Els inicis de l’Església catalana

Al segle VIII les terres catalanes coneixien una llarga tradició cristiana iniciada en època romana i consolidada en època visigòtica. La conquesta carolíngia, però, va significar una profunda modificació d’aquesta tradició, en el sentit que l’Església catalana (a diferència de les altres esglésies hispàniques) acabaria vinculant els seus destins a una Església franca, que, sota l’autoritat de l’emperador i del papa, era en vies de perfilar els trets bàsics del que seria l’Església medieval llatina.

L’Església carolíngia

L’Església imperial carolíngia va servir al sobirà en tasques molt diverses, però sempre amb vista a consolidar les aspiracions carolíngies d’afermar una entitat política sobre la base dels principis cristians (res publica christiana). L’estreta col·laboració establerta al principi del segle VIII entre els majordoms d’Austràsia i els missioners anglosaxons va representar el començament d’un procés que portaria a associar els destins de l’Església franca i de l’Estat carolingi. Homes d’acció com Bonifaci o Alcuí de York serviren els majordoms i els reis, sostenint els projectes de reforma que permeteren imposar l’autoritat del sobirà sobre la seva Església. El control dels bisbats i de les grans abadies va constituir un primer pas en aquesta direcció. Al capdavant de les catedrals i els monestirs reials van ser instal·lats prelats que gaudien de la confiança del sobirà i que, en la seva majoria, procedien de l’aristocràcia lleial als carolingis o de la família reial mateixa. Els monarques carolingis consolidaren així la seva posició com a caps de l’Església, i per tant els corresponia, en últim terme, el nomenament dels bisbes i d’una gran part dels abats. En conjunt, els emperadors arribaren a governar aproximadament sobre un total de 200 bisbats i un nombre similar de grans abadies.

Assegurada l’autoritat dels monarques i els emperadors sobre l’Església, aquesta va passar a ser un dels pilars bàsics del projecte polític dels carolingis. L’Església no sols consagrava el rei, sinó que també sancionava la seva sobirania com a expressió de la voluntat divina. Al mateix temps, els teòlegs vinculats a la cort (Alcuí, Hincmar de Reims, Jonàs d’Orleans) definiren un ideal del monarca cristià que havia de servir de norma per al recte exercici del seu ministeri. En la pràctica, els clergues van acaparar una bona part de l’administració palatina, bé com a consellers (consiliarii), bé com a responsables de la cancelleria o dels arxius. De la mateixa manera assumiren funcions militars i diverses tasques a l’administració local, especialment funcions de govern en relació amb les seves ciutats. Finalment, els prelats eren requerits per a actuar com a missi (agents itinerants del sobirà) i per a discutir a les assemblees i els sínodes, convocats i presidits pel monarca, les qüestions polítiques o eclesiàstiques que afectaven una part o el conjunt de la monarquia.

La col·laboració entre les autoritats eclesiàstiques i les autoritats civils que havia caracteritzat el projecte de l‘Imperium Christianum es reproduí a les entitats polítiques, que es van configurar als principats de l’època carolíngia tardana. Els serveis que els establiments eclesiàstics havien prestat als sobirans carolingis els continuaren prestant als prínceps, en el cas català als comtes. Aquests es van veure investits de la responsabilitat de defensar la fe i d’imposar el respecte de la disciplina, i, en general, de vigilar el bon funcionament dels establiments religiosos. Per això, seguint l’exemple dels carolingis, van enriquir l’Església amb nombroses donacions i la van dotar de substanciosos privilegis, a la vegada que la protegien contra les espoliacions dels rapaços. Conjuntament, els comtes i l’Església assumiren la defensa de l’ordre temporal i de la salut espiritual de la societat cristiana. L’Església col·laborà elaborant una imatge ideal de la figura del príncep, i legitimà el seu règim com a manifestació de la gràcia divina. Materialment contribuïa, per exemple, amb serveis de tipus militar, serveis de vital importància per a unes entitats polítiques constantment amenaçades per la presència musulmana. Malgrat que els carolingis havien eximit les esglésies catalanes del servei militar (milicia), és molt evident que aquestes mai no es van oposar a col·laborar en aquest sentit amb els seus comtes. Assumiren, així, la defensa de les terres frontereres, com ho va fer la seu de Vic en encarregar-se de les fortaleses de la marca d’Osona. A més, si es tractava de contribuir amb guerrers, els prelats no dubtaren ni a reclutar la host ni, fins i tot, a prendre part personalment en les expedicions militars del comte cap a l’Àndalus. Només cal recordar que els bisbes Aeci de Barcelona, Odó de Girona i Arnulf de Vic trobaren la mort com a participants de l’expedició que els comtes de Barcelona, Urgell i Besalú realitzaren l’any 1010 contra Còrdova.

La integració de l’església visigòtica

Amb l’estreta associació que es va establir entre l’Estat i l’Església, es va obrir, evidentment, el camí cap una sistemàtica intervenció dels sobirans carolingis en els aspectes més diversos de la vida eclesiàstica. Les primeres iniciatives en aquesta direcció van ser protagonitzades per Carles Martel i Pipí el Breu amb la col·laboració de prelats com Bonifaci o Crodegang de Metz. Però no va ser fins als regnats de Carlemany i Lluís el Piadós que la intervenció d’uns emperadors convençuts de la seva missió divina donaria lloc a un projecte de reforma general de l’Església a tots els seus nivells (catedrals, monestirs, esglésies rurals) i en tots els seus aspectes, els efectes de la qual es van prolongar fins al segle X. Es traduïa, així, en la pràctica, una concepció quasi teocràtica derivada del convenciment que la res publica christiana encomanada a l’emperador no devia ser altra cosa que un reflex de la comunió dels cristians amb Crist.

A l’hora d’estendre a les terres conquerides a Hispània aquest projecte politicoeclesiàstic els carolingis es van trobar, des d’un principi, amb obstacles i, paradoxalment, va ser l’existència d’aquests obstacles el que permetria una imposició més enèrgica d’aquell projecte. Com a caps de l’Església, els carolingis van intervenir fins i tot en les discussions dogmàtiques i teològiques que es desenvoluparen, tant en el si de l’Església franca com entre les esglésies d’Occident i Orient (iconoclàstia). La querella interna més important va ser la que es va produir entorn de la doctrina de l’adopcionisme, formulada per Elipand, el primat de Toledo, vers el 785. A diferència de l’ortodòxia catòlica que insistia en la plena divinitat de Jesús també com a fill de Déu, aquella doctrina postulava que Jesús era segons la seva naturalesa divina fill natural de Déu, però segons la seva naturalesa humana fill adoptiu. Certament, es tractava del ressorgiment d’una qüestió que ja havia preocupat l’Església en les disputes sobre la trinitat i les naturaleses de la persona de Crist (querelles cristològiques). Malgrat els esforços per definir el dogma catòlic, és probable que continuessin existint interpretacions més o menys divergents pel que fa, per exemple, a la naturalesa humana de Crist. En aquest sentit, l’adopcionisme podria considerar-se com una doctrina formada a partir d’idees que tenien una antiga tradició dintre del cristianisme, específicament dintre de la dogmàtica desenvolupada per l’Església visigòtica, i que ara van trobar una formulació extrema que l’ortodòxia ja no considerava tolerable.

