Feudalisme i identitat

El context

S’ha de dir, doncs, que Catalunya (i, per extensió, els Països Catalans) és filla d’aquest feudalisme? Cal respondre afirmativament. No és que als segles XI i XII es formés un caràcter català, en el sentit de propi d’aquest col·lectiu; un caràcter que hauria restat immutable i identificable al llarg dels segles fins avui. La qüestió no es pot plantejar en aquests termes, perquè segurament mai no hi ha hagut un caràcter català, sòlid i permanent. Cada generació ha dipositat experiències pròpies en el sobre col·lectiu, de manera que la personalitat de la gent d’aquesta terra mai no ha deixat de transformar-se. La qüestió, pel que fa al període que s’estudia, és, més aviat, d’individualització, de singularització, perquè precisament va ser durant la primera època feudal, i a causa del procés de feudalització, que el territori que des del segle XII s’anomena Catalunya va prendre identitat (política), es va construir.

L’explicació és simple: només la destrucció del sistema antic, amb la caiguda dels seus estats de gran format (imperi Romà, regne de Toledo, imperi carolingi), fruit d’un procés de dissociació política general, va permetre construir, des de baix, nous reagrupaments de poder. Ja se sap, a l’imperi carolingi agonitzant, el van succeir en aquesta terra uns comtats independents que, lluny de ser políticament Catalunya, encara es dividiren i s’esmicolaren en comtats menors i senyories entre el 950 i el 1050. Després, però, sobre bases pactistes, diferents de la ideologia de la cosa pública de l’Estat antic, es començaren a teixir vincles d’aliança entre aquells que s’havien repartit els retalls del vell Estat (els béns i els drets públics). Són les convinences, els homenatges i els juraments de fidelitat que els senyors de castells van fer entre ells i amb els seus comtes i aquests amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, que ja a la segona meitat del segle XI va apareixent com el cabdill d’un col·lectiu ampli, superior al dels comtats patrimonials. Es tracta d’una mena de protectorat territorial feudal, fruit de la reestructuració del poder després de la gran disseminació.

Com que la geografia predisposa (entre Catalunya i Aragó, per exemple, hi ha una frontera natural que és el “desert” dels Monegres) i la dinàmica política té els seus límits, aquelles aliances es van fer en un espai precís, que es construïa, i que, per als nobles que el controlaven i els clergues que l’ideaven, devia ser pensat com a diferent de l’espai dels veïns, els capets del nord i els musulmans del sud i de l’oest. Si així, identificant els altres, hom s’identifica a si mateix, es pot pensar que llavors devia avançar la conformació d’un sentiment d’identitat pel camí d’una boirosa consciència geopolítica.

Al principi del segle XII la restauració de l’arquebisbat de Tarragona no podia fer més que reforçar els llaços existents entre la gent dels comtats, i això per la via d’un clergat canònicament dependent d’uns arquebisbes que eren fidels col·laboradors del comte barceloní. Aquest, d’altra banda, confirmava el lideratge territorial del nord-est peninsular en incorporar a la seva sobirania els comtats de Besalú (1111) i Cerdanya (1118).

Esbós d’una miniatura d’un comte i els seus vassalls, Liber feudorum maior, ss.XII-XIII, ACA.

R.M.

La cohesió, que així s’assolia des de dins, era també estimulada des de fora, llavors que el Casal de Barcelona incorporava a la seva sobirania les terres de la Provença, i que el contacte més estret amb les corts provençals i la llengua occitana obligava a mútues identificacions. Al mateix temps s’intensificaven els contactes amb Itàlia, dels quals derivava una aliança ofensiva contra la Mallorca musulmana (1114). Les identitats dels feudals agressors devien resultar ja tan evidents que el cronista de l’expedició, el diaca Enric de Pisa, en l’obra Líber Maiolichinus de gestis Pisanorum illustribus, es va referir als homes del comte barceloní amb el nom de catalans i a la seva pàtria amb el de Catalonia. És el primer testimoni d’un estranger que percep l’existència d’un poble particular, no confusible amb la gent d’un comtat concret sinó territorialment identificat per ser natural d’una pàtria supracomtal. De fet, ja en ple segle XI, l’abat Oliba havia emprat el mot pàtria per a indicar la terra de pertinença (naixença i residència) d’algun o alguns comtes catalans (“Era per a nosaltres, que l’hem perdut, príncep i pare de la pàtria...”, diu del seu germà, el comte Bernat Tallaferro de Besalú, en l’encíclica mortuòria del 1020), però no precisa l’abast territorial del concepte: el comtat, els comtats d’un llinatge, el conjunt de comtats catalans? Entrat el segle XII, la situació política havia madurat i segurament Ramon Berenguer III ja es va considerar a si mateix com un líder territorial supracomtal, cap d’una gent de diferents obediències (senyories), però que d’alguna manera s’aplegaven, o aspirava a aplegar, sota la seva sobirania. Conscient potser que el lideratge territorial havia de tenir els seus límits, deixà els comtats catalans, inclosos Besalú i Cerdanya, recentment adquirits, al seu primogènit, Ramon Berenguer IV, mentre que traspassà la Provença al fill segon.

