Francesc Aragó, el català que triomfà a París

Francesc Aragó tingué un gran renom mentre vivia. Les seves activitats com a intel·lectual i com a polític en feren una personalitat de primer pla del seu segle. La visió actual de la seva obra, 150 anys després de la seva mort, és més crítica que la dels seus contemporanis?

Francesc Aragó nasqué el 26 de febrer de 1786 a Estagell, un poble català a la vora del Llenguadoc, dins la província del Rosselló, que havia restat annexada a França des del 1659. Uns quants anys més tard, el seu pare, adepte a la causa dels reformistes, formà part d’un petit grup de “patriotes” que dirigiren la defensa del departament dels Pirineus Orientals, que el 1793 fou envaït per l’exèrcit espanyol. Durant la infantesa i l’adolescència, Francesc Aragó visqué els anys més candents de la revolució, i la pròpia família l’influí en la seva oposició al fanatisme religiós i als privilegis nobiliaris, en la convicció que la difusió de l’ensenyament i la lluita per la democràcia eren activitats nobles i complementàries que podien garantir un futur millor per a la humanitat. La seva adhesió a la filosofia de les llums és un punt clau per a l’estudi de la seva personalitat.

Als quinze anys desitjava esdevenir oficial i preparà, tot sol, a Perpinyà, l’examen d’entrada a l’escola politècnica, on fou admès en sisè lloc el 1803. Hi trobà els millors intel·lectuals de l’època, s’hi relacionà i, finalment, el 22 de febrer de 1805 fou nomenat secretari de l’observatori de París. Als vint anys començà, doncs, la seva vida com a investigador.

Els seus treballs foren variats, per no dir dispersos, i sorprenents, i realment cal dir que encara no s’ha escrit tot sobre la seva història. Aragó fou un dels últims intel·lectuals, si no l’últim, que fou capaç d’aprofundir la pràctica totalitat dels coneixements científics del seu temps, d’abordar amb la mateixa perfecció problemes de la física, de l’astronomia, de la química o de la meteorologia. Fins i tot, el 1836, publicà un informe sobre els jeroglífics egipcis i dugué a terme treballs com a historiador. Es preocupà molt de fer avançar els coneixements científics. Amb una actitud sempre alerta, iniciava investigacions i, quan considerava que es trobaven ben encaminades, les traspassava a físics joves. Fou el responsable de molts descobriments, dels quals tot sovint atribuïa el mèrit a d’altres.

A París, als vint-i-dos anys, fou admès a de l’Académie des Sciences arran d’unes investigacions sobre el mesurament del grau terrestre. El seu objectiu era continuar la investigació del mesurament de la Terra per tal d’obtenir una definició del metre més precisa que la resultant, el 1799, de les investigacions de Pierre-François André Méchain i Jean-Baptiste Joseph Delambre. El 1806, se n’anà cap a Espanya, en companyia de Jean-Baptiste Biot i de l’intel·lectual espanyol Rodríguez, i hi mesurà les distàncies entre l’illa d’Eivissa i la regió de València. Després de moltes peripècies, que visqueren arran de la guerra que havia esclatat el 1808, Aragó tornà a França al juliol del 1809 i gairebé ja no s’ocupà més de la geodèsia.

El seu amic, l’intel·lectual alemany Alexander von Humboldt, afirmà que els seus treballs sobre la llum eren “aquells als quals s’havia dedicat més llargament, durant quaranta anys”. El seu primer informe, publicat juntament amb Biot el 1806, fou dedicat “a les forces refringents dels diferents gasos”. Des del 1811, les seves investigacions “sobre una modificació que sofreixen els raigs lluminosos quan passen a través de certs cossos diàfans” el menaren a replantejar-se les hipòtesis de Newton, el qual considerava que la llum era provocada per l’emissió de partícules lluminoses. A partir del 1815, dugué a terme alguns treballs, juntament amb Augustin-Jean Fresnel, on demostrava que la sensació lluminosa era el resultat d’un fenomen vibratori. El 1819, el seu informe comú “sobre l’acció que els raigs de llum polaritzada exerceixen els uns sobre els altres” fou l’inici de grans descobriments, però, finalment, Aragó deixà que Fresnel prosseguís tot sol les investigacions i que dugués a terme la teoria ondulatòria.

La seva passió per la llum portà Aragó a ser un dels fundadors de l’astrofísica. Els descobriments de la física aplicats a l’astronomia li permeteren demostrar, el 1819, que la llum emesa per la cua dels cometes provenia de la llum solar reflectida. El 1820, sostingué que el Sol tenia una naturalesa gasosa. El 2 d’abril de 1845 féu fer el primer daguerreotip del Sol i, el 1846, formulà el principi del coronògraf, que fou realitzat el 1930.

