Història antiga i arqueologia clàssica

La història antiga ja es feia a les universitats espanyoles des de la reforma de les facultats de lletres del 1900. Durant la postguerra, amb l’excepció de S. Montero Díaz, pot afirmar-se que el seu desenvolupament va estar bàsicament en mans de prehistoriadors, arqueòlegs, antropòlegs, lingüistes i juristes; cal recordar només els noms de P. Bosch i Gimpera, L. Pericot, M. Gómez Moreno, J. Caro Baroja, A. d’Ors i A. García Bellido. Això no obstant, existia una important tradició creada i impulsada per aquest darrer. Els seus estudis històrico-arqueològics, vinculats a una concepció estilística, pròpia de la història de l’art decimonònica, ompliren una època, i el seu ascendent va ser decisiu en A. Blanco, A. Balil, M. Vigil i J.M. Blázquez. La influència més marcada en aquells anys va ser la del positivisme alemany, a través dels contactes i les relacions amb les universitats alemanyes, i resultava especialment adequada, tant a la lectura filològica i crítica de la documentació com a les coordenades polítiques de l’època.

Però l’origen de les característiques i les tendències de l’actual panorama historiogràfic no remunta més enllà dels anys seixanta. En efecte, el 1965, l’any de creació de les primeres càtedres autònomes d’història antiga, pot ser considerat un ferm punt de referència. Allò que singularitzarà els historiadors del món antic serà l’ús de les fonts escrites —entre nosaltres majoritàriament gregues i llatines— i, encara avui dia, la gran majoria del professoral d’història antiga procedeix de les àrees de la filologia clàssica i, en molta menor mesura, de l’arqueologia. Aquesta realitat ha marcat decisivament la primera generació d’historiadors espanyols del món antic i n’ha determinat les preferències temàtiques i les aproximacions metodològiques, tot afavorint l’eclecticisme teòrico-pràctic i els estudis epigràfics, numismàtics, prosopogràfics o arqueològics, en detriment dels pròpiament històrics.

Ara bé, l’arqueologia pot reivindicar la capacitat per a estudiar qualsevol època, però no creure’s que pot vertebrar-ne el coneixement. Aquesta situació de privilegi i exclusivitat correspon únicament a l’arqueologia prehistòrica. Els arqueòlegs de les etapes històriques haurien de tenir el seu lloc entre els historiadors, en aquest cas del món antic, superant els uns i els altres els límits de les expressions escrites o materials del passat. L’aproximació a partir dels textos tampoc no pot vertebrar el coneixement del món antic i la "formació històrica de base", que reclamava fa uns anys P. Lévêque, hauria de ser una exigència compartida. Però l’estructura universitària i les contradictòries reformes dels plans d’estudi d’història, que als anys setanta van fer possible l’aparició de l’especialització i ara s’orienten en sentit contrari a favor d’una formació generalista, no han afavorit, ans al contrari, la superació de la compartimentació dels sabers i han acabat de determinar el mapa de la investigació i la docència de la història antiga en la universitat espanyola.

A Catalunya, i també al País Valencià i a les Illes, l’estudi del passat ha estat protagonitzat per l’arqueologia, i sobretot per l’arqueologia pre i protohistòrica, fins fa relativament poc temps. Un divorci gairebé absolut entre arqueologia i història antiga és el delme que s’ha pagat per aquesta llarga tradició disciplinària, fonamentada en el treball de P. Bosch i Gimpera i els seus deixebles, en la tasca del Servei d’Investigació Prehistòrica de València i en l’atracció exercida pel passat talaiòtic i púnic a les Illes. L’obra de J. Puig i Cadafalch L’arquitectura romana a Catalunya (1934), insubstituïble durant molts anys, la publicació per P. Bosch i Gimpera i A. Schulten de les Fontes Hispaniae Antiquae, altres iniciatives i estudis relatius al món romà de J. de C. Serra i Ràfols, A. Duran i Sanpere i J. Serra i Vilaró i la posterior recerca emporitana de postguerra no generaren una tradició d’estudis equiparable. La situació és semblant al País Valencià, on aportacions meritòries i el treball del laboratori d’arqueologia de la Universitat de València no ompliren el buit que deixava la tasca del Servei d’Investigació Prehistòrica, decididament orientat als estudis prehistòrics i a la cultura ibèrica; i a les illes Balears, on el desequilibri existent portava M. Tarradell, en el simposi d’arqueologia que tingué lloc a Alcúdia l’any 1977, a proclamar que havia arribat l’hora de la recerca de l’època romana.

