El poder de la ciutat

L’any 1841, l’editor barceloní Francesc Oliva demanà a un Jaume Balmes molt jove una col·laboració per al seu Álbum Pintoresco, una miscel·lània de curiositats sobre països estrangers i alguns temes de la història o la literatura local. Amb poques ganes de separar-se molt de temps dels seus treballs apologètics i polítics, Balmes redactà un treball que en el futur havia de passar bastant desapercebut pels seguidors del filòsof vigatà. L’interessant del treball no és tant el que diu sobre el món muntanyès català —llavors s’anomenava la Muntanya una àmplia franja del país, de Vic a Manresa i vers els Pirineus, per criteris no pas de caire estrictament geogràfic—, sinó com encarava la relació camp-ciutat en una cruïlla fonamental de la transformació de les estructures econòmiques, polítiques i culturals de Catalunya. Jaume Balmes, que es considerava, ell mateix, com un muntanyès, s’adreçava a un públic urbà per fer-li veure els errors de l’òptica distanciada i despectiva amb què judicava els habitants del rerepaís rural. Per això, després d’un consistent esforç de desemmascarament dels tòpics literaris sobre el món rural, als quals el romanticisme tardà havia donat nova saba, Balmes emprenia una meticulosa tasca de contrastació dels límits objectius de la vida urbana i pagesa, mostrant l’enorme potencial econòmic, cultural i social de les poblacions molt pobrament incorporades, encara, dins dels marcs de la nova societat que estava emergint. Balmes no s’enganyava, però, sobre l’equilibri real de forces i l’article era una vigorosa elegia d’un món rural que es negava a periclitar, com ho posava en evidència la poderosa resistència que havia significat la mobilització carlina. De tota manera, investigar el sentit general del desplaçament final del centre de gravetat de les relacions socials del camp a la ciutat exigeix situar les coses en un context cronològic més ampli, i, a la vegada, considerar amb cert detall alguns dels factors que ho expliquen.

Barcelona, centre d’una xarxa de relacions

El Born Vell, R.Martí i Alsina, s.d.

MNAC-MAMB / J.Cal.-J.S. © MNAC

La importància de la ciutat va créixer de manera espectacular en el procés d’erosió de l’antic règim i de l’ascens de la societat liberal. De tota manera, la tendencial i creixent importància del marc urbà enfront de la societat rural hauria de ser matisada des de múltiples dimensions, com a mínim per a no condemnar-se a repetir obvietats de tothom conegudes. Un matís que cal fer de bon principi és posar en relleu que la preponderància de la ciutat s’havia començat a gestar molt de temps enrere, com a mínim des de l’època baix medieval, i en tots els terrenys. Els historiadors de l’urbanisme, per exemple, han destacat darrerament que la capitalitat de Barcelona s’afirmà al llarg dels segles XV i XVI. Des del cinc-cents, com a mínim, Barcelona es consolidà al centre d’una xarxa de relacions que incloïa una part substancial del Principat. La ciutat era el centre dels intercanvis del país amb l’exterior, però era, també, el principal mercat consumidor del blat i el cereal del rerepaís. En un altre ordre de coses, i per acabar de reblar la seva superioritat, exercia unes funcions de capitalitat política que no es van tallar ni amb el daltabaix del 1714. A més, l’aburgesament d’un sector de la noblesa catalana i la difusió del sistema d’ascens social que significaven els ciutadans honrats van estendre i van fer més densa la xarxa de relacions de les classes altes de tot Catalunya i Barcelona. Per tot plegat, la capitalitat política barcelonina no solament no s’afeblí sinó que es reforçà en els grans conflictes de l’època moderna. Poca gent s’enganyava llavors, i la historiografia actual ho confirma a bastament, sobre la importància de les decisions preses pel Consell de Cent barceloní per a tot Catalunya, durant els conflictes amb Felip IV i Felip V. La resistència de la ciutat enfront de les tropes de Felip d’Anjou va ser quelcom més que un episodi aïllat, era el símbol bastant precís de la importància cabdal d’una ciutat que havia elaborat una llarga consciència de la seva personalitat política i de la significació de les institucions que li donaven vigència i estabilitat. “El papel de Barcelona como principal poder económico del Principado —ha destacat James S. Amelang en referir-se a aquestes funcions de la ciutat— guardaba una relación estrecha con sus funciones como capital política. A pesar del tamaño relativamente reducido de la burocracia gubernamentalrestricciones constitucionales limitaban el número de oficiales de la corona, lo cual contrastaba notablemente con la espectacular expansión de la burocracia real en Castilla—, Barcelona era una ciudad dotada de un fuerte carácter administrativo. No es de extrañar que la concentración dentro de sus murallas de las más importantes instituciones gubernamentales y judiciales de Cataluña ejerciera una influencia determinante sobre la evolución política de todo el Principado.”

