La confraternitas

La confraternitas (o familiaritas) va ser un nexe fonamental entre les institucions religioses catalanes i el seu entorn laic. Representava una forma d’integrar l’Església i el món, que donava a aquells que no havien rebut els ordes o que no havien fet vots l’oportunitat de comprometre’s amb una forma de vida religiosa, o almenys de participar en els beneficis espirituals dels religiosos. La confraternitas medieval representa un fenomen complex que escapa a una classificació i una definició simplista. Seria massa fàcil projectar a les realitats dels segles XI i XII els diferents nivells de les formes de vida religiosa que en èpoques posteriors han caracteritzat la vida monàstica a Catalunya. Si bé en èpoques posteriors la situació dels frares oblats o dels frares llecs enfront d’un religiós estava perfectament definida socialment i jurídicament, a l’època medieval predominaren relacions de tipus individual que eren redefinides en cada ocasió.

Malgrat totes les diferències que en aquest sentit pogueren existir, hi ha una cosa que sembla clara: la confraternitas va ser el fenomen d’una època, no el d’un orde específic. Benedictins i cistercencs, canonges regulars i premostratencs, hospitalers i templers l’oferiren als homes i les dones catalans. Les diverses formes que va adquirir representaven possibilitats de vincular-se com a laic a una institució religiosa. Aquesta vinculació podia anar tan lluny que gairebé no es distingia de la d’un religiós pròpiament dit. Però també podia consistir simplement en el fet que un laic era acollit a les oracions d’una comunitat religiosa (“participacionem in beneficiis et orationibus”). Fins i tot les confraries corporatives, és a dir, grups de laics i religiosos amb una organització i una estructura pròpies, formaven part del mateix fenomen, ja que en la majoria dels casos també estaven unides a una institució religiosa. En tots els casos, tanmateix, la confraternitas manifestava una certa valoració de la institució a la qual els confratres i les confratrissae es dirigien, ja que l’elecció de la institució a la qual es feia la donació i a la qual hom es vinculava era un acte lliure. La confraternitas pot ser considerada, en aquest sentit, com un indicador de la popularitat de què gaudia un establiment religiós determinat. De la mateixa manera també pot ajudar a precisar quins eren els cercles socials que buscaven la proximitat d’una determinada comunitat religiosa. Tanmateix, no s’ha d’interpretar la confraternitas com una forma de dependència feudal. Aquells que per raó d’una necessitat econòmica s’associaven a un monestir o una canònica degueren ser una minoria. La gran majoria dels confratres procedia fins i tot de les elits polítiques i econòmiques locals. Entre els de la canònica de Santa Eulàlia del Camp, prop de Barcelona, hi figurava el comte rei Alfons el Cast, diversos membres dels grups dirigents de la ciutat, però també homes benestants del Vallès. La seva decisió —condicionada en el millor dels casos per tradicions de tipus familiar— depenia, en canvi i de manera important, de les relacions socials i econòmiques que ja mantenien anteriorment amb un establiment. Igual d’important era la rellevància de la intercessió espiritual que s’esperava dels religiosos. La característica fonamental de tots aquests tipus de vincles era, efectivament, l’acollida del laic o dels laics en els sufragis de l’establiment.

L’oració cumulativa per als benefactors laics per part dels religiosos ja havia estat una de les característiques del tipus d’espiritualitat promoguda per la congregació de Sant Pere de Cluny als segles X i XI, i els noms d’homes i dones que havien beneficiat d’alguna manera el monestir (en la majoria dels casos mitjançant donacions pietoses) eren inscrits en els anomenats necrologis (llibres de difunts). Aquestes llistes s’enviaven a altres cases de la congregació, i així els noms dels difunts eren inscrits en els llibres locals, de manera que els donadors eren adoptats en les oracions de diferents comunitats, les quals es comprometien a orar per les seves ànimes. Seguidament altres institucions religioses van adoptar l’exemple cluniacenc i acolliren fidels laics en les seves oracions. Per a moltes confraternitats la inscripció en un librum memoriali o Martiriologium representava uns dels serveis elementals que podien prestar als confrares. Monestirs i canòniques prometien als seus fomentadors ferlos participar dels seus beneficis. La consciència de l’atracció que exercien aquests avantatges espirituals va motivar els ordes, les congregacions i les cases religioses individuals a esforçar-se a obtenir indulgències del papat. Aquestes es van fer extensives expressament al conjunt dels confratres i de les confratrissae vinculats a la institució respectiva. Un tipus d’indulgència podia ser, per exemple, l’exempció d’una comunitat de les conseqüències d’un interdicte. Això donava als confrares la possibilitat de fer-se sepultar al cementiri d’una comunitat situada en una localitat sotmesa a interdicte. Els laics sabien d’aquests privilegis i exigien expressament ser-ne partícips.

Algunes comunitats religioses establiren entre elles confraternitats d’oració i es prometien mútuament l’adopció en els respectius necrologis. El capítol catedralici de Jerusalem i els capítols de Barcelona i Vic, per exemple, estaven vinculats per una confraternitat d’aquest tipus. Totes les formes de confraternitat tenien com a punt de partida bàsic la preocupació de l’home medieval per la memoria. Els sufragis per part dels religiosos més enllà de la mort de l’individu són una característica que compartiren tant les confraries corporatives com les formes individualitzades de vinculació espiritual. Amb el temps s’observà una personalització d’aquesta memòria: el caràcter cumulatiu amb què aquesta s’expressava en els necrologis va ser reemplaçat per una forma individualitzada de la commemoració en què començà a revestir cada vegada major importància el dia i fins i tot l’hora de la mort. L’aniversari (annuale anniversarium) començà aleshores a dominar el món de la memoria. El seu triomf no es produí, tanmateix, fins al segle XIII.

Al segle XII alguns fidels buscaren camins per portar per ells mateixos una vida santificadora sense donar, però, el pas de fer vots i convertir-se en religiosos pròpiament dits. En moltes de les noves comunitats, en les canòniques augustinianes i en els monestirs cistercencs, per exemple, homes, però també dones, van ser acollits en els recintes dels respectius establiments. Aquells es comprometien a l’obediència envers el responsable de la comunitat i prometien en ocasions portar una vida segons la regla en qüestió —però no per això se’ls pot considerar monjos o canonges—. De vegades van ser matrimonis els que ingressaven en la institució, en altres ocasions es tractava de pares o mares amb els seus fills. Es convertiren, en el sentit més ampli, en part de la comunitat, de la familia regularis. Freqüentment donaven, amb ocasió del seu ingrés, els seus béns a la comunitat religiosa. L’any 1177, a Barcelona, per exemple, Pere Barraler i la seva dona Massana van oferir els seus béns junt amb els seus “cossos i ànimes, tant vius com morts”, a l’església i a la confraria de Santa Eulàlia del Camp, prometent al mateix temps viure allà “en obediència i honestedat i castedat i sense béns propis”. En aquests casos, la comunitat es comprometia a mantenir materialment els familiares, deodatos, oblatos o conversos, com els anomenen les fonts. Als homes i a les dones se’ls assegurava vitalíciament victum et vestitum, és a dir, aliment i vestimenta, de la mateixa manera que una vida associada al monestir o la canònica. Evidentment, també en aquests casos l’acollida en l’oració i la memòria representava un important aspecte del vincle que s’establia entre els fidels i la comunitat de religiosos. En la baixa edat mitjana es van sacrificar aquestes formes de vida religiosa a les tradicionals institucions canonicals i monàstiques. Els motius degueren derivar en bona part dels problemes que inevitablement provocaren aquestes formes de regulació individualitzada de la convivència religiosa.