L’estructuració bètico-balear a partir del Miocè superior

Síntesi de l’estratigrafia del Neogen bètico-balear.

Biopunt, original d’E. Roca.

Durant el Miocè inferior i mitjà, aquest domini, a diferència del catalano-valencià, va ésser sotmès a un règim contractiu que donà lloc a la formació del sistema d’encavalcaments bètics, que tot just acaba d’ésser descrit. Durant aquest període, la conca catalano-balear tenia un marge extensiu (el domini catalanovalencià) i un marge contractiu (el domini bètico-balear). A partir del Miocè mitjà-superior, l’extensió va afectar també aquest domini darrer, de manera que la totalitat de la conca catalano-balear passà a comportar-se com un domini extensiu. Aquest procés extensiu va produir un sistema de falles normals, d’orientació NE-SW, amb un cabussament majoritàriament cap al SE, ocasionant un conjunt de «horste» i «graben» basculats cap al NW. Aquest sistema extensiu és més ben desenvolupat on el sistema contractiu anterior era més important; una part de les falles normals formades són antics encavalcaments reactivats, per inversió del moviment anterior.

Les conques posttectòniques

Mallorca

El Miocè

El Neogen posttectònic de Mallorca (Miocè mitjà i superior i Pliocè) es formà en cubetes subsidents entre relleus emergits, on es disposa en discordança angular sobre els materials anteriors. S’hi distingeixen cinc unitats deposicionals, tres de miocenes i dues de pliocenes. La figura mostra una columna estratigràfica que sintetitza aquestes unitats.

Biopunt, original de L. Pomar i J.J. Fornós.

Els dipòsits del Miocè superior, posttectònics, es disposen en discordança angular sobre els sediments neògens pretectònics i sintectònics; es troben en cubetes subsidents (conques de Palma, Inca i Sa Pobla, Campos) entre els relleus emergits (antics relleus en el moment de la deposició) a les regions de les serres de Llevant i la serra de Tramuntana. Els afloraments principals es localitzen a les zones costaneres de l’E i del S de l’illa; formen els relleus tabulare de les marines (Llucmajor, Santanyí, Santa Margalida). S’hi distingeixen tres unitats deposicionals: la unitat de lutites calcàries amb Heterostegina, la unitat escullosa i la unitat de calcàries de Santanyí, també anomenada complex terminal. La primera s’atribueix al primer cicle del Tortonià, la segona al Tortonià-Messinià i la tercera al Messinià.

La unitat de Lutites calcàries amb Heterostegina pràcticament no aflora sinó al sector SW de la badia de Palma, però ha estat caracteritzada perfectament en sondatges, i pot arribar fins a 200 m de gruix. És constituïda per calcarenites i lutites calcàries molt biotorbades, caracteritzades principalment per la presència d’ Heterostegina. Té una composició majoritàriament bioclàstica, amb algues rodofícies, Amphistegina, miliòlids, mol·luscs, equínids, etc. Lateralment passen gradualment a margues i a conglomerats; aquests sediments terrígens són abundants també a la base i al sostre de la seqüència. Correspon a dipòsits de plataforma soma, en una clara seqüència regressiva que, als marges, acaba amb dipòsits de platja i de ventalls al·luvials.

La unitat de calcàries de Santanyí, és el complex terminal del Miocè posttectònic de Mallorca. Acaba amb calcàries i dolomies amb estromatòlits (fàcies d’Es Pont d’Inca), que són fàcies marginals de conca dipositades en àrees protegides amb influència terrígena. La fotografia mostra l’aspecte d’aquests estromatòlits (uns doms de mida decimètrica amb una laminació interna molt marcada d’origen algal) a la punta d’Es Bous (Marina de Llevant, Mallorca).

Joan J. Fornós.

Reconstrucció paleogràfica del sistema escullós del Miocè superior de Mallorca. Aquesta unitat, d’edat tortoniana superior-messiniana, té un gruix superior a 180 m i conté una varietat molt àmplia de fàcies carbonàtiques, relacionades amb els esculls coral·lins que s’hi desenvoluparen. La figura mostra una reconstrucció de la paleogeografía d’aquests esculls (violeta), que formaven una franja paral·lela als terrenys llavors emergits, condicionats per un relleu molt semblant a l’actual.

Biopunt, original de L. Pomar i JJ. Fornós.