D’altra banda, tal com han destacat Ramon Grau i Marina López, el desenvolupament català dels segles XVI-XVIII tendí a reforçar de manera gairebé ininterrompuda la centralitat barcelonina, i a fer-ho no pas amb relació a un rerepaís rural desarticulat, sinó que, al contrari, aquella centralitat s’afirmà en el centre d’una densa i eficient xarxa de ciutats de segon i tercer ordre. El pes de la capital catalana no depenia tan sols del fet de ser la primera ciutat del Principat —el seu pes demogràfic no era pas abassegador—, sinó de la distància que la separava de les ciutats que la seguien en ordre d’importància. L’any 1515, Barcelona era 5,5 vegades més gran que Tortosa, que llavors era la segona ciutat catalana. El 1553 era 4,8 vegades més gran que Girona, la segona en aquell moment. Ja al segle XVIII, el 1718, era 5,7 vegades més gran que Mataró, i 6,9 més que Tortosa el 1787. En la centúria següent, concretament l’any 1857, era 6,6 vegades més gran que Reus, aleshores la segona ciutat catalana. Aquestes dades prenen importància si es té en compte, seguint encara Grau i López, que la superioritat barcelonina s’establia en el context d’una xarxa de ciutats que, considerada globalment, configurava una Catalunya de densitat d’urbanització notable, si es compara amb altres bandes d’Europa.

Les complexes relacions entre camp i ciutat

Ara bé, al costat d’aquesta realitat, que es configurà com una de les línies de desenvolupament que van portar a la Catalunya contemporània, n’hi ha d’altres que mereixen posar-se en relleu. En primer lloc, que la relació camp-ciutat era extremament complexa, molt més que qualsevol índex d’urbanització —el mesurem com el mesurem— no pot induir a pensar, com a mínim per dues raons fàcils de recordar i molt difícils de precisar en el temps i l’espai. La primera, que les relacions entre la ciutat, gran, mitjana o petita, i el seu rerepaís rural són sempre molt diversificades o complexes i són determinades per interrelacions que fan gairebé indestriables les distincions entre el que és urbà i el que és rural. Cal tenir en compte que, llevat d’aquelles ciutats que com Barcelona, Alacant o Palma eren ports importants —amb vinculacions multilaterals per tant—, molts centres urbans petits o mitjans eren l’escenari d’una vida social i econòmica abocada als condicionaments de la vida rural i alhora receptora. Hom només ha de pensar en les funcions múltiples que, amb relació al medi agrari que les envoltava per definició, desenvolupaven la majoria de les ciutats medievals i modernes. Eren el lloc del mercat, dels intercanvis entre la producció pagesa i la realitzada en estructures productives de caràcter urbà, eren el lloc on vivien els perceptors i usufructuaris de renda de la terra d’origen divers. Les ciutats eren també, i per definició, centres de serveis dels quals la família pagesa no podia de cap manera prescindir. Manuel Arranz va descriure molt bé aquest conjunt de funcions dels que anomenà “nuclis semiurbans” en els termes següents: “Sense cap pretensió d’exhaustivitat, n’assenyalarem els següents: serveis governatius i judicials (cúries i tribunals reials i senyorials presidits per veguers, sotsveguers, batlles, etc.); notaries; serveis culturals (universitats o estudis generals, col·legis, seminaris); serveis religiosos (bisbats i cúries episcopals; convents d’ordes religiosos masculins no contemplatius, sobretot de mendicants, perquè ara, igual que a l’època medieval, la seva presència sol ser indicativa dels nuclis urbans o semiurbans); comerç estable (presència de botigues més o menys especialitzades en teixits, en articles colonials, etc.); mercats setmanals; corporacions professionals (confraries, gremis i col·legis); i serveis assistencials: hospitals, hospicis, “cases de misericòrdia”, etc.”. Com és fàcil de deduir, moltes d’aquelles funcions de relació o servei, o simplement de sociabilitat nobiliària i protoburgesa, no van ser captades per Barcelona, València o Perpinyà, en detriment a vegades d’altres nuclis de menys entitat, fins ben entrat el segle XIX.

Una segona consideració hauria de referir-se a la suposada frontera cultural entre el món urbà i el rural. Una consideració detallada d’aquesta qüestió exigiria una recerca que avui no és accessible. Sense voler anar tan enllà, la qüestió de la circulació de les notícies, de la informació, és un tema d’un gran interès. Es pot documentar, per exemple, en el testimoni de les relacions entre els membres de nissagues pageses ben establertes de la Catalunya Vella, com ara els Vilà del Cavaller de Vidrà, que hom coneix amb detall gràcies a una important monografia que els dedicà Ignasi Terradas. Com que els membres de la família estudiaven a Cervera i vivien a Vic o Barcelona, les relacions entre ells mostren molt bé com es produïa la transmissió de la informació o, dit d’una altra manera, el coneixement a pagès d’allò que passava a Barcelona o a ciutat. Alguns dels testimoniatges aportats en l’obra citada confirmen la creixent articulació de la política dins de l’espai urbà, des d’on després irradiava vers altres parts d’un territori estructurat per la transmissió de la informació. L’any 1842, per exemple, Joaquim Vila, capellà de la família del Cavaller, que s’estava a Barcelona, informà els qui romanien a la casa pairal que, malgrat “tanta cosa” —es referia a la repressió anticlerical d’aquells dies— encara conservava restes de “buen humor”. Dotze anys més tard, el seu germà, Josep Vila, comentava la primera gran vaga obrera barcelonina en els termes següents: “En esta hace tres días que seguimos en estas bromas, no hacen otras cosa sino que la clase obrera se pasea por las calles, sin incomodar a nadie; y esto de la Rambla y calle Fernando quasi llena de estos obreros, hasta los cerrajeros, albañiles, carpinteros, y demás trabajadores se les han pasado recados que suspendieran su trabajo. Esta tarde, sin embargo, se han arrestado a varios que andaban por las calles, y no sé si continuaremos mañana también en esto”. Salta a la vista la importància de la xarxa familiar com a instrument de la transmissió de noticies, però més enllà d’aquest fet, ben esperable d’altra banda, crida l’atenció el to d’outsider emprat pels membres de la família que s’estan a ciutat. Quan i com aquelles potents dinasties de pagesos benestants començaren a sentir que formaven part del món urbà és quelcom que seria interessant de precisar, en la mesura que forma part de l’afirmació del nou ordre de coses.

