La cultura catalana en el temps de la Il·lustració

Al segle XVIII va prendre carta de naturalesa el divorci entre la llengua catalana, ben viva entre les classes populars als Països Catalans, i l’alta cultura. La renúncia dels homes de lletres fou evident: Antoni de Capmany qualificava el català com “un idioma antiguo provincial, muerto hoy para la república de las letras y desconocido del resto de Europa”, malgrat que també havia escrit que considerava els catalans, “reunidos en pueblo, en una comunidad nacional”; Josep Finestres i Jaume Caresmar empraven el castellà en les seves publicacions, encara que entre ells es cartejaven en català, igual que Finestres i Francesc Pérez Bayer. També Gregori Maians, tot i que mantenia actituds foralistes i pensava que “los castellanos quieren quitarnos aun la memoria de nuestra antigua libertad: gente enemiga de todo el género humano”.

Ben entès, la seva actitud no era “contra” el català: Narcís Feliu de la Penya, a la darreria del segle anterior, en el Político discurso havia advertit: “catalán, escrivo en castellano, por si saliere los límites del Principado mi discurso, no advirtiendo defectos en nuestro natural idioma”; Maians respectava la literatura catalana clàssica del País Valencià i preparà una edició d’un diccionari castellà-valencià; Antoni Josep Cabanilles, en el seu estudi geogràfic i botànic del País Valencià, reproduïa els topònims en la forma catalana. Aquests homes que consideraven normal la dissociació entre llengua d’ús quotidià i llengua de cultura, “encara troben més natural que el poble no tingui sinó aquesta llengua”, ha dit Pierre Vilar. I és que ara, Catalunya “forma part d’un món que en la seva major part és espanyol, parla espanyol”, conclou.

Modest Prats, després d’insistir en la consciència clara que es tenia a Madrid del vincle entre llengua i nació, ha precisat la cronologia i l’abast d’aquest fenomen. A l’entorn del 1768 —al País Valencià abans i tot— i fins a la segona meitat del segle XIX, es consolidà l’ús del castellà en la cultura superior: en l’administració pública i eclesiàstica, en l’ensenyament superior, en la literatura i la ciència. Va ser un procés relacionat amb la substitució del llatí, llengua tradicional de cultura, i amb la reducció del català a l’àmbit de les relacions personals i privades, i que fou possible perquè la burgesia catalana jugà la carta de la monarquia amb totes les conseqüències, bo i acceptant la irreversibilitat de l’estat de coses posterior al 1714. El castellà, amb criteris ortogràfics fixats, esdevingué la llengua de la Il·lustració.

D’altra banda, cal assenyalar els efectes castellanitzadors que tingueren els col·legis dels jesuïtes, on es formaren fornades d’erudits que van ocupar places a Cervera o a l’Acadèmia de Bones Lletres. També s’ha de tenir en compte la repressió lingüística del règim filipista, que afectà l’administració, la justícia, l’ensenyament —el primari amb efectes molt discutibles fins entrat el segle XIX— i fins l’activitat comercial, en un procés semblant al que havia succeït a la Catalunya francesa; cal afegir, igualment, les limitacions i prohibicions d’editar llibres en català. Finalment, el castellà envaí la vida acadèmica d’escoles superiors i universitats, i fou la llengua de les societats econòmiques. Fins i tot, malgrat la reticència a emprar-la de part dels eclesiàstics, per raons d’efectivitat, fou utilitzada i promoguda per l’arquebisbe Francesc Armanyà i Font, i pel bisbe Josep Climent i Avinent a Barcelona, i per l’arquebisbe Mayoral a València. Naturalment, hi hagué excepcions remarcables a aquesta tendència, com les Instruccions per l’ensenyança de minyons, de Baldiri Reixac, i el Calaix de sastre del baró de Maldà, que qualificava el castellà com a “llengua de castrato”. Pel que fa a la Catalunya del Nord, Ramon Sala ha constatat el procés d’aculturació francesitzadora mitjançant l’ensenyament, que afectava sobretot les classes altes i mitjanes. Però si bé els rossellonesos no havien esdevingut francesos de cop i volta, le go û t français anava penetrant al Rosselló i fins i tot precedia la llengua, com advertí Josep Sebastià Pons.

