Creixement humà i material als Països Catalans

Principals ciutats i densitat de població als Països Catalans, 1787

La demografia dels Països Catalans experimentà una transformació transcendental al segle XVIII: va superar el sostre demogràfic que, fins aleshores, li imposaven les estructures de l’antic règim. En termes numèrics, això vol dir que, entre els anys 1717 i 1787, Catalunya va passar d’uns 600 000 habitants a prop d’l 000 000, mentre que el País Valencià, que partia de la xifra d’uns 400 000, arribà als 800 000. Mallorca i Eivissa, de tenir en total poc més de 100 000 persones cap al 1667, van passar a tenir-ne a l’entorn de 150 000 el 1784. Al seu torn, el creixement del Rosselló (amb el país de Foix inclòs) fou espectacular: de 80 000 habitants a 189 000 entre els anys 1700 i 1783. Les taxes de creixement anual situen en primer lloc el País Valencià (0,88%), seguit del Rosselló (0,75%), de Catalunya (0,65%) i de Mallorca (0,30%). Llevat, per tant, de Mallorca, els creixements són considerablement superiors als de la mitjana espanyola (el 0,40%). Però les diferències regionals són notables. A Catalunya hi ha diversos pols de creixement: les terres costaneres i les de ponent, les del sud, i alguns nuclis manufacturers de l’interior. Al País Valencià, a la costa, a la plana i al sud. A Mallorca es tracta, sobretot, d’un creixement urbà, més tard compensat pel de la zona forana gràcies a les activitats artesanals.

En aquest procés d’expansió, les ciutats sobresortiren: València multiplicà per 2,5 la seva població al llarg del segle; Alacant la doblà i Alcoi la triplicà; Barcelona també triplicà els seus habitants, fet que testimonien a bastament els viatgers de l’època, admirats no solament pel moviment de gent sinó per l’activitat econòmica de la ciutat. Però a Catalunya, el més notable fou la florida de les ciutats mitjanes i de les viles, que estructuraren un sistema de ciutats ben travat i equilibrat, com han remarcat Albert Garcia i Manuel Guàrdia.

Aquest creixement demogràfic continuat fou possible gràcies a la superació progressiva de les crisis de mortalitat, que delmaven crònicament la població, i a la reducció de la mortalitat adulta, no pas la infantil, que es va mantenir en uns nivells elevats durant tota la centúria, al voltant del 50% de les defuncions. Amb tot, persistí la presència d’epidèmies com el paludisme, el tifus o la verola, en diferents moments del segle i amb diversos graus d’intensitat, segons el lloc. L’esperança de vida, a la fi del segle XVIII, rondava a l’entorn dels 30 anys. Evidentment, la millora de la producció i dels intercanvis influïren decisivament en la reculada de la mortalitat catastròfica. D’altra banda, es produí una reducció de la mortalitat maternal gràcies sobretot a una millor atenció en el part.

El progrés de les condicions econòmiques comportà, alhora, un major nombre de matrimonis i la seva celebració a una edat més jove, la qual cosa comportava un major nombre de fills per l’eixamplament del període de fertilitat de les dones casades, amb una mitjana d’uns cinc fills i, per tant, una població jove. Factors que, com assenyala Jaume Dantí, distanciaven el model demogràfic dels Països Catalans del peninsular.

