Trobes, manuscrit de l’Oda a la Pàtria, B.C.Aribau, 10-11-1832, .
BC
La pàtria. Trobes és el títol original del poema de Bonaventura Carles Aribau, habitualment conegut per Oda a la pàtria després d’un procés de mitificació estretament lligat al fenomen de renaixença esdevingut en la cultura catalana vuitcentista. És un poema de sis octaves castellanes antigues o coplas de arte mayor, en què se substitueixen els dodecasílabos per alexandrins.
Aribau s’havia vist en el compromís de versificar en llengua catalana per celebrar l’onomàstica de Gaspar de Remisa, de qui era alt empleat a Madrid, el 6 de gener de 1833, en una ocasió en què versemblantment no hauria triat espontàniament aquesta llengua, que només de forma circumstancial havia utilitzat literàriament. Tanmateix, el poema no pot ser explicat com una simple juguesca (a part que era bastant habitual que els empleats de Gaspar de Remisa dediquessin obres literàries al seu patró) ni com una simple imitació llemosina; en tot cas, era remarcable que Aribau hi incorporés aspectes d’un model romàntic d’aquesta mena quan es veié obligat a versificar en llengua catalana en una ocasió solemne.
“El Vapor”, editat per Antoni Bergnes de las Casas, el va publicar el 24 d’agost de 1833, acompanyat d’una nota que destacava un valor no literari —l’orgull local—, justificat pel caràcter “provincialista” de l’autor i del tema, l’evocació de la pàtria, que s’identificava amb la llengua: “Esta composición, escrita para celebrar los días del Sr. D. Gaspar Remisa, es obra de la selecta pluma de D. Buenaventura Carlos Aribau. La presentamos a nuestros lectores con el patriótico orgullo con que presentaría un escocés los versos de sir Walter Scott a los habitantes de su patria”.
El 1836 el poema seria novament publicat, sense el títol i sense la nota que l’havia acompanyat, en les Memorias, obra de gran repercussió de Fèlix Torres i Amat que havia recomanat Aribau a Remisa el 1825; d’aquesta edició, i no de l’edició d’“El Vapor”, derivaria la difusió posterior més immediata i pràcticament la de tot el segle.
El 1841, en el pròleg del recull de poemes del Gaiter del Llobregat, Joaquim Rubió i Ors feia culminar en Aribau tota la tradició ininterrompuda de trobadors, de la qual ell seria continuador i renovador. Aquesta idea historicista emergent en el romanticisme fou decisiva, en la revaloració de la pròpia tradició cultural iniciada pels il·lustrats, per a la incorporació de la pròpia literatura en llengua catalana, després de la profunda transculturació produïda per l’adopció de la llengua castellana com a llengua de cultura. Dos anys abans, el 1839, Rubió ja havia posat un fragment de La pàtria com a lema del seu poema A mos cantars, tot citant-lo amb el títol d’ Oda a la pàtria, canvi provocat per l’edició acèfala de Torres i Amat.
Pau Piferrer, que en el primer volum dels Recuerdos, acabat de publicar el 1839, utilitzava els quatre primers versos de La pàtria per encapçalar el capítol en què evocava poèticament la muntanya de Montserrat, donà a conèixer el poema el 1841 als mallorquins Tomàs Aguiló i Josep Maria Quadrado, que s’hi referí amb el títol A la pàtria. Quadrado remarcà la qualitat del “lindísimo” poema d’Aribau, que, aïllat i circumstancial, no respondria a cap intenció patriòtica, al revés dels de Rubió, que havia renunciat en l’extensa sèrie del Gaiter a una millor difusió fora de Catalunya i, per tant, a una major fama, en favor de l’ús de la llengua catalana.
El poema arribà aviat a altres zones del domini lingüístic i fou conegut a València, segurament a través del cercle de Joan Arolas. Així mateix, era citat parcialment el 1842 en la “Revue des Pyrénées Orientales” de Perpinyà, a propòsit d’un article sobre els orígens de la llengua catalana i com a testimoni de l’ús literari del moment.
També el 1842, Ramon Muns i Serinyà citava Aribau al costat de Puigblanch com a autors moderns que culminaven una tradició que justificava uns moderns Jocs Florals, però després de la publicació dels poemes del Gaiter el referent poètic fou Rubió. Tanmateix, el poema d’Aribau va ser progressivament destacat com a referent inicial, per a acceptar-lo com a tal i reforçarne el mite naixent, o per a discutir-lo.
Magí Pers i Ramona el reproduïa en un lloc destacat dels seus panorames històrics del 1850 i del 1857 pel mèrit literari, però tot considerant que es trobava just a la frontera del nou impuls, més que no en el seu inici. En canvi, en el segon volum de la Barcelona antigua y moderna d’Andreu A. Pi i Arimon, publicat pòstumament el 1854, els versos d’Aribau eren un punt de referència que confirmava la viabilitat de la independència literària, amb una literatura digna de l’antiga per la qualitat i alhora adequada a les característiques de la societat del seu temps. Poc després, el 1857, per a Pau Estorch i Siqués el poema mereixia encapçalar l’antologia de Les Glòries de Catalunya, i, el 1858, iniciava la secció de poemes patriòtics de Los trobadors nous d’Antoni de Bofarull, l’antologia que volia ser testimoni del “nou esperit literari que alenta al país”.
