Els grups d’elit: la noblesa i la clerecia

A la baixa edat mitjana el poder no fou un monopoli exclusiu de la Corona i del seu aparell administratiu i de govern, sinó que dos estaments privilegiats —la noblesa i la clerecia— van controlar-ne parcel·les molt importants, tant per la gran extensió de terres que posseïen com pel control del govern local i de la justícia que exercien en molts pobles i llocs. La monarquia intentà recuperar, des de mitjan segle XIII, una part de la jurisdicció, gràcies a les teories elaborades pels juristes romanistes, que asseguraven que l’alta jurisdicció i el mer imperi eren regalies que pertocaven al monarca. Però les guerres del segle XIV obligaren la Corona a empenyorar l’alta jurisdicció de la major part dels llocs i viles, amb l’única excepció de les ciutats i viles grans. Només el potencial econòmic i polític desenvolupat per les ciutats, especialment per Barcelona, permeté crear el contrapès que la Corona necessitava per a reequilibrar el poder que es trobava en mans d’aquests dos estaments.

La noblesa

La noblesa era, a la baixa edat mitjana, un estament força ampli que comprenia quatre categories: comtes, vescomtes i barons; nobles; cavallers i, finalment, generosos o homes de paratge. De fet constituïen dos grans grups, que podríem denominar alta i petita noblesa. Malgrat que eren gent que es trobava en una situació econòmica molt diversa, tenien en comú el dret a gaudir de privilegis molt importants en diversos àmbits: militar, fiscal, judicial o polític, que es transmetien de manera hereditària, fins i tot als fills il·legítims.

En el seu origen, la noblesa es distingia per la dedicació a les armes i per l’exclusió d’activitats agràries i artesanes. Però sembla que alguns generosos es van haver de dedicar al treball del camp per a subsistir, com el donzell Francesc Verntallat, cap dels remences del nord de Catalunya, que vivia al segle XV de “son cavar e laurar com un sotil (senzill) pagès”. Les armes van ser aprenentatge obligat per als fills de casa noble, malgrat que molts després no s’hi dediquessin, per bé que estaven obligats a servir el monarca pels feus que tenien, quan els convocava a exèrcit o cavalcada. Els membres de l’alta noblesa i part de la petita solien armar-se cavallers a l’adolescència, esdeveniment que era motiu d’una gran festa. Els fills de casa noble que encara no havien rebut el grau de cavalleria eren anomenats donzells, situació que compartien amb molts generosos que no arribaven mai a armar-se cavallers.

La bel·licositat dels nobles es va manifestar en lluites de bandositats o guerres privades entre senyors, sovint força violentes, i en els desafiaments individuals i les batalles a ultrança, ja que per privilegi podien fer guerra a un altre cavaller o noble. També podien posar-se al servei d’un monarca estranger i molts nobles van exercir aquest dret. A la primera meitat del segle XIV van lluitar a Sicília amb el rei Frederic, dins el bàndol dels gibel·lins; a la península italiana en el bàndol güelf contra els gibel·lins (Ramon de Cardona va arribar a ser capità general de l’Església i almirall de Robert d’Anjou); a l’imperi Bizantí amb la Gran Companyia Catalana de l’Orient, o a Dalmàcia amb la companyia del rossellonès Dalmau de Banyuls, a favor de Venècia.

Entre els privilegis de què gaudien els nobles cal destacar que només eren subjectes a la jurisdicció del rei i que no podien ser empresonats en presons comunes ni sotmesos a turment, llevat dels casos de traïció. En el cas de pena capital o mutilació de membres, la causa havia de passar a l’audiència reial; llur casa era sota el guiatge del rei; no estaven obligats a seguir l’exèrcit reial fora del territori de llur domicili i podien portar armes. Eren exempts d’impostos reials i també, en principi, dels municipals. La majoria d’edat, que per al comú de la gent era als 25 anys i, amb vènia reial, als 20, a l’estament militar era als 20 anys i amb vènia als 15. En aquesta edat podien administrar els béns sense tutor o accedir a honors.

La noblesa tenia una mobilitat interna considerable i també es renovava constantment en la seva base per l’ingrés de ciutadans enriquits en el comerç o la banca, o bé d’oficials reials que havien servit en la cancelleria, les finances o l’audiència, com el mestre racional Berenguer de Relat o el jurista Jaume Desfar, ennoblits per la monarquia. Cal dir que els doctors en lleis tenien directament la consideració de cavallers. Com a exemple de la promoció d’una família burgesa tenim el cas dels Bertran. A mitjan segle XIV Berenguer Bertran era un dels banquers més forts de Barcelona, tant que, l’any 1364, va avançar la meitat de l’impost del fogatge votat per les corts de Catalunya per a la guerra contra Castella. L’any 1367 deixà la banca i comprà la baronia de Gelida al vescomte de Narbona, pas previ per a l’ingrés a la cavalleria, que aconseguí per al seu fill Francesc l’any 1371; la concessió menciona com a factors que la justificaven la riquesa, la dignitat de costums i els serveis prestats per l’agraciat. Molts altres ciutadans de Barcelona, de Girona o bé de València van accedir també a la cavalleria. Per això la noblesa experimentà un augment tan extraordinari al segle XV.

L’alta noblesa

Era molt reduïda: uns quaranta llinatges a Catalunya, tres o quatre al Rosselló, uns vint al País Valencià i cap a Mallorca.

Noble, taula de Sant Julià d’Aspa, J.Ferrer II, segle XV.

MDL / R.M.

A Catalunya en formaven part els comtes de títol antic, que en un altre temps havien estat del mateix rang que els comtes de Barcelona: els comtes d’Empúries, els comtes d’Urgell i els comtes de Pallars, bé que la nissaga primitiva ja s’havia exhaurit i en els dos primers casos havia estat substituïda, al segle XIV, per branques de la dinastia reial. S’hi van afegir els títols nous conferits als infants: el comtat de Ribagorça, reinstaurat pel rei Jaume II l’any 1322 per al seu fill l’infant Pere en aquesta contrada pirinenca; el comtat de Prades, creat el 1324 per a l’altre fill, l’infant Ramon Berenguer, que passà per permuta, l’any 1341, al seu germà Pere, en canvi del comtat d’Empúries, i que tenia la base territorial a Falset i les muntanyes de Prades; el marquesat de Tortosa i Camarasa, títol que posseí l’infant Ferran, germanastre de Pere el Cerimoniós, des del 1329 i que, reduït a marquesat de Camarasa, passà a l’infant Martí l’any 1368; el ducat de Girona, creat per al primogènit, l’infant Joan, el 1351, i que quedà lligat des de llavors a l’infant hereu; el comtat de Besalú, reinstaurat el 1368 per a l’infant Martí; i el ducat de Montblanc, creat per Joan I per al seu germà, l’infant Martí, el 1387.

Fora de la família reial, els únics títols de comte creats al segle XIV per a recompensar un llinatge noble foren el 1356 el d’Osona, per a Bernat de Cabrera, fill del gran privat de Pere el Cerimoniós, que desaparegué deu anys després i, el 1375, el de Cardona per al vescomte Hug de Cardona. Ja al segle XV, l’any 1484, fou creat el comtat de Palamós a favor de Galceran de Requesens, que havia prestat grans serveis al rei Ferran II a l’armada i a la diplomàcia.

