El comerç català amb Europa

Els corresponsals del comerç català amb Europa al començament del segle XVIII.

El comerç català amb Europa mostrava al començament del segle XVIII una implantació considerable per tota la geografia continental. En total són 444 els corresponsals del comerç de Barcelona documentats en aquesta època, amb una dispersió que abastava des de la zona del Magrib fins a la mar del Nord, i de Suïssa a Anglaterra. La primera constatació que es pot extreure d’aquest desplegament era l’enorme contrast que presentava respecte a les rutes tradicionals del comerç medieval català. Les rutes orientals s’havien perdut gairebé irremissiblement des del final del segle XV: els contactes amb Venècia apareixien absolutament irrellevants; la zona del nord d’Àfrica, mediatitzada durant el segle XVI per la geopolítica imperial, declinà posteriorment a causa de la inseguretat provocada per la pirateria i el corsarisme; les illes de Sardenya i Sicília, i el regne de Nàpols, àrees protegides del comerç català a la Mediterrània fins al final del segle XVII, havien sucumbit a l’arbitrarietat dels repartiments territorials entre la monarquia hispànica i l’imperi austríac, posteriors a la guerra de Successió.

En contrast amb aquest panorama, el major contingent dels corresponsals declarats al començament del segle XVIII —prop del 50%— es concentrava a l’àrea compresa entre la Provença i el Llenguadoc i la zona d’influència genovesa. En els ports d’aquesta zona, especialment els de Marsella, Gènova i Liorna, hi confluïen els intercanvis entre les grans rutes del comerç continental amb centre a Lió, la tradicional navegació de cabotatge entre Catalunya i Itàlia, i esdevenien l’avançada del comerç amb els ports de la Mediterrània oriental. De tota manera, l’element més destacat d’aquesta nòmina de corresponsalies del comerç català amb Europa era sens dubte en aquesta època la progressiva penetració en l’àmbit de l’Atlàntic, irrellevant a mitjan segle XVII, però que a l’inici del set-cents acumulava ja entorn del 25% dels corresponsals documentats. Il·lustratius del desplegament en aquesta àrea geogràfica eren no solament els contactes amb Lisboa, amb 25 corresponsals, sinó sobretot amb la ciutat d’Amsterdam i altres ports holandesos, que acumularen 48 corresponsals, com també els contactes amb diversos centres comercials anglesos, en els quals hi ha documentats 25 corresponsals més.

La implantació de les corresponsalies del comerç català en l’àrea atlàntica suggereix un important canvi d’actitud respecte d’etapes anteriors i, probablement, cal considerar-la com la plasmació pràctica de les expectatives i els projectes gestats des de mitjan segle XVII. Aquests projectes foren desenvolupats per autors tan qualificats com Josep Fontanella, que participà com a representant del Consell de Cent de Barcelona a la conferència de Münster, i el mateix Narcís Feliu de la Penya, que en el seu Fénix de Cataluña presentava Holanda com el model econòmic a imitar. Igualment significatives podrien considerar-se les activitats de la Companyia Nova de Gibraltar entre el 1709 i el 1712, promogudes per comerciants establerts a Reus i Mataró. En tots els casos, l’àmbit de l’Atlàntic és destacat no solament pels seus atractius econòmics directes, amb grans centres de consum i d’intercanvis, sinó també com a trampolí o via alternativa per a connectar de manera avantatjosa amb el mercat americà, sense haver-se de sotmetre al control de la Casa de Contractació de Sevilla. Apareixia, així mateix, com l’àrea econòmica emergent en el nou ordre internacional que es debatia en la guerra de Successió.

Des d’aquesta perspectiva, l’enrevessat procés de decantament català a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria adquireix uns trets de solidesa i de coherència inqüestionables, com a reflex d’uns interessos econòmics i polítics perfectament definits, que trobarien una perfecta expressió en aquesta ambiciosa xarxa de corresponsals. Lamentablement, el desenllaç final de la guerra de Successió, el desgavell econòmic que la seguí, i el posterior aventurisme de la monarquia hispànica en el context diplomàtic i militar de l’època, contribuïren a frustrar unes expectatives prometedores per al comerç català, sorgides com una conseqüència lògica de la represa econòmica de Catalunya des del final del segle XVII.