Formes d'organització i de control social

Les causes que motivaren la producció artificial d’aliments i la seva pràctica a Occident constitueixen temes d’investigació crucials en l’àmbit de l’arqueologia europea. Les primeres manifestacions de la domesticació a la conca mediterrània coincidiren amb la presència de ceràmiques decorades amb motius aconseguits mitjançant impressions de closca d’escopinya (Cardium edule); d’aquí ve el nom de ceràmica cardial amb què es coneixen aquests recipients. Aquesta mena de decoracions es documenten en jaciments datats entre el final del VIII mil·lenni i l’inici del V als Balcans, la Península Itàlica, el nord d’Àfrica, les illes de la Mediterrània central, el Mediterrani francès i, a la Península Ibèrica, a llocs com les coves Gran i Freda (Collbató, Baix Llobregat), l’Esquerda de les Roques del Pany (Torroelles de Foix, Alt Penedès), el Toll (Moià, Moianès), Can Sadurní (Begues, Baix Llobregat), el Parco (Alòs de Balaguer, Noguera), cova de l’Or (Beniarrés, Comtat), la Sarsa (Bocairent, Vall d’Albaida) i les Cendres (Teulada, Marina Baixa), entre d’altres.

Actualment, aquest plantejament es manté a grans trets. No obstant això, el panorama pot canviar si es té en compte la gran antiguitat (VII mil·lenni cal. aC) dels contextos amb evidències de domesticació, però amb ceràmiques incises i impreses no cardials, de la cova de la Dehesilla (Arcos de la Frontera, Cadis), la Cueva Chica de Santiago (Cazalla de la Sierra, Sevilla) i Cova Fosca (Ares del Maestrat, Alt Maestrat), o amb ceràmiques llises (Abrigo de Verdelpino, Conca).

Davant d’aquesta situació, hi ha tres hipòtesis que expliquen la dinàmica específica de la neolitització occidental: difusió, auctoctonisme i aculturació. La primera assenyala que grups de colons arribats a la Península portaren la ceràmica cardial, els cereals i els ovins i caprins. A favor d’aquesta idea s’apunta el fet que aquestes novetats eren inèdites a la regió. La segona teoria planteja que els grups epipaleolítics del sud de França i de la façana oriental de la Península desenvoluparen, durant el VII mil·lenni, o fins i tot abans, la domesticació d’algunes espècies locals d’animals (caprins, bovins i porcs) i potser de certes varietats de lleguminoses. Finalment, el tercer plantejament intenta de conciliar els dos anteriors, i indica la contemporaneïtat de tres tipus de comunitats: en primer lloc, els grups representatius d’un Neolític pur (coves de l’Or, de la Sarsa i de les Cendres), que utilitzaren artefactes nous (ceràmica cardial, fulles i dents de falç de sílex, culleres d’os) i les restes alimentàries dels quals corresponen a espècimens domèstics d’origen oriental. En segon terme, grups caçadors-recol·lectors que mantingueren les seves estratègies de subsistència i el seu utillatge de tradició epipaleolítica, encara que incorporaren algunes ceràmiques cardials i el consum esporàdic d’animals domèstics (cova de la Cocina a Dosaigües, Foia de Bunyol; abric de la Botiqueria dels Moros a Massalió, Terol). Finalment, els grups que mantingueren sense canvis les antigues pràctiques de caça i recol·lecció.

En vista d’aquesta controvèrsia, cal suposar que els interrogants sobre la producció artificial no poden rebre una resposta uniforme, atès que les comunitats d’aquesta època adoptaren una gran varietat de formes de subsistència. Probablement algunes comunitats protagonitzaren assaigs de domesticació d’espècies locals en un context d’increment de les demandes socials sobre l’esfera de la producció alimentària. Resulta factible pensar que aquests grups potenciaren l’adquisició d’espècimens domèstics d’origen forà, les característiques dels quals s’adaptessin bé a les condicions ecològiques de la Mediterrània occidental i als rendiments requerits socialment.

De fet, tal com s’ha subratllat, les espècies vegetals més ben representades (blat i ordi) tenen qualitats més apreciades pel que fa a l’alta productivitat i a unes bones condicions de conservació. Davant l’augment de la demanda alimentària, les mateixes comunitats occidentals en bloc, o potser certs sectors d’aquestes amb prou poder, promogueren l’acceptació de les noves espècies. La difusió d’aquestes es va poder efectuar mitjançant xarxes d’intercanvi entre les comunitats riberenques de la Mediterrània. En aquest context, la ceràmica cardial va constituir, segons sembla, un tipus d’artefacte valorat en el marc de les aliances sòcio-polítiques que facilitaren els intercanvis. Les semblances entre alguns motius antropomorfs i esquemàtics que decoren aquestes ceràmiques i les representacions pictòriques de l’anomenat art macrosquemàtic de les comarques del Comtat, Marina Alta, Marina Baixa i Alacantí (abrics del pla de Petracos, la Sarga, Racó de les Basses) reforcen la idea de les connotacions simbòliques d’aquests recipients. D’altra banda, la seva àmplia distribució també es podria explicar per la pràctica de l’exogàmia (desplaçament d’individus d’un o altre sexe per a contraure matrimoni amb un individu d’un altre grup i evitar la consanguinitat) entre grups d’aliats.