La potenciació dels equips i les línies de recerca pròpies, una actitud defensiva enfront de les xarxes acadèmiques estatals no controlades, i una certa miopia corporativa expliquen per què, fins fa pocs anys, la història antiga i, en part, l’arqueologia clàssica s’han mantingut en estat d’hibernació en les nostres universitats. És prou significatiu el fet que la càtedra d’història antiga de la Universitat de Barcelona no hagi estat ocupada fins el 1988 i que el 1996 estiguessin cobertes, a més de l’esmentada, les de les universitats d’Alacant, València, Palma de Mallorca i l’Autònoma de Barcelona, i totes, per investigadors formats amb els professors M. Vigil i J.M. Blázquez. En qualsevol cas, no és menys cert que la recerca sobre el món hispanoromà des d’un front específic, l’arqueologia, i també disciplines auxiliars com ara l’epigrafia i la numismàtica, han experimentat un desenvolupament notable i, de fa uns anys, existeixen ja equips d’investigadors en totes les nostres universitats.

La repressió ideològica —cal recordar que S. Montero Díaz fou expedientat l’any 1965 juntament amb J.L. Aranguren, A. García Calvo i altres professors— no impedí que la influència del marxisme en els ambients universitaris es desenvolupés durant la segona meitat de la dècada dels seixanta i els setanta i explica que es difongués tardanament i en forma d’un inevitable xarampió de manuals fortament ideologitzats. Una vegada més, els corrents europeus arribaven fora de temps i en versions més o menys superades, fins i tot als països de procedència. Malgrat tot, els debats i els col·loquis, com els d’història antiga celebrats a Oviedo des del 1977, van significar una saludable reacció contra la salmòdia acadèmica i els tòpics historiogràfics, i contribuïren també decisivament a aclarir posicions no solament ideològiques sinó també teòrico-metodològiques, a orientar l’estudi del món antic cap a la història econòmica i social, a obrir nous camps i línies de treball, connectades amb centres de recerca italians i francesos, i a donar a conèixer l’obra d’autors i autores dels països de l’Est. Per altra banda, l’enfrontament a l’historicisme idealista no es limitava al marxisme (mode de producció, formació social, classe social), i les discussions acollien el vell debat, reobert aquells anys, sobre el lloc i el paper de l’economia en les societats antigues, bé que no es produïren aportacions originals.

Resulta difícil, per no dir impossible, reconèixer escoles en l’anàlisi de la historiografia antiga espanyola. S’ha parlat de l’anomenat "grup salmantí", recollint el fet que quasi el 50% del professorat d’història antiga de la universitat espanyola s’ha format o ha exercit la docència a Salamanca, però aquest concepte emmascara una diferència llavors ben marcada entre els dos caps visibles que havien accedit a la càtedra d’aquesta ciutat el 1966 i que successivament la van ocupar J.M. Blázquez i M. Vigil. Sota el mestratge del primer, alineat amb la historiografia tradicional, es formaren, entre altres, J. Mangas, R. Teja, A. del Castillo, Antonino González, J. Arce, J.M. Roldán, M.A. Rabanal, J. Remesal, U. Espinosa, I. Alvar, J.M. Abascal i J. Uroz; al costat del segon, que assumia les categories conceptuals històriques del marxisme, es formaren A. Prieto, M. Salinas, N. Marín, M.L. Sánchez León, J. Fernández Ubiña i C. González Román. La sintonia, plena de matisos aquells anys, amb el marxisme d’investigadors del primer grup com J. Mangas o J. Uroz i d’altres no adscribibles a cap dels dos, com G. Fatás, de la universitat de Saragossa, G. Pereira, format amb M. Tarradell a la Universitat de València, i D. Plácido, deixeble de S. Montero Díaz en la Complutense de Madrid, revela tant la impossibilitat de veure en aquests grups una certa homogeneïtat com la importància del marxisme en la renovació historiogràfica iniciada als anys setanta.

