El nou règim: consolidació i resistències. L’excepció de Menorca

S’ha discutit molt sobre l’impacte real que la guerra, la derrota i la supressió de les llibertats i institucions van tenir sobre la societat de l’època. Com en tots els processos històrics en què intervenen factors tan complexos com els que es desenvoluparen en el transcurs del conflicte i en els anys posteriors, resulta difícil extreure’n una visió prou representativa del conjunt de territoris que conformaven els Països Catalans, entre altres raons perquè la guerra no acabà en tots ells en el mateix moment, ni es presentà en condicions equiparables d’un territori a un altre.

Els intents de recuperació dels furs valencians

La desfeta aliada esdevinguda a Almansa el 25 d’abril de 1707 no tingué una repercussió decisiva en la guerra que enfrontava els Borbó i els Habsburg per la possessió del tron hispànic, però els seus efectes es deixaren sentir de manera immediata i catastròfica sobre els regnes d’Aragó i València. La victòria dels exèrcits franco-espanyols permeté a Felip V recuperar el domini sobre la major part d’ambdós territoris i, al mateix temps, encetar una política uniformitzadora i repressiva, amb caràcter individual i fins i tot col·lectiu, tant en allò personal com en el camp econòmic. Aquesta política tenia com a objectius no sols aplicar el càstig per la dissidència que protagonitzaren amplis sectors socials, sinó també obtenir recursos econòmics amb els quals continuar la guerra. El decret d’abolició dels Furs, promulgat el 29 de juny de 1707, significà la supressió de tots els entrebancs legals que podien obstaculitzar una política uniformista i centralista. Les protestes es deixaren sentir de manera immediata i generalitzada, i també fou general la repercussió que tingueren fins i tot entre els components del partit borbònic, tant a Aragó com a València.

Tot i això, no va ser necessari esperar fins a la publicació del famós decret d’abolició dels Furs per tal d’albirar quins eren els projectes del govern central. Ja des de l’entrada del duc d’Orleans a la ciutat de València, el 8 de maig de 1707, es pogué constatar la clara i sistemàtica vulneració de la legalitat foral per part de les noves autoritats. Des d’aquest mateix moment, totes les institucions valencianes intentaren per tots els mitjans al seu abast reconduir la situació cap a la més estricta normalitat. Però l'aixecament austríac i la desfeta militar no facilitaven la utilització d’un altre to que el de la súplica, mentre que l’ocupació militar del regne permetia al rei restar sord i indiferent a les peticions formulades. Cal, doncs, parlar de la defensa dels Furs abans i, per suposat, després de la seua abolició; abans per no perdre’ls i després per intentar recuperar-los.

És interessant recordar part del contingut de les instruccions que Lluís XIV havia dedicat al seu net quan aquest accedí al tron hispànic. Entre les recomanacions a Felip V hi havia la de visitar tots els territoris de la monarquia, i més concretament els de la corona d’Aragó, per fer veure als pobles “inquiets per naturalesa i gelosos dels seus privilegis que no desitjava suprimir-los”. Aquesta idea responia, sens dubte, al conegut recel d’un ample sector de la classe política catalano-aragonesa envers el nou rei.

L'aixecament austriacista oferí a la nova dinastia l’ocasió favorable i la justificació necessària per a modificar el sistema constitucional de la monarquia en la línia que més podia afavorir l’absolutisme; igualment moltes altres veus influents de la classe política castellana animaven aquesta idea i hi donaven suport. Sense necessitat de remuntar-se al segle XVII, una lletra adreçada per l’arquebisbe de Saragossa a Grimaldi el 4 d’octubre de 1706, en plena etapa de domini habsburguès, reclamava la tramesa de tropes per tal de recuperar el regne d’Aragó i, una volta aconseguit, “podrà el Rei establir lleis justes i convenients al seu Reial Servei i al bé públic, sense el destorb dels Furs, dels quals han quedat despullats per la seua rebel·lió les ciutats i pobles infidels”.

Indicis clars d’aquesta actitud del govern de Madrid contrària als Furs també es pogueren constatar al País Valencià, a mesura que l’exèrcit filipista anà ocupant posicions al sud del territori a partir del 1706. Oriola, per exemple, havia experimentat les conseqüències nefastes de l'aixecament a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria i la posterior entrada de les tropes borbòniques. Per totes aquestes raons, la victòria filipista d’Almansa anava carregada dels més negres presagis. En aquest sentit és simptomàtic constatar que un dia després de l’arribada de l’exèrcit victoriós a la capital del regne la ciutat trameté una carta al president del Consell d’Aragó, el comte d’Aguilar, en la qual demanava al rei el nomenament de ministres de la Reial Audiència i de virrei, el qual jurava els Furs per tal de poder exercir les seues funcions.

En la mateixa línia s’expressaven l’11 de maig els electes dels estaments davant el duc de Berwick, la resposta del qual no deixava lloc a dubte: “Aquest Regne ha estat rebel a Sa Majestat i ha estat conquerit havent comès contra Sa Majestat una gran traïdoria i així no té més privilegis ni furs que aquells que Sa Majestat vulga concedir d’ara en avant.” Aquestes paraules i l’actitud dels caps de l’exèrcit, que anaven ocupant tots els ressorts del poder, sembraren l’alarma en la societat valenciana. Tota la classe política es mobilitzà per tal d’evitar el que semblava inevitable, és a dir, l’abolició dels Furs. Les gestions dutes a terme al llarg del mes de maig foren molt intenses. El rei, la reina, el president del Consell d’Aragó, tots i cadascun dels seus membres, i d’altres personatges influents de la cort, foren destinataris de lletres i memorials per tal de demanar el perdó del rei i evitar així les tan temudes represàlies. Cal destacar de manera significativa els bons oficis desplegats per Luis de la Cerda y de Aragó-Folc de Cardona-Córdoba, duc de Sogorb i marquès de Dénia, també duc de Medinaceli, Alcalá i Cardona, entre d’altres títols, un dels membres més destacats de la noblesa valenciana i que gaudia al mateix temps d’una excel·lent situació política a la cort, que es convertí en l’intercessor i el valedor de les peticions dels valencians.

Però ni totes aquestes diligències ni el donatiu voluntari imposat pels caps de l’exèrcit foren suficients per tal que el rei es dignés respondre a la ciutat ni al regne, raó per la qual es trameté al final del mes de maig un nou memorial demanant llicència al Borbó perquè el duc de Sogorb, com a ambaixador del regne, pogués situar-se als peus del monarca. La primera resposta del rei no es produí fins el 7 de juny, quan l’ambaixador feu arribar còpia de la Reial Ordre del dia 5 en la qual Felip V concedia als valencians perdó general i l’indult de vides i penes corporals en què havien encorregut a causa de l'aixecament. Res no garantia el manteniment del statu quo constitucional.