Altres vegades, la relació camp-ciutat es mostra carregada de dramatisme enmig dels conflictes bèl·lics del moment. Hom pot constatar la impressió d’invasió i de desarticulació del propi món per part dels habitants del rerepaís rural quan les circumstàncies els convertiren en l’escenari forçat de la divisió política del país. Així s’observa, per exemple, en les reaccions d’incomprensió del que estava passant a la ciutat, per part d’un pagès de l’Anoia, durant la primera guerra Carlina. En el diari, que donà a conèixer Pere Pascual, del pagès Martí Vidal de Tous, es fa ben evident que aquest no acceptava ni comprenia la repressió que els liberals exercien contra el clergat filocarlí de la comarca. Quan ho consignava en el diari no solament no ho condemnava, sinó que ho feia remarcant el caràcter de força aliena al seu propi món que tenia l’exèrcit liberal.

Vista de la catedral de Girona, Recuerdos y Bellezas de España, P. Piferrer-F.X. Parcerisa, 1839.

BC

Cal prendre en consideració, d’altra banda, que la cultura anterior al segle XIX estava, en una mesura considerable, en mans de l’aparell eclesial. Això era així, tant en el terreny de l’alta cultura com en el molt efectiu de la preparació d’un clericat que tenia unes funcions determinants a escala local. Seria molt interessant i necessari, per a configurar completament la gènesi de la ciutat moderna, analitzar conjuntament la progressiva pèrdua de pes específic de l’aparell eclesiàstic i la gradual institucionalització d’una intel·lectualitat, alta i baixa, laica i formada dins del motlle de la cultura liberal. El fet més fàcilment observable de la ruptura de les velles formes d’organització de la cultura està, precisament, en la crisi que la centralització de les institucions d’alta cultura i de gran difusió de valors va significar per a la xarxa tradicional de l’Església. L’aparell institucional de l’Església tenia dos nivells molt clars: d’una banda el sistema articulat al voltant de les seus episcopals i dels seminaris; de l’altra, un entramat espès, format per les parròquies i els convents a la ciutat, herència de l’Església medieval tardana, més la xarxa de parròquies rurals articulada i potenciada per l’esforç contrareformista, amb el propòsit d’esdevenir el satèl·lit d’un món pagès que es considerava mal cristianitzat. No té res d’estrany, per tant, que una de les claus de la resposta antiliberal s’hagi de cercar en l’actitud decididament contrària d’un sector de l’Església, dels detenidors d’una influència secular sobre un món que se’ls escapava de les mans. Hi havia un comú denominador evident, des d’aquest punt de vista, en la participació d’eclesiàstics en les revoltes carlines i en els esforços missioners del pare Claret, posem per cas. O, plantejat d’una altra manera, hi havia una actitud defensiva similar en les respostes de nuclis com la Seu d’Urgell o Morella, convertits en capitals carlines, i en els esforços posteriors del clergat d’una ciutat com Vic per a redefinir unes relacions de domini espiritual amb el seu medi sobre unes bases noves.

El mercat de Santa Caterina

El mercat de Santa Caterina, Barcelona, F.Vallés i J.Mas i Vila, 1847-48.

ECSA / GC-P

Com assenyala R.M. Garcia i Domènech, el mercat de Santa Caterina de Barcelona fou un dels mercats prototípics del període, és a dir, que seguia el model del de Saint-Germain a París (1820). Els altres dos eren el del Born i el de la Boqueria-Rambla, a la mateixa ciutat, que el guanyaren en popularitat i tradició. De fet, fins que no fou enderrocat el del Born per edificar-lo en ferro, el de Santa Caterina (o d’Isabel II) no va aconseguir el reconeixement popular. La necessitat d’assegurar l’abastament d’una població en augment fou l’element determinant perquè alguns espais desamortitzats fossin concebuts com a mercats, amb parades estables i els llocs distribuïts segons el tipus de producte. Els anys 1820-23 ja es va entendre la necessitat de transformar en aquest sentit el convent de Santa Caterina, perspectiva que va replantejar-se amb molta més força cap al 1835 a causa de la pressió demogràfica. S’iniciaren, llavors, les gestions per a l’edificació del nou mercat, que foren lentes i complexes, ja que Barcelona era plaça forta (i, per tant, la darrera paraula sobre un espai públic corresponia al capità general) i per la multiplicitat d’institucions que hi intervenien, la qual cosa allargava inexorablement els tràmits burocràtics. Així, pel gener del 1837 es va aprovar el primer projecte i pel juliol del 1844 van ser cedits els terrenys. Segons Garcia i Domènech, el plànol definitiu fou l’aprovat per l’ajuntament el 27 de novembre de 1846 —si bé reprodueix bàsicament el de 1837—. Les obres començaren a l’estiu del 1847 i van acabar, en una primera fase, a l’estiu del 1848: el 15 d’agost en van ser inaugurades les tres quartes parts.

