Els Països Catalans en el període revolucionari

Catalans, valencians i mallorquins, s.d.

AHC

Durant el període comprès entre les darreres dècades del segle XVIII i mitjan segle XIX, la trajectòria històrica dels països de parla catalana —que no formaven una realitat institucionalitzada políticament— estigué dominada per una contradicció ben evident. L’emergència del capitalisme accentuà perceptiblement les relacions comercials i humanes entre ells. El creixement del capitalisme, per lent i insegur que fos, es traduí en especialitzacions productives molt variades i en intercanvis interregionals més accentuats, com posa de manifest Carles Manera en altres capítols d’aquest treball. El primer resultat de la creixent orientació mercantil de les economies respectives, en particular de la d’aquelles parts connectades amb el comerç marítim, va ser l’accentuació de les diferències internes de desenvolupament, com ja mostrà Pierre Vilar per a Catalunya i Enric Tello fa avinent en l’assaig inclòs més endavant. Per a aquest autor, els progressos de l’especialització agrícola s’inseriren encara en estructures de “pluriactivitat” pagesa que procedien d’èpoques anteriors. L’expansió de conreus comercials —arboris o vinya, per exemple— es produí en associacions que responien a velles pràctiques pageses d’adaptació al medi o que posaven èmfasi en la seguretat de la subsistència, més que no pas en l’acumulació. Al final del segle XVIII i ja al XIX, cada increment de les àrees d’agricultura comercial es corresponia amb una intensificació dels intercanvis mercantils entre les distintes comarques. Ho reflecteixen molt precisament l’increment dels fluxos a mitjana i llarga distància i el comerç de cabotatge. Ara bé, aquesta intensificació de les relacions es produí en el context d’una expansió geogràfica molt notable de la xarxa mercantil en la qual s’inscrivien. Dos exemples, referits a dos dels productes agrícoles de la màxima importància comercial, però representatius de pràctiques agràries que podien ser molt diferenciades, poden ser-ne una mostra. Tant el blat, que era el conreu mercantil més important, com el vi i els aiguardents, que constituïen potser l’element més dinàmic, havien entrat amb més força en xarxes de comercialització que anaven des dels intercanvis més elementals fins al comerç a la més llarga distància. Fins els anys vint del segle XIX, el blat consumit a la perifèria mediterrània de la Península procedia de la Mediterrània o dels Estats Units, però quan aquestes importacions foren tallades per decisió dels liberals del Trienni, fou importat de Castella o Andalusia. En tots dos casos, la comercialització de la producció local a Catalunya, les Balears o el País Valencià es produïa en el context d’aquesta integració comercial a llarga distància. El mateix passava amb el vi i els aiguardents, una part dels quals entrava en les xarxes del petit comerç intercomarcal, mentre que una altra s’escorria per les xarxes del comerç a llarga distància, per exemple, el que unia les costes catalanes o valencianes amb els mercats americans.

El desenvolupament d’aquestes xarxes comercials superposades i interrelacionades no pressuposava cap ordre intern que organitzés les economies catalana, valenciana o mallorquina amb una certa organicitat. Ben al contrari, l’especial dinamisme que denotaren en aquests anys depenia de les relacions establertes entre la producció local i els mercats d’abast més ampli. Dit de manera molt concisa: tant al segle XVIII com després del 1820 l’espai del mercat o, amb més precisió, dels mercats superava de molt l’abast dels intercanvis entre les economies regionals aquí tractades. A partir del 1820, és a dir, de la prohibició d’importar cereals estrangers, el mercat interior a escala espanyola guanyà molta importància i a un ritme molt ràpid. En l’articulació d’aquest mercat, la marina de cabotatge fou d’una importància decisiva i el pes de determinats ports, els de Barcelona, Palma o València, determinant. El creixement econòmic de base agrària que venia del segle XVIII incidí, a més, en l’existència de certs fluxos migratoris entre les comarques frontereres del País Valencià i de l’Aragó i Catalunya, com explica Roser Nicolau i Nos. Fora ja del període estudiat, la xarxa ferroviària reforçà les tendències a l’articulació del mercat intern. Més enllà d’aquestes constatacions, el fet és que Barcelona i València augmentaren en aquest context la seva importància econòmica, com a centres de consum i d’organització de la producció i dels intercanvis. La multilateralitat, però, de les relacions econòmiques articulada al seu voltant depenia tant del fet de ser centres econòmics d’una perifèria mediterrània molt estretament connectada des de molt enrere, com del paper que representaven com a centres econòmics a una escala molt més àmplia.

