El desenvolupament de l’aracnologia als Països Catalans es vincula al potencial científic que genera la metròpoli barcelonina i, més en concret, a la seva activitat universitària. Però també, i en bona mesura, al sorgiment d’algunes vocacions ocasionals i a la intervenció esporàdica d’alguns autors estrangers. No podem dir que l’aracnologia hagi gaudit de moments florents, com tampoc ha passat a la resta de la península, perquè en gran part ha estat, durant molt de temps, la branca més desassistida dels estudis sobre els artròpodes, és a dir, se n’ha subestimat la importància i, per tant, se l’ha marginada a l’hora d’assignar recursos humans i materials al seu estudi.
La primera aportació a aquesta disciplina de què tenim notícia es remunta a mitjan segle xix, deguda a Marià de la Pau Graells, el qual s’ocupà en descriure alguns casos de "latrodectisme" a la província de Tarragona. Però la primera aportació, des d’un punt de vista estrictament naturalista, correspon a l’entusiasme entomològic de Miquel Cuní i Martorell, el qual recol·lectà i estudià en diverses localitats barcelonines i gironines una gran quantitat d’insectes i aràcnids entre els anys 1881 i 1900. Aquesta tasca, notable en el seu moment, i que es corresponia amb un resorgiment general de les ciències de la natura a tota la península Ibèrica, lamentablement, va tenir molt poca continuïtat; únicament dues notes, molt breus, de F. Ferrer i Vert, i un catàleg publicat (1919) pel jesuïta P. F. Pérez Acosta, a les sèries de la Institució Catalana d’Història Natural, ens parlen d’una tímida activitat entomològica a Catalunya —en aquella època de començament de segle— que només considera l’aracnologia d’una manera marginal.
Un altre exemple d’aquesta consideració secundària de l’estudi dels aràcnids el trobem al Museu de Zoologia de Barcelona. La seva creació i la seva activitat han constituït, certament, un catalitzador d’aquesta tasca bàsica de recol·lecció de mostres amb finalitats faunístiques que competeix a qualsevol museu. Així, actualment ens trobem amb una col·lecció abundant, fonamentalment d’aranyes, les etiquetes de la qual donen testimoni de la tasca desenvolupada per F. Ventalló. De res han servit, en els darrers anys, els afanys dels successius directors d’aquest centre per a donar utilitat a aquestes mostres, ja que la major part del material, oblidat i assecat, no constitueix actualment més que una càrrega inútil, testimoni de la desídia pretèrita.
Paradoxalment, han tingut més sort les mostres recol·lectades en diverses èpoques per naturalistes estrangers, que en l’actualitat es troben disperses pels diferents museus europeus. Aquest material, posat a mans d’especialistes alemanys, francesos, italians, etc., fou estudiat en el seu moment i donà peu a diverses publicacions, cadascuna de les quals aporta el seu gra de sorra a l’hora de reconstruir els nostres mapes faunístics. Els casos de Reimoser, Schenkel, Mello-Leitao, Beier, Denis, Brignoli, de Baluwe, i altres, en són exemple.
Fora de Barcelona, l’activitat aracnològica ha estat pràcticament nul·la. Del País Valencià prové una sola publicació, de Lluís Pardo, que es remunta a 1920, i que ens parla d’una col·lecció del gabinet d’Història Natural de València, actualment perduda. Algunes aportacions, molt ocasionals, degudes a l’activitat del Laboratori Aragó (a Banyuls de la Marenda) o franceses (Jolivet, Denis) a les illes Balears, i també diverses publicacions de Denis sobre la fauna dels Pirineus Orientals constitueixen la resta.
Únicament els opilions han tingut la sort d’haver estat objecte, durant les darreres quatre dècades, d’una activitat investigadora entusiasta, la de Maria Rambla, actualment una de les especialistes mundials més importants sobre aquest grup. No obstant això, la tasca meritòria de Rambla no recau tant sols en la seva investigació personal, sinó també en el mèrit d’haver canalitzat, com a corresponsal del Centre International de Documentation Arachnologique a Espanya, durant molts anys, les iniciatives mundials i europees envers la inquietud dels joves universitaris. Gràcies a això, hom pot afirmar que, en l’actualitat, l’aracnologia dels Països Catalans mira el futur amb esperança, després d’haverse recuperat, en una dècada, una gran part del camí i el temps perduts durant més de mig segle en aquesta disciplina.
L’acarologia, que per les seves diversitats i peculiaritats d’estudi sol constituir una branca independent de l’aracnologia, no ha gaudit de gaire més sort. Algunes notes d’autors fonamentalment alemanys sobre els hidràcars (Viets, Walter) o les citacions esporàdiques i més recents sobre oribàtids de Pérez-Iñigo, són els exemples més rellevants de què disposem, si bé cal no oblidar els estudis sobre espècies paràsites, en el camp de la medicina.