Cançó nova, 1705.
BC
Josep Moragues i Mas era fill d’una família pagesa benestant, propietària del mas Moragues del municipi i antiga parròquia de Sant Hilari Sacalm. Nascut el 1669, es casà amb Cecília de Regàs el 1693 i en segones núpcies amb Magdalena de Giralt el 1710. Des de jove es dedicà plenament a l’explotació de les seves terres.
La guerra amb França l’apartà dels afers econòmics i domèstics propis de la seva condició de pagès. Les repetides invasions i el pillatge de les tropes de Lluís XIV el portaren a prendre la decisió d’enquadrar-se en les lleves promogudes pel veguer de Vic, Ramon Sala i Sassala, entre el 1692 i el 1697. El 1694 s’hi comprometé decisivament, quan, després que els soldats francesos haguessin saquejat i incendiat Sant Hilari Sacalm, matà un soldat d’aquest exèrcit. Precisament, una de les primeres accions destacades de la companyia de voluntaris de Vic, composta per 150 homes, el 31 de juliol d’aquell any, fou recuperar Sant Hilari després d’una intensa lluita en la qual no participaren les tropes de la monarquia espanyola. Moragues continuà en la companyia dirigida pel veguer de Vic i per Josep Mas i Torre, conegut com Mas de Roda, que el 1695 ja comptava amb 650 homes. També hi participaren el sotsveguer Francesc Coromina i Francesc Macià, conegut com Bac de Roda, el qual es formà militarment al costat de Josep Mas i que assolí un gran prestigi en aquelles contrades. Tots ells van prendre part en les accions reeixides dels mesos de març, abril i maig del 1695 a Navata, al bosc de Malatosquera, a Olot, a Besalú i a Castellfollit; esdevingueren un autèntic malson per als ocupants, amb un coratge i una efectivitat que contrastaven amb la inoperància de les tropes espanyoles. Fou aleshores, també, que aquest grup de caps del sometent entraren en contacte amb el príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, arribat a Catalunya amb un cos de tropes aliades format per 2 000 homes per aturar l’avanç francès.
Moragues continuà en la companyia fins el 1698, després de la signatura de la pau de Rijswijk on, segons Antoni Pladevall, devia actuar com a capità de fusellers de la mateixa manera que Bac de Roda. A l’abril del 1696, els homes del veguer de Vic col·laboraren eficaçment amb Darmstadt entre Maçanet i les Mallorquines. El sentiment antifrancès, doncs, marcà profundament Josep Moragues i fou un tret distintiu de la seva lluita, compartit pel grup de vigatans que protagonitzaren l’alçament del 1705 contra Felip V.
Tots ells eren pagesos benestants i coincidiren en el mateix front en la guerra contra França; també s’hi trobaven Antoni Puig i Sorribes i Francesc Puig i Sorribes, els fills de Jaume Puig de Perafita, Carles Regàs, cosí de Moragues, Francesc Sauleda, Francesc Vila, un Calveria i un Parrella de Torelló, destacats austriacistes. La coincidència, per tant, no és pas gratuïta. Aquest grup, ben relacionat amb el príncep de Darmstadt i amb el nucli conspirador de Barcelona, al davant del qual hi havia Antoni de Peguera i Narcís Feliu de la Penya, a partir de contactes comercials amb Feliu o mitjançant el doctor Domènec Parera de Vic o del ciutadà honrat Jaume Puig de Perafita, va assolir prou força per alçar la plana de Vic, en oposició a la noblesa vigatana que, en bona mesura, fou filipista. La seva cohesió i llur prestigi social, guanyats a pols en la lluita contra els francesos i reforçats pel suport majoritari dels eclesiàstics, explica el seu protagonisme en el descabdellament de la revolta a Catalunya i la seva presència en el pacte de Gènova, fins al punt que els partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria eren coneguts, genèricament, com a vigatans. Encara hi ha un altre factor que incidí favorablement en la seva activitat: la llunyania de Barcelona, fora del radi de control del temut virrei Velasco, oferia un marge d’acció i una llibertat immillorables per als vigatans. En renunciar a controlar la resta de Catalunya, el virrei deixà via lliure a la revolta generalitzada de Catalunya, incitada pels dirigents de la plana de Vic i els d’altres contrades que s’incorporaven a l’alçament.
Consolidat aquest grup vigatà, no té res d’estrany que Moragues, junt amb els altres dirigents, participés en les accions repressives contra la vila de Manlleu el 1704 i el 1705, encapçalades per Carles Regàs, que mantenia un plet amb aquell Comú, pel fet que pretenia alliberar-se del monopoli que Regàs exercia sobre els molins de blat, actitud que feu guanyar a la vila el sobrenom de “botiflera”. A partir d’aquests esdeveniments, Velasco intentà infructuosament fer detenir Moragues i els altres caps.