Aribau representà amb eficàcia a Madrid, davant les institucions de govern, la veu dels interessos proteccionistes de la indústria catalana. Per altra banda, hi mantingué el seu antic prestigi de literat, com a fundador de la Biblioteca de clàssics castellans i autor d’algun dels primers volums, i com a poeta. No consta que intervingués, en cap sentit, en la discussió sobre la revitalització de l’ús literari de la llengua catalana i de la provençal, que es generalitzà els últims anys de la seva vida. Tanmateix, pel seu antic poema, el nom d’Aribau fou associat a la inflexió decisiva de l’ús poètic culte, sota patrons d’actualitat, de la llengua, i arribà a ser considerat com la ruptura necessària amb la tradició vallfogonesca, és a dir, amb la identificació generalitzada de l’ús poètic de la llengua catalana amb l’humor, l’escatologia i el subproducte evolucionat del barroquisme.
En aquest sentit Aribau va ser, en els Jocs Florals, en els panorames de la Renaixença i en articles i textos molt diversos, un punt de referència habitual. Si en els Jocs del 1860 era evocat només com un cultivador ocasional, però des tacable, de la poesia en llengua catalana, en els del 1862, poc abans de la sevamort, era qualificat de “patnarca dels nous trobadors”. A més, en la nota afegida una vegada coneguda la seva mort, era ja qualificat obertament de “restaurador i deslliurador de la poesia catalana en lo present sigle” i de “vera i lluminosa guia de tots ells” per Marià Aguiló, que després va defensar que el descobriment de la poesia popular tradicional havia estat el punt de partida de la Renaixença. El mateix any, una nota informativa de la “Revista de Cataluña” l’anomenava el primer trobador del segle i comminava el consistori dels Jocs Florals a homenatjar el poeta i l’Institut Industrial, el representant dels proteccionistes. En els Jocs del 1863 Aribau rebria l’homenatge pòstum. L’any següent, Joan Cortada insistia en el paper d’adalil que Aribau tingué en l’inici d’“una altra època de lluïment per a [les] glòries de les lletres catalanes”.
Es podien distingir actituds diferenciades sobre el paper fundacional d’Aribau: Víctor Balaguer més aviat l’atribuí a Antoni Puig i Blanch, que li permetia de relacionar, concretant el que havia insinuat Pers i Ramona, el paper del liberalisme en la modernització i el progrés de la cultura i de la societat catalanes en general; així, insistia a relativitzar el coneixement i la influència del poema.
En els sectors populistes, només superficialment pròxims a Balaguer, el poema d’Aribau fou considerat, obviant el recurs a l’arcaisme que s’hi fa, un model de llengua i d’estil a oposar al dels autors que s’imposaven als Jocs Florals: així a Antany i enguany, de Conrad Roure i Eduard Vidal de Valenciano, del 1865: “CLEMENCIA: ...les llengües transmuden, / los únics sou valtros d’anar endetràs. / UN: També cantem les glòries d’avui dia. / SOMBRA: Però no amb lo llenguatge que parleu, / i si us penseu que aquet no té poesia / llegiu a l’Aribau i en trobareu”. Frederic Soler, el 1882, reconegué en el poema d’Aribau el “que despertà de son marasme en els homes de cor de nostra estimada terra” i “l’espurna potenta [que] calà l’incendi d’amor a nostres tradicions i passat magnífic”.
Manuel Milà i Fontanals el 1854 recorria a l’evocació que La pàtria feia de la llengua de la infantesa i de la intimitat per a defensar la limitació al model popular en la nova poesia catalana. Anys després, carregava l’accent en el valor històric del poema, que inaugurà una època perquè iniciava la ruptura amb la tradició vallfogonesca.
Dins un àmbit ideològic semblant al de Milà, el programa inicial de la secció literària de “La Veu del Montserrat”, del 1878, segurament degut a Jaume Collell, es referia a La pàtria com “la clau màgica que obrí la porta de la nostra renaixença”.
Enfront del sector més establert de la Renaixença, Yxart, Almirall o Gener, que no construïren una alternativa diferenciada al moviment, però que en saberen analitzar les limitacions i procuraren de reorientar-lo, abordaren la valoració de La pàtria. Per a Josep Yxart, el moviment de Renaixença en conjunt tenia el punt de referència obligat en Aribau i Rubió. Per a Valentí Almirall, el poema d’Aribau representava poca cosa en l’origen de la Renaixença; per a Pompeu Gener, en canvi, representava el naixement del catalanisme literari, però amb totes les limitacions folkloristes i historicistes que el caracteritzaven.
El recurs continuat al poema d’Aribau, que culminà en la col·locació del seu retrat a la Galeria de Catalans Il·lustres el 1882 i en la inauguració del monument escultòric de la Ciutadella el 1884, arribà, més enllà de la complexitat real dels orígens i de l’evolució de la Renaixença, a divulgar una explicació mítica o simbòlica d’aquests orígens, lligada o no a una concepció providencialista, i a fornir als historiadors la convenció d’una data inicial del moviment avalada per la coincidència amb esdeveniments d’ordre polític i d’ordre cultural de gran relleu.