Pel que fa als vescomtats, el de Cabrera existia ja al segle XII i es trobava en mans de la família del mateix nom; el de Cardona, que es convertí després en comtat, era anterior, del segle XI; el vescomtat de Castellbò, existent ja al segle XII, tenia la base territorial als Pirineus, a les valls de Castellbò, Andorra, la vall Ferrera, etc., i durant el segle XIV passà als comtes de Foix; el vescomtat de Rocabertí, títol que es remuntava al segle X, tenia el seu territori a l’Alt Empordà; finalment, el de Vilamur, conegut ja al segle XII, es trobava radicat al Pallars i l’any 1386 passà per herència als Cardona. Altres títols, com ara el vescomtat d’Àger, en mans dels comtes d’Urgell, o el vescomtat de Bas, en poder dels comtes d’Empúries o dels vescomtes de Cabrera, no representaven cap llinatge diferenciat en aquesta època.

Al Rosselló, Sanç I de Mallorca creà l’any 1314 el vescomtat d’Illa a favor de Pere de Fenollet i el 1321 el vescomtat de Canet a favor de Guillem Saguàrdia, que passà al cap de poc als Fenollet; l’any 1335, Jaume III de Mallorca erigí el vescomtat d’Évol a favor de Bernat de So, sobre les seves possessions al Conflent i a la Cerdanya; al segle XV tots tres vescomtats havien passat als Castre-Pinós. Després de la reincorporació del Rosselló, Pere el Cerimoniós va crear, l’any 1366, el títol de vescomte de Roda o Rueda (amb base territorial a Aragó) per recompensar el rossellonès Francesc de Perellós, i Joan I va erigir per al seu fill Ramon de Perellós el vescomtat de Perellós, sobre les seves possessions rosselloneses i cerdanes.

A mitjan segle XIV, els nobles no titulats convocats a corts eren trentasis: els Abella, Anglesola, Bellera, Cabrenys, Cabrera, Caramany, Cardona, Castellet, Castellnou, Centelles, Cervelló, Cervià, Cruïlles, Entença, Erill, Milany, Montcada, Mur, Orcau, Pallars, Pinós, Queralt, Ribelles, Santa Pau, So, Talarn, etc., sovint amb diverses branques familiars.

Al País Valencià, el primer comtat creat fou també per a un membre de la família reial: el comtat de Dénia, concedit el 1356 a Alfons de Gandia, fill de l’infant Pere, que fou afavorit més endavant, l’any 1399, amb el ducat de Gandia, que també era el primer títol ducal concedit al País Valencià. Comtat i ducat retornaren a la Corona, per extinció d’aquest llinatge. El ducat fou donat, l’any 1485, a Pere Lluís de Borja. El comtat de Xèrica fou erigit l’any 1372 a favor de l’infant Martí, sobre la base de la baronia de Xèrica, creada per Jaume I per al seu fill natural, Jaume de Xèrica, que havia revertit a la Corona per extinció del llinatge. L’any 1476 Joan II creà el ducat de Sogorb per al seu nebot, Enric d’Aragó, fill de l’infant Enric, que ja era comte d’Empúries, i el mateix any creà encara un nou ducat, el de Vilafermosa, a l’Alt Millars, per al seu fill il·legítim Alfons d’Aragó, basant-se en part en l’antiga baronia d’Arenós.

Fins al segle XV no hi hagué concessions de títols comtals per a la noblesa Valenciàna. L’any 1448 fou creat el comtat de Cocentaina a favor d’Eiximèn Peris de Corella, conseller d’Alfons el Magnànim, i l’any 1449 el comtat d’Oliva, per a Francesc Gilabert de Centelles. Pel que fa als títols de vescomte, el de Xelva fou creat el 1390 a favor de Pere Lladró de Vilanova.

Al segle XIV eren pocs els nobles no titulats. A les corts de mitjan segle XIV foren convocats quinze llinatges (Centelles, Carròs, Pròixida, Arenós, Maça de Liçana, Riu-sec, Vilaragut, Díez, etc.), però durant el segle XV van augmentar extraordinàriament. L’any 1428 foren convocats a cort 46 nobles, i a les de 1495-96 en foren convocats 113.

Els llinatges del segle XIV procedien de famílies nobles catalanes o aragoneses que s’havien instal·lat en el regne des del temps de la conquesta o posteriorment; altres, com els Carròs, els Pròixida i els Lloria, eren d’origen estranger i, encara d’altres, com els Arenós, eren els descendents del darrer rei musulmà de València, Abu Sayïque es convertí al cristianisme; la seva filla Alda es casà amb el noble aragonès Ximèn Pérez de Tarassona i li aportà en dot la baronia d’Arenós, nom que prengueren llurs descendents.

La diversitat d’orígens donà lloc a diversitat de furs: furs d’Aragó a les senyories de nobles d’origen aragonès i furs de València a la resta, cosa que era font de conflictes. Per tal d’unificar el regne, Alfons el Benigne pregà als nobles aragonesos que renunciessin a llur fur i adoptessin el de València. Molts ho van fer entre el 1329 i el 1330, després que el rei els va reconèixer uns drets jurisdiccionals més amplis.

La situació dels nobles valenciàns respecte a la corona no era la mateixa que la dels catalans. Jaume I i els seus successors els havien donat els béns que posseïen al regne; per això Pere el Cerimoniós no els volia tolerar els mateixos usos i abusos dels nobles catalans que foren així “tost en la terra en lurs heretats com nostre linatge és en la senyoria de les dites terres”.

L’alta noblesa va esdevenir en aquesta època una classe culta i refinada, i va comptar amb diversos escriptors, com Guerau i Pere de Queralt, Ramon de Perellós o Bernat de So.

El castell de Bellver

El castell de Bellver, Ciutat de Mallorca, P. Descoll, 1300-14.

El castell de Bellver fou construït per l’arquitecte Ponç Descoll entre els anys 1300 i 1314 per encàrrec de Jaume II de Mallorca. Situat en un puig prop de Ciutat de Mallorca, dominava el pla central l’illa, la ruta de Ciutat a Portopí, la ciutat mateixa i el mar. La situació estratègica i la capacitat defensiva del castell tenien, sens dubte, molta importància en una illa amb pocs recursos militars i que no podia, fàcilment, rebre ajut de l’exterior si era atacada per sorpresa. Però sembla que tant en la situació, d’una gran bellesa, com en la construcció, elegant, equilibrada i original, hi va influir també el desig del rei d’habitar un palau que satisfés el seu sentit artístic. El castell, d’estil gòtic, és circular, amb un gran pati central, circular també, de dues plantes, la inferior amb arcades de mig punt i la superior ogivals. La construcció era flanquejada per tres torres semicirculars i una torre circular de cinc pisos aïllada, unida a la resta del castell per un pont llevadís i ara per una passarel·la, tal com es pot apreciar al tall vertical, on també es pot veure el fossat o vall que voltava el castell.

La petita noblesa

Cavaller i rei, Bíblia de Vic, segle XIII.

MEV / R.M.

A mitjan segle XIV, els cavallers i generosos catalans convocats a corts foren trenta-vuit, entre ells gent que després ascendí força com els Perellós, els Boixadors, els Senesterra, etc. La xifra de convocats no responia sovint al nombre dels qui hi acudien realment, que solia ser superior, i molt menys al nombre total de membres del grup social. Segons Asbert Satrilla, cavaller gironí, les cases de l’estament militar eren, el 1411, unes 800 a Catalunya; representaven l’1% de les llars catalanes.

Els cavallers i generosos valenciàns convocats a mitjan segle XIV foren 32: els Bellvís, Boïl, Castellà, Escrivà, Esplugues, Lorís, Orís, Martínez d’Eslava, Sánchez de Calataiud, Tovia, Tous, Vilaragut, Vilanova, etc., però era força més nombrosa: l’any 1354 el total de l’estament present a corts fou d’unes 80 persones, cosa que devia representar unes 65 persones entre cavallers i generosos. La petita noblesa es multiplicà tant que a la cort del 1428 foren convocats 65 cavallers i 21 donzells, i a la del 1495-96 ho foren 108 i 98 respectivament.