Evolució de la progradació de la unitat escullosa a la zona de cap Blanc (Mallorca) i relacions geomètriques de les fàcies amb l’oscil·lació del nivell de la mar. A partir de la geometria dels cossos bioconstruïts es poden deduir les variacions del nivell de la mar. Quan el nivell de la mar pujava (estadis 2, 4 i 7), es produïa una acreció vertical combinada amb progradació normal de l’escull; quan baixava (estadis 3, 5 i 6) es produïa una acreció negativa combinada amb una progradació intensa (estadi 5). L’estadi 8 mostra l’estat actual on, sobre la formació escullosa, hi ha un complex de dunes plioquaternàries.

Biopunt, original de L. Pomar i J.J. Fornós.

La unitat Escullosa aflora als penya-segats de la Marina de Llucmajor i en menor grau a la Marina de Llevant. Es disposa disconforme sobre la unitat anterior, i és expansiva sobre el substrat deformat. Té un gruix superior a 180 m. S’hi distingueix una àmplia varietat de fàcies carbonàtiques. A la base s’observen calcarenites blanquinoses amb fauna mal conservada i amb acumulacions locals d‘Heterostegina, que passen a nivells predominantment algals amb rodòlits i equínids que presenten estratificació paral·lela. Sobre aquests nivells es disposen lutites calcàries blanques, biotorbades amb estratificació encreuada a gran escala, amb fragments bretxoides de coralls, segments d’Halimeda i d’altres components bioclàstics, sobre els quals hi ha calcàries massisses dolomititzades, formades per un enreixat de coralls (porítids i astreids). La seqüència acaba amb uns nivells horitzontals ben estratificats en els quals alternen les capes calcarenítiques amb creixements coral·lins puntuals, capes amb una forta biotorbació vertical, i capes de calcàries lutítiques amb nivells d’estromatòlits i de manglar. Les diferents fàcies observades en aquesta unitat i llur disposició espacial permeten interpretar-les com la progradació sobre fàcies de plataforma d’edificis coral·lins adossats als relleus emergits del Miocè superior (serra de Tramuntana i serres de Llevant) amb talusos i crestes escullosos i fàcies de rerescull ben desenvolupades, en progradació vers el centre de la conca. Als cossos bioconstruïts de l’escull hom pot reconèixer les morfologies colonials coral·lines, similars a les que presenten els esculls actuals: coralls laminare a les parts més profundes, brancosos a la part intermèdia (20 m de profunditat) i grans colònies massisses a la part superior, a més de la disposició típica en forma de taques a la zona del «lagoon». Els magnífics afloraments permeten mesurar directament a quina profunditat vivia cada colònia coral·lina i reconstruir amb molta precisió les variacions del nivell de la mar a partir de la geometria dels cossos bioconstruïts: si el nivell de la mar puja, es produeix una acreció vertical combinada amb la progradació normal de l’escull, mentre que si baixa, es produeix una acreció negativa combinada amb una intensa progradació; l’ascens posterior del nivell de la mar provoca una retrogradació del sistema escullós lligada a pulsions d’acreció vertical. A partir d’aquestes geometries compostes pot ésser determinada la corba de les variacions relatives del nivell de la mar, que mostra freqüències similars a la de les variacions glacioeustàtiques pleistocenes.

Columnes estratigràfiques sintètiques de la unitat calcària de Santanyí, a Mallorca. Aquesta unitat conté una gran varietat de fàcies sedimentàries; la inferior, les margues de la Bonanova, representa dipòsits de ventall al·luvial deltaic («fan delta»); la intermèdia, les calcàries de Santanyí, indica un ambient fortament energètic; i la superior, el complex estromatolític, indica una sedimentació en àrees protegides de la conca.

Biopunt, original de J.J. Fornós i L. Pomar.

