Entorn, recursos i formes de subsistència

La intervenció de molts processos geològics i climàtics al llarg del gran marge de temps que ens separa de les èpoques històriques més allunyades fa que, en general, el registre arqueològic d'aquests períodes sigui escàs i estigui més mal conservat que el de les èpoques més modernes. Així, doncs, cal tenir present que, en molts casos, els arqueòlegs treballen amb un nombre reduït de jaciments que són una mostra insuficient o esbiaixada del passat més llunyà.

Però aquest registre arqueològic no tan sols ha estat sotmès als efectes dels fenòmens naturals, sinó que sovint és el producte de l'acumulació de moltes accions humanes, el reflex no solament d'uns episodis concrets sinó de la mitjana de tots aquests. A això cal afegir el fet que els sistemes de datació de què es disposa només permeten estimar l'antiguitat de les troballes amb marges d'error d'uns centenars d'anys per a les èpoques més llunyanes.

Tots aquests problemes es fan palesos en l'arqueologia del Quaternari. Molts dels jaciments són de baixa resolució, és a dir, no estan ben conservats, i presenten una barreja de materials que ha tingut lloc al llarg d'un o de diversos períodes de duració incerta, com a conseqüència de l'acció humana i d'altres agents biològics.

Les tècniques emprades per la geografia i l'ecologia permeten caracteritzar el medi, sobre el qual incidia la població a través del treball, i conèixer, per tant, els recursos gestionats i, com a resultat, el grau de dependència dels grups humans envers el medi. El mateix emplaçament dels assentaments i l'estudi de les restes alimentàries trobades han fet possible l'establiment de conclusions sobre les tècniques bàsiques que garantien la subsistència. Això, juntament amb l'anàlisi dels instruments —des del punt de vista de l'obtenció de la primera matèria, la producció i la utilització—, permet parlar de les estratègies econòmiques globals i de la gestió dels recursos: com i on els obtenien, com els transformaven i com els empraven. També l'antropologia física ha contribuït al coneixement del mode de subsistència de les primeres poblacions, gràcies a l'anàlisi de les restes humanes mitjançant tècniques per a determinar-ne la dieta i l'activitat física.

L'objectiu final de la recerca arqueològica és veure com i per què va anar canviant la gestió dels recursos. La interdependència entre les condicions en què es desenvolupa la investigació arqueològica i el coneixement dels temps prehistòrics al qual es pot arribar es fa especialment palesa en l'arqueologia dedicada a l'estudi de les primeres societats dels Països Catalans.

Els primers indicis d'ocupació humana

Cronologia de la prehistòria paleolítica.

Tot i que als Països Catalans existeix un bon nombre de jaciments, és molt poca la informació que se n'ha extret sobre les primeres societats. D'altra banda, la data d'arribada dels humans a Europa és incerta. Els indicis de la seva presència abans de fa 700 000 anys són escassos i, de vegades, discutits. Als Països Catalans hi ha, d'una banda, jaciments paleontològics —fonamentalment avenes i fons de llacs—, que han funcionat com a trampes sedimentàries i que contenen documentació sobre la fauna i la flora: la zona lacustre del Pla de l'Estany amb Can Ordis; Crespià (Gironès); Cornellà del Terri (Gironès) i Cruïlles (Baix Empordà); la cova del parc Güell a Barcelona; Almenara i Nau-Amboló a Xàbia (Marina Alta); Pla de Llomes a Serra; Benissants i Muntanyeta del Malvinaret a Sueca (Ribera Baixa), i Castell de Culle ra, en els quals no es detecten traces d'activitat humana, i de l'altra, jaciments arqueològics on no es conserven més que alguns instruments lítics. Gràcies a les referències d'estudis sobre paleotemperatures basades en les oscil·lacions dels isòtops d'oxigen dels sediments del fons del Pacífic, a les quals es dona una significació climàtica d'aplicació mundial, i també mitjançant les referències d'altres jaciments paleontològics de zones properes, es pot saber que les restes de flora i fauna trobades als jaciments dels Països Catalans reflecteixen alguns dels més de vint-i-quatre canvis climàtics de cicle llarg que es van produir fa 1 600 000 anys (xifra que es considera com el límit inferior del Plistocè).En la flora de jaciments com ara el d'Incarcal (Crespià, Gironès) es posa de manifest com es van anar instal·lant les espècies pròpies del clima mediterrani (acostumades al període de sequera estival), que substituïren les del Pliocè. Les mostres del jaciment paleontològic de bòvila Ordis (Banyoles, Pla de l'Estany) demostren l'existència, fa uns 700 000 anys, d'un ampli bosc termòfil. La fauna recollida en aquest mateix lloc documenta la presència de formes antigues d'elefants (Elephas meriodionalis), rinoceronts (Dicerorhinus etruscus), hipopòtams (Hippopotamus major), bòvids, senglars i cérvols.

A partir del període que separa el Plistocè inferior del mitjà (situat uns 730 000 anys enrere) es produïren vuit cicles climàtics complets (un període fred o fase glaciar seguit d'un període càlid o fase interglaciar), cadascun amb una durada d'uns 100 000 anys. Els més antics es reflecteixen en les seqüències de pol·len dels jaciments de Dosquers (Pla de l'Estany), on es pot observar l'alternança entre una coberta vegetal de boscos de pins amb clarianes i una altra de boscos més termòfils.

Cal remarcar també la importància de l'entrada i el desenvolupament a Europa, entre fa 900 000 a 700 000 anys, de moltes de les espècies de mamífers salvatges actuals, juntament amb la indiscutible arribada de grups humans i la seva permanència al continent a partir d'aleshores. Gràcies a la localització de restes (a les vores de llacs o en coves, sobretot a d'altres països de l'Europa meridional), se sap que es tractava de societats que explotaven el medi de manera poc especialitzada i oportunista. Probablement capturaven petits animals, tal vegada menjaven la carn dels cadàvers d'animals grans i és possible que, si bé no n'hi ha proves, aprofitessin els recursos vegetals. Es la difícil, però, per la manca de dades, aprofundir més en aquests aspectes.