L’organització social entre el VII i el V mil·lennis

L’afirmació que les societats neolítiques van ser igualitàries s’ha instituït com un tòpic. Al mateix temps s’ha considerat que la domesticació va constituir un fet crucial per al sorgiment posterior de desigualtats socials permanents. Ambdues concepcions han de ser replantejades, ja que, sovint, oculten realitats moll diferents.

En primer lloc, en molts casos el pretès igualitarisme només s’aplicà a la població d’homes adulis, mentre que les dones i els individus joves es trobaven en una posició subordinada. Un reflex d’aquesta situació i del poder social dels homes en el Neolític de Catalunya i del País Valencià són les pintures de l’art rupestre d’estil llevantí. Aquestes mostren escenes de caça i de combats entre grups d’arquers que manifesten el valor sòcio-simbòlic que s’atribueix a les activitats masculines. La caça, que només aportava una part reduïda de la dieta, simbolitzà els valors dominants en moltes comunitats del Llevant peninsular. En canvi, les tasques lligades al conreu i la recol·lecció, presumiblement assumides pel sector femení, i més importants des del punt de vista de la satisfacció de les necessitats alimentàries del grup, hi van ser escassament representades.

EI domini masculí es pogué enfortir mitjançant la gestió centralitzada de l’emmagatzematge (aliments i llavors per a la sembra), de la coordinació de la mà d’obra (pera la preparació de camps, la vigilància de conreus i ramats i les labors de la collita), de l’intercanvi de primeres matèries i objectes i de les relacions violentes amb altres comunitats. Si fos així, caldria parlar d’explotació dels homes adults sobre les dones i els individus joves.

D’altra banda, el creixement demogràfic que experimentaren les societats neolítiques va repercutir en un increment del treball de les dones en la criança de nenes i nens. Si no van existir compensacions laborals per part de la població masculina a la resta d’àmbits de l’activitat productiva (agricultura, ramaderia, recol·lecció, manufactura), la qualitat de vida de les dones es degué reduir paral·lelament a la consolidació de les societats neolítiques.

Les pintures llevantines també informen del desencadenament de combats (les Dogues a Ares del Maestrat, Alt Maestrat; cova del Roure a Morella, els Ports) i, fins i tot, de possibles execucions (cova Remígia a Gasulla d’Ares, Alt Maestrat, i Cingle de Vinromà). Aquestes situacions conflictives testimonien lluites pel control de recursos o de territoris. Pel que fa a l’organització de la producció d’artefactes durant les primeres etapes de la domesticació, sembla que aquesta tasca no anà a càrrec d’un artesanat especialitzat, sinó que cada unitat productiva va poder ser pràcticament autosuficient. No obstant això, la bona qualitat i l’acurada factura de la majoria dels vasos cardials exigiren una inversió de treball i uns coneixements tècnics notables. Això suggereix una certa especialització dels individus que els fabricaren, i també la distribució dels productes mitjançant intercanvi.

En suma, el panorama de convivència social a les primeres etapes del Neolític revela un quadre multiforme de grups locals semisedentaris amb desigualtats internes en funció del sexe i l’edat. Resulta difícil documentar institucions de poder centralitzat a escala regional. Aquestes es desenvoluparen posteriorment, i coincidiren amb la consolidació territorial i política de les comunitats agro-pecuàries.

Ritual funerari i territorialització (4000-2500 cal. ac)

La creixent estabilització de les comunitats, conforme avançava la colonització agro-pecuària del territori, es reflecteix també en l’àmbit del ritual funerari. En aquesta època, l’enterrament d’un membre d’un grup s’efectuava en sepulcres col·lectius (contenidors que acollien successivament o sincrònicament diversos individus) o en necròpolis formades per agrupacions de tombes individuals. Diferents autors han assenyalat que els cementiris organitzats constituïen marques simbòliques del territori controlat i explotat per una comunitat. En conjuntures de crisi alimentària o de competència intergrupal pels recursos d’un territori (terra conreable, pastures, aigua), cal esperar que cada comunitat busqués mecanismes, entre els quals la deposició funerària, per refermar els seus drets sobre els mitjans de subsistència. Si fos així, la proliferació de manifestacions funeràries que es documenten a Catalunya i al País Valencià a partir del 4000 cal. aC podria respondre a situacions de conflicte i de tensió pel control de certs territoris. D’altra banda, la construcció o el condicionament d’un sepulcre i la celebració d’exèquies constituïen ocasions propícies per a reforçar la cohesió sòcio-ideològica del grup i neutralitzar eventuals tendències a la fissió o a la subversió de l’ordre dominant. Des d’aquesta perspectiva, les pràctiques funeràries revelen moltes de les característiques de les relacions de poder i explotació que existien a les comunitats d’aquesta època.

