Església, noblesa i monarquia

L’Església catalana de la baixa edat mitjana donà suport econòmic i militar a la Corona en les guerres de conquesta contra l’islam al Regne de València i a les Illes. El bisbe de Barcelona Berenguer de Palou, per exemple, va participar en la conquesta de Mallorca amb cent cavallers armats, mentre que la d’Eivissa estigué a càrrec de l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí, ajudat pel comte de Rosselló, Nunó Sanç, i per l’infant Pere de Portugal.

L’Església tingué una bona relació amb la monarquia, fins i tot quan, després de la conquesta de Sicília, Pere el Gran fou excomunicat i deposat pel papa i la seva corona fou oferta al rei de França, Felip III. L’Església, llevat d’alguns monestirs empordanesos, va fer costat al rei quan el monarca francès envaí Catalunya en una expedició qualificada de croada.

Pel que fa a la noblesa, després d’un període d’anarquia i de lluites durant la minoria de Jaume I, col·laborà decisivament en les conquestes de Mallorca i del regne de València, i hi va obtenir honors, terres, rendes. Però la successió en el comtat d’Urgell va provocar nous enfrontaments, localitzats primer entre els anys 1228 i 1274 i estesos, després, en una revolta generalitzada, en la qual van intervenir els comtes de Foix, de Pallars i d’Empúries, els vescomtes de Cardona, de Vilamur i de Rocabertí, els Montcada, Ribelles, Anglesola, Cervelló, etc. La revolta a les terres de Ponent s’allargà fins al 1280, en què els barons foren derrotats i empresonats pel rei a Balaguer.

Des de llavors, els nobles van col·laborar lleialment en les empreses de la corona: la conquesta de Sicília (1282), la defensa contra la croada francesa (1285), la guerra contra Castella (1296-1304), la croada d’Almeria (1309) o la conquesta de Sardenya (1323). Només l’enfrontament entre Jaume II i el seu germà Frederic pel regne de Sicília va dividir la noblesa i va determinar que membres de les famílies Empúries, Montcada i d’altres es posessin al costat de Frederic i lluitessin contra el seu propi rei a la batalla naval de cap d’Orlando (1299). Les relacions amb el comte d’Empúries foren molt tenses, també per qüestions jurisdiccionals.

Reina, nobles i eclesiàstics, pontifical, segle XV.

ACG / R.M.

Durant el regnat d’Alfons el Benigne i els primers anys del de Pere el Cerimoniós, la noblesa va participar en la croada contra Granada (1329) i en les guerres contra Gènova (1331-36), contra el Marroc (1339-45), contra el rei de Mallorca per a la reincorporació del seu regne (1343-44), novament contra Gènova (1351-62), contra Castella (1356-68) i per a sufocar la revolta gairebé permanent de Sardenya. Malgrat tanta activitat bèl·lica, es van registrar algunes revoltes nobiliàries contra Pere el Cerimoniós, aquesta vegada per obra dels magnats de sang reial. Primer fou Pere de Xèrica, que ajudà la reina Elionor a fugir a Castella amb els seus dos fills abans de la mort d’Alfons el Benigne, i es revoltà seguidament a les seves baronies valencianes l’any 1336. Després va ser el mateix germà del rei, Jaume, comte d’Urgell, qui encapçalà la unió de nobles i ciutats d’Aragó, que s’enfrontà al monarca; la causa de la dissensió era la proclamació de la filla gran del rei, Constança, com a hereva, cosa que contradeia el costum successori de la corona catalanoaragonesa. Catalunya no seguí aquest moviment, mentre que sí que ho va fer el País Valencià, especialment la població urbana; s’hi sumà, també, el germanastre del rei, l’infant Ferran, que tenia propietats molt importants a la frontera meridional valenciana i controlava les senyories de la seva mare i del germà Joan al mateix regne. Malgrat que alguns cavallers es van sumar també a la unió, la noblesa valenciana es declarà, en general, a favor del rei. La clerecia valenciana es va mantenir neutral o bé, en el cas dels ordes militars, va prendre partit pel rei.

Després de la derrota de la unió, l’any 1348, els infants Ferran i Joan es van mantenir dissidents a Castella i van ser causants, en part, de la guerra amb aquest regne. En la primera etapa del conflicte, l’infant Ferran lluità a favor de Castella, tot i que l’any 1358 es va reconciliar amb el seu germanastre, el rei Pere, i va lluitar al seu costat fins que, l’any 1363, aquest el feu matar sota l’acusació de traïció. La guerra amb Castella fou fatal també per al privat del rei, Bernat de Cabrera, que fou executat després d’un procés, acusat de traïció. Els béns i els títols de la família foren confiscats.