Les úniques restes conservades als jaciments arqueològics dels Països Catalans (puig d'en Roca I-II i altres localitzacions en terrasses als voltants de Girona; Cabestany i Mas Ferreol a les terrasses de la Tet) són artefactes tallats sobre còdols o fragments de roques freqüents a l'entorn més immediat (quars, quarsita, basalt, cornubianita, pòrfirs i d'altres). Han estat colpejats des d'un costat (chopper) o des de dos (chopping tool) per aconseguir una vora tallant, o bé, de vegades, des de molts costats, per tal d'obtenir una forma polièdrica. Hi ha també ascles resultants d'aquesta percussió, que han estat superficialment retreballades a les vores amb la intenció de rectificar la forma del tall (forma continuada o rascadors, denticulats i osques). Malauradament, no s'ha fet l'estudi de les traces d'ús d'aquestes peces, que hauria proporcionat informació precisa sobre si foren usades i de quina manera. Així, doncs, és difícil datar-les, ja que només és possible aproximar-s'hi per mitjà de la geomorfologia (altura per sobre les terrasses de 20 m del Plistocè mitjà) i de la comparació amb la tecnologia de fabricació dels escassos instruments de la resta d'Europa (Soleihac, Vallonet a França), que han pogut ser datats radiomètricament, per paleomagnetisme o bioestratigràficament (pel complex de restes paleontològiques).

L'estabilització de l'ocupació

Des de fa mig milió d'anys es multiplicaren els assentaments a Europa i d'això, n'hi ha actualment dades més completes. Aquestes procedeixen principalment dels jaciments en coves i a les vores dels llacs, on el registre inclou restes òssies i vegetals on l'estrucura s'ha conservat millor que a les terrasses. Les anàlisis paleoecològiques permeten parlar dels refredaments climàtics que incidiren en la presència d'animals que es van anar adaptant als climes freds. Els paisatges vegetals van mostrar les oscil·lacions climàtiques i així van variar des d'una cobertura vegetal termòfila fins a una altra de més seca i freda, en la qual les espècies mediterrànies càlides no van desaparèixer del tot, sinó que quedaren relegades a indrets més favorables.

La millor font d'informació per als Països Catalans prové de la cova de l'Aragó (Talteüll, Rosselló), un jaciment amb ocupacions de fa 450 000 anys. L'anàlisi de les estries microscòpiques de les corones dentals de les restes humanes trobades en aquesta cova, fins ara les més antigues dels Països Catalans, sembla confirmar que aquests primers grups tenien una dieta fonamentalment carnívora.

Si bé s'han plantejat dubtes sobre el paper actiu dels humans en la cacera, el que no es pot qüestionar és que aquests consumiren la carn i, sistemàticament, el moll dels ossos de cavalls, muflons, cérvols, bous mesquers, bisons, elefants antics, rinoceronts, isards, tars, toros salvatges, rens, daines i altres animals. En un jaciment de l'Europa central (Lehringen, Alemanya), a la vora d'un llac, s'han trobat restes d'elefants associades amb fragments d'un pal de fusta que ha estat interpretat com una llança, la qual cosa parlaria a favor del potencial d'aquests homínids com a caçadors.

A les eines de pedra ja esmentades—còdols tallats unifacials, bifacials, unifacials uniangulars (pics)—, s'afegeixen, en alguns jaciments, eines tallades bifacialment i en direcció centrípeta (bifaços), ascles de formes predeterminades (triangulars, quadrangulars i poligonals) i amb la superfície de percussió preparada o facetada (anomenades levallois), algunes de les quals van ser retocades per tal d'obtenir rascadors, denticulats, raspadors, puntes i osques.

S'utilitzà el quars i altres materials lítics molt variats (quarsites, sílex, pòrfirs, calcàries). En alguns casos existeix una associació entre la primera matèria i la mida i la forma de la peça: eines petites i bastes de quars, grans còdols tallats (pics, bifacials...) de materials amb una fractura concoidal més bona, com ara quarsites i pòrfirs, o sílex en zones on era abundant aquest material.

Les peces analitzades traceològicament demostren que hi ha eines que es van utilitzar per a treballar la fusta de diferents maneres, per a treballar l'os, per a preparar les pells, per a esquarterar i per a tallar la carn. Algunes de les eines fetes amb els millors materials —que proporcionaven vores més agudes, com ara el sílex i el jaspi—, van ser reaprofitades.

El foc com a eina

No hi ha senyals d'utilització de foc fins fa prop de 300 000 anys. És evident que el domini d'aquest mitjà degué proporcionar als homínids un gran avantatge. Efectivament, a partir del moment en què això va succeir, arreu d'Europa es fan més rares les restes humanes que es poden considerar víctimes dels depredadors. El potencial per a la cacera i les possibilitats amb vista a millorar el rendiment de les eines (preparació de la primera matèria, ja fos mineral o vegetal) augmentaren. A més, l'ús del foc va permetre la cocció de la carn i d'altres aliments. Això alleugerí la masticació i possibilità la reducció de la robustesa de la mandíbula humana i dels músculs masseters, i permeté també altres canvis somàtics en els homínids. Així mateix, és probable que hagués contribuït a un aprofitament millor dels recursos i a l'especialització i la diversificació dels assentaments.

També s'ha parlat, a partir d'aquests moments i amb relació a l'ús del foc, d'una accentuació de la cacera i de la recuperació prioritària de grans mamífers, com ara els elefants. Tant si aquests animals van ser caçats com si només van ser aprofitades les despulles d'individus morts per causes naturals, aquest fet degué ser conseqüència d'una orientació més carnívora de la dieta (a causa d'una probable reducció dels vegetals comestibles pel clima més sec i fred).

