Catalunya: temps de tripartits

Quan Pasqual Maragall i Mira arribà, el desembre del 2003, a la presidència de la Generalitat, ho va fer en un moment i en unes condicions molt diferents d’aquelles que una bona part de l’esquerra catalana havia previst o imaginat durant els llargs anys d’oposició als governs de Jordi Pujol i Soley. El maragallisme —entès com l’antítesi del pujolisme, com un discurs entre hanseàtic i cosmopolita que girava l’esquena al rerepaís català, com una cultura postidentitària encapçalada pels Eugenio Trias, Pep Subirós, Félix de Azúa, etcètera—, aquell maragallisme, conegué la seva esplendor al final dels anys vuitanta, i l’apoteosi amb els Jocs Olímpics de Barcelona, el 1992. Però la tardança de l’alcalde Maragall a deixar la política municipal i la seva no concurrència a les eleccions catalanes del 1995, van començar a marcir el discurs i la bandera. La derrota davant Pujol l’octubre del 1999, i els quatre anys subsegüents a l’oposició, en van representar l’epitafi. L’afirmació que el maragallisme originari va morir durant la legislatura del 1999 al 2003, què vol dir? Vol dir que, farts d’esperar, els filòsofs de cambra van desertar. Vol dir que la relació anterior entre Maragall, el presumpte taumaturg de la victòria, i l’aparell del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) començà a modificar-se en detriment del primer i en benefici del segon: si, malgrat totes les plataformes cíviques i grups d’amics del candidat, al capdavall, qui aportava els vots era, com sempre, el partit, per què aquest li havia de consentir a Maragall un marge de maniobra gaire superior al que havia tingut —posem per cas— un Raimon Obiols i Germà? L’ascens imparable, dins l’estructura orgànica del PSC, dels anomenats ‘capitans’ va culminar en el IX Congrés, el juny del 2000, amb l’elecció com a primer secretari de l’alcalde de Cornellà, José Montilla Aguilera. Generacionalment i culturalment, la distància entre el partit i el seu aspirant a presidir Catalunya començava a créixer.

Pasqual Maragall, de la seva banda, també evolucionà durant aquests quatre anys passats com a líder de l’oposició. Alliçonat per l’ajustada derrota del 1999 i allunyat d’alguns antics assessors àulics, redescobrí la Catalunya interior més enllà de Barcelona i, d’alguna manera, es reconcilià amb el catalanisme. Un catalanisme que ell projectava cap a Espanya en forma de federalisme diferencial o asimètric, i que trobà en José Luis Rodríguez Zapatero, el nou secretari general del Partido Socialista Obrero Español (PSOE), elegit el juliol del 2000, l’esperança d’una receptivitat més o menys girondina. Per altra part, l’evidència cada cop més rotunda que el temps de les majories absolutes havia passat portà Maragall a aproximar-se a les altres dues forces que podien ajudar-lo a conquerir la Generalitat: Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV). Els treballs, al llarg del 2001, d’una Comissió d’Estudi per a l’Aprofundiment de l’Autogovern en què les aportacions d’ICV, ERC i PSC van confluir, apuntaven cap a la voluntat comuna de reformar l’Estatut del 1979 i prefiguraven col·laboracions polítiques de més volada.

Del pacte del Tinell a les primeres crisis

Eleccions al Parlament de Catalunya. 2003.

Per al PSC, els resultats de les eleccions catalanes del 16 de novembre de 2003 —les primeres sense Pujol en lliça— van ser francament mediocres, quasi 7 punts i 8 diputats per sota dels assolits el 1999. És cert que, gràcies a la superior davallada de Convergència i Unió (CiU), els socialistes eren l’opció més votada, uns 7 000 vots per davant de CiU, però la coalició nacionalista obtenia 4 escons més. En tot cas, i davant el virtual empat tècnic entre els dos grans, era a la crescudíssima ERC —que havia passat de 12 a 23 escons— a qui corresponia decantar la balança. I, després d’algunes setmanes de negociar amb els uns i els altres, els de Carod-Rovira van fer patent la seva aposta estratègica: l’acord de govern amb el Partit dels Socialistes i Iniciativa, pacte que va ser solemnement escenificat a l’històric Saló del Tinell de l’antic Palau Reial de Barcelona el 14 de desembre, de 2003.

El govern catalanista i d’esquerres configurat a partir d’aquest pacte, i que va prendre possessió el 22 de desembre següent, es caracteritzava per la diarquia, per una bicefàlia política i fins i tot formal. Certament, el PSC hi tenia, ultra el president, vuit conselleries (algunes d’elles tan importants com Política Territorial i Obres Públiques, Economia i Finances, Interior o Cultura), i Iniciativa, dues; però el líder d’Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira, era el conseller en cap amb atribucions reforçades com a número dos de l’executiu, i el seu partit gestionava cinc altres departaments, entre els quals figuraven Ensenyament, Governació o Universitats.

Els governs de Pasqual Maragall.

