Mapa de Catalunya, J.Aparici, 2a edició, 1769.
CTC
El geògraf Josep Aparici i Mercader, nascut a Caldes de Montbui el 1653, va ser membre de l’Acadèmia dels Desconfiats. Des del 1688 fins al 1700 va servir Carles II com a ajudant de tresorer i també va tenir al seu càrrec l’organització i el proveïment dels exèrcits que lluitaven contra França. Com a resultat de la seva influència, el 1699 fou elegit conseller quart de Barcelona.
Però, a més d’administrador reial, fou un home de negocis que participà en vendes de sucre a l’engròs i en l’arrendament de drets. En la Descripción y Planta del Principado de Cataluña, escrita el 1702 o el 1703, afirmava que “el comercio es el alma de la República” i es mostrava contrari a la intervenció de l’estat, a la fiscalitat i al monopoli de tabacs. Celebrà la represa de la marina catalana i exaltà el projecte colonial, que havia de ser emprès pels catalans, de conquesta de la ribera de l’Amazones. Per això, defensava el model econòmic holandès: “Es el negocio el que ha hecho la República de Holanda en cien años, que en un rincón de tierra que más de la mitad es agua de ríos, canales y pantanos, y tiene menos distrito que Cataluña (…), que les ha dado el poder para poner armadas en mar y exérsitos por tierra, sinó el comercio y unión”. També fou partidari de la millora de la gestió financera de la Generalitat, de la qual criticà la insolvència, com també d’un millor aprofitament de l’impost de la bolla, que gravava els teixits en la venda al detall. Al parer d’Aparici, les raons del caràcter inoperant de la bolla eren dues: “La primera que la mitad de la ropa no se bolla, que unos a otros nos ayudamos a ocultarlo. La otra es que de la mitad que se bolla, se ha de menester la mitad para los gastos de collectas (…) con que la sola cuarta parte entra en la Diputación y de ésta se han de pagar los salarios y adíalas a los diputados, assesores y tantos oficiales que no queda para hacer cosas de público, y todo sirve para que lo manejen y nunca se bolverán los censales que deve la Diputación, con que con el tiempo se habrá de tomar otra disposición para desaogarse la Generalidad, que sería lo mejor adelantar el comercio”. Va propugnar la creació d’un port franc a Barcelona i va proposar diferents millores per a la irrigació i per a la indústria.
Malgrat la seva qualitat de funcionari recaptador, també es mostrà contrari a l’estancament del tabac aprovat a la Cort de 1701-02, amb la finalitat d’incrementar les quantitats degudes al rei en concepte de donatiu parlamentari. Al·legà que els municipis obtenien ingressos importants amb el seu arrendament, que els permetia, alhora, satisfer el donatiu local al rei, sense el qual recurs, deia, els municipis sortien perjudicats, mentre que la Generalitat hi guanyava poc. També es va doldre que el rei no proveís l’exèrcit amb robes i armes catalanes, cosa que no es produí d’una manera significativa fins el 1717: “Por lo menos ganará la conveniencia, será tener sus vasallos ricos con aquel trabajo y será rico el Rey, si lo son los vasallos, y pobre si son pobres”.
Però tot i que econòmicament els seus anhels podien enquadrar-se perfectament en els del conjunt de la burgesia catalana del tombant del segle XVII, el màxim exponent de la qual fou Narcís Feliu de la Penya, Aparici divergí del gruix d’aquest grup social ascendent en desvincular-se del projecte polític austriacista. Segons Joan Mercader, el prestigi que gaudia com a administrador va fer que la Diputació li encarregués el repartiment del donatiu que la Cort de 1701-02 concedí a Felip V, treball que ha estat considerat l’esbós del futur cadastre. Probablement aquesta vinculació amb l’administració filipista, sumada a l’actitud crítica que va mantenir respecte de la gestió econòmica de la Generalitat, i a la tebior i el distanciament que manifestà cap al partit austriacista, el col·locaren en una situació delicada el 1705, quan l’arxiduc Carles III fou proclamat rei.
El cert és que va patir represàlies de part del nou govern, tal com ho explica ell mateix: “Los ministros del Govierno intruso le privaron del officio de caxero de la tabla que exercia, haviéndole tocado por suerte. Desembolsáronle también de los demás oficios de las casas de la Ciudad y Diputación en que estava insaculado, quitándole (…) todos los honores y medios con que pudiera alimentar su familia, que siendo muy dilatada experimentó los mayores trabajos a causa de las incessantes vexaciones que se h hizieron en el dilatado tiempo de los siguientes ocho años”. Tanmateix, l’administració del rei-arxiduc no va poder prescindir d’un home de la vàlua d’Aparici. Fou insaculat de nou, encara que no va ser elegit, i se li va tornar a encarregar el repartiment del donatiu acordat a la Cort de 1705-06.
El 1713, quan es trobava retirat a Mataró per tal de fugir del setge de Barcelona, fou requerit per José Patiño i s’embarcà en una fragata per passar al costat filipista. Fou dels primers catalans que entraren a la Barcelona ocupada del 1714, i executà l’ordre del superintendent de recollir, tancar i segellar tots els papers públics dels arxius i registres del Consell de Cent, de la Diputació i de la Batllia General. Allí formà part de la junta patrimonial o d’intendència, i va col·laborar amb Patiño fins esdevenir la persona de més confiança de l’intendent en matèria de subministrament de les tropes i en l’elaboració del cadastre, entre el 1716 i el 1720. Amb tot, aviat fou destinat a la Comptadoria de Confiscacions i va cloure la seva carrera administrativa en un càrrec subaltern de la Caixa de Comuns Dipòsits, sense que es fessin realitat les seves aspiracions d’ocupar un lloc rellevant en la nova Comptadoria del cadastre.
Com a geògraf, i gràcies als viatges que feu per tot Catalunya, elaborà un mapa que el 1720 dedicà a Felip V, en el qual ja es reflectia la nova divisió corregimental damunt de la de les velles vegueries. La seva inclinació filipista no fou obstacle perquè a la seva làpida mortuòria, escrita en català, hi fes constar amb orgull que havia estat conseller quart de la ciutat de Barcelona. No va fer esmentar, en canvi, els càrrecs de relleu que ocupà al servei de Felip V, cosa que contradiu la visió simplificadora que redueix els filipistes a anticatalans en oposició als austriacistes, considerats catalanistes per excel·lència, tal com ha assenyalat Núria Sales. De fet, Aparici fou un personatge utilitzat pels dos monarques que entraren en conflicte, alhora que també els devia resultar incòmode a ambdós pel seu caràcter crític. Va morir a Barcelona el 1731.