El cas de Barcelona és particularment aclaridor d’aquesta tendència a la concentració de funcions econòmiques d’una escala cada cop més gran. Corri a capital de regió industrial que era, Barcelona va estrènyer una densa i complexa xarxa de relacions al seu voltant des del final del segle XVIII. D’una banda, la ciutat era una important concentració industrial, sense que el fet cert que una part de la indústria abandonés el nucli urbà, en sentit estricte, per emigrar cap als pobles del Pla contradigui l’afirmació anterior. El port barceloní, a més, no solament realitzava importants funcions en relació amb el hinterland industrial i la regió sencera, sinó que a més les consolidà, eixamplà i quasi monopolitzà a mesura que avançava el segle XIX. S’hi importava carbó mineral anglès, que les prospeccions muntanyenques catalanes no aconseguiren mai substituir, cotó en floca dels Estats Units o d’altres països, i una considerable massa de mercaderies colonials, de productes alimentaris i de numerari d’importància determinant per a la marxa de l’economia industrial catalana. Tot plegat donà al port de Barcelona una capacitat d’atracció i d’irradiació que anava més enllà de Catalunya, que es projectava més enllà cap a tota la Península.

Retrat de l’intendent de Catalunya V. de Frígola, V. López, s.d.

MRACBASJ / G.S.

Com els textos de Josep Maria Benaul i Alexandre Sánchez recollits en aquest treball posen en evidència, les indústries tèxtils tradicionals catalanes i les noves eren una realitat molt dispersa i escampada sobre el territori, com en general passà a tot arreu. Els ritmes de transformació de les estructures productives tampoc no avançaren de manera homogènia, ni per sectors ni per localitzacions, però més enllà d’aquestes constatacions hi ha el fet indiscutible que l’espai del mercat sobre el qual es projectaven els sectors industrials amb capacitat de transformació era l’espanyol. Només cal resseguir superficialment les elaboracions doctrinals de l’empresariat català per a comprendre que el concepte clau és el de “treball nacional” (expressió derivada probablement de l’economista alemany Friedrich List), aplicat sempre a la realitat global espanyola.

Població i règim senyorial segons Vicenç de Frígola, 1824

Població i règim senyorial a Catalunya segons Vicenç de Frígola. 1824.

Vicenç de Frigola i Xetmar (València 1770- ?), intendent de l’exèrcit de Catalunya, va elaborar la relació toponímica, jurisdiccional, demogràfica i econòmica més detallada de Catalunya a partir del padró de veïns de l’any 1819 i del cadastre del 1817. L’extens títol de la seva obra en precisa exactament el contingut: Relación de los pueblos de que consta el Principado de Cataluña, Corregimientos y Subdelegaciones en que se halla dividido; Ciudades, Villas, Lugares, Aldeas y despoblados de que se compone; Señoríos a que corresponden; Cabeza principal de justicia que hay en ellos; Obispados a que pertenecen; número de vecinos que hay en ellos; principales productos de su Agricultura; Industria de sus habitantes; cantidad anual que pagan por contribución de Catastro; Horas que distan entre sí de la Capital del Principado como de la Cabeza del Corregimiento o Subdelegación de que dependen; Minas y demás que se hallan en los términos de cada uno de los pueblos, mandada formar por el Sr: Intendente.