Aquest delicat equilibri de papers i de forces, però, va durar poc. Tot just passada la pausa nadalenca, i quan el nou Govern català començava el seu rodatge, el 26 de gener de 2004 el diari «ABC» informà que el conseller en cap Carod-Rovira, s’havia reunit a primers d’any, en algun lloc del Rosselló, amb dirigents d’ETA, sense informar-ne el president Maragall. Malgrat que l’al·ludit comparegué el mateix dia per reconèixer la trobada amb ETA, i explicà que tan sols havia pretès explorar les possibilitats d’un procés de pau i convèncer els terroristes dels avantatges de la via democràtica cap a la independència, el terratrèmol polític adquirí tot seguit unes dimensions enormes, especialment en l’àmbit espanyol, amb les eleccions generals fixades per al 14 de març següent. D’una banda, el Govern de José María Aznar López i el Partit Popular van agafar l’error de Carod —«el socio del PSOE en Cataluña»— com a arma de campanya per esclafar els socialistes; de l’altra, els mitjans de la dreta més extrema emprenien una brutal diablització d’Esquerra i del seu líder, assimilant-los al terrorisme etarra. Sota aquesta pressió, el PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero —les expectatives preelectorals del qual ja no eren gaire lluïdes— exigí a Maragall la destitució de Carod i fins la ruptura del tripartit. Dins de Catalunya, les reaccions polítiques van ser més mesurades: tant l’oposició de Convergència i el PP com els socis de govern van retreure fonamentalment al líder d’ERC la irresponsabilitat comesa, la deslleialtat envers el president de la Generalitat i el desprestigi causat a la institució, de la qual Carod era president en funcions quan tingué la seva cita rossellonesa.

El desenllaç de la crisi va ser enrevessat i va tenir costoses conseqüències polítiques. El 27 de gener, entre les pressions del PSOE i les advertències d’ERC de deixar-lo en minoria, el president Maragall acceptà la dimissió de Carod com a conseller en cap, però el mantingué uns quants dies dins del Govern sota el rètol de «conseller sense cartera», com una vaga promesa de rehabilitació. Carod, però, ja havia decidit anar de número u per Barcelona a les eleccions espanyoles del 14 de març, i demanar així un suport plebiscitari a la seva actuació. Quan, el 18 de febrer, ETA anuncià una treva només a Catalunya que podia ser interpretada com a fruit d’un pacte amb Carod, el retorn d’aquest a la posició perduda esdevingué impossible, i les pressions madrilenyes per trencar el tripartit es van accentuar: algunes veus socialistes fins i tot amenaçaren el PSC amb ressuscitar la Federació Catalana del PSOE.

El PSC resistí —al capdavall, s’hi jugava el naufragi de la seva primera estada al govern català després de vint-i-quatre anys—, i el 19 de febrer el republicà Josep Bargalló i Valls va ser nomenat nou conseller en cap. Però el sisme de l’hivern del 2004 deixà empremtes profundes en el govern: absent Carod, la conselleria en cap va perdre atribucions en benefici de la presidència, i Bargalló ja no va poder exercir de contrapès a un PSC envalentit per la immaduresa dels seus socis. La bicefàlia inicial s’havia acabat i, a favor del clima mediàtic de crítiques a ERC, començava una sorda ofensiva socialista per a recuperar parcel·les de poder atribuïdes, d’entrada, als republicans.

Un nou escenari espanyol

Precedides per tot el rebombori del “cas Carod”, les eleccions parlamentàries espanyoles del 14 de març de 2004 van quedar marcades pel dramàtic impacte de la cadena de bombes que esclataren en diversos trens de la xarxa de rodalia de Madrid el matí de l’11 de març, deixant un balanç de 191 morts i prop de 2 000 ferits. El fet que, durant les quaranta-vuit hores següents, el Govern d’Aznar propagués la tesi de l’autoria d’ETA i, en canvi, emmascarés els indicis que apuntaven cap al terrorisme islamista internacional —factor que connectava la matança amb el suport d’Aznar a la invasió nord-americana de l’Iraq— indignà i mobilitzà milions de ciutadans. Si, a Espanya, això capgirà les intencions de vot en benefici del PSOE, a Catalunya, la jornada electoral del 14 de març es convertí en una mena de referèndum contra el Partit Popular, en l’ocasió de fer-li pagar tots els excessos verbals i les agressions simbòliques de les setmanes, els mesos i els anys anteriors. A les urnes, els principals beneficiaris d’aquell clima emocional van ser les forces que resultaven més antagòniques amb el PP: el PSC, que amb gairebé el 40% dels sufragis i 21 diputats s’acostava a les seves millors marques, i Esquerra Republicana —tan criminalitzada per Aznar i companyia—, que assolia prop del 16% i 8 diputats, molt a prop de Convergència i Unió (20,7% i 10 escons), perjudicada ara precisament per vuit anys d’aliança amb el PP.

Com que, tot i haver guanyat donant la volta a les enquestes desfavorables, el PSOE va quedar 12 escons per sota de la majoria absoluta, ERC esdevingué un important suport parlamentari per a la investidura presidencial de José Luis Rodríguez Zapatero i per a altres iniciatives fonamentals de la nova legislatura, assumint, en certa manera, el paper que havia tingut CiU a Madrid durant les dècades anteriors. Sens dubte, aquest compromís dels republicans amb el PSOE en la política espanyola reforçava el tripartit català. Per contra, l’arribada al poder d’un govern socialista a Espanya complicava el principal compromís programàtic d’aquest mateix tripartit: l’elaboració d’un nou Estatut d’Autonomia, molt més ambiciós que el del 1979. Aprovar-lo a Catalunya fent pinya enfront d’un govern central del PP que el rebutgés hauria estat fàcil, reconfortant i agraït per al PSC, ICV, ERC, i també per a Convergència, desitjosa de demostrar el seu allunyament dels conservadors espanyols. En canvi, fer-ho amb Rodríguez Zapatero a La Moncloa obligava el PSC a la moderació —a fi de no donar gaires problemes al govern amic del PSOE— i creava entre les dues forces nacionalistes (CiU i ERC) una doble competència: per veure qui es mostrava més enèrgic en la defensa dels drets nacionals, és clar; però també per saber qui apareixia a mitjà termini com el soci parlamentari més solvent i eficaç de Zapatero en la governabilitat d’Espanya.