També s’interessà, encara que menys, per l’electromagnetisme. El 1820, el danès Hans Christian Oersted observà que un corrent elèctric feia desviar-se una agulla imantada. Aragó s’hi interessà i aconseguí d’imantar una agulla d’acer amb una espurna elèctrica, experiment que es troba a l’origen de la telegrafia elèctrica. El 1824, descobrí el magnetisme de rotació, però no en tragué conclusions i finalment fou Michael Faraday el qui, el 1831, establí la inducció. André-Marie Ampère, amb qui Aragó col·laborà en les seves primeres investigacions, elaborà la teoria de l’electrodinàmica.

Però hi havia altres temes que interessaven aquest intel·lectual. El 1822, calculà la velocitat del so. Del 1824 al 1829, dugué a terme experiments sobre les variacions de la pressió en les màquines de vapor en funció de la temperatura i verificà la llei de Mariotte.

L’objectiu d’aquests mesuraments de la pressió era de reduir els riscos d’explosió. Aragó donà molta importància a les relacions entre la ciència i la tècnica. El 1839, ajudà Louis-Jacques Daguerre a vendre al govern el seu procediment, que era la primera solució pràctica del problema fotogràfic. Del 1832 al 1841, dirigí els treballs d’excavació d’un pou artesià a París i apuntà la possibilitat d’escalfar les ciutats amb l’aigua calenta procedent de les profunditats de la Terra. El 1842 i el 1843, dugué a terme els primers assaigs del telègraf elèctric i promogué, a França, la fabricació de material científic.

Aragó volia fer arribar els seus coneixements al poble. Considerava que la ciència s’havia d’implicar dins la societat i que no valia res si romania ignorada, fins i tot per l’elit. El 7 de juny de 1830, fou elegit secretari de l’Académie des Sciences; a partir de llavors, permeté que els periodistes entressin a les sessions de l’acadèmia i en féu publicar actes. Fins i tot, el 1813, féu un curs d’astronomia adreçat al gran públic.

Fins el 1830, la política era un dels pocs terrenys en què Aragó no havia intervingut directament. Però la revolució liberal del juliol del 1830 li desvetllà l’interès per l’exercici del poder, que ja li venia de la seva joventut. Durant una vintena d’anys, des del 1832 fins al cop d’estat de Bonaparte al desembre del 1851, la seva regió nadiua, el departament dels Pirineus Orientals, l’elegí per a la cambra dels diputats, on s’arrenglerà entre l’oposició, a les files dels radicals, pròxims als republicans. Es considerava “partidari del progrés, però d’un progrés moderat”. Amb el seu esperit clarivident, comprengué la importància que el creixement industrial atorgava a la classe obrera, es compadí de la misèria a què estava abocada i proposà l’ampliació del cos electoral censatari per tal d’oposar-se als temuts socialistes. El 1840 afirmà que “davant la gran tensió de les molles socials, considero que la reforma (electoral) és una vàlvula de seguretat”; tanmateix, les seves opinions no foren escoltades.

Quan, al febrer del 1848, esclatà a París la revolució que establí la Segona República, Francesc Aragó era un home cansat, afeblit per la diabetis, però, tot i així, tenia una gran autoritat, de tal manera que, sense haver participat en els moviments insurreccionals, esdevingué membre del govern provisional. Amb molts dubtes, ja que volia que les reformes tinguessin un caràcter general, proclamà, juntament amb els seus col·legues, la República, el sufragi universal i l’abolició de la pena de mort. En ésser nomenat ministre de Marina, suprimí els càstigs corporals als vaixells i signà el decret d’abolició de l’esclavatge a les colònies franceses.

Després del període d’eufòria de les primeres setmanes, l’assemblea conservadora, elegida el 24 d’abril, volgué clausurar els tallers nacionals, una institució de caràcter socialitzant que donava feina a 100 000 desocupats. Aquesta decisió fou presa el 21 de juny, i el 23 els obrers hi respongueren amb la insurrecció. Aragó, president de la comissió executiva, hagué de fer front a aquesta situació tan difícil: anà a les barricades dels insurrectes i els recriminà llur actitud. “Vós nu heu tingut mai gana, no sabeu què és la misèria”, li respongué un obrer. Aragó féu que els reduïssin i, així, restà dins el grup de persones de les quals Karl Marx digué que sortiren de la prova “com enterbolits pel fum de la pólvora amb la qual desapareixia llur república imaginària”. Abatut per aquest fracàs, esgotat per la malaltia, Francesc Aragó morí el 2 d’octubre de 1853.

Tot i el seu fracàs final i el fet de no haver pogut ser un dels més grans intel·lectuals, Aragó fou un dels homes que feu avançar el seu segle. La Tercera República el considerava un dels seus pares fundadors. El 1879, arran de la inauguració d’una estàtua en honor seu a Perpinyà, Jules Ferry, el ministre que instaurà l’escola laica francesa, el situà, amb tots els drets, “dins la gran tradició del segle XVIII, del qual havia conservat els grans mètodes científics, les passions generoses, els grans impulsos cap al futur i, per sobre de tot, l’amor per la humanitat”.