L’avenç industrialitzador català

En un procés que arrencà amb tota probabilitat de la segona dècada del segle XIX, Catalunya es convertí pas a pas en una regió industrial important. El procés implicà una notable varietat de factors, que seria del tot inadequat reduir només a l’aparició de la gran fàbrica cotonera. Pel cap baix, comportà la transformació de les indústries tradicionals, que es reconvertiren o entraren en una decadència irreversible. El canvi més espectacular va ser el de les dues ciutats llaneres del Vallès, Terrassa i Sabadell, que se separaren de l’evolució de les altres localitzacions industrials gràcies a una adequada especialització productiva en draps de qualitat i a l’aparició d’un grup empresarial molt eficient disposat a aprofitar les oportunitats d’un segment de mercat i a saltar-se les limitacions imposades per l’organització gremial encara vigent. D’altra banda, les especialitzacions tradicionals de draperia de qualitat baixa o mitjana veieren com el seu mercat era assaltat per una oferta creixent de teixits de cotó cada cop més barats. La producció tèxtil havia anat creixent, des de la segona meitat del segle XVIII, associant l’estampat del cotó i del lli, i treballant alhora vers els mercats americans i els de la Península, en proporcions que encara avui es coneixen malament. Al final del segle XVIII començaren a consolidar-se la filatura i el tissatge al servei de les fàbriques d’estampats, a la vegada que s’inicià el procés de mecanització del sector. En els anys posteriors a les guerres napoleòniques, la indústria cotonera acabà de consolidar-se i de configurar-se com a realitat industrial moderna a partir de la quarta dècada del segle XIX. Entre els anys 1833 i 1860 la indústria cotonera catalana es convertí en la capdavantera per excel·lència de l’avenç industrial del país i en una de les primeres a escala europea, com Jordi Nadal i Jordi Maluquer de Motes van mostrar en el seu moment.

Mocador commemoratiu de la visita d’lsabel II a la fàbrica de l’Espanya Industrial, Barcelona, 1860.

MHCB

La Catalunya de mitjan segle XIX presentava un clar contrast amb la resta de societats peninsulars, en les quals la presència de la indústria no era de cap manera comparable. El taló d’Aquil·les, però, de la Catalunya industrial i de les seves classes dirigents —un conglomerat de forces diverses articulat al voltant de la burgesia industrial, com no podia ser de cap altra manera— eren els marges estrets d’actuació que els imposaven les limitacions evidents del mercat espanyol de manufacturats i els condicionaments que significava la política econòmica de l’Estat, en particular els que derivaven de la política aranzelària.

Si es tenen en compte aquestes consideracions es fa avinent que tant Barcelona com Catalunya gravitaven fortament sobre una realitat econòmica que es definia a escala espanyola. Per això Jaume Balmes, un home abocat a l’alta política eclesiàstica, però al mateix temps convençudament industrialista, desautoritzà de manera sistemàtica i sense gaires contemplacions les visions d’una Catalunya independent o que s’automarginés de la realitat espanyola. Per això, a més, les recreacions d’un espai comú per a catalans, valencians i illencs (el Rosselló era vist com una part inseparable d’un altre conjunt estatal, enormement poderós) es limitaren sempre a vagues connotacions d’índole cultural, sense que la més lleu visió d’altres solidaritats de grup es perfilés d’alguna manera a l’horitzó.