La querella afectà des d’aviat els cristians d’Hispània. Mentre que l’oposició a la doctrina es va formular vigorosament des del regne d’Astúries pel Beat de Liébana i Eteri d’Osma, aquesta va rebre el suport de Fèlix, el bisbe d’Urgell, que es va convertir en el veritable propagador de l’adopcionisme. Va ser amb ell que la doctrina es va difondre a les terres hispanes i septimanes. La consolidació de la presència carolíngia en aquestes terres, però, va modificar sensiblement el sentit de la querella adopcionista, que va passar de ser una discussió merament teològica a ser, també, una qüestió política, un conflicte que el rei franc i els seus prelats, amb el suport papal, menaren en nom de l’ortodòxia contra diferents representants de l’Església visigòtica, amb el primat de Toledo al capdavant. Sobretot aquest degué ser conscient del significat del conflicte per a la unitat de la seva Església, perquè era evident que la intervenció de Carlemany seria aprofitada per a consumar la ruptura de les esglésies dels seus territoris hispànics amb l’Església de Toledo, i iniciar, així, la integració d’aquelles a l’Església franca. El combat contra la desviació teològica era, en aquest sentit, un mitjà per a realitzar la unitat de l’Església dins d’un regne sotmès a l’autoritat única del sobirà carolingi.

Davant el sínode de Ratisbona (Alemanya) del 792, i posteriorment davant el papa Adrià I a Roma, s’obligà Fèlix a retractar-se dels seus errors. Però aquest no tardà gaire a desdir-se i buscar refugi a la Hispània musulmana. A instàncies d’Elipand, els bisbes hispans es dirigiren l’any 793 als bisbes de la Gàl·lia i a Carlemany demanant la rehabilitació de Fèlix i el reconeixement de l’ortodòxia de la doctrina adopcionista. Carlemany reaccionà convocant el 794 un sínode a Frankfurt (Alemanya) que repetia la condemna pronunciada l’any 792. Des d’aleshores les postures d’Elipand i de Fèlix es feren cada vegada més extremes. Alhora l’ortodòxia organitzà l’ofensiva teològica sota la direcció d’Alcuí de York, i la col·laboració d’Agobard de Lió, Teodulf d’Orleans, Benet d’Aniana i el patriarca Paulí d’Aquileia. Però els arguments no van servir de res. I, si la querella va tenir fi, va ser gràcies als esforços fets pels prelats carolingis per aconseguir convèncer Fèlix, refugiat en algun lloc dels Pirineus, perquè acudís a una disputa teològica al palau d’Aquisgrà (Alemanya). Allí, l’any 799, en presència dels bisbes i els abats presidits per Carlemany, Fèlix va ser derrotat i obligat a reconèixer els seus errors. Posteriorment, i una vegada destituït de la seva seu, va ser confinat a Lió, on va passar la resta de la seva vida sota la custòdia de l’arquebisbe Leidrat i on morí el 818, aparentment sense haver renunciat als seus errors. Això és el que sembla deduir-se del testimoni d’Agobard de Lió, el qual va redactar, després de la mort de Fèlix, el Llibre contra el dogma de Fèlix bisbe d’Urgell.

L’eradicació de “la doctrina herètica dels hispans” (Alcuí), encomanada als arquebisbes Leidrat de Lió i Nebridi de Narbona, com també al monjo Benet d’Aniana, no sembla haver estat una tasca fàcil, però representava el primer pas cap a la integració definitiva de l’Església hispana a l’Església carolíngia. Això va significar, en primer lloc, la vinculació de les diòcesis catalanes, abans sotmeses a la seu metropolitana de Tarragona, a la metròpoli de Narbona. D’altra banda, aquella integració significava també l’acceptació del vast projecte reformador que s’havia iniciat a les regions centrals del regnum francorum (regne dels francs). Amb tot, la incorporació dels territoris que havien format part del regne visigot no va significar sempre una ruptura absoluta amb les tradicions toledanes, entre altres coses perquè aquestes van constituir una important aportació al desenvolupament de l’Església imperial. Una bona part dels grans prelats, protagonistes de la renovació eclesiàstica carolíngia, procedien de la Septimània i d’Hispània, i es poden considerar hereus d’aquelles tradicions. Cal esmentar, entre d’altres, Teodulf, el bisbe d’Orleans (c. 750-821), Benet (de nom Vítiza), l’abat d’Aniana (c. 750-821), Claudi, el bisbe de Torí (mort cap al 827), o Agobard, l’arquebisbe de Lió (c. 769-840). Gràcies a les contribucions personals d’aquests personatges es van incorporar a la cultura eclesiàstica carolíngia una part de les tradicions toledanes, i aquestes incorporacions poden referir-se tant a la litúrgia o la recepció del dret canònic visigòtic com a l’assimilació de l’obra d’Isidor de Sevilla. L’Església carolíngia, per tant, va ser receptora dels grans assoliments hispans, i en cert sentit es pot pensar que les iniciatives carolíngies no serien comprensibles sense aquestes adquisicions prèvies.

Els carolingis i les seves catedrals

Una de les principals característiques de les iniciatives carolíngies —la integració dels bisbes en les tasques del govern central i local— es materialitzà com un procés simultani a la reforma de la institució episcopal. Des de molt aviat els sobirans es van esforçar a fixar el que seria la posició dels bisbes en el si de l’Església carolíngia. Es definiren les relacions entre els bisbes i els seus metropolitans, l’autoritat dels diocesans sobre els monestirs va ser reforçada, es va regular la funció pastoral (ministerium pastorale) dels bisbes i se’ls va imposar la celebració regular de sínodes diocesans. Totes aquestes mesures intentaven potenciar el paper dels bisbes com a màxims garants de l’ortodòxia i de la disciplina eclesiàstica en el marc de les seves diòcesis i províncies.

La tasca de definir el paper del clergat catedralici i la seva relació amb el bisbe, la va iniciar Crodegang, bisbe de Metz (Lorena) (742-66) i estret col·laborador de Pipí el Breu. La seva regula (regla), redactada cap al 755, pretenia impulsar la reforma de la convivència canonical sota el signe de la vita communis (vida comunitària). La reforma impulsada per Crodegang no va sobrepassar, tanmateix, el marc local de la seva diòcesi de Metz, i no va ser fins al sínode que Lluís el Piadós manà celebrar el 816 a Aquisgrà que culminaren les iniciatives del bisbe franc en la fixació d’una regula única per al conjunt de l’ordo canonicus (orde canonical). Recorrent a la tradició patrística, les institutiones Aquisgranensis (institucions d’Aquisgrà) establiren els canonges seculars com a ordo diferenciat de l’ordo monasticus (orde monacal), enquadrat com a col·lectiu (capítol) dedicat al servei religiós a la catedral (i a les esglésies urbanes i suburbanes) i dotat de normes de vida específiques (en tot allò que feia referència a l’ascesi, les vestidures i el menjar, la possibilitat de disposar de propietats). La introducció de la vita canonica a les seus catalanes es produí una vegada consolidada la conquesta carolíngia. Amb tot, la iniciativa no era del tot nova. El IV Concili de Toledo del 633, presidit per Isidor de Sevilla, ja havia prescrit al bisbe i als seus clergues la vida comunitària a l’episcopium (palau del bisbe) de les esglésies catedralícies. La pràctica carolíngia tenia, doncs, els seus precedents. Amb tot, la iniciativa toledana estava dirigida principalment a garantir el celibat de bisbes i clergues, mentre que la iniciativa carolíngia volia garantir l’oració de les hores canòniques (officium canonicum) i assegurar la celebració de l’ofici diví. Aquesta concepció de la vida canonical s’imposava a les seus d’Urgell, Barcelona i Girona entre els anys trenta i vuitanta del segle IX; a Vic, seu restaurada amb posterioritat a les altres, s’imposà el 909.