L'aprofitament de grans animals de reproducció lenta i de baixa densitat de població requeria l'existència d'una organització més complexa que l'esplet indiscriminat de recursos vegetals i de petits animals. Efectivament, com que aquells recorrien territoris molt amplis, treure'n profit pogué implicar també una elevada mobilitat per part dels homínids. Així mateix, com que els animals morts constituïen una concentració de menjar molt gran i molt localitzada, el fet de compartir els aliments es degué fer necessari; finalment, l'alta mobilitat i la baixa densitat de població forçaren els homínids a establir pautes de relació complexes amb d'altres grups amb els quals calia mantenir la necessària xarxa de contactes per a la reproducció.

Societats del començament del Plistocè superior

Utilització de primeres matèries. 128 000-38 000 BP.

Del període següent (de 128 000 fins a 35 000 BP), clàssicament anomenat Paleolític mitjà, hi ha més dades, però no per això és més ben conegut. El problema fonamental és que els estudis efectuats fins no fa gaire es dedicaven a buscar arreu unes cultures prèviament definides a partir de certes característiques formals de l'instrumental lític de determinats jaciments francesos. Aquestes cultures, anomenades mosterianes, trobaven la seva raó de ser en la suposada existència de diferents tipus humans, variants del Neandertal. Aquesta concepció, sorgida d'una extrapolació actualística —és a dir, de l'aplicació a l'època d'esquemes preconcebuts des de l'òptica dels temps presents—, es fonamentava en arguments que no han resistit una revisió crítica. La seva inconsistència està en la manca de dades per a demostrar-ne la veracitat: absència d'un estudi analític i estadístic rigorós dels complexos lítics; manca de treballs funcionals i d'una verificació des de la paleobioantropologia, i mancança també de datacions absolutes. Tot això feia que no es poguessin excloure raonablement cap de les altres explicacions alternatives.

Per tant, i mentre va predominar aquest enfocament, no se sabia res sobre els sistemes d'assentament, la subsistència, el paleoambient o l'organització social. És tot just ara, a partir d'un canvi teòric i metodològic que ha reenfocat la recerca en arqueologia, que comencen a publicar-se els primers resultats sobre aquestes qüestions. Així mateix, només molt recentment s'ha pogut disposar, a més, de mètodes de datació radiomètrica (carboni 14 accelerat, termoluminescència, urani/tori i sèries de l'urani radioactiu), que forneixen referències absolutes per als períodes anteriors a 30 000 anys enrere, els quals estaven fora de l'abast del mètode del carboni 14 clàssic.

L'antic sistema cronològic, basat en els estudis fets al principi de segle sobre els fenòmens glacials del sud d'Alemanya, suposava l'existència de dues fases glacials (Würm I i II) al començament de l'últim període fred. La primera corresponia a un clima relativament temperat i humit, mentre que la segona era més freda i seca.

Els estudis isotòpics d'O 16/18 (anàlisi de les proporcions entre l'oxigen 16 i l'isòtop oxigen 18), els dels dipòsits de gel polar i els de flora i paleoinsectes, donen una visió més complexa del període. Paradoxalment, el detall amb què es coneixen les oscil·lacions climàtiques fa molt difícil aconseguir un quadre general que sincronitzi totes les manifestacions locals dels fenòmens globals.

Entre 128 000 i 75 000 anys BP, va tenir lloc la fase isotòpica 5, que en general fou temperada, però que també va tenir episodis curts de fred intens. A partir de fa 75 000 anys, el clima es refredà, amb pulsacions curtes més temperades, i donà pas a les fases isotòpiques 4 i 3. Entre 45 000 i 40 000 BP hi hagué un lleuger augment de la temperatura. A Catalunya, el paisatge vegetal va canviar; dels boscos de pins i fagedes a la muntanya i de rouredes i carpinars per sota dels 1 000 m, es va passar als prats o als paisatges estèpics, on els arbres quedaren restringits a zones-refugi més privilegiades.

En les primeres recerques es va sostenir que, en aquest període, els humans havien estat caçadors. Després, la manca de prou elements per a contrastar positivament aquesta afirmació, juntament amb la presència de carnívors en les mateixes coves que aquells ocuparen, va fer qüestionar aquella interpretació. Ara es creu que, en realitat, els humans podien haver aprofitat la carronya producte de la cacera dels carnívors. Les actuals investigacions permeten conèixer qui havia estat l'agent aportador dels ossos, i així es pot distingir ja entre els aprofitats pels carnívors (alguns dels quals podien haver estat també reaprofitats pels humans) i els que havien estat fruit d'una cacera humana.

La cacera d'herbívors a la cova de l'Arbreda (Serinyà, Pla de l'Estany).

Sembla que en els períodes més antics, com els documentats a Cova Negra (Xàtiva, Costera), a la cova de l'Arbreda (Serinyà, Gironès) o a Mollet I (Pla de l'Estany), la hiena va tenir un paper important en l'aportació dels ossos, i que depredava especialment cavalls i cérvols. Posteriorment, desaparegué o es feu molt rara i les coves foren utilitzades pels ossos de les cavernes o els llops que, en tot cas, aportaren animals més petits, com ara la cabra. Una de les explicacions possibles de l'enrariment de les hienes podria ser la competència d'aquest animal amb els humans a l'hora de caçar i ocupar els caus. Les ocupacions humanes d'aquests indrets degueren aportar fonamentalment parts de cérvols i cavalls. De tota manera, s'han trobat indicis tant del fet que els humans aprofitessin restes abandonades pels carnívors com de tot el contrari. Això, juntament amb l'evident col·locació estratègica d'alguns assentaments i l'absència de senyals de carnívors en d'altres on hi ha restes òssies d'herbívors, permet creure en l'existència d'una activitat caçadora per part dels humans, encara que no necessàriament incompatible amb l'aprofitament de carronyes.