La integració més o menys voluntària dins del context general espanyol s’ha d’entendre també a partir d’altres factors, no pas merament com a conseqüència de la maduració del mercat interior espanyol amb les interrelacions i especialitzacions que són del cas. Té a veure amb la plasmació d’un marc polític unitari a escala espanyola durant el segle XVIII i, encara més accentuadament, durant el XIX. Com és ben sabut, l’arribada dels Borbó a la corona espanyola significà l’ensulsiada del vell sistema institucional que havia perviscut des de l’època medieval. La simple existència de marcs polítics d’aquest estil, per encarcarats que fossin al segle XVII, permeté l’aparició de certes formes de patriotisme polític provincial, com a mínim de les classes altes que tenien el control dels seus mecanismes bàsics. Naturalment que aquest patriotisme, del qual amb prou feines es coneix l’abast i els límits, tenia ben poc a veure amb l’existència d’una Corona d’Aragó que signifiqués alguna cosa efectiva. D’altra banda, cal recordar que aquest provincialisme havia de competir amb la força del privilegi local, tal com James S. Amelang i Enric Tello han mostrat per ais casos de Barcelona i de Cervera. Al País Valencià, el pes del localisme sembla haver estat encara més decisiu, fet que ha d’haver incidit en l’escassa consciència de pertànyer a una comunitat diferenciada. Després de la guerra de Successió, les velles formes de patriotisme provincial van esmicolar-se i deixaren pas a una altra idea del que era la monarquia. Sabem que la nostàlgia de les velles institucions per part dels grups dirigents, dit d’una altra manera, de la possibilitat de controlar espais de poder des d’on poguessin fer prevaler i eixamplar el privilegi, persistí fins ben entrat el segle XVIII, però també és prou clar que una bona part de l’impuls d’aquests grups es canalitzà a través dels nous circuits establerts per la monarquia. La crisi política d’aquesta institució al final del segle XVIII no portà a un qüestionament del que significava el marc polític peninsular. El que entrà en una crisi irreversible, en canvi, va ser el vessant americà de la monarquia imperial.

La revolució liberal

Naip, Barcelona, 1822.

AF/AHC-J.C.-R.F.

Exvot d’un fugitiu perseguit per soldats francesos, 10-8-1808.

AMo / G.S.

La revolució liberal i la guerra civil, dues facetes del mateix procés, separen en aquest sentit dues etapes ben diferenciades de la història espanyola. Aquest procés comportà un canvi d’equilibris complet, tant en les institucions de l’Estat com en les que regulaven les estructures de la propietat, que trasbalsà tota l’estructura de classes. En realitat, el canvi polític i social es realitzà per mitjà d’un procés que es prolongà durant dècades. Com a mínim, cal fer-lo partir dels anys de la guerra de la Independència, un moment en el qual es discutí a Cadis quina havia de ser l’estructura mateixa de l’Estat i en què, alhora, es descabdellava una intensa pugna entre interessos socials distints en el conjunt del país. Es prolongà, després, al llarg de les dues etapes del regnat de Ferran VII, amb l’interregne que representà el Trienni Liberal dels anys 1820-23. El moment decisiu de la revolució liberal, però, va correspondre a la dècada immediatament posterior a la mort de Ferran VIL De l’any 1834 al 1844 es va decidir la batalla entre els dos principis d’organització de la societat, i el liberalisme s’endugué la victòria final i definitiva. El procés revolucionari es realitzà a través d’una guerra civil d’extraordinària violència, d’una violència que arribà als racons més remots del país. L’enfrontament armat entre carlins i liberals, els anys 1833-40, anorreà les resistències definitives de l’antic règim i refermà l’aliança d’un sector de la vella noblesa propietària amb la burgesia emergent. L’Església resultà la gran perdedora del procés, ja que la venda de les seves propietats —la famosa desamortització de Juan Álvarez de Mendizábal— serví per a finançar una part de l’esforç militar contra el carlisme. La consolidació de l’Estat liberal es produí en el context i com a resultat de la victòria militar sobre el carlisme, i, per tant, el protagonisme dels militars isabelins resultà decisiu. Durant dècades, la política liberal passà en bona mesura per les mans dels militars emergits en el plet dinàstic, malgrat que aquests haguessin d’actuar en el context d’unes regles del joc decidides pels polítics dels dos grans partits de l’anomenada família liberal, els progressistes i els moderats. Al final, a partir del 1843, va prevaler la forma com els moderats concebien la construcció del liberalisme a Espanya: la idea d’un Estat fortament centralitzat, que donava escasses competències a l’administració local i provincial, i que restringia notablement la participació electoral o la presència de la milícia burgesa sorgida amb la revolució. Una idea d’Estat que, mutatis mutandis, es prolongà fins al nostre segle.

