La crema de convents a Barcelona la nit de Sant Jaume del 1835.
La tarda del dia de Sant Jaume del 1835 el Torín de la Barceloneta era ple per a seguir una cursa de braus, un dels entreteniments populars més festejats de la Barcelona vuitcentista. Però els braus que es van torejar aquell dia foren molt mansos i exasperaren els ànims de la concurrència. El darrer toro va ser arreplegat per uns vailets que se l’endugueren per la muralla de mar a dins de la ciutat. De manera espontània, es formà una manifestació que, oblidant les despulles de l’animal, es dirigí cap al convent dels franciscans de la part baixa de la Rambla, i l’atacaren. En poques hores, al llarg del vespre i la nit de Sant Jaume, van ser assaltats una dotzena de convents, dels quals cinc foren completament cremats.
Explicar la crema de convents de Barcelona del 25 de juliol de 1835, un dels esclats anticlericals més cruents i de majors conseqüències en la història de Catalunya, a partir dels simples fets, té ben poc sentit. Cal contextualitzarlos. La crema de convents s’emmarcava, en primer lloc, dins d’una situació de guerra civil que enfrontava liberals i absolutistes arreu de l’Estat espanyol; en segon lloc, en un ampli moviment anticlerical, que s’inicià a Reus la nit del 22 al 23 de juliol i que s’estengué per una bona part de Catalunya en les setmanes posteriors, el qual va provocar l’exclaustració general dels ordes religiosos; i, finalment, en un context local, barceloní, en el qual els frares i les monges eren les bèsties negres, tant per als burgesos com per a les classes populars. Aquesta actitud dels barcelonins era tan visceral que no va passar desapercebuda a un anònim viatger anglès, autor de A summer in Spain; being the narrative of a tour, made in the summer of 1835 (1836), que féu una breu estada a la ciutat pocs dies abans de la nit de Sant Jaume: “en política, els habitants són ultraliberals i he observat en gairebé tots un especial odi contra els monjos, molt més declarat que en qualsevol altra part. Els estaments més baixos, en efecte, sembla que no pensin en cap altra cosa, atès que no saben respondre a una simple pregunta sense dir quelcom contra los frailes. (...) Un odi que sembla que esperi qualsevol oportunitat per a expressar-se”.
Als frares, se’ls acusava de donar suport i acolliment a les partides carlines; d’acaparar blat i queviures en època de carestia com, certament, va ser l’estiu del 1835; de tenir immobilitzada una bona part del sòl urbà amb els nombrosos convents, horts i jardins, en un moment en què els solars urbanitzables de la ciutat s’havien exhaurit i les cases havien de créixer en alçada, i de provocar, d’aquesta manera, un empitjorament de les condicions de vida i d’higiene, d’una ciutat densament poblada. Fins i tot se’ls culpabilitzava d’haver provocat l’epidèmia de còlera de la tardor anterior i d’emmetzinar les aigües. Així, tothom podia argüir algun greuge contra els frares: les dones que participaren en l’atac del convent de Sant Sebastià, per exemple, cridaven “Viva Cristina i vinga farina”; i l’autor anònim dels Successos de Barcelona (1822-1835), d’extracció menestral o petitburgesa, comentava els fets amb una certa complaença: “Barcelona pareixia un dia de jodici, y després totom rodaba per los carrés ab la major tranquilitat miran los grans fochs i fraras mors per los carrés”. Com va confirmar la premsa dels dies següents, la crema de convents es considerà com una acció justificada, gairebé necessària.
Crema de convents a Barcelona, 25-7-1835.
BC / R.M.
Potser algunes famílies dels estaments populars aconseguiren calmar la fam, momentàniament, amb els sacs de farina que trobaren en els convents atacats, però el que és ben segur és la influència que tingueren aquests fets en l’avançament de la desamortització eclesiàstica. Aquesta es regulà l’any següent mitjançant el decret de Mendizábal del 19 de febrer de 1836, que afectà els béns del clergat regular, legitimant les accions espontànies d’alguns mesos abans. D’aquesta manera quedaren alliberades grans superfícies de sòl urbà, que foren fonamentals en la transformació de la ciutat que promovia la burgesia liberal. Alguns antics convents simplement van canviar d’ús, com el del carrer dels Àngels i el de la plaça Jonqueres, que passaren a ser la seu de la nova universitat; d’altres foren enderrocats completament per tal d’obrir-hi espais públics, com ara el convent de Sant Josep de la Rambla o el de Santa Caterina, als solars dels quals es construïren respectivament els mercats de la Boqueria i de Santa Caterina; uns altres afavoriren intervencions urbanístiques prototípiques de la burgesia, com és el cas del convent dels caputxins de la Rambla, on es va fer la Plaça Reial, i també el del convent dels franciscans, entre el carrer Ample i la muralla de mar, on s’obrí la plaça de Medinaceli.
Els solars dels convents barcelonins permeteren entre els anys 1836 i 1859, abans del pla d’eixample de Cerdà, tot un seguit d’intervencions urbanístiques puntuals, però que, si es valoren conjuntament, permeten identificar els propòsits d’una burgesia emergent que tenia la necessitat d’imposar la seva estètica, de dissenyar uns espais vitals d’acord amb les seves aspiracions socials. En aquest sentit, la construcció del Liceu sobre el solar d’un convent enderrocat, l’espai públic emblemàtic d’aquesta nova burgesia barcelonina, és prou simbòlica.