Una forta embranzida urbanitzadora

Hi hagué tres processos que van reblar el predomini de les velles/noves capitals de la societat liberal sobre el sistema molt més policèntric de les èpoques anteriors. El primer fou el fenomen del creixement urbà des del segle XVIII, reflex aparent del creixement demogràfic secular (i que, malgrat les crisis del tombant de segle, es va prolongar al segle XIX), però manifestació a més del pes creixent de determinades activitats comercials i manufactureres en l’àmbit urbà. Creixement que, en alguns casos, arribà a reflectir-se en els primers desplaçaments de població dins de l’àmbit regional i, fins i tot, supraregional. Sense entrar ara en les polèmiques sobre els censos setcentistes, la idea de Vilar que Barcelona triplicà gairebé el nombre d’habitants al llarg del segle XVIII, mentre que Catalunya amb prou feines va aconseguir de doblar els seus efectius humans, continua essent una referència del tot significativa. L’arrencada de Barcelona com a ciutat capital que reforçava el seu pes específic amb relació a un context cada cop més extens i articulat significà també l’augment del pes específic de les ciutats que la seguien en el conjunt català, invertint equilibris molt antics.

El creixement demogràfic i el canvi social del segle XVIII foren, des d’aquesta òptica, el punt de partida d’unes relacions noves que es van fer evidents i estables al vuit-cents. “el redreçament dels segles XVI i XVII” —segons R. Grau i M. López— “ha beneficiat més el camp que les ciutats, car la proporció dels habitants de les ciutats no ha deixat de disminuir i passa del 16,2% el 1515, al 14,4% el 1553 i al 12,4% el 1718; en segon lloc, entre el 1718 i el 1787 el gran creixement demogràfic català ha estat acompanyat per una urbanització no menys espectacular (del 12,4% de població urbana al 25,4); en tercer lloc, entre el 1787 i el 1857, l’increment de la urbanització (del 25,4 al 31,3%) és moderat en relació amb el creixement global; i, en quart lloc, entre el 1857 i el 1910, la tendència s’inverteix i a un increment general de la població catalana més aviat discret correspon una forta embranzida urbanitzadora, que porta d’aquell 31,3% a un 47,8, si continuem establint el llindar en els 5 000 habitants, i del 27,1 al 43,0, si tenim en compte només la població resident en localitats de més de 10 000 persones.”

Mataró, L. Esplugues, 1850.

MCM / R.M.

La tendència que va portar a l’estructura densament urbanitzada del segle XIX català és prou clara. A la Catalunya del final del segle XVIII i del principi del XIX, el pes de Barcelona, de Reus, de Manresa, de Mataró, de Vic o de les ciutats del Vallès va augmentar any rere any. Depenia d’un conjunt variat de circumstàncies però, en general, del fet que la majoria d’aquestes ciutats acollien activitats molt plurals d’una societat altament dinàmica. Ben sovint, eren alhora importants centres comercials i de serveis, ports de primera, segona o tercera importància, i també acollien institucions culturals, educatives o religioses de relleu variable. El més nou, però, fou que algunes de les ciutats esmentades, si no totes, començarien en algun moment a ser l’escenari d’activitats de tipus nou, de les activitats que definirien el caràcter industrial de la societat catalana contemporània. Com és ben conegut, la indústria tèxtil, per exemple, era un fenomen de to altament urbà a la Catalunya del segle XVIII, com d’altra banda passava a les ciutats de València o Alcoi. Barcelona va ser una ciutat industrial fins a mitjan segle XIX, categoria que perdé després tan sols en benefici de les poblacions del seu pla, que formaven part d’un mateix sistema. Va caldre una important transformació de la naturalesa dels emplaçaments industrials, que portà la indústria a cercar energia i treball en els marges dels rius o fora de les grans concentracions, perquè el pes de la corona industrial al voltant de Barcelona no fos tan aclaparador. Aquest fet crucial, que no alterà la dinàmica urbanitzadora iniciada, pertany a la segona meitat del segle XIX.

Manuel Girona

M.Girona, s.d.

COCIN-ECSA / G.S.

Financer i polític, Manuel Girona i Agrafel va néixer a Tàrrega l’any 1818. Era fill de l’hisendat Ignasi Girona (1782-1867) i participà en el finançament d’obres com el canal d’Urgell, el ferrocarril de Barcelona a Saragossa, la construcció del Liceu o l’ampliació del port de Barcelona. Va impulsar la creació del Banc de Barcelona (1844), del qual fou director, i amb el seu germà Jaume fou un dels fundadors dels bancs Hispano-Colonial (1876) i Hipotecari, i conseller de la Companyia General de Tabacs de Filipines i de la Societat de Ferrocarrils del Nord. Tingué un important protagonisme durant la Restauració monàrquica, tant en l’àmbit polític general (diputat, senador i cap del partit conservador; alcalde de Barcelona per nomenament reial l’any 1876, renuncià al nomenament de ministre d’Hisenda de Cánovas del Castillo) com en determinades entitats catalanes (fou un dels fundadors de la Cambra de Comerç de Barcelona —que presidí l’any 1886—, president de l’Ateneu Barcelonès) i en esdeveniments tan significatius com l’Exposició Universal del 1888 (de la qual fou comissari reial). Jugà també la carta del mecenatge cultural, amb actuacions com el finançament de la façana de la catedral de Barcelona o la restauració del castell de Castelldefels (que adquirí l’any 1879) i el d’Eramprunyà. Casat amb Carolina Vidal i Ramon, filla del banquer Manuel Vidal i Quadras, fou un conspicu representant de l’oligarquia barcelonina del darrer quart del segle XIX. Va morir a Barcelona l’any 1905.