En el pla polític, el rebuig antifrancès dels vigatans va prendre forma amb el pacte de Gènova, el 20 de juny de 1705. Davant la impossibilitat que el signessin els representants institucionals, a conseqüència de la repressió del virrei, els vigatans, entre els quals es trobava Josep Moragues, es van comprometre en nom dels catalans a donar suport a les forces imperials i a lluitar per l’arxiduc Carles III.
Ben aviat, els vigatans van passar a l’acció. El 29 de juliol feren recular els homes enviats per Velasco per a sotmetre’ls, entre la Garriga i Granollers, i el 3 d’agost Moragues rebutjà amb èxit un nou intent filipista de penetrar en el Congost. Quan al final del mes d’agost la flota aliada i l’arxiduc arribaren a les costes de Montgat, els vigatans, amb Moragues, van apressar-se a donar-li l’obediència, i tingueren un paper cabdal en el bloqueig de Barcelona i en l’assalt definitiu de la capital. L’arxiduc premià la seva fidelitat atorgant-los, a vuit d’ells, el grau de coronel. Dominada Barcelona, a l’octubre, participaren en la presa de Girona, de Berga i de Cardona.
De nou, l’arxiduc Carles III els honorà amb la creació de la Reial Guàrdia Catalana, el 25 de desembre de 1705, comandada per Antoni de Peguera, de la qual formaven part vuit coronels vigatans amb grau de capità, entre els quals hi havia Josep Moragues. La nova graduació significava, per als valerosos vigatans, l’allunyament dels llocs de comandament efectiu de les tropes reglades.
Malgrat el nomenament honorífic, Moragues tornà a l’acció; durant el 1706, mobilitzà els paisans de la Selva i l’Empordà i lluità contra les tropes filipistes en el setge de Barcelona. Al principi del 1707, després que el seu precari regiment fos incorporat al de Clariana, Moragues fou nomenat governador de Castellciutat, a la Seu d’Urgell. Per aquell temps, també, havia estat ascendit a general de batalla, la màxima graduació assolida per un dels dirigents vigatans, llevat de Josep Antoni Martí. La tasca de defensa de la línia fronterera, atacada constantment pel duc de Noailles, no fou gens fàcil i encara ho resultà molt menys a partir del 1710.
L’abandó dels aliats i l’ofensiva final de les tropes francoespanyoles donava els seus resultats: el 29 de setembre la ciutadella de Castellciutat els hagué de ser lliurada. Aleshores Moragues es dirigí a Sort, on residí des de mitjan desembre fins al principi del 1714 i es refeu d’una malaltia. Entretant, d’acord amb el governador de Cardona Manuel Desvalls, armava i preparava els seus homes i també estava en contacte amb els nuclis resistents del Pallars. La seva primera acció en retornar a l’escenari bèl·lic consistí en un intent de recuperar aquesta plaça, ajudat per Antoni Llirós, amb 500 miquelets i 150 cavalls, empresa que fracassà. Moragues fou perseguit pel coronel Vallejo. Sort va ser ocupat pels borbònics, que prengueren com a ostatges els seus familiars, que foren traslladats a Balaguer, i li saquejaren la casa. Al cap de poc, però, Moragues, amb l’ajut del capità Bonet, havia aconseguit d’alliberar-los i els instal·là a Cardona.
Els mesos següents, el general es lliurà a una lluita de guerrilles constant contra els exèrcits borbònics a les comarques interiors, entre la Garrotxa i el Berguedà, a petició del marquès de Poal i dels consellers de Barcelona. Durant el mes de juliol, amb Poal, planejaren trencar el setge borbònic de Barcelona. Moragues havia de cobrir la rereguarda quan Poal ataqués. A l’agost, aconseguí de fer retirar Bracamonte a Vic, ciutat que estava sota l’obediència filipista des de feia un any.
Caiguda Barcelona, l’11 de setembre de 1714 Moragues i els seus homes es retiraren a Cardona, plaça que va capitular una setmana més tard. Assabentats de la repressió que patien els caps militars austriacistes, decidiren embarcar-se cap a Mallorca per a poder-se exiliar, cosa que intentaren el 10 de març de 1715. Però el capità de l’embarcació, atemorit, els abandonà al peu de la muntanya de Montjuïc. El dia 22, després d’haver estat denunciats, eren detinguts i cinc dies després executats. Com a venjança per la seva obstinació, i com a càstig exemplar, el cap del general Moragues fou posat en una gàbia de ferro, tal com s’havia fet en altres temps amb malfactors, i penjat al Portal de Mar, almenys durant dotze anys.