De moment, i mentre els treballs de la ponència redactora avançaven lentament al Parlament català, el 12 de novembre de 2004 el castell de Miravet, a la Ribera d’Ebre, va ser triat l’escenari d’una cimera entre el president Maragall i els caps dels cinc grups parlamentaris: Artur Mas i Gavarró (CiU), Manuela de Madre Ortega (PSC), Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC), Josep Piqué i Camps (PP) i Joan Saura i Laporta (ICV). S’hi aprovà una declaració de bons propòsits, un compromís a favor del consens i de la negociació que no podia ocultar les diferències ni les dificultats de fons; unes diferències que hom pot resumir amb aquests tres titulars de la premsa d’aquells dies: «Piqué advierte que sin el PP no habrá nuevo Estatuto», «ERC amenaça de trencar el Govern català si algú frena l’Estatut» i «Montilla tranquil·litza els barons del PSOE sobre l’abast de la reforma de l’Estatut».

Del Carmel al Dragon Khan

El 27 de gener de 2005, les obres d’excavació d’un túnel del metro barceloní provocaren un esfondrament i un forat de 3 000 m³ que amenaçava d’engolir nombrosos edificis d’habitatges al bell mig del barri popular del Carmel. Tot i no haver-hi desgràcies personals, la precipitada evacuació de quasi un miler de veïns, l’enderrocament forçós de diversos blocs de pisos, el col·lapse de la vida econòmica del barri i el gran circ mediàtic desplegat a l’entorn dels fets van angoixar la ciutadania i crearen una seriosa crisi de confiança en les obres públiques, una psicosi d’esquerdes que es manifestà durant els anys següents al voltant —per exemple— dels diversos túnels del Tren de Gran Velocitat (TGV).

Les conseqüències polítiques de la crisi del Carmel haurien pogut limitar-se al previsible intercanvi de retrets entre el Govern i l’oposició de CiU sobre si els errors tècnics causants del desastre eren atribuïbles a l’execució de l’obra o a la seva planificació, feta sota el mandat de Pujol. Però aquell 24 de febrer, en ple debat parlamentari sobre l’assumpte, el president Maragall etzibà als diputats de Convergència la frase «vostès tenen un problema, que es diu 3%», i tothom ho va entendre com una acusació de cobrament de comissions il·legals en l’adjudicació d’obres. Fonamentada només —segons posterior confessió del mateix president— en la lectura d’un editorial de la premsa d’aquell matí, la greu imputació provocà una querella de CiU, una investigació de la fiscalia i les indagacions d’una comissió parlamentària, sense que en resultés res de concret. Això sí: l’episodi del 3% enrarí el clima polític i, sobretot, realimentà en la caverna mediàtica espanyola els clixés sobre el caràcter corrupte, opac i mafiós del sistema polític català, a causa del nacionalisme que l’impregna.

Un any i mig després del seu debut, quan la imatge del Govern tripartit estava ja molt castigada, el maig del 2005 un viatge oficial a Israel i Palestina del president Maragall i el líder d’ERC li infligí alguns cops més. Primer, diversos incidents protocol·laris causats per l’absència o les mides de la bandera catalana amb relació a l’espanyola, i després, sobretot, el gest de Maragall, el 20 de maig, de posar sobre el cap de Carod una corona d’espines de souvenir —eren a la Ciutat Vella de Jerusalem— i fotografiar-lo enmig de la hilaritat del seguici van desfermar una allau de crítiques, acusacions d’irreverència, queixes eclesiàstiques i retrets de frivolitat o infantilisme.

En qualsevol cas, i més enllà dels incidents episòdics poc o molt magnificats per la premsa, el mateix president va admetre que l’executiu compartit pel PSC, ERC i ICV tampoc no acabava de rutllar en termes de cohesió i eficàcia quan, a mitjan octubre del 2005, es proposà remodelar a fons el seu Govern, canviant més de la meitat dels consellers. Maragall volia fer la crisi per sorpresa i usant a fons de les prerrogatives presidencials —l’estil que havia encunyat a l’alcaldia de Barcelona—, però en aquesta ocasió topà amb el rebuig frontal no tan sols dels socis republicans i ecosocialistes, sinó també del seu propi partit, de l’aparell controlat per José Montilla i resolt a no passar-li més capricis. La remodelació, doncs, avortà, però un grapat de consellers van quedar marcats amb l’estigma de destituïbles, i l’autoritat d’un president desautoritzat pels partits en sortí greument ferida. Començava a dibuixar-se aquella atmosfera d’inestabilitat, ensurts i cops d’efecte que un membre del Govern compararia poc després amb la més famosa atracció del parc de Port Aventura: el Dragon Khan.

Les batalles de l’Estatut

Entretant, i després d’un any i mig, la laboriosa —a estones, exasperant— tramitació parlamentària del text d’un nou Estatut havia arribat a la seva recta final el setembre del 2005. Les tres darreres jornades van estar carregades de suspens, de negociacions fins a la matinada, d’amenaces de ruptura i d’acords a l’últim minut, però el 30 de setembre de 2005 en resultà l’aprovació, per 120 vots a favor (CiU, PSC, ERC i ICV) i 15 en contra (els del Partit Popular), d’una Proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya composta d’un llarg preàmbul, 227 articles, 11 disposicions addicionals, 3 disposicions transitòries, una disposició derogatòria i 5 disposicions finals. El minuciós document contenia, entre altres novetats significatives, l’afirmació que «Catalunya és una nació» (article 1) i que el seu autogovern «es fonamenta en els drets històrics del poble català» (article 5), la consideració d’Espanya com un Estat plurinacional i el disseny d’un model de finançament amb els mecanismes del concert econòmic.

