Les nàiades: un exemple de gestió de poblacions a la conca del Llobregat

La presència de nàiades dins un riu passa molts cops desapercebuda, tant com la seva importància dins l’ecosistema fluvial. Aquests grans bivalves filtradors d’aigua dolça són bioindicadors de la puresa i bona qualitat de l’aigua i intervenen en la dinàmica de nutrients, de manera que la mort d’individus o la disminució de poblacions alerta sobre problemes a l’hàbitat on viuen.

La seva reproducció és única i peculiar. Hi pot haver hermafroditisme o no, i els ous s’incuben a les brànquies del mol·lusc: a vegades en les quatre (Margaritiferidae) i d’altres en dues o una, segons l’espècie. Les larves s’anomenen gloquidis i són expulsades per l’obertura exhalant, entre els mesos de març i setembre. Els gloquidis tenen poques hores per a enganxar-se a les brànquies o a les aletes d’un peix i parasitar-lo. El peix hoste pot ser molt específic en alguns casos, però en altres hi poden haver diferents peixos hoste. La fase juvenil es desprèn del peix i fa vida independent. Tot i que la mortalitat és molt alta en cadascuna de les fases, en un ecosistema fluvial no alterat la biomassa de nàiades podria ser una de les més altes de tot l’ecosistema. Les nàiades viuen en zones dels rius on els peixos passen bona part del temps i, per tant, on hi ha més probabilitat que caiguin els juvenils quan es desprenen dels peixos. A causa de la seva reduïda mobilitat, les nàiades es quedaran allà tota la vida sempre que les condicions ambientals romanguin favorables.

Pel que fa als Països Catalans, diferents autors coincideixen a dir que hi ha dues famílies de nàiades: margaritifèrids (Margaritiferidae) i uniònids (Unionidae), però hi ha divergència quant al nombre i el nom d’espècies i subespècies. Els últims estudis, publicats el 2009 i basats en anàlisis de gens mitocondrials, anomenen Unio mancus una espècie de la conca del Llobregat que fins ara s’havia conegut com U. elongatulus aleroni o U. aleroni.

Unio mancus (=U. aleroni) vivia en diferents rieres de la conca del Llobregat. Actualment, les seves poblacions s’han reduït molt i es troben amenaçades. En tan sols sis anys han desaparegut tres poblacions, i la que queda està envellida i no es reprodueix des de ja fa més de cinc anys. Les causes són les mateixes que amenacen fins a l’extinció les altres quatre espècies de nàiades dels Països Catalans (Margaritifera auricularia, Potomida litoralis, U. ravoisieri i Anodonta anatina): la degradació i desaparició dels seus hàbitats per sequeres extremes o reduccions de cabal dels rius, extracció de sediments, variació o disminució del bosc de ribera, contaminants, etc., i la introducció d’espècies invasores de mol·luscs o peixos, com el musclo zebrat (Dreissena polymorpha), que competeix per l’aliment i canvia l’hàbitat, mentre que els peixos al·lòctons desplacen o fan desaparèixer els peixos hostes idonis per a cada espècie de nàiada.

A la conca del Llobregat, l’Associació de Defensa i Estudi de la Fauna i Flor; Autòctona (ADEFFA), en col·laboració amb el Departament de Medi Ambient Habitatge, porta a terme una sèrie d’actuacions per a la gestió i conservació de l’espècie Unio aleroni, basades en el seguiment de poblacions, marcatge d’exemplars, detecció de factors de risc, rescat de poblacions amenaçades, manteniment ex situ i reintroducció, cria en captivitat repoblacions d’individus reproductors i/o peixos parasitats i educació ambiental La cria en condicions de semicaptivitat d’aquesta espècie en basses naturalitzades a la masia Camadoca (Santa Maria de Merlès, Berguedà) ha donat uns resultats satisfactoris i únics. El 2003 es van rescatar els nou últims exemplars vius en un canal de la riera de Merlès d’una població abundant, afectada per sequer; extrema. Aquests exemplars han criat cada any i, a més, les primeres cries de 2004 també han criat; per tant, s’ha tancat el cicle. La massa d’aigua de les instal·lacions de cria d’U. mancus és de més de 12.000 litres, ja que es disposa d’una bassa gran que actua de pulmó, on es produeix de forma natural la major part de fitoplàncton i matèria orgànica que serveix d’aliment. El marcatge de bona part dels exemplars es duu a terme des del 2007, però el recompte total en aquestes basses és difícil, ja que la prioritat és el benestar dels animals. El 2009 es van comptar tots els exemplars visibles després d’una dessecació parcial, però el nombre real d’exemplars devia ser més alt.

També es va repoblar un canal de la riera amb cries del 2004, la descendència de les quals es va poder observar el 2008. Els peixos que actuen com a hoste al riu haurien de ser el barb cua-roig (Barbus haasi) i la bagra (Squalius cephalus), però actualment hi ha deu espècies de peixos introduïts a la zona de cria de la nàiada; per tant, a les basses de cria també s’han utilitzat amb èxit el barb roig (Phoxinus phoxinus), la madrilla (Parachondrostoma miegii), la tenca (Tinca tinca) i el barb de muntanya (B. meridionalis), a més dels peixos de la zona. Per contra, s’ha desestimat el gobi (Gobio gobio), perquè els gloquidis es desprenien abans de ser madurs. Els peixos de les basses es renoven cada any per evitar resistències. També s’han infestat barbs i bagres posant-los en contacte amb femelles gràvides en aquaris, per alliberar-los abans no es desprenguin dels juvenils. Aquesta metodologia és de fàcil aplicació, però té l’inconvenient que dificulta el seguiment posterior dels juvenils, contràriament a l’alliberament directe al riu de juvenils criats en captivitat.

Edat i longitud d’individus de diferents edats criats en captivitat al centre ADEFFA (Santa Maria de Merlès, Berguedà). Estimacions fetes a partir de la mida en els individus del 2006 i alguns del 2005.

Finalment, cal remarcar que tots els esforços dirigits a preservar les espècies de nàiades no serviran de res si no es restauren i respecten els hàbitats naturals d’aquests organismes.