Aquest decret sobre el perdó general arribà a València quasi al mateix temps que el Reial Decret de 3 de juny, pel qual s’introduïen novetats importants en el govern de la ciutat i en la Diputació de la Generalitat i que, de fet, modificaven substancialment el sistema foral, ja que era el rei qui designava directament els càrrecs i en determinava la duració. També se suprimien les reunions dels estaments i les de la Junta d’Electes de Contrafurs, amb la qual cosa quedaven eliminats tots els mecanismes institucionals de denúncia de les possibles transgressions. Un impacte no menor va causar entre la població valenciana la destrucció de la ciutat de Xàtiva, una de les més importants del País Valencià, que gràcies a una situació geogràfica privilegiada havia estat la primera a resistir l’avanç victoriós de l’exèrcit borbònic. La defensa aferrissada que feren els veïns i les grans dificultats per ocupar la ciutat i conquerir després el seu castell, havien exasperat els ànims dels borbònics que, una vegada preses, anunciaren la seua destrucció per tal que servís d’exemple dissuasiu entre els nuclis austriacistes que encara resistien. L’anunci de la destrucció de Xàtiva provocà igualment una nova onada de súpliques davant les autoritats militars i a la mateixa Cort, a les quals se sumaren diverses instàncies eclesiàstiques que cercaren la intercessió del duc de Sogorb, l’arquebisbe de València don Antoni Folc de Cardona —aleshores també a Madrid— i de don Antoni Milà d’Aragó. Tampoc en aquesta ocasió els resultats foren els esperats i després dels preparatius necessaris la ciutat fou incendiada en el mes de juny i tots els béns confiscats.

El decret d’abolició dels Furs, promulgat el 29 de juny de 1707, es conegué a València el 10 de juliol gràcies a diversos particulars, ja que alguns membres del govern eren partidaris de no publicar-lo per tal de no exasperar els ànims. L’estupor causat per l’esmentat decret, la forma inusual i improcedent de fer-lo arribar, i la manca de comunicació oficial impediren a les institucions valencianes actuar amb promptitud. Com que les reunions dels estaments havien estat prohibides, fou la ciutat, regida ara per borbònics, la que prengué la iniciativa; així, el 25 de juliol, convocà una junta en la qual participaren no solament els jurats sinó també destacats membres de la noblesa i l’Església a títol personal. La junta prengué l’acord d’elaborar un memorial i fer una representació al rei per a demanar la revocació del decret, mitjançant el patrocini del duc d’Orleans, davant del qual havia capitulat la Ciutat de València, i del duc de Sogorb i Medinaceli. S’encarregà de donar forma al document l’advocat del municipi Josep Ortí i Moles, que el va redactar sobre la tesi que el regne de València no havia estat infidel al Borbó i que sols la manca de tropes i ajut per part del govern de Madrid l’havien obligat a acceptar la capitulació enfront de l’exèrcit carolí. A més, s’afegia que només els sectors més populars de la societat havien donat suport a la causa del pretendent, mentre que la resta havia procurat mantenir-se fidel al monarca.

Mentre es redactava el memorial, es feu públic un nou Reial Decret de 29 de juliol que intentava subsanar en part les queixes i el descontent, reconeixent la fidelitat de “la major part de la noblesa i altres bons vassalls de l’estat general i molts pobles sencers”, en favor dels quals confirmava tots els privilegis, mercès i franqueses que haguessin rebut dels reis anteriors, però que en res modificava el del 29 de juny. Ans al contrari, reafirmava la conveniència d’unificar les lleis, tot i afirmant que “la diferència de govern fou en gran part culpable de les torbacions passades”. Aquest decret no aconseguí neutralitzar les mesures de protesta per part de les institucions valencianes, i el 22 d’agost es trameté a la cort el memorial fet per la ciutat amb la intenció de trobar l’ànim del rei més predisposat pel naixement de l’infant Lluís, el primogènit. No s’escatimaren mitjans i amb un donatiu per a bolquers del príncep es demanava de bell nou el perdó reial. La resposta arribà, per fi, els primers dies de setembre. D’una banda, una Reial Cèdula de 7 de setembre declarava explícitament que l’abolició dels Furs no afectaria aquelles lleis i privilegis favorables a les regalies i a la immunitat eclesiàstica, més beneficioses en general a la monarquia que les castellanes. D’altra banda, el rei actuava fulminantment contra els artífexs del memorial, l’advocat Ortí i el jurat en cap dels ciutadans Pere Lluís Blanquer, pertanyents ambdós a famílies de clara trajectòria borbònica. Solament en un gest de condescendència, es dignava declarar la restitució de la ciutat a la seua gràcia.

Les reivindicacions d’autogovern al Regne de València

Tots aquests entrebancs no modificaren de cap manera l’opinió que als valencians els mereixia la pèrdua de l’autonomia política, raó per la qual no deixaren d’aprofitar qualsevol oportunitat encaminada a aconseguir aquest objectiu, bé en la línia de cercar el patrocini de membres significatius de la cort a través de les vies institucionals, o bé mitjançant un nou aixecament que permetés la tornada dels Habsburg. Aquestes dues vies, recolzades pels borbònics i pels austriacistes respectivament, anaren adquirint major entitat a mesura que l’aplicació de la Nova Planta provocava un progressiu i general descontent pel fortíssim increment impositiu i per les vexacions infringides a la població per les noves autoritats. El primer conat d'aixecament es produí el 1708 i va coincidir amb el setge borbònic de Tortosa. La promesa de restituir els Furs alentava al mateix temps la resistència de Dénia i Alacant, mentre les nombroses quadrilles de miquelets, en connexió amb les autoritats de Catalunya, intentaren donar un cop de mà per establir a Sogorb un nou focus de rebel·lió. Però la conspiració ideada al voltant d’aquest projecte fou descoberta i ràpidament neutralitzada.

L’any 1710 s’inicià amb grans esperances per als partidaris de la recuperació dels Furs. En un Reial Decret de 2 de febrer, Felip V es mostrava favorable a conhortar els regnes d’Aragó i València amb la restitució dels Furs i privilegis que no foren contraris a la sobirania reial. València i Saragossa acolliren amb gran entusiasme la notícia. La primera escrigué immediatament al duc de Sogorb i a don Joan Baptista Borrull, per a felicitar-los per l’èxit de les seues gestions a la cort i per agrair tots els treballs fets en favor dels valencians. L’entusiasme provocat per la predisposició reial fou tal que la Ciutat no s’amagà de demanar tot seguit i obertament la restitució plena dels Furs. Malgrat tot, calia esperar els informes demanats pel rei a les respectives chancillerias, encarregades de dictaminar quina part de la legislació foral podia veure’s afectada per les noves disposicions. Fou en aquest àmbit on la voluntat reial topà amb els interessos de la nova classe política, castellana en la seua major part. D’una banda el governador de la ciutat, don Antoni del Valle, i el regidor comte del Castellar, es mostraren totalment contraris al projecte. El mateix parer mostraren els ministres borbònics de la Chancilleria, que desconeixien no solament la legislació foral, sinó la llengua en la qual estava escrita, raons per les quals no es dugué a terme la restitució. D’altra banda, a penes havien passat dos mesos quan el duc de Sogorb i Medinaceli fou acusat d’alta traïció i empresonat a Segòvia i Pamplona, on morí poc després; les institucions valencianes es quedaren privades del més ferm valedor de les seues aspiracions de recuperar l’autogovern.