Fins al segle X el bisbe va ser l’autoritat inqüestionada a la catedral: els canonges es limitaven a ser els seus auxiliars, exercint l’ardiaca i l’arxiprest com a càrrecs diocesans, és a dir, al servei del bisbe. És de la seu de Vic d’on provenen les primeres notícies sobre les modificacions que a mitjan segle X van experimentar les condicions de vida dels canonges catedralicis. A més de l’officium canonicum se’ls encomanaren tasques de caritat com ara l’acolliment de pelegrins i el rescat de presoners. Més rellevància tindria la qüestió del patrimoni catedralici. Des del segle IX s’havia començat a imposar l’existència d’un patrimoni capitular (mensa canonicorum), diferenciat del patrimoni reservat al bisbe (mensa episcopi). Amb tot, aquesta distinció no sembla que s’apliqués encara a les catedrals catalanes durant el segle X. Una excepció va ser Vic, on des del 956 s’imposà com a mesura per a impulsar la vida comuntària. Els indicis d’una separació formal de les dues mensas a les catedrals d’Elna (Rosselló), Barcelona, Urgell i Girona no es documenta fins al segle XI. Aquestes reformes anaren acompanyades de canvis més generals en l’organització del clergat catedralici. No es tractava de la introducció d’una nova regla, sinó d’una reforma de la vita canonica que, per diferents motius, no es considerava observada amb rigor. A la seu de Barcelona aquesta reforma es realitzà el 1009 sota la direcció del bisbe Aeci i amb el suport dels comtes. S’arribà així a la separació del patrimoni catedralici i, consegüentment, a una autonomia administrativa del capítol que es manifestaria en la lliure elecció de les dignitats de la congregado canonicorum (congregació canonical): abbates, prepositos, decanos, etc. Reformes similars es van dur a terme a Girona, Urgell i Elna entre el 1019 i el 1053. (Paral·lelament l’exemple catedralici s’imposà a les comunitats seculars que es trobaven arreu de Catalunya: Santa Maria de Besalú, Santa Maria de Manresa, Santa Maria de Solsona i Sant Vicenç de Cardona, etc.). La formació i consolidació d’un patrimoni canonical independent, i l’autonomia administrativa que resultaren de les reformes portaren a consolidar els càrrecs pròpiament canonicals que a partir d’aquest moment començaren a proliferar en les fonts contemporànies (sagristà, cantor, cabiscol, gramàtic, etc.). Un altre aspecte de les reformes empreses va ser la fixació del nombre de canonges en quaranta, fixació que es va realitzar el 1039 a la seu d’Urgell i el 1054 a la de Barcelona.

Les seus catalanes

La conquesta carolíngia va significar la restauració immediata d’una sèrie de bisbats com els d’Urgell, Elna, Girona i Barcelona. La restauració del bisbat d’Ausona en un nou emplaçament anomenat Vicus (Vic) no es produí fins a l’any 879, i el seu primer bisbe, Gotmar, va ser consagrat el 885. Desaparegueren, doncs, els antics bisbats visigòtics d’Ègara i Empúries, els quals quedaren integrats a la diòcesi de Barcelona i la de Girona, respectivament. Les zones septentrionals de l’antic bisbat de Lleida (Pallars, Ribagorça) es van vincular en un primer moment a la diòcesi d’Urgell. El 956, però, es creà per a aquestes un nou bisbat, el de Roda d’Isàvena.

Tots aquests bisbats de la Catalunya Vella havien format part de l’antiga província Tarraconense, però vist que la seu metropolitana de Tarragona restava des del 713 sota el domini dels musulmans, les seus catalanes van ser sotmeses pels carolingis a l’obediència dels arquebisbes de Narbona. Entre la metròpoli i les seus sufragànies s’establí, des d’un principi, una col·laboració estreta. En general els bisbes catalans van ser fidels al seu arquebisbe i van assistir regularment als sínodes provincials celebrats a Narbona. Malgrat tot, no van faltar els intents de restaurar l’antiga província metropolitana de Tarragona. Si l’extravagant intent de restauració fet per l’abat Cesari de Santa Cecília de Montserrat (Marganell, Bages) el 956 va ser el resultat d’ambicions personals d’un eclesiàstic, el següent intent va tenir una motivació marcadament política. El 970 el comte Borrell de Barcelona va anar a Roma per aconseguir el consentiment del papa per a restaurar la província Tarraconense. Joan XIII consentí el 971 a aquesta restauració de la província, tot i que la seva seu quedava traslladada a Vic. L’experiència, tanmateix, no va durar gaire, perquè el mateix any l’arquebisbe Ató fou assassinat per motius que es desconeixen, però que podrien estar relacionats amb la seva implicació en la iniciativa comtal. Sigui com vulgui, el seu successor, Fruia, va ser consagrat bisbe de Vic a la seu metropolitana de Narbona i va demanar la confirmació de la seva elecció a Roma. L’orde tradicional, fixat arran de la conquesta carolíngia, quedava així restablert.

L’intent de crear un arquebisbat sota el control de la casa comtal de Barcelona, com el que dugé a terme el comte Borrell, s’ha d’interpretar, sobretot, en un context de competències entre els blocs polítics (cases comtals) que es van anar consolidant en el transcurs del segle X a la Septimània. Enfront dels comtes de Barcelona-Girona-Osona (i Urgell), hi havia els comtes de Rosselló-Empúries, de Cerdanya-Besalú i de Pallars-Ribagorça, governant entitats cada vegada més autònomes envers els reis de la Francia occidentalis, però també cada vegada més sotmeses a l’hegemonia de la casa de Barcelona. En aquest sentit, el projecte de restaurar la metròpoli de Tarragona corresponia a un esforç de dotar una regió que s’anava organitzant políticament a partir d’aquesta hegemonia dels comtes de Barcelona amb una organització eclesiàstica pròpia, que, a més, aquests controlaven en gran part, ja que tres dels sis bisbats catalans els pertanyien. En aquest sentit no pot sorprendre que per al comte de Barcelona “la possessió d’una seu metropolitana era considerada com una de les empremtes de la sobirania” (Michel Zimmermann). L’intent de Borrell, que s’anomenà duc de la Gòtia, era una manera de prolongar l’hegemonia política en el control del conjunt de les seus catalanes.

Els bisbes i els seus comtes

El control dels bisbats va ser sempre un dels objectius essencials dels representants del poder polític. La solidesa del règim depenia d’una col·laboració estreta entre comtes i bisbes, col·laboració que reproduïa a escala més modesta la que havien promogut els carolingis. Amb la creixent sobirania guanyada pels comtes catalans, aquests assumiren la facultat d’ocupar els bisbats amb els candidats que els semblaven més apropiats. Aquest control es podia exercir mitjançant l’ocupació simoníaca de les seus episcopals: és a dir, la compra indissimulada del càrrec. Però la instal·lació d’un candidat en una seu no depenia d’aquest recurs. Els comtes que tenien alguna seu als seus comtats havien heretat dels emperadors un dret que els reservava l’última decisió quant a l’ocupació d’una seu episcopal. Aquest dret, anomenat episcopatus, que formava part dels drets que definirien la sobirania comtal, es concretava en l’electio i la vestitio, és a dir, el consentiment del comte a l’elecció i la investidura del bisbe, i en la facultat d’exigir donatius (dona, spolia).