El gruix del pensament liberal que es formà en aquella conjuntura de canvi polític, el que s’expressà amb diversos matisos en les corts de Cadis, va concebre el recanvi polític a escala espanyola. Això tenia a veure amb el fet que l’anàlisi dels factors d’endarreriment del país o de manca d’adequació als ideals de reforma liberal, els entenia sempre com a idèntics arreu de la monarquia i poc dependents de les diferències històriques o geogràfiques. En un altre pla, les interrelacions econòmiques entre les diverses economies regionals foren vistes sempre sobre la base d’un disseny global, en què les necessitats de les parts s’haurien d’integrar en un marc de conjunt. El cas dels diputats catalans a les corts del Trienni —de Guillem Oliver, per exemple—, que insistien sistemàticament en la necessària complementarietat entre les àrees agrícoles i les manufactureres, és molt representatiu d’aquesta visió global del creixement econòmic. La visió unitarista espanyola del liberalisme (i de l’absolutisme, com és lògic) s’afirmà en estreta relació amb els grans conflictes de les primeres dècades del segle XIX. Com és ben sabut, la guerra de la Independència contra els exèrcits napoleònics va ser una complexa barreja de mobilització local, comarcal i regional sota una cobertura ideològica sempre a escala de tota la monarquia. La iniciativa local resultà decisiva en un context en què els característics mecanismes d’organització política de dalt a baix de la monarquia absolutista s’havien trencat de manera espectacular, i la capacitat d’organització de les forces vives locals resultà determinant, encara que aquestes no fossin ideològicament homogènies. Les divisions entre liberals i absolutistes que llavors es dibuixaren, i que s’havien d’aprofundir en els trenta anys posteriors, entenien les seves propostes a escala espanyola.

Escorcoll policíac (c. 1835-37), J.L. Pellicer, 1886.

MNAC-GDG / J. Cal.-J.S. © MNAC

En efecte, tant el liberalisme com el legitimisme reialista i carií havien de defensar el seu programa polític i ideològic sempre segons el marc espanyol heretat. El legitimisme que arrencà de les corts de Cadis, i que es prolongà fins al carlisme, el reivindicava perquè l’existència mateixa d’aquell marc era el resultat de pactes molt antics amb el sobirà, que de cap manera podien ser amenaçats. La invocació foral del carlisme mai no posà en qüestió la superior entitat del marc espanyol i catòlic general de la monarquia: era una forma d’entendre la relació entre els súbdits i el monarca. El contingut densament espanyolista del liberalisme era un fet tan obvi que no cal insistir-hi gaire, a condició que s’entengui adequadament. La invocació patriòtica espanyola, la idea mateixa de pensar-se espanyols, és consubstancial a l’afirmació del liberalisme. En aquest sentit, el liberalisme donà cos a la idea moderna d’Espanya com a comunitat política, i ho feu enmig de la intensa mobilització política del període revolucionari que es va cloure el 1844. Durant aquestes dècades, el patriotisme general espanyol avançà en proporció a la intensa mobilització política de l’etapa. Per al liberalisme, aquesta era una qüestió clau, en la mesura que la màxima idea mobilitzadora, la idea d’uns drets i uns deures consubstancials al ciutadà, estava estretament associada amb la pertinença a la nació, i la nació, per als liberals, era l’espanyola. La propaganda política d’aquests, la que s’expressava en les proclames, en les converses de to popular, en el teatre d’agitació partidària, hi insistí reiteradament. El caràcter fundacional del liberalisme, que heretà un marc polític que era el resultat de la història, i de la crisi de l’imperi colonial finalment, però que el transformà donant-li un nou sentit polític, no pot ser de cap manera ignorat. Altra cosa és que aquest capital polític fos en bona mesura hipotecat pel disseny estatal que s’imposà finalment amb els moderats, ja els anys quaranta, un cop tancat el moment revolucionari.

