda a l’esquena el puig de Ses Bruixes i el puig Galdent, en continuïtat amb el puig de So n’Escolà, que pertanyen també a la unitat superior. Al puig de Ses Bruixes hom pot observar com les capes són en posició vertical, mentre que a la carena que va cap al puig Galdent les capes cabussen cap al SE, formant un dels plecs d’eix inclinat de la unitat superior que són tallats per l’encavalcament principal.

Vall de Sa Maimona

Hom pot completar la visió global de l’estructura del massís de Randa anant fins a la vall de Sa Maimona. Els vessants de la vall són de roques de l’Eocè i excepcionalment de l’Oligocè terminal (Catià del puig de Ses Roques) pertanyents a la unitat superior, mentre que el fons de la vall és constituït per margues del Miocè mitjà, de la unitat inferior. Aquestes margues formen un anticlinal allargat en la direcció de la vall i descansen sobre gresos i bretxes del Miocè inferior que, entre Sa Maimona i So n’Alcoraia, són discordants damunt les dolomies del Juràssic inferior que aflora al nucli de l’anticlinal. La vall de Sa Maimona permet, en poc temps i sense sortir d’una àrea reduïda, de veure els trets principals del massís de Randa; això és, una unitat inferior constituïda per roques del Mesozoic recobertes discordantment per sediments del Miocè inferior i mitjà, encavalcats per làmines d’encavalcament de la unitat superior formades per roques del Paleogen.

Una qüestió clau per a entendre la geologia de Randa és l’observació de la discordança dels sediments del Miocè inferior sobre les roques del Mesozoic, visible al llarg de la carretera d’Algaida a Llucmajor, a Sa Maimona i en molts altres punts, però especialment dues localitats destaquen per la qualitat de l’aflorament i per la claredat de l’observació: Castellitx i Son Boet.

Des de Castellitx cal seguir el camí que va cap a Son Coll Vell. A 20 m un camí trenca a la dreta cap a uns camps fins just sota les cases de Castellitx: en aquest punt, a la vora del camí, hom pot observar els gresos del Miocè basal discordants sobre les calcàries del Juràssic superior.

A Son Boet també és observable una situació similar, just a l’E de l’oratori de Gràcia, i s’hi arriba pel camí de S’Aresta. Cal seguir el camí en direcció a Son Grau, però 150 m mès enllà deixar el camí principal i enfilar-ne un que baixa a una casa situada a la dreta. De la casa enllà, cal continuar uns 200 m pel camí que va a Son Pere Pons. Al marge esquerre del camí hom pot observar les calcàries del Juràssic superior, sobre les quals els gresos bioclàstics del Miocè basal es disposen discordantment. La part inferior del tram miocè és constituïda per bretxes en què tots els fragments són de calcàries del material subjacent i la matriu és de gresos bioclàstics amb gran quantitat de Miogypsinoides.

Les serres de Llevant

Tal com ja va descriure Bartomeu Darder el 1925, l’estructura de les serres de Llevant també consta d’un conjunt de làmines imbricades; però en aquest cas hi ha una marcada diferència respecte a les altres regions de l’illa, per l’existència de rampes laterals.

Estructura de les serres de Llevant. La figura en mostra, al mig, el mapa estructural (la numeració de les làmines d’encavalcament comença amb el número 9 perquè la serra de Tramuntana ha estat subdividida en cinc unitats i les serres de la zona central en tres més, per la qual cosa la unitat inferior de les serres de Llevant té el número 9). A-A’-A" seccions a través de la zona de longitud màxima de les serres de Llevant traçades perpendicularment a la direcció de desplaçament dels encavalcaments; aquests talls posen de manifest la importància de les rampes obliqües i laterals a les serres de Llevant, que són les responsables de la direcció anòmala dels plecs d’aquesta zona en relació als de la resta de Mallorca. B-B’ secció transversal de la zona d’Artà, feta paral·lelament a la direcció de desplaçament dels encavalcaments (les rampes frontals de bloc inferior hi són clarament visibles).

Biopunt, original de F. Sàbat i altres

L’estructura de la transversal d’Artà és bastant similar a la de la part central de la serra de Tramuntana; consta d’un conjunt de làmines d’encavalcament imbricades amb encavalcaments que, o bé són subhoritzontals o bé cabussen cap al SE. Ara bé, aquestes làmines no tenen gaire continuïtat lateral; és a dir, de NE a SW, unes s’acaben i en comencen de noves. Una rampa lateral no és més que això: l’acabament lateral d’una làmina. De fet, totes les làmines tenen rampes laterals perquè, com és natural, no són infinites. L’esquema estructural de les serres de Llevant mostra que una de les làmines s’acaba a l’altura d’Artà; una altra té el límit prop de Sant Llorenç, mentre que en aquesta mateixa zona n’apareix una de nova que no existeix a la transversal d’Artà. Al S de Son Macià comença una nova làmina i la darrera comença a l’altura de Felanitx. Aquests acabaments laterals provoquen que a més a més de la imbricació cap al SE, a les serres de Llevant es doni una imbricació en la direcció NE-SW. De Sant Llorenç a Artà la imbricació és en el sentit NE, mentre que de Sant Llorenç a Felanitx la imbricació és en el sentit SW. Una altra característica molt notable de les serres de Llevant és la presència d’un conjunt de plecs de direcció NW-SE, molt ben desenvolupats a la meitat meridional de les serres. Hom veurà tot seguit que aquests plecs guarden relació directa amb les rampes laterals, però primer seran descrits alguns dels trets geològics més generals de les serres de Llevant.

Detalls de l’estructura de les serres de Llevant de Mallorca. A dalt, mapa dels voltants de Son Cervera i tall geològic (A-A’) que posa de manifest la complexitat de l’àrea. Una làmina constituïda per Lias, Dogger i Malm encavalca damunt del Malm i el Cretaci, i forma un gran anticlinal de bloc superior associat a l’encavalcament. L’anticlinal ha estat erosionat abans de la sedimentació del Miocè (la part d’anticlinal erosionada és indicada per punts). Els sediments eocens han estat desenganxats, en una part de l’àrea, i correguts, tot conservant la posició horitzontal. L’encavalcament i l’anticlinal són anteriors al dipòsit del Miocè discordant. La part inferior de la figura mostra una altra àrea complexa; a la serra de So Na Moixa, la sèrie mesozoica és capgirada i plegada en un sinclinal antiforme (B-B’), que es troba en contacte per falla amb un sector on la sèrie és en posició normal i cabussa regularment cap al SW.

Biopunt, original de F. Sàbat

La sèrie estratigràfica és comparable a la de la serra de Tramuntana pel que fa al Juràssic inferior i mitjà (en part) i al Cretaci, però presenta algunes diferències notables respecte a una part del Juràssic mitjà i superior. Cal destacar la presència, a les serres de Llevant, de calcàries oolítiques ben estratificades (de vegades en capes massisses), dipositades en un talús carbonàtic durant el Juràssic mitjà, i de calcàries bioclàstiques (molts fragments són de peces d’equinoderms), ben estratificades i de color clar (calcàries en lloses), que corresponen a un talús carbonàtic del Juràssic superior. Aquests elements litològics fan que la sèrie estratigràfica de les serres de Llevant sigui bastant més gruixuda que la de la serra de Tramuntana. Les diferències entre les sèries estratigràfiques de la serra de Tramuntana i les de les serres de Llevant no es tradueixen en estils estructurals diferents. Els nivells de desenganxament són aproximadament els mateixos i els paquets litologics compresos entre dos nivells de desenganxament es comporten de manera similar en les dues serralades. Els nivells de desenganxament més remarcables, començant pels més alts estratigràficament, són: les limolites del Bartonià (Eocè superior), les margues blanques del Cretaci inferior, les margocalcàries del Juràssic mitjà i la fàcies Keuper del Triàsic inferior. Aquest darrer és el més important i el més inferior que aflora a les serres de Llevant. Aquesta darrera característica és important, perquè implica que el conjunt de les serres de Llevant estan desenganxades per damunt del Keuper.

Origen dels plecs transversals de les serres de Llevant. Aquests plecs NW-SE de les serres de Llevant són deguts a rampes obliqües o laterals; ho són especialment els plecs de la zona del S de Manacor, els més inferiors, que hom considera que s’han originat contra una rampa lleugerament obliqüa i, en part, soterrada, situada al NE de l’alineació de So Na Moixa-Manacor. Les làmines d’encavalcament de la part meridional de les serres de Llevant tenen un desplaçament superior a les làmines de la part septentrional.

Biopunt, original de F. Sàbat

La cartografia de totes les rampes (encavalcaments que tallen la sèrie estratigràfica d’un dels dos blocs) que afloren a les serres de Llevant mostra que, en algunes, els encavalcaments pugen en la sèrie estratigràfica cap al NE, en altres pugen cap al NW, i encara en altres pugen cap al SW; aquestes tres direccions d’ascendència dels encavalcaments a les zones de rampa només són compatibles amb un transport del conjunt de les làmines cap al NW. D’altra banda, algunes falles de transferència («tear fault» segueixen una direcció NW-SE (tal com és d’esperar en un sistema d’encavalcaments que s’ha desplaçat cap al NW), les més notables de les quals són la de Son Duaia, la del Bec d’en Farrutx i, a la part meridional, la de Santueri.