El 2 de novembre següent, Artur Mas per CiU, Manuela de Madre pel PSC i Josep-Lluís Carod-Rovira per ERC van defensar davant del Congrés dels Diputats, en una sessió solemne i emotiva, l’admissió a tràmit de l’ambiciosa proposta del Parlament de Catalunya, admissió que fou aprovada només amb el rebuig del Partit Popular (PP). Abans i tot de l’arribada de l’Estatut a Madrid, però, ja s’havia desfermat en els espais de la dreta mediàtica espanyola (la cadena radiofònica COPE, els diaris «La Razón», «ABC» i «El Mundo»), com també entre els poders fàctics estatalistes (judicatura, Conferència Episcopal, cúpules militar i empresarial, gran banca...) una allau d’exabruptes, dicteris apocalíptics i amenaces contra la reivindicació catalana: «la peor crisis desde 1812», «un golpe de Estado disfrazado de reforma autonómica», «una tremenda mentira» i «una monstruosidad», «un incendio constitucional», etcètera. Ràpidament, i a l’empara de l’anonimat d’Internet, van començar a córrer les consignes de boicot als productes i a les empreses catalans, sovint amb els mateixos arguments emprats el 1932 en unes circumstàncies semblants.

Després que el projecte estatutari iniciés el seu recorregut per les cambres espanyoles, el PP assumí directament el protagonisme de la campanya de rebuig, no només en seu parlamentària, sinó també amb manifestacions al carrer i una sorollosa recollida de signatures per pobles i ciutats, a l’escalf de la qual es manifestaren les fòbies i els prejudicis anticatalans més atàvics. La coincidència temporal entre el debat de l’Estatut i les reaccions suscitades per l’OPA de l’empresa catalana Gas Natural sobre la primera companyia elèctrica espanyola, Endesa, nodrí una doble estigmatització contra los catalanes: eren separatistas i, al mateix temps, acaparadores.

Tanmateix, a la Comissió Constitucional del Congrés, també els representants socialistes es mostraven refractaris a aspectes crucials de la proposta d’Estatut. Sotmès a la brutal pressió politicomediàtica de la dreta, desassistit en aquesta matèria per quasi tots els intel·lectuals i opinadors d’esquerres i àdhuc per molts barons territorials del PSOE, el president Rodríguez Zapatero conclogué que, per raons d’estricta supervivència política, havia de retallar sensiblement les arestes més agosarades de l’Estatut, això sense provocar la ruptura amb el PSC i tenint el consens d’una força nacionalista catalana que avalés la delicada operació. Naturalment, aquesta força només podia ser Convergència i Unió, que permetia al cap del Govern espanyol desmarcar-se del demonitzat independentisme d’Esquerra Republicana i, a canvi, sortia de la marginació en què havien volgut arraconar-la els socis del tripartit.

És així com s’explica el pacte a què arribaren el dissabte 21 de gener de 2006, després d’hores de negociació secreta al palau de La Moncloa, Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero. En virtut d’aquest pacte, el projecte d’Estatut deixava de pretendre el canvi del model d’articulació de Catalunya amb l’Estat —una pretensió que, lògicament, topava amb la Constitució del 1978— per limitar-se a millorar aquell model tant en termes competencials, com de finançament, com de reconeixement simbòlic. Val a dir que, a pesar de l’evident rebaixa dels plantejaments aprovats a Barcelona el 30 de setembre anterior, el Partit Popular i els altaveus que li eren afins no van afluixar les seves invectives contra un text que seguien qualificant de «Fraude», «disparate», «reforma hecha para ETA», «semillero de problemas para Cataluña y para España», etcètera.

Esquerra Republicana, per la seva banda, va percebre tot seguit el pacte Mas-Zapatero com una bufetada, com un engany, quasi com una traïció. Si l’objectiu estratègic del partit era substituir CiU en la primogenitura del nacionalisme català i també en la interlocució privilegiada entre aquest i el socialisme espanyol, l’acord del 21 de gener a La Moncloa —que tant el PSC com Iniciativa acceptaren mansament— desbaratava ambdós propòsits. ERC, doncs, expressà de forma immediata el seu rebuig, reivindicà el text del 30 de setembre i, mentre acusava Convergència d’haver-se venut la pàtria per un plat de protagonisme polític, prosseguí la negociació de l’Estatut a Madrid, amb l’esperança d’arrencar del PSOE algun trumfo significatiu (en matèria de finançament, o de gestió de l’aeroport del Prat...) que li permetés recuperar la iniciativa nacionalista. L’èxit de la manifestació celebrada a Barcelona el 18 de febrer de 2006 darrere l’eslògan Som una nació. Tenim dret a decidir alimentà en els republicans la convicció que una onada sobiranista de fons els exigia ser intransigents.

Tanmateix, la tramitació parlamentària de l’Estatut a Madrid s’esgotava sense novetats, i la contundència d’Esquerra a desqualificar-lo començava a crear turbulències amb els seus socis de govern. Quan, el 19 de març, el conseller de Governació i dirigent d’ERC a l’Alt Pirineu, Joan Carretero i Grau, declarà a «La Vanguardia» que «Zapatero es el principal culpable de este inmenso desastre del Estatut», el president Maragall intentà cessar-lo, i el partit es va haver de plantar per impedir-ho. Va ser, en tot cas, una destitució ajornada, perquè un mes després, el 20 d’abril de 2006, Maragall aconseguia per fi executar la crisi de govern que havia intentat sense èxit la tardor anterior: entre els sis consellers rellevats (tres del PSC, dos d’ERC i un d’Iniciativa) hi havia el titular de Governació, Joan Carretero. El seu substitut va ser Xavier Vendrell i Segura, un membre destacat de l’aparell d’ERC que, tot just nomenat, manifestà a una emissora de ràdio: «el nou Estatut és una presa de pèl per part del govern de l’Estat».