És cert que es procurava respectar formalment les normes canòniques —elecció pel populus i el clero, i consagració per l’arquebisbe i els bisbes provincials—, però la realitat era que no hi havia cap possibilitat d’imposar un candidat sense el consentiment comtal. La pràctica de les nominacions, però, no estava exempta de tensions entre les famílies dirigents. En part, aquestes tensions resultaven d’una geografia diocesana que no coincidia sempre amb la geografia política dels comtats. Els comtes de Barcelona controlaven tres seus episcopals: Barcelona, Girona i Vic, que aproximadament coincidien amb els límits dels seus comtats. Els comtes d’Urgell disposaven de la seu d’Urgell, però una part de la diòcesi estava formada pel comtat de Pallars. La seu d’Elna s’estenia als comtats de Rosselló, Conflent i Vallespir, però era controlada per les cases comtals d’Empúries i de Rosselló. Aquest control seria compartit fins al final del segle X per ambdues cases, que hi van instal·lar regularment alguns dels seus membres. La posterior competència entre aquestes cases va propiciar la intervenció dels comtes de Cerdanya, els quals arribaren a ocupar la seu d’Elna amb Berenguer I (993-1003) i Berenguer III (1035-53). Però des del 1053 van ser els comtes d’Empúries els qui tornaren a imposar el seu control sobre els nomenaments a la sedis Elenensis.

També hi havia comtes que no disposaven de cap bisbat, i alguns d’aquests no dubtaren a promoure’n la creació de nous. Els comtes de Pallars i Ribagorça van intentar en dues ocasions la creació d’una diòcesi per als seus dominis pertanyents al bisbat d’Urgell. El primer intent, del final del segle IX, d’assolir la creació d’una seu per al Pallars va fracassar. Més èxit va tenir el 956 la iniciativa del comte Ramon II de crear un bisbat a Roda d’Isàvena, tot i que aquesta seu va restringir el seu àmbit a la Ribagorça (excloent-hi el Pallars). Un intent similar va ser experimentat pels comtats de Besalú i Cerdanya, que depenien eclesiàsticament dels bisbats d’Urgell, Vic, Girona, Elna i Narbona. Per posar remei a aquesta situació i “adaptar la geografia eclesiàstica a la política” (Ramon d’Abadal), el comte Bernat Tallaferro va crear el 1017, amb el suport del papat, un bisbat propi per als comtats de Besalú i Cerdanya. Aquest bisbat va encomanar-lo al seu fill, Guifré. Però malgrat l’èxit inicial, l’intent va resultar un fracàs. Més endavant, els comtes de Cerdanya van renunciar a la creació d’un bisbat propi i es van limitar a desenvolupar una política dirigida a accedir al màxim de seus possibles. Entre el final del segle X i mitjan segle XI els comtes de Cerdanya i Besalú van aconseguir posar set dels seus fills als bisbats de la província. L’inici d’aquesta política, l’havia fet Miró, bisbe de Girona (970-84). Anys més tard, el seu germà Oliba Cabreta va instal·lar el seu fill Berenguer a Elna (993), i un altre, Oliba, a la seu de Vic (1018). Vers el 1013 Guifré II de Cerdanya va pagar al vescomte de Narbona i al comte de Roergue cent mil sous per obtenir l’arquebisbat de Narbona per al seu fill Guifré. Aquest, una vegada arribat al càrrec, comprà el bisbat d’Urgell per al seu germà Guillem (1041), mentre que un altre germà passava a ocupar successivament els bisbats d’Elna (1035) i Girona (1052). Guifré, un fill del comte Bernat Tallaferro, arribà a ser bisbe de Carcassona (1031) després d’haver estat titular de l’efímera seu de Besalú. Però malgrat la seva espectacularitat, aquest acaparament de càrrecs episcopals no va ser més que un fet temporal, ja que només al bisbat de Vic el bisbe Oliba va ser succeït pel seu nebot, Guillem de Balsareny.

És evident que no cal insistir en el fet que, socialment, els bisbes procedien gairebé sempre de les famílies de l’aristocràcia. Com es pot observar, algunes famílies comtals s’esforçaren a instal·lar els seus fills en una seu. Altres, en canvi, com la família comtal de Barcelona, van preferir aliats segurs més que no pas els fills o els parents més propers (excepcions com el bisbe Pere de Girona, fill del comte Roger I de Carcassona i germà de la comtessa Ermessenda tan sols confirmen la regla). Nombrosos prelats procedien de famílies vescomtals o vicarials. A la família dels vescomtes de Barcelona pertanyia el bisbe Guislabert de Barcelona. Els vescomtes d’Osona, els Cardona, van orientar els seus esforços cap a la seu d’Urgell. Allí van haver de fer front a la competència dels vescomtes de Conflent i dels comtes de Cerdanya i de Pallars. De famílies vicarials descendien, entre altres, els bisbes d’Elna Oliba de Besora i Berenguer de Gurb, i el bisbe de Vic Guillem de Balsareny.

La competència entre aquestes famílies per instal·lar un fill en un bisbat va fer difícil la perpetuació en el càrrec dels descendents d’una mateixa família. És per això que no van existir “dinasties episcopals”, i com a màxim es pot observar una successió oncle nebot que, a més, no va deixar de ser excepcional i rarament immediata. Per a preparar-se com a candidats, els fills de l’aristocràcia eren ingressats al capítol. Si bé el fenomen del bisbe abat (el bisbe que en el moment de ser elegit per a aquest càrrec era abat d’un monestir i que ho continuava sent després de la seva elecció) era un fenomen estès a Catalunya (Oliba de Vic n’és un exemple), els bisbes normalment es reclutaven de la comunitat de canonges catedralicis. El bisbe procedent del palacium imperial, és a dir, format a la cort i nomenat pel sobirà, no deixava de ser un fenomen específicament carolingi. A la regió catalana els últims exemples en aquest sentit van ser Frodoí de Barcelona i Wigó de Girona. Els comtes i l’aristocràcia s’acontentaren normalment a promoure l’accés dels seus fidels i parents als capítols catedralicis, on s’esperava que fessin carrera. Els candidats, abans de ser bisbes arribaven, així, a ser dignataris de la comunitat canonical (ardiaca, sagristà o prebost).

La implantació del monacat benedictí

Monestirs als segles IX i X.

El monaquisme visigòtic havia prolongat una tradició que arrencava de la cristianització d’Hispània al segle IV. Com en altres parts, aquest monaquisme manifestava tendències diverses: unes vers l’eremitisme, practicant la vida contemplativa, altres vers el cenobitisme, duent a terme una vida més activa. Hi havia comunitats vinculades a les seus episcopals i als centres urbans, i d’altres que es distanciaven voluntàriament del món. Tampoc no faltava una tendència intermèdia com la que proposava Isidor de Sevilla (Regula Isidori). En realitat, la comunitat de monjos i el seu abat adoptava de manera autònoma les seves formes de convivència, recollint i seguint normes diverses com les que provenien d’Agustí d’Hipona, Honorat de Lerins o Cesari d’Arle. Si hi va haver una difusió més àmplia d’unes normes de vida cenobítica, va ser a causa de la vinculació que diferents comunitats van sentir envers una finalitat o un pare comú. Va ser aquest el cas del monaquisme que, inspirat en el rigor i l’ascetisme de tradició oriental (Antoni d’Egipte, Pacomi, Basili de Cesària), van propugnar Martí i Fructuós de Braga (Regula monachorum, Regula communis).

