Mapa geològic dels voltants de Santa Creu d’Olorda (Collserola). Hom hi aprecia clarament el sistema d’encavalcaments que afecta aquests materials silurodevonians.
Ricardo Génova, original de Manuel Julivert, Hortènsia Duran i Joan Soldevila.
Prop de Barcelona, a l’E de Molins de Rei, es troben les pedreres de Santa Creu d’Olorda, on s’exploten les calcàries del Pridolià-Devonià. En aquestes pedreres es pot veure la millor successió del Pridolià i el Devonià de la Serralada Costanera catalana. Des del punt de vista estructural, s’hi poden observar una sèrie de petites escates i tot un conjunt d’estructures associades. Malauradament, la ràpida explotació a què és sotmesa la pedrera pot fer desaparèixer en no gaire temps la major part dels punts d’interès geològic. Des del punt de vista estratigràfic, la pedrera ofereix molt bons afloraments, si bé, a causa de l’existència de diverses escates i del laberint de carreteres i la multitud de fronts d’explotació actuals i antics, cal obtenir la successió completa a base de reunir-ne diverses de parcials.
La successió estratigràfica silurodevoniana
El puig d’Olorda, on s’obre tot el conjunt de pedreres, és format per calcàries silurodevonianes que formen una mena de casquet damunt de les pissarres silurianes. Aquest conjunt és format per dues unitats: una unitat inferior de calcàries noduloses en bancs gruixuts i compactes, que s’ha anomenat formació de la Creu, i un conjunt superior de calcàries en capes més primes que alternen amb pissarres i margues, que s’ha anomenat formació d’Olorda. Entre la formació de la Creu i les pissarres silurianes que es troben dessota hi ha un gran contrast de ductilitat i, per aquest motiu, el contacte entre ambdues formacions és, en general tectonitzat. Per això és difícil de veure, en el detall, el trànsit de les pissarres a les calcàries; de tota manera, sembla que aquest trànsit és força ràpid.
El Silurià i el Devonià a Santa Creu d’Olorda (Collserola), representats en la columna estratigràfica dels terrenys que constitueixen el puig d’Olorda.
Ricardo Génova, original de Manuel Julivert, Hortènsia Duran i Joan Soldevila.
A les pissarres silurianes dels voltants del puig d’Olorda es coneixen diversos jaciments de graptòlits que indiquen edats que van del Liandoverià al Wenlockià, però la tectonització que afecta les pissarres és massa forta per a poder-ne establir la successió estratigràfica. El límit entre les pissarres i els carbonats de la formació de la Creu se situa, probablement, dins del Ludlowià. El millor tall de la formació de la Creu és en un antic front de pedrera que hi ha a la part S del puig, per on baixa la cinta transportadora que duu la pedra a la fàbrica de ciment. En el tallat que hi ha sota la cinta hom pot veure la part alta d’aquesta formació, que consta, de dalt a baix, de quatre bancs de 7, 1,5, 2,5 i 10 m de gruix, respectivament. En el tercer banc començant per dalt, especialment a la seva part baixa, es troben abundants tiges i algun calze de Scyphocrinites. Aproximadament a l’alçada d’aquest nivell deu haver-hi el límit Pridolià-Devonià (Lochkovià). Per sota del quart banc hi ha una superfície tectònica que pot donar lloc a alguna duplicació. Sota mateix de la cinta aflora la part més baixa de la formació, on es poden veure bancs de calcàries més prims, però la base no arriba a aflorar. La correlació entre els quatre bancs que es veuen per damunt de la superfície tectònica abans esmentada i la part de la formació que hi ha per sota no pot fer-se de moment. És possible que la superfície en qüestió dupliqui algún nivell, però això, ara per ara, no es pot saber amb seguretat. Per a resoldre aquest punt caldria fer un control més detallat de la microfauna. La part baixa de la formació també es pot observar a les pedreres de la part N del puig, on l’explotació ha arribat a fer aflorar el Silurià en molts punts. Allí hom pot comprovar com aquesta part baixa és formada per bancs prims de calcàries, però la correlació exacta entre la part baixa de la formació visible a la part N de la pedrera i els quatre bancs abans esmentats que en formen la part alta, no es podrà fer fins que es faci un estudi més detallat de les microfaunes.