Especialització agrària i expansió dels conreus

L’avanç demogràfic fou possible, fonamentalment, per l’expansió de l’agricultura. En primer lloc, per l’extensió dels conreus: per la colonització de noves terres, desboscant i fent bancals, conreant els al·luvions dels rius i dessecant estanys; sovint terrenys poc extensos cultivats amb mètodes rudimentaris com els formiguers. Al País Valencià, les rompudes, sumades al creixent consum de llenya, provocaren una desforestació sense precedents. Un procés similar succeí a la Vall d’Aran, on el bosc constituïa un element bàsic en l’economia, la fusta del qual, a més de cobrir les necessitats comarcals i la demanda de la marina espanyola, s’adreçava al mercat francès, com ha explicat Maria Àngels Sanllehy. En segon lloc, gràcies a la intensificació aconseguida, en bona mesura, per la multiplicació dels regadius a Catalunya i a València, que originaren multitud de petites hortes. Si bé l’utillatge i les tècniques de conreu no milloraren essencialment, s’introduïren noves rotacions en algunes comarques de l’interior i de la costa de Catalunya, amb alguns conreus renovadors (faves, llegums, cereals de primavera…) qüe permetien reduir el guaret. En tercer lloc, i de manera destacada, per les implicacions econòmiques que comportà l’especialització en els cultius que s’adaptaven millor a cada indret, bandejant els menys rendibles. Aquesta especialització va implicar un desenvolupament creixent dels intercanvis entre unes comarques i les altres.

Malgrat el predomini general dels cereals, base de la dieta alimentària, la diversificació dels conreus fou una realitat tangible sobretot en les zones de regadiu (verdures, fruites, llegums, blat de moro), que donà cabuda a conreus industrials (morera, cànem, roja, lli, suro, barrella…).

Una expansió, cal retenir-ho, que tenia la seva base en els petits pagesos sense terra (rabassaires, emfiteutes, boïgaires, arrendataris, etc.) que, com ha recordat Llorenç Ferrer, amb mitjans precaris maximitzaven la producció autoexplotant-se i treballant camps de dimensions reduïdes que no resultaven rendibles als grans propietaris. El màxim exponent d’aquesta realitat fou la vinya, plantada en boscos romputs i en pendents de muntanya, destinada en el cas de Catalunya a la producció d’aiguardent i, en menor grau, de vi. Josep Fontana n’ha remarcat la importància com a peça cabdal del creixement econòmic de Catalunya, “molt més important, en aquests moments, que les fàbriques de teixits de cotó, no solament perquè sense els ceps no hi hauria hagut mai els telers, sinó perquè ha proporcionat el producte essencial dels intercanvis de l’economia catalana amb l’exterior: el que permetia de comprar la fibra de cotó necessària per a la indústria”.

Les jurisdiccions a Catalunya. 1765.

Però per a entendre aquest procés expansiu de l’agricultura s’han d’analitzar les relacions socials que s’establien entorn de la terra. D’entrada, cal no oblidar que es tracta d’una societat d’estructura feudal en la qual els senyors percebien uns drets. A més dels jurisdiccionals i dels territorials, hi havia els de propietat de la terra amb la facultat de llogar-la o arrendar-la. Així, doncs, l’accés a la terra dels pagesos catalans, amb modalitats diferents, es feia efectiu majoritàriament mitjançant l’emfiteusi, és a dir, dividint els drets sobre la terra entre el domini directe del senyor —que percebia una quantitat d’entrada i un cens fix en diner o espècie, entre d’altres prerrogatives— i el domini útil de l’arrendatari, que gaudia d’un contracte indefinit i que podia vendre’s els drets d’usdefruit que tenia sobre la terra. A la Catalunya Vella, la sentència de Guadalupe (1486) donà accés massiu al domini útil de la terra als pagesos. El mas n’esdevingué l’explotació característica, al centre de la qual es trobava la masia, sovint flanquejada per les masoveries, cedides en contracte. El mas participà en el procés d’especialització, en cedir terres ermes i boscos a l’explotació a canvi de censos en diner o espècie, sense haver d’invertir. Aquesta cessió tingué forma contractual diferent segons les comarques: la rabassa morta a les àrees vitícoles, els subestabliments a l’àrea gironina. En d’altres indrets, la parceria, la rompuda i les boïgues acomplien una funció semblant. La característica comuna d’aquests sistemes fou que beneficiaven els possessors del domini útil del mas, en la mesura que pagaven censos baixos al senyor i percebien part de les collites dels rabassaires, emfiteutes o masovers.