L’anticlinal del bloc superior del puig de Sa Font (Son Cervera) és recobert de gresos horitzontals del Miocè inferior. L’encavalcament de Sa Mola (Son Macià) és recobert de conglomerats del Catià. El flanc frontal de l’anticlinal del bloc superior de l’encavalcament que aflora a mig vessant de Sant Salvador (Felanitx) és recobert de gresos horitzontals del Catià. Aquestes tres observacions demostren que hi ha encavalcaments que han funcionat durant el Catià, potser només lleugerament abans de la sedimentació dels gresos. D’altres encavalcaments tallen els materials del Miocè i, per tant, s’han produït durant el Miocè, després de la sedimentació dels materials afectats; per exemple, l’encavalcament de l’ermita d’Artà talla els gresos del Miocè inferior, el de l’estació de Sant Llorenç talla els conglomerats del Miocè inferior i les margues del Miocè mitjà, i l’encavalcament del cim de Sant Salvador (Felanitx) talla els gresos del Catià. En conclusió, hi ha encavalcaments oligocens i n’hi ha de miocens. D’altra banda, com ja ha estat dit, les capes del Serraval·lià (Miocè mitjà) dels voltants de Manacor recobreixen els plecs i encavalcaments, demostrant que a les serres de Llevant totes aquestes estructures van deixar de ser actives durant el Miocè mitjà.

L’esquema estructural del conjunt de les serres mostra l’existència d’algunes culminacions i cubetes. Aquesta característica geomètrica suggereix que per davall de les serres de Llevant hi ha alguns encavalcaments que han portat les làmines de les serres «a coll-i-be». Però en canvi, la relació d’alguns encavalcaments amb determinats nivells estratigràfics demostra que hi ha encavalcaments fora de seqüència. Per exemple, els dos encavalcaments de Sant Salvador; com s’ha vist, el que aflora a mig vessant s’ha produït durant el Catià (tot i que potser ha estat reactivat després), mentre que el del cim s’ha format durant el Miocè. L’encavalcament superior és més recent i per tant és fora de seqüència.

Els plecs de direcció NW-SE no són ben paral·lels a la direcció de transport deduïda del conjunt de les làmines de les serres de Llevant, sinó que ambdues direccions formen un angle entre 10° i 15°. Hom considera que inicialment el conjunt de làmines de la part meridional de les serres de Llevant formaven un tascó —en planta— amb la part més estreta dirigida cap al NW. En desplaçar-se aquest tascó cap al NW, la part ampla va haver d’acomodar-se a un espai disponible menor i escurçar-se seguint la direcció NE-SW. Aquest escurçament quasi perpendicular a la direcció de transport (de fet, totalment perpendicular la rampa obliqua, això és a la vora del tascó original) ha produït els plecs NW-SE quasi paral·lels a la direcció de transport (paral·lels a la rampa obliqua).

En els talls descrits a continuació hom pot apreciar algunes de les característiques principals de les serres de Llevant.

Tall de la carretera de l’ermita d’Artà

Estructura geològica de la zona de l’ermita d’Artà, a les serres de Llevant de Mallorca. A dalt, mapa de situació de la zona. Al mig, mapa geològic. A baix, talls geològics (X-X’, Y-Y’) on s’aprecia l’encavalcament de les dolomies de la base de la unitat 11, al damunt de la unitat 10, constituïda per tota la sèrie mesozoica completa i el Miocè. L’estructura de la zona de contacte és complexa i hi apareixen diverses lamines o lentícules d’encavalcament de dolomies de la unitat 11 i margues del Cretaci de la unitat 10. El Miocè de la unitat 10 és lleugerament desenganxat i plegat en un sinclinal, de bloc inferior, de direcció NE-SW i fortament vergent al NW.

Biopunt, original de F. Sàbat

Uns centenars de metres abans del trencall del puig Tudosa, la carretera de l’ermita d’Artà travessa unes margocalcàries blanques del Cretaci inferior que ocupen tot el fons de la vall i que pertanyen a la unitat 10. Just abans d’aquell trencall hom travessa conglomerats i gresos de l’Eocè de la mateixa unitat que hom pot localitzar dins el torrent o als marges situats immediatament a l’W. La part alta dels turons que dominen Son Morei Vell i de la carena que s’estira cap al NE és constituïda per dolomies del Juràssic inferior de la unitat 11 que, per tant, encavalquen la unitat tallada a la carretera. S’inicia la pujada amb un seguit de corbes molt tancades on afloren els mateixos materials del Cretaci inferior que al fons de la vall, fins que una falla molt evident els posa en contacte amb les dolomies del Juràssic inferior de la unitat 11. La falla és vertical i es prolonga cap al SE; queda molt ben expressada en el paisatge, seguint el flanc del puig d’Es Coloms, per la diferència de color dels marterials que posa en contacte. Aquesta falla enfonsa el bloc situat al seu NE i talla —i per tant li és posterior— l’encavalcament que relaciona la unitat 11 amb la 10. Més endavant, les dolomies cabussen molt fort cap al S i damunt hi ha les margocalcàries del Juràssic mitjà. Dalt del coll tornen a aparèixer les dolomies anteriors: les capes cabussen més que el vessant. Poc després de l’inici de la davallada, sota les dolomies hi ha margocalcàries blanques del Cretaci inferior amb un clivatge molt pronunciat. Les dolomies de la unitat 11 encavalquen les margues que formen una lentícula d’encavalcament que al seu torn encavalca els gresos del Miocè inferior al final del descens. Les capes del Miocè són formades per conglomerats i gresos que jeuen sobre una sèrie de roques mesozoiques (Juràssic i Cretaci inferior) que cabussa regularment cap al SE i que aflora molt bé al torrent situat a l’W de l’ermita. Tota aquesta sèrie correspon a la unitat 10. L’estructura interna del Miocè és complexa, constituïda per un conjunt de làmines apilades, una de les quals plegada en un sinclinal d’eix horitzontal i direcció NE-SW, fortament vergent al NW.

Tall de la pista de la pedrera del puig d’en Pelegrí

Al coll d’Albarca afloren dolomies del Juràssic inferior pertanyents a la unitat 11. Al coll i al vessant de Sa Moleta de Lei les capes són verticals. Poc després de l’inici del descens, cap a l’E (Albarca), per davall de les dolomies, apareixen margocalcàries blanques del Cretaci inferior de la unitat 10. Aquí l’encavalcament és en rampa de bloc superior, perquè les capes de dolomies del bloc superior hi topen. Aquesta situació de rampa continua fins a la pedrera del puig d’en Pelegrí. Al paisatge hom pot veure com el bloc superior té una estructura d’anticlinal i com les successives capes del bloc superior (pertanyents al Juràssic inferior, mitjà i superior) topen contra l’encavalcament. A la trinxera de la pista fins al coll de la pedrera afloren les margocalcàries del Cretaci del bloc inferior (unitat 10). La pedrera és situada al bloc superior (unitat 11) i hom pot observar les capes en posició quasi vertical. La direcció de l’eix de l’anticlinal de bloc superior és NW-SE, és a dir paral·lela a la direcció de transport deduïda del conjunt de les làmines de les serres de Llevant; per tant, la rampa associada és lateral.

Serra de So na Moixa

A les carenes que s’estenen de So na Moixa a l’ermita de Manacor és on les estructures de direcció NW-SE són més nombroses i espectaculars. Tota aquesta zona pertany a la unitat estructural 13. A la serra de So na Moixa afloren les dolomies i calcàries del Juràssic inferior i les margocalcàries del Juràssic mitjà. Aquesta sèrie està capgirada i posteriorment ha estat plegada en un antiforme d’eix horitzontal, de direcció NW-SE i vergent cap al SW. El plec és un sinclinal antiforme, ja que els materials del Juràssic mitjà afloren al nucli de l’antiforme i són envoltats dels materials més antics del Juràssic inferior. Aquesta estructura és difícil d’observar des de la carretera. Hom pot obtenir diverses perspectives des de la pista de So na Moixa a Son Macià o des de la pista de Can Negre i del coll d’Es Presoners. En aquesta darrera pista, o a la carretera, prop del trencall de les cales de Mallorca, hom pot veure com els materials del Miocè superior, que cabussen lleugerament cap a la mar, recobreixen discordantment les estructures de les serres de Llevant.