Per dessota d’aquesta assimilació castellanitzadora o francesitzadora, la vitalitat de la llengua fou indiscutible, tal com han fet notar Antoni Comas i Núria Sales, en l’expressió escrita d’una cultura popular que no renunciava a la seva identitat. N’hi ha múltiples testimonis: documentació gremial, llibres de comptes de fabricants, pagesos i comerciants, dietaris d’eclesiàstics i pagesos, correspondència d’uns i altres, sermonaris, documentació notarial i literatura popular. I malgrat la proliferació de diccionaris català-castellà i valencià-castellà, es publicaren un seguit de gramàtiques i d’apologies de la llengua catalana, i també d’altres treballs remarcables a càrrec de Manuel Sanelo, Carles Ros i Lluís Galiana, al País Valencià; de Joan Ramis, Antoni Febrer i Cardona a Menorca, i de Baldiri Reixac a Catalunya. Precisament aquest darrer va escriure, significativament, que “entre totas las llengüas la que ab més perfecció deuen saber els minyons és la llengua pròpia de sa pàtria”, fet que no excloïa, però, el domini del francès i de “la llengua espanyola que nos és la més útil e necessària de totas las llenguas estrangeras”.

Unes universitats sota el pes de la tradició

Pel que fa a l’ensenyament, a banda de la precària escola elemental pública i de grau secundari de gramàtica o de llatinitat, entre les quals el col·legi de Cordelles gaudia d’anomenada, a més del de Betlem, ambdós dels jesuïtes, cal parlar de la universitat. La de Cervera, símbol del triomf borbònic a Catalunya, dugué una vida difícil i mediocre. Fontana ha remarcat el seu aïllament de Barcelona, el descontentament dels mateixos estudiants i la marginació en què la postrà el govern, en no tenir en compte els seus graduats per a l’ocupació de càrrecs públics, cosa que explicaria el desig de trasllat de part dels estudiants cap a Gandia, Osca o València, o bé cap a Montpeller, Tolosa o Perpinyà. Malgrat la presència d’homes de prestigi com Finestres i Ramon Llàtzer de Dou, el balanç final resulta molt mediocre: les grans figures de la ciència i del pensament, llevat d’alguns juristes i filòsofs, no es formaren allí. No podia ser d’altra manera: només s’hi ensenyaven lleis, teologia, filosofia, arts, medicina i encara sense pràctiques d’anatomia; tampoc no disposava d’una biblioteca mínimament a l’altura de les necessitats del temps de la Il·lustració. Tal vegada, l’expulsió dels jesuïtes —ancorats en l’aristotelisme i l’escolasticisme— obrí nous aires de llibertat que permeteren l’entrada de les idees de l’escola escocesa. En efecte, Joaquim Prats ha constatat que entre el 1767 i el 1789 es produí un procés de modernització, encara que de manera lenta.

La societat creà la seva pròpia infraestructura cultural, d’acord amb les demandes d’un país en expansió econòmica: l’Acadèmia de Matemàtiques, l’Acadèmia de Bones Lletres, el Reial Col·legi de Cirurgia, l’Acadèmia Mèdico-Pràctica, l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts i les escoles tècniques promogudes per la Junta de Comerç: l’Escola de Nàutica, a més de les de pilotatge d’Arenys i Mataró, i l’Escola de Nobles Arts. Eren institucions que responien a les exigències de la modernització material del país, com ha posat en relleu Santiago Riera, vinculades a la navegació marítima, al perfeccionament del disseny industrial, del filat i del teixit.

