Si durant la Renaixença cristal·litzaven els símbols polítics d’identitat, també ho feien, en un procés molt semblant, els religiosos. Els dos més rellevants foren Montserrat i sant Jordi.
Gravat commemoratiu del Mil·lenari de la Mare de Déu de Montserrat, 1880.
MFM / G.S.
La muntanya, el monestir benedictí i la Moreneta han esdevingut un focus potent d’identitat, que ha convertit Montserrat en el santuari nacional per excel·lència. Hom pot veure’n el procés. Segons Anselm Albareda i Ramoneda, cal cercar els orígens del monestir en una ermita que existia a la muntanya des de temps molt antic, dedicada a la Mare de Déu. La llegenda assenyala la construcció d’aquesta ermita a la fi del segle IX. La història, més generosa aquesta vegada que la llegenda, permet de proposar una data anterior. De ben antic, la muntanya havia estat un lloc d’atracció religiosa potent i, en les seves afraus, els ermitans trobaven un recés on dur una vida contemplativa, ascètica i d’oració. El monestir fou construït entre el 1025 i el 1035 per Òliba, besnet de Guifré el Pelós, fill del comte de Cerdanya i de Besalú, abat de Ripoll, de Sant Martí del Canigó i de Sant Miquel de Cuixà, bisbe de Vic, escriptor pulcre —en vers i en prosa—, que, segons les paraules d’A. Albareda, “realitzà una obra ingent com a constructor d’esglésies i ha estat anomenat educador i patriarca espiritual de la Catalunya Vella”.
En el decurs de l’època medieval esdevingué un dels pols de pelegrinatge més importants dels països de parla catalana i, ja des del segle XII, existeixen nombrosos testimoniatges dels miracles i prodigis que la Verge Bruna atorgava als seus fidels i devots.
La història de Montserrat és llarga i ben documentada. Interessa posar en relleu que, malgrat les nombroses vicissituds històriques per les quals ha passat, en general la comunitat benedictina que sempre ha regit el santuari havia assolit l’objectiu de fer de la muntanya santa un nucli de pietat, d’espiritualitat i de cultura. Després de la destrucció napoleònica i de l’exclaustració del 1835, Montserrat va passar per un període de decadència i misèria. Però l’any 1857 Pius IX nomenà Miquel Muntadas superior de Montserrat, i li atorgà poders d’abat. I aquest fou el veritable pioner en la restauració del monestir i l’artífex del que s’anomena el “Montserrat modern”. L’altre aspecte que cal considerar és, segons Joan Prat, el context de la Renaixença. “Pels homes de la Renaixença —diu Figuerola, que al seu torn esmenta Llorenç Prats— Montserrat posseïa els elements més definidors del seu programa: un referent llegendari; una tradició que es perdia en els temps del naixement del Principat; una cultura tradicional arrelada amb llegendes i tradicions; un passat gloriós i unes ruïnes provocades pels francesos”.
Víctor Balaguer, per exemple, va començar a signar algunes de les seves composicions com “Lo Trobador de Montserrat”; en celebrar-se els primers Jocs Florals del 1859, els set mantenidors pujaren a donar les gràcies a Montserrat, com abans havien fet els reis i els visitants il·lustres de Catalunya en ocasions solemnes. Les dates clau, però, en la cristal·lització social del símbol foren les festes del Mil·lenari (1880) i de la Coronació de la Verge (1881), en la qual fou proclamada patrona de Catalunya. L’ànima d’aquestes celebracions va ésser l’abat Muntadas, que va comptar amb la col·laboració entusiasta del bisbe Urquinaona, d’una banda, i del nucli de Vic, integrat per Jaume Collell, Fèlix Sardà i Salvany i Jacint Verdaguer, de l’altra. Aquests havien fundat el setmanari “La Veu del Montserrat” poc temps abans (1878) i des de les seves pàgines impulsaven les campanyes patriòtiques. En la festa del Mil·lenari, Collell definia Montserrat com “lo monument etern de la pàtria catalana”, mentre Verdaguer componia El Virolai i altres poemes tan populars com La Mort de l’Escolà. El mateix any 1880, Verdaguer publicava el seu volum de poesies titulat, precisament, Montserrat.