Tall de la carretera de Son Macià a Sa Mola

La carretera que va de Son Macià a la de Porto Colom passant per Sa Mola ofereix una bona perspectiva de la rampa lateral de Sa Mola. Poc després de sobrepassar el coll i començar la davallada cap al SE, hom veu un encavalcament que posa en contacte les margocalcàries del Juràssic superior del bloc inferior (unitat 14) amb les calcàries oolítiques del Juràssic mitjà del bloc superior (unitat 15). Les capes del bloc inferior estan capgirades i plegades per multitud de plecs decamètris o hectomètrics. Les capes del bloc superior topen clarament contra l’encavalcament i, localment, formen un anticlinal marcat de bloc superior vergent al NE. Més a l’W, als turons situats a l’E del puig de Son Banús, aquest encavalcament és recobert pels conglomerats, gresos i limolites del Catià i Miocè inferior.

Sant Salvador

Des de la carretera de Porto Colom a Felanitx, hom comprova que la part alta de Sant Salvador consta d’un conjunt de capes horitzontals de desenes de metres. Aquest conjunt és format per un nivell mètric de conglomerats i una massa de gresos del Catià i del Miocè inferior. Això pot fer pensar que l’estructura de Sant Salvador és tabular i simple, però no és així.

Estructura geològica de l’extrem meridional de les serres de Llevant: mapa i talls geològics (A-A’, B-B’) de la zona de Sant Salvador (Felanitx). La làmina de Sant Salvador és constituïda per un anticlinal de bloc superior vergent cap al WSW, que afecta la sèrie mesozoica però que és fossilitzat pels sediments del Catià superior-Miocè basal. Aquesta relació prova que l’encavalcament basal de la làmina de Sant Salvador és anterior al Catià. Una làmina de dolomies mesozoiques encavalca els gresos miocens del cim de Sant Salvador i s’estén pels turons situats al SE de la muntanya.

Biopunt, original de Josep M. Parés

A partir del trencall de la carretera cap amunt, afloren dolomies del Juràssic inferior de la unitat 14. Al paisatge, a la carena que baixa de la creu, les capes cabussen regularment cap al SW. A un terç de la pujada, de cop, les dolomies deixen pas a conglomerats i gresos del Catià o del Miocè inferior (mal datats per falta de fauna apropiada). En aquest tram de carretera afloren diferents unitats litostratigràfiques en contacte per falles. A més de les roques del Miocè, hi ha margues blanques del Cretaci inferior, retalls de dolomies i blocs de gresos de l’Eocè. Aquests materials, a excepció de les dolomies, pertanyen a la unitat 13 i s’estenen pel vessant de la muntanya i el torrent situat a l’W. Lògicament, són encavalcats per les dolomies de la unitat 14, les quals tenen damunt la resta de la sèrie del Juràssic mitjà i superior. Totes les capes del bloc superior de l’encavalcament hi topen de tal manera que, poc abans de l’ermita oratori, les dolomies del bloc superior ja s’han acabat i l’encavalcament posa en contacte les limolites miocenes del bloc inferior amb les calcàries del Juràssic mitjà del bloc superior. En realitat, el bloc superior constitueix el flanc frontal d’un anticlinal del bloc superior vergent cap al SW. A partir d’aquest punt, la carretera descriu un conjunt de ziga-zagues dins del bloc superior i talla diverses vegades les capes del Juràssic superior, precisament perquè les capes tenen un cabussament pronunciat cap al SW. En aquest tram de la carretera hom pot observar diversos plecs, entre els quals n’hi ha de gravitacionals. Al revolt on arrenca el camí que va a la creu, una falla vertical posa en contacte les calcàries del Juràssic mitjà amb els gresos subhoritzontals del Catià i el Miocè inferior. De fet, aquests gresos són discordants sobre els diferents termes del Juràssic (fet visible pel camí del vessant S de la muntanya). Aquesta discordança demostra que l’anticlinal del bloc superior i, per tant, també l’encavalcament relacionat amb aquest —el que aflora a un terç de la pujada— és Oligocè. Si les roques que afloren a la carretera just abans de l’oratori fossin del Miocè inferior, caldria interpretar que l’encavalcament ha estat reactivat durant el Miocè.

Localment, al cim de la muntanya —al monestir—, damunt els gresos del Catià i del Miocè inferior hi ha novament dolomies del Juràssic inferior de la unitat 14. L’encavalcament que ha produït aquesta superposició és posterior al Miocè inferior i, per tant, és fora de seqüència respecte al descrit més amunt.

Santueri

La casa de Santueri és situada sobre gresos de l’Eocè de la unitat 13. En començar a pujar per la carretera del castell hi ha margues del Cretaci inferior de la unitat 13. El pas d’uns materials als altres té lloc a través d’una falla vertical que enfonsa el bloc W i que no aflora a la carretera. Damunt les margues hi ha dolomies del Juràssic inferior de la unitat 14. L’encavalcament és molt visible en el paisatge i aparentment és subhoritzontal, encara que de fet cabussa cap al SE. La part alta del castell és constituïda per calcàries del Juràssic mitjà que cabussen suaument, situades damunt les dolomies (unitat 14). El contacte entre les dolomies i les calcàries passa gairebé per l’aparcament del castell i forma el peu del cingle. És un contacte tectònic subtractiu de part de la sèrie estratigràfica del Juràssic mijtà. A la part S de les serres de Llevant hi ha d’altres falles d’aquest tipus, l’origen i el significat de les quals no és del tot ben comprès. A Santueri hi ha una altra falla notable; passa pel coll entre el castell i el puig de S’Envestida, té direcció NW-SE, és vertical i ha estat interpretada com a falla de transferència («tear fault») relacionada amb el moviment dels encavalcaments.

Hipòtesis sobre la relació entre les diferents serres de Mallorca en tres talls esquemàtics de l’estructura profunda de l’illa. En A el massís de Randa (part central de l’illa) i les serres de Llevant encavalquen sobre la serra de Tramuntana, que es prolonga per sota d’aquestes dues unitats (dúplexs per davall del massís de Randa i de la serra de Llevant) ocasionant la superposició de dos nivells estructurals per tot Mallorca. S’ha desfet el moviment de les falles extensionals posteriors. Aquesta és la hipòtesi menys probable. En B el massís de Randa (part central de l’illa) i les serres de Llevant encavalquen sobre la serra de Tramuntana, que no es prolonga per davall de les altres unitats. El dúplex sota les serres de Llevant és format només per roques permianes i triàsiques, mentre que les làmines d’encavalcament de les serres de Llevant i de la zona central són formades per la imbricació de la resta de la cobertora desenganxada dels materials inferiors. S’ha desfet el moviment de les falles extensionals posteriors. Aquesta és la hipòtesi més probable. En C l’estructura seria el resultat de la inversió de les falles extensionals mesozoiques, que haurien estat reactivades com a encavalcaments durant la compressió (i novament com a falles normals a partir del Míocè superior). En aquest cas les diferents serres de Mallorca són juxtaposades una al costat de l’altra i l’encavalcament basal es troba a un nivell estratigràfic més elevat a les serres de Llevant que a la de Tramuntana; localment el sòpol es troba molt implicat en l’estructura.

Biopunt, a partir d’originals de F. Sàbat, E. Ramos i altres.

La relació entre els sistemes d’encavalcaments de les diferents zones de Mallorca és molt important per a tenir una idea de l’estructura global de l’illa. Els edificis de roques deformades que formen les serres de Mallorca —i d’Eivissa— són fragments d’un cinturó d’encavalcaments i plecs molt més ampli, que en bona part és soterrat sota els sediments més recents d’Es Pla, de la marina de Llevant i del fons de la Mediterrània. A partir de les dades obtingudes a la mar per sísimica de reflexió, hom sap que el front del cinturó orogènic és força allunyat de la costa mallorquina, quasi a mig camí entre Mallorca i Catalunya. Hom sap també que la deformació en el front es va produir durant el Serraval·lià (Miocè mitjà) i, per tant, és lleugerament més recent que a les serres de Llevant, on es va iniciar durant el Catià i va acabar durant el Miocè mitjà, abans del Serraval·lià. Per tant, globalment, el cinturó d’encavalcaments deu haver-se deformat en una seqüència propagada «a coll-i-be». Hom pot plantejar-se la possibilitat d’enllaçar els encavalcaments de la serra de Tramuntana, Randa i les serres de Llevant directament, de manera que tots formin part d’un mateix sistema, però immediatament es presenta una dificultat, perquè el nivell de desenganxament inferior de les serres de Llevant és la fàcies Keuper del Triàsic inferior, mentre que a la serra de Tramuntana se situa en la discordança postherciniana. Cal recordar que els encavalcaments sempre han de pujar estratigràficament en la direcció del transport tectònic per produir l’apilament observat (altrament, serien falles extensives i produirien aprimament), i que a Mallorca el transport és cap al NW, o sigui de les serres de Llevant cap a la serra de Tramuntana. Aleshores cal pensar que, si els encavalcaments de totes les serres formen part d’un sistema únic, el desenganxament basal sota les serres de Llevant ha d’ésser situat dins els materials del Paleozoic. Per tant, l’encavalcament basal de la serra de Tramuntana ha d’ésser situat per davall de l’encavalcament inferior observat a les serres de Llevant, les quals han de formar part d’un subsistema que en conjunt encavalca la serra de Tramuntana. Dit d’una altra manera, soterrat davall les serres de Llevant ha d’haver-hi l’equivalent de la serra de Tramuntana. Aquesta idea implica que l’escurçament total de les estructures de Mallorca és enorme. Ara bé, pot ésser minimitzat considerant que, de fet, la part de serra de Tramuntana situada davall les serres de Llevant és constituïda per un dúplex (apilament de lentícules tectòniques) en què només participen roques de les fàcies Buntsandstein i Muschelkalk, i que les serres de Llevant són una estructura desenganxada per damunt però equivalent a aquest dúplex. Una hipòtesi alternativa seria considerar que la serra de Tramuntana i les serres de Llevant no formen part del mateix sistema d’encavalcaments. Aleshores els sistemes diferents es connectarien en profunditat i serien el resultat de la inversió positiva de falles extensives Mesozoiques. En aquest cas les serres de Llevant no encavalcarien la serra de Tramuntana i les dues serres només estarien juxtaposades.