Mentre que a Ciutat de Mallorca i a les ciutats i viles valenciànes vivien molts cavallers i participaven en el govern municipal, a Catalunya no era admesa aquesta participació; alguns vivien a ciutat, però la major part residia a les seves terres. Molts cavallers, especialment els qui van ocupar càrrecs, foren gent culta i refinada. Només cal recordar els noms de Ramon Muntaner, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs Marc, Joanot Martorell, etc.

Les relacions entre l’alta i la petita noblesa no foren sempre bones. A Catalunya, la pretensió dels rics-homes d’exercir jurisdicció sobre els cavallers residents en llurs senyories va causar gran indignació, ja que atemptava contra el privilegi militar, que preveia la jurisdicció reial per a tots. Els cavallers van constituir una associació, la Conveniència dels cavallers de Catalunya, i es van alçar en armes contra els rics-homes l’any 1370; el rei hagué d’intervenirhi per buscar una concòrdia, malgrat que afavoria els cavallers, com també els ajudaven les ciutats, per tal de fer minvar el poder dels grans barons.

El poder polític i econòmic de la noblesa

La noblesa estava vinculada estretament a la possessió de terres: no es podia ser cavaller sense tenir la terra suficient per a mantenir cavall i armes. L’alta noblesa no solament posseïa grans extensions de terra sinó que, a més, controlava viles i pobles sencers perquè hi exercia la jurisdicció, és a dir l’autoritat per a jutjar, condemnar i fer respectar la llei.

La petita noblesa catalana, tot i que individualment posseïa dominis molt més reduïts, a vegades només un castell o una casa fortificada amb alguns masos, en conjunt encara controlava més focs que l’alta noblesa. Les xifres de J. Iglésies i de S. Sobrequés, basades en els fogatges catalans de 1365-70 i de 1381, indiquen que entre el 38,4 i el 35% del total de focs de Catalunya, respectivament, pertanyien a la noblesa; dels 80 000 focs que comptabilitza el fogatge del 1381, 12 500 eren de l’alta noblesa i 15 000 de la petita noblesa.

Noble dirigintse al rei, Llibre Verd, segle XIV.

AHC / R.M.

A causa de les possessions, a vegades nobles i eclesiàstics es van enfrontar; com Pere d’Urtx, bisbe de la Seu d’Urgell, amb el comte Roger Bernat de Foix, pel domini de les valls d’Andorra, fins a l’acord del pariatge del 1278, o els bisbes de Girona amb el comte d’Empúries o altres senyors empordanesos.

Els membres de l’estament nobiliari vivien de les rendes senyorials —que podien ser agràries, sobre el trànsit de mercaderies, sobre les activitats artesanals i comercials, sobre els monopolis, etc.— i de les rendes jurisdiccionals dels seus dominis. Sovint completaven aquestes entrades amb ingressos per càrrecs a l’administració. Des de mitjan segle XIV, diversos canvis econòmics van arruïnar l’estament dels cavallers; molts es van veure abocats a vendre terres i a endeutar-se. Alguns van concertar matrimonis amb filles del patriciat urbà i, fins i tot, amb camperoles riques per a consolidar el seu patrimoni.

La participació en la vida pública es feia per dos camins: l’exercici de càrrecs públics i la intervenció a les corts. Els nobles van ocupar els alts càrrecs de l’exèrcit, l’armada, el govern i la diplomàcia, la cort, el consell reial, etc. Membres de les famílies Cardona, Rocabertí, Montcada, Cabrera, Cruïlles, Sarrià, Queralt, Santa Pau, Maça de Liçana, Pròixida, Lloria, etc., foren almiralls, capitans generals de flotes o d’exèrcits, governadors, etc. La senescalía de Catalunya, fins al començament del segle XIV, estigué vinculada als Montcada, mentre que l’almirallat, des del 1392, ho estigué als Cardona. La petita noblesa s’especialitzà més aviat en els càrrecs de veguers i sots-veguers, alcaids o castlans de castells, petits càrrecs cortesans, etc., però també a vegades ocupà càrrecs més importants, com el de governador, tresorer o batlle general.

La noblesa va tenir un paper fonamental en l’expansió territorial, tant a la península com a les illes mediterrànies. La participació a les corts es va fer, tant a Catalunya com al País Valencià, a través d’un sol braç, que representava tot l’estament, però hi eren convocats només els que posseïen drets jurisdiccionals. Durant el segle XIV els interessos de l’alta i de la petita noblesaes van mostrar prou divergents perquè els cavallers i els homes de paratge reivindiquessin una representació pròpia a les corts: el quart braç. Aquesta petició trobà una resposta favorable en Joan I, que el creà l’any 1389, però no arribà a funcionar. La qüestió fou suscitada novament al Parlament de Catalunya, reunit després de la mort del rei Martí; la reclamació no tingué èxit, però determinà que les simpaties d’aquest grup es decantessin, primer, per la candidatura angevina i, després, per la de Ferran d’Antequera, ja que per a la petita noblesa i també per a les grans ciutats, com Barcelona, Jaume d’Urgell era l’expressió de l’alta noblesa. Ferran d’Antequera denegà definitivament la constitució del quart braç el 1413.

La clerecia

Malgrat que la clerecia no era un estament social i comprenia gent de condició i formes de vida molt diverses, era un grup privilegiat que comptava amb una organització pròpia i que actuava com a tal grup dins de la societat medieval. L’alta clerecia, per origen familiar i els càrrecs que ocupava, hi exercia un paper dirigent, mentre que la baixa clerecia tenia una gran influència en el món rural i urbà.

Les jerarquies eclesiàstiques superiors (cardenals, arquebisbes i bisbes), i també les intermèdies (canonges, abats i priors) sorgien majoritàriament de l’estament nobiliari. Només cal repassar les llistes de bisbes i arquebisbes de les diferents diòcesis catalanes o els abaciologis dels monestirs més importants per a comprovar-ho. Els bisbes que pertanyien a ordes religiosos mendicants solien procedir, en canvi, de famílies ciutadanes.

Algunes catedrals van limitar l’accés a les canongies als membres de les classes socials més altes. A Girona, l’any 1436, el bisbe Bernat de Pau decretà que només hi podrien accedir els fills de família noble, i ho féu confirmar pel concili de Basilea el 1437; Lleida aconseguí un privilegi similar l’any 1453, però amplià l’accés als fills dels ciutadans honrats i als doctors, llicenciats o mestres en teologia, dret, medicina o arts.

Moltes famílies nobles destinaven a la carrera eclesiàstica el fill segon o algun altre que no hagués de perpetuar l’estirp; la decisió es prenia ja en la infància i era freqüent que els pares oferissin el fill, amb un dot en terres, al capítol d’una catedral; es criava així a l’escola catedralicia i anava rebent ordes, beneficis i càrrecs a mesura que anava creixent. A la darreria del segle XIV el bisbe de Barcelona, Pere de Planella, intentà impedir la pràctica de l’atribució de canongies a nens o adolescents i disposà que ningú no fos promogut a prebenda de sots-diaca, diaca o prevere sense tenir, respectivament, divuit, vint o vint-i-cinc anys.

La família reial també destinà a l’Església alguns dels seus membres: l’infant Joan, fill de Jaume II; Jaume d’Aragó o de Prades, cosí de Pere el Cerimoniós; Alfons d’Aragó, bisbe de Tortosa (1475-1513) i després arquebisbe de Tarragona, etc. Joan d’Aragó fou tonsurat als nou anys; nomenat arquebisbe de Toledo quan tenia dinou anys, fou finalment administrador de l’arquebisbat de Tarragona i patriarca d’Alexandria.