La fauna de mamífers trobada als jaciments és molt variada: l'os (Ursus prearctos i Ursus spelaeus), el linx de les cavernes (Felis lynx spelaea), la pantera (Felis Panthera pardus fossilis), el lleó de les cavernes (Felis Panthera leo spelaea), la hiena de les cavernes (Crocuta spelaea), el llop (Canis lupus) i la guineu (Vulpes vulpes). A més d'aquests carnívors, s'han recuperat també restes de tot un seguit d'herbívors: l'elefant (Elephas antiquus), els rinoceronts (Rhinoceros mercki i Dicerorhinus hemitoecus), l'hipopòtam antic (Hipopotamus antiquus), els èquids (Equus caballus i Equus asinus), el cérvol (Cervus elaphus), el cabirol (Capreolus capreolus), l'isard (Rupricapra rupricapra), el senglar (Sus scropha), la llebre (Lepus capensis), el conill (Oryctolagus cuniculus) i el castor (Castor fiber). En els moments més freds de les oscil·lacions climàtiques sembla que fins i tot el ren va arribar al sud dels Pirineus, quan normalment només ho feia fins a la ratlla de la Catalunya del Nord.

Es pot dir que l'espectre de les espècies representades reflecteix bé les condicions orogràfiques que envoltaven els jaciments. En general, les espècies que predominaven eren el cérvol i el cavall, molt equilibrades en nombre de restes; en algunes coves, però, situades en llocs de relleu abrupte, hi ha una presència important de restes de cabra. No s'ha pogut provar que el conill, espècie habitualment molt ben representada en els jaciments, fos caçat en aquesta època, més aviat sembla que va ser menjat pels rapinyaires o pels carnívors que habitaren les coves.

Tot plegat fa pensar en una alimentació poc especialitzada i que, encara que no hi ha restes de vegetals, la dieta incloïa l'aprofitament dels recursos vegetals. Era una dieta mixta, rica en vegetals abrasius, segons les anàlisis—fetes al departament d'antropologia de la Universitat de Barcelona— de la mandíbula humana trobada a Banyoles en una roca travertínica formada al fons d'un llac d'aquesta època.

El tipus de cacera documentat a la Mediterrània occidental no degué ser gaire especialitzat, ja que no es triaven els animals segons el sexe o l'edat, ni tampoc l'espècie; el que feien era caçar a l'atzar els herbívors grans presents a l'ecosistema. No s'ha trobat als Països Catalans cap jaciment on es constati una cacera selectiva, com passa en alguns assentaments del sud-oest de França, on aquesta fou especialment dirigida al toro salvatge, o com alguns altres també al sud-oest de França, on es dedicaren bàsicament a la caça del ren. Sí que hi ha, però, alguns assentaments en què la cabra és l'espècie que s'hi ha trobat majoritàriament, però aquest fet no es pot interpretar com a producte d'una selecció específica, sinó com a conseqüència de la topografia de l'àrea del jaciment, que n'afavoria la presència. Tampoc no s'han trobat llocs on es cacessin intensivament els carnívors, però sí que hi ha alguns ossos de carnívors clarament manipulats pels humans (per exemple, a l'Arbreda i a Cova Negra).

Les anàlisis funcionals sobre la indústria lítica fetes en altres països han demostrat que algunes peces foren utilitzades com a puntes de llança. Malauradament, els pocs estudis d'aquesta mena fets als Països Catalans fins ara no han pogut documentar la presència d'aquests instruments. Per tant, es fa difícil d'esbrinar les tècniques concretes de matança emprades. Ara bé, es pot assegurar que hi hagué un aprofitament intens dels animals caçats. El procés d'esquarterament podia variar segons les espècies i les circumstàncies específiques del jaciment. Així, per exemple, els cavalls i altres mamífers més grans s'esquarteraven a fora de l'assentament, i a dins es portaven només unes parts seleccionades (especialment les potes i el cap), mentre que el cérvol i altres animals més petits es traginaven sencers i eren esquarterats dins del mateix assentament. Els ossos van ser reiteradament fracturats a fi d'obtenir-ne el moll, deixant de banda, en alguns llocs, els extrems de les potes dels animals més grans.

La fabricació d'instruments no canvià substancialment respecte al període anterior. Genèricament es pot dir que disminuïren els estris realitzats sobre còdols i augmentaren els fabricats sobre ascles i sobre ascles treballades posteriorment per a donar-los forma. La primera matèria emprada se seleccionava de l'entorn immediat; això fa que es pugui distingir una àrea al nord-est de Catalunya on els materials més utilitzats foren el quars, la quarsita i d'altres roques similars, i una altra zona més al sud on el sílex fou el més emprat.

L'ús del sílex amb relació a altres primeres matèries a la cova de l'Arbreda (Serinyà, Pla de l'Estany).

A coves com l'Arbreda es veu com amb el temps s'anaren triant primeres matèries de més bona qualitat per a ser treballades mitjançant la talla. Dels nivells inferiors, on domina la corniana, de la qual s'extragueren ascles grans i gruixudes, es passà a una utilització més intensa primer del pòrfir i més tard del sílex. Hi ha llocs, com per exemple a Mediona I (Alt Penedès), on es pot documentar tot el procés de desbastament de les primeres matèries. S'utilitzaren còdols de calcària com a percussors per a obtenir nuclis dels quals s'extragueren ascles. D'algunes d'aquestes, se'n retocaren després les vores. En d'altres indrets (Cova 120 a Sales de Llierca, Garrotxa; abric Romaní a Capellades, Anoia) es portaven nuclis preparats i només s'hi feia part del procés: extracció d'ascles i afaiçonament secundari. A l'abric Romaní fins i tot s'hi van aportar algunes ascles ja afaiçonades, fetes amb sílex de molt bona qualitat que no provenia dels voltants immediats del jaciment.