Totes dues hipòtesis, i encara d’altres, encaixen amb les dades de geologia de superfície de què hom disposa actualment. Per a poder esbrinar quina és més versemblant calen dades geofísiques i geològiques del subsol. Fins avui se n’han recollit molt poques del subsol profund mallorquí més enllà d’uns pocs centenars de metres i, per tant, se’n desconeix l’estructura profunda real. Una de les poques que hi ha és que a 7 km de profunditat es dona un augment molt important de la velocitat de les ones sísmiques, de 5 o 5,2 km/s a 6 km/s; aquest augment coincideix possiblement amb el límit entre roques sedimentàries i roques cristal·lines i, per tant, marca la profunditat on cal situar la base de les roques no metamòrfiques —o poc metamòrfiques— del Paleozoic.

Cabrera

Per la posició que ocupa i la geologia, cal considerar que Cabrera és una prolongació de les serres de Llevant. A grans trets, l’estratigrafia del Mesozoic i el Cenozoic de Cabrera és comparable a la d’aquelles serres. Des del punt de vista estructural, hom hi pot observar una gran quantitat de falles normals, alguns encavalcaments i pocs plecs.

L’única zona de l’illa on hi ha plecs notables és la punta NE, al voltant d’Es Cap Ventós. A l’indret de la cala d’Es Governador hi ha un grup de plecs espectaculars, que formen un conjunt anticlinal-sinclinal de dimensions hectomètriques. L’anticlinal deforma les calcàries del Juràssic inferior i és limitat entre encavalcaments amb desplaçaments oposats i poc acusats. En canvi, el sinclinal afecta els materials més margosos del Juràssic mitjà i superior. Totes dues estructures tenen un flanc capgirat, són clarament vergents cap a l’WNW i tenen l’eix en disposició subhoritzontal. Si bé el sinclinal és fàcilment accessible per terra, el conjunt és més còmodament observable des de la mar.

Estructura geològica de l’illa de Cabrera. A dalt a l’esquerra, mapa estructural que mostra la divisió de l’illa en dues unitats, superior i inferior, i l’encavalcament que les separa (hom ha indicat en la unitat inferior, el Mesozoic i l’Eocè, i, en la unitat superior, les dolomies i les calcàries). A baix, visió de la costa des de la mar en el tram A-A’, que mostra el sistema de falles normals conjugades del penya-segat de Sa Cova Blava, responsables del basculament de la sèrie estratigràfica cap al S.

Biopunt, original de F. Sàbat i P. Santanach

Els encavalcaments són el tret fonamental de l’estructura de l’illa. Al centre de la península nord —a Es Clot des Guix— afloren margues i guixos de la fàcies Keuper del Triàsic superior, damunt de les quals hi ha dolomies del Juràssic inferior, i tot el conjunt és clarament encavalcat sobre de materials de l’Eocè; la superfície de l’encavalcament és subhoritzontal, la traça segueix una direcció E-W i queda limitada entre falles tardanes. Però l’encavalcament més fàcilment visible de Cabrera és el d’Es Burri, que col·loca calcàries i dolomies del Juràssic inferior i, ocasionalment, margues del Keuper, damunt de margues del Cretaci inferior, i té una traça aproximadament E-W i cabussa suaument cap al SE. Els afloraments de la costa són molt espectaculars i nets; s’hi pot observar tot un conjunt d’estructures menors associades: clivatge, microplecs del clivatge, farina de falla i conjunts de lentícules d’encavalcament (dúplex); a l’extrem W, aquest encavalcament entronca amb un altre que s’estén des del Codolar de l’Imperial cap a la Miranda, el qual té un cabussament subhoritzontal i hom interpreta que envolta i aïlla una «klippe». Un altre encavalcament ben visible és situat al vessant oriental d’Es Penyal Blanc, que es prolonga cap a l’istme de la península de n’Ensiola. Té un cabussament pronunciat cap al NW, col·loca roques del Juràssic inferior sobre roques del Cretaci inferior i, possiblement, ha funcionat com un retroencavalcament.

Les falles normals o extensives són les estructures més abundants i espectaculars de Cabrera. Tots els penya-segats damunt la mar són clivellats per gran quantitat de falles normals, algunes de les quals tallen els materials de l’Eocè i constitueixen el límit de l’aflorament; aquest és el cas, per exemple, del Coll Roig. Aquesta mateixa disposició apareix als afloraments d’Eocè situats al S de S’Olla i a l’W d’Es Port. Les falles enumerades són, doncs, posteriors a l’Eocè, tenint en compte que el tallen. De moment, però, no se’n pot precisar l’edat. La relació d’aquestes falles amb els encavalcaments encara no ha estat determinada, entre d’altres raons, per l’escassetat de materials miocens.

Els materials mesozoics també són travessats per gran quantitat de falles. Són notables, per exemple, el conjunt que hom pot observar al penya-segat de Na Picamosques o al que s’estén al S d’Es Cap des Morobuti. Entre aquest darrer punt i Sa Cova Blava hi ha un sistema de falles conjugades. La família d’aquest sistema de falles que cabussa cap al N ho fa més suaument i amb un salt superior que la família que cabussa cap al S. L’estratificació cabussa entre 15° i 30° cap al S i es disposa segons la bisectriu del sistema conjugat. Sa Cova Blava és un exemple impressionant de cova genèticament relacionada amb la tectònica. El sostre de la cova té dos vessants ben diferenciats, un dels quals és una superfície estratigràfica, mentre que l’altre és una superfície de falla d’una de les falles que cabussen cap al N. La superfície de falla és molt neta i hom pot observar-hi clarament les estries i acanaladures produïdes durant el desplaçament. La relació geomètrica descrita entre les falles del sistema conjugat i l’estratificació indica que les falles són immediatament anteriors al basculament de la sèrie juràssica i que el basculament, en realitat, és el resultat del salt més gran de la família de falles que cabussa cap al N. Aquesta relació temporal, l’existència de petites discordances internes de la sèrie juràssica, el fet que algunes falles s’esmorteeixin dins la sèrie juràssica i l’observació d’estries horitzontals posteriors al moviment normal d’aquestes falles són observacions que suggereixen que les falles podrien ésser associades a la tectònica extensiva mesozoica imperant en l’àmbit alpí mediterrani entre el Juràssic mitjà i el Cretaci inferior.

Eivissa

Vista aèria de Santa Agnès de Corona, situada al NW de l’illa d’Eivissa, en una zona plana i lleugerament deprimida, reblerta amb les argiles residuals de la dissolució de les calcàries. La plana de Santa Agnès de Corona forma una àmplia balconada damunt de la costa escarpada del NW de l’illa, constituïda fonamentalment de calcàries pertanyents a una de les làmines d’encavalcament inferiors d’Eïvissa.

Jordi Vidal / ECSA

El relleu de l’illa és més aviat suau però muntanyós; la costa en general és escarpada i ofereix bons afloraments, mentre que el centre és recobert de crostes i sòls quaternaris que dificulten l’observació directa de les roques immediatament subjacents. A diferència de Mallorca, a Eivissa no hi ha un sistema de falles extensives tardimiocenes o postmiocenes que controlin la topografia i la morfologia de l’illa. Els afloraments de la costa són suficients per a obtenir una bona visió de conjunt de la geologia de l’illa. En resum, la idea general de l’estructura d’Eivissa és clara. Es tracta d’un conjunt de làmines imbricades que cabussen molt suaument cap al SE. No hi ha, però, un coneixement precís de la geometria de l’estructura ni de l’evolució.