La construcció de sepultures col·lectives de caràcter monumental va ser un dels sistemes funeraris que més acceptació tingué a Europa occidental. Les tombes més comunes van ser construïdes amb grans lloses de pedia i, per això, reben el nom de sepulcres megalítics. Les cambres funeràries destinades a contenir les inhumacions presenten formes i dimensions variables, de vegades tenien corredor d’accés i solien estar cobertes per un túmul de terra i pedres que accentuava el seu caràcter monumental. Les sepultures megalítiques mostren una àmplia distribució per la major part de la Península Ibèrica. A les regions mediterrànies, es concentren a les comarques al nord de la conca del Llobregat-Cardener i amb prou feines se’n troben fins a l’important nucli del sud-est. Les característiques arquitectòniques dels sepulcres catalans variaren al llarg del temps i segons els interessos i l’organització de les poblacions que els utilitzaren. Les darreres investigacions coincideixen a assenyalar l’inici de la construcció de sepulcres de corredor, formats per una cambra de tendència circular on s’accedeix per un passadís, coneguts a l’Empordà a partir del final del V mil·lenni cal. aC (Arrenyagats, Tires Llargues). Més tard, s’edificaren les anomenades galeries catalanes, monuments de planta allargada on la cambra i el corredor gairebé no es diferencien (Torre dels Moros a Llanera, Costera; cova d’en Daina a Romanyà de la Selva, Selva).

Les coves d’enterrament col·lectiu constitueixen una altra de les manifestacions funeràries dels grups d’aquest període que, igual que el ritual megalític, perduraren en època posterior. Al País Valencià, constitueixen gairebé l’única modalitat coneguda (la Pastora a Alcoi, Alcoià; la Barcella a Torre de les Maçanes; la Solana d’Amuixich a Oliva, Safor; o el Pic a Carcaixent, Ribera Alta), mentre que a Catalunya coexistien amb les formes ressenyades anteriorment (l’Avellaner a les Planes d’Hostoles, Garrotxa; Cova 120 a Sales de Llierca, Garrotxa; cova del Frare a Matadepera, Vallès Occidental). A les tombes megalítiques i als sepulcres en cova és habitual l’associació dels enterraments a ceràmiques tipus Montboló o Veraza, entre d’altres.

Aquests enterraments col·lectius van ser parcialment contemporanis de les deposicions funeràries de l’anomenada cultura catalana dels sepulcres de fossa. En aquest darrer cas, es tracta gairebé sempre d’enterraments individuals que s’agrupen en necròpolis d’extensió variable. Un dels aspectes més destacables és l’existència de regularitats en el tipus de contenidor funerari i en els objectes que acompanyen els cadàvers. Els contenidors són de dos tipus: cistes (caixes formades per diverses lloses de pedra) i fosses (simples clots excavats al sòl). Les ofrenes dipositades en cistes i fosses mostren elements comuns. Apareixen sovint denes de collaret de petxina, os i pedra verda (normalment variscita), braçalets de petxina (pecten), plaques d’os, ullals de porc senglar perforats, punxons i punyals d’os, nuclis de sílex melós del tipus "pota de cabra", ganivets i puntes de fletxa de sílex i destrals de pedra polida. Els recipients ceràmics, un o dos en la majoria de les sepultures, mostren una varietat morfològica limitada. Hi figuren olles ovoides, olletes globulars, vasos troncocònics, vasos carenats i bols profunds. Cap d’aquests no té decoració, la superfície és brunyida i, sovint, disposen de mitjans de prensió (nanses i llengüetes).

Tot i els factors comuns esmentats, existeix una dualitat marcada per la distribució geogràfica. Les cistes són més abundants als altiplans de l’interior i a la conca del Segre. Tenen una planta rectangular de petites dimensions i poden estar cobertes per un túmul de terra i pedres (Caballol I a Pinell; Feixa del Moro a Juverri, Andorra, o Mina de Vallferra a Mequinensa, Baix Cinca). Per la seva banda, les fosses predominen al litoral i prelitoral, presenten forma oval i, de vegades, apareixen cobertes per una llosa horitzontal o per una petita acumulació de pedres. Ateses les seves reduïdes dimensions, properes a 1,5 m de longitud, el cadàver devia descansar en posició flectida (bòvila Madurell a Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental; bòvila Padró a Ripollet, Vallès Occidental; Sant Julià de Ramis, Gironès). A més d’una distribució regional específica, les cistes i les fosses presenten tendències diferenciades pel que fa a la freqüent aparició de determinats objectes a l’aixovar funerari. Així, les puntes de fletxa amb peduncle i aletes, les destrals de pedra polida i els adorns de variscita són pràcticament exclusius de les tombes de fossa de les comarques litorals i prelitorals. En canvi, a les cistes de l’interior abunden els braçalets de pecten, els ullals de porc senglar perforats, les puntes de fletxa microlítiques i els punxons i punyals d’os. També cal assenyalar que la varietat de vasos ceràmics a les cistes és menor que a les fosses.