El segon intent d'aixecament tingué lloc durant l’estiu d’aquest mateix any 1710, després de la victòria austriacista de Saragossa, que permeté a Carles III de recuperar el regne d’Aragó i entrar tot seguit a la cort. La restitució dels Furs aragonesos i la conjuntura militar tan favorable esperonaren els valencians, que en proporció majoritària consideraven aquesta via l’única possibilitat d’assolir les seues reivindicacions. El 8 de setembre, tal com havia estat previst, aparegueren davant del Grau de València cinc vaixells anglesos en els quals es trobava Joan Antoni de Boixadors i de Pinós, comte de Savallà, nomenat per l’arxiduc d’Àustria virrei d’aquest regne, amb l’esperança que la seua presència desencadenés l'aixecament que havia anat preparant-se cautelosament i en la qual havia desenvolupat un paper important la comtessa d’Orpesa. Tanmateix aquestes forces eren insuficients per a contrarestar les amples disposicions preventives preses pel govern borbònic. Aquestes disposicions afectaven els gremis en particular —per l’excepcional protagonisme desenvolupat en l'aixecament del 1705— i a la ciutat en general, contra la qual es dirigien els canons que feia poc s’havien instal·lat a la recentment construïda ciutadella. D’altra banda, el govern austriacista es mostrava més preocupat per a establir el domini sobre Castella que per a recuperar el control sobre el País Valencià, empresa que no costaria gaire si es podia consolidar el domini a la capital de la monarquia. Tanmateix, el rebuig castellà als aliats i la recuperació de l’exèrcit filipista obligaren l’arxiduc a replegar-se cap Aragó. Les desfetes posteriors de Brihuega i Villaviciosa marcaren definitivamente el signe de la guerra a la península en favor dels Borbó i feren inviable l’intent dels valencians de recuperar els Furs per la via d’una nova revolta.

Malgrat la desaparició del duc de Sogorb i el fracàs militar aliat, la ciutat de València no perdé ocasió de reclamar l’autogovern. El 1712 es presentà una nova oportunitat a través del duc de Vendôme. Aquest personatge havia manifestat al llarg de la seua estada al País Valencià, camí de Tortosa, una desinteressada predisposició a intercedir davant del rei en favor dels valencians i a denunciar les imposicions tiràniques que patien. La ciutat li feu arribar un memorial en el qual es planyia de totes les nombroses i quantioses contribucions que havien estat implantades des del 1707, i exposava de manera llastimosa el seu desig de veure’s conhortada amb la restitució del seu govern. També el capítol metropolità li representà els mals que considerava resultants de la introducció de les lleis castellanes, però la sobtada mort del duc a Vinaròs truncà aquesta nova possibilitat.

Un any després fructificaren les converses per signar la pau. Utrecht es convertí en la seu d’un congrés general on s’establiren, entre d’altres acords, l’evacuació de les tropes aliades de Catalunya, Mallorca i Eivissa, acord que fou rebut amb gran consternació en aquests territoris. Els Comuns catalans intensificaren llur activitat diplomàtica per tal que les potències europees exigiren de Felip V el respecte de les Constitucions. Els aragonesos i valencians exiliats a Catalunya se sumaren a aquestes demandes. Per part valenciana, el comte de Cirat i don Josep Torres i Eiximeno foren els portaveus d’aquestes peticions, sense que aquestes tingueren la resposta positiva que s’esperava. És més, Catalunya i les Illes continuaren aviat el camí de la uniformització ja establerta a Aragó i València.

El reconeixement internacional de Felip V deixà els territoris forals abandonats a la seua pròpia sort. Malgrat tot, la perseverança del govern municipal a l’hora de reclamar una i altra vegada la restitució foral, en la línia que s’havia ofert al Reial Decret de 2 de febrer de 1710, fou la nota característica que acompanyà la progressiva implantació de les noves lleis. L’arribada del Borbó a València el 1719 obrí les portes a l’esperança. Consolidada exteriorment i interiorment la nova dinastia, la ciutat emprengué una nova ofensiva, a la qual el monarca, gratament impressionat per la favorable acollida popular, accedí finalment. No obstant això, com en l’ocasió anterior, la devolució de les lleis municipals civils quedava supeditada als informes de l’Audiència i a les pressions negatives exercides per la nova camarilla borbònica. El retard a obtenir una resposta afirmativa mogué el govern municipal a recordar la qüestió al rei dos anys després. El 1721, Felip V ordenava de bell nou a l’Audiència l’elaboració de l’informe pertinent per tal de conèixer quins furs i lleis municipals eren contraris a la sobirania i regalies i així poder dur a terme dita mercè. El termini establert era peremptori, però tampoc no fou respectat ni mai no arribà a aplicar-se l’esmentada disposició. Maians, i en això coincideix amb altres testimonis, atribueix aquest fet a la mala voluntat manifestada per determinats personatges com ara el comte del Castellar, un dels factòtums del municipi capitalí, el paborde Albuixec i el jutge León.

En la dècada dels anys trenta hi hagué una altra onada reivindicativa en ocasió del viatge de l’infant Carles el 1731, circumstància que fou aprofitada per a demanar-li una mediació davant el rei i que resultà tan infructuosa com la que dugué a terme el 1734 el príncep de Campoflorido, entre d’altres.

El pas del temps actuava clarament en contra de les reivindicacions valencianes, que es diluïen progressivament a conseqüència de la indiferència internacional, l’oposició interna i la progressiva consolidació del nou govern.

Des dels plantejaments formulats al Memorial redactat el 1707, en el sentit de denunciar la injustícia de la mesura i reclamar la restitució dels Furs, o els intents d'aixecament en favor de l’Àustria, es passà a una postura més pragmàtica com la de reivindicar el dret privat a partir de la segona dècada. El descontentament polític es manifestà, posteriorment, al voltant de la discriminació de què era objecte la classe política valenciana, queixosa no sols de la castellanització dels càrrecs sinó de les dificultats existents per a accedir-hi. Aquest era el contingut del Memorial de greuges presentat el 1760 pels diputats de Barcelona, Saragossa, València i Palma, i que ha estat considerat el reflex d’un dels moviments reivindicatius més importants de la desapareguda corona d’Aragó.

Les reclamacions del Memorial es van completar, en el cas valencià, amb una sèrie de demandes específiques formulades per l’ajuntament amb la finalitat que també fossin presentades al rei pels diputats. Totes elles tenien un caràcter concret i feien referència a l’àmbit municipal, en el sentit de reclamar l’administració de les rendes i majors competències, entre d’altres. Carles III tampoc no donà resposta a les peticions de recuperar les peculiaritats polítiques i institucionals de la Corona d’Aragó i encara era freqüent trobar, en dades posteriors al 1760, reiterades reclamacions per aconseguir una participació igualitària entre tots els súbdits de la monarquia.

Tot i això, malgrat les reiterades i infructuoses peticions de recuperar els Furs primer i el dret civil després, l’aplicació de la Nova Planta es feu respectant aquella part de la legislació valenciana que els Reials Decrets del 29 de juliol i 7 de setembre de 1707 havien deixat intactes. És a dir, romangueren amb plena vigència tots els furs, usos i costums favorables a les regalies i jurisdicció reial; i també l’ús de la potestat econòmica i tot allò referent a contencions, competències, recursos de força i causes decimals referents a l’estament eclesiàstic, com també els contractes i les disposicions pertinents de l’època foral. També restaren vigents els vincles creats abans del 1707 i, en cas de litigi, havien de ser jutjats pels Furs. Igualment quedaren subjectes a les antigues disposicions els drets emfitèutics i, en general, tot el règim senyorial. Finalment restaren preservats totes les gràcies, les mercès i els privilegis atorgats a particulars o als municipis pels antecessors de Felip V.