Els trasbalsos polítics del segle VIII van afectar greument aquests establiments cenobítics, fet que es pot atribuir a la seva deficient integració en l’organització diocesana. Una possible supervivència de cenobis visigòtics tan sols es pot observar a Santa Maria i Sant Pere de Taverna (Seira, Aragó) i Santa Maria d’Alaó (Ribagorça), i també a Sant Serni de Tavèrnoles, Sant Climent de Codinet i Sant Andreu de Tresponts (totes tres a l’Alt Urgell). El ressorgiment de la vida monàstica es produí tan sols després de la conquesta carolíngia, és a dir, en un nou marc eclesiàstic i amb unes pautes profundament renovades sobre la base del benedictisme.

La reforma de les condicions de vida de les comunitats cenobítiques havia estat un dels objectius que centraven els esforços dels carolingis. Igual que a Hispània, també a la Gàl·lia i a Itàlia hi havia cenobis que seguien regles d’origen divers i de difusió més o menys àmplia. Enfront d’aquesta varietat es va formular el projecte de promoure la regla benedictina a la categoria de regla única per al conjunt dels monestirs masculins i femenins de l’Imperi. Els grans protagonistes d’aquest projecte van ser Lluís el Piadós i, sobretot, Benet d’Aniana (720-821), fill del comte de Magalona, d’origen visigot. La seva opció per la regla de Benet de Núrsia (després de les experiències d’una vida dedicada a l’anacoresi i a un cenobitisme inspirat en Pacomi i Basili) portà Benet a una intensa activitat reformadora, al llarg de la qual, i com a abat d’Aniana (Montpeller), assolí implantar l’observança benedictina en un gran nombre de monestirs de Septimània i Aquitània. Influent conseller de la cort imperial, Benet gaudí del suport de l’emperador per a estendre la reforma benedictina a tot l’Imperi. Un seguit de sínodes (816, 817 i 818/819) van consagrar definitivament el principi d’una regula per al conjunt de l’orde monàstic, convertint la regla benedictina en la regla a aplicar en els monestirs de l’Imperi i en la més difosa de la cristiandat llatina. Amb tot, la seva implantació no deixà de ser un procés gradual. A les terres catalanes, concretament, es poden observar fins al segle X pràctiques que podrien interpretar-se com una pervivència del cenobitisme visigòtic, sobretot a les valls pirinenques del Pallars, la Ribagorça i, possiblement, l’Urgell, especialment als monestirs de fundació particular. No obstant això, és important retenir que aquestes possibles pervivències es limitaren a l’àrea pirinenca i no sembla que s’haguessin mantingut amb posterioritat a l’any mil.

Els primers monestirs catalans

Els primers monestirs catalans van ser gairebé tots fundacions d’època carolíngia (si es deixen de banda els possibles relictes del cenobitisme visigot). Sota els regnats de Carlemany i Lluís el Piadós iniciaren el seu camí monestirs com Santa Maria d’Arles del Tec (Vallespir), Sant Esteve de Banyoles (Pla de l’Estany), Sant Martí de les Escaules (Alt Empordà), Santa Maria de Gerri (Pallars Sobirà), Sant Vicenç d’Oveix (Pallars Sobirà), Sant Miquel de Cuixà (Conflent), etc. Algunes d’aquestes fundacions foren degudes a una iniciativa episcopal. Ja abans del 814 un precepte de Lluís el Piadós concedia al bisbe Possedoni d’Urgell “terres ermes per a construir monestirs i congregar-hi monjos”. Possiblement va ser aquesta iniciativa episcopal, promoguda pel sobirà, la que va estar en l’origen no sols de fundacions com ara Lavaix (Alta Ribagorça) i Ovarra (Baixa Ribagorça), sinó també del ressorgiment de monestirs com Alaó i Taverna. Una vegada en funcionament, se suposava que aquests monestirs havien d’assolir la independència de la inicial subjecció episcopal. Tanmateix, la majoria dels primers monestirs van ser fundacions fetes per iniciativa particular. Un grup d’homes religiosos, desitjosos de portar en comú una vida dedicada a la perfecció evangèlica, s’instal·laven en terres ermes, construïen una església i la dotaven amb els seus béns. Molts d’aquests fundadors eren immigrants procedents de l’Àndalus, potser comunitats cenobítiques ja consolidades, que s’establiren en terres cristianes amb els seus homes lliures i els seus esclaus. Així, per exemple, Àtala i Agobard, que cap al 780 arribaren al pagus de Peralada amb els seus “serfs i homes lliures”. El seu projecte, però, va fracassar, la qual cosa els portà cap a l’Aude, on fundaren Sant Policarp de Rasès. Més èxit va tenir l’abat Castellà, el fundador d’Arles, que també havia vingut amb els seus monjos des d’Hispània.

Les fundacions de monestirs es continuaren produint durant la resta del segle IX, tant per immigrants com per individus naturals del país. Amb tot, resulta evident que el moviment s’havia estancat des de la mort de Lluís el Piadós. Monestirs com Santa Cecília d’Elins (Alt Urgell), Sant Julià del Mont (Garrotxa), Sant Pau de Fontclara (Baix Empordà), Sant Aniol d’Aguja (Garrotxa), no tingueren la solidesa de les primeres fundacions i, si no van desaparèixer, foren finalment vinculats com a filials a un o altre dels monestirs consolidats. L’impuls monàstic català se sostindria des d’ara sobretot gràcies a les fundacions realitzades sota el patrocini comtal, que es portaren a terme al final del segle IX (Santa Maria de Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, al Ripollès) i a mitjan segle X (Sant Pere de les Puelles, al Barcelonès, Santa Cecília de Montserrat, al Bages, Sant Pere de Camprodon, al Ripollès, Sant Pere de Roda, a l’Alt Empordà). Pel que fa a les fundacions fetes pels membres de l’aristocràcia curial (Sant Benet de Bages, Sant Miquel del Fai, al Vallès Oriental) pot pensar-se en una imitació de les iniciatives comtals.

Gran part d’aquests monestirs, sobretot els de fundació particular, no deixaren de sol·licitar garanties als sobirans carolingis i als seus representants (els comtes de Tolosa, en el cas dels monestirs dels comtats de Ribagorça i Pallars). Mitjançant aquests preceptes els sobirans autoritzaven la fundació i la sotmetien a la seva protecció. Per garantir la continuïtat de la comunitat i la consolidació del seu patrimoni li confirmaven la possessió de les terres on s’havia edificat el cenobi i li’n concedien d’altres. A més, els atorgaven la immunitat de la mateixa manera que “als altres monestirs del nostre regne”, però mai no els alliberaren de l’autoritat episcopal, fet pel qual les comunitats monàstiques restarien sotmeses a l’obediència del seu bisbe.

Interior de l’església del monestir de Sant Miquel de Cuixà, segle X.

