Gesta comitum Barcinonensium

Escenes bíbliques de la portalada del monestir de Santa Maria de Ripoll, s.XII.

ECSA / M.A.

“Els ancians expliquen que temps ha hi hagué un cavaller anomenat Guifré, originari del poble de Rià, situat al territori de Conflent, a les ribes de la Tet, prop del monestir de Sant Miquel de Cuixà. Aquest cavaller que excel·lia en riqueses, armes i consells rebé el comtat de Barcelona de mans del rei dels francs per raó de la seva probitat. Un dia va arribar-se a Narbona amb el seu fill Guifré, sobrenomenat el Pelós, per tal d’entrevistar-se amb els enviats del rei. Durant una baralla, matà, amb la seva espasa, un franc que li havia estirat la barba. Tot seguit fou pres, però mentre el conduïen prop del rei, a França, esclatà una nova baralla. Guifré volgué venjar-se de la captivitat a què el tenien sotmès. Diuen que el seu escorta el matà prop del Puig de Santa Maria. El seu fill Guifré, que havia estat conduït junt amb el pare, fou lliurat al rei dels francs, a qui explicaren el que havia succeït durant el viatge. El rei s’entristí molt, criticà el que havien fet, i els digué que a causa d’això, en el futur, es podria perdre la senyoria de Guifré.

El rei franc acollí el nen i el confià, segons diuen, al comte de Flandes perquè l’eduqués acuradament. Ja adolescent, deixà embarassada la filla d’aquest comte sense que ningú no se n’adonés, excepte la mare de la jove, que va decidir guardar el secret, no perquè hi consentís sinó més aviat per pudor. La mare, com que no sabia quin marit podria trobar-li, de bell nou, a la seva filla, que quedaria deshonrada tan aviat com es difongués la notícia, prengué una decisió. Va fer venir el jove i li va fer jurar que si, per la voluntat de Déu, arribava a posseir la senyoria paterna, és a dir el comtat de Barcelona, es casaria amb la seva filla.

Seguidament, el va vestir pobrament amb un hàbit de pelegrí i l’envià, acompanyat per una dona vella, al costat de la seva mare, vídua, que encara vivia al territori de Barcelona. Aquesta el va reconèixer gràcies a la pilositat que Guifré tenia en llocs poc habituals en altres homes i que l’havia fet mereixedor del sobrenom de Pelós. La seva mare convocà els magnats i els barons de tot el seu territori, que havien conegut el pare de Guifré el Pelós i que li havien estat fidels i, seguidament, els presentà el seu fill en secret. Quan aquests magnats i nobles pensaren en el deshonor i el frau que havia causat l’assassinat del pare d’en Guifré, així com en el desheretament que ells mateixos havien patit a causa de l’ocorregut, van decidir prendre’l per senyor i li van jurar fidelitat comprometent-se a servir-lo. A continuació fixaren una data i tots, conjuntament amb Guifré, es van presentar al lloc on havien decidit que matarien Salomó, un gal que aleshores era el comte de Barcelona. Amb el consentiment i l’acord de tots plegats, Guifré tragué l’espasa i matà Salomó, davant de tothom, amb les seves pròpies mans. Va ser així com obtingué, de per vida, el seu comtat, situat entre Narbona i Hispània. Finalment, després d’haver enviat uns missatgers a la Gàl·lia, es casà, tal com ho havia promès, amb la filla del comte de Flandes. La va anar a recollir al lloc i el dia establerts. Amb l’ajut i el consell dels amics de la jove es guanyà la gràcia i l’amistat del rei. Guifré anà a la cort i després d’haver rebut la seva senyoria de mans del rei, hi restà molt de temps.

Quan Guifré encara era a la cort del rei franc, arribà la nova que els sarraïns havien entrat a la seva pàtria i l’havien recorreguda i ocupada gairebé tota. Guifré ho va fer saber al rei al mateix temps que li demanava el seu ajut per poder-los expulsar. Però el rei, ocupat en altres afers, no li va poder donar el suport sol·licitat. No obstant això, acceptà un dels seus requeriments. Si Guifré, per compte propi i amb l’ajut dels seus, aconseguia arraconar els agarens fora de les seves terres, el rei li cediria perpètuament la senyoria de Barcelona, amb la qual cosa, aquesta passaria a romandre sota la seva autoritat i la de la seva dinastia. El rei dels francs no cedia mai els comtats en successió hereditària. En tot cas, els concedia, segons el seu parer, a la persona que ell designava, però només per un temps limitat. Guifré arribà a reunir un gran nombre de barons de banda i banda de la Gàl·lia, fet que li permeté expulsar els agarens de tot el territori fins a la frontera amb Lleida. Consegüentment, Guifré va prendre possessió de tota aquesta senyoria, la qual havia recuperada amb tanta valentia.

Va ser així com la senyoria de Barcelona passà del poder reial a mans del nostres comtes!”

Amb aquesta anècdota, fruit d’una llegenda popular, s’enceten les Gesta comitum Barcinonensium, redactades al monestir de Ripoll entre el 1162 i el 1184. Les Gesta són essencialment una genealogia laudatòria del casal de Barcelona, potser elaborada per Gregori (m. 1146), primer abat de Sant Miquel de Cuixà i després arquebisbe de Tarragona. Aquesta crònica afavoria els interessos polítics d’Alfons I, primer comte de Barcelona que cenyí la corona d’Aragó, ja que el rei la utilitzà per a refermar la regalia del seu poder, els orígens gloriosos de la seva nissaga i la seva independència respecte del rei de França.

La història de l’origen de Guifré el Pelós, fundador de la nissaga, feia referència a un mite utilitzat, en aquella mateixa època, per nombroses dinasties nobiliàries d’Occident. Un jove aventurer, a la recerca de renom i fortuna, conquereix, gràcies a la seva valentia, una dona de sang reial que li proporciona aquesta fortuna. La filla del comte de Flandes, seduïda aquí per Guifré, era descendent de Carlemany per part de la seva avantpassada Judit. Així, la dinastia dels comtes de Barcelona provenia de l’estirp dels carolingis. Les manipulacions ideològiques del text no es limitaven simplement a proveir d’unes arrels imperials el casal dels comtes de Barcelona, sinó que, al mateix temps, en justificaven la plena autonomia respecte del rei de França, incapaç d’ajudar els seus vassalls: com quan Almansor saquejà Barcelona l’any 985, també Guifré va haver d’espavilar-se tot sol per defensar-se dels sarraïns. El patriotisme antifranc es troba concretat àdhuc en la presentació d’un rei de França covard i temorós, segurament Carles el Calb, just al contrari de Guifré el Pelós, de qui es destaca la valentia. La figura de Guifré, consegüentment, ressaltava enmig de la falsedat i la desfeta dels guerrers francs.

Finalment, la imatge que oferia aquest relat pel que fa a les tres edats de la dona aristocràtica es corresponia amb una certa realitat social. La jove núbil esdevenia l’objecte passiu de les transaccions matrimonials, l’esposa gaudia d’un innegable poder en el si de l’esfera domèstica, i la vídua tenia un paper obertament polític en intervenir amb tota fermesa en la vida pública.