La unitat calcària de Santanyí (complex terminal) és formada per una àmplia varietat de fàcies sedimentàries. El nivell basal —les Margues de la Bonanova— pot ésser considerat com una unitat diferenciada que aflora únicament a la vora occidental de la badia de Palma; presenta una seqüència disposada sobre un sòl endurit que afecta el sostre de la unitat escullosa, i és format per lutites calcàries i margues amb Cerithium, Ostraea, Pecten i alguns coralls solitaris que, al sostre, passen gradualment a nivells conglomeràtics i d’argiles vermelles; representa dipòsits de «fan-delta». En posicions més internes de la conca és equivalent a una superfície d’erosió important, amb fenòmens de paleocarst. Per damunt es disposa una seqüència carbonàtica, les calcàries de Santanyí, amb nivells de calcàries ben estratificades amb biotorbacions verticals que corresponen als motlles dels pneumatòfors i arrels dels mangles que en aquella època creixien a la vora de la mar miocena, i amb nivells estromatolítics recoberts de manera erosiva per calcàries oolítiques amb una gamma variada d’estructures de corrent que indiquen un ambient fortament energètic. La seqüència acaba ambcalcàries i dolomies amb estromatòlits que presenten una recristal·lizació característica molt intensa (fàcies d’Es Pont d’Inca). Les fàcies observables en aquesta unitat són fàcies marginals de conca dispositades en àrees protegides amb influència terrígena durant la inundació progressiva dels relleus després d’un descens important del nivell de la mar.

El Pliocè

A l’illa de Mallorca el Pliocè aflora molt poc, si bé és molt estès i amb gruixos importants dins la zona d’Es Pla on ha estat localitzat en sondeigs.

Durant el Pliocè, l’illa de Mallorca presentava dues àrees muntanyoses, la serra de Tramuntana d’una banda i les serres de Llevant i elevacions centrals d’Es Pla per l’altra; les separava una estreta franja que abastava les conques actuals de Palma, Inca i Sa Pobla, envaïdes per la mar pliocena i per llacunes pantanoses. El gruix aproximat dins d’aquestes conques supera de llarg els 200 m i, en línies generals, poden ésser considerades dues unitats ben distintes corresponents al Pliocè inferior.

Els sediments de la part inferior de la seqüència, més gruixuda, són formats per lutites calcàries blaves amb intercalacions argiloses i gresoses (dins les quals hom reconeix Ammussium i Dentalium) que, cap als marges, passen a conglomerats i gresos; representen un ambient marí obert amb influència terrígena costanera important, que prové del desmantellament tant de la serra de Tramuntana com de les serres de Llevant. Per damunt d’aquesta unitat trobem lutites calcàries grogues, que cap al sostre donen encopinyam (lumaquel·les) i alternen lateralment amb conglomerats prop de la Serra Nord; a la zona de Llucmajor i Campos la unitat pliocena acaba amb dipòsits de calcàries lacustres. Els sediments de la part superior de la seqüència marquen el rebliment de les conques de la mar pliocena amb progradació de complexos deltaics als marges i de sistemes de platja i dunes en posicions allunyades dels relleus.

Eivissa i Formentera

El Miocè posttectònic

El Miocè posttectònic aflora a l’extrem N de l’illa d’Eivissa, entre l’illa d’en Caldes i el cap Blanc, fins a la cala d’en Serra i, pràcticament, a la totalitat dels penya-segats de l’illa de Formentera, amb bons afloraments a la Mola i al cap de Barbaria.

A l’illa d’Eivissa es distingeixen tres unitats, que, pel tipus de sediments, son difícils de datar, però presenten les associacions típiques dels materials tortoniano-messinians de les altres illes.

La unitat inferior és composta per calcarenites blanques biogèniques amb coralls (Porites, astreids), calcarenites blanques amb «riple-marks» de corrent i nivells amb acumulacions de rodòlits. Aquests nivells, en contacte amb el substrat mesozoic, tenen conglomerats i llims abundants. És equivalent a la unitat escullosa de Mallorca.

La unitat intermèdia es disposa erosivament sobre l’anterior. Hi predominen els conglomerats i gresos vermells i les lutites vermelles que, lateralment, esdevenen més blanques i contenen abundant microfauna marina. Aquesta unitat és interpretada com un ventall al·luvial costaner. Pot ésser correlacionada amb la unitat de margues de la Bonanova, de Mallorca.

La unitat superior presenta un gruix variable i és composta essencialment, en primer lloc per calcàries oolítiques blanques que presenten estratificació encreuada, entre les qual s’intercalen alguns nivells lutítics grisos i microconglomeràtics; i segonament per calcàries estromatolítiques blanques que arriben a formar grans doms. Localment hom hi pot observar calcarenites bioclàstiques formades sobretot per fragments de mol·luscs. Aquests dipòsits són interpretats com una plataforma carbonàtica amb fàcies litorals. La unitat és equivalent a les calcàries de Santanyí de Mallorca.