ECSA / Rambol

En els preceptes atorgats pels carolingis es troba, doncs, una definició de les relacions que els monestirs catalans devien mantenir amb els seus comtes i bisbes. Pel que fa a les relacions amb els comtes, la sobirania política d’aquests els va portar a exercir una tutela, tant sobre els monestirs reials que havien rebut privilegis d’immunitat com sobre les fundacions comtals. Sobretot en el cas d’aquests últims, van actuar sempre en funció dels seus interessos momentanis. L’accidentada història del monestir comtal de Sant Joan de les Abadesses n’és un exemple. Malgrat les garanties atorgades pels preceptes carolingis pel que feia a la lliure elecció de l’abat per la comunitat de monjos, la intervenció dels comtes a l’hora d’elegir els abats i les abadesses era indissimulada. Però també cal dir que aquesta intervenció era acceptada i en ocasions cercada. Així, Protasi, el fundador de Cuixà, la demanà expressament al comte Miró (878), atribuint-li el paper de garant de la recta vida monàstica i responsable de la instal·lació d’un abat idoni. Aquesta tutela es va conèixer al segle XI com l’abbatia, terme que expressava un dret de sobirania comtal equiparable a l’episcopatus.

Les noves orientacions

Les reformes monàstiques dels segles X i XI, a diferència de les iniciatives carolíngies (tot i ser-ne la prolongació), es realitzarien en el marc de congregacions, un fenomen que Benet d’Aniana no havia considerat sinó marginalment, i que es desenvolupà amb plenitud a l’abadia borgonyona de Sant Pere de Cluny. La penetració cluniacenca al Llenguadoc començà amb la fundació de Sant Pere de Lesat (Foix) com a monestir vinculat a Cluny (940). D’aquí, l’esperit reformador arribà a Catalunya quan l’any 965 el comte Sunifred de Cerdanya instituïa l’abat de Lesat, Garí, com a abat de Sant Miquel de Cuixà. Això significava el naixement d’una mena de congregació dirigida per Garí, a qui, anys més tard, succeí l’abat Oliba de Cuixà i Ripoll, i que es va estendre a nombrosos monestirs de Catalunya (Ripoll, Canigó, Roda) i del Llenguadoc meridional (Mas Granièr, Sant Hilari de Carcassona, Alet). No sembla, tanmateix, que això hagués donat lloc a una renovació cluniacenca pròpiament dita dels monestirs catalans, i no hi ha cap indici d’un vincle material o espiritual amb l’abadia de Sant Pere (aquests vincles, en canvi, sí que es constaten amb diferents monestirs italians). En el cas dels monestirs catalans es podria fer un paral·lelisme amb les comunitats que, inspirades en l’exemple cluniacenc, no van arribar a vincular-se a l’abadia borgonyona (Fleury, Montmajour o Sant Víctor de Marsella). Però a diferència d’aquestes, la cohesió de la congregació dirigida per Garí i Oliba des de Lesat i Cuixà es mantingué no mitjançant una consuetudo (regla) comuna, sinó gràcies a un vincle espiritual que imposà l’esforç personal d’un prelat com fou Oliba. Així s’explica que la mort de “l’eximi pare de moltes abadies” signifiqués la desintegració de la congregació. La importància, però, de les iniciatives de Garí i Oliba rau a en el fet d’haver iniciat un projecte que combinava reforma i congregació, i que al segle XI es desenvolupà plenament, amb el suport de papes i comtes, sota la direcció d’abadies com Santa Maria de la Grassa (Llenguadoc) o Sant Víctor de Marsella.

El moviment reformador del monaquisme català es manifestaria amb major força en un altre aspecte: la submissió, per iniciativa pròpia, dels monestirs a l’autoritat de la càtedra de Pere, una orientació cap a Roma que no deixa d’evocar les seves premisses cluniacenques, en el sentit que, tant aquí com allà, hi havia un esforç per assentar, segons Ramon d’Abadal, “la independència de les fundacions religioses”. El viatge que el monjo Sunyer de Cuixà va fer a Roma l’any 950 per demanar una butlla per al seu monestir representava el punt de partida: era la primera butlla que obtenia un monestir català del papa. Per aquesta, Cuixà obtenia d’Agapit II uns privilegis equiparables als que havia obtingut un any abans Sant Pere de Cluny. El 993 aquests privilegis s’estenien als cinc monestirs de la congregació de Garí. Però, ja abans de l’any mil, aquesta orientació cap al papat s’havia imposat en altres monestirs catalans.

L’impuls immediat d’aquest apropament al papat protagonitzat pels monestirs catalans seria, en part, el resultat d’una nova constel·lació política que començà a perfilar-se al final del segle IX, amb la consolidació de l’autonomia dels comtats catalans enfront del regne de la Francia occidentalis. El preu seria un allunyament cada vegada major del poder protector dels reis. Així, no pot sorprendre que, al mateix temps que des de la segona meitat del segle X es multiplicava el nombre de prelats i comtes que viatjaven a Roma, s’anés imposant la idea d’una protecció papal sobre els comtats catalans. Les conseqüències foren significatives, i no tan sols en l’aspecte polític, ja que es manifestà igualment en les iniciatives esmentades una tendència cap a una creixent acceptació del primat papal, acceptació que, a diferència de l’Església anglosaxona i franca, l’Església toledana havia evitat considerar. Amb tot, “no es tracta encara enlloc d’una espontània intervenció de Roma en les qüestions religioses internes del país, sinó de la creixent bona voluntat de la Cúria romana en acordar tot ço que allí es desitja”, tal com diu Paul Fridolin Kehr.

L’Església catalana acudia al papat per cercar protecció, per demanar consell i solució als seus problemes i, sobretot, per recaptar butlles que li confirmaven i concedien béns i drets. D’aquesta manera els diplomes reials, cada vegada menys eficaços, donaren pas a les butlles pontifícies. Aquestes butlles van ser recaptades tant per les catedrals com pels monestirs. Però foren sobretot aquests últims els que major interès van manifestar en l’obtenció d’aquestes butlles. Entre el final del segle X i el començament del segle XI un gran nombre de monestirs quedaren d’aquesta manera sotmesos (en graus diversos) a la protecció pontifícia (de vegades amb el consentiment exprés dels seus fundadors laics). Això no va deixar de tenir efectes sobre l’organització interna de l’Església. Cada vegada més freqüentment els monestirs van rebre del papat l’exempció parcial o total, la qual cosa significava sostreure la comunitat beneficiada de la jurisdicció del seu diocesà. Quan l’any 1011 l’abat Oliba obtingué de Sergi IV l’exempció per als seus monestirs de Cuixà i Ripoll, aquesta s’estenia als aspectes següents: l’abat podia elegir el bisbe que havia de donar els ordes sagrats als monjos clergues; els monjos i l’abat no podien ser obligats a assistir als sínodes diocesans; el bisbe no podia proclamar l’interdicte sobre el monestir o les seves esglésies; la comunitat podia acollir a missa un excomunicat, i finalment, ningú no podia interferir la lliure elecció de l’abat pels monjos. Amb l’exempció el poder dels bisbes sobre els monestirs de la seva diòcesi es veia, per tant, sensiblement retallat. Com diu Ramon d’Abadal, “les butlles tendien a fer dels monestirs uns centres independents, exempts de cara als bisbes, immunes de cara a les autoritats civils”.