Les tècniques de desbastament de nuclis foren variades i s'adaptaren a les característiques de la primera matèria. Els productes finals eren simples ascles amb vores tallants, o bé ascles afaiçonades per retoc sobre les vores a fi de regularitzar-les, aconseguint un tall continu reforçat o una vora esmussada, formes en punta, extrems arrodonits, vores amb osques o denticulades i díedres aguts.

No s'observa una estandardització en la forma final dels productes, la qual cosa ha donat lloc a conjunts internament indiferenciats (peces de forma i mida poc tipificables). Les diferències formals i tècniques que s'observen entre els conjunts lítics es poden atribuir fonamentalment a l'ús específic i a les primeres matèries emprades. A través d'alguns escassos objectes d'os (trossos afaiçonats per percussió) i de fusta (objectes probablement treballats a l'abric Romaní), juntament amb algunes anàlisis funcionals d'instruments lítics, se sap que es van usar aquestes dues primeres matèries per a fabricar instruments i utensilis.

Societats caçadores plenament desenvolupades

Tot i que no tots els elements són nous, l'evidència arqueològica a partir de fa 35 000 anys presenta diferències qualitatives amb el model anterior: des del morfotipus humà i el patró d'assentament fins als instruments, les formes de producció i les manifestacions socials i ideològiques. En aquella època tingueren lloc esdeveniments tan importants, pel que representaven de capacitat tecnològica i adaptativa, com les colonitzacions d'Amèrica i Austràlia.

Als Països Catalans no existeixen encara prou clements per a poder conèixer les causes i la manera com es van produir aquests canvis; per manca de restes antropològiques no és possible saber si va tenir lloc una substitució, una extinció prèvia o una ràpida evolució dels tipus humans. Hi ha molt pocs jaciments (per exemple Penya Roja; cova Beneito a Muro del Comtat; els dels Cingles del Capelló de Capellades, Anoia; els de la zona del Reclau Viver de Serinyà, Gironès) en què aparegui una superposició de nivells arqueològics d'aquests dos períodes. Aquests pocs testimonis es redueixen en realitat, ja que en les dues primeres hi ha una interrupció en la continuïtat dels nivells, i als Cingles del Capelló l'evidència del segon moment és insuficient, a més d'estar malmesa.

Aquesta manca de dades pot ser deguda, en gran part, a processos geològics erosius que van provocar la destrucció dels nivells arqueològics. A més, a la zona del Reclau Viver les datacions radiomètriques efectuades han presentat alguns resultats contradictoris. El fet que el mètode radiomètric del carboni 14 tradicional no sigui gaire fiable per a datar més enllà dels 35 000 anys ha impedit situar cronològicament de manera exacta els nivells arqueològics d'aquest període. L'aplicació de les noves tècniques radiomètriques, però, permetrà d'anar cobrint aquest lapse. De moment, tenim una sola datació, de 37 700 anys BP, per a un nivell de l'Arbreda que té els instruments més desenvolupats. Aquesta data queda molt a prop i fins i tot és més antiga que les de les últimes ocupacions atribuïbles a la fase anterior (38 800 de la cova dels Bous, 39 200 de l'abric Romaní, 36 400 de la cova dels Ermitons, 38 800 de cova Beneito i 34 000 de Cova Negra).

De 40 000 a 35 000 anys BP s'ha documentat una forta davallada de la humitat i la temperatura, que provocà la formació d'un paisatge estèpic amb gramínies. Aquest fou el començament del període isotòpic 2, de l'última fase glacial, que es caracteritzà per les baixes temperatures i l'acumulació de gel als pols i a les glaceres continentals, acumulació que va provocar un descens del nivell del mar de més de 100 m. Aquesta regressió marina deixà al descobert amplis espais en la plataforma litoral.

Al sud dels Pirineus, el factor més important va ser la baixada de la humitat. I així, excepte en els breus períodes de millora climàtica, la vegetació esdevingué oberta i els boscos quedaren restringits a les zones més humides, a la vora de fonts o a les franges a peu de muntanya. Zones molt àmplies de l'Europa septentrional i central restaren completament cobertes per les glaceres o inhabitables durant tot aquest període, que tingué el seu punt màxim fa uns 18 000 anys i que es prolongà fins en fa 13 000.

Així, doncs, la façana mediterrània i la cantàbrica de la Península, el sud de França, Itàlia i els Balcans es convertiren en refugis per a la vegetació, la fauna i els humans. Tanmateix, s'observen diferències entre aquestes zones: al nord dels Pirineus el clima més fred va anar associat a la presència de grans mamífers com el ren, el mamut o el rinoceront llanut, que a Catalunya van ser molt rars, i del tot absents al País Valencià; també s'observen unes associacions faunístiques que demostren un grau més alt d'humitat al vessant atlàntic.

A partir de fa 13 000 anys es va produir un rescalfament i, a través de tot un seguit d'oscil·lacions, el clima va tendir cap a les condicions interglacials actuals: es van fondre les glaceres continentals i l'augment de la humitat va permetre l'expansió dels boscos en el paisatge del litoral mediterrani.

Igual que succeïa amb la indústria lítica, la fauna caçada no va variar substancialment, quant a espècies, respecte a la que s'ha documentat per al període precedent. Però hi ha indicis que va millorar el potencial predatori, que hi va haver una especialització més gran en la cacera i que aquesta guanyà en eficiència. Els grans mamífers (elefants, hipopòtams, rinoceronts), animals de reproducció lenta i molt sensibles a una sobreexplotació, que ja eren rars al principi d'aquest període, van acabar desapareixent del tot. Els possibles competidors dels humans, els grans carnívors com ara les hienes, els óssos, els lleons i les panteres, també es van fer més rars i finalment desaparegueren. Moltes restes de carnívors presenten traces de descarnament produïdes per humans (antròpiques). Al final d'aquest període només quedaven els carnívors més petits (linxs, guineus, toixons...).

