El poder local a Mallorca

Una de les qüestions que menys ha preocupat la historiografía espanyola ha estat el paper representat per les elits rurals en la implantació de l’Estat liberal. D’aquí que la bibliografía sobre el poder local a la primera meitat del segle XIX sigui pràcticament inexistent. El mateix es podria dir referent a Mallorca, on només hi ha estudis seriosos sobre les elits d’àmbit regional.

De tota manera, els estudis són més abundants pel que fa a la formació i la consolidació de l’Estat liberal en un àmbit més general. Sobre això, interessa destacar el fet que l’Estat, com a institució en si mateix, va anar adquirint unes atribucions i un poder com mai havia tingut abans, alhora que es manifestava profundament centralista, seguint el model jacobí francès. El procés desamortitzador, una conseqüència del nou règim, fou d’una gran importància, perquè va posar en circulació terra susceptible de reforçar encara més les elits locals. Evidentment, les repercussions d’aquests fets sobre el poder local foren constatables.

Cronològicament, l’època de consolidació de l’Estat liberal no va acabar l’any 1850, sinó més aviat el 1868. Fou un període caracteritzat, no sense intermitències, per la democràcia censatària restringida, en què el centralisme es va anar imposant com a model d’Estat —assumit pels mateixos progressistes i tot, però no tant per les elits locals—. En la pràctica, tampoc no va començar el 1800 —ni tan sols el 1812—, sinó l’any 1820, amb el Trienni Liberal, el primer cop que es va fer sentir veritablement la legislació de Cadis; després, se succeïren dues etapes més: la Dècada Ominosa, jurídicament reaccionària, i la implantació definitiva del constitucionalisme, del 1833 al 1868, que va representar la consolidació de l’Estat liberal a Espanya.

En l’estat actual de la recerca, tan sols es pot tractar de saber qui eren els majors contribuents dels pobles, el grup dominant, i quina funció tenien en les institucions municipals.

Dona noble mallorquina, G.Ferrer, 1855.

ML / J.G.

El grup dominant local estava format, d’una banda, pels hereus de l’antiga mà major, mitjans i grans propietaris d’àmbit local, que gaudien del privilegi de ser els veïns que pagaven més contribució. D’altra banda, hi havia la mateixa noblesa, autèntica elit regional, amb terres a pràcticament totes les viles de Mallorca. És evident que la seva força econòmica era molt superior a la dels primers, però hi havia dos aspectes que matisen aquesta afirmació. El primer és que no eren veïns dels pobles en qüestió, sinó que la major part de l’any vivien a Ciutat. Les possessions de la seva propietat, les arrendaven als amos, als quals cedien una part de la seva preeminència social a la localitat, ja que es tractava d’un grup diferenciat de la pagesia que, tot i no ser terratinents, controlaven el mercat de treball dels jornalers. El segon, que la seva presència no era majoritària a tots els pobles, per tant, a les viles on la propietat restava majoritàriament en mans dels veïns, el seu domini devia minvar força.

Seguint aquestes premisses, és important dividir els pobles de Mallorca sobre la base de la seva estructura de la propietat, sobretot segons si els propietaris eren locals o no. Així, doncs, un grup de pobles on la terra restava majoritàriament en mans de veïns acomodats, alguns d’ells quantitativament i qualitativament molt diferenciats dels altres, encara que sense títol de noblesa; i un altre grup on, al contrari, la noblesa i els terratinents de Ciutat, juntament amb els seus arrendataris, posseïen la terra.

Pollença, Sineu, Felanitx, Sóller, Manacor, Llucmajor i Artà eren els casos més representatius del primer grup. En tots aquests pobles, el predomini dels terratinents locals es remuntava als segles XVI i XVII, i el 1861 més del 70% de la terra, segons Urech i Cifre, era de la seva propietat. Per tant, es tractava d’un grup social —que no gaudia de cap títol oficial— el domini del qual en una localitat en concret es perdia en els segles, la qual cosa li atorgava una supremacia moral, a més de l’econòmica. Fins i tot les famílies més ràncies, cas dels Font a Sineu, atribuïen el seu origen als temps de la conquesta catalana, i s’equiparaven així a la mateixa noblesa. No fa estrany, doncs, observar que el seu comportament social fos mimètic en relació amb l’aristocràcia mallorquina, la qual prenien com a model. Endogàmia de grup, nombre elevat de fills, accés més tardà de l’hereu a cap de família, rendistes, eren característiques pròpies de la noblesa, però de les quals també participava l’elit local.