L’estratigrafia de l’illa d’Eivissa és similar a la de Mallorca, però presenta algunes diferències importants: no s’hi coneixen afloraments de roques del Paleozoic; el Triàsic és de tipus germànic, com a Mallorca, però no hi afloren les roques de la fàcies Buntsandstein; les roques del Mesozoic són fonamentalment carbonàtiques, i damunt, en discordança, hi ha roques del Miocè inferior i mitjà, perfectament comparables a les de Mallorca; finalment, les capes del Miocè superior, també comparables a les de Mallorca, són horitzontals i posteriors a totes les estructures contractives, mentre que les del Miocè superior només afloren en àrees reduïdes dels voltants de Portinatx i de la punta d’Es Portes (a l’extrem S de l’illa). Les diferències estratigràfiques més significatives entre Mallorca i Eivissa corresponen a les roques del Juràssic mitjà i superior i a les del Cretaci: a la part N i W de l’illa, tot el Juràssic i el Cretaci inferior (fins a l’Albià) és representat per dipòsits de plataforma, mentre que a la part meridional i oriental, a partir del Portlandià (Juràssic superior), es dipositaren roques en un ambient pelàgic; per tant, a Eivissa també s’observa un canvi lateral de les fàcies mesozoiques, però la diferència és que aquí les fàcies de plataforma han persistit molt més temps que a Mallorca. L’altra diferència fonamental és que a Eivissa manquen roques del Paleogen i hom no disposa de cap mena de registre del que va passar en 33 milions d’anys. El Miocè inferior és discordant directament damunt les roques del Mesozoic.

Talls geològics d’Eivissa, on es poden apreciar diferents làmines d’encavalcament constituïdes per la sèrie estratigràfica completa que, sovint s’inicia amb el Muschelkalk (Triàsic), i que és composta per roques del Triàsic, el Juràssic i el Cretaci, recobertes per materials miocens. Les capes en general cabussen suaument cap al SE i només s’observen plecs de petites dimensions; localment, a l’àrea de la ciutat d’Eïvissa, les capes es troben en posició invertida.

Biopunt, original d’Y. Rangheard.

L’estructura de l’illa és determinada per un conjunt de làmines imbricades mitjançant encavalcaments; el conjunt cabussa suaument cap al SE, de manera que les inferiors se situen a la costa NW i les superiors a la costa SE. En general, els materials del bloc inferior dels encavalcaments són del Miocè. L’edat dels materials més antics del bloc superior oscil·la entre el Triàsic mitjà (fàcies Muschelkalk) i el Cretaci. Així, el nivell de desenganxament basal és situat sobre del Buntsandstein, i l’altre nivell de desenganxament és el Keuper; localment, prop de la ciutat d’Eivissa, n’hi ha algun altre, situat dins la seqüència cretàcia. En tota l’illa quasi no és possible observar plecs hectomètries, ni plecs més grossos, però hi ha zones relativament extenses on la sèrie estratigràfica és capgirada, especialment a les parts meridional i oriental de l’illa. Evidentment, les sèries capgirades corresponen a fragments de plecs que tenien una vergència molt pronunciada. La disposició de tot el conjunt cabussant suaument cap al SE suggereix que els plecs eren vergents cap al NW. Aquests plecs són possiblement deguts a la propagació d’encavalcaments amb salt reduït («pli-faille» segons la terminologia de Fallot, «fault-propagation-fold» segons la terminologia anglesa), que han estat posteriorment tallats per un altre encavalcament, també de salt reduït, propagat fora de seqüència respecte del primer, és a dir desenvolupat per damunt del primer. Aquests dos encavalcaments han aïllat una lentícula d’encavalcament on la sèrie ha estat capgirada com a conseqüència del plec associat al primer encavalcament. Les estructures d’aquest estil també són representades a Mallorca, tant a la serra de Tramuntana com a les serres de Llevant.

L’erosió ha aïllat una sèrie de «klippen» i ha excavat tot un conjunt de finestres tectòniques. Aquestes estructures tectono-morfològiques permeten dos tipus d’observacions. D’una banda les superfícies d’encavalcament tenen poc cabussament; de l’altra, el salt d’alguns encavalcaments és de l’ordre de quilòmetres.

Estructura geològica de l’illa d’Eïvissa. S’han indicat els encavalcaments principals, la majoria dels quals tenen la traça orientada NE-SW, paral·lelament a la dimensió màxima de l’illa; aquests encavalcaments separen diverses unitats estructurals, les inferiors de les quals se situen a la costa NW, i les superiors, a la costa SE.

Biopunt, original d’Y. Rangheard.

El mapa estructural d’Eivissa permet apreciar que la traça de la majoria d’encavalcaments és NE-SW, gairebé paral·lela a la longitud màxima de l’illa; però també n’hi ha algunes que són perperdiculars o obliqües a les anteriors. Els principals encavalcaments amb traça anòmala són el de la cala de Beniarràs (costa N), que possiblement s’estén fins a prop de Santa Eulària, i el de Sant Josep, tots dos de direcció NW-SE, però amb cabussaments oposats; també l’encavalcament amb traça subcircular que va del cap Negret (costa NW) al puig d’en Tur i al puig de Cirés i, finalment, prop d’aquest darrer, l’encavalcament de Ses Fontanelles. Els encavalcaments amb traça anòmala poden tenir tres interpretacions diferents: una topografia accidentada i anòmala, pot ser que estiguin plegats, o bé que siguin rampes laterals. Les traces del conjunt del sistema d’encavalcaments no són congruents amb un plec o una sèrie de plecs, i per tant la segona possibilitat pot ésser desestimada. Però, de moment, hom no sap quins dels encavalcaments amb traces de direcció anòmala poden correspondre a efectes topogràfics i quins poden ésser rampes laterals o obliqües.

En general les làmines tectòniques d’Eivissa són petites: la dimensió màxima oscil·la entre 5 i 20 km; sembla que tenen una bona continuïtat lateral i, probablement, si hom considera la part erosionada i la part soterrada, són quasi quadrades (equidimensionals). El nombre de làmines és molt elevat. Per fer-ne un còmput cal considerar totes les àrees cartogràfiques que queden encerclades per traces d’encavalcaments —i d’altres falles especials—, excloent-ne les «klippen» i les finestres tectòniques. Hom ha agrupat les làmines en unitats estructurals amb noms propis i específics. Uns autors han considerat tres unitats (Aubarca, Llentrisca-Rei i Eivissa), i d’altres n’han considerades cinc (Aubarca, Fornou, Rei, Talaia de Sant Josep i Eivissa). La principal diferència en la interpretació dels diversos autors està en el desplaçament total de les unitats superiors: els autors que distingeixen 5 unitats interpreten que les unitats superiors (Talaia de Sant Josep i Eivissa) han estat transportades unes poques desenes de quilòmetres i les consideren pertanyents al sistema Subbètic, amb què els sediments miocens de la zona central de l’illa serien el rebliment d’una conca d’avantpaís; els autors que només distingueixen tres unitats, tot i acceptant el mateix desplaçament relatiu entre dues unitats adjacents, interpreten que l’al·loctonia total és petita i, per tant, consideren que el conjunt de l’illa és assimilable al sistema Prebètic.

La correlació amb les unitats de la Serralada Bètica ha conduït a comparar les Balears amb les Bètiques. S’entén com a Prebètic la zona més externa —la més septentrional— de la Serralada Bètica, que és parautòctona; en canvi, el Subbètic —que aflora immediatament al S de l’anterior— és essencialment al·lòcton i encavalca (amb desplaçaments importants) el Prebètic. Prebètic i Subbètic són megaunitats estructurals, conjunts immensos d’unitats estructurals entre les quals hi ha una suposada «afinitat» paleoambiental. En un sentit purament estructural (consideracions paleoambientals a part), Eivissa, a l’igual de Mallorca, forma part del Subbètic o, més ben dit, forma part d’una àrea al·lòctona que en gros ha estat transportada cap al NW. Hom pensa que prop d’Alacant s’inicia un cinturó important d’encavalcaments que passa a frec del cap de la Nau i s’estén entre les Balears i Catalunya. La traça dels encavalcaments és gairebé paral·lela al solc de València. Aquests encavalcaments representen el front de l’orogen i, per tant, el conjunt d’Eivissa i Mallorca ha estat transportat, és a dir, és al·lòcton. Si hom considera que el Subbètic és la unitat al·lòctona més externa (en contraposició al Prebètic, que és parautòcton), aleshores cal considerar que aquestes dues illes formen part del Subbètic.

La terminologia de les megaunitats bètiques és complexa i de fosca significació: de més interna a més externa, Dorsal, Penibètic, Subbètic intern, Subbètic mitjà, Subbètic extern, Zones intermèdies —i Prebètic d’Alacant—, Prebètic intern i Prebètic extern. Cadascun d’aquests noms no correspon a una al·loctonia (un desplaçament total) determinada, sinó, en el millor dels casos, a zones paleoambientals mesozoiques i, per tant, directament relacionades amb l’estructura de la conca mesozoica, estructura que no ha de condicionar necessàriament la de la serralada; és a dir que no hi ha una relació estreta entre el paleoambient deposicional del Mesozoic i l’estructura final de la serralada.

Una anàlisi precisa de la geometria del sistema dels encavalcaments d’Eivissa no ha estat duta a terme. Per tant, no és possible dir gran cosa respecte a la direcció de transport. De totes maneres, ara per ara, a falta d’altres arguments, hom considera que el transport ha estat en direcció NW. L’abundància relativa de «klippen» i de finestres tectòniques, suposant que el desplaçament sigui cap al NW, permet considerar que els desplaçaments mínims de cada làmina respecte a la immediatament inferior són de l’ordre de quilòmetres (de 5 a 10 km).