Els animals més aprofitats variaven segons les regions i els emplaçaments dels assentaments, però es mantingueren sense grans canvis amb independència relativa de les oscil·lacions climàtiques i ambientals. Al sud dels Pirineus —a la Mediterrània— la característica més destacada és el predomini absolut de les restes de conill respecte a les de tots els altres animals. Als jaciments on se n'han recollit restes, el conill representa des del triple de la següent espècie (a l'Arbreda) fins a més de trenta vegades més (cova Matutano i tossal de la Roca, entre d'altres). Aquest fet planteja un problema gravíssim, ja que la interpretació de la base subsistencial és diferent segons si es considera que tot són restes alimentàries humanes o que una part o la totalitat d'aquestes ha estat resultat d'altres factors d'aportació (rapinyaires, carnívors o mort natural als caus).

A banda del registre fortuït de marques d'instruments de pedra utilitzats de vegades, però no necessàriament, en el procés d'espellar o esquarterar els animals, els treballs tafonòmics i experimentals més recents han aconseguit d'aïllar en aquestes traces sobre els ossos determinades característiques que permeten distingir la manipulació i les marques humanes de les dels rapinyaires i els carnívors.

A Catalunya només s'ha pogut demostrar el consum humà en els moments finals d'aquest període. Al País Valencià (especialment als jaciments més recents: cova de les Cendres a Teulada, Marina Baixa; Lagrimal a Villena, Alt Vinalopó; cova de la Cocina a Dosaigües, Foia de Bunyol; tossal de la Roca), els estudis fets semblen confirmar l'aportació humana almenys d'una gran quantitat d'aquests animals (en alguns hi ha marques, fins i tot, sobre el 80% de les restes).

Tot indica, doncs, que el consum de conill es va anar incrementant. Aquest fet és encara més patent si es compara la seva representació proporcional al final d'aquest període amb la de l'anterior (en el qual mai no arribà a ser deu vegades més nombrosa que l'espècie que el seguia en importància). A mesura que la dependència del conill es feu més important i anà disminuint el consum d'altres herbívors més grans, es constata alhora una cacera més intensa dels seus predadors —linx i guineus especialment— per part dels humans. Sigui com vulgui, el punt clau és que, lot i que el conill podria haver estat l'animal més caçat, la seva única ingesta no era suficient, solament podia ser el complement necessari o el recurs segur en cas d'urgència quan mancaven conjunturalment alternatives més energètiques.

S'ha documental l'explotació regular de recursos alternatius, com la pesca fluvial (de la truita, el salmó —espècie present a la Mediterrània en l'últim màxim glacial—, l'anguila, el barb, els bagres i les madrilletes). Als jaciments on s'han conservat aquest tipus de restes (l'Arbreda, Gironès; cova de l'Oeil a Puy Laurens; cova Embulla a Cornellà de Conflent, Rosselló), no hi ha cap indici que aquests recursos alternatius fossin exclusius. S'ha de tenir present, però, que l'antiga línia de costa i les desembocadures dels rius d'aquella època estan avui submergides.

Les espècies bàsiques que es consumiren a Catalunya van ser el cavall salvatge (dominant als jaciments dels Cingles del Capelló a Capellades; a la zona del Reclau Viver a Serinyà; a Caldes de Malavella, la Selva; al cau de les Goges a Sant Julià de Ramis, Gironès; al Castell a Vilanova de Sau, Osona; a Trou Souffleur de Fullà, Conflent i a Pas Estret d'Òpol, Rosselló) i el cérvol (roc de la Melca a Sant Aniol de Finestres, Garrotxa, i Can Garriga a Bigues, Vallès Oriental).

Al País Valencià, els més comuns foren el cérvol (Volcà de Cullera, Ribera Baixa, cova de les Cendres i cova Matutano) combinat amb la cabra (cova del Parpalló; cova Beneito; Ratlla del Bubo a Crevillent, Baix Vinalopó i tossal de la Roca).

Les proporcions relatives de cadascun d'aquests animals varien segons la topografia o la latitud del jaciment on es troben. Al costat d'aquestes espècies majoritàries es caçaven també l'isard, el porc senglar, el toro salvatge i el bisó, el cabirol, l'ase salvatge i, molt rarament, el mamut. Des de fa 35 000 anys fins en fa 8 000, però, s'observen una sèrie d'oscil·lacions en les proporcions de les diferents espècies representades als jaciments. Aquestes variacions no poden relacionar-se sempre amb els canvis climàtics; en general, es constata una tendència cap a una especialització més gran en l'espècie més ben representada als voltants del màxim període fred i sec (fa 18 000 anys), i una inclinació cap al predomini del cérvol després de fa 12 000 anys, i de la cabra més tard. Això constitueix un fet diferencial respecte a l'època precedent. Efectivament, implica una certa independència dels condicionaments ambientals. Si bé els herbívors caçats van ser els mateixos, és molt probable que les estratègies de cacera fossin diferents i més eficients.

L'aprofitament dels recursos. Instruments i tècniques

El tipus d'animal caçat indica que, necessàriament, s'havien d'utilitzar trampes, xarxes i també projectils. El registre arqueològic ha proporcionat eines fetes d'os o banya que poden ser considerades puntes d'atzagaies (utilitzades des de fa 35 000 anys i amb propulsors —com els que s'han recuperat en diversos jaciments del Cantàbric, a França i al centre d'Europa—). Els objectes en forma d'arpó podien haver estat emprats (des de fa 13 000 anys) com a puntes d'atzagaia, de fletxa o d'arpó. Altres puntes de pedra, per la seva forma i mida, podrien fins i tot haver estat puntes de fletxa usades (des de fa 21 000 anys) amb arcs (semblants als que es representaren, al final d'aquesta època, en les pintures rupestres del Llevant).