A Formentera, hom hi pot diferenciar dos cicles, ambdós emmarcats dins la seqüència postorogènica del Tortonià-Messinià, i són equivalents a la unitat escullosa i a la unitat de calcàries de Santanyí de les altres illes.

El cicle inferior presenta a la base uns nivells formats per calcarenites i lutites calcàries bioclàstiques amb fragments de mol·luscs, briozous, foraminífers, equínids, plaques d’Halimeda i sobretot algues rodofícies amb rodòlits abundants i blocs amb restes de coralls que representen fàcies de talús escullós. Per damunt d’aquests nivells hi ha —a l’àrea de la Mola i al cap de Barbaria— calcarenites i calcàries bioconstruïdes per coralls, fragments de mol·luscs i rodòlits. Aquestes fàcies es diposen formant una alternança de nivells bioconstruïts de coralls i dels nivells de rodòlits. Hom creu que es formaren en un ambient de plataforma escullosa.

El cicle superior aflora tan sols al cap de Barbaria. És format per una alternança de nivells estromatolítics i calcàries oolítiques blanques amb estratificació encreuada i, localment, encopinyam (lumaquel·les) de mol·luscs típics d’una plataforma carbonàtica.

El Pliocè

A les Pitiüses, el Pliocè no ha estat localitzat, excepte als nivells dunars atribuïts al plioquaternari que es troben repartits pel litoral eivissenc i que ocupen, també, bona part de la superfície de Formentera amb calcarenites d’origen eòlic, llims i «caliches» i sediments arenosos intrepretats com a platges d’una edat del Pliocè inferior.

Menorca

El Miocè posttectònic

Relacions estratigràfiques i la geometria de les unitats deposicionals del Miocè posttectònic de Menorca.

Biopunt, original de J.J. Fornós i L. Pomar.

El Miocé posttectònic de Menorca és format per tres unitats: la unitat inferior de Barres, composta per una alternança de calcàries i lutites calcàries formades en una plataforma soma; la unitat escullosa, que conté calcarenites bioclàstiques formades en esculls de coralls que envoltaven l’illa; i la unitat superior de Barres, composta de nivells calcarenítics sedimentats en una plataforma soma altament energètica. De les cinc unitats que hom distingeix en el Miocè de l’illa de Menorca, les tres darreres són clarament postcompressives, encara que hom no n’hagi pogut correlacionar exactament l’edat ni amb les unitats del Neogen postcompressiu de les Bètiques del migjorn del País Valencià ni amb les unitats del Neogen mallorquí. Són formades majoritàriament per materials calcarenítics. Es tracta de la unitat inferior de Barres, la unitat escullosa i la unitat superior de Barres.

La unitat inferior de Barres del Neogen postcompressiu de Menorca es disposa de manera discordant i erosiva sobre les unitats neògenes més antigues i sobre el substrat mesozoic. La fotografia, feta a punta Nati, mostra el contacte discordant de la unitat inferior de Barres (la part superior, més clara, del penya-segat) sobre el substrat mesozoic (la part inferior del penya-segat); noteu el contacte net horitzontal entre totes dues unitats.

Joan J. Fornós.

La unitat inferior de Barres aflora a la zona de Migjorn de Menorca, en bons afloraments costaners més o menys seguits des del port de Maó fins a cala Morell. Es disposa de manera discordant i erosiva tant sobre les unitats terciàries més antigues com sobre el substrat mesozoic. Es tracta d’una unitat transgressiva i expansiva a la base i retractiva al sostre. Es compon d’una alternança de calcarenites i lutites calcàries que presenten estratificacions encreuades abundants, de dimensions hectomètriques, al sostre de la seqüència, les quals inclouen laminacions encreuades de dimensions mètriques i menors; la base presenta laminació majoritàriament planoparal·lela, sobre la qual hom pot reconèixer diversos tipus de biotorbacions que arriben a ésser molt espectaculars (Pont d’en Gil —Cales Piques, etc.). En línies generals presenta una seqüència transgressiva que s’inicia amb dipòsits de platja a la base que fossilitzen una superfície d’erosió important i evolucionen cap a sediments biotorbats amb laminacions creuades de dimensions mètriques; verticalment cap al S, evolucionen cap a megalàmines creuades de dimensió hectomètrica amb abundants restes de coral·linàcies i briozous que representen una important progradació de la plataforma. La paleogeografía que indiquen aquests nivells és una plataforma soma amb predomini de les fàcies de barres tractives i fàcies litorals, disposades sobre els nivells de plataforma més profunda amb fàcies més fines i fortament biotorbades, amb una producció d’algues important.

