Els primers ex-libris catalanistes

Ex-libris de P. Font de Rubinat, R. Casals i Vernis, a. 1898.

Col·l. P. Font de Rubinat, Reus / G.S.

Els ex-libris s’introduïren a Catalunya a la darrera dècada del segle XIX de la mà dels dibuixants Alexandre de Riquer, barceloní inspirat en els pre-rafaelites anglesos, i Ramon Casals i Vernis, reusenc més fidel a la tradició autòctona de dibuix i redactor fundacional del diari catalanista “Lo Somatent” (1886). En coincidir-ne la difusió amb la creixent vertebrado del catalanisme literari i polític, ofereixen un bon retrat dels referents iconogràfics i de divisa dels primers catalanistes amb voluntat de compromís públic. L’ex-libris no funcionava només com la marca privatitzadora, que proclamava la propietat d’un determinat volum en la seva primera pàgina, sinó que, a més, i fins i tot essencialment, ho feia com una targeta de visita entre els bibliòfils que es trametien de manera sistemàtica els nous originals que imprimien. Per això, els lemes i els emblemes que els primers catalanistes hi posaren serviren alhora per a demostrar el seu compromís amb la idea renaixent de catalanitat i per a difondre, més enllà fins i tot de les fronteres estatals, les seves ànsies i les seves il·lusions. Cap al 1900, amb la incorporació de J. Triadó des de Barcelona, l’exlibrisme agafà nova empenta. El primer ex-libris català va ser un dibuix de caire versallesc que el 1889 dissenyà Casals i Vernis per encàrrec de Pau Font de Rubinat. Font, tres anys abans, havia viatjat a Londres on va poder informar-se de la moda ja força viva entre els bibliòfils anglesos, moda que constatà de nou el mateix 1889 en la seva visita a París, on entrà en contacte amb importants nuclis de bibliòfils i bibliògrafs.

No es tracta, ara i aquí, de fer la història de l’exlibrisme sinó solament de mostrar com a través de l’ex-libris s’expandí la imatgeria catalana i com els seus propietaris marcaren sorprenents fites de radicalitat. El més contundent és de Pau Font de Rubinat, anterior al 1898, que deu ser coetani a la incorporació activa del seu propietari al catalanisme polític; obra també de Ramon Casals i Vernis, representa un guerrer medieval a cavall i amb armadura, que porta un penó, tot mantenint-ne recte el pal, amb la versió més recargolada de l’escut familiar del seu propietari. Per terra es veuen diverses cadenes trencades, com trencada es troba la cadena que mantenia subjectes els ganivets de llescar pa des del 1714, segons el mite romàntic. Al fons es veu Montserrat, i per damunt de la silueta de la muntanya, la llegenda “Visca Catalunya lliure”. És l’expressió més radical de totes les conegudes, tot i que la paraula lliure, que va ser suprimida en les reedicions de l’ex-libris durant la Dictadura de Primo de Rivera, no cal entendre-la necessàriament en el mateix sentit que se li atorga avui.

Ex-libris de J. Monsalvatje, J. Renart, c. 1900.

Col·l. P. Font de Rubinat, Reus / G.S.