Les parròquies rurals

La difusió del cristianisme als àmbits rurals de l’antiga Hispània va ser un fenomen de l’època romana tardana i visigòtica, que es va traduir, des dels segles IV al VII, en una multiplicació d’esglésies i oratoris als vici i villae. En aquests llocs de culte, la conquesta musulmana sembla que no tingué efectes excessivament negatius, almenys pel que fa a la major part de la Catalunya Vella. En general, les esglésies rurals foren mantingudes per les poblacions que van romandre al territori, i molt aviat després de la conquesta cristiana sembla que es produí una nova multiplicació d’aquestes esglésies. Possiblement hi va haver esglésies en àrees molt concretes, com la plana de Vic o les valls de la Ribagorça, que resultaren més afectades pels esdeveniments militars. Arreu no manquen, fins al començament del segle XI, les notícies d’esglésies “destruïdes per atacs dels pagans”. Però ni tan sols a les àrees més afectades s’ha de pensar en un abandó massiu de les esglésies rurals, sinó més aviat en una desintegració de l’organització diocesana. Consegüentment, els esforços de comtes i prelats es van centrar sobretot en la reimplantació d’una organització eclesiàstica, assolida amb la instal·lació dels bisbats de Vic i Roda.

Consagració d’esglésies a Catalunya abans de l’any 1000.

La definició de la xarxa diocesana catalana a mitjan segle X va precedir en el temps els importants canvis en els nivells més bàsics de la societat cristiana. La parròquia rural es va configurar, en el trànsit del segle X a l’XI, seguint un procés que va comportar que una sèrie d’esglésies es configuressin com a centres que, servits per un sacerdot propi, assumissin funcions culturals sobre els habitants de districtes estables i coherents. Vers mitjan segle XI va quedar definida en bona mesura la xarxa parroquial de les diòcesis catalanes. S’observa que en conjunt es tractava d’una xarxa notablement densa, sobretot a les planures i a les valls muntanyenques, és a dir, a les terres més dinàmiques demogràficament i econòmicament.

Els districtes parroquials no existien als segles IX i X. Fins aleshores era tradició determinar l’àrea d’influència d’una església d’acord amb les unitats d’hàbitat que li eren vinculades: tal villa o villar pertanyia a tal ecclesia. En la definició dels districtes fixos hi va haver dos factors que van influir. El primer va ser la introducció del delme, realitzat en el context d’una preocupació dels sobirans i els bisbes carolingis per dotar les esglésies rurals d’un patrimoni mínim. La creació de la parròquia responia, en aquest sentit, a la necessitat de definir el terme d’on una església podria recaptar el delme. El segon factor era d’índole cultual. En el marc d’una litúrgia ritualitzada i clericalitzada es van anar desenvolupant vincles cada vegada més estrets entre l’església i els fidels d’un territori determinat. L’assistència a la missa dominical es va convertir en obligatòria, i la sepultura es realitzava al cementiri annex a l’església rural. A més, s’imposà la norma que la sepultura s’havia de fer al cimiterium de l’església a la qual es pagava el delme. La parroquialització resultava, en aquest sentit, d’una necessitat de garantir la realització de les diferents funcions cultuals d’una església (missa, sagraments).

Les funcions no cultuals que exercia l’església parroquial eren, d’altra banda, gairebé tan importants com les seves funcions cultuals. L’església era un indret on es produïen els més diversos esdeveniments de la vida social: a les portes s’hi celebraven els judicis, s’hi pactaven les transaccions i s’hi redactaven els documents. L’interior o els voltants eren utilitzats per a emmagatzemar el gra o el vi. Aquesta enumeració no és exhaustiva, però confirma el fet que l’església realitzava, en l’àmbit local, un paper essencial com a centre de funcions tant de culte com socials. Malgrat la resistència a acceptar aquesta plurifuncionalitat (observable ja als concilis i capitulars episcopals de l’època carolíngia), l’església, sobretot si es tractava de la parròquia, fou sempre, durant els segles medievals, alguna cosa més que un lloc dedicat al culte: era un punt de referència essencial de la vida social i el factor que amb major força cohesionava la comunitat camperola d’un territori.

L’organització de la parròquia

Al capdavant dels parroquians hi havia, com a responsable de la seva salut espiritual, el sacerdot parroquial (sacerdos, presbiter). Les reformes carolíngies no eludiren aquells simples sacerdots o comunitats de sacerdots que s’encarregaven de les petites esglésies rurals on es reunien els fidels per escoltar l’ofici diví (enllaçant així amb iniciatives de l’Església visigòtica). A aquests sacerdots, se’ls va imposar uns coneixements (llatí, litúrgia, dogma) i aptituds (disciplina) mínims per a exercir el ministeri sacerdotal. Resulta difícil establir l’èxit d’aquestes iniciatives. A la Catalunya dels segles medievals hi havia sacerdots que eren analfabets. Altres tenien concubines i fills als quals transmetien el seu patrimoni. Això no ha de sorprendre ningú, ja que socialment la major part d’aquests sacerdots procedien de les elits camperoles locals i, en molts aspectes, compartien les aspiracions del medi social del qual provenien. Eren homes que havien fet fortuna comprant i acaparant terres o actuant com a prestadors. La seva formació havia tingut lloc probablement a la mateixa església parroquial, i de vegades era el mateix oncle qui els havia transmès el càrrec. Però la seva formació, tan rudimentària com es vulgui, el seu prestigi com a encarregat del culte i el seu estatus social, els distingia de la gran massa camperola. No en va eren, en general, de les poques persones d’una parròquia que sabien llegir i que estaven en condicions de redactar en llatí els testaments i les compravendes, que podien exercir com a mediadors en els plets o com a portaveus dels interessos de la col·lectivitat local en els litigis que els enfrontaven amb els poderosos.

Les autoritats laiques i eclesiàstiques eren conscients de la necessitat de proporcionar als sacerdots de les esglésies rurals uns recursos adequats que els permetessin acomplir el seu ministeri. Els cànons exigien que tota església, abans de ser consagrada, havia de tenir la seva dos: una dotació material que en garantís la viabilitat com a centre cultual. Aquesta dos configurava el patrimoni d’una església parroquial, formada, en primer lloc, pels ingressos eclesiàstics: les decimas i primicias, imposicions proporcionals sobre la producció agrícola i ramadera, que en el marc d’una parròquia s’exigia a “tots els homes que treballaven dins del seu terme”. A aquests cal afegir les oblationes, les ofrenes aportades regularment pels fidels a l’església en la celebració de la missa, i els altres serveis eclesiàstics pagats al sacerdot (sepulturas, cimiteriis, salis pace, baptisteriis, nuptiis, etc.). El segon component important del patrimoni d’una església rural, el representaven els béns immobles i els drets. Aquest conjunt de “predis i possessions” podia ser certament ampli. Això ja es pot observar al segle X, quan una sèrie de notícies relatives a la dotació d’una església permet veure les nombroses propietats que li eren transferides en ocasió de la seva consagració: l’església de Sant Sadurní de la Roca (Vallès Oriental), per exemple, rebia l’any 932 onze parcel·les de terra i nou de vinya de part dels seus parroquians. Un altre element del patrimoni de cada església parroquial era el seu tresor, és a dir, entre altres, tots aquells objectes de valor que el ritual catòlic prescrivia per a la celebració adequada de la litúrgia (vestidures, calces, llibres, etc.).