En l’actualitat, el panorama és més complex i no permet parlar d’escoles. No existeixen grups definits per la coherència conceptual i metodològica i per les línies de recerca. Fins i tot, no resulta gens fàcil assignar etiquetes individuals i d’equip. Els referents teòrics, l’historicisme idealista, el positivisme, la tradició sociològica weberiana, els "Annales", i el marxisme, en general, no apareixen explicitats ni són desenvolupats coherentment, i així el panorama actual es caracteritza per l’eclecticisme, la discontinuïtat teòrico-metodològica i el mimetisme, pel predomini de l’especialització i el treball analític i per la pèrdua d’importància de la influència alemanya en favor de la italiana, la francesa i l’anglosaxona. Una ullada a les connexions i les relacions existents amb la recerca internacional corrobora aquest panorama complex.

La recerca europea del món antic es desenvolupa en un marc força internacionalitzat a través de les grans universitats, els centres i els instituts com els que americans, alemanys i francesos mantenen a Atenes i Roma, les grans revistes i els congressos, on encara és minoritària la participació dels investigadors espanyols i rara, com ja s’ha dit, la dels catalans. El que A. Momigliano va descriure com a procés de descolonització dels estudis clàssics europeus respecte a l’historicisme alemany tingué lloc a partir de la Segona Guerra Mundial, però a Espanya ha estat més tardà i menys dràstic. Les tradicionals relacions amb les universitats alemanyes han continuat sent el canal de la influència dels grans romanistes com F. Vittinghoff, W. Eck o H. Galsterer. D’altra banda, també l’Institut Arqueològic Alemany de Madrid i el treball d’hispanistes com G. Alföldy, T. Hauschild i H.J. Dierner han contribuït al fet que la historiografia alemanya continuï tenint un pes considerable a l’Estat. Potser ha estat a Itàlia on la investigació del món antic ha experimentat un major desenvolupament a partir del mestratge dels desapareguts S. Mazzarino, A. Momigliano o R. Bianchi Bandinelli i amb el marxisme en el primer pla de la producció historiogràfica: M. Mazza, D. Musti, M. Torelli, M. Cristofani, A. Melle o A. Carandini, entre altres, són noms prou indicatius. La influència francesa s’ha canalitzat a través de la recerca històrica entroncada amb l’antropologia, de L. Gernet a J.P. Vernant, i l’antropologia marxista d’autors com M. Godelier o C. Meillassoux. Amb relació a l’escola dels "Annales", la primera tendència desemboca en la potenciació d’estudis sobre mentalitats, vida quotidiana i gènere. Més directe ha estat l’ascendent del grup de Besançon (P. Lévêque, M. Clavel-Lévêque) sobre els historiadors de les societats pre-capitalistes, espanyols i catalans, que no han abandonat el marxisme després de l’ensorrada del comunisme polític. El seu esforç s’ha orientat a potenciar la història social a través dels col·loquis sobre dependència i la constitució del Groupe de Recherches sur les sociétés Anciennes, amb la participació d’universitats com les de Milà, Nàpols, Pàdua, Berlín, Praga, Varsòvia, Tòquio i, a l’Estat espanyol, les de l’Autònoma de Barcelona, illes Balears, Cadis i Complutense de Madrid; els camps preferents de treball, amb aproximacions quantitatives i des de l’aplicació de noves tecnologies, han estat l’imperialisme romà, les relacions socials, les estructures ideològiques i el funcionament del simbòlic, les formes paisatgístiques i l’ús del cadastre com a eina de romanització i la literatura greco-llatina. Finalment, pel que fa als hispanistes francesos, la referència és la Casa de Velázquez (Madrid) i el centre Pierre Paris (Bordeus). La relació ha estat tradicionalment més feble amb el món anglosaxó, però és indubtable l’influx exercit per l’obra desenvolupada als grans centres com ara Oxford i Cambridge, on treballava M.I. Finley, un dels més prestigiosos coneixedors del món clàssic de les darreres dècades, i l’aportació específica d’hispanistes com S. Keay (Southampton), J.S. Richardson (Edimburg), R.C. Knapp (Berkeley, EUA) o L. Curchin (Ontario, Canadà).