Tot això implicava de fet una dualitat jurídica, malgrat que referida exclusivament a una part de l’antiga legislació i a determinats sectors socials, la qual cosa plantejà no pocs problemes d’aplicació, fins al punt que s’alçaren veus qualificades per a reivindicar tant la recuperació de tot el dret civil com el foment del seu estudi. Avançat ja el segle, Maians proposà que la reforma dels estudis de la Universitat de València inclogués una càtedra de dret municipal. D’altra banda Josep Villarroya, alhora que defensava l’estudi dels Furs, feia una crida per tal que es realitzés una edició traduïda i comentada amb la finalitat que els ministres castellans poguessin conèixer la jurisprudència foral i aplicar-la als seus procediments. En la mateixa línia cal situar el també jurista Francesc Xavier Borrull i Vilanova, partidari de restaurar la legislació valenciana, postura que defensarà a les Corts de Cadis com a diputat i que entronca directament amb els moviments reivindicatius del segle XIX.

El clima intimidatori de la postguerra a Catalunya

Probablement la circumstància més genèricament definitòria dels anys de la postguerra és el clima de repressió generalitzada que s’abaté sobre el país, des de penes de presó, desterraments, confiscacions i exilis, fins a un nombre indeterminat d’execucions sumàries que afectaren els màxims exponents de la resistència austriacista. Segons Bruguera, només entre els mesos de febrer i abril del 1715 foren detinguts i empresonats arreu de Catalunya 3 876 partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria, i especialment sanguinàries i pretesament exemplaritzants van ser les execucions dels capitans Pau Macip i Jaume Roca, que foren penjats i posteriorment esquarterats, o el cas del general Josep Moragues i Mas el cap del qual va ser posat dins d’una gàbia i penjat al Portal de Mar de Barcelona.

De tota manera, al marge d’aquesta repressió directa, és important cridar l’atenció sobre el clima intimidatori, de coaccions, amenaces i por generalitzada, que el règim borbònic havia reeixit a imposar. Per tal d’obtenir la pacificació del país fou requerida fins i tot la intervenció dels eclesiàstics, estament que havia demostrat amb escreix la militància austriacista durant la guerra, i que ara fou comminat a contribuir amb el poder de convicció dels sermons i prèdiques a la pacificació del país i a la submissió dels seus habitants a la dinastia borbònica. Concretament l’any 1715, el vicari general de la diòcesi de Barcelona exhortava els fidels cristians a mostrar la seva adhesió a Felip V, sota l’amenaça d’incórrer en pecat mortal: “En virtut de les presents diem, amonestam y exortam a tots nostres amats feligresos de la present ciutat i bisbat de Barcelona, la precisa estreta e indispensable obligació nos incumbeix a tots, en pena de pecat mortal, y altres estatuïdes per los sagrats cànons, de obeir, servir y venerar a nostre rey y señor Felip V en esta qualitat y caràcter de rey de España, de guardar-li la fidelitat y vasa-llatge que li juràrem y li devem, per tants justos títols, y de no pertorbar sos reals drets y legítim domini ab obras ni ab paraules, ni ab publicació de notícias falsas y perniciosas a la quietud pública”.

D’altra banda, en aquests anys de la postguerra, hi havia arreu del país un clima de denúncies i delacions que feien confidents escampats per les diverses poblacions i contrades; en la seva actuació es barrejaven les represàlies polítiques pròpiament dites amb el que podríem qualificar de violència sectària, com a expressió d’odis i venjances personals, especialment en les petites poblacions i en les zones rurals. Una escruixidora descripció d’aquest clima de repressió i de violència contra els austriacistes es pot trobar en els dietaris de l’argenter Ramon Fina, de Reus, transcrits per Celdoni Vilà, o de Sebastià Casanovas i Canut, pagès de Palausaverdera, i en altres memòries i testimonis contemporanis. A Tremp i a la Seu d’Urgell, per exemple, es produïren diversos assassinats sectaris. A Reus, els botiflers més exaltats amenaçaven de penjar a la plaça els austriacistes de la població, els quals foren sotmesos a tota mena d’escarnis i vexacions. A Vilanova i la Geltrú, Pau Polles i Joan Papiol moriren en captiveri. A Lleida, a mitjan segle XVIII encara restaven en la memòria popular els horrors de les execucions i de la repressió borbònica.

Associat amb aquest clima intimidatori i de submissió general, caldria destacar també el vessant de represàlia econòmica que acompanyà la victòria borbònica. Es decretaren contribucions de guerra i exaccions extraordinàries en els anys posteriors, com també la definitiva implantació de la nova fiscalitat que esdevingué una càrrega econòmica desorbitada sobre un país arruïnat i devastat per la guerra, i que es va imposar sense contemplacions i sota l’amenaça d’allotjaments intimidatoris de tropa a les cases dels morosos. En el cas del País Valencià, aquests anys de la postguerra presenten la problemàtica particular de la supressió del dret privat i la seva substitució per la legislació castellana, mesura presa juntament amb l’abolició de les institucions forals d’autogovern, i que representava un escreix repressor respecte a l’actuació que es portà a terme posteriorment a Catalunya, i també respecte a Mallorca i Aragó, on igualment havia estat abolit el dret civil i posteriorment fou restituït.

Tot i això hi va haver brots de resistència, especialment en l’aixecament guerriller del 1719. En els anys posteriors, l’oposició al nou règim fou extremament minoritària i testimonial, a cavall entre el maquis polític i la delinqüència comuna, i es presentà com una insurgència clarament residual, que no arribà mai a fer perillar l’estabilitat política general. Caldria inscriure l’actuació de les partides de Joan Amorós, conegut amb el malnom de Janet de Pira, i de Ramon Guardiola, per les comarques de l’Alt Camp i la Conca de Barberà, detinguts i executats l’any 1728, o l’aixecament d’alguns escamots armats per Andreu García pel Camp de Tarragona, l’any 1735.

Contemporàniament a aquestes actuacions, l’any 1734 circulà per Catalunya un escrit anònim intitulat Via fora els adormits, redactat en forma d’epistolari, en el qual Mr. Broak, secretari de Mitford Crowe, signant del pacte de Gènova com a plenipotenciari de la reina Anna d’Anglaterra, es feia ressò de la dissortada situació en què havia quedat Catalunya després de la guerra de Successió. També cridava l’atenció sobre l’incompliment del pacte per part anglesa, i propugnava la recuperació de les llibertats perdudes. Posteriorment, l’any 1736, fou redactat un suposat missatge adreçat al rei Jordi I d’Anglaterra, intitulat Recort de l’Aliança fet al Sereníssim Jordi-August, Rey de la Gran Bretanya, en el qual es retreia també l’incompliment per part anglesa de les prescripcions contingudes en el pacte de Gènova. El document pretenia aprofitar-se de la favorable conjuntura internacional de l’època, en la qual s’havia produït la signatura de la pau entre Felip V i l’imperi austríac després de les guerres d’Itàlia, en el transcurs de les quals Anglaterra havia donat suport a l’emperador Carles. Aquests serien els darrers testimonis de la resistència a integrar-se resignadament en el nou sistema polític imposat per Felip V.