L’enfrontament entre el rei Pere el Cerimoniós i el seu gendre, el comte Pere d’Empúries, marcà el final del regnat i va provocar una guerra a l’Empordà, que va finalitzar amb la derrota del comte (1386). De moment, la corona el perdonà, però l’any 1396 l’acusà de complicitat amb la invasió del comte de Foix, que aspirava a la successió de Joan I, i fou empresonat. El comtat revertí finalment a la corona, l’any 1402, per mort del comte i dels seus fills sense successió.

En els anys següents hi va haver nombroses operacions bèl·liques i l’estament nobiliari hi va col·laborar: defensa contra una invasió de companyies d’Armanyac (1389), contra una altra del comte de Foix (1396-97), expedicions a Sicília (1391) i a Sardenya (1409), etc. Aquesta activitat bèl·lica no va impedir, però, que al País Valencià esclatessin lluites de bàndols molt greus durant tot el darrer quart del segle XIV i els primers anys del XV. Aquestes bandositats van incidir negativament en la successió després de la mort del rei Martí l’Humà, ja que mentre el bàndol dels Centelles es decantava per l’infant Ferran de Castella, el dels Soler prengué partit per Jaume d’Urgell.

Proclamat rei Ferran de Castella en el Compromís de Casp, hagué d’afrontar la revolta del comte Jaume d’Urgell (1413), que va acabar amb l’empresonament del comte i la desaparició del seu llinatge. Superat aquest moment crític, les relacions de la noblesa amb la dinastia Trastàmara es van caracteritzar per durs enfrontaments parlamentaris i una col·laboració lleial en les guerres d’Itàlia, centrades en la conquesta del Regne de Nàpols.

A la darreria del segle XIV, la Corona havia iniciat una política de recuperació de la jurisdicció de moltes viles i pobles, que havia hagut d’empenyorar per a poder finançar les despeses bèl·liques. Aquesta operació produí tensions entre la corona i els detentors de les jurisdiccions, nobles i eclesiàstics, que es van veure agreujades a Catalunya pel suport de la corona a les reivindicacions dels remences. Els problemes del camp català van obrir una fissura entre la monarquia, d’una banda, i la noblesa i l’Església, de l’altra. Els bisbes, abats i nobles que posseïen terres poblades per remences no veien amb bons ulls que la corona fos tan comprensiva amb aquells que alteraven l’ordre i que els perjudicaven econòmicament.

Aquesta fissura es va fer més profunda durant la guerra civil dels anys 1462-72 que, a més, va escindir l’Església, la noblesa i sovint les mateixes famílies; molts eclesiàstics i molts nobles van figurar entre els dirigents de la revolta, mentre que d’altres es van arrenglerar al costat del rei. La capitulació de l’any 1472, que va acabar la guerra, n’exclogué el comte Hug Roger de Pallars, l’home més destacat del bàndol de la generalitat. El comte es refugià al Pallars i s’hi mantingué revoltat fins al 1480; s’exilià després a Nàpols, on finalment fou empresonat i portat a la presó de Xàtiva, on morí (1503). El seu comtat fou donat, amb el títol de marquès, al comte de Cardona, el més representatiu dels reialistes durant la guerra.

La guerra civil catalana va tenir una derivació al País Valencià: Jaume d’Aragó, un fill natural del duc de Gandia, que posseïa la baronia d’Arenós, es mostrà favorable al príncep de Viana. Per aquest motiu morí a la presó i li fou confiscada la baronia (1464); el seu fill Jaume s’hi mantingué revoltat fins que fou pres i decapitat l’any 1477.

En un altre pla, més religiós, l’Església i la monarquia col·laboraren en la defensa de la puresa de la fe cristiana per mitjà del tribunal de la Inquisició, establert per l’Església per jutjar els suspectes d’heretgia; si la condemna era de pena de mort, el tribunal lliurava el reu a l’autoritat reial perquè l’executés. A Catalunya, la Inquisició s’establí durant el regnat de Jaume I per combatre les heretgies càtara i valdesa i fou confiada a l’orde dominicà. Després d’un període molt actiu a la darreria del segle XIII i del procés contra els templers, hi hagué un període de tranquil·litat fins a l’època de l’inquisidor Nicolau Eimeric que, a la darreria del segle XIV, perseguí el lul·lisme. Un cop desapareguda aquesta figura, la Inquisició entrà en un període de quietud. Per aquest motiu, Ferran el Catòlic implantà a la corona catalanoaragonesa la Inquisició castellana l’any 1482, malgrat la resistència dels seus súbdits, i nomenà inquisidor general Tomás de Torquemada, que ja ho era a Castella. El tribunal actuà contra els descendents dels jueus conversos perquè molts havien conservat, sembla, costums judaics i algunes pràctiques religioses. Tot plegat causà una gran inquietud, ja que els béns dels fugitius o condemnats eren confiscats, encara que ja haguessin canviat de mans, la qual cosa dificultà la contractació, per la por a comprar béns que poguessin resultar suspectes.