Els grans esdeveniments polítics (conquestes, aliances, restauracions, expedicions) són afirmacions de força que segurament materialitzaren un projecte territorial i dinàstic de dimensions catalanes, o que els monjos cronistes (de Ripoll) de l’època sembla que interpretaven com a tal. En tot cas, els èxits exteriors del projecte no tenien traducció directa a l’interior, on l’aristocràcia refusava el control superior de l’autoritat comtal, a la qual discutia les prerrogatives de manteniment de la pau pública i d’imposició de tributs.

El govern de Ramon Berenguer IV (1131 -62) va representar una certa maduració d’aquest procés. La unió amb Aragó, que devia obligar a fer concessions dinàstiques (el fill successor de Ramon Berenguer IV i Peronella portà nom aragonès), planteja la qüestió de la personalitat política. Conforme a la ideologia feudal, que considerava tot poder un patrimoni, Ramon Berenguer IV i els seus descendents van respectar les posicions polítiques (senyories i drets) de les aristocràcies dels seus dominis i respectant-ho van preservar el dret, les institucions i els costums, és a dir, la personalitat diferenciada i l’espai geogràfic respectiu d’Aragó i Catalunya, consolidant així la frontera de ponent. La qüestió de la titulatura és també important. Coneixedors del seu origen polític carolingi, els comtes catalans no havien emprat altra titulació que la de comte i, en algun moment excepcional, la de duc. Des que el comte de Barcelona va començar a recollir la fidelitat dels altres comtes catalans i els va dirigir en la guerra, el títol de comte va semblar curt i per això s’emprà de vegades el de príncep, però Catalunya era un país de dret escrit i els cercles eclesiàstics i cortesans eren respectuosos amb la legalitat i la tradició, segurament per això els comtes barcelonins no van prendre el títol reial fins que l’enllaç amb Aragó els ho permeté. A partir de llavors els sobirans d’aquesta terra van portar una titulatura múltiple, com si el seu fos un poder sobre una mena d’Estat federal els components del qual s’hi haguessin integrat per acumulació. Començant pel títol reial que enalteix més, els monarques del Casal de Barcelona s’anomenaren reis d’Aragó (i, després, de Mallorca, València, Sicília, Sardenya i Nàpols) i comtes de Barcelona i altres comtats catalans i occitans, segons les circumstàncies.

Potser perquè temien un eclipsament de Catalunya per Aragó, els monjos de Ripoll, mentors intel·lectuals del Casal de Barcelona, s’aplicaren a escriure les Gesta comitum Barcinonensium et regum Aragonum, crònica oficiosa de la dinastia catalana que fa la celebració èpica de les gestes dels comtes i els presenta com a mereixedors de la potestat reial més pels “fets” que pels “drets”. L’obra arrenca amb la llegenda de Guifré el Pelós, presentat com a heroi fundador del llinatge i conqueridor de la independència, però després segueix, durant el segle X, el repartiment de l’herència de Guifré i el naixement de les branques comtals, un període que els cronistes semblen considerar com de retrocés en la realització d’un projecte dinàstic de lideratge territorial que havia arrencat esplendorosament. El saqueig de Barcelona per Almansor, el 985, tanca aquesta època obscura i n’enceta una altra de brillant, que comença amb Ramon Berenguer I, el comte al qual “dotze reis d’Espanya pagaven tribut”, continua amb Ramon Berenguer III, de qui s’esmenten els èxits de la política expansiva (incorporació de Provença, Millau, Cerdanya i Besalú), i culmina amb Ramon Berenguer IV.

D’aquest comte es relata de forma brillant l’adquisició del regne d’Aragó, les conquestes sobre els musulmans (Tortosa, Lleida), les campanyes a la Provença, la mort al nord d’Itàlia, el retorn del cos a la pàtria i els funerals a Ripoll. I la veritat és que el seu govern representa un període d’afirmació del poder monàrquic: encara que, per a designar la terra del comte, el cronista o els cronistes parlen de pàtria i no usen el mot Catalònia, i encara que llinatges comtals menors (comtes de Pallars, Urgell, Rosselló i Empúries), vescomtals, baronials i de senyors de castells es resistien a cedir poder, els signes són inequívocs. Els juristes de la cort barcelonina, al servei de Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV, van compilar els Usatges de Barcelona, i fent-ho expressaren la consciència que l’autoritat del comte de Barcelona implicava, de fet, un principat sobre els altres comtats de llengua catalana que encara tenien comtes propis. Per materialitzar-ho, reivindicaren per al comte de Barcelona una autoritat supracomtal —el principat territorial—, la responsabilitat de l’ordre públic, el dret de la moneda i la jurisdicció criminal. És clar, però, que hi havia distància entre el projecte i la realitat: les divisions feudals pesaven.

