“Que tots aquells que veuran i escoltaran la present sàpiguen que nosaltres, la gent de la vila de Perpinyà, la que habita i resideix en aquesta vila, amb l’acord i amb la voluntat de Pere, per la gràcia de Déu rei d’Aragó i comte de Barcelona, nosaltres nomenem entre nosaltres cinc cònsols en la dita vila de Perpinyà, a saber, Ermengol Gros, Esteve de Vilarasa, Bernat de Solatico, Vidal de Narbona i Jaume Andrea, de la manera que, de bona fe, aquests protegeixin, defensin, governin i dirigeixin tot el poble de la vila de Perpinyà, tant els menors com els majors, i que regeixin els seus béns, mobles i immobles, així com els drets del rei, amb tota fidelitat envers el rei i el poble de Perpinyà. Que aquests cònsols susdits exerceixin les seves funcions durant un any a partir de les pròximes calendes de març. Si una vegada arribats en aquesta data els susdits cònsols no volguessin romandre en llurs funcions, sigui perquè no els són pas útils, sigui que tinguin una raó personal, sigui que el dit poble de la vila de Perpinyà no els volgués com a cònsols, que aleshores siguin nomenats en la dita vila, per decisió i jutjament de tot el poble susdit, cinc altres cònsols per la durada d’un any, i que sigui procedit d’aquesta manera d’any en any... Aleshores, tots nosaltres, habitant i residint a la dita vila de Perpinyà, en bona fe i sense enginy, per aquesta present carta, perpètuament vàlida, jurem corporalment, amb la mà dreta sobre els sacrosants Evangelis, fidelitat al senyor rei i als seus, i prometem fidelitat a tots pels seus drets ... I jo, Pere, per la gràcia de Déu, rei d’Aragó i comte de Barcelona, en el meu nom i en el dels meus successors, per la present carta, perpètuament vàlida, autoritzo, confirmo i concedeixo amb fermesa a tots els meus homes habitants i romanents a la vila de Perpinyà, presents i futurs, això que segueix: si algú que no és pas de la nostra vila de Perpinyà comet una traïció, una injustícia o un dany, atemptant contra l’honor o els béns, o perjudicant d’alguna altra manera un home o una dona de la nostra vila de Perpinyà, que aquell o aquella que haurà sofert la injustícia o el dany es presenti davant dels cònsols, del meu batlle o del veguer que hauran estat instituïts a la dita meva vila de Perpinyà, notificant-los la injustícia o el dany que haguessin sofert. Aleshores, que els cònsols, amb el meu batlle i el veguer, es dirigeixin immediatament i sense dilació a aquell que ha comès la injustícia, la malifeta i el dany al nostre home o a la nostra dona de Perpinyà, o l’hi enviïn un missatger. Si aquell, però, no vol comparèixer a la seva presència per sotmetre’s a judici i reparar les malifetes, i si no volgués restablir el dret com la justícia i la raó ho manen o com els vostres usos i costums ho demanen, aleshores nosaltres volem i ordenem per la nostra reial autoritat que els dits cònsols amb el meu batlle, el veguer i tot el poble de Perpinyà s’apleguin i cavalquin, amb les seves armes, contra el malfactor que ha comès el dany i la injustícia, a la vila, cap on aquest és o serà, o cap allí on es troben els seus béns. I que ni per les malifetes que cometin ni per la mort d’un o més homes, aquells no seran tinguts de respondre davant de nosaltres o d’un altre qualsevol, i que ni jo ni els meus no puguem intentar procedir contra algú de vosaltres ni exigir-li res. Quan els dits cònsols, amb el meu batlle, el veguer i el poble de Perpinyà cavalquin contra un malfactor o contra una vila, si algú de la nostra vila de Perpinyà, sense motiu raonable, no hi anés, que pagui deu sous de Barcelona com a pena per al manteniment de les muralles de la vila de Perpinyà. Nosaltres ordenem, a més, que ningú no gosi cavalcar o cometre alguna malifeta en contra d’algun home o d’alguna dona que no és de la vila de Perpinyà sense el consentiment dels dits cònsols, del batlle i del veguer, i que si algú té aquest atreviment, que repari els danys segons el jutjament dels cònsols, del meu batlle i del veguer, i que a més pagui una pena de deu sous de Barcelona com a pena per al manteniment de les muralles susdites.”
Els homes de Perpinyà jurant fidelitat a Alfons I, 1172, Liber feudorum Ceritanie, segles XII-XIII.
ACA / R.M.
La sagrera de Sant Joan de Perpinyà és esmentada en una data tan primerenca com és l’any 1025. A partir d’aquest assentament eclesial el creixement demogràfic i topogràfic del nucli és evident des del principi del segle XII. L’església de Sant Joan passà a acollir una comunitat de canonges, la qual disposava, des de l’any 1116, d’un hospital per a pelegrins i viatgers. Paral·lelament s’observa la incidència cada vegada més important de l’economia mercantil sobre la vila de Perpinyà, incidència afavorida per la localització de l’assentament en la cruïlla de les vies que unien el Llenguadoc i Catalunya.
Des del 1095 es tenen notícies d’una unitat de pes de Perpinyà, el 1124 s’esmenta per primera vegada una mesura pròpia de la vila i, el 1128, es fa referència a les lleudes que gravaven l’activitat comercial. Un mercadal consta per aquestes mateixes dates, tot i que, sense dubte, aquest mercat ja existia a la segona meitat del segle XI. Aquest desenvolupament topogràfic, demogràfic i econòmic no sols modificà la composició de la població, sinó que també portà a redefinir la seva situació jurídica: el 1162 el darrer comte de Rosselló, Girard II, confirmava les “omnes bonas custumas et omnes bonos usaticos de la vila” (tots els bons costums i tots els bons usatges de la vila), que adquiria així un estatus diferenciat del territori que l’envoltava. A partir del 1177, quan el Rosselló ja havia passat al domini de la casa comtal de Barcelona, Perpinyà degué disposar de les seves primeres muralles, ja que els habitants es comprometien amb Alfons I al manteniment dels murs i els fossars de la vila.
Escultura pertanyent al portal de l’església de Sant Joan Vell de Perpinyà, J.de Bianya, c.1219.
ECSA / J.L.V.
La fixació jurídica de la vida municipal quedà establerta en els Costums de Perpinyà, sancionats per Jaume I vers mitjan segle XIII, i que codificaven tota una sèrie de costums i usos que s’havien anat concedint als habitants de Perpinyà. Entre aquestes concessions cal comptar el privilegi atorgat el 23 de febrer de l’any 1197 pel rei Pere I, que autoritzava als habitants de Perpinyà l’elecció de cinc cònsols que havien d’exercir el càrrec durant un any. S’establia, així, una representació institucionalitzada del col·lectiu d’habitants, la qual s’encomanava a una sèrie d’individus que degueren pertànyer als estrats més benestants, considerats i respectats de la vila. Entre les prerrogatives delegades a aquests cònsols constaven, entre altres, la de reprimir militarment els abusos comesos contra els habitants de la vila per part de malfactors que no n’eren pobladors. S’establia que els cònsols actuarien juntament amb els representants del monarca: el batlle i el veguer. Cap habitant no podria procedir contra malfactors si no disposava de l’autorització dels cònsols i dels agents reials.