Als enterraments del IV i III mil·lennis, poden apreciar-se diferències entre els membres d’una mateixa comunitat. No obstant això, la dificultat d’assignar a individus concrets els aixovars de les tombes col·lectives dificulta la valoració de la distribució diferencial de la riquesa. Tot i això, certs aixovars concentren un esforç de treball superior a la resta, bé perquè van ser elaborats amb primeres matèries d’origen llunyà que s’obtenien mitjançant l’intercanvi, o perquè exigien processos de treball complexos i, sovint, especialitzats, o bé pel seu caràcter singular (objectes de coure o d’ambre, vasos de guix). Aquests objectes, assignats a individus concrets inhumats als sepulcres col·lectius, indiquen el desenvolupament de la desigualtat social. Pel que sembla, aquestes dades testimonien l’existència d’individus capaços de desviar una part dels excedents del grup en el seu propi benefici. Així, a Caballol aparegueren dues cistes amb clares diferències quant a la inversió de treball per a construir-les. La més elaborada arquitectònicament, dotada d’un túmul complex, es destinà a la inhumació d’un home adult, al costat del qual es dipositaren alguns artefactes lítics, ossis i ceràmics. A la segona cista, d’estructura arquitectònica més simple, s’hi trobà un aixovar similar associat a un altre mascle adult, acompanyat aquesta vegada per un altre home, una dona i una nena o nen, tots ells sense ofrenes excepte una petita peça lítica a la pelvis de la dona. De la comparació entre ambdues tombes es desprèn que certs homes adults reberen un tracte preferent (major inversió de treball a les tombes), degut, probablement, a la seva posició de poder en vida. Aquesta lectura social no es pot estendre al conjunt de tombes a causa de l’escàs nombre d’estudis sobre les restes òssies, cosa que redueix a nivells mínims el coneixement d’eventuals diferencies entre els aixovars segons el sexe i l’edat, i també la seva correlació amb l’estat de salut, els sobreesforços deguts a certs treballs o les dissimetries en l’alimentació. Amb tot, a les tombes en fossa del litoral i prelitoral, els adorns de variscita —un material en l’obtenció del qual s’invertiren notables esforços— només apareixen en el 15% dels enterraments, fet que suggereix, novament, l’existència d’individus amb uns privilegis socials marcats.

Les mines de Can Tintorer (Gavà, Baix Llobregat) han proporcionat les dades més complexes sobre l’organització de la producció artefactual. La regulació de les activitats d’extracció testimonia una notable planificació i control d’una força de treball considerable. Aquestes manifestacions es vinculen a la tasca d’individus especialitzats i experimentats en la mineria, la qual cosa implica l’existència de comunitats amb una certa divisió social del treball que s’afegeix a l’explotació sexual documentada ja en època anterior. No obstant això, encara es desconeix si aquells que treballaven a les mines desenvolupaven una labor continuada i exclusiva o si, al contrari, compaginaven l’extracció de variscita i lidita amb d’altres ocupacions. Tampoc no s’han trobat llocs d’habitació a la rodalia, de manera que no s’ha d’excloure la possibilitat que l’explotació estigués a càrrec d’equips procedents de regions allunyades, que abandonaven Can Tintorer després d’abastar-se de primeres matèries.

Encara que la seva identificació no sigui sempre correcta, l’àmplia dispersió peninsular d’adorns fabricats amb variscita suggereix el funcionament d’àmplies xarxes d’intercanvi. Dades addicionals confirmen afinitats entre objectes trobats a assentaments separats per grans distàncies, a causa, en alguns casos, de la migració de poblacions. Així, els braçalets de pecten trobats a les cistes de la cultura dels sepulcres de fossa revelen la circulació de petxines des de la costa cap a les àrees interiors. D’altra banda, és possible endevinar en aquests moments una dualitat nord-sud que es manifestà més intensament en èpoques posteriors. Així, la difusió catalana de recipients ceràmics adscrits a les tradicions franceses de Montboló, Chassey i Treilles, les afinitats arquitectòniques entre monuments megalítics o bé l’extensió de la cultura de Veraza a tots dos costats dels Pirineus, indiquen que les comunitats al nord de l’Ebre mantingueren, de manera preferent, connexions amb territoris septentrionals. En canvi, el País Valencià, i sobretot la seva meitat sud, va restar vinculat a Múrcia i Andalusia oriental des de l’inici del III mil·lenni. Artefactes característics d’aquestes regions, com els ídols decorats amb representacions d’ulls (cova de la Pastora a Alcoi, Alcoià; La Ereta del Pedregal, Navarrés, Canal de Navarrés), els vasos modelats en guix (Cova Ampla de Montgó a Xàbia, Marina Alta), els penjolls amb decoració segmentada (cova de la Barcella, cova de la Pastora) i diversos tipus de plats i de puntes de fletxa de retoc bifacial, han estat trobats en coves d’enterrament i poblats valencians.