La crisi dels vells equilibris

Remarcant la tendència a un creixement desigual i interrelacionat de les diferents parts del país, Jaume Vicens Vives feu notar que el moment de màxima potencialitat demogràfica i d’energies de la Catalunya muntanyesa, ja esmentada, va correspondre al segon terç del segle XIX. Per a Vicens Vives, aquella plenitud dels efectius humans del rerepaís rural constituïa una paradoxa, en situar-se en el vèrtex mateix de les possibilitats expansives del tipus de societat que hi havia al dessota. Per a Vicens era clar que aquella plenitud, que no s’enganyava quan feia notar que no era exclusivament d’ordre demogràfic, denotava els símptomes d’una crisi evident: la crisi d’una pressió excessiva sobre uns recursos limitats, que amenaçava el tipus de desenvolupament que hi havia al darrere. El trencament definitiu dels equilibris entre la Catalunya industrial —i altament urbanitzada— i la Catalunya interior, en especial la Catalunya de les masies i d’hàbitat dispers, estaria en la base del que Vicens anomenà “la fusió de les dues Catalunyes”. Un procés que es plasmà, en la seva opinió, a la segona meitat del XIX, però que malauradament es coneix d’una manera molt incompleta.

El segon factor de desestructuració de l’antiga relació camp-ciutat, i de plasmació de l’espai urbà com a escenari per excel·lència de la sociabilitat burgesa, va ser l’aparició de tota una sèrie d’activitats i de formes de comportament noves i distintives del nou ordre de coses. Si durant els segles XVII i XVIII la ciutat havia estat l’escenari predilecte del contacte interclassista entre la noblesa, el patriciat urbà associat als motlles mercantils i gremials, i la burgesia ascendent, al segle XIX aquest darrer grup va redefinir la significació de l’espai ciutadà. Velles activitats van canviar de signe i la ciutat, com a lloc on s’afirmaven el poder econòmic de la classe ascendent i les relacions polítiques noves, es va haver de transformar per a satisfer aquestes necessitats. Aquest canvi de la ciutat antiga —molt semblant morfològicament a com era en el passat medieval— en la ciutat burgesa es pot considerar tant des del punt de vista polític i urbanístic com de les formes de la vida social, en el sentit més ampli.

La ciutat liberal

La revolució liberal va ser un fet en essència urbà. Físicament es produí a la ciutat, encara que s’hi dirimissin conflictes d’interessos que afectaven de manera directa i immediata el conjunt de la societat, i la forta dissidència rural encara n’accentuà més aquell caràcter primigeni. A partir d’aquí, tot el procés d’afirmació del liberalisme estigué condicionat per la seva penetració amb la vida urbana. Ho estava la institucionalització de les formes pròpies de l’Estat liberal: des de les eleccions (la base fortament censitària donava el vot gairebé per definició a grans contribuents i capacidades que vivien a ciutat) fins a les campanyes de premsa i els pasquins, la confecció de candidatures, l’organització i l’estructura dels partits. Al marge d’aquests aspectes tan elementals de l’organització de l’Estat liberal i condicionant-los de bon principi, les formes bàsiques de l’acció política del liberalisme havien nascut en l’àmbit urbà i hi estaven profundament associades. Sense anar més lluny, la bullanga, o avalot popular amb objectius polítics, era un fenomen de caràcter urbà per definició, si bé no pas exclusiu de les grans concentracions com Barcelona o València. La ràpida concentració de masses al carrer, l’aparició de dirigents més o menys espontanis, la ràpida difusió dins de la ciutat dels objectius de l’acció política —aspectes tots ells que Anna Maria García Rovira ha detallat perfectament en el cas de les grans bullangues barcelonines de l’estiu de 1835—, tot plegat resultaria inconcebible fora dels marges de la vida urbana. La relació entre l’acció al carrer i la política estatal donà a les ciutats un evident protagonisme durant la revolució liberal i la guerra civil, si més no molt per sobre del seu pes demogràfic. No era només una qüestió de números el que es decidí en aquells conflictes. A la ciutat, els dos partits del liberalisme hi trobaren el suport de masses que necessitaven; a més, les estructures de la vida urbana van impregnar la que va ser la forma d’organització fonamental del liberalisme: la milícia nacional. Aquesta era una força d’inspiració i composició essencialment burgesa i que depenia de les autoritats locals, i en alguns moments arribà a reflectir l’heterogeneïtat de la població urbana (el cas del “batalló de la brusa” barceloní en pot servir d’exemple). Ara bé, l’interessant del cas és que la milícia burgesa no es constituí només a les grans capitals —a Barcelona o a València, posem per cas— sinó que es ramificà seguint de manera molt nítida l’estructura de les ciutats mitjanes. Una reorganització de la milícia de la província de Barcelona, realitzada pel vilanoví Magí Pers i Ramona l’any 1842, així ho mostra. A més, al final, el sistema defensiu ideat pel primer liberalisme acabà estenent-se pel món rural i incidint en les formes tradicionals d’autoorganització de la pagesia. Fou el cas del sometent, una institució hereva de les formes tradicionals de defensa dels pagesos de mas o les petites comunitats rurals (el sometent era el nom que comunament prenia, des del segle XVI, el sagramental medieval), però que va ser millorada i perfeccionada com a força de xoc de l’ordre liberal davant de la partida carlina i de la seva esfilagarsada base social. Capitalitzant la por dels pagesos benestants envers aquells a qui els capitans generals s’entestaven a anomenar latrofacciosos, el sometent va prendre força. En uns moments que el model policíac del liberalisme, basat en la policia i la Guàrdia Civil, tot just creada el 1845, estava encara poc definit, aquelles formes d’autoorganització pagesa i urbana tingueren un paper clau en l’estabilització del primer liberalisme.