La unitat Escullosa aflora, com l’anterior, als penya-segats de la zona de Migjorn, si bé de manera no tan contínua. Els exemples més representatius es troben des del S de Ciutadella (cala d’en Blanes), fins a cala Galdana i al sector oriental de l’illa entre cala Binisafulla i cala Biniparratx; també pertanyen a aquesta unitat els dos únics afloraments neògens de la zona N, al Far de Cavalleria i a la Mola de Maó. Les fàcies corresponen a calcarenites bioclàstiques dins les quals destaca la presència dels coralls (porítids i astreids) i de les algues rodofícies. La seqüència escullosa es disposa de manera expansiva i lleugerament erosiva sobre la unitat inferior de Barres. La base és marcada per una aportació terrígena dèbil (punta Nati-Bajolí) o bé per abundants Heterostegina als nivells superiors de la unitat precedent, o per nivells carstificats (S’Algar). A la base presenten, a més de les acumulacions amb Heterostegina i grans equinoderms (Clypeaster), fàcies dominades per les algues rodofícies, tant laminars com arborescents, on són molt abundants els rodòlits intercalats amb nivells arenosos bioclàstics, majoritàriament formats també per fragments de rodofícies (fons de «maèrl»), que representen sediments de plataforma d’una profunditat que hom pot inferir al voltant de 60 m. Verticalment en la seqüència, aquests nivells s’interdigiten amb nivells bioconstruïts per coralls (cala de Santandria); hom pot observar megalàmines encreuades de baix angle, amb calcarenites amb rodòlits i fragments d’Halimeda que representen la progradació del talús d’un escull. La part superior de la seqüència és fortament tallada per l’erosió actual i presenta bioconstruccions coral·lines formades principalment per coralls (Porites i en grau menor astreids) a cala en Bastó, cala Binisafúller, etc., que representen la progradació dels esculls. En conclusió, els sediments que presenta aquesta unitat indiquen una paleogeografía dominada pels esculls de coralls que envoltaven una illa que corresponia a l’actual serra de Tramuntana; hi dominen les fàcies de talús en progradació sobre fàcies de plataforma soma.

La unitat superior de Barres presenta els afloraments principals al sector SE de la zona de Migjorn, l’illa (Binibeca, cap d’en Font, etc.). Es tracta d’una unitat formada per nivells calcarenítics que presenten estratificacions encreuades abundants d’escala mitjana i gran que permeten interpretar que ha estat formada en una plataforma soma altament energètica.

En conjunt els dipòsits posttectònics de l’illa de Menorca presenten fàcies carbonàtiques de marge de conca i, com a tals, enregistrenles variacions relatives del nivell de la mar que van produir les unitats diferenciades i les seqüències presents. És difícil de precisar-ne la posició cronostratigràfica per manca d’elements paleontològics significatius. La unitat inferior de Barres reflecteix un episodi transgressiu i discordant sobre les unitats anteriors amb fàcies de plataforma en progradació cap al S i hom li atribuex una edat tortoniana. La unitat escullosa reflecteix un nou període transgressiu; hom li atribueix una edat del Tortonià superior i és formada per fàcies esculloses en progradació sobre una plataforma dominada per les algues vermelles. La unitat superior de Barres, de posició cronostratigràfica difícil de precisar, es disposa tant sobre els dipòsits de talús escullós com sobre la unitat inferior de Barres; pot ésser atribuïda al Messinià.

El Pliocè

A l’illa de Menorca, el Pliocè en sentit estricte no hi aflora. A la zona N, prop del cap de Cavalleria i a la Talaia de Fornells, sobre els materials del Miocè superior hi ha una sèrie de calcarenites bioclàstiques marines i d’origen eòlic, que possiblement són atribuïbles al Pliocè superior o Plioquaternari. També al barranc de cala Galdana hom pot observar, en sondatges, uns nivells lutítics negres dipositats en un ambient molt restringit, als quals hom atribueix la mateixa edat.

