La batalla d’Almansa

El triomf de les sublevacions dels territoris de la Corona d’Aragó, al llarg dels anys 1705 i 1706, no fou acompanyat d’uns resultats equiparables a la Corona de Castella. Ans al contrari, el fracàs de l’intent aliat per a consolidar l’ocupació de Madrid a l’estiu del 1706 feu que l’arxiduc Carles d’Àustria es vera obligat a retirar-se cap a València. Per aquest motiu, l’exèrcit borbònic concentrà els seus efectius a la zona fronterera entre Castella i Múrcia, d’una banda, i el País Valencià de l’altra. Al llarg de l’hivern del 1706 es produïren nombroses escaramusses entre ambdós exèrcits, amb vista a consolidar les respectives posicions de cara a la campanya militar de la primavera del 1707. En les reunions celebrades per la Junta de Guerra aliada al llarg del mes de febrer, es va plantejar clarament la conveniència d’alliberar els valencians de les hostilitats enemigues i de llançar una segona ofensiva contra Castella, per tal de superar l’estancament provocat pel fracàs anterior i assegurar, així, un domini tranquil sobre la Corona d’Aragó. Aquesta ofensiva tractaria de fer confluir sobre Madrid els exèrcits de Portugal i dels aliats, per tal d’evitar la connexió entre les tropes castellanes i les franceses, que havia ofert Lluís XIV de França al seu net.

Potser fou aquesta darrera possibilitat la que mogué els generals austriacistes a atacar directament l’exèrcit enemic, comandat pel duc de Berwick, i que es trobava a Almansa. El resultat de la campanya hauria de tenir gran transcendència, ja que si es produïa el triomf aliat implicaria de forma immediata el control sobre les dues Castelles, i res no impediria l’arribada dels austriacistes a la cort amb el suport de l’exèrcit portuguès i dels seguidors de la causa Carolina. Si, al contrari, Felip V s’alçava amb la victòria, no sols quedaria a resguard el tron espanyol, sinó que es podrien recuperar fàcilment els regnes de València i Aragó, pel seu caràcter de territoris oberts i l’existència de partits borbònics que facilitarien l’empresa. En aquest cas, només Catalunya podria disposar de recursos suficients per a resistir, sobretot gràcies a l’ajut que poguera rebre pel mar, on el domini aliat era indiscutible.

La batalla tingué lloc al pla d’Almansa el 25 d’abril de 1707, i va ser la primera gran victòria de Felip V a la península. La iniciativa partí dels generals aliats, lord Gallway i el marquès de las Minas. Berwick, al contrari, havia intentat eludir el combat a l’espera del duc d’Orleans i les seves tropes, que havien arribat a Madrid el 10 d’abril. Això no obstant, les forces eren considerables en tots dos bàndols. L’exèrcit filipista tenia al voltant de 25 000 homes, espanyols i francesos, una part important dels quals estava integrada per la cavalleria, mentre que l’exèrcit aliat disposava d’uns efectius aproximats de 20 000 homes, en la seua major part portuguesos, anglesos i holandesos.

El duc de Berwick va disposar les tropes de manera que la infanteria francoespanyola ocupava el centre i la cavalleria els dos costats, mentre que, a l’exèrcit contrari, cavalleria i infanteria apareixien mesclades. Després d’un preàmbul artiller, els aliats començaren l’atac pel centre, amb la cobertura de la seva cavalleria, contra la infanteria dirigida per Berwick. Tot seguit, l’ala dreta de l’exèrcit filipista, comandada pel duc de Pòpuli, es llançà contra la primera línia de Gallway la qual desbaratà, però es veié forçada a retrocedir per la contraofensiva aliada, que pogué penetrar en el camp enemic. Aquest avanç inicial dels aliats fou frenat immediatament per la segona línia de l’exèrcit borbònic, comandada pel cavaller D’Asfeld, que aconseguí aniquilar l’ala esquerra enemiga. La impossibilitat de reconstruir aquest flanc obligà Gallway a reforçar el centre que lluitava contra les tropes de Berwick amb clar desavantatge per aquest últim, fins al punt d’haver-se vist obligat a retrocedir fins a Almansa, perseguit pels aliats. Aquesta incursió aliada en camp enemic permeté al general borbònic organitzar una acció envoltant que sorprengué per l’esquena les tropes incursores. La lluita fou molt aferrissada, els aliats s’hagueren de rendir i lord Gallway pogué escapar ferit. Derrotades, doncs, l’ala esquerra i la central dels aliats, es passà a reforçar el flanc dret que encara restava intacte perquè s’havia retirat a Caudet, sota les ordres de l’holandès Donha, però l’ofensiva borbònica sobre aquest fou tan decidida que finalment es veié obligat a capitular.

La batalla constituí un triomf rotund del duc de Berwick. El rei Carles perdé 15 000 homes, entre morts i presoners, tota l’artilleria i una quantitat considerable de bagatges. En el bàndol borbònic hi hagué 2 000 morts o ferits. Els filipistes capturaren més de cent estendards, que representaven tots els territoris de la Corona d’Aragó i la major part dels europeus, i que dies després de la victòria foren oferts a la Mare de Déu d’Atocha en acció de gràcies. El mateix Berwick va rebre les senyories i els títols de duc de Llíria i Xèrica.

De la part aliada, la desfeta fou rebuda amb gran consternació. Les deixalles de l’exèrcit es dirigiren apressadament a Catalunya on, amb prou feines, arribaren 6 000 homes. València i Aragó quedaren a mercè del guanyador, ja que solament algunes poblacions reberen guarnicions destinades a frenar l’avanç enemic; aquestes foren, al País Valencià, Xàtiva, Alzira, Alacant, Dénia i Morella. L’exèrcit francoespanyol, dividit en dos cossos, penetrà per Requena i per Xàtiva. El primer va intimar la rendició de la capital del regne, que capitulà davant el duc d’Orleans el dia 8 de maig de 1707, mentre que el segon, sota les ordres del cavaller D’Asfeld, aconseguí conquerir Xàtiva després d’un setge dur i llarg. Com a càstig per la seua resistència, Xàtiva fou incendiada i destruïda posteriorment, per tal que servira d’exemple a les poblacions que encara no havien acceptat el nou domini. Mentre, el duc d’Orleans prosseguí la marxa cap a Aragó, on Saragossa es veié obligada igualment a rendir-se. El control militar sobre València i Aragó es completà amb l’abolició del respectius furs, pel Reial Decret de 29 de juny de 1707.

No obstant la importància d’aquesta victòria borbònica, la guerra continuà tant a Catalunya com a la resta dels escenaris europeus, on els austriacistes obtingueren èxits ressonants.