A mesura que l’ordre liberal es consolidà, la ciutat no tan sols no va perdre les funcions rectores que havia tingut durant el període revolucionari, sinó que les augmentà. Les raons no són pas difícils de comprendre. La política, dins de l’ordre liberal, s’organitzà com a quelcom essencialment urbà. Per començar, la divisió provincial, com a pràctica administrativa i com a demarcació electoral de nivell superior, va accentuar notablement la preeminència de la ciutat. Com que, a més, la demarcació provincial no alterà la primacia de les grans ciutats, sinó que la reforçà, la superposició de velles i noves funcions es produí sense solució de continuïtat. D’altra banda, l’estructura tributària sortida de la reforma d’Hisenda de Mon de l’any 1845 consolidà una sèrie de figures impositives algunes de les quals, la de consums en particular, prenien sentit amb relació a l’espai urbà. El radicalisme polític de masses de mitjan segle XIX, desplaçant lentament les antigues formes d’insurgència urbana o la bullanga clàssica, es definí en bona mesura per l’oposició als imperatius fiscals exigits per l’Estat liberal afaiçonat pels moderats.

La Milícia nacional

Milícia nacional, s.d.

BC

La milícia nacional fou una força armada ciutadana característica del període de la revolució liberal. Depenia directament de l’ajuntament, en podia ser membre tot ciutadà resident d’una població i els seus càrrecs eren electes, malgrat que es mantenia una jerarquia que acostumava a reflectir l’estructura social de la ciutat. Tot i així, es tendí a caracteritzar els diferents batallons de la milícia en grups socials o ideològics; així, en la milícia urbana de Barcelona del 1837, el batalló dels llancers, amb vestidures i armament molt sofisticat, s’identificava amb els propietaris i hisendats d’un clar signe polític moderat, mentre que el batalló d’infanteria anomenat “de la brusa” era el més popular i d’idees polítiques més radicals. La milícia va tenir un paper de primer ordre en les revoltes urbanes del període liberal i, al mateix temps, va intervenir activament en els enfrontaments als carlins. Fou, doncs, una amenaça constant per a les autoritats governamentals, que la dissolgueren en diverses ocasions.

La nova societat burgesa

Plaça Reial, Deroy, s.d.

MHCB / R.M.

Un tercer factor que consolidà la ciutat com a espai privilegiat de la pràctica social va ser l’aparició de noves activitats, anteriorment inexistents, que donaven sentit a les formes de vida pròpies de la burgesia del segle XIX. Cal tenir en compte, en primer lloc, que la nova classe dirigent —la burgesia en el sentit més ampli del terme (negoci, professió, cultura)—, a diferència de la vella aristocràcia, projectava les seves formes de vida com a universalment vàlides per al conjunt de la societat. Es volia produir la jerarquització social per estratificació, no per separació, almenys en el terreny ideal que la societat liberal tractava d’establir-se. Aquesta concepció de la vida social impregnà tant l’urbanisme de l’època (Cerdà ho portà a l’extrem lògic) com el disseny de l’habitatge, l’organització del lleure i la política mateixa. La concepció d’una “societat civil” i de “l’esfera pública liberal”, és a dir, l’expressió d’un món cultural emmarcat en una xarxa de sociabilitats prepolítiques, pressuposava la imbricació entre la vida social i les noves formes de representació política.

Una segona línia d’articulació de la societat liberal burgesa comportava la creixent projecció de l’Estat més enllà de les clàssiques funcions repressores i fiscals gairebé exclusives de l’antic règim, les quals també van canviar substancialment de caràcter. L’educació i la milícia van ser, potser, els aspectes més acabats de la transformació de les formes d’enquadrament social. En aquests casos, l’impuls des de dalt, des de l’Estat, a l’educació de patriotes i la demanda popular d’integració social es trobaven definint un camp de forces molt complex. La ciutat era, de tota manera, el punt on, amb preferència, s’organitzaven les noves funcions de l’Estat i, en conseqüència, el laboratori de les noves formes d’estructuració social. El mateix procés de la revolució liberal donà un evident impuls a l’extensió de l’ensenyament primari, un impuls que s’adreçà gairebé exclusivament a les masses urbanes. A poca gent se li hauria acudit, llavors, que s’havia de fer un esforç similar i paral·lel en el món pagès, que era vist, a més, com a retrògrad gairebé per definició. El servei militar obligatori, una altra de les institucions cabdals de l’Estat liberal, s’organitzava dins de la ciutat en els seus diversos plans: reclutament, aquarterament i redempció de quintos. Per tot plegat, els avalots contra les quintes i la resistència a la “contribució de sang” eren una peça clau del programa de radicalisme urbà, tot i procedir d’una tradició anterior i molt vella.

Tot plegat contribuí a la formació d’una mena de ciutat que ja no era la de l’antic règim, i que l’evolució de les concepcions urbanístiques (obsolescència de les muralles, necessitat de vies de comunicació més ràpides, eixamples, higienització i salubritat, enllumenat, passeigs, espais lúdics i cívics; i la configuració del sòl urbà com a plusvàlua) tendiria a legitimar.