La formació de la Creu conté una fauna bastant abundant, per més que és difícil d’extreure. Es tracta d’una fauna de crinoïdeus, cefalòpodes ortocònics (Orthoceras), conodonts, ostràcodes i lamel·libranquis; Cardiola interrupta, citada al segle passat, procedeix d’aquesta formació. En canvi, hi ha absència de braquiòpodes i de coralls tan característics dels devonians d’altres regions, com per exemple del d’Astúries. Les calcàries de la formació de la Creu són dipòsits formats sota un règim de sedimentació no gaire ràpid, en condicions pelàgiques i sense l’arribada important de materials terrígens. La sedimentació sofria interrupcions intermitents, i es formaven aleshores enduriments del fons submarí (fons endurits o "hard grounds") que es poden observar en els interbancs.
Per damunt de la formació de la Creu, es troba la formació d’Olorda. El límit entre ambdues formacions és net i es reconeix perfectament a tot arreu. La formació d’Olorda consta de cinc membres que, de baix a dalt, són els que indiquem a continuació: El membre A és format per pelites, llims i sorres fines, negres (blanques quan són meteoritzades), grises, grogues i roges, amb nòduls metàl·lics. En aquest nivell s’ha trobat el graptòlit Monograptus hercynicus, propi del Lochkovià. El gruix és de 2-3 m. El membre B és format per calcàries en bancs de 5-20 cm, que alternen amb pissarres rogenques. Aquest color i el caràcter no nodulós de les calcàries distingeixen aquest membre del membre C, si bé en aquest últim hi ha encara alguna capa rogenca fina. Aquest membre conté tentaculits dacrioconàrids i en els nivells pelítics s’han trobat alguns graptòlits inidentificables i també braquiòpodes. El gruix total és de 4-5 m. El membre C és format per margues, margues amb nòduls calcaris i calcàries noduloses verdes. El caràcter nodulós d’aquest membre el distingeix clarament tant del membre inferior com del superior. També conté dacrioconàrids, però no són tan abundants com en el membre D. El gruix total és de 7-10 m. El membre D consisteix en una alternança de bancs de calcàries de 5-20 cm de gruix, separats per margues i pelites. Els bancs calcaris són rics en tentaculits dacrioconàrids, si bé es troben sovint en mal estat de conservació. El gruix total és de 13-15 m. El membre E és format per pissarres verdes i ocupa una petita extensió en el centre de l’àrea devoniana.
Els membres A, B i part del C de la formació d’Olorda, així com la part alta de la formació de la Creu, es poden observar en el cim mateix, mentre que la part alta del membre C, el D i el començament de l’E es poden veure al nivell de l’extrem superior de la cinta transportadora, a la part final de la carretera que condueix al replà on hi ha l’extrem superior de la cinta. Igual com succeeix a la formació de la Creu, tant les fàcies com la fauna indiquen condicions pelàgiques. Malgrat que hom hi ha detectat la presència d’alguns braquiòpodes, s’és molt lluny de fàcies com les cantàbriques, de tipus nerític, amb abundants faunes bentòniques. Pel que fa a l’edat, tots quatre membres corresponen al Devonià inferior i representen el Lochkovià, que s’inicia a la part alta de la formació de la Creu, i el Praguià.
L’estructura d’escates
Encavalcaments de desenganxament. A, posició de la superfície d’encavalcament abans d’iniciar-se la translació. A’, estructura després de produir-se la translació. Es diferencia una zona de desenganxament i lliscament, sense superposició tectònica, i una zona de superposició tectònica, feta per una succesió de rampes i replans. A les rampes de bloc inferior, els estrats situats a sota la rampa queden tallats per l’encavalcament, mentre que els situats damunt li són paral·lels. Per contra, a les rampes de bloc superior els estrats tallats són els situats damunt de la superfície d’encavalcament, mentre que els situats a sota li són paral·lels. En els replans els estrats són paral·lels a l’encavalcament, tant els situats a sobre com els de sota. La presència d’una rampa fa que els materials encavalcants dibuixin un anticlinal de cresta plana i, al davant d’aquest, es produeixi un sinclinal de fons pla. A", agudització dels plecs situats per sobre la rampa superior i per sota la inferior. Estructures d’encavalcament a la sèrie carbonàtica de Santa Creu d’Olorda: B, secció al voltant dels edificis de la part superior de la cinta transportadora; observeu una rampa de bloc superior: anticlinal amb truncament de les capes contra la rampa, seguida, per davant, d’una inflexió sinclinal; B’, front de la pedrera situat a l’est i immediatament per sota del replà que hi ha a l’extrem superior de la cinta transportadora; s’observa un sinclinal format per sota de la rampa de bloc inferior de la mateixa escata (1 formació de la Creu, 2 membre A de la formació d’Olorda, 3 membres B, C i D de la formació d’Olorda).