Les primeres societats estatals (2500-1600 cal. ac)

Cap al 2500 s’inaugurà una dinàmica d’intensificació dels intercanvis a llarga distància, que coincidí amb l’anomenat fenomen del campaniforme. Aquesta expressió fa referència a la presència de ceràmiques decorades amb motius geomètrics incisos, impresos o puntejats en nombrosos territoris d’Europa occidental. S’han distingit diversos estils decoratius campaniformes i epicampaniformes, parcialment sincrònics: cordat, marítim, Ciempozuelos, pirinenc, Salomó, Arbolí i Elx. Les ceràmiques campaniformes se solen trobar associades a una sèrie d’artefactes de coure (puntes de javelina i punyals amb llengüeta d’emmanegament), d’os i ivori (botons amb perforació en forma de V), de pedra (plaques amb els extrems perforats que reben el nom de braçals d’arquer) i petits adorns d’or (anells, arracades). La uniformitat morfològica d’aquests elements ha suggerit l’existència d’extenses xarxes de contacte i d’una producció en alça que no van ser alienes al desenvolupament de noves estructures de poder.

Amb l’aprofitament dels productes derivats i les noves formes d’explotació de la terra, les càrregues de treball adjudicades a cada grup social i la distribució dels productes que s’obtenien variaren en funció de les relacions de poder dominants a cada societat. A gran part del País Valencià, i potser a algunes àrees de Catalunya, la principal inversió de treball recaigué sobre amplis sectors de la població, en benefici d’una classe dominant que s’apropiava per la força d’importants quantitats de béns. En altres casos, sembla que el repartiment del treball i dels productes va ser més equitatiu.

Els objectes associats al fenomen del campaniforme solen ser interpretats com a símbols del poder social que detenien certs individus. A quasi tot el País Valencià, el període d’utilització de l’aixovar campaniforme va ser relativament curt. Després d’aquest van aparèixer noves formacions socials (grups d’El Argar i del bronze valencià) en les quals la institucionalització de les relacions d’explotació va seguir altres mecanismes. La creixent sedentarització de la població va tenir un paper destacat en les noves formes de domini. La vida en poblats permanents va comportar, en primer lloc, un control més directe sobre els individus. En segon terme, va enfortir la posició d’aquells que disposaven dels recursos emmagatzemats, ja que la resta de la població depenia directament d’ells durant els períodes d’inactivitat de l’any agrícola.

Les dades funeràries sobre els enclavaments argàrics permeten fer una rica interpretació del fet social. A diferència d’allò que passava en el període anterior, les inhumacions eren majoritàriament individuals. Els cadàvers es dipositaven, sota el terra dels habitatges, a l’interior de diferents tipus de contenidors: urnes de ceràmica, cistes de pedra, simples fosses o petites coves artificials. La composició diferencial dels aixovars funeraris mostra dissimetries individuals en l’accés a la riquesa pròpies d’una societat estatal. En aquesta, un grup dominant format per homes adults controlava l’organització de la producció i la distribució dels béns, i defensava aquests drets per la força de les armes (alabardes, espases, punyals i destrals de bronze arsenical que acompanyaven els seus cadàvers com a ofrenes funeràries). La societat argàrica va reconèixer la unitat productiva i reproductiva formada per un home i una dona, els quals reberen de vegades sepultura conjunta. No obstant això, la relació entre els sexes no va ser igualitària. Estudis recents han mostrat que les malalties produïdes per sobreesforç i mancances alimentàries afectaren principalment les dones. Sobre elles va recaure el pes del manteniment de les unitats de producció i la cura de la descendència. Només algunes dones relacionades amb els homes dominants obtingueren certes contrapartides a les seves condicions de vida.

La generalització de les preocupacions defensives a les comunitats adscrites al grup del bronze valencià indica una situació de violència social en la qual el control dels recursos del territori, la circulació dels béns i individus i la coerció sobre les persones encarregades de la producció directa ocuparen un paper destacat. La dedicació a aquesta funció de vigilància i domini d’assentaments com ara Torelló d’Onda revela una organització sòcio-política dividida per interessos contraposats. No obstant això, a diferència del cas argàric, la distància social no ha quedat clarament expressada en el ritual Funerari, que mostra una gran diversitat (inhumacions en cova, tombes de pou, fosses i cistes, dins o fora dels poblats) i encara no ha estat objecte d’estudis detallats.