Pel que fa a l’edat de la deformació, hom sap que els materials del Tortonià, sempre en disposició subhoritzontal, són clarament posteriors als encavalcaments i als plecs. D’altra banda, alguns encavalcaments s’han produït durant la part final del Miocè mitjà (Languià superior o Serraval·lià), i d’altres durant la part terminal del Miocè inferior o durant el Miocè mitjà. Els materials del Miocè inferior són discordants sobre les roques del Mesozoic i és per això que hom no descarta la possibilitat que s’hagi produït una certa estructuració abans del Miocè. D’altra banda, l’absència de roques del Paleogen impedeix que la història geològica dels 33 milions d’anys d’aquest període pugui ésser documentada.

Sense una datació precisa dels diferents encavalcaments, no és possible determinar la seqüència de propagació. Tampoc no és coneguda la velocitat mitjana de desplaçament dels encavalcaments, perquè és imprescindible un coneixement precís de l’estructura i de la durada de la deformació. A les regions del món on ha pogut ésser calculada, aquesta velocitat és de l’ordre de pocs mil·límetres anuals.

El migjorn valencià

Tall geològic del prebètic al País Valencià, on se n’aprecia l’estructura característica: un conjunt d’encavalcaments en els quals el bloc superior s’ha desplaçat alguns quilòmetres cap al NW; el Keuper ha servit de nivell de desenganxament, i té un comportament tectònic independent de la resta de nivells de la sèrie estratigràfica.

Biopunt, original d’A. Estévez.

Les zones muntanyoses del S del País Valencià han estat tradicionalment dividides en quatre grans dominis, de N a S: l’extrem meridional de la Cadena Ibèrica, el Prebètic extern, el Prebètic intern i el Subbètic; a més a més, dins de cadascun dels dos dominis prebètics hom ha distingit una zona septentrional i una zona meridional. De fet, però, entre la Cadena Ibèrica i el Prebètic extern no hi ha una delimitació clara. El límit entre el Prebètic extern i l’intern és aproximadament una línia orientada de NE a SW, i hom considera que passa per Ontinyent. La línia que passa per Alcoi correspon al límit entre la zona septentrional i la meridional del Prebètic intern. Aquesta darrera zona ha estat designada amb el nom de Prebètic d’Alacant. Finalment, el domini Subbètic ocupa una extensió reduïda immediatament al N de Crevillent. No és clar si aquestes zones o dominis tenen una significació paleogeogràfica o estructural; probablement hi ha una barreja de diferents criteris. En tot cas, llur aplicació comporta una excessiva rigidesa.

De fet, hom pot veure el conjunt de les muntanyes del S del País Valencià com un tot continu, per raons estructurals i també estratigràfiques. En efecte, des del punt de vista estructural totes les unitats són formades per elements de la cobertora mesozoica i cenozoica; d’altra banda, l’estil estructural evoluciona progressivament, sense unes línies que delimitin zones prou diferenciades per a marcar una divisió que no sigui artificiosa; no hi ha cap encavalcament frontal, ni tan sols cap encavalcament que destaqui sobre els altres (potser exceptuant-ne el subbètic). És evident que hi ha fortes diferències, per exemple, entre l’àrea que envolta l’embassament de Tous i la que envolta Crevillent, però el caràcter estructural evoluciona progressivament d’un punt a l’altre. A les muntanyes d’Alacant el tret més distintiu dels estils és la intensitat de la deformació: l’escurçament en les estructures de la zona N és relativament petit, els plecs es fan més tancats i els encavalcaments són cada cop més freqüents cap al S, de manera que l’escurçament de les estructures de la zona meridional és elevat; cal insistir, tanmateix que l’evolució és progressiva.

Les muntanyes del S del País Valencià són en continuïtat orogràfica i geològica amb la Cadena Ibèrica, però majoritàriament pertanyen a les zones externes de la Serralada Bètica. Pel N, arran de costa, aquesta zona muntanyosa queda delimitada per les fosses neògenes de València; pel S, per les fosses neògenes del Baix Segura, més enllà de les quals hi ha les zones internes de la Serralada Bètica. Així, l’àrea que descrivim, o bé queda delimitada per accidents tardans, posteriors a les estructures contractives, o bé s’estén sense cap discontinuïtat, cap al N, per la Cadena Ibèrica, i cap al SW —paral·lelament a les estructures principals—, cap a les zones externes de les Bètiques centrals.

Utilitzarem, per a fer-ne la descripció, una divisió geogràfica, definint zones allargades en el sentit NE-SW (és a dir paral·lelament a les estructures bètiques), que no constitueixen, per tant, dominis estructurals clarament diferenciats: són les zones septentrional, d’Alcoi, del Cabeçó de l’Or i el Puigcampana i de Crevillent i Alacant.

La zona septentrional

Comprèn el quadrilàter que uneix Alzira, Gandia, Villena i Almansa, on coexisteixen plecs de direcció ibèrica (NW-SE) i plecs de direcció bètica (WSW-ENE).

Al S de Cullera i Alzira s’estén una àrea on els eixos dels plecs són d’orientació NW-SE i els plecs són vergents cap al SW (són de direcció ibèrica). Aquests plecs marquen l’extrem de la Branca Castellano-valenciana de la Cadena Ibèrica. Als voltants d’Alzira hi ha, per exemple, els anticlinals de Favareta i d’Aigües Vives, separats pel sinclinal de Corbera; la primera d’aquestes estructures és clarament vergent cap al SW. En canvi, l’anticlinal del Palmeral, situat entre Tous i l’embassament, és vergent cap al NE. A l’W de l’embassament i també al SW, de les capes són de disposició subtabular i només són desplaçades per falles normals que en general presenten cabussaments elevats; ocasionalment pot haver-hi algun plec molt lax, amb longitud d’ona molt gran i curvatura molt suau.

Al S de la línia trencada que uneix Gandia, Llutxent, Xàtiva, Navarrés, Aiora i Cabdet, els eixos dels plecs són de direcció ENE-WSW o NE-SW (plecs de direcció bètica). Al S de Xàtiva hi ha l’anticlinal de Genovès, el sinclinal de Bellús i l’anticlinal de Benigànim; el sinclinal és clarament vergent cap al SE. L’anticlinal de Genovés pot ésser seguit cap al SW de manera més o menys ininterrompuda en uns 30 km, fins a prop de la Font de la Figuera; al SW de Canals, presenta una doble vergència molt marcada i té un perfil de plec en capsa amb la cresta anticlinal plana i els flancs quasi verticals. Des d’Oliva i fins més enllà d’Ontinyent hi ha tot un conjunt d’anticlinals i sinclinals cilíndrics amb molta continuïtat lateral, de vergències poc definides o feblement cap al NW. Associats a aquests plecs hom troba encavalcaments d’una certa entitat. Aquests plecs i encavalcaments s’estenen sense cap discontinuïtat cap a la zona d’Alcoi.

El trànsit entre els plecs de direcció ibèrica i els de direcció bètica és progressiu, i la separació entre ambdós dominis no és una línia ben definida, en tot cas, és una línia de zigazagues molt pronunciades. En una zona estreta, i de difícil delimitació, sembla que els plecs d’ambdues direccions se sobreposin; sigui com sigui, les formes d’interferència són molt laxes i molt poc desenvolupades (per exemple, als voltants de Xeraco i potser entre Almansa i Navarrés). La conclusió és que no hi ha una separació clara entre els dominis clàssicament coneguts amb el nom de Cadena Ibèrica i zona prebètica o Prebètic, sinó que hi ha una zona de transició amb estructures d’ambdues unitats.

L’estructura d’ambdues zones és similar en el sentit genètic. Correspon a la deformació de la cobertora desenganxada per damunt d’un nivell de desenganxament molt eficient (la fàcies Keuper del Triàsic superior). La cobertora es deforma amb total independència del basament situat per davall del nivell de desenganxament, constituït pel sòcol hercinià i un tegument de materials del Paleozoic posthercinià i del Triàsic inferior.

Els plecs i encavalcaments del conjunt de la zona descrita (i també els de la zona d’Alcoi) són el resultat de l’escurçament de la cobertora, independentment de la deformació del sòcol. Els eixos dels plecs són perpendiculars a l’escurçament local de la cobertora; aquestes deformacions locals estan lligades entre elles i condicionades pels problemes d’espai originats pels plecs de la cobertora formats a les àrees adjacents. Així, doncs, la cobertoras’ha deformat com un conjunt únic, sense perdre la cohesió interna (s’ha rebregat talment com unes tovalles damunt la taula). La deformació de la cobertora és deguda a l’escurçament cortical d’àrees situades més al S d’aquesta zona (nucli de la Serralada Bètica), i potser també, en part, d’àrees situades molt més al N (nucli de la Cadena Ibèrica i de la Serralada Pirenaico-Cantàbrica). En aquest sentit, podem considerar que tota l’àrea descrita és al·lòctona, perquè s’ha traslladat per damunt del sòcol, del qual és separat pel nivell de desenganxament.