Ricardo Génova, original de Manuel Julivert.
L’estructura del puig d’Olorda, és a dir, del conjunt de carbonats que acabem de descriure, consisteix en una sèrie d’escates que es poden estudiar a la part S del puig. Se n’observen quatre de principals, la més alta i la més baixa de les quals són subdividides en dues per encavalcaments d’ordre aparentment menor, de manera que, en total, resulten sis escates. De baix a dalt, seran anomenades: escata I (a i b), escata II, escata III i escata IV (a i b). Les escates del puig d’Olorda responen als principis geomètrics dels encavalcaments de desenganxament. La superfície d’encavalcament és formada per una sèrie de replans on és paral·lela a l’estratificació, i de rampes on talla l’estratificació obliquament. En produirse el desplaçament, en el paquet d’estrats que es trasllada (bloc superior) es formen una sèrie d’estructures, tals com: inflexió de les capes per damunt de la rampa; un anticlinal de sostre pla entre la rampa que talla les capes del bloc inferior (rampa de bloc inferior o "foot-wall ramp") i la rampa traslladada del bloc superior (rampa de bloc superior o "hanging-wall ramp"), anticlinal que té unes magnituds més o menys grans, segons sigui la rampa i el valor de desplaçament; truncament de les capes del bloc inferior sota de la rampa; i truncament de les capes traslladades (del bloc superior) per sobre de la rampa del bloc inferior.
L’estructura que acabem de descriure fa referència a una escata individual, però com és natural, en una regió amb una estructura d’escates se’n presenten tota una multitud, i fins i tot pot succeir que la seva presència sigui el tret estructural més important. En aquest cas, totes les superfícies d’encavalcament es relacionen entre elles, de manera que si es tornessin a la seva posició d’origen tots els blocs delimitats per les superfícies d’encavalcament, s’obtindria una sèrie sedimentària fragmentada en una sèrie de paquets separats per superfícies que s’acaben ajuntant totes entre elles, a la manera d’una xarxa.
Els millors llocs d’observació de l’apilament d’escates són la pedrera vella i el tall de la cinta transportadora, si bé aquests talls no són paral·lels a la direcció de translació de les escates. A la pedrera vella (costat E del puig) hom pot veure les escates Ia, Ib, II, III i IVa. La superfície d’encavalcament situada per sota d’aquesta última escata fa de bon observar a la carretera que puja a les pedreres de dalt, un cop passats els revolts.
Estructures d’encavalcament a les pedreres de Santa Creu d’Olorda (Collserola). La fotografia mostra la rampa de bloc superior, amb el flanc corresponent de l’anticlinal associat, i el sinclinal de fons pla situat al davant de la rampa. Al centre s’aprecien capes horitzontals que travessen d’esquerra a dreta, que corresponen al bloc inferior encavalcat. Entre el pal d’electricitat i el runam, les capes del bloc encavalcant són verticals i topen contra les anteriors: és la rampa de bloc superior. Cap a la dreta de la fotografia aquestes capes esdevenen horitzontals: s’esboça l’anticlinal de cresta plana. Més cap a l’esquerra, les capes verticals esdevenen horitzontals i paral·leles amb les del bloc inferior: es tracta del sinclinal de fons pla.
Manuel Julivert.
Pel que fa a les estructures relacionades amb les rampes, se’n poden veure bons exemples al voltant dels edificis de la part superior de la cinta transportadora i al front de pedrera situat a l’E i immediatament per sota del replà que hi ha a l’extrem superior de la cinta esmentada. En el primer punt hom pot observar les estructures que es formen per damunt d’una rampa de bloc superior, transportada amb la translació de l’escata. Es tracta d’una forma anticlinal, amb truncament de les capes contra la rampa, seguida, per davant, d’una inflexió sinclinal; la millor vista sobre aquesta estructura s’obté des de la mateixa cinta transportadora, caminant-hi una mica en sentit descendent. En el segon punt, és a dir, en el front de pedrera esmentat, es veu un sinclinal d’eix encorbat, que representa una estructura formada per sota de la rampa de bloc inferior de la mateixa escata; és possible que, d’aquí a no gaire temps, aquest sinclinal sigui destruït pel progrés de l’explotació.