A la resta de Catalunya, la parcel·lació era intensa i la petita propietat s’hi trobava més arrelada. L’emfiteusi també hi era predominant, però no es donaren formes de subestabliment ni de parceria. Es tractava d’una pagesia amb problemes crònics de subsistència que havia de recórrer constantment a l’endeutament, cosa que forçava els pagesos a comercialitzar els cereals en condicions desfavorables, el que Enric Tello ha definit en l’expressió de “vendre per pagar”. En aquestes condicions, els censals i les vendes a carta de gràcia esdevenien els mecanismes fonamentals d’extracció de la renda. Hisendats, petita noblesa, comerciants i eclesiàstics n’eren els beneficiaris. A les comarques de ponent, els senyors impulsaren la colonització de terres ermes mitjançant les llicències de conreu, que no garantien la continuïtat de l’explotació al pagès, i els establiments emfitèutics clàssics.

Les jurisdiccions al País Valencià.

Al País Valencià hi hagué també els establiments emfitèutics a l’estil de la Catalunya Nova, mitjançant la colonització de terres. Hi coexistiren grans parcel·les i petites explotacions, antigues terres ermes establertes, protagonistes, també, del dinamisme agrari del segle XVIII. S’establí, però, un clar contrast entre les terres de l’interior i les de la plana i la costa: una agricultura tradicional coexistia amb la de caràcter intensiu i comercial, la del regadiu i l’horta, que desenvolupava nous conreus per comercialitzar. Aquest procés generà un interès remarcable dels grups socials puixants per la terra: petita noblesa, burgesia urbana i comerciants engrandiren els seus patrimonis a base de comprar terra a pagesos amb dificultats econòmiques. En conseqüència, la forma d’accés a la terra fonamental fou l’arrendament (amb una durada de quatre a sis anys), la qual, a diferència del subestabliment, no deixava dubtes sobre la titularitat de la propietat. El creixement, per tant, era degut fonamentalment a la intensificació del treball, en detriment de les innovacions qualitatives. El recurs sovintejat a l’endeutament de part del pagès tancava el cercle de l’extracció de la renda. A la fi del segle, el domini útil restava en mans de burgesos, petits nobles, comerciants, pagesos acomodats i mitjans. Com a Catalunya, aquesta burgesia rural i urbana, a més de beneficiarse de l’arrendament de drets feudals i de l’arrendament de la terra als pagesos, obtenia guanys mitjançant la comercialització dels productes agraris i com a creditora dels pagesos endeutats.

A Mallorca, a diferència de Catalunya i del País Valencià, un grup sòlid de terratinents actuà com a propietaris de la terra i imposà les seves condicions als arrendataris mitjançant contractes de curta durada (de quatre a sis anys, o nou anys, com a màxim), que li permetien d’incrementar les seves rendes. De més a més, el propietari percebia d’altres drets i limitava l’acció de l’arrendatari. Alhora, retenia les reserves, una part de la possessió, i les rotes, petites parcel·les marginals que arrendava i que li proporcionaven ingressos elevats gràcies a l’autoexplotació dels pagesos. En general, els arrendataris solien ser gent que disposaven d’un capital mínim, com els comerciants de l’oli i els petits pagesos amb bestiar.

A la fi de segle, una elevada densitat demogràfica pressionava sobre el mercat de la terra, amb una propietat altament concentrada i un excessiu minifundi entre els pagesos. Amb tot, de la petita explotació sorgiren conreus orientats al mercat, com la vinya per a l’elaboració de l’aiguardent, destinat al consum intern però també a Amèrica, al Mediterrani i a la zona del nord de l’Atlàntic, com ha exposat Carles Manera. L’expansió de les oliveres, dels ametllers i del conreu de llegums, en detriment dels cereals, dels quals l’illa era crònicament deficitària, implicava una renúncia progressiva de l’autosubsistència, afavorida pels intercanvis marítims. Si Eivissa presenta una imatge d’una agricultura rudimentària fins al final del set-cents i una economia tancada, Menorca, sota la dominació britànica, extensificà el conreu dessecant aiguamolls i introduí la trepadella i altres farratges. L’impuls ramader, del qual és testimoni la multiplicació dels tancats alçats amb rocs, fou remarcable: el nombre de vaques i bous es doblà; el de porcs es decuplicà i les exportacions de llana s’incrementaren notablement. Els cereals cediren protagonisme a la vinya, la major part de la producció de la qual era consumida per la guarnició britànica, segons Núria Sales.

