A Catalunya, els darrers vint anys, la pesca ha evolucionat cap a una activitat industrialitzada, amb menys embarcacions però més eficients. Tot i que la gestió de la pesca al Principat té com a principi bàsic limitar el creixement de l’esforç de pesca, aquest esforç ha continuat augmentant gràcies a subvencions procedents dels sectors públic i privat, i s’ha intensificat a mesura que els recursos pesquers es reduïen.
Reconstrucció a partir de les dades oficials disponibles (excloent-ne captures no declarades i rebuig) de les captures de peix a la mar Catalana al llarg dels darrers cent anys aproximadament (del 1900 al 2010). Les interrupcions de la línia corresponen a períodes per als quals no hi ha dades. Permet apreciar l’increment de captures coincident amb els anys d’inici de la pesca industrial i la davallada del tombant de segle.
A partir de dades de Lleonart, 1996; de l’Institut de Ciències del Mar, i de la Generalitat de Catalunya.
Les captures oficials registrades a la mar Catalana augmentaren fins a la meitat de la dècada de 1990, i a partir d’aquesta data s’han observat davallades generals. El fet que aquesta davallada s’hagi produït malgrat l’increment de la inversió en tecnologia i, per tant, de l’esforç pesquer evidencia una situació problemàtica: d’una banda, la sobreexplotació de diverses espècies i, de l’altra, el sobredimensionament de la flota. En aquest context, hi ha hagut un reconeixement general que la pesca excessiva ha portat a la davallada de les poblacions de nombroses espècies que abans eren freqüents, com ara els meros, els lluços de gran talla, les rajades o els taurons demersals, davallada que s’ha observat tant entre els peixos demersals com entre els pelàgics. En termes comparatius, però, és el compartiment pelàgic el que més ha canviat, a causa de la disminució substancial d’espècies com la sardina i l’anxova, que anteriorment eren molt abundants.
La sobreexplotació ha causat també canvis amb relació a l’abundància d’espècies no comercials. En algunes espècies, la disminució ha estat relacionada amb l’augment d’organismes que abans eren menys nombrosos a l’ecosistema, com ara les meduses, petits peixos bentopelàgics i invertebrats, ja sigui per una disminució dels competidors d’aquests organismes (com la sardina o la anxova), per la reducció dels seus depredadors (com les tortugues marines i peixos) o per canvis en les estructures de productivitat marina, conjuntament amb factors ambientals.
D’altra banda, s’han fet estudis que han contribuït a entendre com altres activitats humanes i determinats factors ambientals (l’aigua i els nutrients que provenen dels rius, les fluctuacions de temperatura, el vent, etc.) influeixen en els recursos pesquers. Avui se sap que el cabal anual d’aigua que l’Ebre aboca a la mar condiciona la reproducció de l’anxova l’any posterior i, per tant, també influeix en les captures futures d’aquest recurs pesquer, molt apreciat a la costa catalana i base d’una indústria de conserves important. Així mateix, s’ha comprovat que hi ha una relació entre l’augment de la temperatura de l’aigua del mar i les explosions de població de meduses, l’augment de les captures d’alatxa i la davallada general de l’abundància de sardina a la costa catalana.
Els problemes relacionats amb la sobreexplotació dels recursos pesquers han estat provocats per un sistema de gestió ineficaç i que reacciona tard. Aquesta situació no és exclusiva de la mar Catalana, sinó que s’estén per tot el món. Actualment la pesca marina és insostenible en un gran nombre d’ecosistemes explotats, però no solament per l’activitat en si, sinó també per altres factors, com el canvi climàtic. Per tant, cal desenvolupar una gestió de l’activitat pesquera que tingui en compte els principals factors que influeixen en els recursos pesquers i, alhora, els ecosistemes on aquests recursos es troben. Això ha portat els gestors i científics a pensar la manera de millorar les eines que contribueixin a la gestió de la pesca.
Representació esquemàtica dels elements imprescindibles per a la gestió pesquera basada en l’ecosistema, o Ecosystem Approach to Fisheries (EAF).
Dades dels autors.
En aquest sentit, un concepte que ha obtingut gran acceptació força generalitzada és el de la gestió pesquera basada en l’ecosistema (en anglès, Ecosystem Approach to Fisheries o EAF). Es tracta de tenir en compte no solament el recurs pesquer d’alt valor, sinó també les espècies de menys interès comercial i els elements físics i ambientals de l’ecosistema on la pesca es desenvolupa. La gestió pesquera basada en l’ecosistema inclou també el component socioeconòmic i cultural, i aglutina tots els actors principals que són importants per a reeixir en la seva tasca. Per a desenvolupar aquest tipus de gestió, cal fer ús dels indicadors i els models ecològics.
Un tipus de model ecològic és el que té explícitament en compte les relacions tròfiques que s’estableixen als ecosistemes i determina els canvis d’abundància de les espècies considerant els depredadors i les preses conjuntament, les activitats humanes com la pesca i els factors ambientals.
Els darrers anys, a l’ecosistema del sud de la mar Catalana, s’han aplicat indicadors ecològics i models tròfics per a entendre com funciona, quin impacte hi té la pesca i quines alternatives hi hauria per a gestionar més bé els recursos i millorar-ne la situació. En concret, s’han desenvolupat diversos models tròfics que representen l’ecosistema de la plataforma continental i el talús superior del delta de l’Ebre. Aquests models inclouen la dinàmica de les principals espècies que es troben en aquesta regió –des dels productors primaris fins als consumidors secundaris i els depredadors– i tenen en compte les activitats pesqueres. Així mateix, han permès comparar aquest ecosistema amb altres d’arreu del món i han posat en evidència els factors comuns i els factors que són propis de la mar Catalana. Per exemple, s’ha vist que l’ecosistema marí de la mar Catalana està dominat pels fluxos d’energia que provenen del compartiment pelàgic (organismes que es troben a la columna d’aigua), com passa en ecosistemes d’aflorament. Tot i això, la relació entre el compartiment pelàgic i el demersal (on es troben els organismes associats al substrat) és molt important per al funcionament de tot l’ecosistema, ja que el que passa en un compartiment biològic té un important impacte en un altre.