Els estudis d’arqueologia clàssica

Pel que fa als estudis del món antic als Països Catalans, la situació plantejada anteriorment està canviant radicalment des de la dècada dels vuitanta, i el panorama permet ser força optimistes en un futur immediat. Un cop d’ull al nombre i la temàtica variada de les reunions científiques de tota mena seria suficient per a polsar aquesta embranzida. Els grans canvis experimentats en l’organització i la percepció de l’arqueologia durant el darrer decenni, la dotació de places d’arqueologia i d’història antiga en la pràctica totalitat de les universitats catalanes, des de les quals s’impulsen programes de recerca relacionats amb el món romà, i el desenvolupament de l’anomenada arqueologia de gestió, en particular la que té lloc a les ciutats, especialment fructífera pel que fa a l’època romana, com també la renovació metodològica i el trencament, almenys parcial, de la compartimentació entre els especialistes de diferents camps (numismàtica, epigrafía, ceramologia) i zones geogràfiques, han permès superar l’estancament tradicional. El llibre, editat com a catàleg, de l’exposició "Roma a Catalunya" (Barcelona 1992) constitueix una excel·lent posada al dia del que avui se sap sobre el desenvolupament de l’Imperi Romà al Principat i una bona mostra de la riquesa de les seves manifestacions monumentals, artístiques i culturals; la celebració del XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica (Tarragona 1993) ha estat l’ocasió de la consagració d’aquests avenços més enllà de les fronteres catalanes.

Actualment es coneix molt millor la història de la Hispània Citerior —una de les províncies romanes més antigues—, la desestructuració de la societat ibèrica que seguí l’ocupació militar, al llarg dels segles II i I aC, i la posterior consolidació augustiana: les noves formes d’organitzar l’explotació del territori, els nous patrons d’assentaments, les noves formes productives i comercials, els mecanismes i els instruments, materials o ideològics, del poder per a imposar la romanització, la creació de nous centres administratius i productius, ciutats i vil·les, la xarxa viària, la centuriació, l’apropiació i el repartiment de terres, la colonització d’itàlics, la presència de famílies senatorials foranes, l’absorció de les elits locals, la concessió selectiva de la ciutadania, la política fiscal, els cultes religiosos, etc.

Especialment significativa ha estat, com s’ha dit, l’aportació del subsol de les ciutats actuals, i se sap molt més de la topografia de les ciutats romanes, de la realitat i el simbolisme de la seva arquitectura i del seu paper administratiu i econòmic: Empòrion, Tàrraco, Valentia, Bàrcino, Gerunda, Ilerda, Bètulo, lluro, Eso, Ieso, Saguntum, i moltes d’altres. D’altra banda, el ric repertori epigràfic ha ajudat a entendre’n la composició social, les connexions familiars regionals, peninsulars i extrapeninsulars, com també el seu status, les religions i els cultes que s’hi practicaven i fenòmens com l’evergetisme municipal. En aquest panorama emergeix Tàrraco com a colònia, capital del conuentus, capital de la província Tarraconense i com a seu del concilium prouinciae Hispaniae citerioris i del culte a l’emperador.

L’explotació del territori i els seus recursos agrícoles és la base del desenvolupament econòmic experimental al llarg de la segona meitat del segle I aC i dels segles I i II dC. Coordinada des de les ciutats, s’articulava en vil·les rústiques com les de Vilauba (Camós, Baix Empordà), Tolegassos (Viladamat, Alt Empordà), Viladecans (Baix Llobregat) o Puig de Benicató (Nules, Plana Baixa). La riquesa produïda i acaparada per les classes altes es manifesta especialment a través de l’activitat constructora a les ciutats i de la proliferació de vil·les residencials com la de torre Llauder (Mataró, Maresme) o la dels Munts (Altafulla, Tarragonès). Les xarxes comercials i l’intercanvi de productes (vi, oli, garum, ceràmica de taula, vidre, marbre, objectes metàl·lics, etc.) amb altres zones com la Bètica, la Narbonense, Itàlia, el nord d’Àfrica i l’Orient, mostren el grau d’integració del que després serien els Països Catalans en la realitat econòmica i cultural de l’Imperi Romà. Les noves relacions socials que imposava, l’existència d’un capital mercader i els mecanismes polítics, jurídics i ideològics dissolien les velles realitats i feien de l’Imperi alguna cosa més que un conglomerat de diferents formacions sòcio-econòmiques.