El camí vers la normalització política

La majoria d’autors coincideixen a situar entorn de l’any 1725 la consolidació definitiva del règim borbònic. El primer exponent de la integració formal de Catalunya, València i Mallorca en el nou context de la monarquia hispànica es produí amb motiu de la celebració a Madrid de les Corts de l’any 1724, convocades després de la mort del rei Lluís I, i d’haver cenyit novament la corona Felip V. Per primera vegada participaren en aquestes corts generals, destinades a jurar com a hereu de la corona el futur rei Ferran VI, naturals dels antics regnes de la Corona d’Aragó, entre els quals una nodrida representació dels regidors vitalicis de les principals ciutats que foren situats protocol·làriament en els darrers llocs, després de totes les ciutats castellanes que tenien representació a corts.

Una major transcendència caldria atribuir, en canvi, a la signatura l’any 1725 del tractat de pau entre Felip V i l’emperador Carles d’Àustria, que segellava la reconciliació entre els principals adversaris en la guerra de Successió. També significà l’adopció d’un conjunt de mesures que contribuïren decisivament a la pacificació de la militància antiborbònica arreu dels Països Catalans, mesures que ja s’havien plantejat en el transcurs de les negociacions del congrés de Cambrai. Felip V no transigí en la restitució dels privilegis d’autogovern dels antics regnes de la Corona d’Aragó, però concedí el perdó general als austriacistes que havien sofert represàlies i condemnes, la repatriació dels exiliats, el retorn dels béns i de les jurisdiccions que havien estat segrestades i, fins i tot, arribà a reconèixer la vigència d’alguns dels títols nobiliaris i altres privilegis atorgats per l’arxiduc Carles d’Àustria.

Després d’aquest episodi, com assenyalava Mercader, per a la majoria dels catalans, valencians i mallorquins la implantació i permanència del nou règim era considerada irreversible. L’actitud més representativa de la realitat del país i de les classes dominants en aquest període va ser la col·laboració amb la dinastia borbònica, i l’adaptació a la nova circumstància política de la manera més avantatjosa possible. Ja hi hauria hagut indicis contundents d’actituds de col·laboracionisme des dels darrers anys de la guerra, quan fraccions significatives de les classes dominants catalanes —els anomenats botiflers— començaren a decantar-se a favor del bàndol borbònic, pujaren al carro del vencedor una vegada acabat el conflicte, i esdevingueren amb el temps el tramat bàsic dels quadres socials del nou règim.

Aquesta realitat, d’altra banda, es pot percebre de manera aclaparadora en l’àmbit de la governació local, en la qual es pot constatar que entre el 40 i el 55% de les antigues autoritats municipals —i probablement percentatges superiors en l’àmbit rural— reeixiren a integrar-se sense problemes en els nous ajuntaments borbònics. Les persones més ben representades en les antigues jerarquies municipals, i les que mostraven una major repetició en les ocupacions dels diversos oficis consulars, eren les que ara apareixien integrades més avantatjosament en els nous ajuntaments borbònics. És a dir, haurien estat els principals exponents de les antigues oligarquies locals els que haurien reeixit a integrar-se amb més facilitat en les noves institucions borbòniques.

Segons un testimoni de l’època, eren “aquells homens […] que tenen 2 caras, que giran y pergiran segons les novedats que corran [y] se han tornat grans botiflés”. La mateixa documentació oficial informava d’aquest corrent d’acomodació política al nou règim que afectava fins i tot austriacistes notoris —que s’havien significat durant el conflicte successori—, i, en els anys de la postguerra, quan el nou règim apareixia ja com a irremissiblement consolidat, no dubtaven a falsificar els seus antecedents polítics. També demanaven testimonis favorables de batlles i regidors —algunes vegades fins i tot per mitjà de regals i suborns— per tal de poder-se incorporar avantatjosament en el complex del poder borbònic: “Muchos particulares, para hazer constar que han sido afectos al rey no habiéndolo sido, buscan testigos a su devoción tan malos e infidentes como ellos mismos y […] toman informaciones ocultando lo que han hecho en deservicio del Rey, y […] pueden fácilmente lograr pretensiones de empleos u otras gracias de Su Magestad […] en daño de muchos bien afectos y fieles vasallos, que serían fácilmente pospuestos.”

Respecte a l’actitud deis diversos grups socials, la noblesa, malgrat haver-se mostrat dividida en el plet successori, veié ratificades la majoria de les seves atribucions jurisdiccionals. En el cas de València, la vigència del règim senyorial va ser expressament preservada després de la batalla d’Almansa i de l’abolició dels furs, per un decret dictat el 19 de juliol de 1707, i posteriorment fou fins i tot reconeguda explícitament la legalitat de les anomenades “jurisdiccions alfonsines”. Igualment, en el cas de Catalunya, en la consulta prèvia a la redacció del decret de Nova Planta, es confirmà que el sistema baronial era intocable i que havia de mantenir-se íntegrament. Com assenyalava Francesc d’Ametller en el seu informe, “con los señores feudales no se deve inovar cosa”. José Patiño afegia una clara dimensió política a la necessitat de conservar les jurisdiccions senyorials: “Muchos varones de Cataluña, títulos y grandes de España, con otros cavalleros particulares, han sido fieles [y] por su fidelidad son acrehedores a muchas gracias”, tot i que, com a regalista convençut que era, no podia deixar de lamentar-se que “la autoridad real se halla en Cataluña muy menoscabada por el mayor número de vasallos sugetos a los varones”. Caldria afegir, finalment, que la noblesa, en canvi de la seva submissió política al nou règim, no solament conservà intactes les fonts de renda, sinó que veié considerablement augmentada la seva influència social mitjançant les normes d’aristocratització dels ajuntaments imposades pel règim borbònic. Com assenyalava Reglà respecte al País Valencià, la noblesa terratinent havia esdevingut la gran beneficiada pel desenllaç del conflicte successori, i el règim borbònic li havia assegurat una preeminència social i política indiscutible al llarg de tot el segle XVIII.

La menestralia i els gremis, per la seva banda, i l’activitat econòmica en general —des de les drassanes fins a la indústria tèxtil, metal·lúrgica i de la pell—, resultaren així mateix beneficiades per la preparació a Barcelona i altres ports del litoral, entre els anys 1717 i 1719, de les expedicions per a la conquesta de les illes de Sardenya i Sicília. L’economia catalana en el seu conjunt hagué de proveir de vestuari, armament i munició prop de 45 000 soldats, embarcats en més de 400 naus de guerra i de transport. Com assenyalava Caresmar, “Barcelona ha sido el arsenal general en donde se han aprestado las expediciones para Cerdeña y Sicilia, y sucesivamente para Italia, Portugal y Argel, con diferentes otros aprestos y preparativos intermediarios, que también han contribuido a su riqueza”. Alguns autors insinuen fins i tot que aquesta política d’expansió territorial a Itàlia gaudí d’una relativa popularitat a Catalunya, perquè representava un intent de reconquesta d’antics territoris de la Corona d’Aragó i, en definitiva, la possibilitat —finalment no reeixida— de recompondre la tradicional àrea d’influència catalana a la Mediterrània. També en l’àmbit econòmic coincidiren en aquesta època la tímida represa dels contactes comercials amb el mercat americà, una vegada definitivament frustrades les prometedores expectatives anteriors al conflicte successori, bé que filtrats ara pel monopoli andalús, primer per mitjà de factors que venien productes catalans a intermediaris de Sevilla o Cadis, i des del decenni del 1740 amb l’accés ocasional dels primers vaixells catalans a ports americans.