El domini bètic del migjorn valencià

Les seqüències miocenes postcompressives

Sèrie estratigràfica sintètica de les unitats neògenes postcompressives del migjorn Valencià. S’hi diferencien tres unitats miocenes superiors (del Tortonià inferior i mitjà, del Tortonià superior i del Messinià) i dues de pliocenes.

Biopunt, original de C. Montenat i altres.

La primera seqüència o unitat deposicional correspon al Tortonià inferior i mitjà; la segona, separada de l’anterior per una discordança important, representa el Tortonià superior; la tercera, moltes vegades en una certa continuïtat sedimentària amb la segona, pertany al Miocè terminal. Aquestes tres seqüències es disposen sobre uns nivells que pertanyen al Languià superior-Serraval·lià (Helvecià) que no poden considerar-se clarament posttectònics, similarment al que passa a Mallorca, però que són clarament discordants sobre les unitats terciàries més antigues. Es presenten en afloraments molt reduïts a la zona d’Alacant i Elx, constituïts per nivells calcarenítics biogènics amb una proporció elevada de terrígens en direcció al S i amb una proporció bioclàstica més elevada cap a l’ENE. Al N d’Elx, l’anomenada formació de Calcàries del Vinalopó és formada per calcàries amb foraminífers planctònics abundants, mentre que a la serra Grossa predominen les calcarenites bioclàstiques. A la zona de Xàtiva i Ontinyent (Canals) aquesta formació transgressiva també s’inicia per dipòsits terrígens que poden presentar gruixos superiors a 70 m i són molt variables.

Mapa geològic esquemàtic del Neogen del Vinalopó, al N d’Elx.

Biopunt, original de C. Montenat i altres.

La seqüència del Tortonià inferior i mitjà presenta afloraments de distribució irregular. L’exemple més típic és representat per les Calcàries de Tabaial al N d’Elx (riu Vinalopò) i per les Calcàries algals de Matamoros, prop de Crevillent. Es tracta de calcarenites bioclàstiques, principalment amb components algals (rodofícies) que localment presenten nivells més margosos i que, cap al sostre, mostren una seqüència regressiva amb dipòsits continentals que marquen la fi del cicle sedimentari. Lateralment, aquestes calcàries algals, a la serra de Muron, passen a bretxes continentals que en aquest punt devien el límit de la mar al Tortonià inferior. Bons afloraments d’aquests nivells apareixen també al castell de Montesa (València), a la conca d’Alcoi i prop d’Hellín (Albacete). Cap a l’W de Crevillent, a la conca de Fortuna, aquests dipòsits són clarament biocalcarenítics. La paleogeografía d’aquests dipòsits indica que es podria tractar d’una conca relativament estreta, que s’estendria de WSW a ENE des de Fortuna fins al nord d’Elx. A Canals i Ontinyent (la conca d’Albaida), a diferència del que trobem en les àrees anteriors, sobre els dipòsits terrígens i calcarenítics algals precedents es disposa una sèrie margosa potent que abasta tot el Tortonià; els materials d’aquesta conca reflecteixen un medi clarament marí i fortament subsident que pot presentar al centre de la conca gruixos superiors a 1000 m.

A la seqüència del Tortonià superior, els dipòsits presenten una extensió superior als de les unitats precedents. Corresponen a materials dipositats sobre tot el domini bètic i representen la trangressió marina més important després de les deformacions tectòniques esdevingudes al Miocè mitjà, que són les que marquen la discordança important entre les dues seqüències tortonianes. La litologia predominant és de calcarenites bioclàstiques entre les quals s’intercalen dipòsits terrígens i nivells de margues, sobretot a la base. Aquests nivells es caracteritzen micropaleontològicament per la presència de formes noves de foraminífers (Globorotalia menardii miocenica, G. pseudomiocenica, G. sctitula ventricosa). A Alacant i Elx, fins al Vinalopó, el Tortonià superior (transgressiu sobre un substrat d’edat variable) és format per calcarenites zoògenes (algals, amb heterostegines, etc.) lleugerament terrígenes i d’un gruix inferior a 100 m. Els nivells superiors d’aquesta unitat es corresponen amb les margues de la conca de Fortuna, que s’estén cap a l’W. Prop d’Asp aquestes calcarenites passen lateralment a una sèrie continental que arriba ja fins al Pliocè i que marca el límit de les zones emergides. Cal destacar l’anomenat estret de Crevillent, on hom pot observar una disminució del gruix de la sèrie tortoniana que culmina amb calcarenites oconglomerats i que és la prolongació cap al NE de la conca d’Alhama-Fortuna; és un passadís estret situat entre les zones emergides de la serra de Crevillent i del massís del Segura i que comunica el Tortonià de la conca de Fortuna amb el de la regió d’Elx.