Tot aquest instrumental permetia que persones soles o petits equips es dediquessin a la caça. Pel tipus d'espectre faunístic i pel paisatge representats, és molt possible que la tècnica de cacera d'herbívors grans hagués estat la persecució (aprofitant en alguns casos els llocs de pas estret en els camins de migració dels animals), sobretot en aquelles fases en què predominaren els paisatges més oberts, si bé després de 13 000 anys BP l'aguait degué ser molt probablement una tècnica més eficaç, a causa de l'increment dels boscos.

Les evidències mostren un intens aprofitament dels animals caçats. Aquests foren pelats, esquarterats amb instruments contundents i aportats a trossos als assentaments, on es descarnaven i s'acabaven de desarticular els ossos amb l'ajuda del foc. Els ossos nets eren trencats després amb percussors grans i sobre encluses de pedra, per tal d'aprofitar-ne el moll. També les epífisis dels ossos eren trencades i rostides o bullides per a extreure'n el greix.

No tots els animals eren sotmesos al mateix procés. El processament d'aquests animals s'adaptava a les característiques (mides, greix, quantitat de múscul i greix de cada part, grossària dels ossos) de cada espècie i a la funció del jaciment dins l'organització general. Així, els cossos dels animals grans (cérvols i cavalls) s'aportaven a l'assentament en menor quantitat que els dels més petits (cabres). Aquests últims es transportaven sencers fins a les coves habitades i s'esquarteraven i es processaven allà mateix, mentre que els primers arribaven ja trossejats, i algunes parts menys profitoses s'havien deixat al lloc de la matança.

L'aportació i el processament també variaren segons les activitats desenvolupades al jaciment i l'època de l'any: s'han trobat més trossos de costelles i epífisis, i els cérvols es trossejaven fora, en jaciments com a Bora Gran d'en Carreras —ocupada permanentment— o a l'Arbreda —habitat a l'estiu—, que al Castell —ocupat breument al final de l'hivern—, on, en comparació amb els anteriors, hi ha més restes de cranis i d'escàpules i on el cérvol es transportava sencer. Aquests factors organitzatius també podrien explicar les diferències observades entre els ossos recollits a la cova de les Mallaetes —estació d'estiu a la muntanya—, a la cova del Parpalló (tardor/hivern en una zona de pas cap a les planes) o al Volcà de Cullera (estació d'estiu a la plana).

Un cop a l'assentament, en general, es buscaven les parts més febles de l'animal per a facilitar la fractura dels ossos o per a obtenir-ne el màxim de pell amb el mínim d'esforç. El cérvol fou l'animal més intensament aprofitat: les banyes, els ossos de les potes i les peülles eren utilitzats com a primera matèria per a la fabricació d'instruments, i la resta d'elements de l'esquelet es fracturava molt intensament per tal d'obtenir-ne el màxim de profit. Al llarg del temps, es pot apreciar com es va intensificar l'aprofitament dels animals i també com la fracturació dels ossos es va fer molt més sistemàtica. A les coves d'època més recent s'observa una fracturació reiterada i estandarditzada de milers d'ossos de conill per a aprofitar-ne el moll. En d'altres indrets d'Europa s'han trobat estructures o pous que poden ser interpretats com a magatzems de carn, però aquest no ha estat el cas als Països Catalans.

Fora de la cacera i de la pesca no hi ha cap evidència d'aprofitament d'altres recursos. El paisatge que es pot representar per a la major part d'aquest període, fins fa 13 000 anys, no devia oferir gaires oportunitats per a la recol·lecció de fruits. Tot i que no es pot descartar automàticament, aquesta activitat no està documentada fins al XII mil·lenni. Tampoc no tenim cap testimoni de la recollida d'ous d'ocell, com a Alemanya, ni d'una intensa recol·lecció de mol·luscs terrestres o marins fins després de l'última millora climàtica. Pel que fa a les possibilitats d'aprofitament d'aquests darrers, s'ha de recordar que els llocs més adequats per a trobar evidències d'assentaments dedicats a l'explotació dels recursos marins estan avui sota la mar. Tot i això, les dades recollides arreu semblen demostrar que l'explotació dels mol·luscs i d'altres recursos marins estava molt associada al desenvolupament del bosc costaner, que ajudava a nodrir la fauna de la plataforma continental i proporcionava, al mateix temps, primeres matèries per a fabricar embarcacions i els utensilis necessaris. De tota manera, manquen encara les dades sobre la dieta que les anàlisis específiques de les escasses restes humanes anteriors al XII mil·lenni (Parpalló, Mallaetes, Embulla i Reclau Viver) poden aportar.

Recursos lítics explotats a la Font del Ros (Berguedà).

El canvi més notable és el que es produí en les tècniques i en la fabricació dels instruments de producció, molt lligat a una organització social més complexa. Les noves tasques que es realitzaren demostren habilitats motrius diferents (ús de les mans en direccions oposades, moviment rotatori, moviment de torsió). Els objectes fabricats impliquen un grau de conceptualització i d'abstracció molt més gran: augmentaren les primeres matèries emprades —a més de la pedra, la fusta i la pell, s'utilitzà correntment l'os, l'ivori, la banya, les curculles i l'argila—, se sofisticaren les formes, augmentaren el nombre d'eines i els processos de fabricació es van fer més complexos.