De tota manera, l’exemple més significatiu de la definitiva implantació del règim borbònic en els territoris dels Països Catalans i dels trets de solidesa que hom li atribuïa, és probablement la favorable acollida que obtingué la iniciativa adoptada l’any 1739 pel govern de Felip V de posar en venda els oficis de regidor de tots els ajuntaments. Es tractava d’una mesura de fiscalitat extraordinària, destinada a fer front a l’enorme penúria en què es trobava la hisenda reial a causa de les despeses de la política exterior de la monarquia, derivada dels compromisos militars subscrits amb França a partir de la signatura dels anomenats “pactes de Família”. Només a Catalunya, en els dos anys escassos en què estigué en vigor l’operació de venalitat, foren adquirits un total de 322 càrrecs de regidor, per un valor total de més d’un milió de rals. Molts d’aquests càrrecs havien de tenir una significació limitada, com els corresponents als ajuntaments petits i mitjans, però n’hi havia d’altres que tenien certament un valor simbòlic indiscutible, tant per la significació política que portaven aparellada —per exemple alguns oficis de regidor de l’Ajuntament de Barcelona i d’altres ciutats caps de corregiment—, com pel seu elevat cost d’adquisició; Josep Duran i Sala havia comprat per 76 000 rals, una veritable fortuna per l’època, un càrrec de regidor vitalici “por juro de heredad” de Barcelona. L’espectacular resposta obtinguda per aquesta operació de venda de càrrecs de regidor, tant pel seu volum econòmic com per la dispersió geogràfica dels oficis venuts, s’hauria de considerar una mostra especialment gràfica de la carta de naturalesa que hom atribuïa ja en aquesta època al règim borbònic. I també de l’esforç d’integració en el nou complex de poder que es podria deduir del comportament de les classes dominants dels diversos territoris. Com assenyalava Soldevila, pels contemporanis la submissió política que havia imposat el règim borbònic, malgrat els seus mancaments i imperfeccions, havia esdevingut sinònim de normalitat.

Associacionisme gremial i protesta primitiva a mitjan segle XVIII

Els Països Catalans presenten durant el segle XVIII uns contrastos enormes entre conjuntura política, desenvolupament econòmic i realitat social: de ser els grans derrotats en la guerra de Successió, acabaren convertits al final de segle en la zona capdavantera de l’economia peninsular i, en el cas de Catalunya, es passà d’un estadi de societat preindustrial a l’inici d’un desenvolupament de tipus capitalista, amb tots els canvis, contradiccions i conflictes que aquesta trajectòria comporta. Entre aquestes contradiccions caldria destacar que mentre l’economia i la societat entraven en una etapa de transformacions profundes, en canvi les institucions borbòniques restaven intactes, ancorades en el model imposat al començament de segle, i es mostraven incapaces de respondre adequadament a les noves necessitats i reptes que la dinàmica social anava plantejant. És a dir, en contrast amb l’etapa anterior al 1714, arreu dels Països Catalans les classes dominants tradicionals, si bé veieren preservades en bona part les seves fonts de renda i la preeminència social, en canvi quedaren privades de la capacitat de maniobra política, en haver-se suprimit radicalment la majoria dels òrgans de representació i d’influència social: corts, Generalitat, Consell de Cent, Gran i General Consell, etc.

D’aquest contrast secular entre unes institucions estàtiques i inalterables, fortament centralitzades i sotmeses a l’imperatiu de la monarquia absoluta i una societat dinàmica i creativa, se’n derivaren al llarg de tot el segle mostres de conflictivitat —latents o explícites— en les quals es barrejaven elements de controvèrsia política amb símptomes de malestar social, perfectament equiparables a les protestes que caracteritzaren arreu d’Europa aquesta etapa final de l’antic règim. És a dir, protestes antisenyorials contra el recapte abusiu d’impostos i taxes, per problemes en els proveïments, contra la carestia de la vida, etc. A Catalunya, en molts casos, s’afegia a la caracterització de “protesta primitiva” d’aquests avalots un important component de protesta contra les autoritats borbòniques —catalans moltes vegades—, que apareixien als ulls del poble com els majors beneficiaris de la nova situació política i, en conseqüència, també com els culpables del mal govern que patien.

Un dels instruments que apareix més sovint com a transmissor de la protesta popular sota el règim borbònic foren indiscutiblement els gremis, institucions que presentaven dues característiques especialment adequades per assumir aquest paper d’intermediaris entre base social i poder polític. D’una banda, eren un dels pocs organismes que havia mantingut els seus trets d’identitat després de la desfeta del 1714, i, de l’altra, esdevingueren les úniques institucions que enquadraven orgànicament sectors importants de la societat catalana, en bona mesura marginats dels òrgans del poder borbònic. La canalització de les protestes populars a través d’aquest associacionisme gremial començà a ser perceptible a partir del decenni del 1740, en forma d’actuacions reivindicatives que tenien com a denominador comú la denúncia dels abusos en la gestió econòmica i el mal govern municipal.

A Manresa l’any 1740 es reclamava contra els fraus descoberts en el repartiment del cadastre; a Cervera des de l’any 1743 actuava com a aglutinador de la protesta el “Gremio de la Buena Voluntad”; a Mataró entre el 1754 i el 1768 es detecta el funcionament de l’anomenat “front de comuns i gremis”; a Tarragona, Berga, Olot, Banyoles, etc., les organitzacions gremials de protesta eren qualificades per les autoritats borbòniques com a exponent de les reivindicacions dels “pobres” o de “la más ínfima plebe” de cada població. En alguns casos, la protesta gremial degenerà en manifestacions tumultuàries al carrer, en les quals fins i tot arribaren a disparar-se armes de foc. A Cervera, segons la documentació de l’Audiència que informava sobre el fet, es produí un avalot popular d’una certa envergadura, en el transcurs del qual estava “llena la calle de una multitud de gentes, que dispararon muchos tiros y gritavan Viva el Rey y las calsas de estopa […] y mueran los traidores, […] haciendo tocar las campanas […], repitiendo los vítores y disparando muchos tiros de toda suerte de armas”. A Banyoles, l’any 1750 es produí també una protesta al carrer, en el transcurs de la qual es produïren “repique de campanas [y] vozes de Butifleres”, i segons l’informe elaborat per l’Audiència hi havia “casi todos los vezinos complicados en el delito”.

La documentació oficial sol ser molt poc explícita sobre el contingut i l’abast real d’aquestes protestes. Tot i així, els indicis són suficients per a obligar a revisar alguns dels tòpics utilitzats sovint per definir la societat catalana del segle XVIII: en primer lloc, el de la submissió conformista que hom atribuïa a la conducta dels catalans entre el 1735 i el 1773, és a dir, entre els darrers indicis de la resistència de la postguerra i l’avalot de les quintes; en segon lloc, el paper atribuït als gremis com a instrument de contenció popular al servei del poder establert. En definitiva, tant la virulència d’algunes d’aquestes protestes, com la seva mateixa durada en el temps, documentades durant gairebé trenta anys a diverses contrades de Catalunya, servirien per a acreditar la importància objectiva del fenomen. Finalment caldria tenir present que la transcendència d’aquest associacionisme gremial en la canalització de les protestes populars es posà de manifest en les peculiars característiques que adoptà a Catalunya la reforma municipal executada per Carles III l’any 1766, per la qual foren creats els nous càrrecs d’extracció popular dels diputats del comú i síndics personers, que excepcionalment —i a diferència de la resta d’Espanya— obligà les autoritats borbòniques a consentir en l’adopció dels gremis com a circumscripció electoral, en comptes dels barris o parròquies.