La Plaça Reial de Barcelona

La Plaça Reial de Barcelona (perspectiva), F.D.Molina i Casamajó, 1848-59.

Durant la crema de convents de la nit de Sant Jaume del 1835, es va destruir totalment l’antic convent dels caputxins de la Rambla de Barcelona, fet que alliberà per a la ciutat un gran solar a la cruïlla entre la Rambla dels Caputxins i el carrer de Ferran. La utilització posterior d’aquest solar provocà una petita polèmica ciutadana, fins que el 1848 es va convocar un concurs de projectes per tal d’ordenar l’espai a partir d’una plaça. Entre els diversos projectes va aparèixer la idea de potenciar les activitats comercials vinculades al port, la d’introduir un espai de lleure i, també, la reforma de la trama urbana amb l’obertura de nous eixos viaris.

La Plaça Reial de Barcelona (planta).

Finalment s’aprovà el projecte de Francesc Daniel Molina i Casamajó, que va proposar una gran plaça quadrangular, l’actual Plaça Reial, de gust neoclàssic, porticada, i que permetia l’edificació de cases de qualitat i equipaments de caràcter comercial. El projecte resolia perfectament la unió de la nova plaça amb la Rambla i el carrer de Ferran i, també, suggeria l’obertura d’un nou eix que enllacés directament amb el port, a partir de la plaça de Medinaceli. L’estil i la situació de la nova plaça van atreure ràpidament l’interès de la burgesia barcelonina, per la qual cosa va esdevenir un dels espais més emblemàtics del nou-cents.

La gènesi de la ciutat moderna. El cas de València

En una anàlisi completa del que això significà en l’àmbit geogràfic dels Països Catalans, Anaclet Pons i Justo Serna han definit la ciutat capital de tipus nou, a València en el seu cas d’estudi, com la “ciutat extensa”. I ho han fet amb aquestes paraules: “El sector social que hemos identificado —la burgesia emergent— se configura como una burguesía urbana que hace de Valencia el centro de su dominación y de enriquecimiento. Sin embargo, sus actividades acaban de romper las barreras que la propia capital impone. En este sentido hablamos de ciudad extensa porque, por definición, su concepto sobrepasa los estrechos límites que impone la armadura urbana heredada del Antiguo Régimen. Hablamos igualmente de ciudad extensa porque el grupo que la concibe asiente su poder no sólo en la urbe que la sirve de hábitat, sino, sobre todo, en el dominio económico del hinterland y de las comarcas limítrofes. Finalmente, este tipo de ciudad constituye una metáfora del modelo de estructura y relaciones familiares que el propio grupo aplica en privado. A la postre, es este último elemento el que le permite ejercer dicha dominación.”

La definició de ciutat extensa emprada per Pons i Serna és, en principi, perfectament aplicable a qualsevol de les grans ciutats que van emergir a Catalunya o València al llarg del segle XVIII, en particular a les dues capitals. Els processos de constitució de Barcelona o València com a ciutats modernes, no obstant això, van ser molt diferents, malgrat que aquest fet no és deduïble del llibre de Pons i Serna, ja que les comparacions es fan sempre, i ben curiosament, amb ciutats molt allunyades en l’espai. En el cas de Barcelona, es produí l’evolució de l’estructura d’una ciutat amb un fort pes gremial a una altra de vinculada a l’ascens de la fàbrica moderna i dels tallers que l’envoltaren. En canvi, Pons i Serna contraposen la formació de València com a ciutat moderna a allò que ells anomenen ciutats d’”industrialització manchesteriana”. Amb aquesta denominació entenen una mena de ciutat en la qual el negoci principal es dona en l’habitatge de la classe obrera, mentre que en l’altre tipus ho és principalment l’ocupació d’espais nous. En el cas de València, aquesta darrera opció es va concretar en tres processos ben coneguts: la reforma interior (el trasllat dels cementiris, en primer lloc), la desamortització de la propietat i l’enderrocament de les muralles, amb l’alliberament del sòl i la possibilitat que això va significar d’obrir noves vies de comunicació. La comparació entre els dos tipus de ciutats resulta una mica forçada al nostre entendre, tant des d’un punt de vista estrictament urbanístic com si hi introduïm altres variables.

Tal com V. A. C. Gatrell posa en relleu, el model manchesterià de ciutat va ser el resultat de dues línies de desenvolupament urbanístic i social paral·leles: d’una banda, la contraposició creixent entre la població benestant i una classe obrera amb franges molt extenses afectades de ple per severes condicions d’empobriment; de l’altra, l’ascens de la classe mitjana —en sentit anglosaxó— fins el desplaçament dels conservadors i de la High Church. Aquest procés s’operà els anys 1832-38 com a resultat de la força de la coalició liberal dirigida per l’ Anti-corn Law League, moment a partir del qual els conservadors només van dominar la política urbana en moments molt comptats. Difícilment es podria aplicar aquest model de desenvolupament urbà —de base tan escindida— a les ciutats del continent, ja que pressuposa un tipus d’industrialització de base que els era aliè. Menys encara es podria aplicar a la realitat peninsular, ni tan sols a la Barcelona dels anys 1840-60, quan la indústria era encara una realitat ben present a l’interior de la ciutat emmurallada i en alguns pobles del seu pla.