Els membres de l’alta clerecia solien tenir una formació intel·lectual selecta, adquirida sovint, quan eren canonges, a les universitats més famoses d’aquella època: Bolonya, Montpeller, Lleida, Avinyó, etc. A Tortosa, el bisbe Ot de Montcada (1415-73), i a Girona, Joan Margarit (1462-84), exigiren un títol universitari per accedir a una canongia. Malgrat que la major part d’aquests homes no havien escollit la carrera eclesiàstica per vocació, els qui arribaven a ocupar alts càrrecs es comportaven generalment amb dignitat; alguns van practicar la pastoral amb veritable dedicació, com per exemple el bisbe de Barcelona Ponç de Gualba (1303-34); altres van aconseguir fama de sants, com sant Bernat Calbó, abat de Santes Creus i després bisbe de Vic (mort el 1243).

La baixa clerecia, sacerdots de parròquies i monjos, procedia de les classes mitjanes urbanes i rurals. Les classes més baixes només podien aspirar a llocs subalterns. En algun cas, com en el dels remences, l’accés als ordes sagrats els fou vedat expressament en el tercer concili provicial de Tarragona del 1370, bé que segurament ja els era vedat abans per costum. Cal buscar la causa d’aquesta prohibició en la condició servil que hom atribuïa als remences, que es trobava en contradicció amb la llibertat personal indispensable per al sacerdoci.

Els Borja, a Roma

Beneficis i càrrecs d’una carrera eclesiàstica. Roderic de Borja.

“O Dio! La Chiesa romana in mani dei catalani.” Aquest fou el premonitori lament de diversos eclesiàstics italians davant de l’entronització de Calixt III (Alfons de Borja) com a papa (1456-58), tot coincidint amb els dos darrers anys del regnat d’Alfons el Magnànim a Nàpols. La premonició fou autèntica realitat amb la generació posterior dels Borja, quan un nebot de Calixt III —Roderic de Borja— aconseguí la mitra papal i es convertí en Alexandre VI del 1492 al 1503. Ara sí, l’Església romana —i tot el poder que ella conferia— caigué en les mans d’aquesta família de petita noblesa de Xàtiva, d’arrels aragoneses. Moltes de les acusacions contra els Borja han estat deformades exageradament per interessos polítics, que no veieren amb bons ulls la consolidació dels estats pontificis, la pèrdua del poder feudal dels nobles romans i l’astut equilibri papal amb les naixents potències occidentals. D’altres acusacions, però, són incontestables i així ho palesa, per exemple, el gràfic. Sense recórrer a cap truculència íntima, l’acaparació de càrrecs, benifets, canongies, arquebisbats i cardenalats fou en aquesta saga tan tòpica com autèntica, i “la Chiesa”, i no solament la ro mana, es veié sotmesa a l’ambició desenfrenada del papa Alexandre.

L’alta clerecia secular: bisbes i cardenals

Fins al segle XIV, els bisbes eren elegits pels canonges entre ells mateixos o entre altres personalitats eclesiàstiques, bisbes d’altres llocs o religiosos; des d’aquesta centúria, el papa en nomenà directament, cada vegada amb més freqüència, malgrat les protestes dels capítols, fins a nomenar-los tots. Aquest intervencionisme papal provocà, a vegades, el nomenament de persones forasteres que sovint no van residir a la seva diòcesi perquè eren al servei papal a la cúria avinyonesa o a Itàlia; aquest va ser el cas de Lope Fernández de Luna, que no posà els peus a Vic durant els tres anys en què en fou bisbe (1349-52) i, al segle XV, de dos bisbes d’Elna, els cardenals Antonio Sforza (1494) i Cèsar Borja (1495-98); aquest darrer ni tan sols arribà a consagrar-se. La tasca pastoral dels bisbes quedava centrada en el magisteri, la lluita contra l’heretgia, les escoles i la caritat.

Cardenals dels Països Catalans.

L’expansió de la corona catalanoaragonesa en terres dominades per l’islam exigí també capacitat organitzativa en els eclesiàstics contemporanis. Cal destacar l’arquebisbe de Tarragona, Pere d’Albalat (1238-51), que inicià l’organització de la diòcesi Valenciàna. La província Tarraconense, de la qual depengueren les diòcesis catalanes, menys la d’Elna, estigué ben coordinada gràcies a les reunions freqüents del metropolità amb els bisbes i dels bisbes amb els seus capellans, en concilis i sínodes respectivament. Els concilis de la Tarraconense començaren a celebrar-se l’any 1229 i acordaren disposicions sobre la predicació, la cultura i la moralitat dels clergues, la vida dels laics, les festes litúrgiques, els heretges, els jueus i els sarraïns que vivien entre cristians, etc. Els sínodes diocesans eren molt importants per a reformar la vida de l’Església i per a difondre la legislació eclesiàstica; en principi havien d’ésser anuals. S’hi aplegaven obligatòriament els sacerdots responsables de la cura pastoral i molts altres clergues, abats, etc. El bisbe hi podia promulgar constitucions i consultar els reunits sobre problemes religiosos, morals i socials dels clergues i dels fidels; els reunits també podien exposar els seus greuges, si en tenien.

La visita pastoral del bisbe a les parròquies de la seva diòcesi era una altra eina de govern. Permetia controlar la vida dels clergues i el compliment de llurs obligacions, com també la conducta dels fidels, i corregir tot allò que calia. S’hi comprovava, d’altra banda, l’estat dels edificis i dels objectes de culte. El bisbe aprofitava l’ocasió per a confirmar, tonsurar els qui volien rebre ordes menors, visitar els cementiris, etc.

Pel que fa als cardenals, tenien com a missió elegir els papes i ajudar-los en el govern de l’Església. N’hi havia de tres classes: cardenals bisbes, cardenals preveres i cardenals diaques. Només eren necessaris els ordes menors per a ser cardenal, tal com ho demostra el fet que Pero de Luna, cardenal d’Aragó, quan fou elegit papa l’any 1394, hagués d’ordenar-se com a capellà i bisbe, ja que només era diaca. Cèsar Borja, que també arribà a cardenal sense ser prevere, renuncià a totes les dignitats eclesiàstiques l’any 1498 per casar-se amb Carlota d’Albret. A la baixa edat mitjana, des que els papes nomenaren més cardenals residents fora de Roma, la Corona d’Aragó comptà generalment almenys amb un cardenal. Un dels més distingits fou Joan Margarit, autor d’obres d’història, humanista i polític, i els dos cardenals Valenciàns que arribaren al papat: Alfons de Borja, amb el nom de Calixt III (1455-58) i Roderic de Borja amb el d’Alexandre VI (1492-1503), que incrementaren la nòmina de cardenals de parla catalana en nomenar-ne els seus parents.

El palau dels comtes de Cocentaina

El palau dels comtes de Cocentaina, Comtat.