El Messinià (Miocè terminal) es presenta pràcticament en tot el domini bètic en continuïtat sedimentària amb la seqüència del Tortonià superior, amb un tipus de sedimentació molt constant format per calcarenites bioclàstiques, majoritàriament de caràcter escullós, i amb el desenvolupament de fàcies d’esculls i d’estromatòlits. Hi ha una renovació de la microfauna, amb Globigerinoides obliquus extremis, Globorotalia numerosa, G. dutertrei i G. mediterranea. Als voltants d’Elx i d’Alacant el Miocè terminal presenta la successió litològica següent: a la base, nivells margosos (Margues de Torremendó) que poden superar els 200 m de gruix, continuació de les calcarenites amb heterostegines del Tortonià superior; per damunt, uns nivells calcarenítics de menor gruix (desenes de metres) molt rics en mol·luscs i restes d’algues i amb un desenvolupament d’esculls de corall (N d’Elx, Santa Pola, etc.) i, finalment, margues amb ostreids d’un gruix inferior a 20 m i amb fortes influències terrígenes, que cap al sostre esdevenen predominants. A Crevillent, els dipòsits del Miocè terminal són continentals, constituïts per margues vermelles amb conglomerats i alguns nivells de caràcter litoral amb ostreids i cerítids, però que cap a l’W de Crevillent esdevenen totalment continentals. Hom pot trobar-hi alguns nivells lignitífers amb restes de mamífers (NE de Crevillent). La paleogeografía del Miocè terminal varia poc respecte a l’actual morfologia costanera.

El Pliocè

Afloraments pliocens als voltants d’Alacant.

Biopunt, original de C. Montenat i altres.

Els afloraments pliocens del migjorn del País Valencià són més aviat escassos. Els principals es troben a la conca d’Elx, però també hi ha alguns afloraments petits entre Ontinyent, Xàtiva i Alcoi, i especialment a la zona d’Elda, Ibi i Villena; es troben sempre de manera discordant sobre qualsevol terme inferior, tant si es tracta del Miocè superior com dels materials cretacis. A les zones més allunyades de la costa actual, per exemple a l’W d’Alcoi, prop de la serra de Mariola, el Pliocè inferior és eminentment detrític, continental, format per nivells argilosos vermells entre els quals s’intercalen episodis conglomeràtics entre alguns nivells de lignits que mostren abundant fauna de vertebrats (Matodon, Hipparion, Parabos, Cervus, Gazella, Rhinocerus). A Asp i Alacant són de caràcter lacustre, i passen de seguida a fàcies clarament marines (margues grogues amb intercalacions de calcarenites bioclàstiques d’estratificació encreuada) a la zona de Novelda, el cap de l’Horta, etc., marcant probablement el límit N de la mar pliocena. A les zones més properes a la costa —especialment a la conca d’Elx— hom pot distingir dins el Pliocè dues grans unitats: unitat inferior, amb influència predominantment marina que hom sol atribuir al Pliocè inferior-mitjà, representada sobretot per dipòsits margosos i amb una extensió molt limitada; i la unitat superior, atribuïda al Pliocè superior, formada per nivells calcarenítics grocs transgressius sobre la unitat anterior o, ja al Plioquaternari, d’influències principalment terrígenes i continentals de caràcter lacustre.

A la conca d’Elx el Pliocè inferior és representat per margues que afloren molt puntualment i passen lateralment a fàcies més nerítiques i costaneres que corresponen, sense dubte, als dominis emergits (serra de Santa Pola), sobre les quals se situen nivells de gresos bastant continus atribuïbles al Pliocè superior. L’entrada de la mar pliocena a la conca d’Elx devia tenir el límit W al vessant S de la serra d’Alamilla, on el Pliocè és representat per margues amb mol·luscs del Pliocè inferior i calcarenites grogues també marines, ja del Pliocè superior. A la major part de la zona els dipòsits pliocens acaben en un Plioquaternari de caràcter continental format per margues i llims vermells amb intercalacions conglomeràtiques abundants (formació de Sucina i formació de Conglomerats del Segura).