Els privilegis de les viles mercat

El comte de Cerdanya rep el jurament de fidelitat d’un grup de cavallers, Liber feudorum Ceritaniae, s.XIII.

ACA / R.M.

El privilegi més antic de vila mercat que es coneix correspon a Vilafranca de Conflent, que el comte Guillem Ramon de Cerdanya fundà amb la idea que fos el principal mercat del seu comtat, encara que, de fet, era l’únic, si bé es mantenien els drets de l’anterior mercat d’Ix (Cerdanya). Es tracta d’un document datat el 1075 pel qual el comte de Cerdanya i el bisbe Artau d’Elna, amb el consentiment dels principals nobles i abats del seu territori, fundaren aquesta “vila franca” i hi manaren edificar una església en honor de Santa Maria. Els habitants, tant els de primera hora —alguns dels quals hi són anomenats— com els venidors, devien ser francs (lliures) sense cap classe de servitud, fos quina fos la seva situació anterior.

La nova vila rebia la concessió d’un mercat perpetu “mentre algú hi habités”, que seria l’únic dels dominis del comte, des del castell de Sant Martí fins al Voló de Sant Feliu (Sant Martí d’Aravó, a la Cerdanya, i Sant Feliu d’Avall, al Rosselló, segons Pierre Bonnassie), a excepció del mercat ja existent d’Ix, que poc després seria traslladat a Puigcerdà. No s’indica, en canvi, res més sobre concessions o reglamentació d’aquest mercat.

Gairebé un segle més tard, el 1182, Puigcerdà rebia del rei Alfons I una carta de franquesa, que era com a mínim la tercera, però en la qual per primera vegada s’esmentava el mercat. Com en el cas de Vilafranca de Conflent, el document reial feia també esment en primer lloc de la franquesa (llibertat) dels habitants i de tots els seus béns, que no havien de tenir altre senyor que el rei i que quedaven lliures de qualsevol cens i servei i en especial no estarien subjectes a intestia i eixorquia, dos mals usos pels quals pertanyia al senyor (en aquest cas el rei) una tercera part dels béns del vassall mort sense testar o sense fills. Els concedia també llibertat per a usar la llenya i les pastures que necessitessin. Així mateix, els concedia el mercat que se celebrava a la vila i prometia no canviar-lo de lloc, ni posar-hi impostos, ni penyorar-lo i deixar que s’hi arribés sempre pel camí més recte. A més, reservava als habitants de la vila el dret de vendre a la menuda i de tenir parada al mercat. Finalment hi afegia el dret de fer una fira cada any, per la Mare de Déu d’Agost.

Aquesta senzilla descripció contrasta amb la que ofereix un document pocs anys posterior (1191) que es refereix al mercat de Vilafranca del Penedès. Sobta, per començar, que aquesta vila, sorgida espontàniament cap al 1120 aprofitant les franqueses concedides per Ramon Berenguer III per repoblar Olèrdola (Alt Penedès), al cap de dues generacions no fos ja una “vila franca”.

En efecte, el document anava adreçat als quatre senyors de la vila: Berenguer i Pons de Vilafranca, Dalmau de Canyelles i Vidià de Sa Rafeguera, que veien confirmat el seu domini sobre la vila i els seus habitants. A canvi, entre els quatre haurien d’aportar un cavaller a la host, ja fos un d’ells o bé un de llogat. Aquest domini incloïa els stacamenta (drets de justícia) de la vila, el mercat i la fira, dels quals havien de lliurar al rei la tercera part. En canvi en els homicidis, eixorquies i cugucies (dret a la tercera part dels béns del pagès que consentia l’adulteri de la seva dona), les dues parts serien per al rei i la tercera per als senyors. Sobre els homes que havien estat de les dominicaturas (dominis) dels pares dels senyors, aquests retindrien també els drets d’apel·lació. Els senyors veien confirmada també la possessió de dotze mujades de terra al voltant de la població, però dels farraginars (prats sembrats) que hi havia entre aquestes terres i les muralles, el rei se’n reservava tres quartes parts dels drets. També es reservava íntegres els ingressos provinents de les hosts, les cavalcades i les quèsties i s’eximia, ell i els seus dependents, de l’impost sobre el forn (la puja del pa, que normalment era un pa cada vint). Els habitants de Vilafranca haurien de treballar un dia l’any (jova) per a Berenguer de Vilafranca, un altre per a Pere de Vilafranca i un altre per al rei. Ni el rei ni els senyors no podrien comprar béns dels habitants contra la voluntat dels altres senyors. El document recorda també els drets de l’Església, que incloïen una botiga i una parada al mercat, un prat i un forn de calç. Així mateix, resolia la qüestió pendent amb un dels senyors, Pere de Vilafranca, pels béns i els drets que havien estat de Bertran de Castellet, i que aquell havia comprat i després permutat amb el rei per uns altres béns: els censos resultants, se’ls repartirien per meitats, però dels honors que Pere de Vilafranca comprà dins de la vila el rei només tindria una tercera part del cens.

L’ordenació del mercat era també molt diferent: si a Vilafranca de Conflent o a Puigcerdà predominava l’interès per atreure gent al mercat, a Vilafranca del Penedès del que es tractava era d’explotar econòmicament l’autoritat sobre el mercat. Ja s’ha vist com rei i senyors es repartien els drets de justícia que poguessin resultar del mercat i de la fira. Igualment eren repartits els drets d’establiment, tant a la vila com al mercat i la fira, excepte els drets de l’escorxador, dels quals el comte es reservava la meitat. La qüestió es complicava encara més a l’hora de repartir els drets sobre les mercaderies que anaven al mercat i les imposicions sobre aquest. La quarta part d’aquests drets pertanyia a la seu de Barcelona i, per tant, el rei i els senyors de la vila es repartien les altres tres quartes parts en la mateixa proporció d’una part per al rei i dues per als senyors. S’hi afegia la concessió d’una botiga lliure de drets per a cadascun dels senyors; de la resta de botigues el rei n’obtindria la meitat dels drets, mentre que l’altra meitat la concedia als habitants de la vila.

Vilafranca del Penedès era clarament una vila feudal sobre la qual el rei procurava mantenir un domini que proporcionés rendes abundants, però no sembla que això entorpís el mercat, prou consolidat per a mantenir-se malgrat les exaccions que pesaven damunt d’ell.

En definitiva, el paper dels senyors feudals (començant pels comtes) davant del mercat era ambigu: el creaven o promocionaven quan era inexistent o feble, però no podien resistir la temptació de convertir-lo en una font d’ingressos un cop consolidat.