Al llarg de la baixa edat mitjana, la noblesa va transformar en palaus els castells on havia habitat, si era possible reformar-los, o bé abandonà aquests antics habitacles, poc confortables, i n’edificà de nous als nuclis urbans dels seus dominis, en llocs més ben comunicats i amb més serveis a l’abast. Els nous palaus ja no eren pensats per a defensar el territori sinó per a viure-hi amb confort. Com que eren edificats en llocs planers, generalment podien tenir un jardí, comoditat molt apreciada en la societat benestant del quatre-cents. Entre els palaus de nova planta construïts al segle XV destaca el dels comtes de Cocentaina, de planta rectangular i dues torres en cada extrem de la façana. Un palau com aquest tenia, a la planta baixa, magatzems, quadres i dependències de servei —sovint també la capella—. Al primer pis, hi solia haver la sala, que era el lloc de reunió i on es feien els àpats, però també on es rebien les visites i se celebraven festes. En aquesta planta també hi havia les cambres dels senyors i les dels seus fills. En el cas d’aquest palau, la sala, anomenada sala daurada, és la peça més notable, amb sostre amb forma de volta decorat amb pintures que representen accions de guerra dels seus senyors. Fou bastit pels Roís de Corella, una família noble d’origen navarrès establerta al País Valencià, que havia ampliat les seves possessions gràcies als dots militars i diplomàtics d’Eiximèn Peris de Corella i del seu fill Joan Roís de Corella. Eiximèn es va distingir molt en les expedicions a Itàlia d’Alfons el Magnànim i especialment en la conquesta de Nàpols el 1442. Va ser governador de València (1429-48) i més tard lloctinent del rei al mateix regne (1456). Va fer llargues estades a Nàpols, ja que era conseller del rei, i va tenir cura de l’educació del seu fill il·legítim, l’infant Ferran; també el seu fill Joan hi va residir, com a cambrer major d’Alfons el Magnànim i conseller després del seu fill el rei Ferran de Nàpols, el qual el va nomenar príncep de Rossano. L’ambient refinat de la cort napolitana i d’altres corts que van visitar com a ambaixadors els degué fer desitjar tenir un palau adequat a la importància que havia adquirit el seu llinatge, especialment després que el rei Alfons concedís a Eiximèn de Corella el títol de comte de Cocentaina (1448).

Els càrrecs intermedis: els canonges

El capítol de canonges era la institució eclesiàstica que tenia cura de les catedrals. En un període cronològic anterior havien format comunitats regides per una regla, situació que encara perdurava a la Seu d’Urgell (fins al 1299), a Vic (fins a mitjan segle XIII), a Lleida (fins al 1254), a Tarragona i a Tortosa (fins al començament del segle XV). Després es van secularitzar. Els canonges de Barcelona vivien en comunitat fins al segle XIV, però sense seguir cap regla, mentre que els capítols de les noves catedrals de Mallorca i de València ja no van entrar en aquesta etapa comunitària.

El nombre de canonges de cada catedral fou variable. Per exemple, Barcelona tenia 37 canonges cap al 1230, bé que el nombre reglamentari era de 40. Hi havia 11 canonicats per cadascun dels tres ordes: preveres, diaques i sotsdiaques i els restants eren de dependència episcopal, llevat d’un, dotat per Jaume I, que pertocava al rei. Quan el monarca en prenia possessió havia de jurar defensar els drets i les prerrogatives de la catedral. La resta de catedrals tenia entre 20 i 25 canonges.

La funció principal dels canonges era elegir el bisbe i aconsellar-lo. Els càrrecs amb missions concretes dins de la catedral, anomenats dignitats, eren també, normalment, a cura de canonges. En totes les catedrals hi solia haver el degà, que presidia el capítol i substituïa el bisbe quan no hi era, un o més ardiaques, que representaven el bisbe a les circumscripcions diocesanes (ardiaconats o deganats), el sagristà, el cabiscol o xantre, que era el cap de l’escola catedralicia, etc.; més tard aparegué també l’arxipreste. Alguns capítols tingueren altres dignitats canonicals: obrer, infermer, hospitaler, almoiner, etc. Els capítols que es regien per una regla tenien un prior, que presidia la comunitat, bé que a Tarragona aquesta figura fou substituida per un paborde.

Cal mencionar, encara entre els càrrecs catedralicis, les pabordies que administraven un lot de béns de la catedral. N’hi havia dotze, corresponents a cadascun dels mesos de l’any. Cada paborde es responsabilitzava del manteniment dels canonges el mes de la seva titulació amb les rendes de la pabordia. Trobem pabordies a Barcelona, a Lleida, i a València, per exemple.

Els canonges gaudien d’una dotació econòmica particular anomenada prebenda i, a més, tenien dret a una part de les rendes del fons comú. A Lleida, entre canonges i beneficiats van reunir un gran patrimoni, que van reeixir a conservar fins als nostres temps. Pujaven al 17% del total de les rendes eclesiàstiques de la diòcesi l’any 1391.

Des del 1229, almenys, hom establí que els canonges i les dignitats havien de ser promoguts a ordes sagrats dins d’un any després de llur nomenament, sota pena de privació de les rendes, per evitar l’abús que, després d’enriquir-se amb el fruit de les prebendes, es casessin. També foren dictades disposicions per tal d’evitar l’acumulació de prebendes, canongies i dignitats, però les dispenses papals de compatibilitat les van fer poc efectives. Sovint n’eren beneficiaris estrangers que no residien a la terra, cosa que causava malestar. Això explica que, l’any 1402, el rei Martí volgués obligar els alts dignataris estrangers a residir als seus dominis si volien percebre les seves rendes.

A més dels canonges, a les catedrals també hi havia porcioners, sacerdots, diaques i sots-diaques, que assistien al culte, celebraven missa als altars i cobraven una part de les rendes prebendals. La catedral de Barcelona en tenia dotze o tretze.

La baixa clerecia

Celebració d’una missa, Missal de Sant Cugat, segles XIV-XV.

ACA / R.M.

L’element bàsic de l’organització eclesiàstica secular era la parròquia, assentada en un lloc poblat que comptés amb una església, els vasos sagrats i els ornaments litúrgics, la dotació necessària per a mantenir el culte i, naturalment, un capellà o més, segons la importància de la parròquia. El rector era el responsable del culte i de l’administració dels béns de la parròquia; podia ser ajudat per un vicari o per un diaca. Algunes parròquies eren regides per domers, beneficiats que s’alternaven setmanalment en la celebració de la missa i l’administració dels sagraments. Per a regir una parròquia calia tenir l’autorització de cura d’ànimes, que atorgava el bisbe.

A la Catalunya Vella, on l’hàbitat era molt dispers, hi havia un gran nombre de parròquies; al bisbat de Girona, per exemple, n’hi havia 415, al segle XIV, sense comptar les esglésies sufragànies ni les capelles. Només l’ardiaconat de Besalú ja en tenia 150; això s’explica pel fet de ser una regió muntanyenca amb dificultats per a la circulació. El descens demogràfic provocat per la Pesta Negra, a mitjan segle XIV, féu que més aviat es restringís el nombre de parròquies i que es convertissin en sufragànies les esglésies dels llocs poc poblats. Aquest moviment sembla que no quedà compensat per la divisió de parròquies a la franja costanera.

Les terres de conquesta recent, les Illes i el País Valencià, van requerir durant un segle molts capellans per a formar i completar la infrastructura eclesiàstica. Entre el 1232 i el 1247 s’havien constituït quatre parròquies a Ciutat de Mallorca i 31 a la part forana. A l’illa de Menorca, hi havia l’any 1303 set parròquies i quatre esglésies filials.

Pel que fa al País Valencià, entre el 1279 i el 1280 hi havia almenys 80 parròquies en funcionament, 10 a la capital i 70 a la diòcesi de València, que no comprenia tot el regne. Al començament del segle XIV els capellans o vicaris que assistien als sínodes eren 115 i aquest devia ser llavors el nombre real de parròquies. Les parròquies valenciànes de la diòcesi de Tortosa eren com a mínim 58, nombre al qual cal sumar les parròquies adjudicades al bisbat de Sogorb-Albarrasí, que no eren gaires, quatre al final de segle.

L’economia parroquial es basava en els donatius reglamentats dels feligresos: el delme, o desena part dels fruits; les primícies o primers fruits de la terra i dels ramats; les oblacions dels fidels; les taxes pels serveis religiosos, i les rendes dels béns mobles i immobles.