El regnat d’Alfons I de Catalunya, II d’Aragó (1162-96), fou potser el període més decisiu en tot aquest procés. El nou monarca emprà una titulatura múltiple, de rei (d’Aragó), comte (de Barcelona) i marquès (de Provença) i, malgrat les idees romanistes, operava encara amb una idea feudal de la potestat (els regnes eren patrimonials i divisibles), però, mentre que emprava els honors occitans com una dependència per a proveir els cabalers del llinatge, preservà la unió d’Aragó i Catalunya. Tot i que mantingué una sola cort i un cos únic de funcionaris, “homes del senyor rei”, Alfons va fer distinció entre els drets dinàstics aragonesos i els barcelonins, i els documents de la seva cancelleria parlen dels magnats i honors d’Aragó i Barcelona. Així, doncs, la formació de la Corona d’Aragó no va ser obstacle per a la construcció de Catalunya, una construcció de dimensió política i mental (de presa de consciència).

En política, fou essencial la incorporació dels comtats de Rosselló (1172) i Pallars Jussà (1192) als dominis directes del comte rei; la transformació de la pau i treva de Déu en la pau i treva del comte rei, que es pretén d’abast català (“de Salses a Tortosa i Lleida”); la creació d’una administració local (vegueries) amb uns responsables (veguers) de l’ordre públic; l’ofensiva militar i jurídica per a im posar la potestat reial sobre els castells (de la qual forma part la confecció del cartulari reial dit Liber feudorum maior); la reorganització de l’adiministració fiscal, i l’embrió d’una mena de govern territorial català amb poders i funcions especialitzades: diplomàcia, milícia, justícia, finances.

En la presa de consciència d’aquesta territorialitat, és a dir, en la percepció dels mateixos habitants d’aquest espai com un col·lectiu diferent dels veïns, tot això hi devia jugar, i més encara factors directes com l’emigració de famílies de la Catalunya Vella cap a la Nova (la terra promesa de la portalada de Ripoll), on van introduir la llengua i els costums, que va comportar una relativa uniformitat cultural a les dues Catalunyes; la imposició de la moneda barcelonina com a prevalent a quasi tot Catalunya; l’acció dels Usatges com a codi jurídic que començava a tenir validesa sobre el conjunt dels comtats; l’ús del català, no solament com a llengua parlada, sinó també com a llengua escrita en medis cortesans i populars; la identificació arreu de la Mediterrània dels mercaders i mariners catalans com a elements representatius d’aquest poble, etc. No ha d’estranyar, doncs, que a la segona meitat del segle XII els mots catalans i Catalunya (per exemple, en documents oficials de la cort) esdevinguessin d’ús ja força corrent.

Si Catalunya fos una persona es diria que va néixer d’una llarga gestació. El marc que ho va possibilitar va ser la desestructuració del sistema antic, amb el procés de feudalització, però les forces que van donar concreció (identitat) van ser alhora culturals i polítiques. I no cal dir que el concepte cultural és ampli: des de la llengua fins a les idees, passant per la formalització de les lleis, la concepció dels projectes i els actes polítics, la reflexió sobre el propi passat, etc. Però Catalunya no és una persona, perquè la persona és una i irrepetible, mentre que la Catalunya d’avui no és la d’ahir, perquè, en cert sentit, cada generació ha hagut d’inventar o recrear Catalunya: cada generació ha dipositat les seves experiències de la vida en el sobre col·lectiu ensorrant les del passat en el substrat. ¿Tenim, doncs, avui a les portes del segle XXI, quan reinventem la història catalana, alguna cosa en comú amb aquells que feien semblantment quasi mil anys enrere? Reconeguem-ho: hi tenim poques coses en comú, però algunes d’importants. Parlem la mateixa llengua i quan mirem enrere, cap al passat, sabem que, com a collectiu (uns arribats abans i altres després, tant li fa), compartim la mateixa terra, i per tant tenim segurament un semblant sentiment de pertinença. Això és suficient per a combatre l’oblit sentint-nos poble, suficient, doncs, per a construir la il·lusió d’un país.

Europa al final del segle XII.

Mentre a Catalunya avançava el procés de construcció social i política que feia possible la creació del poble català i el seu país bressol, a la resta del que temps a venir serien els Països Catalans, l’evolució sembla haver estat la contrària. Afeblits políticament i militarment els andalusins per divisions tribals i ètniques, i enfrontat el califat omeia de Còrdova a les antigues tribus i minories que es resistien a fondre’s en el gresol d’aquell Estat islàmic, cedintli personalitat i autonomia, al principi del segle XI es produí la crisi i la desaparició del califat. El territori de la Šarqiyya i de les Illes Orientals, com la resta de l’Àndalus, es dividí llavors en minúsculs estats de base urbana i ètnica, que van ser víctimes fàcils de l’extorsió econòmica dels seus veïns del nord, els estats cristians, que els cobraren tributs (paries) i, quan la situació fou propícia, els conqueriren la terra i, tard o d’hora, n’expulsaren els habitants musulmans. Les invasions nord-africanes dels segles XI-XII (les dels almoràvits i almohades), que arribaren en defensa de l’islam andalusí, no van poder fer més que ajornar aquesta conquesta cristiana, que tingué lloc al segle XII i, sobretot, al XIII, ara en el marc de descomposició d’un altre califat, l’almohade, i de l’aparició d’unes noves taifes, encara més febles que les anteriors.