Al nord de l’Ebre, la variabilitat regional de la ceràmica campaniforme (estils pirinenc, Salomó i Arbolí) i la seva llarga perduració posen de manifest un quadre de fragmentació social més gran. En rares ocasions els excedents agro-pecuaris es destinaren a la reproducció d’una classe dominant de fort component guerrer comparable a la que sorgí al sud. Solament alguns elements aïllats, com l’estela de Preixana, amb la representació en pedra d’un guerrer armat amb una espasa, permeten de suposar l’aparició d’especialistes en l’ús de les armes. A més, les diferències de riquesa entre els aixovars funeraris indiquen cert grau de desigualtat social, sobretot si es té en compte la presència de conjunts amb elements campaniformes. Aquests, sovint, apareixen en enterraments col·lectius, molts en coves funeràries. A més, al nord del Llobregat es mantingué el ritual d’enterrament en megàlits. Alguns d’ells dataven d’època anterior (Torre dels Moros a Llanera), i d’altres s’erigiren en aquest moment conforme a variats esquemes arquitectònics: cambres pirinenques (Puig ses Forques a Sant Antoni de Calonge, Baix Empordà), cistes megalítiques (Coll d’en Bertran a Peramola, Alt Urgell), hemidòlmens (Collet de les Forques a Espunyola, Berguedà) i arques amb vestíbul-pou (Salt d’en Peió a Sant Climent Sescebes, Alt Empordà).

La metal·lúrgia, activitat amb un pes creixent a gairebé totes les comunitats, va ser potenciada des d’un sector de la població amb prou força per a dedicar excedents comunitaris a una activitat els productes de la qual tenien una distribució restringida a uns pocs membres del grup. Cal tenir en compte que aquesta distribució restringida dels recursos metal·lífers implicà la integració dels grups que demandaven objectes metàl·lics en xarxes d’intercanvi. Això suposa, d’entrada, la disponibilitat d’excedents locals i, en el cas de les zones d’extracció i producció, el manteniment del personal que treballava a les mines i les foneries, a més d’una infraestructura adequada per al transport.

Societat i poder social entre els segles XVI i VII cal. ac

La desaparició de les societats estructurades i centralitzades que havien dominat el panorama de l’etapa anterior a la meitat meridional de la Península s’ha explicat a partir d’una conjunció de factors que impossibilitaren la reproducció social: fracàs de les estratègies econòmiques (crisi de la producció subsistencial, desequilibri produït pel transvasament de mà d’obra a la producció secundària), desencadenament de conflictes interclassistes i processos de degradació ecològica causats per la desforestació intensiva, la pèrdua de sòls i de recursos hídrics i l’esgotament dels camps.

Aquesta crisi coincidí amb la difusió d’uns recipients ceràmics decorats que s’adscriuen a l’estil denominat Cogotas I. Aquest estil s’originà a la vall del Duero i perdurà del 1600 al 1000 cal. aC. No obstant això, aquestes ceràmiques decorades només apareixen en algunes de les regions llevantines situades al sud de l’Ebre (Cabezo Redondo a Villena, Alt Vinalopó; Illeta dels Banyets a Campello, Alacantí; Castellet de Borriol, Plana Alta) entre els segles XVI i XIV. Les ceràmiques tipus Cogotas I també arribaren al Baix Aragó, però no es documenten al nord de l’Ebre. Probablement, l’existència de relacions socials a través del Sistema Ibèric durant un curt període de temps facilità l’adopció d’aquest estil ceràmic a diverses àrees. Aquests contactes s’han associat, habitualment, a moviments de pastors de la Meseta que travessaven amb els seus ramats els passos muntanyosos, encara que no es pot descartar el paper de l’exogàmia en la dispersió d’aquest i d’altres estils ceràmics contemporanis. Una altra explicació proposa la connexió entre l’estil de Cogotas I i les rutes que unien els territoris mediterranis amb l’occident peninsular, on es localitzaven les fonts d’estany.

Les manifestacions materials de les comunitats establertes al sud del País Valencià es corresponen amb les del sud-est. A Villena s’han trobat dos importants tresors d’orfebreria, els de Rambla del Panadero i Cabezo Redondo, que es poden datar entre els segles XV i XIV cal. aC. El primer incloïa un elevat nombre de bols d’or amb decoracions anàlogues a les de la ceràmica de Cogotas I. Hi havia també ampolles d’or i argent semblants a recipients homòlegs de ceràmica, joies d’or i la controvertida presència de peces de ferro tractat com a metall preciós. Per la seva part, el tresor de Cabezo Redondo incloïa braçalets i penjolls en forma de "trompeteta", similars als trobats a l’aixovar funerari d’una cova situada en el mateix jaciment o a l’aixovar domèstic del poblat granadí de Cuesta del Negro de Purullena. Els tresors de Villena il·lustren l’existència de grans riqueses acumulades en mans de certs individus, que les obtingueren mitjançant relacions de poder encara difícils de precisar. L’ocultació d’aquests tresors, probablement, coincideix amb l’inici de relacions transmediterrànies que arribaren fins a l’Egea, i tingué a veure, sens dubte, amb la fi del grup arqueològic relacionat amb el nucli de Villena, ja que va ser aleshores quan es produí l’abandó d’un gran nombre d’assentaments, que donà pas a una etapa molt mal coneguda.

