Escena de joglaria, monestir de Sant Cugat del Vallès, segle XII.
ECSA / Rambol
En més d’una ocasió, les cançons d’amor dels trobadors van tenir ressò a les corts catalanes del final del segle XII. Els mateixos temes es reprenien incansablement: la irrupció de la primavera i l’entusiasme provocat pel bon temps, el goig de saber-se vinculat a la millor de les dames, l’elogi de les seves qualitats físiques i morals, l’opressió, el mal i la tortura que comportava aquesta amistat, la serenitat amb què se suportaven aquests patiments, el compromís de vassallatge envers la dama, els senyals d’amor que aquesta demostrava vers el trobador... Aquests motius, que després es generalitzaren en la poesia trobadoresca occidental, podrien semblar corrents. Amb tot, a l’època en què els trobadors els crearen, no revelaven cap estereotip, demostrant així llur originalitat. Les seves cançons contenien una nova manera —potser revolucionària— d’expressar l’amor.
El trobador —que era, al mateix temps, l’autor i el subjecte de la seva composició— descrivia la seva pròpia experiència. La seva canso, sempre en primera persona del singular, era un soliloqui on revelava els seus sentiments als auditors. Presa de l’eros malenconiós, la seva ànima oscil·lava entre la joia i el patiment. Aquest joy era la felicitat superior que comportava el fet d’estimar (una exaltació gairebé mística, provocada pel sol pensament de la dama), així com el principi vital que movia el trobador a cantar i a compondre. Això no era incompatible amb la tristesa i la pena que produïen les dilacions de la dona estimada. A través d’aquest sacrifici, l’enamorat aprenia la mesura i la moderació tot cultivant una paciència enduridora que perfeccionava el desig, tornant-lo recte i lleial. Per a conquerir l’amor de la dama era indispensable un perfecte domini de si mateix: ella l’incitava a exercitar els seus deures, i res més que els deures, que es desprenien de la seva adoració.
La dependència i submissió envers la seva benamada, que els trobadors descrivien a les cançons, es traslluïa més com més recorrien a l’arsenal jurídic i al repertori de gestos que els era més familiar: el feudalisme. Alfons I, el rei trobador, s’adreçava a la seva dama, en una cançó, de la següent manera: “Seré, per sempre més, el seu home compromès i juramentat, si ella ho vol, abans de qualsevol altre senyor”. Malgrat la protesta pel domini que ella exercia sobre la seva persona, el rei esdevenia, de genollons i amb les seves mans entre les de la dama, el seu vassall. Per sempre més, ell li devia, amb abnegació, fidelitat i servei.
La crítica actual ha delatat les trampes que amagava aquesta servitud aparent. La historiografia feminista insisteix, especialment, en la relació triangular que suposava la fin ‘amors: el trobador, en obeir i servir sense condicions una dama d’una posició social força superior a la seva, tractava de complaure el marit d’aquesta. En el fons, el jove s’endinsava dins de la via de l’amor cortès amb la intenció d’atreure vers ell mateix els favors del seu amo. Des d’aleshores, la dona no tenia més que un rol de mediadora entre el seu espòs i el seu vassall. Tot plegat, doncs, no seria més que una simple enganyifa amb l’objectiu de desviar l’agressivitat que el guerrer sentia envers el seu senyor. És així com es transformarien els sentiments d’hostilitat o d’indiferència en una abnegació eficaç. Aquesta explicació, però, redueix exclusivament als homes la iniciativa i la part activa de l’amor cortès. I això és excessiu.
La fin ‘amors es difongué en el si d’un medi estrictament aristocràtic. Les residències dels nobles mediterranis, començant pels palaus del comte, es trobaven principalment a les ciutats, a la vora de les catedrals on s’ensenyava llatí, teologia i dret romà. Al segle XII, les escoles capitulars, animades pels canonges, gaudien d’un renom i d’una projecció considerables. Els coneixements que difonien arribaven fins a les residències de l’aristocràcia urbana, i milloraven el nivell cultural, tant de l’entorn del comte com del nobiliari. El gust pel luxe (provinent de l’Àndalus) s’expandí. Els mercaders proporcionaven als ciutadans esclaus sarraïns, músics i cantants, així com els prestigiosos objectes provinents del món àrab. El saber i el refinament cohabitaven en aquestes corts, que esdevingueren l’estatge privilegiat dels trobadors, el taller de creació de la seva poesia i el centre de difusió de les seves cançons. Aquest ambient original, propici a la puixança de llur art fou, al cap i a la fi, el denominat ambient cortesà o cortès.
