El Liceu de València

El Liceu de València (1836-63) constitueix un bon exponent del tipus d’institucions culturals que van acompanyar i impulsar la consolidació del règim polític liberal, tant a Catalunya com al País Valencià i a les Illes.

Aquest tipus d’associacions —que a Europa s’anomenaren, genèricament, associacions voluntàries— representaren l’alternativa burgesa i liberal a les velles institucions culturals de l’antic règim. Al mateix temps, com en el cas del Liceu de València, podien arribar a ser contrapunts associatius a les tertúlies i societats de caràcter radical, politicopatriòtic, dels anys més revolucionaris del liberalisme. Es tractava de proporcionar canals adequats (i respectables) d’elaboració, expressió i difusió de les idees, els gustos estètics i les formes de vida i oci de les noves elits burgeses, que volien posar fi, com més aviat millor, al cicle revolucionari.

El Liceu valencià va sorgir d’una tertúlia informal d’intel·lectuals i polítics majoritàriament moderats que, al final del 1836 —probablement tot seguint la inspiració de l’Ateneo i del Liceo de Madrid—, van demanar directament a la reina Maria Cristina autorització per convertir-se en societat artisticoliterària. De manera prou significativa, la nova societat cultural de la burgesia valenciana va començar a funcionar en un edifici desamortitzat, l’antic noviciat del Temple, al començament del 1839.

El grup impulsor del projecte recollia el triple caràcter burgès, culturalment elitista i políticament moderat, que va definir el Liceu en els seus orígens. En aquest sentit, destaquen els noms de Marià Roca de Togores, futur marquès de Molins, gran propietari, escriptor romàntic i polític moderat, que va arribar a ser ministre i una figura influent en les files del moderantisme dels anys quaranta, Fermí Gonzalo Moron, advocat i escriptor d’èxit, diverses vegades diputat (també moderat) per la província de València, l’economista Rodríguez de Cepeda, l’escriptor i diputat Pere Sabater, el catedràtic de ciències naturals Ignasi Vidal i, finalment, l’advocat i poeta Manel Benedito, que també va representar la mateixa província a les corts des de les files del moderantisme.

Així, doncs, es tractava d’un projecte impulsat per joves intel·lectuals, professionals i polítics moderats en actiu que representaven la nova generació liberal i burgesa que va arribar a la maduresa política i intel·lectual en el període mateix de la consolidació del règim constitucional, després de la mort de Ferran VIL Una generació liberal que, en la seva majoria, se sentia aliena a les lluites i les formes d’actuació radical dels primers períodes constitucionals del 1812 i el 1820.

Durant la dècada següent, es van anar incorporant a la institució altres noms clau de la política, la propietat i la intel·lectualitat valencianes, com Antoni Aparici i Guijarro, Joaquim Agulló, Pascual Pérez i Joaquim Josep Cervino, entre d’altres.

A tots ells els unia, com va assenyalar Roca de Togores en el discurs inaugural, la voluntat de crear una associació cultural valenciana d’acord amb “el pensament de l’època, l’esperit d’associació que s’estén, l’aristocràcia que sobresurt”. Els seus objectius eren la difusió de “la il·lustració, preferentment en el terreny de les humanitats, de les arts i de les lletres”. Una institució —deien— que hauria d’estar allunyada de les lluites polítiques del moment, com “un lloc de repòs i asil (...) al temple de les ciències”.

Amb aquest objectiu es van formar una sèrie de seccions de literatura, ciències, belles arts, música i declamació. Al mateix temps, es crearen diverses càtedres públiques, entre les quals sobresortien la d’història general, a càrrec de Pere Sabater i Gonzalo Moron, i la d’economia política, a càrrec d’Antonio Rodríguez de Cepeda. També es van programar en aquests anys exposicions artístiques, representacions teatrals i concerts, a més d’altres activitats de tipus recreatiu.

El públic del Liceu fou, des del començament, un públic majoritàriament burgès i respectable, que es podria identificar, en termes amplis, amb l’elit de la ciutat. Així, juntament amb els anomenats socis actius, es va crear la figura del membre addicte, que els fundadors de la institució definiren com “la classe culta, i encara que passiva, classe essencialment sociable i protectora”.

Malgrat el seu caràcter oficialment cultural i apolític, el Liceu va constituir —durant els decisius anys de 1839-43— un poderós centre de difusió i d’influència del moderantisme en la seva lluita pel poder de València, enfrontat a radicals i progressistes. Així, alguns dels seus membres més celebrats —Gonzalo Moron i Pere Sabater, per exemple— van participar activament en l’organització de l’aixecament moderat valencià del 1843 que, com és sabut, va contribuir decisivament a la caiguda del règim progressista del general Espartero i va iniciar el regnat d’Isabel II i l’anomenada Dècada Moderada.

El millor exponent d’aquesta orientació activament moderada es troba en les pàgines del seu òrgan d’expressió periodístic: la revista “El Liceo Valenciano”, que es va editar amb periodicitat irregular —i una significativa llacuna temporal durant l’any 1840— en 1838-42. Cal destacar el seu caràcter de gresol dels diferents corrents interns del moderantisme, que van des de les Lliçons d’Història de la Civilització i d’Història General de Fermí Gonzalo Moron i Pere Sabater (de clara filiació francesa i doctrinària) fins a les defenses, cada vegada més freqüents, de la religió com a element de cohesió i fonamentació de l’ordre social, passant pels llargs assaigs de Josep Juanes sobre l’origen i la comprensió de la idea de propietat i els de Rodríguez de Cepeda sobre els fonaments bàsics de l’economia política britànica. Iniciatives que constitueixen, en el seu conjunt, versions vulgaritzades, i sovint molt mediocres, del pensament conservador europeu, abocades a la defensa dels valors d’ordre i propietat enfront de lectures més radicals del liberalisme.

Des del punt de vista literari i artístic, i després d’uns tímids desvaris romàntics, el Liceu s’abocà cap al realisme i el costumisme que dominaven el panorama espanyol a mitjan segle.

Amb la consolidació del règim moderat, a partir del 1844, el pes de les activitats més purament recreatives del Liceu s’incrementà substancialment. En certa manera, es podria dir que l’impuls intel·lectual i combatiu dels joves moderats que crearen la institució va perdre rellevància i es va veure ofegat per la presència, àtona des del punt de vista cultural, dels “membres addictes”, que convertiren la institució en un centre de reunió i esbargiment de les famílies respectables de la ciutat. Des d’aleshores, proliferaren els balls i les reunions de marcat to elitista, i de representació i ostentació públiques de les noves fortunes burgeses.

A partir del 1858, es va produir un ressorgiment important de la seva activitat cultural, i es convertí en un centre de difusió de la inicial i precària Renaixença valenciana, de la mà d’homes com Vicent V. Querol, Teodor Llorente, Ciril Amorós, Ramon Ferrer Matutano o Tomàs Vilarroya. A través del Liceu —i sembla que per inspiració de Marià Aguiló— se celebraren els primers Jocs Florals amb premis per a treballs literaris en castellà i català. Des d’aleshores, l’activitat de la institució s’esllanguí fins a la seva dissolució el 1863. La seva successora, pel que fa a les formes de sociabilitat cultural i recreativa de la burgesia valenciana, fou l’Ateneu de València que es va fundar poc després.