La situació al nord de l’Ebre entre els segles XVI i XIV era completament diferent. Aquí es poden distingir dues dinàmiques, l’una a la regió del Segre-Cinca i l’altra a les comarques del litoral i prelitoral. A la primera àrea destaca un grup arqueològic caracteritzat a partir dels jaciments situats als termes d’Aitona (Genó, Carratelà) i de Fraga (Masada de Ratón, Zafranales, Punta Farisa, el Puntal). Es tracta d’una societat que desenvolupà una intensa colonització agrícola de les terres fèrtils de les planes entre els anys 1650 i 1050 cal. aC. Aquestes comunitats practicaren inhumacions individuals en cistes (Riols i Castellets II, Mequinensa) i també alguns enterraments infantils en urnes ceràmiques dins dels assentaments (la Pedrera), si bé adoptaren la pràctica de la incineració en urnes en l’última fase (el Puntal de Fraga, Baix Cinca; Torre Filella). Els grups marginals de les zones muntanyoses continuaren realitzant enterraments múltiples en coves fins al final del II mil·lenni (Arbolí, Priorat).

Sincrònicament, a les comarques del litoral i prelitoral i també a l’interior de Catalunya, la fragmentació de la informació disponible impedeix una caracterització tan precisa, però sembla que es va reproduir la mateixa tònica que en el III mil·lenni. Es mantingué una situació de fragmentació social, a base de petites comunitats familiars que eren enterrades en sepulcres col·lectius (coves o megàlits) i les quals practicaven sistemes de subsistència que implicaven una mobilitat periòdica de les poblacions.

Durant dècades va ser ben acollida la idea que les ceràmiques acanalades i la incineració en urnes eren un reflex arqueològic d’una gran migració de pobles centreuropeus que van difondre les llengües indoeuropees per àmplies zones d’aquest continent. Aquests pobles, denominats indoeuropeus o celtes, es relacionaven amb la cultura de Hallslatt de l’entorn alpí i del sud d’Alemanya. S’hi reconegueren trets ètnics comuns, una mateixa llengua, formes característiques d’organització social i concepcions religioses compartides. Tot això suggerí la identificació d’una raça que havia estat capaç de dominar Europa. Certes manifestacions arqueològiques, com ara la pràctica de la incineració, la construcció de cases rectangulars de tipus megaron i la fabricació de ceràmiques decorades mitjançant excisions van ser invocades per refermar la idea de l’arribada dels indoeuropeus al nord-est de la Península Ibèrica. No obstant això, en els darrers anys s’ha qüestionat la fiabilitat d’aquests indicadors materials, pel fet que se solen documentar al migdia peninsular, de vegades amb datacions més antigues que al nord-est i en contextos més vinculats al món mediterrani que al centreuropeu.

Actualment queda clar que les ceràmiques acanalades i la pràctica de la incineració van ser adoptades per les societats del nord-est ibèric i del sud de França entre els segles XIV i XI, en l’anomenada fase dels camps d’urnes antics. No obstant això, no hi ha arguments per a defensar l’arribada de nous grups de població, ja que van ser les comunitats prèviament establertes, com les del grup Segre-Cinca, les que incorporaren els nous models ceràmics als seus aixovars o la incineració a les seves necròpolis.

A partir del segle XI es definiren nous grups socials (Mailhac, Can Missert, Molar-Seròs, Penya Negra) que adoptaren la pràctica de la incineració, encara que també es realitzaren inhumacions individuals en cistes i inhumacions col·lectives en tombes tumulars (Castellets II, Mequinensa). Cap a l’any 800 cal. aC, la incineració en urnes constituïa la pràctica majoritària a Catalunya i al País Valencià, de la mateixa manera que ho era a les necròpolis fenícies i tartèssiques del sud peninsular i a la major part de societats europees i mediterrànies. Les necròpolis tenien desenes d’urnes distribuïdes en una extensió reduïda (Can Bec de Baix a Agullana, Alt Empordà; el Calvari a Molar, Priorat; Can Missert a Terrassa, Vallès Occidental) o es disposaven en agrupacions de túmuls (les Moreres a Crevillent; roques de Sant Formatge a Seròs, Segrià; Pedrós a Maials, Segrià; Coll del Moro a Gandesa, Terra Alta). Cada concentració de tombes presenta els integrants d’un grup unit per llaços parentals, econòmics o polítics.

El desenvolupament de la producció de bronze va afavorir l’aparició d’especialistes, potser a temps complet. La proliferació de petits tallers coincidí amb una situació en la qual era fàcil d’obtenir coure i estany. No obstant això, els costos que havia d’implicar a una comunitat, en termes d’excedents de la producció de subsistència desplaçats a l’exterior per tal d’efectuar els intercanvis, eren molt elevats. Per aquesta raó, abans de l’any 800 cal. aC, la utilització de metall en aixovars funeraris va ser pràcticament nul·la, excepte a les tombes d’alguns individus destacats. En realitat, la refosa dels objectes metàl·lics constituïa una pràctica habitual. Respecte a les sepultures amb elements metàl·lics, cal destacar-ne una de Castellets II, l’aixovar de la qual incloïa collarets i anells de plata juntament amb braçalets, botons, un fermall i una fíbula de colze de bronze. Aquesta, com altres fíbules de colze (la Mola d’Agres), similars a les de Huelva, Baiôes-Santa Luzia o Xipre, van ser les primeres a ser utilitzades a la Península Ibèrica entre els segles XIII i X i, sens dubte, es relacionaven amb noves formes de vestir, almenys d’un sector social.

