El crèdit comercial

Cap al final del segle XI el creixement de l’activitat comercial feia necessari sovint el recurs al crèdit. Els primers documents de crèdit comercial que es coneixen permeten veure com aquesta fou una activitat amb un ràpid desenvolupament.

En un primer moment el crèdit comercial no es diferenciava del crèdit al consum. L’any 1095 el jueu Bonisah, amb la seva esposa Regina i la sogra Bonafilla devien a Ramon Guillem i a Ramon Desplegat quatre quintars d’alum. Com que no podien satisfer el seu deute van empenyorar als creditors tres peces de terra que tenien al Pla de Barcelona, al lloc dit Trullols (prop de la riera Blanca, aproximadament a l’altura de la Travessera de les Corts). L’empenyorament era fet en penyora viva, és a dir, que el bé empenyorat passava temporalment a mans del creditor, de manera que l’interès del crèdit consistia en els fruits que s’obtinguessin del bé empenyorat.

En el cas que ens ocupa, la cessió era pràcticament per un any: el document és del 7 de juliol i el termini fins a Sant Pere de l’any següent (29 de juny). Es preveia, però, una pròrroga per un altre any (fins a la Mare de Déu d’Agost) amb unes condicions més favorables als deutors, que durant aquest segon any tindrien dret a la meitat dels fruits. Un cop passat aquest termini sense fer front al deute, les terres empenyorades passarien a mans dels creditors. No podem dir si el deute fou satisfet: l’any 1102 un jueu, Abraham Cavaller, venia per cent sous de plata de Girona tres peces de terra a Trullols que sembla que eren les anteriors. Si pensem que aquest jueu podia ser descendent, o parent, dels precedents, voldria dir que les terres s’havien desempenyorat, però també podria ser que Abraham Cavaller hagués comprat les terres un cop posades a la venda pels empenyoradors, com era preceptiu.

Per a trobar un crèdit comercial més especialitzat cal esperar gairebé mig segle: el 14 de març de 1147 Bernat de Palau reconeixia deure a Gandulf Major (pel nom, probablement un genovès), nou morabatins d’or que s’obligava a tornar quan arribés la nau d’Arnau Pere d’Arcs i, en tot cas, hagués o no tornat el vaixell, abans de Pasqua (que l’any 1147 fou el 20 d’abril). Segurament el deute s’havia produït per un lliurament de mercaderies que Bernat Palau havia adquirit de Gandulf i carregat per compte propi en la nau d’Arnau Pere d’Arcs: era un crèdit simple, concedit pel temps d’un viatge que, si es tenen en compte els dies entre la data del document i la Pasqua, no podia ser gaire llarg (per tant, probablement es tractava d’un viatge al nord d’Àfrica o al sud d’Itàlia). No es parla d’interès, que en un crèdit comercial a tan curt termini podia no existir o estar amagat en la valoració de la mercaderia embarcada. És el que s’anomena un préstec salvas in terra, és a dir, que el creditor recobrava el capital passés el que passés amb les mercaderies o la nau que les portava.

Diner de plata del bisbat de Girona, segle XII.

MNAC-GNC / J.Cal.-J.S. © MNAC, Barcelona

Un document del 1198 mostra característiques semblants, però més favorables al creditor: Guillem Pere de Castellet, que devia a Pere Adaller quatre lliures en diners de Barcelona, es comprometia a tornar-li els diners dins dels quinze dies següents al retorn de la galera de Pere Arnau Eimeric o quan es tinguessin notícies de què se n’havia fet (és a dir, de si havia naufragat). Fins aquí sembla repetir-se el document anterior, però el deutor afegia que si obtenia benefici, en lloc de les quatre lliures tornaria divuit masmudines noves i, si no n’obtenia, només les quatre lliures. Valorant les masmudines, en aquest moment a sis sous, Guillem Pere de Castellet tornaria 108 sous per un deute de 80 sous, de manera que l’interès resultant, per un termini que sens dubte seria molt inferior a l’any, seria d’un 35%. A més, Guillem Pere donava com a fiador Berenguer de Fonollar, que es faria càrrec del deute, si el deutor no el satisfeia. La diferència entre aquest document i l’anterior podria raure en el fet que, en el primer, el que es lliurava eren mercaderies, en les quals el venedor ja obtenia un benefici, mentre que en el segon cas es podia tractar de moneda, esmerçada a l’espera d’un lucre.