Quan els anys quaranta i cinquanta aparegueren a Catalunya tímides evocacions provincialistes, el procés de fusió i d’integració a escala peninsular estava ja relativament avançat. L’Estat liberal s’havia afirmat en el plet dinàstic, i les bases de la seva organització estaven posades. No obstant això, la construcció de la societat burgesa no es realitzà conforme al patró homogeni que significava el discurs del liberalisme en la seva universalitat. Ben al contrari, reflectí en molts casos la peculiaritat de les situacions reals. En el cas –català (se m’excusarà que li dediqui una atenció que cal atribuir tan sols al major coneixement que en tinc), sembla bastant evident que les formulacions de tímid patriotisme provincial tenien molt a veure amb les dificultats a l’hora d’establir la societat liberal. Unes complicacions que derivaven, en última instància, de la peculiaritat de la transformació econòmica catalana dins l’àmbit peninsular.

Les guerres civils

Estragos de la guerra, Els desastres de la guerra, F. Goya, 1810-20.

Arxiu Delstres-Índex

El procés de revolució liberal es produí als països de parla catalana enmig d’una enorme violència, que era la resultant de la superposició de dues menes de conflictes molt relacionats entre si. Catalunya, igual que el País Valencià, va ser un dels escenaris més cruents de les tres guerres carlines. La primera hi assolí una intensitat molt gran, malgrat que mai no s’hi estabilitzà un front permanent i uns exèrcits ben implantats, com al País Basc i a Navarra. Una intensa conflictivitat urbana s’expandí per Barcelona i les ciutats catalanes mitjanes, conseqüència en part dels canvis en l’estructura de la producció manufacturera. De manera molt particular, a Barcelona, els anys de la revolució liberal i fins el 1843 foren d’una conflictivitat i d’una violència enormes. Les dues etapes d’avalots conferiren a la ciutat un protagonisme indiscutible en el procés d’afirmació del liberalisme a escala espanyola, però a la vegada la convertiren en un dels escenaris fonamentals de la batalla entre les distintes faccions del liberalisme. La suma de tot plegat, de difícil quantificació i mesurament, però ben present en la consciència dels contemporanis, feu de la ciutat i de Catalunya un autèntic polvorí.

La violència de la política repercutí en el sorgiment de les primeres formulacions de patriotisme provincial que han estat referides. L’extraordinària ambigüitat, però, del procés de presa de consciència d’un sector important de la intel·lectualitat catalana posava de manifest l’existència d’una batalla interna d’enorme significació dins de la societat. En primer lloc reflectia una gran prevenció davant del procés de canvi polític, que havia desvetllat energies socials difícils de canalitzar, i també una enorme preocupació per les conseqüències no desitjades de la industrialització en curs, que trencava equilibris socials i incidia sobre la inestabilitat oberta pel canvi polític. A la vegada, el patriotisme provincial tenia a veure amb la consciència, molt estesa, de la disparitat dels interessos catalans dins del conjunt espanyol, amb el contrast entre un model industrial en curs d’assentament i l’opció pel capitalisme agrari prevalent a escala peninsular. De la confluència de les dues incitacions que s’acaben d’esmentar, de les prevencions davant del canvi històric i de l’orgull d’una Catalunya industrial, en sorgí una forma de patriotisme provincial que, reinterpretant el passat diferenciat, incidia sobre la definició del present d’una manera molt patent. La peculiaritat estructural catalana derivà per aquest camí en una peculiaritat cultural d’enorme transcendència, però que per les seves motivacions més pregones difícilment podia repercutir amb profunditat o connectar amb reaccions similars a València o a Mallorca. La Renaixença com a fenomen cultural, com a programa lingüístic i com a manifestació d’un patriotisme provincial de tipus nou es limità a Catalunya. L’existència de grups intel·lectuals amb pretensions similars en els altres països tenia a veure amb motivacions diferents i mai no aconseguí una densitat comparable. Al País Valencià, el procés de consolidació de la societat liberal va prendre un camí diferent, no pas exempt de violència. En la mesura que el pes del canvi social hi descansà sobre un actiu capitalisme agrari, el marc ofert per l’Estat liberal espanyol sembla haver estat acceptat sense reserves pels grups dirigents. A la vegada, l’activa participació dels valencians en els mecanismes polítics de l’època mostra una canalització del conflicte social molt més còmoda que no pas a Catalunya. Aquestes remarques comparatives, però, han de ser agafades amb molta cautela, atès l’estat actual dels coneixements de la història social i política a banda i banda de l’Ebre.