Menorca sota els britànics

La presència permanent a Menorca d’un comandant militar britànic es produí des de l’ocupació pels aliats de l’arxiduc Carles d’Àustria, en recobrar l’illa el 1708, dos anys després d’haver-hi fracassat la revolta dels menorquins contra Felip V. Per clàusules secretes del 1712, prèvies al tractat d’Utrecht (juliol del 1713), Menorca i els menorquins foren sotmesos a sobirania de la reina Anna d’Anglaterra i, a la llarga, als seus successors de la Casa de Hannover, Jordi I i Jordi II. Pel novembre del 1712, el duc d’Argyll prengué possessió de l’illa: 700 km², 16 000 habitants, una universitat general o municipi, quatre universitats locals, 392 llocs o grans explotacions agro-pecuàries.

En general, sense menystenir violències puntuals, l’actitud dels menorquins envers la tropa estrangera —anglesos, escocesos, alemanys de Hannover, suïssos…— fou de freda prevenció, però sense refús del tracte comercial, especialment el despatx a la menuda de vi i aiguardent que havia d’aportar uns ingressos privats i fiscals prou remarcables. No foren infreqüents llargues situacions desplaents com l’obligació d’allotjar soldats en cases particulars, proveir-los de llenya, oli i palla, i alguns fets precisos com el finançament de la construcció de la nova carretera de Maó a Alaior a càrrec de les universitats, amb imposicions extraordinàries per tal de pagar els soldats posats a treballar pel coronel Richard Kane. O la lleva forçosa de mariners feta violentament pel governador John Wynyard pel febrer del 1746, o els actes de vandalisme comesos per tropes irregulars per ordres del general James Murray pel gener i febrer del 1780.

Richard Kane, personatge llegendari a causa d’exageracions historiogràfiques, fou, de fet, el primer governador britànic; exercí el càrrec durant 16 anys, entre el 1712 i el 1736. Tractà de corregir alguns errors del seu superior —i nominalment predecessor—, el duc d’Argyll, el qual decretà la llibertat de comerç exterior i interior, amb suspensió del dret de les universitats de taxar o aforar anualment els articles de gran necessitat, com eren blat i oli, o que eren objecte d’exportació, com la llana i el formatge. Atès l’arrelament del procediment i com que afectava el sistema de producció, l’aforació era fonamental en la regulació de tota mena de transacció i sobretot en estipulacions amb cobrament a llarg termini. A la fi, el 1728, Kane rectificà el desencert i va desautoritzar el comerç fraudulent de les naus de guerra britàniques que actuaven amb l’excusa de proveir la tropa. De tota manera, les conseqüències havien estat desastroses per tal com s’afegiren a la crisi agrària que s’arrossegava des del final del segle XVII a una gran part de l’illa: s’accelerà la despossessió de cultivadors directes i s’afavorí la substitució dels arrendaments de les grans explotacions per la tinença en parceria a mitges, i l’augment del control econòmic i social de la pagesia en benefici de l’aristocràcia i la decadència dels mercaders.

La causa més profunda d’oposició als governadors, Kane el primer, sorgí d’entre els estaments alts. Fou de caràcter ideològic, com ho era la qüestió suscitada amb l’ordinació anomenada dels Disset Articles, amb la qual el governador pretenia evitar la prepotència i caràcter de guia del clericat i llur aferrissament a mantenir-se independent de l’administració reial. Kane manà, entre altres coses, la supressió del Sant Ofici; la prohibició de donar refugi als delinqüents en edificis eclesiàstics; la prohibició d’intervenir amb els militars en qüestions religioses, i, finalment, la prohibició de posar impediments als infants menorquins d’assistir a les escoles britàniques i d’aprendre la llengua anglesa. De tota manera, no van existir mai aquestes escoles, ni els menorquins no van mostrar cap especial inclinació per l’idioma anglès; ni els britànics, en tant que constituïts en autoritat, tampoc no el van imposar. Precisament Kane va establir el nou costum de fer ús de la llengua castellana en adreçar-se per escrit a les autoritats locals. La diferència idiomàtica no fou plantejada sistemàticament com a problema i quan es va crear una institució cultural privada, la Societat Maonesa de Cultura (1778-85), en la qual participaren dos oficials militars hannoverians i un comerciant anglès, l’idioma essencial fou el català.

La Universitat General (organisme municipal d’àmbit insular situat a Ciutadella) va trametre el cavaller Joan de Bayarte a Londres per tal de denunciar formalment el governador. El marquès de Monteleón, ambaixador del rei d’Espanya, va donar suport a les reclamacions al·legant que l’articulat de Kane era incompatible amb l’article 11 del tractat d’Utrecht. Kane es va haver de justificar davant la Cambra dels Comuns pel febrer del 1720, i també hagué de defensar-se d’altres acusacions per actes de violència atribuïts a subordinats seus i del rumor publicat en un periòdic de Nàpols sobre la intenció de repoblar Menorca amb britànics de religió anglicana. Kane va replicar hàbilment i conclogué manifestant la impossibilitat de concertar el lliure exercici de la religió catòlica romana i l’obediència a la corona britànica, les lleis de la qual s’inspiraven en l’anomenada fe establerta. Pròpiament no era una causa judicial i no es van fer pronunciaments. De fet, se cedí en qüestions formals però a Menorca se suprimí el Sant Ofici, es van atribuir al rei els drets fiscals del bisbe de Mallorca i no s’admeteren forasters en la professió de frares i monges, ni en la predicació pública, ni en la recaptació d’almoines.

També altres governadors foren denunciats davant la Cort de Londres: el brigadier Philip Anstruther (1742), el general William Blackeney (1752), el coronel James Johnston (1766) i el general James Murray (1776 i 1780) foren acusats de corrupció, prevaricació i violència. El reconeixement de la culpabilitat d’Anstruther, àlies en Vermell, va comportar el dictat de normes sobre atribucions i competències dels governadors, però les infraccions no foren rares. La regulació de l’ofici de governador tampoc no s’ha d’entendre com una reforma general, ja que la jurisprudència i els sistemes administratius reial i municipal van romandre intocats, excepte en un detall que havia de provocar l’impacte polític més fort: el trasllat dels tribunals de la Reial Governació i del Reial Patrimoni, de Ciutadella a Maó a partir de l’any 1722. La reacció sorgí dels estaments aristocràtics de Ciutadella, els membres dels quals entengueren que, a més de la pèrdua de la lluentor de la capitalitat, hom perdia influència sobre l’administració reial a través dels oficials reials —que sempre foren menorquins— o del mateix governador com a persona domiciliada a la capital.