A partir del segle IX tingueren lloc transformacions que conduïren a la consolidació, al segle VI, de les societats urbanes de la cultura ibèrica. En aquest període, les xarxes d’intercanvi assoliren una major complexitat, alhora que afavoriren nous mecanismes d’especialització del treball i de producció excedentària. Les fundacions colonials d’aquesta època (fenícies al migdia peninsular i a Eivissa, i més tard gregues al golf del Lleó i a l’Empordà) han estat considerades els agents dinamitzadors d’aquests canvis. En aquest marc, han tingut gran acceptació els models explicatius de centre-perifèria, que conceben sistemes de relacions a gran escala, estimulades pels interessos de certs focus de poder econòmic, en particular per a obtenir determinades primeres matèries valuoses. La imbricació en aquests sistemes per part de les societats perifèriques hi hauria provocat intenses transformacions econòmico-socials, polítiques i ideològiques.

Els grans estats imperials del Pròxim Orient comportaren l’aparició de societats gestores del comerç a llarga distància, l’acció del qual afectà les comunitats de la conca mediterrània i d’Europa centre-occidental. En aquest context, resulta fàcil d’entendre l’interès fenici per la plata de la Península Ibèrica, que es destinà a cobrir la demanda de l’estat assiri i que tingué com a contrapartida la distribució de manufactures de luxe entre l’aristocràcia peninsular.

Alguns investigadors defensen una organització econòmico-social de les societats autòctones basada en la circulació de béns de prestigi. Consideren que certs objectes d’elevat cost o d’origen exòtic (carros de guerra, armes, orfebreria, objectes de ferro, vaixelles fenícies o gregues) proporcionaren prestigi i poder a aquells que els posseïren, ja que aquests els redistribuïen entre els individus subordinats per mantenir les aliances que sustentaven les desigualtats socials. No obstant això, aquestes desigualtats no depenien exclusivament del control de la circulació de béns de prestigi, sinó de variades formes de domini i d’explotació sobre el sector de població que desenvolupava el treball productiu.

Sigui com vulgui, objectes de bronze o ferro, com ara braçalets, anells, collarets, fíbules de doble ressort o de ressort bilateral, fermalls de cinturó, cadenes amb penjolls o ganivets amb reblons d’emmanegament tingueren una àmplia difusió. Solen aparèixer als aixovars de les tombes d’incineració més riques del País Valencià i de Catalunya; però, encara que són la màxima expressió de la riquesa de les comunitats d’aquestes regions, aquestes peces palesen també la distància que les separa dels aixovars de l’aristocràcia tartèssica del migdia peninsular, on els mateixos objectes apareixen a les tombes acompanyats per molts altres elements que denoten l’existència de treball apropiat (carros amb peces metàl·liques, gerros, pàteres i cremaperfums de bronze i pintes d’ivori amb decoracions figuratives d’estil orientalitzant, ous d’estruç pintats, orfebreria).

Els materials metàl·lics moltes vegades formaven part de l’abillament que acompanyava el cadàver a la pira. Per aquest motiu, la similitud entre els aixovars del sud i l’orient peninsulars indica maneres afins en l’expressió individual de les diferències de sexe, edat i categoria social. La proliferació d’objectes metàl·lics indica la facilitat amb què les comunitats mediterrànies hi accedien, encara que això no va significar que se’n generalitzés la presència a totes les capes de la població. Els enterraments de membres de la classe dominant van ser realçats de vegades mitjançant esteles de pedra i l’enterrament de cavalls, un símbol de poder desconegut fins aquesta època a la vall de l’Ebre (necròpoli de la Pedrera).

En definitiva, l’organització dels processos de treball s’orientà a la producció de manufactures en quantitats que ultrapassaren les demandes locals i, en alguns casos, regionals. La demanda externa o bé una gestió política centralitzada van ser responsables de l’especialització productiva a gran escala. Alguns centres dedicats a l’emmagatzematge (Aldovesta a Benifallet, Baix Ebre) o a la producció especialitzada (tallers metal·lúrgics de Penya Negra, tines de l’alt de Benimaqui, gestió de la mineria a Puig Roig del Masroig i al Calvari de Molar) denoten un control organitzat dels excedents comunitaris i de la producció destinada a intercanvis. Però, malgrat l’increment de l’especialització, perduraren els treballs desenvolupats en l’àmbit domèstic, com ara la preparació d’aliments i la producció d’objectes d’ús quotidià (vestits, ceràmiques de cuina o estris de treball).