Al final del segle XII, la cort també fou el gresol on es van forjar les institucions aptes per a regir els principats territorials, l’escola on es formaven els quadres de govern i el lloc on van ser sotmesos els senyors recalcitrants que s’oposaven al creixement del poder reial. La cort manifestà així una funció pedagògica evident: transmetre nous valors que canviarien l’estat d’ànim i el gènere de vida de l’aristocràcia.
La noció de mesura, de què s’impregnen tots aquells que es lliuren a la fin’amors, comporta un domini d’un mateix en què cadascú aprèn a regular les seves pròpies pulsions i passions. D’aquesta manera, apareix inextricablement barrejada amb l‘ensehamen (cultura o bona educació). L’home cortès ha de purificar els seus sentiments, adquirir el control sobre si mateix i arribar a una perfecció interior que el reti digne de la seva dama. D’altra banda, està obligat a comportar-se en societat, a subordinar el desig i el plaer personal, és a dir, els interessos del propi llinatge, a l’interès general que, d’ara endavant, encarna el príncep. En una època en què l’Estat progressava, el fet d’adherir-se als valors del rei més que no pas als interessos del propi llinatge va implicar un capgirament de les mentalitats. Per a poder regular la violència i per a arrencar-la de l’esfera privada i domèstica, el comte i els seus afins havien d’actuar sobre la consciència dels aristòcrates. La pau, element central del sistema reial, va néixer, en primer lloc, en l’ànim de cadascun dels membres del grup dirigent. La seva interiorització fou la clau de l’èxit d’un programa l’objectiu del qual era atorgar al monarca i al seu cercle el monopoli de la violència. L’amor cortès, testimoni d’aquest refinament ètic, intervingué considerablement en aquesta civilització dels costums.
Si va haver-hi alguna compensació en l’amor cortès, aquesta va ser en el camp del matrimoni més que no pas en el de la condició femenina. La defugida de les traves constrenyedores del matrimoni, a través de l’imaginari, fou un dels objectius de l’evasió proposada per la fin’amors. En efecte, era difícil arribar a estimar sincerament un cònjuge imposat per l’autoritat del cap del llinatge que no havia tingut en compte les preferències dels interessats. El somni es presentava com l’única evasió possible a un matrimoni sense consentiment i sense amor, i reemplaçava una realitat quotidiana sovint massa patida i comprovada. L’exemple més clar del fracàs del matrimoni aristocràtic fou aquest refugi oníric, des d’aleshores institucionalitzat a l’interior de les corts comtals on es disposaven les estratègies matrimonials.
Els trobadors creien fermament en l’enriquiment interior que podia aportar l’amor, sempre que aquest es fundés en el mutu acord de les persones implicades. A despit del seu caràcter extraconjugal, el seu punt de vista es retrobava amb el model eclesiàstic: en aquella època, els canonistes i els teòlegs insistien en la dilectio (superior a l’amor), en l’amor d’elecció, i en l’afecte pur que resultava del consentiment i del compromís conscient i voluntari dels cònjuges que s’unien per amor. La cultura profana i la sagrada coexistien a les corts occitanes. Els clergues s’oposaven menys a la recitació de les cansos quan aquestes més defensaven el refinament interior, la civilització dels costums i el servei al comte, fonaments de l’única pau durable. Al servei dels principats territorials, els trobadors contribuïren al naixement de l’individu de lliure opció personal, enfront dels constrenyiments antiquats del llinatge.
Al capdavall, la difusió dels temes cortesos entre l’aristocràcia formava part d’un programa més ampli d’afirmació del poder real. S’inscrivien en la política que reduïa al servei del comte tots els senyors hostils a les noves formes del seu enquadrament.