Els models tròfics també han fet possible identificar una sèrie d’espècies amb un alt valor ecològic pel paper que tenen en el funcionament de l’ecosistema marí. Algunes d’aquestes espècies són l’anxova i la sardina. Aquests petits peixos pelàgics són peces clau, perquè intervenen d’una manera destacada en la canalització de l’energia des dels nivells tròfics baixos als nivells més alts. Així, doncs, la forta explotació que s’exerceix sobre aquestes espècies posa en perill el funcionament de tot l’ecosistema.
Els predadors apicals (els grans peixos com la tonyina, els taurons demersals i pelàgics i els mamífers marins) són també una peça fonamental a la nostra mar, ja que regulen les poblacions d’organismes situats en un nivell inferior a la piràmide tròfica i les estabilitzen. Es creu que la forta davallada d’aquests organismes durant els últims cinquanta anys està relacionada amb l’augment de la vulnerabilitat de l’ecosistema marí enfront dels factors ambientals i pesquers. Els dofins i les tortugues marines són actualment organismes molt vulnerables a la pesca, perquè les seves poblacions han disminuït de manera pronunciada. Finalment, els ocells marins han estat identificats com a indicadors associats a l’activitat pesquera.
Aquests canvis observats durant les darreres dècades a la mar Catalana amb relació a l’abundància de les espècies han anat seguits per d’altres, també importants, en el funcionament i l’estructura de l’ecosistema. Els models tròfics han destacat la importància que els detritus i els nivells tròfics inferiors tenen en el funcionament global de tot l’ecosistema. Els detritus han augmentat amb la pesca, perquè la cadena tròfica s’ha vist alterada per l’extracció i el rebuig d’una gran quantitat d’espècies que són retornades a la mar.
La velocitat amb què l’energia disponible es transfereix des dels nivells tròfics inferiors als més alts és un factor essencial per al funcionament de l’ecosistema marí. A la mar Catalana la transferència d’energia és, de mitjana, del 13%, però ha augmentat amb la pressió pesquera, amb la qual cosa l’ecosistema és més eficient amb el temps, però també més vulnerable a canvis ambientals. En general, hi ha hagut un empobriment i una pèrdua de producció i d’hàbitat.
Els models tròfics i els indicadors ecològics han il·lustrat que l’activitat pesquera dels darrers vint anys a la mar Catalana s’ha desenvolupat parallelament a una davallada dels recursos, que han sofert importants canvis tant pel que fa a l’estructura com al funcionament, i està deixant una gran petjada ecològica: actualment, la captura és massa alta per a la producció primària que pot generar l’ecosistema. Aquesta activitat pesquera es basa en organismes que ocupen una posició tròfica mitjana-baixa, expressada amb un nivell tròfic al voltant del 3. Això vol dir que avui en dia es pesquen i es consumeixen majoritàriament organismes consumidors de primer ordre, principalment petits peixos i invertebrats. Aquest consum esdevé fàcilment insostenible, perquè aquests organismes són la base de l’alimentació d’altres organismes i estan sotmesos a canvis ambientals. L’indicador que analitza l’equilibri de la pesca amb relació a la producció de l’ecosistema (l’anomenat fishing in falance) ha posat en evidència que hi ha hagut una degradació de l’ecosistema explotat lligat al desenvolupament de la capacitat pesquera.
El desenvolupament d’un nou indicador de l’impacte de la pesca sobre l’ecosistema ha permès quantificar la probabilitat de sobreexplotació de l’ecosistema, tenint en compte la producció que s’exporta fora del sistema mitjançant la pesca, el nivell tròfic d’aquesta captura, la transferència d’energia i la producció primària del sistema. Aquest indicador –que es coneix com indicador L, o loss in production– ha mostrat com la sostenibilitat de l’activitat pesquera a Catalunya s’ha anat reduint amb el temps i del 75% de probabilitats d’ésser sostenible al principi de la dècada de 1980 ha passat a tenir menys del 50% de probabilitats els primers anys del segle XXI. Això vol dir que actualment s’estan explotant els recursos marins amb tal intensitat que la probabilitat que la pesca sigui sostenible és només del 50%, a la vegada que s’assumeix un gran risc de produir involuntàriament importants canvis ecològics en els ecosistemes marins.
Els models tròfics i els indicadors també s’han utilitzat per a fer simulacions i avaluar alternatives de gestió. Segons aquestes simulacions, per a augmentar la sostenibilitat de la pesca cal reduir substancialment quatre aspectes: el rebuig de la pesca i les espècies capturades de talles petites, la pesca de petits peixos pelàgics i d’invertebrats, la captura dels depredadors (peixos grossos, mamífers marins, tortugues, ocells) que encara resten a la zona per tal de recuperar-los, i la mortalitat d’ocells, tortugues, mamífers marins i altres peixos no comercials.
Si es pot dir que els darrers anys s’han caracteritzat per la recerca sobre els processos i les conseqüències ecològiques (i socioeconòmiques) de l’activitat pesquera, els propers anys caldria passar a l’acció i posar en marxa plans de gestió per a aconseguir que l’activitat pesquera sigui definitivament més sostenible, i els recursos i els ecosistemes puguin arribar a recuperar-se i a explotar-se adequadament.