Les roques del Paleogen són molt mal representades en aquesta zona septentrional; en general en són absents, i només les trobem al nucli del sinclinal d’Oliva, situat més a l’W de la Font de la Figuera. També les roques del Miocè inferior tenen una representació escassa. La resta de roques del Miocè són discordants sobre roques mesozoiques de diferents edats.

La zona d’Alcoi

Talls geològics del Prebètic del migjorn valencià. A dalt, tall corresponent a la zona d’Alcoi, amb plecs concèntrics de gran radi i bona continuïtat lateral, tallats per petits encavalcaments situats al flanc NW. Al mig, tall corresponent a la zona de la serra de les Salines, a l’extrem occidental de la serra d’Alcoi. A baix, tall corresponent a la zona entre Canals i Mogent (zona septentrional), on s’aprecia l’anticlinal amb doble vergència i forma «en cofre», i els encavalcaments dirigits tant cap al NW com cap al SE.

Biopunt, a partir de mapes de l’IGME i de P. d’Autrey.

S’estén al voltant de les poblacions de Dénia, Cocentaina, Alcoi, Castalla, Saix i el Pinós. En aquesta zona els plecs segueixen una direcció NE-SW i tenen una gran continuïtat lateral. En general són plecs concèntrics de vergència poc definida i associats a encavalcaments moderats majoritàriament vergents al NW. La major part d’anticlinals formen serres. Als voltants d’Alcoi hi ha els anticlinals de Mariola, Alfaro, Cantacuc i la Serrella; més al SW hi ha l’anticlinal de la serra de les Salines. Els sinclinals ocupen zones deprimides on afloren materials més recents, sobretot del Neogen. Entre Castalla, Elda i la Romana de Tarafa hi ha un conjunt d’estructures molt suaus (monoclinals i plecs molt laxos), que afecten primordialment roques del Paleogen i del Neogen. Prop de Castalla aquestes estructures segueixen una direcció NE-SW, però a mesura que avancen cap al SW, van orientant-se progressivament en direcció N-S, descrivint un arc de curvatura molt suau. Aquest arc és convex cap al NW, fa més de 20 km de longitud i envolta l’extrem SW de la zona del Cabeçó de l’Or i el Puigcampana. Estructures arquejades similars, més pronunciades però més petites, són freqüents a la zona del Cabeçó de l’Or i el Puigcampana. La distribució del Paleogen és bastant irregular en aquesta zona. Al NE d’Alcoi és molt escàs, però al SW esdevé més abundant. A la zona més SW només és abundant cap al S i és molt mal representat cap al N; per exemple, al S de l’anticlinal de les Salines hi ha un Paleogen relativament gruixut, que s’aprima cap al N i només excepcionalment ultrapassa l’anticlinal. Les roques del Miocè reposen en discordança tant sobre roques del Paleogen com sobre roques del Mesozoic.

La zona del Cabeçó de l’Or i el Puigcampana

Ocupa la part meridional del cap de la Nau i s’estén cap a Benidorm, Xixona, Agost i Novelda. Els plecs, en conjunt, segueixen una orientació NE-SW, però en àrees relativament extenses la direcció dels eixos pot ésser NNE-SSW, N-S i, fins i tot, NNW-SSE. Molts d’aquests plecs són vergents al NW o W, i tenen un flanc vertical o capgirat. Els encavalcaments han esdevingut estructures de primer ordre i tenen desplaçaments de quilòmetres.

Mapa geològic simplificat del cinturó de plecs del Cabeçó de l’Or i el Puigcampana, plecs molt tancats i vergents cap a l’W, que en conjunt presenten una disposició en forma de lletra S, i de vegades es relleven esglaonadament i s’interrelacionen per falles direccionals.

Biopunt, original de M.J. Ruig, R.M. Mier i H. Stel.

Cal destacar els següents conjunts d’estructures: la serra de Bèrnia, el feix de plecs d’Aitana, el feix de plecs de la Vila Joiosa, els plecs del Puigcampana i del Cabeçó de l’Or, els plecs de Xixona, les estructures circulars de l’Escobella, la finestra de la Venteta i els plecs de les Penyes Monteses i el Maigmó. L’estructura de la serra de Bèrnia és singular; es tracta d’un conjunt de plecs en direcció E-W, vergents al S, però en conjunt encavalquen cap al N per damunt de les roques del Miocè inferior. El feix de plecs d’Aitana s’estén fins a Xixona; és un gran sinclinori complex i feblement vergent al NW, el nucli del qual és majoritàriament ocupat per roques de l’Eocè. Els plecs del Puigcampana i del Cabeçó de l’Or són anticlinals bastant tancats; tenen flancs verticals molt espectaculars i són clarament vergents al W. Els eixos dels plecs són corbats, de direcció mitjana NNE-SSW, es relleven esglaonadament i ocupen una franja NE-SW. Alguns autors han utilitzat la disposició del conjunt d’aquestes estructures com a prova de l’existència de falles direccionals destres. Els plecs de Xixona tenen una certa semblança amb els del Cabeçó de l’Or o els del Puigcampana. La característica que els diferencia és l’existència d’un anticlinal vergent cap al SW que afecta roques del Cenozoic i que és encavalcat per un anticlinal molt complex, vergent cap al NW. L’estructura circular de l’Escobella també és del tot excepcional. Es tracta d’una zona on aflora majoritàriament el Cretaci superior. Els plecs van canviant progressivament de direcció i es disposen en anells concèntrics. Entre el Puigcampana i el Cabeçó de l’Or, al S del poble de Relleu, també hi ha un parell d’estructures circulars però molt més petites; en aquest cas no són sinó petits doms anticlinals, un dels quals (com a mínim) és situat al bloc superior d’un encavalcament que té un desplaçament de més d’1 km, tal com ha estat comprovat a partir d’un sondatge que travessa roques miocenes davall de les mesozoiques. A la finestra de la Venteta les roques del Cretaci superior i de l’Eocè apareixen encavalcades per materials del Keuper i del Cretaci. De moment no hi ha una idea gaire clara sobre la significació d’aquesta finestra, però l’encavalcament que l’origina ha de tenir necessàriament un desplaçament quilomètric. Els plecs de les Penyes Monteses i el Maigmó formen una estructura molt complexa de direcció ENE-WSW. El tret més remarcable és l’existència d’extenses zones on la sèrie estratigràfica està capgirada. En conjunt, l’estructura pot ésser descrita com un sinclinori ajagut i vergent cap al N.

La serra d’Aitana és constituïda per calcàries eocenes. Forma part d’un feix de plecs que s’estén fins a Xixona i, en conjunt, forma una zona sinclinal lleugerament vergent cap al NW. La fotografia permet de veure la disposició de les capes al flanc d’un d’aquests plecs.

Jordi Vidal / ECSA

L’estructura de la zona del Cabeçó de l’Or i el Puigcampana mostra, globalment, una deformació bastant intensa, amb plecs tancats, vergents cap al NW o el WNW, i encavalcaments amb un salt important. Tot plegat denota un escurçament NW-SE elevat al que potser s’ha sobreimposat un escurçament WNW-ESE. La suma d’aquests dos escurçaments ha donat lloc a les estructures corbades; el fet que aquestes estructures anòmales siguin situades en una banda estreta i paral·lela a la resta dels plecs bètics fa pensar en algun tipus de tectònica direccional. En tota l’àrea hi ha una gran abundància de roques del Paleogen, que mostren un canvi de fàcies molt pronunciat: a Gandia, la serra de Bèrnia i la serra d’Aitana, les càlcaries nummulítiques de plataforma mariana són molt ben representades, mentre que en el feix de plecs de la Vila Joiosa les roques de la mateixa edat corresponen a fàcies «flysch» de talús.

