El pacte de Gènova

En l’estat de revolta latent contra Felip V que vivia Catalunya a l’estiu del 1705, un fet cabdal va donar el tomb decisiu als esdeveniments que cada vegada eren més favorables al partit austriacista: el 20 de juny, Antoni de Peguera i el doctor Domènec Parera, ambdós exiliats a conseqüència de la repressió exercida pel virrei Velasco, amb plens poders conferits pel grup de vigatans —Francesc Macià Bac de Roda, Jaume Puig de Perafita i els seus fills Antoni i Francesc Puig i Sorribes, Josep Moragues i Mas, Josep Anton Martí, Carles Regàs i Antoni de Cortada—, signaren a Gènova un pacte amb Mitford Crowe, plenipotenciari de la reina Anna, per a “contractar, convenir i formar una estreta aliança i amistat entre el regne d’Anglaterra i l’il·lustre i preciat Principat de Catalunya”. Un mes abans, el 17 de maig, els dirigents vigatans s’havien reunit amb representants de les potències aliades i amb Domènec Parera a la capella de Sant Sebastià, en el terme de Santa Eulàlia de Riuprimer, d’on era rector el vicari general de la diòcesi de Vic, el doctor Llorenç Tomàs, un austriacista declarat. En aquella trobada havien manifestat la seva conformitat als acords que donaven forma al pacte.

Mitford Crowe estava ben relacionat a Catalunya. A les darreries del segle XVII, associat a J. Shallett —que tenia una fàbrica d’aiguardent a Reus—, exportava vins i aiguardents a Cadis i a Lisboa. El 1701 retornà a Anglaterra fins que, el 7 de març de 1705, la reina Anna el comissionà per negociar amb els catalans amb l’objectiu de “tractar amb aquest Principat o qualsevol altra província d’Espanya a condició que reconeguin Carles III com a Rei legítim d’Espanya i que renunciïn totalment a la casa de Borbó”. L’escrit de la reina continuava dient que “havent estat informada que els pobles de Catalunya senten inclinació per a alliberar-se del jou que França els ha imposat i de sostreure’s del poder del Duc d’Anjou, per tornar a l’obediència de la Casa d’Àustria”, encarregava a Crowe la missió de negociar-hi bo i assegurant-los “la cura que prendrem en procurar la continuació dels Drets i de les Immunitats de les quals gaudien en altre temps sota la Casa d’Àustria”, com també la confirmació dels títols rebuts de part del duc d’Anjou. Crowe havia de traslladar-se a Gènova, Liorna o bé a una altra ciutat neutra, i signar el tractat amb els catalans o “amb algun altre poble d’Espanya” i informar els superiors i el príncep de Darmstadt dels mitjans de què aquests disposaven per lluitar contra Felip V i Lluís XIV. La reina Anna, per la seva part, en la carta que adreçà als representants catalans, insistia en el fet que els anglesos havien pres les armes “per defensar la llibertat d’Europa contra la potència exhorbitant de França”, i afirmava que coneixia el seu “interès viu per la Llibertat” i el seu menyspreu envers “el jou de la Dominació Francesa”.

Crowe, doncs, esdevingué la peça clau que va fer encaixar els contactes triangulars entre Antoni de Peguera, Darmstadt i els britànics. Al final del 1704, segons l’historiador David Francis, havia comunicat als aliats que els catalans eren un poble separat que vivia sota lleis i privilegis propis i que voldria, de tot cor, donar suport a un rei que es comprometés a restaurar i defensar els seus antics drets. Afegí que odiaven els francesos, que es decantaven cap als Àustria, i que part de la noblesa, que en opinió de Crowe era influent, voldria adherir-se als aliats fins al punt que si Gibraltar era reprès pels filipistes i esdevenia impossible donar suport a l’alçament de Catalunya, proporcionarien un bon nombre de mercenaris per a lluitar contra Felip V. De tota manera, després d’haver contactat amb Peguera i Parera, insistí en els perills d’una insurrecció prematura tenint en compte que els catalans havien sortit perjudicats en els darrers alçaments frustrats (es referia a les revoltes dels Segadors i dels Barretines) i que es manifestaven refractaris a donar el primer pas. També feu esment del privilegi que els dispensava d’obeir cap rei d’Espanya, si aquest no anava a Catalunya a jurar les Constitucions. Amb tot, concloïa Crowe, estaven disposats a alçar-se en un moment que l’exèrcit de Felip V només disposava a Catalunya de 3 500 soldats d’infanteria i 1 200 de cavalleria, i amb poques municions.

Així, doncs, es feu realitat el pacte que vinculava els catalans amb les potències austriacistes. Mitjançant el pacte de Gènova, Anglaterra prometia als catalans el desembarcament de 8 000 homes i 2 000 cavalls, com també 12 000 fusells amb municions, i la garantia esmentada de respectar les constitucions a fi que “ni ara ni mai, els habitants i naturals del Principat no puguin ni hagin de sofrir el més petit dubte que llurs privilegis i lleis seran mantinguts i conservats amb totes les formes”. Per la seva banda, els signataris catalans es comprometien a reconèixer l’arxiduc com a rei i havien de mobilitzar 6 000 homes, des de Vic, el sou dels quals anava a càrrec de la monarquia anglesa, quan la flota aliada es presentés davant les costes de Llevant. Peguera i Parera declararen que els catalans havien “sufrido violentamente el Dominio Francés, y que por no tener fuerzas propias ni auxilios de ningún soberano, no se han opuesto con las armas desde la introducción del Serenísimo Duque de Anjou en España”. Crowe, bo i admetent les dificultats de representació de les institucions catalanes en la signatura del tractat, a conseqüència de la repressió exercida pel virrei Velasco, acceptà la fórmula d’atorgament de poders de part dels prohoms vigatans, els quals assumiren la responsabilitat d’executar els acords del pacte de “Amistad, Alianza y Protección (…) que por ningun tiempo ni acaso podrán ser interpretados en otro sentido que su propio tenor literal”. Finalment, davant la interpellació dels representants catalans que, segons les lleis, el rei havia de jurar les constitucions, el plenipotenciari anglès garantí “ahora, y por cualquier acaso que pudiesse sobrevenir, toda seguridad y garantía, de que los Privilegios y Leyes del Principado no sufrirán la menor alteración en todas sus circunstancias”.

El pacte de Gènova esdevé, per tant, el suport imprescindible de la diplomàcia internacional que feu esvair els dubtes i les inhibicions dels catalans posats de manifest durant l’intent fallit de conspiració del 1704, els quals van deixar pas a l’entusiasme quan la flota aliada tornà davant Barcelona al final de l’estiu del 1705. Constituí, com ha recordat Joaquim Nadal, el factor decisiu que donà forma política a la francofòbia i a l’antifilipisme latent en molts àmbits de la vida de Catalunya.