Aquesta remodelació del consell executiu de la Generalitat, doncs, no havia modificat l’actitud de fons dels republicans. En tot cas, i davant el risc creixent de trencar el tripartit, una direcció d’Esquerra que prioritzava esgotar la legislatura resolgué suavitzar les formes del seu rebuig. Ja el 22 de març, Josep-Lluís Carod-Rovira havia declarat: «ningú a Esquerra no es veu a si mateix fent campanya pel No en el referèndum», i el 22 d’abril advertia que «el No a l’Estatut serà el vot de l’espanyolisme». En aquells moments, el vèrtex d’ERC sospesava un Sí crític, un vot nul o un vot en blanc, opcions que creia compatibles amb la continuïtat del Govern Maragall.

Però aleshores van irrompre en escena les bases del partit. Fets a un funcionament assembleari, molt més radicals que l’electorat i esperonats per alguns quadres territorials —sobretot, per l’exconseller Carretero des de la federació de l’Alt Pirineu—, els militants van exigir que el malestar per les retallades del text estatutari i per l’engany de Rodríguez Zapatero tingués l’expressió contundent i inequívoca d’un vot No; tement veure’s desbordada, la cúpula s’hi va plegar, tot i les reticències de Carod. El 5 de maig, després de dos mesos de convulsions i giragonses, l’executiva republicana decidia el vot negatiu en el referèndum previst per al 18 de juny. Sis dies després, l’11 de maig, el president Maragall considerava trencada la solidaritat bàsica del Govern tripartit i destituïa els consellers d’Esquerra. Sense ells, l’executiu català reduït al PSC i Iniciativa estava mancat de majoria parlamentària i es veia empès a l’avançament electoral.

Amb aquests antecedents, el referèndum de ratificació de l’Estatut trobà una bona part de l’opinió pública catalana molt fatigada del tema —el procés d’elaboració de la nova llei havia durat 28 mesos!—, políticament desmotivada per les crisis contínues i la ruptura final del tripartit, perplexa davant la coincidència d’Esquerra i el Partit Popular en la defensa del No —els uns qualificant el text de «frau», els altres titllant-lo de «monstruosidad que rompe España» i «nos traerá una guerra civil y una dictadura»—, i també escèptica amb relació al discurs dels partits del Sí (CiU, PSC i ICV), que descrivien el nou Estatut com un cim de l’autogovern, poc menys que com la panacea universal.

La conseqüència numèrica de tot plegat va ser, el 18 de juny de 2006, una afluència a les urnes de tan sols el 48,85% dels electors censats, deu punts per sota de la participació registrada en el referèndum estatutari del 1979. Entre els votants, el 73,9% va dir Sí al nou text legal, el 20,76% va dir No, i un significatiu 5,34% optà pel vot nul o en blanc. Culminada sense pena ni glòria, l’aventura de l’Estatut deixava insatisfet i tocat gairebé tothom: els defensors de la reforma, per la manca d’entusiasme de la ciutadania; els seus contradictoris detractors, perquè tampoc no havien sabut mobilitzar un rebuig contundent. El pitjor, però, era la feble legitimitat moral amb què l’Estatut del 2006 entrava en vigor, la seva vulnerabilitat davant les escomeses de l’espanyolisme i davant els recursos d’inconstitucionalitat que el Defensor del Pueblo, el Partit Popular i diverses comunitats autònomes van córrer a presentar-li.

El sacrifici de Maragall i les eleccions de novembre del 2006

Entre els damnificats individuals per la sinuosa trajectòria del nou Estatut, Pasqual Maragall ocupava un lloc destacat. Segons confidències posteriors del mateix president, des de l’estiu del 2005 la relació política entre ell i José Luis Rodríguez Zapatero va començar a deteriorar-se: mentre Maragall veia esvair-se en fum retòric les invocacions del secretari general del PSOE al federalisme i a l’Espanya plural, aquest no s’estava de manifestar en privat el desig d’una retirada de Maragall tan bon punt s’acabés la legislatura catalana, sense optar a la reelecció. El pacte Zapatero-Mas del 21 de gener de 2006, ordit a esquena del president de la Generalitat, va ser rebut a la plaça de Sant Jaume com un gravíssim menyspreu, però encara més com la desfeta de les tesis postnacionalistes maragallianes: a l’hora de la veritat, el líder del PSOE actuava com un nacionalista espanyol pragmàtic, i preferia entendre’s amb el nacionalisme català pragmàtic de Convergència i Unió. A banda d’això, el capteniment de Maragall al capdavant del Govern, la seva imprevisibilitat, la distància que mantenia amb relació al PSC —la frustrada crisi d’octubre del 2005 en va ser l’exemple paradigmàtic— havien anat impacientant l’aparell del partit que, un cop aprovat l’Estatut, apostà obertament per un presidenciable més orgànic i més disciplinat.