Pel que fa al Rosselló, Geneviève Gavignaud ha posat en relleu l’existència d’un gruix important de propietaris minifundistes i d’emfiteutes que disposaven gairebé de l’usdefruit perpetu de la terra: “els cultivadors rossellonesos van fer de llur país un dels que tenien el repartiment de la terra més igualitari de totes les altres províncies de la França del segle XVIII”.

Al principi dels anys seixanta, el govern francès va animar la rompuda concedint exempcions durant els quinze primers anys d’explotació. Cap al 1782, l’expansió de la vinya, malgrat l’oposició del govern que prioritzava el cultiu blader, havia tocat sostre: la intendència del Rosselló assegurava que “tot allò que es podia artigar ho havia estat, i encara més”. Però tot i constatar el predomini dels cereals, Alícia Marcet ha assenyalat cultius renovadors a l’altiplà de la Cerdanya, com el farratge, el blat de moro i les patates, com també la cria de bestiar (cavalls, mules, boví i ovelles). Per la seva part, Arthur Young remarcà l’esforç per estendre el regatge al pla mitjançant canals i recs i la gran producció de xais, alhora que elogià els vins de Ribesaltes per la seva qualitat.

Desenvolupament manufacturer i expansió comercial

L’expansió de l’agricultura no hauria estat possible sense el creixement paral·lel de la indústria i del volum d’intercanvis tant interiors com exteriors. La protoindustrialització adreça els seus productes a mercats llunyans, a diferència de la indústria tradicional de subsistència. Cap al 1760, a Catalunya hi havia uns 2 000 telers de llana escampats pel país, però sobretot a la zona interior, tal com ha explicat Jaume Torras; uns 1 500 de seda, concentrats majoritàriament a Manresa; i uns 1 000 d’indianes de cotó, bàsicament a Barcelona. Josep Fontana ha dibuixat el següent esquema de producció i d’intercanvis: la zona oest produïa blat i en venia a l’est; la Catalunya interior manufacturava teixits de llana, tant per al país com per a l’interior de la península; la banda del litoral, des de Tarragona fins a l’Empordà passant pel Penedès i el Bages, amb el seu punt neuràlgic a l’Alt Camp, elaborava aiguardent que exportava a l’estranger i a les colònies americanes, i comprava blat i teixits a les dues àrees anteriors. Finalment, la muntanya proporcionava homes i ramats, però també ferro.

Les fargues del Ripollès.

Altres indústries importants eren la del ferro, amb trenta-tres fargues a Catalunya i sis a Andorra —que sofrí una davallada a mitjan segle XIX—, la qual treballava fonamentalment per a la manufactura d’armes i claus de Ripoll i per a la dagueria de Solsona; la del paper, a les conques de l’Anoia i del Francolí; i la d’adobatge de pells, a Vic, Igualada, Olot, Girona, Manresa, Tremp, Lleida, Valls, Vilafranca i Reus, amb una demanda creixent dels seus productes tant al mercat exterior com a l’interior. Pel que fa al cotó, el sector capdavanter de la futura industrialització, va veure implantar els filats el 1765 a Barcelona per part de la “primera generació burgesa”, en expressió de Jaume Vicens i Vives. El lliure comerç amb Amèrica fomentà l’operació d’estampat de teixits de lli i de cotó, comprats a l’estranger. Al final de segle es desenvolupà la filatura de cotó amb una màquina a l’estil de la jenny, la berguedana o maixerina.

Als darrers anys de la dècada dels vuitanta, la saturació del mercat americà pels teixits anglesos feu trontollar el sector, fet que s’agreujà en la dècada següent per les guerres amb França i Anglaterra. Fou aleshores que la indústria, especialitzada en el cotó, es reorientà cap al mercat peninsular, reprenent els camins comercials oberts per la vella draperia de llana, i s’adaptà tècnicament a les noves exigències d’un procés productiu complet: de la filatura a l’estampació. Tot seguit, eixamplà el seu radi de producció més enllà de Barcelona.