Bàsicament, també ha estat la investigació arqueològica la que ha qüestionat la tradicional crisi i ruptura del segle III dC, la importància atribuïda a les invasions dels francoalamans i una visió empobridora i simplista del Baix Imperi en termes de decadència. Avui, l’abandonament d’Empòrion és vist com la conseqüència d’una llarga decadència ja iniciada al segle I dC, com hauria estat també cl cas de Bètulo; a Tàrraco, però, no semblen perceptibles uns canvis significatius fins a la darreria de la tercera centúria: s’abandona la part baixa i la població es concentra a la part alta, a l’indret on hi ha les ruïnes del fòrum del concilium prouinciae; d’altra banda, la lectura d’aquestes transformacions no és gens fàcil, ja que sembla que la ciutat va anar perdent el seu aspecte —i potser part de l’entitat— com a centre residencial, administratiu i eclesiàstic romà, si bé, per contra, les necròpolis paleocristianes suggereixen un veritable augment demogràfic entre el final del segle III i el final del V dC. Tampoc no sembla que Valentia, el Grau Vell de Saguntum o Pol·lència en quedessin gaire afectades.

El Baix Imperi assistí a profundes transformacions de les estructures polítiques, econòmiques, socials i ideològiques. Aquests canvis afectaren d’una manera especial les relacions entre les ciutats —centres de poder i privilegi— i el camp, i també el seu respectiu pes específic dins del sistema global. Les vil·les residencials instal·lades al medi rural, Fortunatus (Fraga, Baix Cinca), Centcelles (Constantí) i els Munts (Altafulla), les dues últimes al Tarragonès, reflecteixen l’acumulació de la riquesa en mans dels honestiores i el debilitament del poder político-administratiu que tradueix el declivi urbà. L’associació de les basíliques paleocristianes a les grans vil·les de l’època romana tardana obeeix al mateix fenomen i al nou paper de l’Església en relació amb el poder i la vertebració de la societat. Malgrat tot, l’estudi d’un abocador del fòrum provincial de Tàrraco, de mitjan segle V dC, mostra una activitat comercial vigorosa, capaç d’explicar l’arribada a la ciutat de productes de l’interior de la Península Ibèrica, de la Bètica, les Balears, Itàlia, el sud de la Gàl·lia, l’Àsia Menor, l’Egeu i el nord d’Àfrica; una ciutat com Bàrcino disposava a la darreria del segle IV aC d’edificis públics i d’una muralla construïda de poc, i mantenia relacions comercials i culturals amb zones ben allunyades de l’Imperi; fins i tol, una ciutat de segon ordre, la petita, rústega i derruïda Ilerda de l’epístola d’Ausoni, es mantingué durant la primera meitat del segle V dC comercialment activa, com ho demostra el fet que li arribés, entre molts altres productes importats i per esmentar-ne un de sol, marbre de l’illa grega d’Eubea. La circulació monetària, l’origen dels sarcòfags, les làpides sepulcrals, els cartons dels mosaics, la còpia de models en vil·les imperials tardanes, el manteniment a les basíliques d’uns estendards formals i litúrgics comuns a tota la Mediterrània i la propagació de les noves idees religioses refermen la idea de l’existència d’aquests lligams culturals i econòmics, sense contradir la tendència general de l’antiguitat tardana a la ruralització i la regionalització, conseqüència del debilitament del poder polític. Finalment, el coneixement de la darrera etapa, prèvia a la invasió musulmana, s’ha vist enriquit amb l’excavació de dos jaciments excepcionals: el poblat hispanovisigòtic del Bovalar (Seròs, Segrià), centre agrari dedicat a l’explotació de blat i altres gramínies, de fruiters com el préssec, la vinya i l’olivera, en ple funcionament al començament del segle VIII, i la vil·la senyorial de Pla de Nadal (Riba-roja de Túria), construïda durant el segle VII per algun significat personatge de la societat hispanovisigòtica.