Però els adversaris al fet que Pasqual Maragall aspirés a un segon mandat no es localitzaven només al PSOE i al PSC. Ja l’abril del 2006, qualificats portaveus d’Iniciativa per Catalunya Verds es declaraven «farts» de la manca de lideratge i de «cultura de coalició» del president, a qui acusaven de «portar el tripartit a la ruïna». Pel que fa a l’altra pota del trípode, el seu número 3, Xavier Vendrell, ha escrit: «Esquerra no coneixia prou Maragall, el personatge el vam anar descobrint durant aquells tres anys. Maragall no va estar a l’alçada del càrrec, va crear problemes quan no n’hi havia i va acabar expulsant-nos d’un Govern que ell presidia gràcies a un acord amb nosaltres. Si Maragall hagués tornat a ser el candidat del PSC, un nou acord hauria estat impossible.»

Sota l’efecte combinat de tots aquests condicionants i aquestes pressions, el 21 de juny de 2006 —tan sols tres dies després del referèndum de l’Estatut— Pasqual Maragall anuncià la seva decisió de no postular-se per a un segon mandat presidencial i retirar-se de la primera línia política. Els arguments oficials del comiat —la necessitat del relleu generacional, l’acompliment de tots els seus objectius personals i polítics...— no van dissimular del tot la solitud política del personatge, les incomprensions sofertes ni un deix de decepció i d’amargor que exterioritzà mesos més tard, durant la primavera del 2007, en una sèrie de durs retrets contra Rodríguez Zapatero i contra el PSC.

Significativament, l’executiva del Partit dels Socialistes no va trigar més de cinc dies a proposar el qui era el seu primer secretari des de l’any 2000, José Montilla, com a nou candidat a la presidència de la Generalitat. Montilla, nascut a Iznájar (Còrdova) el 1955 i resident a Catalunya, al Baix Llobregat, a partir del 1971, s’afilià al PSC el 1978; va ser regidor de Sant Joan Despí (1979-83), alcalde de Cornellà de Llobregat (1985-2004), president de la Diputació de Barcelona el 2003, diputat al Congrés el 2004 i ministre d’Indústria, Comerç i Turisme des de l’abril d’aquell mateix any. La seva arribada al lideratge social i electoral del PSC —l’orgànic ja el tenia— simbolitzava un canvi profund, una mutació transcendental al capdavant del principal partit de les esquerres catalanes: la substitució d’un patriciat urbà de fondes arrels en el catalanisme cultural (els Reventós, Serra, Obiols, Maragall...) per una meritocràcia d’origen immigrat sense més professió que la política i amb un concepte molt més directe i descarnat del poder.

Les eleccions a la vuitena legislatura del Parlament català restaurat van ser convocades per a l’1 de novembre de 2006. A banda de Montilla, les altres forces parlamentàries repetien cap de cartell: Artur Mas per Convergència i Unió, Josep-Lluís Carod-Rovira per Esquerra Republicana, Joan Saura per Iniciativa Verds i Josep Piqué pel Partit Popular. Durant l’any i mig anterior a aquells comicis, però, s’havia anat gestant al Principat un nou i peculiar projecte polític. En el seu origen remot, s’hi trobaven alguns individus i grupuscles que, al llarg dels tres lustres anteriors, havien denunciat una imaginària persecució de la llengua castellana a Catalunya, especialment en l’àmbit escolar, quasi sempre amb la càlida complicitat de l’extrema dreta mediàtica espanyola, però sense cap ressò social ni electoral dins del país.

El factor que donà impuls, prestigi i visibilitat a aquest espanyolisme lingüístic difús, de funcionaris estatals inadaptats, va ser l’entrada en escena d’un grapat de periodistes, escriptors, professors universitaris i algun comediant (Félix de Azúa, Francesc de Carreras, Xavier Pericay, Ferran Toutain, Ivan Tubau, Albert Boadella, etcètera) de procedència més o menys esquerrana, que havien estat maragallistes de conveniència mentre imaginaven Maragall com l’anti Pujol, com el liquidador del nacionalisme català, i que es van sentir decebuts, després estafats i aviat indignats davant l’aliança del PSC amb Esquerra Republicana i davant la política —segons ells— fortament identitària del Govern tripartit. Per mitjà d’un parell de manifestos i d’un ben escenificat rebombori mediàtic, aquests notables de la cultura o la faràndula i aquells veterans activistes contra la immersió lingüística a les escoles van confluir, el juliol del 2006, en el naixement de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, que elegí com a líder un jove i desconegut advocat, de nom Albert Rivera Díaz, i es disposà a provar sort en les eleccions catalanes de la tardor següent.

Eleccions al Parlament de Catalunya. 2006.

Aquestes van anar precedides d’una campanya electoral tensionada per diversos factors: alguns incidents violents contra actes del Partit Popular; el solemne compromís notarial d’Artur Mas de no pactar en cap circumstància amb el PP —una hipòtesi que les forces d’esquerra agitaven a manera d’espantall—; i, sobretot, la distribució massiva per part convergent d’un DVD titulat Confidencial Cat, que feia un balanç catastròfic i àdhuc deslegitimava la gestió del Govern de Maragall durant el trienni anterior. Amb tot i això, el dia de Tots Sants del 2006 l’afluència a les urnes va ser baixa (un 56,77%), quasi sis punts per sota de la participació del 2003. L’esperança del PSC que el perfil del candidat Montilla mobilitzés per fi els electors del cinturó barceloní i li donés la tan anhelada hegemonia al Parlament de Catalunya es va veure completament frustrada, al mateix temps que s’evaporava el tenaç mite de l’abstenció identitària: la vella teoria segons la qual els votants de Felipe González o de Rodríguez Zapatero a les generals s’inhibien davant un Obiols o un Maragall, perquè aquests tenien una imatge massa catalana i un discurs massa catalanista.