Resulta evident, però, que aquest volum d’intercanvis, a l’interior de Catalunya, amb la península i amb els mercats europeus i americans, requeria uns sistemes de comunicació mínimament efectius. Com ha recordat Núria Sales, “el camí de bast (o de ferradura), el traginer, la mula, el rambler, foren l’espina dorsal de l’economia fins a mitjan segle XIX”. Els camins carreters (el de Barcelona-Lleida-Saragossa-Madrid, el de Barcelona-Tarragona-València, i el de Barcelona-Girona-Perpinyà) eren els més transitables, encara que el seu estat era realment precari, la qual cosa no fou obstacle perquè s’hi desenvolupessin els intercanvis. Això ja ho havia constatat el viatger Alexandre de Laborde, en observar que el trànsit de carros era molt superior a Catalunya i el País Valencià que a la resta de la península, on Carles III havia millorat notablement els camins. Arthur Young, en deixar Catalunya per passar al Rosselló, verificà el contrast: els camins miserables de Catalunya s’havien convertit en una carretera esplèndida. Per mar, Catalunya disposava d’una flota mercant d’acord amb les exigències del seu comerç. A mitjan segle tenia 114 vaixells i 558 barques per a la navegació de cabotatge, a més de 1 500 de pesca, cosa que permetia als propietaris de les embarcacions, si calia, oferir els seus serveis als comerciants de Cadis. Propietaris, contractadors associats i fins la tripulació participaven en les operacions comercials marítimes. A la darreria de segle s’havia produït una concentració de la propietat dels vaixells en mans d’una burgesia mercantil i dels gremis de mar, i una proletarització de la marineria, tal com ens han explicat Carlos Martínez Shaw i Josep Maria Delgado. Al mateix temps, es desenvolupà la construcció naval arreu de la costa i s’introduí el sistema de pesca amb bous, més rendible que el tradicional.

Finalment, resta parlar de l’impacte del comerç exterior i, en especial, de l’americà. L’exportació de productes agraris catalans, assenyaladament vins i aiguardents, cap als mercats atlàntics (europeus i colonials) esperonà l’especialització de l’agricultura i, al seu torn, el consum de productes industrials, cosa que comportava el desenvolupament del mercat interior. Darrerament, però, s’ha precisat l’abast i la significació que el mercat americà va tenir per a les transformacions de l’economia de Catalunya. D’una banda, Delgado ha posat en relleu que el reglament de comerç lliure del 1778, que facilità les exportacions, tingué repercussions negatives per a la naixent indústria del cotó, en la mesura que permetia l’exportació de teixits estrangers només acabats a Catalunya, encara que passaven per autòctons. Aquest fet va donar volada als negocis especulatius en detriment de la indústria, que va veure retardat el procés de la filatura del cotó fins que els mercats colonials quedaren bloquejats. De l’altra, Pierre Vilar i Josep Fontana han remarcat el valor elevat de les exportacions catalanes als mercats europeus —bàsicament agràries— i també el caràcter estable dels seus fluxos, que es convertiren en una peça clau en el desenvolupament econòmic de Catalunya.

A l’hora de definir el conjunt de transformacions que ha experimentat Catalunya, que té un dels seus eixos fonamentals en la dinàmica botiga, recordarem l’encertada i ja tòpica expressió de Pierre Vilar: “Catalunya s’havia acostumat a produir no per consumir sinó per vendre”. Reblant el clau, Fontana, després de recordar que una mostra indiscutible de l’èxit del desenvolupament de Catalunya és la d’haver-se assegurat el proveïment regular de blat, afegia: “els catalans han triat, per tant, el camí del desenrotllament capitalista i hi han avançat prou per a trobar-se, a finals del segle XVIII, en una situació que fa impossible de tornar enrere: de prescindir del blat importat, de renunciar a vendre els vins i els aiguardents, de plegar les fàbriques o de fer tornar el proletariat urbà als camps. No és pas la mateixa via que segueix en aquests moments l’economia d’altres zones peninsulars, ni la que propicien els estaments dominants de la monarquia”.