En totes les diòcesis, incloses les catedrals, hi havia també un gran nombre de beneficiats, que tenien rendes provinents d’una fundació piadosa i estaven obligats a uns determinats serveis de culte en altars o llocs concrets. La catedral de Lleida va arribar a tenir-ne 121. L’església de Torroella de Montgrí, que en tenia 4 al començament del segle XIV, en tenia 13 un segle més tard. Hi havia beneficis que comportaven cura d’ànimes i d’altres que no: eren sine cura i solien correspondre als absentistes o bé a nois que no tenien l’edat reglamentària i, per tant, eren simples tonsurats. El papa es reservà la concessió de molts d’aquests beneficis, mentre que altres eren atorgats pel bisbe o pels particulars que en tenien el patronat. El gran nombre de beneficis que la pietat popular va anar creant permeté que pogués subsistir la gran multitud de clergues existents.

Hi havia també molts clergues que esperaven la concessió d’una parròquia o d’un benefici i, mentrestant, feien substitucions dels qui s’absentaven per raó d’estudis, motius familiars o perquè tenien altres beneficis i càrrecs.

Bisbe tonsurant, pontifical, segle XV.

ACC / R.M.

Cal mencionar encara els tonsurats. La tonsura, conferida pel bisbe, era l’inici de la carrera eclesiàstica, sovint en una edat molt tendra, dels vuit anys en endavant. Els aspirants rebien abans una preparació sumària a càrrec del rector de la parròquia. Qui desitjava continuar havia d’estudiar humanitats i teologia a les escoles de la catedral o de les ciutats més importants del bisbat, fins a ordenar-se. De fet, un deu per cent dels tonsurats no seguia la carrera eclesiàstica, però mantenia la condició de tonsurat, malgrat que es casés i s’ocupés de negocis seglars, perquè la jurisdicció eclesiàstica era més benèvola en cas de qualsevol procés que no pas la justícia reial. Foren causa permanent de friccions i de tensions entre la corona i l’estament eclesiàstic, perquè les autoritats reials no acceptaven que gent que actuava com un laic qualsevol fugis de la seva jurisdicció tant en afers civils com criminals.

Vida clerical

Els bisbes van regular la vida dels clergues a partir de diverses disposicions: l’aspecte havia de ser endreçat, decent i modest, sense luxes en el vestir; no podien exercir oficis. Pel que fa a la conducta moral, els era prohibit tenir concubines públicament, però era la falta més freqüent; la pena prevista era la suspensió i l’excomunió dels clergues concubinaris, que es convertí després en una pena pecuniària, per tal de no perjudicar els fidels. El bisbe es mostrava més dur si, després de l’amonestació, els clergues continuaven la convivència; és possible que els clergues que vivien irregularment representessin entre el 25 i el 30% de l’estament. A l’Urgell era un fenomen tan general que transcendia fora de les fronteres. Un capellà de l’Arièja declarà a l’inquisidor Fournier que havia anat a instal·lar-se al Pallars amb la seva concubina perquè allà els capellans les tenien obertament, com els laics llurs esposes, i que donaven cada any alguna cosa al bisbe, i així els ho permetia. Més tard, el papat de Benet XIII fou d’una gran exigència moral i sant Vicent Ferrer féu prèdiques molt dures contra els clergues concubinaris.

Altres irregularitats eren: embriagar-se i jugar, entrar a tavernes, blasfemar, portar armes (només en podien portar en casos molt justificats per a defensa pròpia), robar blat i béns de l’església, exigir més del que era costum per a l’administració dels sagraments, celebrar missa ajudats pels fills naturals, etc.

L’absentisme fou una xacra molt generalitzada, relacionada amb l’acumulació de càrrecs i beneficis que, al seu torn, es devia al fet que un sol benefici no bastava per a viure a causa de l’increment del cost de la vida. En el transcurs del segle XIV, la hisenda papal va anar perfeccionant el seu aparell fiscal i recaptador, i empobrí la clerecia. Mentre els prelats vivien amb ostentació, alguns clergues tenien just per a viure.

Individualment, els clergues eren exempts de gairebé tots els impostos deguts al rei per concessió de Pere el Gran, el 1283, però aquestes exempcions foren sovint motiu de tensions.

Els ordes religiosos

Ordes regulars a les diócesis catalanes al final del segle XV.

A la baixa edat mitjana els ordes religiosos van tenir una presència nombrosa i variada a les terres de parla catalana, tant els que havien sorgit als primers segles medievals com els de nova creació.

Els benedictins havien realitzat una gran tasca de repoblació i d’organització material i espiritual a la Catalunya Vella, però l’acumulació de béns havia provocat la relaxació de costums i la pèrdua de prestigi. La reforma del Cister intentà retornar als ideals originals i, especialment, a l’esperit de pobresa; per això foren cistercenques i no benedictines les fundacions a les terres conquerides a l’islam des del segle XII, a la Catalunya Nova, al Regne de València i a Mallorca.

Les congregacions regionals de monestirs benedictins que, com la Tarraconense, es van formar des del segle XIII, van ajudar a corregir els abusos, mitjançant la celebració de capítols provincials i les visites de personalitats de l’orde als diferents monestirs. Malgrat tot, hi hagué faccions i baralles, monjos vagarosos, afecció al joc, ús d’armes, etc.

Els monestirs benedictins eren regits per un abat o per un prior, si era filial d’un altre. El superior organitzava la vida conventual i era el pastor d’ànimes. L’ajudaven el prior, que el substituïa en cas de malaltia o absència; el cellerer, que era l’ecònom; el cambrer; el pre-xantre o primer cantor; el canceller; el sagristà; l’infermer; l’hostaler; l’almoiner, etc. Com a les seus episcopals, el papa es reservà el nomenament dels abats des de la darreria del segle XIV i, des d’aquest segle, però especialment des de la segona meitat del segle XV, foren nomenats abats comanditaris, normalment absents, cosa que determinà l’estancament de la major part dels monestirs.

Cuixà, Ripoll, Sant Cugat del Vallès, Santa Maria de Montserrat, Sant Pere de Rodes, Sant Benet de Bages, etc., foren els més importants entre els monestirs masculins benedictins i Sant Pere de les Puelles entre els femenins. Sant Cugat del Vallès tenia 50 monjos al començament del segle XIII, uns 40 a la darreria del segle i 35 al primer terç del XIV. Sant Pere de Rodes en tenia 25 el 1315. Els priorats solien tenir una comunitat més reduïda. El nombre de monges de Sant Pere de les Puelles fou fixat en 55 l’any 1310; com que eren nobles, hi vivien amb llurs criades i tenien força vida social.

El Cister s’implantà molt aviat a Catalunya, gràcies a la protecció reial: Poblet i Santes Creus a Catalunya; Valldigna, Benifassà i Sant Vicenç de la Roqueta al País Valencià; i la Real a Mallorca foren les abadies més importants. Els abats de Poblet i de Santes Creus foren, respectivament, l’almoiner i el capellà major del rei. Poblet fou, a més, panteó reial.

Membres d’un orde religiós, retaule de la Verge de Canapost, mestre de Canapost, segle XV.

MD’A / R.M.

També la branca femenina tingué fundacions importants: a Catalunya, Vallbona de les Monges, Santa Maria de Valldonzella, Sant Hilari de Lleida, etc. Vallbona tenia, fins al començament del segle XV, unes 200 religioses entre monges, converses i donades, mentre que Valldonzella en tenia una cinquantena al començament del segle XIV, cadascuna amb la seva casa o cambra, agençada per la família i que se solia transmetre entre les monges del mateix llinatge, o que es podia vendre entre les mateixes monges. A la primera meitat del segle XV, Valldonzella era un centre de tertúlia literària on hom llegia poemes, dels quals les monges eren, a vegades, protagonistes. El 1480 els reformadors del Cister van dictar disposicions severes prohibint reunions d’homes a les cambres, i ordenaren que les monges vestissin de manera modesta, sense joies, ni colors llampants. Al País Valencià fou famós el monestir de Gratia Dei o de la Saïdia, a la mateixa ciutat de València, i el de Montsant, a Xàtiva.