En síntesi, l’escrutini de l’1 de novembre de 2006 deixava Convergència i Unió en primera posició, amb el 31,52% dels vots i 48 diputats, molt poc per damunt dels resultats del 2003. En segona posició (26,81% i 37 escons), però com a gran derrotat, hi havia el Partit dels Socialistes, que retrocedia més de quatre punts i cinc parlamentaris. La tercera força seguia essent Esquerra Republicana que, tot i perdre més de dos punts i un parell d’escons, restava decisiva en la configuració de la majoria. El Partit Popular (10,64% i catorze diputats) també feia una inflexió a la baixa, i tan sols Iniciativa Verds pujava en termes absoluts i relatius (9,56% i dotze escons). La petita sorpresa, afavorida per la baixa participació, era l’entrada al Parlament de la flamant formació Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, amb el 3,04% dels vots i 3 diputats.

Segon tripartit, primeres turbulències

El govern de José Montilla.

Aquesta vegada, i a pesar que durant el període preelectoral Esquerra havia tornat a arborar la seva equidistància, la victòria aritmètica de CiU ja no va confondre ningú sobre la més que probable reedició del pacte de govern entre el PSC, ERC i Iniciativa. És possible que, a partir de l’acord estatutari a La Moncloa del gener anterior, Artur Mas confiés en una intervenció de Rodríguez Zapatero per fer valer la preeminència de la llista més votada. I és un fet que Convergència va explorar una gran coalició amb el PSC, sota la presidència de Mas. La resposta de les esquerres consistí a prémer l’accelerador de les seves negociacions a tres bandes, de manera que la nova coalició governant —batejada Entesa Nacional pel Progrés— es va anunciar ja el 5 de novembre al vespre. No havien passat ni quatre dies des del tancament de l’escrutini electoral.

José Montilla va prendre possessió de la presidència de la Generalitat el 28 de novembre de 2006 en un clima molt menys eufòric que el de la investidura de Pasqual Maragall, tres anys abans, i formà un govern amb 14 consellers, 7 del PSC, 5 d’ERC i 2 d’ICV. Més enllà d’aquestes xifres, resultaven remarcables l’atribució al líder ecosocialista, Joan Saura, de la cartera d’Interior, el nomenament del secretari general d’Esquerra, Joan Puigcercós i Boixassa, com a conseller de Governació, i el retorn a l’Executiu de Josep-Lluís Carod-Rovira no pas com a conseller primer, sinó com a titular d’una vicepresidència de competències menors i difuses. En qualsevol cas, alliçonats per l’experiència del trienni anterior i pel tebi suport del cos electoral, els tres socis es van juramentar per no repetir vells errors, per extremar la moderació i la prudència i per evitar les dissonàncies públiques. L’autoritat freda del president Montilla, la seva personalitat discreta i previsible —per contrast amb la ciclotímia de Pasqual Maragall— eren tota una promesa d’estabilitat, de gestió tranquil·la dels afers públics.

Això no obstant, al llarg del primer semestre de l’any 2007 el nou govern català va topar amb un seguit de problemes de naturalesa molt diversa. El més greu i genèric era el creixent desencís ciutadà respecte d’un Estatut que el Govern central no tenia cap pressa per desplegar, que l’Advocacia de l’Estat interpretava a la baixa i que la majoria conservadora entre els magistrats del Tribunal Constitucional espanyol amenaçava de desvirtuar completament, el dia que dictés sentència sobre els recursos presentats. Quan, al final del mes d’abril, l’expresident Maragall declarà que potser tot l’esforç de l’Estatut «no havia valgut la pena», recollí un estat d’esperit difús, però dominant fins i tot entre els que, com ell, havien impulsat o donat suport a la reforma estatutària.

En un àmbit molt diferent, la nova cúpula política del departament d’Interior no va sintonitzar bé amb les forces policials que en depenien, i molt aviat van proliferar les crítiques i les polèmiques sobre actuacions de la policia de la Generalitat, així com els senyals de malestar dins del cos dels Mossos d’Esquadra. Les Universitats catalanes tampoc no estaven gens satisfetes de veure’s adscrites, juntament amb indústria, comerç i turisme, a un macrodepartament dit d’Innovació, Universitats i Empresa. Les disfuncions esmentades, però, eren corregibles i es podien atribuir a la fase de rodatge del govern Montilla. Dins d’aquest, el factor de tensió estructural era un altre, i es deia Esquerra Republicana.

Com resultava fàcil d’imaginar, la decisió de la cúpula d’ERC, el novembre del 2006, de tornar a pactar amb el PSC i de fer-ho en condicions aparentment més submises que les del 2003, va ser mal digerida per una part de la militància republicana, el malestar de la qual cristal·litzà el gener del 2007 en una facció crítica anomenada Reagrupament i dirigida per l’exconseller Joan Carretero, que aplegà en pocs mesos quasi un miler d’adhesions. En tot cas, la sensació que, sota la presidència de Montilla, Esquerra estava perdent perfil polític i s’estava satel·litzant al PSC, no la tenien només els crítics, sinó també la direcció. Així ho demostra la insòlita proposició del secretari d’organització del partit, Xavier Vendrell, quan a primers d’abril oferí fer president de la Generalitat Artur Mas, a canvi d’un referèndum d’autodeterminació.

Eleccions municipals a Catalunya. 2007.