Al País Valencià, el desenvolupament capitalista va seguir altres camins. Experimentà una expansió considerable de la indústria rural tèxtil, assenyaladament de la llana, dels llenços de lli, del cànem i de l’espart (espardenyeria, corderia i llata, concentrada sobretot a Alacant i Castelló), sovint limitada al mercat local o comarcal; també de la manufactura del sabó, dels cuirs adobats, del vidre, dels torrons i dels dolços de Xixona i d’Alcoi. El 1791, la draperia de llana ocupava el nombre més important de treballadors, seguida de la seda i el lli. Un elevat nombre de pagesos complementava els treballs de la terra amb els de la manufactura, com a artesans o com a simples jornalers, forçats per la penetració en l’agricultura d’un capitalisme comercial. D’altres indústries superaren aquests marcs modestos i proveïren mercats llunyans, assenyaladament la sedera, però també la de la ceràmica, la del paper i, fins i tot, la dels teixits de llana. Però el fet més rellevant fou la presència abassegadora dels gremis, en els quals s’enquadrava un nombrós contingent d’artesans a les ciutats, la qual constituïa un fre a la innovació i al desenrotllament capitalista.

Vicent Martínez Santos ha demostrat com el sector de la seda fou incapaç de desenvolupar-se industrialment, a conseqüència de la seva supeditació a la sericicultura i als interessos dels propietaris, dels pagesos i de la burgesia comercial. El predomini del capital comercial, sumat a l’interès agrari exportador —la seda era exportada en brut als mercats europeus o semielaborada— i a la majoritària integració de la burgesia manufacturera en el gremi, són factors de pes que n’obstaculitzaren l’arrencada. També hi hagué, però, excepcions a aquesta norma: empresaris-comerciants sorgits de l’artesanat que bregaren per esdevenir petits capitalistes, entre ells els dirigents del Col·legi de l’Art Major de València, que distribuïren treball entre els seus col·legues —la sederia constituïa la principal ocupació de la mà d’obra de la ciutat—, en una posició ambigua des de dintre el gremi; la fàbrica dels Cinc Gremis Majors de Madrid, instal·lada a València el 1753, que pròpiament constituïa una companyia de comerç amb l’objectiu de produir manufactures de seda per al mercat colonial o la cort, aprofità la xarxa de treball a domicili preexistent i acabà amb la independència dels artesans més pobres. També en fou una singularitat la producció de draps de llana d’Alcoi, adreçada a la demanda popular i a l’exèrcit. Telesforo Hernández ha assenyalat una diferència entre aquestes dues produccions: si els centres drapers se situaven a les serralades interiors valencianes, en sòls pobres i muntanyosos on, per tant, la població es veia obligada a treballar a domicili per subsistir, la sederia s’expandí en el context d’una agricultura comercial, altament especulativa i dependent dels mercats internacionals. Finalment, la producció de la ceràmica i del paper escapaven al control gremial i abastaren mercats llunyans. La ceràmica de l’Alcora, que gaudia de privilegis reials i tenia un mercat intern, exportava a Itàlia, França, Portugal i Amèrica Llatina. Altres nuclis ceramistes eren Ribesalbes, Onda, Manises i Canals. La terrisseria es concentrava en un radi proper a València. Per altra part, la indústria paperera va prosperar a la segona meitat del segle. Al seu torn, floria la producció d’aiguardents a les comarques del Camp de Morvedre i de l’Horta. El desenvolupament econòmic capitalista a l’entorn d’Alcoi estimulà el sorgiment del gremi de fabricants-comerciants que diversificaven el seu capital invertint en activitats diverses, entre les quals la de la llana, i generà una mena de “nebulosa protoindustrial”, en expressió d’Hernández.