El de Fidel Giró, dibuixat per Nicanor Vàzquez, representa una senyera damunt un tòrcul, amb la llegenda prou explícita del seu voler: “Qui’t pogués veurer com te somio”. Felip Llonch en tenia un de disseny molt tipogràfic amb la llegenda “Sempre avant”, prou divulgada en el món dels cenacles catalanistes; el de Ramon Pou i Almar, dibuixat per ell mateix, és una al·legoria parlant —una dona llegint, asseguda davant un pou—, amb el lema dels Jocs Florals “Patria, Fides, Amor”. L’ex-libris de l’advocat Ramon Vidiella, un dels fundadors el 1883 de l’Associació Catalanista de Reus, obra de Casals i Vernis, el 1900, representa una noia donant menjar a l’aviram. El seu lema és “Qui sembra cull”, en evident referència a la voluntat i l’eficàcia de la propaganda catalanista. En el de Josep Pella i Forgas, J. Triadó escriu “Dret y Pàtria” sota l’escut de Catalunya i, per sobre, la garlanda que surt d’un arbre de dues branques, que neix d’un clos emmurallat. En el dels germans Miquel, del 1902, sota l’escut de Catalunya hi ha escrit “A bon seny, no val engany”, mentre, en una metàfora d’arrel bíblica, un home agafa una poma de l’arbre del bé tot rebutjant la del mal que li ofereix la serp. Josep Monsalvatje, de Figueres, se’l féu dibuixar per J. Renart. Representa un home i un nen nus, d’esquena, amb una ciutat medievalitzant destruïda als seus peus. El nen s’arrapa a la cama de l’home, que du a la mà dreta una espasa sagnant i a l’esquerra una cadena trencada. El lema de l’ex-libris és el conegut vers de mossèn Collell: “Poble que mereix ser lliure/ si no li donan s’ho pren”. El conjunt del dibuix i el lema, ruines, sang, cadenes trencades, incitació a qualsevol mitjà per a obtenir la llibertat, sembla ben bé una apologia de la lluita armada. També obra de Renart, però ja del 1916, és el de Pere Maurí i Ribas, que porta el lema “Pedra sobre pedra” escrit en lletra negra sobre les quatre barres.

El de Frederic Miracle, obra de Triadó, enllaça diversos elements al·legòrics. D’una banda, el lema, el vers de Verdaguer: “Preguem que sia aquest pi, l’arbre sagrat de la pàtria”, escrit dins d’un cercle en lletra gòtica. De l’altra, l’element ornamental situat dins el cercle és el Pi de les Tres Branques, amb les quatre barres a les arrels. El Pi de les Tres Branques, propietat de la Unió Catalanista, és un element força recurrent. Citant els versos de Verdaguer, centra l’ex-libris de Lluís Coll i Espadaler, dibuixat pel mateix Coll el 1904. Es mantenia encara en el que féu el 1913 Alexandre de Riquer per a Antoni Dalmau, amb els perfils de Montserrat al fons. La popularitat del tema podia convèncer l’escriptor tarragoní Josep Pin i Soler a modificar el seu ex-libris parlant: un pi sol. La primera versió, signada per Dupeyrac, data del 1875. Es un pi amb les branques sense definir i amb el lema que es va mantenir sempre invariable “Cap més dret”. Tampoc no es defineix el nombre de branques en el que li féu Alexandre de Riquer el 1902, com tampoc en una tercera variant sense signatura. Però en el que li féu Ramon Casals i Vernis el 1900 les tres branques hi són claríssimament remarcades i en penja la targeta amb el lema.

És impossible ressenyar tots els exlibris que amb una excusa o altra, com a tema central, com a element ornamental menor, formant part d’un element més ampli, contenen les quatre barres. En el de Joan Grivé, fet per ell mateix el 1904, l’escut cairat es troba davant la silueta de Montserrat, d’on surt un sol ixent. La quadribarrada, present des dels anys inicials, es mantenia amb una presència viva a les acaballes de l’eufòria exlibrística, com ho demostra el de Josep Monsalvatje, fet per Casals i Vernis, el 1917, representant un castell amb la senyera al vent a l’indret més enlairat. De clar simbolisme és el de B. Sigalès, obra també de Casals, on la proa d’una nau avança cap a sol ixent, amb la senyera dibuixada a la vela empesa pel vent. Un ex-libris amb possible voluntat de contingut simbòlic és el de Francesc Fané, obra de Modest de Casademunt, on l’escut de Catalunya es troba sobre un arbre, que té un drac al voltant de la soca. En el del mateix Casademunt, les quatre barres conformen la part superior del vestit d’una figura femenina. La presència del drac en el de Fané el posa en contacte amb els que prengueren Sant Jordi com a punt de referència, com el de Josep Fabregat, obra d’Alexandre de Riquer, on el sant mata el drac i allibera la princesa. Sant Jordi matant el drac es repeteix en el de l’escriptor i editor Francesc Matheu, obra també de Riquer, del 1903.

En canvi, altres símbols força habituals ja a l’època com el de la falç o el blat, en referència al Corpus de Sang, no apareixen en els ex-libris. La falç sí que fou utilitzada, en canvi, per Alexandre de Riquer en un reeixit cartell per als Jocs Florals de Barcelona del 1902, on una noia la sosté a la mà.