L’altre grup de pobles, el formaven aquelles viles on la terra era en gran part propietat de la noblesa resident a Ciutat. A Vilafranca, Banyalbufar, Bunyola, Calvià, Esporles, Establiments, entre d’altres, l’any 1861 més del 70% de la terra era de propietaris externs. Altres pobles presentaven uns indicadors més equilibrats, com ara Capdepera, Deià, Sant Joan, Santa Maria, però el fet que els propietaris externs gaudissin del domini a l’àmbit illenc, i també la manca de famílies locals poderoses, permet integrar-los en aquest segon grup. Socialment, la característica fonamental d’aquestes viles era que es tractava d’una societat més igualitària, amb l’absència de veïns molt diferenciats econòmicament els uns dels altres. Tanmateix, el seu estatus econòmic per terme mitjà devia ser inferior al dels pagesos de l’altre grup de pobles, ja que la presència de la petita propietat era molt més escassa, a causa del predomini del latifundisme nobiliari. Econòmicament i socialment, el poder de la noblesa era incontestable, almanco en teoria. D’altra banda, les possessions estaven arrendades a famílies de pagesos, molts de cops també externs, que podien desenvolupar el paper dels grans terratinents locals, atès que eren els qui repartien la feina i la influència envers el seu senyor.

Palma des de Son Dureta, J.de Cabanyes. 1851.

ML / J.G.

Un cop fetes aquestes consideracions sobre l’estructura de la propietat i del grup dominant, interessen les relacions entre aquest i les institucions polítiques, el poder municipal. Només el resultat d’aquesta relació serà susceptible de ser considerat com a poder local, o, el que és el mateix, hom s’acostarà als qui manaven realment a la localitat.

Un primer estudi consisteix a conèixer els integrants dels consistoris municipals, en els primers moments de sufragi censatari. Pel que fa als pobles amb grans propietaris locals, és clar que dominaven els ajuntaments, i per tant els recursos administratius i econòmics que aquests els oferien. Fins i tot, la seva presència era més clara en els moments de sufragi censatari, com en el Trienni Liberal, que no pas en els períodes de designació governativa. Sobre això, el cas de Pollença és significatiu, amb els Costa, Llobera, March, Aloy, etc. —tots dins el grup dels deu majors contribuents— que copaven els càrrecs de batlle, tinent de batlle i procurador síndic. Durant la Dècada Ominosa van ser personatges més secundaris econòmicament els qui ocuparen aquests càrrecs. A més de l’ajuntament, el grup dominant es reservava posicions de privilegi en el clergat local i en l’exèrcit (coronel Aloy, general Bosch a Pollença), fet més important del que sembla pel que fa al poder local, ja que foren oficials retirats els qui comandaven la milícia nacional. Per les dades de què es disposa, a Sineu el grup de propietaris locals era qui dominava l’ajuntament en aquests primers anys, però tot i així no podia gaudir en plenitud del poder local, ja que, malgrat que era majoritari, també hi havia la presència de la gran propietat nobiliària (encapçalada pel comte d’Espanya). Aquest fet va provocar l’alineament d’un grup de propietaris veïns entorn dels externs i l’aparició d’un altre grup enfrontat a ambdós.

De tot això, se n’extreu una conclusió clara: el sufragi censatari no va apartar del poder municipal el grup dominant, tot al contrari, el podia reforçar, cas de Pollença, o podia servir per a fer fora una de les dues faccions, cas de Sineu.

El poder local a l’altre grup de pobles era ben diferent. Vilafranca és un cas emblemàtic del latifundisme nobiliari mallorquí: més del 70% de la terra pertanyia al marquès de Vivot i al comte de Montenegro. Els majors contribuents locals eren els arrendataris de les grans possessions, però aquests no ocupaven càrrecs consistorials, i els deixaven per als escassos petits contribuents, dividits entre petits propietaris i menestrals. Els càrrecs polítics es trobaven més repartits i no apareixien conflictes a l’ajuntament com a Sineu. Ara bé, on sí que n’hi havia era en altres nivells socials. A Vilafranca, per exemple, un grup de veïns, irrellevants des d’un punt de vista econòmic i social, estava enfrontat al marquès. La seva força era de caràcter polític i era el mateix Estat liberal que la hi donava, sobretot en els moments en què el marquès s’identificava amb la causa perdedora, el carlisme. Tanmateix, la facció promarquès es va mantenir en el poder els primers anys, però ja durant la Restauració el seu poder polític estava seriosament soscavat.

És evident que no es poden homogeneïtzar totes les viles de Mallorca. A Vilafranca, i tal volta als pobles de característiques semblants, el nou règim va donar la possibilitat a un grup de veïns de contestar un poder econòmic infinitament superior, la qual cosa no vol dir que el substituïssin. De fet, hom no creu que es pugui parlar de poder local en aquests municipis; difícilment uns veïns es podien imposar als altres, el poder era més aviat extern, ja fos estatal o nobiliari. Però l’accés a l’ajuntament significava una diferenciació política, de la qual feien ús els possibles col·lectius. A Sineu i a Pollença, el grup dominant —veïns propietaris— tenia el poder municipal, per tant gaudia del poder local, i se’n servia per a aconseguir els seus objectius, entre els quals destacava la possibilitat de reproduirse socialment. Per a aconseguir-ho no dubtava a fer cara a l’Estat —o aprofitar-se’n—, en perjudici de les altres classes socials.