Les canòniques, comunitats de sacerdots que vivien sota una regla, havien significat una renovació de la vida de la clerecia però, a mitjan segle XIV, van entrar en decadència. Canòniques famoses foren la col·legiata de Mur, la de Sant Pere d’Àger, la de Santa Maria de l’Estany, la de Santa Eulàlia del Camp, la de Solsona, la de Santa Maria de Vilabertran i la de Santa Anna, a Barcelona, que pertanyia a l’orde del Sant Sepulcre.

Els agustins nasqueren com una fusió d’eremites que vivien sota la regla de sant Agustí. Començaren llurs fundacions a Catalunya l’any 1309. Els cartoixans eren un orde contemplatiu, també d’ideals eremítics; entre les cartoixes més famoses cal esmentar a Catalunya les d’Escaladei i Santa Maria de Montalegre; al País Valencià les de Portaceli i Valldecrist, i a Mallorca la de Valldemossa; un dels cartoixans més distingits fou Bonifaci Ferrer, jurista i germà de sant Vicent. Pel que fa als jerònims, eren també eremites que feien vida comunitària; els convents més famosos foren el de Sant Jeroni de Xàbia, traslladat després a Cotalba, al País Valencià i el de la Vall d’Hebron, a Barcelona.

Els ordes militars

Havien nascut en segles anteriors per a socórrer els pelegrins a Terra Santa i defensar els llocs sants. Els seus membres eren monjos i soldats que, als tres vots religiosos, solien afegir el de fer la guerra als infidels.

Escut de l’abadessa del monestir de Sixena, segle XIV.

MDL / R.M.

Els ordes del Temple i de l’Hospital posseïen un extens patrimoni a Catalunya i al Rosselló i, després de la conquesta, també a Mallorca i al País Valencià. L’un i l’altre es van organitzar en comandes, governades per comanadors, generalment cavallers, que n’eren el cap religiós i militar. Cada comunitat tenia també sergents, capellans, donats i donades. L’orde de l’Hospital comptà amb una branca femenina; els monestirs més importants foren els de Cervera, Sixena i Alguaire.

El mestre provincial era el màxim dirigent del Temple al Principat, Mallorca, València i Aragó i obeïa el gran mestre d’Orient. L’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem era governat per un gran mestre i un consell, que residia primer a Jerusalem i, successivament, a Sant Joan d’Acre, a Rodes i a Malta. Es dividia en grans circumscripcions territorials, anomenades llengües. La Península Ibèrica formà la llengua d’Espanya, fins que el 1462 el gran mestre Pere Ramon Sacosta l’escindí en dues: la llengua d’Aragó i la de Castella-Portugal. La castellania d’Amposta dirigí totes les cases de l’orde a Catalunya i a Aragó, fins que la incorporació dels béns del Temple obligà a crear un nou districte: el Gran Priorat de Catalunya, que reuní les antigues comandes de l’Hospital i del Temple a Catalunya —llevat de les d’Ascó i Horta de Sant Joan, que continuaren a la castellania d’Amposta—, les dels comtats de Rosselló i Cerdanya, i la batllia de Mallorca (1319). El castellà d’Amposta i el gran prior eren designats pel gran mestre de Rodes. L’orde de l’Hospital va tenir una gran importància social, econòmica i política al Principat; molts dels seus membres van ocupar càrrecs de responsabilitat política i militar, i dos grans mestres de l’orde foren catalans: Antoni de Fluvià (1421-37) i Pere Ramon Sacosta (1451-67).

El comanador templer de Masdéu rebent terres d’un noble, capbreu de Sant Llorenç de la Salanca, 1292.

ADPO / J.L.V.

L’orde del Temple fou molt poderós a Catalunya i a Aragó, tant des del punt de vista polític com econòmic. Els templers foren els tutors de Jaume I i això els donà un gran ascendent sobre el rei. L’any 1220, segons Thomas N. Bisson, Jaume I delegà un templer a cadascun dels seus regnes per a supervisar els comptes del patrimoni reial. Els templers de Palau-solità foren els encarregats de portar les finances reials a Catalunya, l’encunyació de Barcelona, etc. Felip II August ja havia fet anteriorment una operació semblant a França.

Les activitats financeres, estatals o particulars —perquè molta gent acudia als templers per a aconseguir préstecs— els van proporcionar tantes riqueses que van provocar la cobdícia del rei Felip IV de França, el qual, amb l’objectiu de requisar-les, els acusà d’heretgia, idolatria i immoralitat i ordenà per sorpresa, l’any 1307, l’empresonament de tots els templers del regne. Jaume II fou requerit també pel rei francès per tal que fes una investigació semblant. Primer el monarca s’hi negà perquè no creia les acusacions i estimava que l’orde era útil per a la defensa de la frontera amb l’islam, però davant la notícia que els templers francesos s’havien confessat culpables, a la darreria del mateix any, els incoà procés i manà de confiscar-los els béns.

A l’estiu del 1308, el papa Climent V, pressionat pel rei francès, nomenà comissaris en tots els països perquè, conjuntament amb els bisbes, investiguessin l’actuació dels templers. El concili de Tarragona del 1312 va reconèixer la innocència dels templers catalans, però massa tard, perquè uns mesos abans, al concili de Viena, Climent V havia suprimit l’orde del Temple.

La destinació dels béns del Temple fou motiu de discussió. Finalment el papa els atribuí a l’orde de l’Hospital, però exclogué els de Catalunya, València, Mallorca, Aragó, Castella i Portugal. Jaume II demanà que els dels seus regnes fossin per a un orde militar que defensés la frontera amb l’islam, cosa que el papa concedí l’any 1317 amb la creació d’un orde militar nou, el de Santa Maria de Montesa, dotat amb totes les propietats de l’orde del Temple al País Valencià i, a més, totes les de l’orde de l’Hospital al mateix territori. Els hospitalers reberen en compensació tots els béns templaris a Aragó i a Catalunya.

El nou orde de Montesa fou regit per un mestre i va organitzar les seves possessions en dos grups: la cambra del mestre (el maestrat), d’una banda, i diverses comandes, priorats i rectorats, de l’altra. El maestrat comprenia dos batllius, el de Cervera (la comarca actual del Maestrat) i el de Montcada, amb Sueca, Montesa i Vallada, etc. Les comandes més importants foren les de Peníscola, Culla, Benassal, Vinaròs, Onda, Borriana, etc.

Durant el regnat de Martí I li fou incorporat l’orde de Sant Jordi d’Alfama (1400), que era l’únic orde militar estrictament català, creat per Pere el Catòlic el 1201 per defensar i repoblar la zona desèrtica costanera entre la desembocadura de l’Ebre i Cambrils, anomenada llavors Alfama.

Altres ordes militars amb presència a terres de llengua catalana eren els de Calatrava i Sant Jaume, nascuts tots dos a Castella. L’orde de Calatrava posseí diverses comandes a la frontera entre Aragó i Catalunya, la més important de les quals fou la d’Alcanyís, amb un extens domini a les valls del Matarranya, el Guadalop i l’Algars, i la de Begís, entre d’altres, al regne de València. L’orde militar de Sant Jaume posseí a Barcelona un monestir famós, el de Santa Maria de Jonqueres, que arribà a tenir 25 professes, totes filles de la noblesa, que sembla que no feien vots.

