Mapa de consens resultat de la combinació de tres models predictius diferents per al visó americà (Neovison vison) a Catalunya. En vermell es representen les àrees en què els tres models aplicats concorden en preveure una idoneïtat d’hàbitat superior a 0,5 (rang 0 - 1). Les àrees grogues representen el mateix consens entre dos dels tres models aplicats. Finalment, en verd les àrees en què només un dels tres models preveu una idoneïtat d’hàbitat superior a 0,5.
Departament de Biologia Animal de la Universitat de Barcelona i Departament de Medi Ambient i Habitatge.
A Catalunya, els primers visons americans (Neovison vison) van ser capturats a la comarca d’Osona l’any 1982, procedents de dues granges a Taradell i Viladrau. Des de llavors aquesta espècie invasora s’ha expandit per totes les comarques de Barcelona i de Girona, i també ha estat detectat al Segre i en alguns afluents, a les comarques del Solsonès, l’Alt Urgell, la Segarra i la Noguera. A les comarques de Castelló i en alguna zona de l’Alt Matarranya, el visó americà també s’ha anat estenent procedent de dues granges situades al sud de Terol, d’on es van escapar exemplars a partir del 1990. Actualment és molt comú a les conques del Palància i del Millars.
Als Països Catalans, i a tota la península Ibèrica, el control de la població de Neovison vison es desenvolupa des del 2000, dintre del Grup de Treball del Visó Europeu i a càrrec de personal dels diferents governs autonòmics. Des de l’any 2003 s’intenten capturar exemplars allà on poden causar danys a la biodiversitat, especialment a les zones humides protegides; a Catalunya ja s’han capturat més de 500 exemplars. Aquests i altres treballs recents han permès incrementar notablement el coneixement que se’n tenia.
Pel que fa a l’ecologia, se n’han fet estudis a la conca del Llobregat durant el 2003 i el 2006, dels quals es desprèn que la dieta del visó americà a Catalunya és constituïda per cranc de riu americà (75%), peixos (15%), micromamífers (15%), ocells (2%), invertebrats (5%) i altres preses (2%). Les àrees vitals del mascle ocupen 1,2 km de mitjana, i les de la femella, 0,5 km. Les àrees nucli del mascle són, però, només de 0,2 km, i les de la femella, força similars. Les àrees nucli dels exemplars sedentaris del mateix sexe no es trepitgen; sí que és permès, però, que hi passin individus transeünts, que encara no tenen un territori propi. Tot i que presenten més activitat diürna, es desplacen més durant la nit. Cal destacar així mateix que la precipitació té un efecte negatiu sobre l’activitat. El visó selecciona zones amb densitats altes de refugis potencials i zones amb presència moderada d’activitat humana. Els resultats d’aquests estudis no deixen clar si els controls que es realitzen sobre la població de visó americà provoquen una disminució o un increment (anomenat efecte rebot) d’exemplars.
Per detectar les àrees amb més risc de ser envaïdes pel visó i on cal prioritzar el control, el Departament de Biologia Animal de la Universitat de Barcelona, en collaboració amb el Departament de Medi Ambient i Habitatge, des del 2009 està desenvolupant models predictius de distribució de l’espècie a Catalunya. Aquest tipus de models dibuixen prediccions de distribució relacionant la presència d’una espècie amb característiques ambientals de l’àrea ocupada. Així s’obtenen mapes d’idoneïtat d’hàbitat, expressada en una escala de 0 (idoneïtat nul·la) a 1 (màxima). S’han desenvolupat tres models predictius (maximum entropy, genetic algorithm for ruleset production i support vector machines) basats en algoritmes diferents. Els tres models estan construïts a partir de dades de presència recollides des del 1975 fins al maig del 2009 i sis variables ambientals (topogràfiques, climàtiques i d’estructura del paisatge). A fi d’avaluar canvis eventuals en la potencialitat d’expansió al llarg de trenta-quatre anys de mostreig, els tres models predictius es van aplicar tant al conjunt de dades de presència (fins l’any 2009) com en tres intervals temporals distints, que corresponen a tres fases d’expansió successives de la distribució de l’espècie (fins el 1995, el 2000 i el 2005).
Del mapa de consens obtingut, resulta que les àrees més idònies per a la presència del visó són, segons els tres models, les conques hidrogràfiques del nord-est i l’oest de Catalunya. El sud de Catalunya té una idoneïtat molt baixa o nul·la, en relació amb les condicions climàtiques molt mediterrànies (estiatge dels rius). També resulta molt baixa la probabilitat de presència al nord-oest de la regió, a causa del relleu dels Pirineus, que constitueixen una barrera geogràfica a l’expansió d’aquesta espècie. Els resultats obtinguts en aquest estudi poden ser utilitzats per a identificar les zones on cal donar prioritat al control del visó, ja que representen el front d’expansió de l’espècie, o les àrees amb presència d’espècies autòctones protegides.