Els preceptes per als barcelonins

Document de Carles el Calb en què agraeix la fidelitat dels barcelonins i concedeix al seu bisbe Frodoí diners per a reparar la catedral, 875-77.

ACB / R.M.

Els ciutadans de Barcelona (entenent la paraula “ciutadà” en l’antic sentit romà del terme: homes amb la plenitud dels seus drets polítics) van obtenir com a mínim tres preceptes dels sobirans carolingis. De fet només se n’ha conservat un, el més tardà, però per les referències que s’hi feia en els documents anteriors, Ramon d’Abadal aconseguí reconstruir en gran part el primer d’aquests preceptes, obra de Carlemany, i considerà el segon, del temps de Lluís el Piadós, com una confirmació de l’anterior.

Per les seves característiques, el primer document ha de datar del moment immediatament posterior al lliurament de la ciutat, o potser, fins i tot, podria constituir el pacte mitjançant el qual aquesta es va lliurar als francs l’any 801. El document comença explicant com els barcelonins, fugint del cruel jou dels sarraïns, havien buscat refugi en braços dels francs i havien posat la ciutat sota el seu domini, raó per la qual el rei havia decidit ajudar-los en les seves necessitats.

En aquest preàmbul el més important és l’afirmació que foren els barcelonins els qui lliuraren la ciutat, cosa que indica a la vegada l’existència d’una certa organització de la població cristiano sota el domini musulmà i el recel d’aquesta davant els francs, per molt que el redactat vulgui fer veure una altra cosa.

El document continua amb una sèrie de concessions que més aviat devien ser pactes. En primer lloc recorda la unitat en la fe, cosa que no estava de més en plena crisi adopcionista. A continuació limita les obligacions en la participació en l’exèrcit a les ordres del seu comte, tal com fan tots els francs, en la vigilància de la frontera i en les penetracions en territori musulmà; estableix l’obligació d’acollir i ajudar els enviats imperials, o aquells que fossin enviats a l’emperador, i deixar-los animals de càrrega, amb la condició que, si algun d’aquests animals es perdia, els havia de ser restituït conforme a la llei dels francs. Fora d’això estarien lliures de qualsevol altre cens o pagament.

Pel que fa a la justícia, conservarien les seves pròpies lleis, excepte en els casos d’homicidi, rapte i incendi premeditat, que quedaven reservats al comte i subjectes a la llei franca. Fora d’això, ells i els seus homes quedaven subjectes a la llei visigòtica i d’acord amb aquesta podien acordar les composicions judicials acostumades.

La menció “ells i els seus homes” és de la màxima importància per a desfer un malentès que s’ha anat repetint: que aquests preceptes afectaven tots els habitants del comtat. El fet que hi hagi “homes” dependents d’un altre indica clarament que els preceptes no els afectaven a tots per igual, que els drets polítics reconeguts ho eren només per a la classe dominant, que a més conservava el dret de jutjar els homes que depenien d’ells.

El darrer document és obra de Carles el Calb, de l’any 844, i s’ha conservat en una còpia del segle XIII, que pot molt bé haver estat interpolada en alguns punts, segurament amb la finalitat d’explicar millor algun aspecte del text. Així, a la menció dels habitants de Barcelona i del castell de Terrassa, s’hi hauria afegit la menció de la resta dels habitants del comtat, atès que al segle XIII s’havia perdut l’antiga identificació entre la ciutat i el seu territori (el posterior comtat).

En conjunt, el document no afegeix res de nou, però explicita millor el que podien haver estat punts de conflicte, atès que el document anterior era massa concís. Així, si els apartats referents a les obligacions militars i a l’ordenament judicial restaven iguals, en parlar dels censos s’especificava que no havien de pagar ni paschualia (pagament per l’ús de les pastures) ni thelonea (impostos sobre el mercat), ni qualsevol altra imposició, ni al comte ni als seus representants.

Però les innovacions més importants rauen en l’organització de l’espai agrari i la seva explotació. Encara que el document mostra un cert desordre en els diferents punts, cal començar pel reconeixement de la propietat de cadascun d’aquests domini (senyors, si bé la paraula no tenia encara el sentit que prengué en l’època feudal, sinó en el de grans propietaris agraris respecte als seus subordinats) sobre la terra que poguessin aprisiar, que, a més, podrien vendre, canviar o llegar lliurement. S’hi afegia el dret a usar les aigües i les pastures i de tallar llenya on els fos abellidor, “segons l’antic costum”. A canvi aquestes terres havien de satisfer el servei reial acostumat al comtat on fossin situades. Això implica una certa contradicció amb l’exempció de qualsevol cens que figura en els preceptes, i és un punt que sembla haver passat per alt a tothom. Segons això caldria interpretar que les antigues possessions estaven lliures de cens, però no les aprisions, que haurien estat subjectes a una imposició específica. Això explicaria també les ruptas (rompudes, segurament dret sobre les rompudes), que foren cedides pel bisbe a la canonja de Barcelona el 1009: a través de la immunitat, el servei reial estaria en mans del bisbe.

A la propietat sobre l’aprisió s’afegia el fet que si algú atreia conreadors a la seva aprisió, podria usar del seu servei, és a dir, que aquests homes quedarien sota la seva dependència econòmica i judicial, però que si aquests homes lliures volguessin canviar de senyor —fossin atrets a una altra terra— se’n podrien anar lliurement, però haurien d’abandonar en mans del primer senyor tot allò que tinguessin.

Finalment el precepte permetia als gots i hispans encomanar-se al comte com a vassalls, segons el costum dels francs, i si a canvi rebien algun benefici (cessió de terra o d’algun altre bé), haurien de correspondre al seu superior amb un servei semblant al que feien els francs. D’altra banda, si algú per pròpia voluntat feia un obsequi al seu comte, no li havia de ser computat com a tribut ni reclamat posteriorment com a pagament consuetudinari.

Finalment aquestes condicions i aquests beneficis es feien extensius a tots els hispani (els moradors de les terres sota domini sarraí) que en el futur es volguessin posar sota el domini de l’emperador franc.