Les fonts escrites, epigràfiques i numismàtiques

Al costal de la recerca arqueològica excavatòria, l’estudi de les fonts escrites i altres disciplines més específiques com l’epigrafia i la numismàtica han contribuït decisivament a l’actual embranzida dels estudis sobre les etapes pròpiament històriques i el món romà en particular.

Els textos escrits sobre l’antiguitat constitueixen una inestimable i inesgotable font de coneixement, tant pel que fa a la seva riquesa i a l’excepcionalitat del tipus d’informació, sovint referent a aspectes no reflectits de manera directa en les restes materials, com pel fet que la recerca arqueològica alimenta contínuament —en un procés recíproc— la seva relectura amb noves hipòtesis i perspectives. El repertori de les fonts greco-llatines disponibles ha experimentat molt poques novetats des del Renaixement fins a l’actualitat. Per això, l’aparició de nous textos revesteix un caràcter d’esdeveniment per la seva raresa, i la publicació a la dècada dels setanta d’un conjunt de trenta cartes de l’època de sant Agustí (354-430), bisbe d’Hipona, prop de Cartago, per part del professor austríac J. Divjak, va constituir una sorpresa tan agradable com inesperada. Una d’aquestes cartes, datada el 418-419 dC, proporciona una inapreciable informació per a conèixer el priscil·lianisme i els components teològicodisciplinaris, ascètics i socials de denúncia de la jerarquia eclesiàstica i l’opulència dels possessoris cristians, rics terratinents, que representà aquesta heretgia, com també de la seva difusió per la Tarraconense, i la mateixa organització d’una Església que disposava en aquells moments de comunitats ben assentades i bisbats consolidats. També es desprèn del document el grau d’interrelació existent entre la Tarraconense, la Narbonense i el nord d’Àfrica, i el paper de les Balears, i en concret de l’illa de Menorca, com a cruïlla de la xarxa comercial mediterrània.

D’altra banda, l’epigrafia ibèrica ha experimentat un desenvolupament notable des que M. Gómez Moreno, entre els anys vint i els quaranta, va desxifrar el signari ibèric i va aconseguir fixar la major part de les equivalències fonètiques, o des que J. Maluquer publicà la seva Epigrafía prelatina de la Península Ibérica (1968). La llengua ibèrica, però, roman inintel·ligible, encara que periòdicament ha semblat que es vencia aquesta adversitat. Tot i això, i encara que resti oberta la qüestió del seu origen i parentiu lingüístic, malgrat que en l’epigrafia ibèrica no s’hagin produït unes troballes sensacionals com la dels bronzes celtibèric i llatí de Contrebia Belaisca (Botorrita, Saragossa), és ben cert que actualment es disposa d’un important nombre d’inscripcions sobre làmines de plom, peces ceràmiques, esteles, mosaics i monedes. El corpus d’epigrafia paleohispànica Monumenta Linguarum Hispanicarum de J. Unterman, els lèxics de J. Siles i J. Velaza, els treballs d’A. Tovar, J. de Hoz, D. Fletcher, L. Michelena o M. Lejeune, entre altres, han fet possible avançar en el camp de la fonologia, la gramàtica i, particularment, en el de l’antroponímia. Les novetats es recullen puntualment en els col·loquis sobre llengües i cultures paleohispàniques. No obstant la nostra impotència davant la seva semàntica —el problema està en la manca de claus externes per a accedir al contingut d’un text bilingüe prou llarg—, l’ibèric és, potser, com ha dit J. de Hoz, la llengua fragmentària més ben coneguda de la Mediterrània antiga. Les inscripcions grecoibèriques de l’àrea alacantina, en llengua ibèrica i alfabet adaptat del jònic, constitueixen un capítol especial en el qual el plom de Coimbra del Barranco Ancho (Jumilla, Múrcia) representa la darrera novetat, que s’afegeix als coneguts de la Serreta (Alcoi) i El Cigarralejo (Mula, Múrcia). Sigui el cas d’un grec que coneix la llengua ibèrica i aplica el seu alfabet per a transcriure el text o el d’un ibèric coneixedor del valor fonètic de l’alfabet grec, el fenomen de transcripció d’un sistema d’escriptura a una altra llengua exigeix la presència de persones bilingües, fet que ha de respondre a l’existència d’una convivència continuada i profunda, més enllà de la que es pot deduir de relacions comercials testimoniades per l’ús de vaixella àtica, la imitació de formes ceràmiques, les influències iconogràfiques o l’adopció de solucions arquitectòniques i tècniques constructives. El seu abandó ràpid s’explicaria per l’èxit del sistema d’escriptura semisil·làbic ibèric des del segle V aC. També ha estat sensacional la descoberta dels ploms grecs de Pech Maho (Llenguadoc) i Empúries, únics documents epigràfics d’origen foceu a Occident, bàsics per al coneixement dels mecanismes comercials grecoindígenes. Així mateix, des del CSIC de Madrid s’actualitzen els repertoris d’inscripcions fenícies i gregues de la Península.