Si bé aquest gest no va tenir conseqüències, les eleccions municipals del 27 de maig de 2007 brindaren l’oportunitat de mesurar a escala local el grau de satisfacció o de neguit dels electors d’Esquerra, i el resultat va ser força expressiu. En un context de participació minvant (53,8%) que retallà la collita de vots de tots els partits, la d’ERC era de l’11,67%, amb una pèrdua de 43 000 sufragis, quatre punts i un regidor a la ciutat de Barcelona. A la resta del país, els republicans registraven tres fenòmens negatius: el retrocés —des de posicions ja molt modestes— al cinturó metropolità (Cornellà, Badalona, l’Hospitalet, Cerdanyola, Sabadell, Terrassa...); la fuga de vots cap a l’independentisme radical de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) a ciutats com Manresa, Berga, Vilanova i la Geltrú, Vic o Vilafranca del Penedès; i el retorn d’electors nacionalistes cap a Convergència, ben perceptible en indrets com la Seu d’Urgell, Reus, Martorell, Olesa, Sitges, Capellades, Camprodon, etcètera.

Naturalment, aquests resultats van esperonar el debat intern a ERC. Tot seguit va sorgir un nou corrent crític, anomenat Esquerra Independentista, mentre la mateixa direcció admetia la urgència d’accentuar la visibilitat dels republicans dins del Govern Montilla. L’estiu del 2007 començava a dibuixar-se, en una perspectiva de dos o tres anys, la lluita pel lideratge entre el president del partit, Carod-Rovira, i el secretari general, Joan Puigcercós.

Cap al tripartit universal

Contra allò que algú pogués interpretar, però, els debats tàctics abans esmentats en el si d’Esquerra Republicana no posaven en perill l’Entesa Nacional pel Progrés, perquè aquesta era, en l’ànim dels seus signants, una aposta estratègica a mitjà i llarg termini; no tan sols una recepta per a governar junts, sinó una fórmula destinada a canviar el paradigma polític català de les darreres dècades.

Des de la fi del franquisme, la política catalana s’havia organitzat al voltant d’un doble eix: l’eix ideològic dreta-esquerra, per descomptat, però encara més l’eix identitari espanyolisme-catalanisme. Era, doncs, una política de geometria variable, que segons on i segons quan podia donar lloc a majories nacionalistes, a majories conservadores o a majories d’esquerres. Doncs bé, la formació del primer tripartit, i sobretot la del segon, es proposava posar fi a aquesta variabilitat i fer del binomi esquerres-dretes l’única divisòria rellevant en la política del Principat.

Com és lògic, els dos principals impulsors d’aquest canvi de paradigma (el PSC i ERC) el justifiquen amb arguments força diferents. Per a bastants socialistes, el vell catalanisme ha caducat: bona part dels seus objectius ja han estat assolits i els altres són anacrònics; allò que s’imposa és el mestissatge i la multiculturalitat, i la tasca de futur hauria de ser «la reinvenció de Catalunya com una nació metròpoli, com una nació de ciutats» (Ferran Mascarell i Canalda), signifiqui això el que signifiqui. Des de la perspectiva dels actuals dirigents republicans, en canvi, haver fet José Montilla president «és la clau de volta perquè persones no nacionalistes esdevinguin independentistes»; «només amb Esquerra governant amb partits no nacionalistes, farem que ciutadans no nacionalistes votin per la independència en un referèndum d’autodeterminació» (Xavier Vendrell).

Si les projeccions de futur són sempre problemàtiques, aquesta estratègia té per als partits que la promouen avantatges immediats i tangibles: margina Convergència i Unió fins i tot quan aquesta és la força més votada, la tanca en la mateixa cleda dretana que el Partit Popular i la indueix a formar amb aquest una aliança tan impossible com suïcida. Així les coses, donada la sociologia política del país i considerant, a més, les tensions creixents dins de CiU entre els dos partits federats i els seus líders respectius (Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida), la majoria parlamentària dels tres partits d’esquerres es podria perpetuar.

Perpetuar en el temps, i estendre pel territori fins a assolir el monopoli del poder institucional. Que aquest és el plantejament, ho han posat en relleu els pactes posteriors a les eleccions municipals del maig del 2007. Malgrat el toc d’alerta dels electors i a desgrat de les crítiques internes, Esquerra només ha trencat l’aliança amb el PSC i ICV a Barcelona, d’altra banda sense conseqüències pel que fa al govern de la ciutat. Tant a la diputació de Lleida com a la de Girona ha pactat amb el PSC per tal de desallotjar la minoria majoritària de CiU, i en nombrosos ajuntaments (des d’Arenys de Mar a Solsona, i de Cervera a Calella) contribueix a articular majories anticonvergents en detriment de la llista més votada. L’entusiasme de les cúpules dels partits implicats per la generalització de la fórmula tripartida, però, va topar el 9 de març de 2008 amb la reticència d’alguns dels seus electorats. Les eleccions generals espanyoles d’aquella data, marcades per un relatiu frec a frec entre el PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero i el PP de Mariano Rajoy, van tenir a Catalunya un remarcable efecte col·lateral: mentre CiU (21%) i el PP (16,4%) van mantenir estables les respectives posicions, en el camp de les esquerres el PSC s’endugué un suport massiu (45,3 % dels vots, la xifra més alta de tota la seva història), i això en detriment dels seus socis de govern a la Generalitat. Iniciativa per Catalunya-Verds salvà tan sols un diputat (amb el 4,9% dels sufragis) i ERC sofrí una brutal caiguda (fins el 7,9% dels vots i els tres escons, cinc menys que en la legislatura anterior).

De la reacció del partit independentista davant d’aquest daltabaix, del curs de la batalla interna entre els seus dos líders màxims, Carod-Rovira i Puigcercós, dels acords adoptats al congrés d’ERC convocat per al juny del 2008, en depenen la sort del govern català presidit per José Montilla i la continuïtat, o no, de la legislatura inaugurada al final del 2006.