La zona de Crevillent i Alacant

És la compresa entre Alacant, Novelda, el Pinós i Crevillent; inclou les serres del Reclot, Algaiat i Crevillent, situades principalment a l’W i, també, la serra Mitjana o d’Alcoraia i la de Fontcalent, situades entre Agost i Alacant. És delimitada al S per la falla de Crevillent, que la separa de la conca neògena del Baix Segura. A la zona de Crevillent i Alacant l’expressió superficial d’aquesta falla és una flexió monoclinal cap al SSE del Miocè superior. Això indica que la falla de Crevillent ha estat activa després del Miocè superior i hi ha la possibilitat d’un cert enfonsament de la conca del Baix Segura. Les serres de la part W d’aquesta zona formen part de la zona subbètica clàssica (Subbètic); les altres formarien part d’unes unitats de trànsit (unitats intermèdies). El Juràssic és molt ben representat arreu i la sèrie estratigràfica sol incloure també part del Cretaci. A l’extrem NW d’aquesta zona, és a dir, prop del cabeç de la Sal, al Pinós, s’aprecia com les roques del Juràssic i del Keuper encavalquen sobre roques del l’Eocè i del Miocè inferior i mitjà. La traça cartogràfica de l’encavalcament és molt sinuosa, cosa que indica que el pla de l’encavalcament cabussa molt suaument. Al S de la serra del Reclot hi ha un sinclinal lax on afloren roques del Cretaci, però les sèries estratigràfiques més completes i ben exposades se situen al vessant SE de la serra de Crevillent. En aquesta àrea la sèrie cabussa regularment cap al SE i xoca contra l’encavalcament basal que, per tant, presenta una geometria de bloc superior. És remarcable que la sèrie del bloc superior puja estratigràficament cap al SE, cosa que implica que, al llarg d’aquesta vora SE, l’encavalcament s’ha desplaçat cap al SE i ha funcionat com un retroencavalcament. Des del punt de vista estructural, la situació de la serra Mitjana i la de la serra de Fontcalent són perfectament comparables. Aquests relleus són constituïts per diferents làmines separades per encavalcaments. Les sèries estratigràfiques en cadascuna d’aquestes escates esdevenen més recents cap al SE i deuen ésser tallades necessàriament pels encavalcaments que cabussen suaument cap al SE. La geometria del conjunt correspon a la superposició d’encavalcaments en rampa del bloc superior que han funcionat com a retroencavalcaments i que després han basculat cap al SE.

La conclusió és que les estructures visibles al llarg de tota la vora SE de la zona d’Alacant i Crevillent són un sistema de retroencavalcaments. Això implica que aquesta zona s’ha desplaçat cap al SE respecte a les unitats situades directament davall; és a dir respecte a les unitats bètiques internes, que són quasi totalment recobertes dels materials neògens de la conca del Baix Segura. Cal aclarir que aquest moviment relatiu cap al SE no implica en cap cas que el conjunt de la zona d’Alacant i Crevillent s’hagi traslladat en termes absoluts en aquest sentit i procedeixi del NW, de més enllà de les zones situades immediatament al NW. L’opinió generalitzada és que la translació absoluta d’aquestes unitats ha estat cap al NW. Fora del País Valencià hi ha proves clares que això ha estat així. Aquesta mena de contradicció només és aparent, perquè cal considerar que la zona d’Alacant i Crevillent encavalca alhora cap al NW i cap al SE.

El Keuper

Per totes les muntanyes d’Alacant hi ha grans afloraments de materials triàsics constituïts quasi exclusivament per roques de la fàcies Keuper, que no guarden una relació de coherència amb les estructures contractives, suaus o intenses, descrites a l’apartat anterior. A la zona N, prop de l’embassament de Tous, hi ha un aflorament allargassat en direcció E-W que en arribar a Navarrés adopta una orientació NW-SE, per esdevenir finalment paral·lel a les estructures NE-SW prop de Xàtiva; més a l’W, a Aiora, hi ha un dels afloraments més grans del Keuper, d’orientació N-S. A la zona d’Alcoi hi ha tot un conjunt de petits afloraments al voltant de Cocentaina, alguns dels quals són paral·lels a les estructures NE-SW, mentre que d’altres són oblics i tenen una direcció aproximada E-W. A la vall del Vinalopó, entre Villena i Elx, hi ha un grup d’afloraments de grans dimensions, allargassats en el sentit NNW-SSE. Entre Castalla i Elda també hi ha tota una munió d’afloraments, que en aquest cas són més petits i d’orientació variable entre E-W i N-S; per l’extrem SW, aquest conjunt enllaça amb el de la vall del Vinalopó. El cabeç de la Sal, al Pinós, és un aflorament totalment circular. A la zona del Cabeçó de l’Or i el Puigcampana hi ha l’aflorament d’Altea que és de grans dimensions i forma lleugerament allargada en direcció NW-SE. El de Finestrat és d’orientació E-W. L’aflorament de Keuper de l’embassament de Tibi és d’orientació NW-SE i el del S d’Agost és bastant arrodonit, però lleugerament més llarg en sentit E-W. Bona part de la vora meridional de la serra de Crevillent és remarcada per un aflorament del Keuper paral·lel a la falla de Crevillent, és a dir ENE-WSW.

La major part d’aquests afloraments del Keuper tallen cartogràficament les estructures contractives i no hi guarden cap relació geomètrica constant; això és clarament cert en el cas dels afloraments més grans, mentre que alguns afloraments petits i mitjans poden ésser aproximadament paral·lels als plecs i a la traça dels encavalcaments. Així doncs, el Keuper talla roques mesozoiques de totes les edats i també talla roques cenozoiques d’edats diverses. En algunes ocasions, però, les roques del cenozoic no són tallades, sinó en posició discordant directament sobre el Keuper. Aquest és el cas, per exemple, del Miocè superior dels afloraments de Finestrat i d’Asp i del Miocè inferior dels afloraments d’Altea, de l’embassament de Tibi i del Pinós. La relació entre les roques eocenes de Saix i les roques paleògenes d’Elda i el Keuper també sembla de discordança, però aquest punt, de moment, encara no ha estat clarament comprovat.

No hi ha, doncs, una relació genètica entre les estructures contractives i les estructures que determinen l’aflorament de les roques del Keuper. Hom ha considerat reiteradament que aquestes darreres estructures eren diapirs originats pels guixos del Keuper. D’altra banda, ja que les roques de tots els períodes del Cenozoic són més o menys discordants sobre el Keuper i atès que, en determinats casos, les acumulacions del Keuper semblen condicionar la distribució dels ambients de sedimentació durant el Cretaci superior, hom ha considerat que els processos diapírics han estat actius des del Cretaci superior fins a l’actualitat. A grans trets, la interpretació diapírica és correcta, però cal fer-hi algunes matisacions. En primer lloc, cal reservar el terme diapir a les intrusions clares, és a dir a aquells casos en què la cobertora de roques suprajacents ha estat clarament foradada i travessada pels materials diapírics. El resultat de l’estadi inicial de l’acumulació de material plàstic per davall d’una cobertora que només resulta aixecada i bombada ha d’ésser denominat coixí.

Cal destacar la forta influència del Keuper en l’estructuració de les muntanyes d’Alacant; en aquest aspecte ha representat diversos papers. Probablement, durant el Mesozoic ha funcionat com un nivell de desenganxament on s’han instal·lat els replans de les falles del sistema extensiu. En aquest sentit, com un element més de la tectònica extensiva, hi ha la possibilitat (no provada) que s’hagin format estructures de tipus «roller». Durant la tectònica contractiva, el Keuper ha funcionat també com a nivell de desenganxament que ha permès la deformació de la cobertora independentment del sòcol. I, finalment, el Keuper acumulat en nuclis anticlinals ha desencadenat probablement diapirs amb morfologia anòmala. En unes poques situacions, per si mateix i independentment de qualsevol tipus de tectònica, el Keuper ha tingut un marcat potencial diapíric.

Els materials sintectònics i l’edat de la deformació

La distribució d’ambients sedimentaris durant el Paleogen és molt diferent de la del Mesozoic; aquest canvi és degut a la nova situació geodinàmica lligada al canvi de moviments relatius entre Àfrica i Europa. Examinant la relació entre el règim tectònic i la sedimentació paleògena a escala regional, la qüestió no és tan clara. D’una banda, hom no coneix amb claredat quines estructures han estat actives durant el Paleogen; de l’altra, bona part dels sediments paleògens han estat erosionats per la profunda i generalitzada erosió preneògena. Una de les qüestions remarcables és que, a mesura que transcorria l’Eocè, la línia de la costa es retirava cap al SE, exactament al contrari del que caldria esperar en el cas d’una conca situada davant una serralada en formació.

La base del Neogen és profundament i àmpliament erosiva. La paleogeografía del Neogen també és molt diferent de la del Paleogen; però sovint, en aquest cas, és apreciable una relació entre la morfologia de les conques que condiciona la distribució dels ambients sedimentaris i les estructures de plegament i encavalcament. Les conques miocenes de la zona d’Alcoi són un exemple clàssic d’aquest tipus de relacions. En aquestes conques, les seqüències miocenes mostren una gran quantitat de canvis laterals de fàcies i de discordances internes d’ordres diferents. Aquesta sedimentació sintectònica permet avaluar la importància i l’edat de l’estructuració. A la zona d’Alcoi es produí una certa deformació abans o a l’inici del Miocè. D’altra banda, els materials del Serraval·lià són clarament discordants sobre estructures que afecten roques del Miocè més antic, cosa que indica que es va produir una forta deformació durant el Miocè mitjà. Finalment, el Neogen recent (Pliocè) també és discordant i subhoritzontal sobre estructures de plegament que deformen suaument les roques del Miocè superior, cosa que indica que les darreres deformacions contractives es van produir durant el Miocè superior.

A les zones situades més al S, les darreres estructures contractives degueren acabar-se abans i les falles extensives que delimiten la conca del Baix Segura van ésser actives durant el Miocè superior.