El cas de València com a ciutat, al segle XVIII i al principi del XIX, en la seva conformació morfològica i social, mostrava una estructura urbana molt marcada encara per la indústria de base artesanal. Com indicà Fernando Díez per al segle XVIII, “la reconstrucció de la xarxa ocupacional de la ciutat de València en el set-cents ens ofereix una imatge que trenca amb algunes idees preestablertes. És la imatge d’una ciutat amb una forta personalitat urbana que descansa en una estricta diferenciació dels espais ocupacionals de dins i de fora del recinte de la ciutat, el primer, definit pel fet de ser el territori gairebé exclusiu dels treballs, les ocupacions i les activitats típicament urbanes, i el segon pel seu especial caràcter de l’Horta. Es fa difícil trobar, en el poblament peninsular de l’època, una diferenciació tan neta entre ciutat i camp circumdant”. Les corporacions hi eren encara ben establertes, amb un important desenvolupament de la sederia, que es prolongà fins el segle XIX. Per tant, la desintegració de la ciutat sòlidament assentada sobre els tallers gremials i les primeres fàbriques no es va produir fins ben entrat el segle XIX, fet que ajuda a entendre la imatge interclassista que projectaven els poderosos progressisme i republicanisme locals.

València, A. Guesdon, d. 1858, col·l. part.

G.C.

D’altra banda, el canvi en aquesta direcció obrí l’espai per a la mena de ciutat a la qual s’han referit bàsicament Serna i Pons. Deixant ara de banda les implicacions socials i polítiques del procés, el descabdellament estrictament econòmic no és fàcil de resumir en totes les seves dimensions. L’aspecte més rellevant sembla haver estat el de la decadència de la sederia, que Martínez Santos explicà ja fa uns anys. El sector havia passat per una dura crisi al final del segle XVIII i en les primeres dècades del XIX; no obstant això, inicià un cert procés de recuperació i transformació estructural. Quan semblava que la recuperació de la sederia era possible, diversos factors de crisi van portar el sector al col·lapse definitiu, segellat els anys seixanta. Per a Jordi Nadal, que s’ha ocupat més recentment de la qüestió, la crisi dels seixanta no va fer res més que segellar la ruïna d’un sector econòmic mancat del dinamisme i de la competitivitat necessaris: “Dissociada del tissatge autòcton, la moderna filatura valenciana, de poca entitat pel que fa a la resta, serà incapaç d’esquivar la crisi quan, a l’intern del País, sorgeixin uns cultius més rendibles que la morera, o quan, fora d’ell, els fabricants de Lió trobin avantatge a proveir-se de seda crua oriental”. El sector passà a unes posicions molt més modestes, fins i tot al costat d’illots industrials activats per la demanda d’una potent agricultura comercial, com ha explicat Nadal. No és aquest el lloc per a desenvolupar aquesta línia, però sembla ben evident que la ciutat dels Trénor, Dotres i dels Campo té molt a veure amb el procés mateix de desindustrialització urbana i d’emergència d’una potent agricultura comercial en l’espai per ella dominada. La València volgudament mesocràtica que retraten Pons i Serna té a veure amb tot plegat, amb una ciutat que s’assembla molt poc a la del segle anterior, però hom voldria saber més coses de la complexa trama menestral en curs de desintegració, en uns casos, o de nou desenvolupament, en d’altres.

Vers els anys seixanta i setanta del segle XIX, la formació dels eixamples, l’enderrocament de les muralles, quan n’hi havia, l’obertura de nous espais, eren ja una realitat que s’estava imposant arreu. Eren els aspectes més palesos d’una mutació profunda en la vida de la ciutat, la qual es manifestava també en l’organització de l’habitatge i dels espais públics. Més enllà d’aquests aspectes morfològics, la ciutat afirmava el seu domini sobre la vida social moderna, en clara discrepància respecte del molt més sofisticat sistema d’interrelacions entre camp i ciutat dels segles anteriors. La transformació venia de molt lluny, però s’acabà de rubricar en aquelles dècades de mitjan segle XIX.

Si el 1841 Jaume Balmes podia reivindicar, orgullós, la força del rerepaís pagès, quaranta anys després, un altre literat procedent del mateix medi, Jacint Verdaguer, emprava sistemàticament la idea bíblica d’una Babilònia vora el mar per a referir-se a Barcelona, la ciutat port, la capital industrial, cultural i política emergida del procés que aquí s’ha tractat de caracteritzar.

El projecte d’Eixample de València

Projecte general de l’eixample de la ciutat de València, T.Calvo, S.Monleón, A.Sancho, 1858.

AHMV / G.C.

Des del primer terç del segle XIX hi va haver diferents intents de fer un eixample de la ciutat de València. El projecte més elaborat va ser el que van preparar els arquitectes Sebastián Monleón, Antonio Sancho i Timoteo Calvo, que l’ajuntament havia aprovat al desembre del 1858. En aquest projecte es proposava la demolició de les antigues muralles per a permetre un creixement limitat per un nou mur defensiu. L’ajuntament s’havia de fer càrrec de la urbanització de les parcel·les expropiades i les havia de vendre posteriorment en subhasta pública. Finalment, el projecte no va tirar endavant, però va servir de model a un de nou redactat el 1868, any en què s’inicià l’enderroc de les muralles, tot i que aquest tampoc no arribà a obtenir la sanció ministerial. L’eixample de València s’inicià el 1887, amb un considerable retard amb relació a altres ciutats dels Països Catalans, i sense un projecte previ, tot i que s’utilitzaren les propostes dels anys 1858 i 1868.