En el període anterior, la tecnologia era expeditiva i comportava només una curta sèrie d'operacions senzilles; per contra, en aquest, l'organització dels processos de treball fou més complicada. És per això que als jaciments es barregen eines de factura expeditiva i d'altres d'elaborades. La recerca de les primeres matèries no era especialitzada; al costat d'eines grolleres, fabricades amb matèries locals, com en tot el període anterior, n'hi ha d'altres per a les quals es feu una selecció molt més clara de les millors primeres matèries lítiques (aquelles que, per la seva isotropia, permetien un bon control de la fracturació). Això implicava que, encara que la primera matèria desitjada no es tingués a prop, s'anava a buscar o s'intercanviava. El sílex, la calcedònia o el jaspi s'utilitzaren en zones on abans eren materials rarament emprats.

L'aprofitament va ser clarament programat i l'ús de la primera matèria plenament especificat: cadascuna es dedicava a un fi concret i s'aprofitava més exhaustivament la de millor qualitat i la més difícil de trobar. El desbast d'aquestes primeres matèries es realitzà també de manera diferent: els cops anaven encarats, bàsicament, en la mateixa direcció, i produïen esclats allargats i de secció poligonal (anomenats làmines). Es van fer servir tant la percussió com la pressió per a obtenir esclats i, sobretot, per a retocar-ne la forma i el volum. S'utilitzaren percussors i retocadors no solament de pedra sinó també d'os, de banya o d'altres matèries menys dures (alguns dels percussors foren aportats des de molt lluny). També està documentat l'ús de l'escalfor (més de 300"C) per a temperar el sílex. Dels conjunts d'instruments poc regularitzats es passà a formes cada cop més estandarditzades, a través d'un procés moll lent que després s'accelerà i acabà produint conjunts altament especialitzats. Tot aquest procés és conegut amb el nom de leptolitització.

Les noves formes bàsiques es desenvoluparen a partir de les preexistents, com a conseqüència de l'aplicació dels diferents tipus de retoc als nous suports, més allargats i prismàtics. Així, van fabricar-se rascadors (com a resultat de donar forma convexa a un extrem d'una làmina o ascla), burins (peça amb un díedre aconseguit mitjançant pressió o cops en direcció longitudinal sobre una superfície plana o ja retocada), puntes, làmines amb dors (peces amb una vora lateral esmussada) i truncadures (làmines amb un extrem escurçat). La proporció d'aquests tipus de peces va anar variant al llarg del temps i d'acord amb les necessitats concretes de cada lloc.

Fa uns 21 000 anys, una nova tècnica de retoc, que permetia aprimar els esclats o les làmines i aconseguir peces amb una secció longitudinal simètrica, es va estendre per tot l'occident d'Europa. S'obtingueren així petites puntes aptes per a ser propulsades. Cap al 16 000, aquestes puntes van ser substituïdes per altres tipus d'instruments, com ara peces apuntades amb dors. Aquest procés va donar lloc a una elevada estandardització de les formes (semicirculars, triangulars, trapezoïdals) i a una reducció de les seves dimensions (microlitització).

Amb una anàlisi exhaustiva s'ha pogut demostrar que al jaciment del Castell els instruments lítics són el resultat d'un treball individual però generalitzat. Encara que hi pogués haver artesans més destres, no en va existir un d'únic i especialitzat; la recerca de les primeres matèries tampoc no va ser especialitzada però sí selectiva: cadascuna es dedicava a un fi concret i s'aprofitava més la de millor qualitat i la que era més difícil de trobar.

L'existència d'eines amb mànec —les més treballades— i d'altres sense, dedicades al mateix tipus de treball, pressuposa un tractament diferencial originat per una distinta valoració de les eines. Aquestes es dedicaren principalment a la distribució (esquarterament i tall de la carn) i la preparació per al consum i l'ús del producte de la cacera (carn, pells, instruments d'os i banya).

Les matèries animals dures que fins llavors s'havien utilitzat ben poc es començaren a treballar més intensivament. Les banyes de cèrvids eren una bona primera matèria, ja que en mullar-se es feien dúctils i un cop seques es tornaven a endurir. Tot i que s'emprà la percussió, s'aconseguiren suports per al burinat de dues ranures paral·leles mitjançant les quals s'extreia una llengüeta o vareta. Aquesta era raspada posteriorment per a obtenir objectes amb un extrem apuntat i l'oposat, més ample, en forma cònica roma, bisellada, poligonal i fesa (atzagaies).

Cap al 13 000 es desenvoluparen els arpons (puntes, fetes d'os o banya, amb dents a l'un i als dos costats, i amb algun dispositiu a la base que permetia lligar-les al mànec), que a vegades es decoraven mitjançant incisions. A més, hi havia varetes semicilíndriques decorades, i es fabricaven també espàtules, punxons i agulles perforades d'os. La banya de ren era la més apta per a ser treballada, ja que té la superfície llisa i el teixit compacte més gruixut, però com que aquest animal era molt rar al sud dels Pirineus, als Països Catalans s'han trobat bàsicament instruments fets amb banya de cérvol, i molt rarament de ren. Seguint amb les matèries dures animals, també foren utilitzades les dents de carnívors, els ullals de cérvol, les incisives de cavall i les curculles marines. Tots aquests elements van ser perforats per a convertir-los en penjolls.

Es pot constatar, a més, un desenvolupament en la mateixa manera d'emprar les eines al llarg de tot el període. Així, per exemple, en els gratadors per a preparar les pells, s'hi va imposar un moviment del braç en dues direccions que, juntament amb l'emmanegament, permetia estalviar esforç i primera matèria.

Tot indica, doncs, una planificació a més llarg termini. Les eines més complexes, en les quals s'havia invertit més temps de treball, s'arreglaven per a ser reutilitzades, i no és impossible pensar que en algun cas es guardessin en el lloc d'estada algunes eines i materials per a ser reaprofitats en una altra ocasió. Malgrat que una part del material trobat pot ser interpretat com a rebuig o com a eines inutilitzades o perdudes, hi ha d'altres peces (a l'Arbreda, per exemple) que semblen deixades expressament.