La fusió entre catalanisme i espiritualitat que ja planava en moltes d’aquestes composicions es va fer encara més explícita en els versicles de la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, de Josep Torras i Bages, bisbe de Vic. Hom pot recordar-ne uns fragments:
“Rosa de caritat, foc que sense consumir escalfa
traieu de Catalunya l’esperit de discòrdia
i ajunteu tots els seus fills amb cor de germans
Ave Maria i Glòria Patri.
Santa Engendradora de l’Etern, Filla del vostre Fill,
Feu que mai no es desfaci aquest poble català que
Vós, espiritualment, engendràreu. Ave….
Verge poderosa, més forta que un exèrcit
en ordre de batalla, des del vostre alt
castell de Montserrat defenseu d’enemics espirituals
i temporals tota la terra catalana
que teniu encomanada. Ave…”.
Sant Jordi, detall escultòric de la Casa Amatller. Barcelona, E. Arnau, 1890-1900.
G.S.
Si milers de dones d’arreu dels Països Catalans es diuen Montserrat, també són milers els homes que es diuen Jordi, el nom de fonts del patró de Catalunya. La devoció catalana al sant devia començar al segle VIII, ja que és en aquesta època quan aparegueren els primers signes de culte i també els primers personatges que portaven aquest nom. Però l’expansió i l’enfortiment d’aquesta devoció no es va produir fins al segle XIII, quan els croats que havien tornat de Terra Santa van popularitzar les tradicions i les llegendes pietoses que havien conegut en terres llunyanes. Ben aviat Jordi, el sant cavaller de la Capadòcia que havia lluitat i vençut un drac ferotge en terres africanes (Silene, Líbia), va esdevenir el patró i el protector dels exèrcits catalans. Són nombroses les cròniques medievals que parlen de les aparicions miraculoses del sant cavaller per ajudar els exèrcits catalans contra els sarraïns i altres enemics.
Els reis catalans van fomentar el patronatge, i van crear i sostenir ordes militars posats sota la seva advocació, com l’orde de Sant Jordi d’Alfama, fundat per Pere el Catòlic (segle XIII), que posteriorment es va ajuntar amb el de Santa Maria de Montesa, la confraria de cavallers de Sant Jordi de Terol i d’altres. Semblantment, els monarques catalans es van preocupar —i en certs casos la preocupació va esdevenir obsessió— per obtenir-ne relíquies. Però, en el context medieval, sempre va ésser un sant aristocràtic i cavalleresc, i les classes populars, que tenien els propis patrons i els seus paradigmes particulars de santedat, mai no van manifestar-li cap mena de simpatia. Així, els intents de convertir sant Jordi en patró de Catalunya —ja ho era dels diversos nuclis de nobles i cavallers—, iniciats al segle XIV per Pere el Cerimoniós, van fracassar estrepitosament. El mateix poc èxit van tenir les ordres emanades de la Generalitat el 1436 perquè el dia de Sant Jordi fos “colent” (dia de precepte).
Aquesta situació va canviar a la segona meitat del segle XIX. Un primer símptoma d’aquest canvi es nota en les versions romàntiques de la llegenda de sant Jordi i el drac, com la que va publicar Anna de Valldaura —Sant Jordi i el Drac dels tres elements— en el seu llibre Tradicions religioses de Catalunya (1877). Si totes les fonts medievals situaven la lluita del cavaller amb el drac en terres llunyanes —i específicament a Silene, degeneració de Cirene, Líbia—, Anna de Valldaura la contextualitzava, per primera vegada, en terres catalanes, encara que sense especificar on (posteriorment Joan Amades va emplaçar la lluita a les muralles de Montblanc i aquesta “reinvenció” va fer fortuna, almenys per part dels montblanquins, que se la van fer seva als anys vuitanta).
La figura i la icona del sant aparegueren a les capçaleres de les revistes catalanistes de la Renaixença —sovint complementant les quatre barres— i també a les façanes dels edificis, en joies, rajoles i metalls forjats o exlibris i postals.
D’altra banda, tot un conjunt d’entitats d’orientació clarament catalanista, com el Centre Excursionista de Catalunya (1890), l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i l’Escoltisme Català (1912), el prengueren com a patró. Institucions de govern, com la Mancomunitat de Catalunya o bé la mateixa Generalitat, feien el mateix, fomentant el patronatge de sant Jordi sobre Catalunya i la consideració del sant i del seu dia com un dels símbols del país.