Per què el País Valencià, amb un creixement demogràfic i agrícola molt remarcables, i amb una estructura manufacturera àmplia, no emprengué el camí que conduïa a la industrialització, com ho feu Catalunya? Pedro Ruiz Torres, en intentar respondre a aquesta complexa pregunta, ha adduït diversos elements explicatius: el persistent control gremial que frenà la innovació i impedí la formació d’una burgesia amb idees industrialitzadores —llevat d’Alcoi—; la falta de capitals i de mà d’obra per ocupar en el treball industrial, en el moment que es produïa l’expansió agrícola i un sector de l’agricultura s’orientava cap a l’exportació de primeres matèries; la debilitat del mercat interior pel baix nivell de vida de la majoria de la població pagesa, explotada tant pels poders senyorials com pels rendistes de la ciutat, i finalment, el comerç exterior que, lluny d’afavorir la indústria, es fonamentà en productes agraris i en les reexportacions, i estimulà un creixement agrari orientat cap a fora. Així, doncs, la burgesia valenciana va buscar l’increment dels seus guanys, des dels procedents de l’arrendament de drets senyorials fins als d’origen industrial, mitjançant la via que li era més rendible: l’adquisició de les millors terres regades. Es tractava d’una lògica mercantil, conclou Ruiz Torres, que no tenia res de feudal i sí, en canvi, molt de capitalista. Era un altre tipus de burgesia, els interessos de la qual no passaven per la indústria, sinó per l’agricultura, sobretot encarada a l’exportació.

Importacions i exportacions a Mallorca. 1767.

A les Illes, els símptomes del desenvolupament capitalista foren més febles, si bé això no equivalia a l’immobilisme. Carles Manera ha constatat que, al darrer terç de segle, “les comarques de Mallorca acostumen a produir per vendre, de manera que hom palesa un procés lent, si es vol, però força evident, d’especialització agrícola i manufacturera a zones determinades de l’illa. No som, doncs, davant d’una economia caracteritzada per un autoconsum ferotge”. El resultat fou un grau important d’integració del mercat interior, amb una divisió de tasques i uns fluxos comercials interns que, a grans trets, serien els següents: la muntanya proporcionava l’oli, per al consum i, sobretot, de cara a l’exportació; el pla conreava blat, mentre que l’àrea de llevant aportava mercaderies, primeres matèries tèxtils, vins, aiguardents i hortalisses, que sorgien d’una nova especialització agrícola. El comerç exterior era una peça clau en aquest esquema. Mallorca exportava sobretot oli, però també manufactures tèxtils (barrets i flassades de llana, llenços de lli), formatge, i vins i aiguardents. Importava blat, teles de qualitat (seda i cotó), sucre i cacau, i les matèries per a la manufactura: lli, cotó, ferro, cuir, pells. El contraban esdevingué un element inherent a aquest comerç, en el qual es trobaven implicats diversos grups socials i, fins i tot, les autoritats, com ha explicat A. Bibiloni. Pel que fa a la manufactura, Manera ha remarcat que els teixits de lli i les flassades de llana eren els principals productes de l’illa, adreçats no solament als consumidors interns sinó també a la façana peninsular i a mercats bladers modestos, com el sicilià. Els mercaders articularen la producció manufacturera: “els marxandos, i també els agremiats rics, trafiquen amb els excedents de les poblacions més afavorides en la producció de les primeres matèries tèxtils, els canalitzen envers d’altres amb baixes collites i amb un nombre considerable de força de treball”. Una indústria incipient que es caracteritzava per la seva tosquedat, malgrat que destinés part de la seva producció a mercats mediterranis, i que tingué una intervenció decisiva del capital comercial en el procés productiu, però no en la fase de repartiment de les primeres matèries, sinó en la final de distribució del producte acabat. Va ser en l’etapa del 1750 al 1770 que aquest procés emprengué un camí decidit, amb l’expansió del lli, a més de la llana, el cotó, els cuirs, la pell i el ferro, que es va reforçar en les darreres dècades, quan es consolidaven el lli i el cànem. Finalment, sembla clara la coexistència de l’especialització agrícola vitícola i la manufactura tèxtil, com va succeir a Felanitx, Binissalem, Sencelles o Porreres, com ha assenyalat Miquel Josep Deyà. Amb tot, Palma, centre especialitzat en l’acabat dels tèxtils, era el nucli que aplegava més artesans, tant del lli com de la llana.