Com s’ha dit, les primeres dècades del segle XIX foren enormement inestables a Espanya. D’entrada, l’Estat monàrquic mateix es trobava en una crisi profunda al final de segle XVIII, com evidencià el motí d’Aranjuez. La invasió napoleònica l’acabà de posar de manifest al grau més alt. La guerra de la Independència, en aquest sentit, no va fer altra cosa que fer sortir a la llum les enormes tensions i clivelles internes que s’havien anat acumulant en el si de la societat espanyola. Foren les contradiccions entre els partidaris de l’antic règim i els partidaris d’un ordre diferent —amb tota la imprecisió que deriva d’una distinció que inclou protagonistes socials de mena molt variada— les que portaren a la definició d’una nova realitat, en termes nacionals. La constitució que les corts aprovaren a Cadis el 1812 arrencava amb una definició del que era la nació espanyola de to fortament unitari. Els dubtes dels legisladors de Cadis, inclosos els catalans, mallorquins i valencians, sorgien a propòsit de la ciutadania dels súbdits americans de la monarquia, en particular de les anomenades “castes”, és a dir, dels súbdits indis o d’origen africà. El sentit unitari en la construcció de l’Estat liberal es va mantenir al llarg del segle XIX.

Rarament els polítics liberals dels antics països de la Corona d’Aragó van sentir-se motivats a posar aquell marc unitari en qüestió, si s’exceptuen alguns moments d’extraordinària tensió a escala espanyola, quan es formularen propostes de separació de tall essencialment retòric. La nació espanyola s’entenia com un pacte entre ciutadans lliures per a la construcció d’un marc que assegurés els drets polítics i civils de tots els espanyols. En el cas que aquells drets no fossin respectats, llavors els liberals d’algun dels seus territoris estaven legitimats per a procedir a la separació. La nació espanyola, però, continuava essent el marc polític de referència, al qual es tornava aviat un cop tancada la situació excepcional que havia provocat la reacció contrària.

Alacant a vista d’ocell, A. Guesdon, d. 1858.

G.C.

Aquestes pretensions més aviat episòdiques van aparèixer al costat d’altres que responien a una lògica similar. A Barcelona, per exemple, el creixement de la ciutat industrial desembocà en una accentuada visió particularista de les seves funcions, en el context general de la revolució liberal espanyola. En aquest sentit, Barcelona es projectà sistemàticament en el marc dels esdeveniments generals a Espanya, però aquesta projecció apuntava vers una determinada forma de construcció de l’Estat liberal, no pas vers la negació del marc polític general espanyol. En el context general de la lluita contra la monarquia absoluta i contra la persistència de molts dels seus trets centralitzadors en el disseny polític moderat, les forces liberals, primer, i les del liberalisme progressista, després, s’empararen en la força de la mobilització política local. No té res d’estrany, des d’aquest punt de vista, que hagués estat la mobilització a Barcelona la que fes naufragar la llei municipal dels moderats, l’any 1840. A la llarga, però, l’estabilització de l’Estat sota l’hegemonia moderada frustrà la pràctica política molt descentralitzada que s’havia desenvolupat des del començament del segle XIX, des de la guerra contra Napoleó, més exactament. Barcelona, Reus, València, Alacant i altres ciutats que havien estat focus decisius de la política liberal durant la primera meitat de segle perderen llavors les accentuades possibilitats d’influir en la situació general del país a mesura que s’assentava l’ordre moderat. Ja no les havien de recuperar mai més.