Més interessant, perquè hi apareix un principi d’operació de gir, és un document del 1187 en què Bertran Català reconeixia deure a Bernat cent masmudines i deu morabatins, a més d’unes altres tres-centes masmudines que li devia d’abans (les cent masmudines equivalien en aquest moment a 750 sous, i els deu morabatins, a 60 sous). Ens trobem, doncs, davant del cas d’unes relacions de crèdit repetitives. Però encara hi ha més: Bertran Català es comprometia a pagar els diners a Mallorca, a Bernat o al seu representant (mandatario), de la primera moneda que hi obtingués, i si no podia fer-ho a Mallorca en un altre lloc, possiblement al seu retorn. Així mateix assegurava el deute amb l’empenyorament de la seva nau amb l’eixàrcia. Interessa destacar l’operació de gir, si bé encara insegura: sembla que Bertran Català, a canvi de les seves mercaderies, no estigués segur de poder obtenir a Mallorca diners, sinó altres mercaderies. En tot cas l’existència d’un representant o corresponsal de Bernat a Mallorca i l’interès d’aquest per cobrar a l’illa mostren unes relacions comercials molt contínues.

En un altre document semblant del 30 de març de 1193 Llodric de Figuerola reconeixia deure a Pere Ramon de Carrera i a Joan Reboster 115 aureos Barbaroginos a set sous per auri. Aquests auris devien ser morabatins berberescos, ja que no consta que l’emperador Frederic Barba-roja encunyés moneda d’or. La menció es fa segurament per distingir-los dels morabatins alfonsinos (d’Alfons VIII de Castella), començats a encunyar el 1172, si bé no n’hi ha esment directe als comtats catalans fins el 1218. El pagament s’havia de fer a Barcelona salvos in terra, quinze dies després de Sant Joan, per la qual cosa el termini era d’una mica més de tres mesos. El document no és gaire explícit, però sembla que caldria pensar en un préstec fet fora de Barcelona, a Barbaria (Magrib), de manera que tot i que es fa constar la moneda en què es féu el préstec original, el pagament es devia fer en sous.

L’empenyorament de la nau com a garantia del préstec rebut apareix també en dos documents més. El primer, publicat com tots els que s’han citat fins ara per Arcadi Garcia i M. Teresa Ferrer, és un reconeixement de deute fet per Arnau Sunyer i Sunyer al seu germà Escala per 13 lliures rebudes d’ell i que es comprometien a tornar a la seva arribada a Marsella. Empenyoraven com a fiança la seva part en la galiota i de l’eixàrcia. El document no diu res del retorn del préstec en cas que el viatge no arribés a bon port, de manera que, si no fos tan prematur, s’hi podria veure un precedent del canvi marítim, que en realitat era un préstec que segles més tard s’anomenà préstec a la grossa, segons el qual, a canvi d’un interès més elevat que l’habitual, el capital no havia de ser tornat si la nau no arribava a bon port.

L’altre document anterior al 1212 on apareix l’empenyorament de part d’una nau i de l’eixàrcia fou publicat per Agustí Altisent. Aquest fa referència a Tarragona, i data del 1194. La seva importància rau principalment en el fet que és el primer document català de comanda conegut. Segons aquest document, que formalment es presentava com un préstec, Gibot lliurà a Ramon de Torredela cent sous amb la condició que li tornaria el capital i la meitat dels guanys que pogués obtenir. Per assegurar el capital, Torredela empenyorava el seu terç del lleny, i si el valor d’aquesta part resultava insuficient, les cases i qualsevol altre bé que li pertanyés.

L’escassa documentació disponible no permet avançar gaire en el coneixement del crèdit comercial anterior al segle XIII, però no hi ha dubte de l’existència de formes de gir i de comanda, i potser fins i tot de canvi marítim, si bé totes elles encara no estaven plenament desenvolupades.