Els ordes redemptors

El primer orde redemptor amb presència a Catalunya fou el dels trinitaris, però fou el de la Mercè, fundat per sant Pere Nolasc, sant Ramon de Penyafort i el rei Jaume I l’any 1218, amb l’objectiu de redimir cristians captius en terres islàmiques, el que aconseguí més influència. Fou reconegut pel papa Gregori IX l’any 1235, que li donà la regla de Sant Agustí i l’hàbit blanc, mentre que el rei Jaume I li concedí l’escut que hi figura, amb la creu a la part superior i les quatre barres de l’escut reial a la inferior. Al començament tingué una estructura semblant a la d’un orde militar, amb cavallers, ciutadans i clergues, però el primer mestre general de l’orde, Ramon Albert, el convertí en orde clerical i els cavallers que hi professaven van passar a l’orde de Montesa. Als tres vots habituals, els mercedaris afegiren un quart vot de redempció de captius, que els comprometia a quedarse com a ostatges en terra islàmica per tal de deslliurar un captiu, si corria el perill d’abjurar.

L’expansió de l’orde fou força ràpida en tota la corona catalano-aragonesa, a Occitània, Castella, el País Basc i Portugal, i s’organitzà en províncies. L’orde recollia els diners per a redimir captius per mitjà de dues vies: els llegats testamentaris i les almoines. Cal dir que la recapta d’almoines es prestava a la relaxació de la disciplina; hi havia frares que vagabundejaven i que no resistien la temptació d’usar, en profit propi, els diners que hom els confiava; a vegades eren els ajudants, sovint ex-captius, o els falsos recaptadors els qui sorprenien la bona fe de la gent. Altres vegades els oficials reials i diversos sectors eclesiàstics posaven impediments a la recapta o intentaven quedar-se-la.

Durant el segle XIV, l’orde de la Mercè s’esforçà a tenir el monopoli de la recapta d’almoines per als captius; això creà tensions amb els trinitaris, ja que també aspiraven al mateix objectiu.

Els ordes mendicants

Franciscans i dominicans van néixer al segle XIII, època en què creixia la burgesia de les ciutats, i intentaren fer arribar a aquesta el missatge cristià mitjançant la predicació. No buscaven l’aïllament sinó que vivien immersos en l’espai urbà. Van comptar amb un factor d’influència molt especial: els ordes tercers, destinats als laics que volien viure una vida religiosa sense deixar la feina habitual. Tenien una mística més d’acord amb l’esperit popular, especialment els franciscans, els quals donaven importància als aspectes sentimentals de la religió.

Membres d’ordes mendicants, retaule de Sant Bernardí, J.Huguet, segle XV.

CB / R.M.

Tots dos ordes refusaven la propietat i predicaven la pobresa, potser de manera més accentuada els franciscans; aquest ideal provocà desviacions: la dels fraticels, que portaven la pobresa a l’extrem de voler viure només dels aliments que rebien en caritat o en canvi de llur treball, i que foren prohibits pel papa l’any 1332; també els beguins es relacionen amb aquesta mística. Franciscans i dominicans tenien una organització fortament centralitzada, però molt operativa gràcies a la mobilitat dels seus membres. L’orde franciscà era governat per un general que designava els guardians, els custodis i els ministres provincials.

Els franciscans s’introduïren a Catalunya abans del 1217. Entre els convents més antics i famosos cal esmentar els de Sant Francesc de Barcelona, Mallorca i València. La branca femenina de les monges clarisses tingué convents prestigiosos, on professaren les filles de la petita noblesa i de l’alta burgesia, com el de Sant Daniel (després Santa Clara) a Barcelona, de Santa Clara de Perpinyà, de Puigcerdà, de Tortosa, de Xàtiva i de Mallorca, i el de Santa Maria de Pedralbes, fundat per la reina Elisenda de Montcada, el de la Puritat de València, etc. Entre les personalitats més destacades de l’orde cal esmentar Ramon Llull, que era terciari, i l’escriptor Francesc Eiximenis.

Els dominicans foren introduïts a Barcelona l’any 1219 i hi fundaren el convent de Santa Caterina; una ràpida expansió els permeté de fundar convents a Lleida, Mallorca, València, Girona, Perpinyà, etc. Entre els convents femenins cal esmentar els de Santa Magdalena de València i de Montsió de Barcelona. Cada convent era regit per un prior elegit pel capítol de la comunitat. El capítol conventual enviava un representant al capítol provincial que elegia el provincial. El capítol general de Roma escollia el mestre general, que era vitalici.

Els dominicans es van especialitzar en la lluita contra l’heretgia i van dirigir la inquisició medieval catalana. També es van dedicar a la predicació a jueus i sarraïns per tal d’intentar-ne la conversió. Destacà en aquest àmbit la tasca de Ramon Martí, autor de diferents tractats de polèmica antijueva i antiislàmica. Altres dominicans distingits foren els catalans sant Ramon de Penyafort, gran jurista i redactor de les constitucions definitives de l’orde, de la qual fou general, i l’inquisidor Nicolau Eimeric; els Valenciàns sant Vicenç Ferrer, predicador d’èxit multitudinari, i l’escriptor Antoni Canals; el mallorquí Nicolau Rossell, que arribà a cardenal, etc.

Els carmelites també es convertiren en orde mendicant l’any 1247; els convents més antics foren els de Perpinyà, Lleida, València, Peralada, Girona, Manresa i Mallorca. El carmelità més distingit fou Guiu de Terrena, teòleg i bisbe.

El convent de santa Caterina, a Barcelona

El convent de Santa Caterina, Barcelona, iniciat el 1243.

Santa Caterina era el convent dels frares dominicans a Barcelona, i el més important de Catalunya. Edificat cap al 1243 amb l’ajut de Jaume I, fou enderrocat després de ser assaltat i incendiat l’any 1835. En el solar que ocupava fou construït el mercat actual de Santa Caterina. El convent era un edifici gòtic, amb un claustre de dos pisos. Adossada, hi havia l’església, amb capelles radials i una torre, amb un coronament similar a la de Sant Fèlix, de Girona, tal com es pot apreciar en el tall vertical d’un dels dibuixos que se n’han conservat. Tenia una portalada ornada amb escultures i una gran rosassa. El convent gaudí de gran prestigi; hi contribuí el fet que Sant Ramon de Penyafort s’hi retirés. S’hi formà una gran biblioteca, hi funcionà un col·legi de teologia i s’hi guardà l’arxiu de la inquisició, integrada, com se sap, per dominicans que tenien com a missió principal lluitar contra l’heretgia mitjançant la predicació.

Poder polític i ecònomic de l’església

En conjunt, l’Església posseïa un patrimoni molt important. Des del punt de vista territorial era menor que el de la noblesa, almenys a Catalunya, ja que a la segona meitat del segle XIV controlava el 26% dels focs, mentre que la noblesa en tenia el 35%. Però percebia un nombre superior de rendes i delmes i primícies.

A les corts, l’Església constituí un dels tres braços, al costat del de la noblesa i del reial, almenys des del 1228. A Catalunya, el braç eclesiàstic era presidit per l’arquebisbe de Tarragona, i en formaven part els bisbes i els capítols de Barcelona, Girona, Lleida, Tortosa, Vic, Urgell i Elna, els abats de vint-ivuit monestirs i els representants dels ordes militars. Al País Valencià, el braç eclesiàstic era presidit pel bisbe, després arquebisbe de València, i en formaven part els bisbes de Tortosa i de Sogorb, un representant dels capítols d’aquestes catedrals, dels ordes militars de Montesa, Calatrava i Sant Jaume, de l’orde de la Mercè i dels monestirs de Valldigna, Benifassà, Poblet, Valldecrist, etc. Com a membres de les corts, els eclesiàstics van participar també en la Diputació del General de València i de Catalunya.

La jerarquia de l’Església formà part del consell reial i el càrrec de canceller recaigué sempre en un dels seus membres. Ambaixades importants foren confiades igualment a eclesiàstics.