En el període en estudi, s’afermà el model nacional unitari que ha arribat fins a l’actualitat. En aquest context, definit per l’impuls unitarista de tot el liberalisme peninsular, per la força de la integració econòmica del mercat peninsular, i per la pressió i la coerció inherents al desplegament estatal, s’hi integraren catalans, mallorquins i valencians. En el mateix període, els rossellonesos ho feren a França. La lògica d’aquest procés d’integració no podia ser contestada, ni ho fou, des de cap visió alternativa, si no era des de la lògica dels legitimismes a una i altra banda de la frontera. A mitjà termini i en conseqüència, la cohesió estatal francesa i espanyola avançaren notablement. A tots dos costats de la frontera, els respectius projectes nacionals es consolidaren al llarg del segle XIX. El cas francès ha estat presentat com el paradigma d’integració nacional amb una sòlida base de masses, tot i que avui es tendeix a pensar que això va ser el resultat de tot el segle XIX. A Espanya, el balanç fou molt més matisat. Certament, la idea d’un marc nacional associat a la política liberal fou, en general, compartida per la majoria de les forces polítiques, fins i tot les que es mantenien fora d’un sistema de representació molt restrictiu. A més, el que es podria entendre com la cultura liberal espanyola s’estengué arreu de la Península, en part com a resultat de l’expansió de l’aparell educatiu i de la impregnació del concepte unitarista i castellanista de la administració de l’Estat. Totes les velles resistències del costum i de les pràctiques de sociabilitat diverses van ser influïdes per una mateixa idea de cultura comuna, una idea en la qual la llengua castellana era un vehicle que no esgotava pas tots els continguts. Certament que l’acció de l’Estat no era, ni de lluny, tan sòlida com a França o l’Alemanya guillemina, però, a distància d’aquelles experiències amb pocs paral·lelismes en altres països europeus, la nacionalització espanyola avançà considerablement. La clau de l’aparent paradoxa entre els progressos de la formació de la nació i la indiscutible debilitat de l’Estat liberal espanyol està en el fet que aquella va fer passes endavant, no tan sols com a expressió de les funcions organitzades per l’Estat. Més enllà d’aquestes funcions, l’esfera pública liberal, per a emprar el conegut concepte que encunyà Jürgen Habermas, incloïa la interacció entre l’Estat i les forces de la societat civil, la creació d’uns valors i d’uns escenaris de legitimació que anaven més enllà de l’acció i de la influència governamentals.

La guerra d’Àfrica

La batalla de Tetuan, M. Fortuny, 1862-64.

MNAC-MAMB / J. Cal.-J.S. © MNAC

Durant el govern del general Leopoldo O’Donnell, tingueren lloc una sèrie de conflictes de caràcter colonial —inspirats en el model expansionista del segon imperi Francès— entre els quals destaca, pel seu impacte popular, l’anomenada guerra d’Àfrica (octubre del 1859 abril del 1860). Aprofitant uns petits incidents, el govern fomentà una agosarada campanya d’exaltació patriòtica que justifiqués la intervenció militar al nord del Marroc. Dins d’aquest ambient tendent a la creació d’un sentiment d’espanyolitat, cal situar l’encàrrec que la diputació de Barcelona feu al pintor Marià Fortuny de representar La batalla de Tetuan. Fortuny, que havia estat present en la contesa, pintà uns quants anys després (1862-64) un oli de grans dimensions (10 metres d’ample per 3 d’alçada) on presentava, en una àmplia visió panoràmica, diferents aspectes de la batalla que havia tingut lloc el 4 de febrer de 1860 a la ciutat de Tetuan.

Fortuny situà al centre del quadre el general Prim, carregant a cavall contra els marroquins, i destacà així el protagonisme d’aquest militar català en la batalla, tot i que no deixà d’inclourehi també els principals caps de l’exèrcit, els generals O’Donnell i Echagüe.