Maó, a més de la seva situació a la vora d’un port que oferia les condicions de defensa militar i de facilitat de proveïment i recomposició requerides per les naus de l’època, havia tingut un important desenvolupament econòmic i demogràfic a partir del segle XVII. Aquest procés econòmic feu possible, al terme de Maó, la supervivència d’una pagesia de cultivadors directes que al final del segle XVIII encara posseïa prop del 60% dels grans predis del terme, quan a la resta de l’illa s’havia imposat el predomini quasi total de la possessió de les grans explotacions per part de l’aristocràcia, inclosa la maonesa. Allà on es produí despossessió dels petits cultivadors, la producció agro-pecuària s’enervà pels efectes de la concentració de béns en poques mans: les famílies instal·lades en l’estament més alt, que des del segle XVII maldaven per l’augment del patrimoni particular. Aquestes famílies van mantenir al llarg del XVIII la mateixa política matrimonial d’acumulació d’immobles i rendes censals, que hom vinculava al llinatge mitjançant successió fideïcomissària amb hereu únic sense capacitat d’alienar, tret de dots i legítimes; la qual cosa impossibilitava la despesa i participació en empreses comercials i altres activitats econòmiques expansives i, indirectament, obligava els fills no hereus a la professió eclesiàstica o a una altra forma de celibat.

Les obres d’ampliació del castell de Sant Felip (successivament anomenat de Santa Anna i de Sant Jordi) i la construcció de l’hospital militar de l’illa del Rei, ambdós al port de Maó, iniciades amb prestació personal forçada, a la llarga donaren ocupació a manobres i jornalers assalariats. Cal no menystenir l’activitat i el desenvolupament de la menestralia i, altrament, dels hortolans que des del segle XVII tenien un especial benefici en el proveïment de les esquadres que recalaven al port de Maó.

La guerra de Successió a la corona d’Àustria (1740-48) va comportar a Menorca l’ormeig de corsaris contra Espanya, França i les Dues Sicílies. Del 1740 al 1748, el tribunal del vice-almirallat de Menorca va admetre com a legals 287 preses de les quals 216 corresponien a vaixells de guerra britànics. Si bé se n’obtingueren unes primeres possibilitats econòmiques, caldria una expansió més general, arreu de la Mediterrània, per tal que es produís l’acumulació de capital circulant que engegués canvis en l’economia i en la societat illenques.

Acabada la guerra, els abusos del nou governador, el general William Blakeney, potser influït per la contracció econòmica del moment, van provocar una nova denúncia a les més altes instàncies del síndic Joan Mir. L’any 1752, els membres de la Cambra del Consell Reial, anomenada White Hall, constituïts en alt tribunal, condemnaren judicialment el governador, concediren la raó a les universitats menorquines i ordenaren la devolució dels fons fiscals municipals indegudament apropiats. Una nova incidència governativa sobre el tema religiós motivà, quasi immediatament, una nova sindicatura a Londres el 1754. Un any més tard, a l’abril del 1755, els diputats Bernat Josep Olives, cavaller ciutadellenc, i el doctor Mateu Mercadal, advocat maonès, retornaren assabentats del fet que la repugnància per al lliure exercici de la religió catòlica a Menorca i, per tant, la intenció de canvi total de l’administració a l’illa, era una determinació ferma del govern de Sa Graciosa Majestat i no una nova topada amb Blakeney.

L’esclat de la guerra dels Set Anys i l’immediat desembarcament i posterior presa de l’illa de Menorca pel duc de Richelieu en nom de Lluís XV de França, van posar un parèntesi a la presència britànica a Menorca que durà els set anys de la guerra. Tret de la traça urbanística de la vila de Sant Lluís poca cosa va significar la presència francesa. Altrament, van expulsar els navegants i comerciants grecs i altres estrangers reputats com a no addictes al rei de França.

Amb el retorn de Menorca al sobirà britànic pel tractat de París del 1763, hom va reiterar la qüestió de la incompatibilitat de les religions. Calgué la intervenció del govern espanyol per a fer constar que la devolució de Menorca en virtut del tractat de París no afectava la vigència del d’Utrecht, per tal com la corona espanyola no havia renunciat als drets de devolució en cas d’incompliment per part britànica.

El 1763, el tercer cens britànic atribuí 25 140 habitants a l’illa, dels quals 13 018 corresponien a Maó, però el 1768 es produí a l’illa el fenomen migratori més important del XVIII: l’emigració massiva de més d’un miler d’homes i dones, la majoria pagesos, d’arreu de l’illa, contractats pel metge escocès Andrew Turnbull per anar a colonitzar a la Florida. La promesa de donar-los terres a la fi del contracte, més que no pas les raons de les males collites dels anys anteriors i la situació temporal de contracció econòmica, degué influir en una gent per a la qual la tinença de terra s’havia fet de difícil consecució.

Devers el 1766, les activitats comercials tímidament iniciades pels menorquins, generalment tràfic de blat nord-africà envers Mallorca i la península, prengueren prou importància per a potenciar el desenvolupament de la construcció naval que en principi fou de petites embarcacions de vela llatina. Però, en esclatar la guerra de la Independència nord-americana (1775-83) i arran de la intervenció d’Espanya i França des del 1778, els menorquins protagonitzaren l’ormeig i la dotació de 59 corsaris que, en diferents singladures, van ser comandats per un total de 74 capitans menorquins i 6 d’anglesos, i tripulats per 2 947 mariners illencs. El nombre de naus preses i admeses pel Tribunal del Vice-almirallat foren un total de 370. S’havia operat un important canvi quan el 1781 les forces hispanofranceses del duc de Crillon ocuparen Menorca. Retut el castell de Sant Felip, els britànics abandonaren Menorca.

Per tal d’evitar que l’enemic es parapetés darrere de l’àrea urbana del raval del castell de Sant Felip, el poble fou demolit (1774) i fet reedificar, a costes dels veïns, sobre plànols de traçats rectangulars a l’entorn d’una gran plaça d’armes; s’anomenà Vila Jordi i des del 1781, Villa Carlos; popularment i oficialment és anomenada es Castell.

Pel tractat de Versalles del 1783, Menorca era retornada a la corona espanyola. Això no va comportar el dictat d’un decret de nova planta, sinó que, malgrat les restriccions imposades en matèria fiscal i la prohibició d’extreure numerari, no es van modificar ni la jurisprudència, ni el sistema administratiu; l’expansió econòmica generada a tota la Mediterrània permeté una època en la qual els menorquins desenvoluparen llur activitat comercial més important, acompanyada d’una també important dedicació a la construcció naval. Es desenvolupà una activa burgesia, alguns membres de la qual s’instal·laren a ports com Tànger, Alger, Tunis, Bona, Trípoli, Alexandria, Esmirna… on participaren en l’activació dels circuits comercials del blat i de tota mena de mercaderia. Alguns comerciants menorquins representaren un paper fonamental com a mitjancers en les negociacions entre el comte de Floridablanca i les anomenades “regències nord-africanes” (territoris teòricament vassalls de l’imperi otomà), fins a signar les paus que posaven fi a un secular estat de guerra. Alguns d’aquells negociants romangueren als ports dels seus abundosos beneficis, condecorats, ells o els seus fills i altres parents, com a cònsols del rei d’Espanya, dedicats a l’expansió del comerç anomenat del Llevant, com els germans Pere, Joan i Benet Soler i Sans, Bartomeu Escudero i els seus fills, els Creus, els Camps, etc. L’afluència de capitals a l’illa constituí la base financera que va dinamitzar les primeres activitats pròpiament industrials menorquines, ja a mitjan segle XIX.

El 1798, els britànics retornaren a Menorca com a conqueridors militars, per bé que no dispararen un sol tret; però el període de quatre anys, interessant i esponerós en esdeveniments polítics i en corsarisme, fou curt i poc representatiu. El 1802, el tractat d’Amiens refermava Menorca sota la sobirania del rei d’Espanya.