Al capdavall, però, cal preguntar-se per què aquestes estructures econòmiques no desembocaren en uns processos moderns de concentració, i per què els nous rics preferiren adquirir terres per viure de renda i integrar-se en els estrats socials privilegiats. A parer de Manera, la poca competitivitat dels tèxtils mallorquins en els mercats internacionals i la seva qualitat rústega, ja que anaven adreçats a clients de poc poder adquisitiu, frenaren l’aposta del capital mercantil per la indústria.

D’altra banda, a Palma, a la darreria de segle, la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País intentà promoure el tèxtil i, més tard, sense èxit, la fabricació de terrissa fina, de perfums i de vidre, a base d’ajudes a artesans de Catalunya, de València i del sud de França, amb la corresponent oposició per part dels gremis locals. També adreçà la seva atenció al foment de la llibertat de comerç, a l’impuls de les activitats comercials, a la millora dels camins i del port de Palma, i a la creació d’institucions com la Companyia de Comerç (1786) —que a parer d’Isabel Moll i Jaume Suau consistí en un intent de trencar el monopoli del comerç del grup de grans mercaders que l’acaparaven— o el Consolat de Mar. Finalment, cal esmentar una altra activitat mercantil arrelada a l’illa: el cors. Pel que fa a Eivissa, Núria Sales ha definit la seva economia com “gairebé de troc”, amb la sal com a unitat monetària freqüent, amb presència remarcable dels corsaris i una importància creixent de les seves drassanes. Menorca es beneficià de la presència de la guarnició i de la flota britàniques, que conjuraren l’amenaça constant fins aleshores dels pirates barbarescos. El seu comerç es desenvolupà, cosa que va permetre la conversió de molts patrons en intermediaris del comerç de cereals i de teixits de la Mediterrània, i també l’expansió de la construcció naval. En temps de guerra, l’activitat mercantil es reorientava cap al corsarisme: entre els anys 1778 i 1782, van rebre patents 59 corsaris que van fer 370 preses, segons Andreu Murillo.

Tot fa indicar que la situació econòmica de les terres dels antics comtats del Rosselló i la Cerdanya s’allunyava del procés de desenvolupament de Catalunya. Ramon Sala n’ha dibuixat un quadre fosc: desapareguda la indústria tèxtil de Perpinyà, restava la de Prada i Prats de Molló, que cobria una demanda interna, mentre que a la Cerdanya i el Capcir era de pura subsistència. Ni la vinya, ni la mel, ni la llana, ni el sabó, havien pres un relleu mínim, i això s’afegia a la desforestació i a la desaparició dels tarongers, dels morerars i dels castanyers. En aquestes condicions, l’emigració era inevitable. Per la seva banda, el jurista perpinyanès Francesc Fossa es dolia de la feixuga càrrega dels impostos que s’havien sumat als que es pagaven abans de l’annexió, opinió que no compartia el 1778 el subdelegat de la intendència Pierre Poeydavant, que assegurava que la pressió fiscal era inferior a la de les províncies de l’interior, i que el diner corria més abundantment que abans. Admetia, però, que el país es trobava a les beceroles en el desenvolupament econòmic, caracteritzat per una producció limitada que només en anyades excepcionals era capaç de comercialitzar blat, llegums, vins, oli, llana i ferro. El comerç, per tant, quedava reduït a les regions que l’envoltaven: el Llenguadoc, Catalunya i Marsella, i només entreveia la possibilitat de negocis lucratius amb el vi embarcant-lo cap al nord de França i els països septentrionals. Pel que fa a la indústria, només hi havia manufactura de draps bastos adreçada al consum del país, malgrat l’existència de llanes de reputació que eren venudes al Llenguadoc.