Pel que fa a l’epigrafia llatina romana, l’obra de S. Mariner Inscripciones romanas de Barcelona (1973) va inaugurar els corpora —reculls sistemàtics— per ciutats amb el rigor metodològic actual; posteriorment Tàrraco ha estat l’objectiu d’un estudi modèlic que ha fet escola, realitzat per G. Alföldy. Valentia ha estat estudiada per G. Pereira, i Saguntum per F. Beltran, mentre que G. Fabre, I. Rodà i M. Mayer han compilat el conjunt epigràfic català. L’epigrafia llatina ha experimentat en els darrers anys un desenvolupament extraordinari i avui constitueix una font de primeríssim ordre per al coneixement del món romà. Els estudis epigràfics i els estudis històrics amb base epigràfica són tan nombrosos com decisius. En els darrers temps, la proliferació de troballes, el rigor metodològic i els nous sistemes de tractament de dades, l’existència de grans projectes d’àmbit internacional com ha estat la reedició del CIL (Corpus Iuscriptionum Latinarum) o el fitxer per ciutats i províncies resulten fonamentals per a l’estudi de les organitzacions territorials, les divisions administratives, els moviments migratoris, la vida municipal, els estatuts jurídics, la religió oficial i popular, l’exèrcit, la xarxa viària, l’estructura social, la promoció, les famílies o l’evergetisme.

Amb relació al coneixement del passat, la numismàtica s’ocupa de la moneda i els fenòmens monetaris, principalment en tant que testimonis i documents històrics. Al nostre país, els estudis numismàtics gaudeixen d’un prestigi merescut. Actualment, com passa amb els epigrafistes, la col·laboració cada vegada més freqüent amb els arqueòlegs o, encara més, el fet que siguin investigadors formats com a tals els qui estudien la moneda, afavoreix la contextualització de les troballes i una major inserció en la recerca històrico-arqueològica.

Durant els darrers anys, ha estat L. Villaronga l’autor de les aportacions més significatives, entre les quals destaquen l’ordenació de les sèries monetals d’Arse-Saguntum, Empòrion, Ilerda i Kese-Tàrraco, la més recent publicació d’un corpus republicà, l’estudi de les emissions cartagineses i del període i els materials de la segona guerra Púnica, com també l’aplicació de l’estadística. Els treballs actuals s’orienten cap a l’estudi de la circulació monetària i l’ordenació de les sèries monetals de les diferents seques. M. Campo ha estudiat la seca púnica d’Èbusos i al País Valencià n’ha estat l’impulsor P.P. Ripollés, autor d’un estudi de conjunt sobre la Tarraconense mediterrània i promotor de la sèrie Estudis Numismàtics Valencians, patrocinada per la Generalitat Valenciana, en la qual, amb la col·laboració de diferents investigadors, s’han anat publicant els estudis de les seques d’Íl·lici, Valentia, dels denaris ibèrics d’Ikalkusken, de la circulació monetària del portus ilicitanus i del tresor de Moixent.