Aquest patrimoni, més o menys notable segons els casos, no tenia altra finalitat que posar l’església en condicions d’acomplir les seves funcions cultuals envers els fidels. La preocupació per la salut espiritual d’aquests no havia quedat al marge de les iniciatives reformadores carolíngies, i en nombrosos capitulars els sobirans i els bisbes tractaren de l’educació espiritual dels fidels. Però no sempre els parroquians acceptaven un paper passiu, i així s’esforçaven per dotar materialment l’església mitjançant donacions de terres o de certes quantitats de bestiar, diners o productes agrícoles (cereals, vi, oli). Es tractava de donacions pietoses, de vegades expressament destinades a dir misses per les ànimes del donador i dels seus parents. Els parroquians s’encarregaven també de la construcció de l’església, ja fos mitjançant les seves elemosinae (almoines) com amb l’aportació del seu treball. Són múltiples les notícies de boni homines (homes bons) que conjuminaven els seus esforços per edificar i restaurar la seva església. D’aquesta manera moltes de les esglésies “velles i petites”, fetes de pedres travades amb fang, van ser substituïdes, des dels segles X i XI, per altres de més amples i sòlides fetes de pedres travades amb morter de calç. Una vegada consagrada l’església amb el concurs dels parroquians, aquests continuaren ocupant-se del manteniment, participant en l’elecció del sacerdot i en l’administració de la parròquia. El 857 els habitants de Campelles (Ripollès), un cop edificada l’església, van rebre del bisbe la facultat (“ad clericum elegendum vel ad continendum”) d’elegir i mantenir el clergue. Els parroquians, per altra part, no deixaren d’intervenir en tots els assumptes que afectaven el patrimoni de l’església, donant, per exemple, el seu consentiment a les transaccions fetes pel sacerdot quan aquestes afectaven el patrimoni de l’església.

Esglésies, bisbes i senyors

Les esglésies de la diòcesi, membres d’un sol cos simbòlic, estaven sotmeses a l’obediència i la vigilància pastoral del bisbe. Aquest era “senyor i governant” de les esglésies de la seva diòcesi, i com a tal li pertanyien tota una sèrie de prerrogatives: la consagració de les esglésies, l’absolució dels penitents, l’ordenació dels sacerdots. El bisbe s’encarregava així mateix de la vigilància de la integritat de les seves esglésies, de garantir-los els drets i el patrimoni, i de protegir-les contra tot tipus de violència i usurpació. Per això disposava d’un tribunal catedralici en el qual jutjava les infraccions comeses contra les seves esglésies. Atès el cas, corresponia al bisbe llançar l’excomunió contra els rapaços o bé proclamar l’interdicte sobre les esglésies de la diòcesi.

Per a l’acompliment rutinari de les seves funcions el bisbe disposava, d’una banda, de les visites pastorals, i de l’altra, dels sínodes diocesans, celebrats dues vegades l’any, i les resolucions dels quals els sacerdots estaven obligats a complir. De la mateixa manera que estaven obligats a pagar els diversos censos i redditos, resumits com a “servei episcopal”. S’incloïa el tributum sinodalem, un cens en diners o espècie que es pagava amb ocasió dels sínodes diocesans; però també el tertium, és a dir, el dret episcopal (heredat de la canonística visigòtica) sobre la tercera part dels rèdits de les esglésies de la seva diòcesi, dret que sembla convertir-se al segle XI en un cens de taxa fixa (tertiale censum) fet efectiu en espècie. Aquestes obligacions dels sacerdots de les esglésies rurals envers els seus bisbes no deixaren de donar lloc a abusos per part d’aquests. Això és almenys el que indica un precepte expedit el 844 per Carles el Calb a petició dels sacerdots de la Septimània, on es delimitaven els drets episcopals com el dret d’alberg durant la visita pastoral, el censum o el synodum. Cal dir, tanmateix, que el conjunt de drets pesava tan sols sobre una part de les esglésies d’una diòcesi, concretament sobre aquelles que estaven sotmeses a la seu de manera directa. N’hi havia, però, d’altres que només hi estaven sotmeses de manera indirecta: eren les anomenades esglésies pròpies.

Una església pròpia era aquella església parroquial o sufragània que, independentement de l’autoritat pastoral exercida pel bisbe, formava part del patrimoni de persones més o menys benestants o d’una comunitat religiosa, les quals les havien edificat sobre les seves terres alodials. De vegades es tractava de simples sacerdots, com aquell Deudonat que cap al 900, i com a constructor de l’església de Guils (Cerdanya), imposava el seu nebot com a sacerdot. En tots el casos aquestes esglésies estaven (in subiectione o subdicione) sota el control d’un propietari, per tant, en la seva obediència. Es tractava d’un fenomen antic, que ni les actes conciliars visigòtiques ni els capitulars carolingis no van qüestionar. Fins i tot es pot suposar que fos encoratjat per l’Església perquè contribuïa a la major difusió del cristianisme en els àmbits rurals. Durant el segle X i fins a mitjan segle XI les esglésies propietat de laics i religiosos eren un fenomen corrent i acceptat per la societat. Les múltiples notícies d’alienacions o transmissions hereditàries d’esglésies en són un testimoni.

Per a regular l’estatus d’aquestes esglésies es va recórrer als cànons visigòtics, i fins a mitjan segle XI es mantingué la norma que atribuïa al propietari el dret de protegir la seva església i vigilar-ne la integritat i la correcta gestió del seu patrimoni. Aquest dret posava en les seves mans la presentació d’un sacerdot (idoni), encomanava la dotació de l’església i li concedia un dret de participar en els ingressos d’aquesta. Al bisbe corresponia, per la seva part, ordenar el sacerdot i vigilar que acomplís correctament el seu ministeri. No es tractava, doncs, d’un dret de propietat en el sentit estricte, sinó més aviat d’un dret de patronatge. Certament hi degueren haver abusos: el límit entre protecció i espoliació d’una església podia fàcilment ser traspassat. Això explicaria, en part, perquè a la segona meitat del segle XI s’inicià una ofensiva per part de l’Església per redefinir els drets que tenien els propietaris sobre les esglésies i el seu patrimoni, ofensiva que va afectar sobretot les esglésies que pertanyien al domini dels laics.

Amb tot l’església pròpia no deixava de ser un problema relatiu. Segurament el bisbe i el capítol controlaven el major nombre d’esglésies d’una diòcesi. D’altra banda, hi va haver una tendència per part dels propietaris laics a renunciar a les seves esglésies en favor d’un establiment eclesiàstic. Es tracta d’una tendència que es prolongà des del segle X fins al XII, i que va afavorir especialment determinats monestirs. El problema de l’església pròpia passaria així a ser cada vegada més el problema de les esglésies monàstiques. A la diòcesi de Barcelona, deixant de banda la seu catedralícia, l’establiment eclesiàstic propietari del major nombre d’esglésies era el monestir de Sant Cugat del Vallès, que des del segle X fins al segle XII va anar incrementant el nombre d’esglésies pròpies, moltes vegades gràcies a donacions laiques. En les butlles papals dels anys 1002, 1007 i 1023, el monestir consta com a propietari de gairebé vint esglésies; una butlla del 1098 li confirmava unes quaranta esglésies, i una última del 1120, més de cinquanta esglésies i capelles. Un nombre cada vegada major d’esglésies acabaren així integrades en el patrimoni d’un monestir benedictí, que freqüentment gaudia, a més, del privilegi de l’exempció. Les esglésies del monestir de Santa Maria d’Arles devien reverentia al bisbe, però estaven sotmeses a l’obediència del monestir. Això significava que l’abat es reservava drets com el de disposar dels predis i dels delmes, les primícies i les oblacions; d’elegir el sacerdot i de prohibir l’erecció d’una nova església als respectius termes parroquials, tot un conjunt de drets que li van ser sancionats l’any 1011 pel mateix papa Sergi II.