Les perspectives eren millors al País Valencià, amb tres centres universitaris, València, Gandia i Oriola, que gaudien de biblioteques més completes: el de València millorà la seva gràcies al llegat de Francesc Pérez Bayer; el d’Oriola tenia a l’abast la dels dominics i la del seminari, i el de Gandia fou proveït d’una bona biblioteca pels jesuïtes, entre d’altres d’existents a la ciutat. Si bé hi hagué un creixement indubtable del nombre d’estudiants, assenyalen Peset i Albiñana, la Universitat de València, on pesaven excessivament la teologia i la filosofia escolàstica, tampoc no excel·lí en les “llums”. Més aviat, aquestes resplandiren fora de les aules, entre els matemàtics i els astrònoms, com ara Tomàs Vicent Costa, Baltasar Iñigo i Joan Baptista Corachan. Maians l’abandonà. L’excepció fou la facultat de Medicina, per on passaren anatomistes de relleu com Tomàs i Joan Baptista Longàs, Antoni Garcia i Cervera i Andreu Piquer, els dos últims metges de cambra del rei. Tret d’això, es tractava d’una universitat tancada i ancorada en la tradició. La competència amb la de Gandia fou motiu d’un llarg plet, tal com succeí amb els jesuïtes, als quals la universitat va haver de cedir les aules de gramàtica llatina, veritable instrument d’apostolat i d’influència sobre els estrats socials superiors. A més d’aquests estudis, posseïen col·legis a Oriola, Alacant, Ontinyent, Gandia i Sogorb. La seva expulsió el 1767, anhelada pels il·lustrats, creà un buit cultural difícil d’omplir.

Amb Carles III, s’inicià un programa de reforma de la universitat que abastava els plans, els mètodes i la selecció del professorat. El pla, encarregat a Maians, consistia en un programa general per a tots els centres, però es convertí en plans particulars i graduals per a cada una de les universitats; es posava l’accent en el refús de l’escolàstica, en el regalisme, en l’actualització dels manuals i el bandejament del dictat, en l’oposició a les càtedres, en l’ensenyament pràctic i la consolidació de les biblioteques. En quedaren al marge aspectes organitzatius, i també l’intent de donar més relleu al rector i al claustre de professors. Desenganyat, Maians no pogué veure realitzat el seu pla i ni tan sols la seva aplicació primerenca a València, tal com s’havia previst, perquè, a causa de les dissensions internes, aquesta fou una de les darreres universitats a aplicar-lo (1786).

La Universitat Literària de Mallorca, a parer d’I. Moll i J. Suau, no constituí cap centre de difusió important dels nous corrents de pensament, malgrat que acollí personalitats significades com ara el lul·lià Antoni Ramon Pasqual i l’advocat Miquel Serra, pare de Bonaventura Serra, cronista de Mallorca. Els jesuïtes hi tenien els col·legis de Montision, de Sant Martí i de Pollença. De la seva expulsió, se’n beneficià la Universitat Literària en adquirir-ne la biblioteca. D’altra banda, dins de la Universitat Literària es reproduí la pugna que dividia els lul·listes i els antilul·listes o marrells, arran de l’oposició dels dominicans al culte a Ramon Llull, no canonitzat, però aprovat pel bisbe Zepeda el 1749, i posteriorment suprimit pel bisbe Díaz de la Guerra (1772-77). Els franciscans defensaven les tesis lul·listes, mentre que els dominicans, les tomistes. A la fi, la pressió popular forçà el relleu del bisbe i la rehabilitació del culte lul·lià.

Pel que fa a Perpinyà, la universitat, amb estudis de teologia, dret, medicina i arts, esdevingué un focus de francesització en mans dels jesuïtes, tot i que en les seves aules impartien docència algunes personalitats que escrivien en llengua catalana, com el jurisconsult i literat Josep Balanda i el teòleg i escriptor Antoni de Banyuls, vinculat a l’anomenat grup de Tuïr, de clergues escriptors. Ambdós en foren rectors. Amb l’expulsió dels jesuïtes (1762), només va guardar prestigi la Facultat de Medicina, que havia creat, el 1759, una càtedra de botànica i d’anatomia, a més d’un jardí botànic, laboratoris i una biblioteca pública.

Cap a una renovació artística

Les manifestacions artístiques foren un reflex del dinamisme de la cultura catalana. El barroc cedí pas al classicisme i a l’academicisme francesos a les darreres dècades del segle. La influència dels enginyers militars borbònics, que imposaren un art temperat i sobri, com constata Joan Ramon Triadó, no fou aliena a aquest canvi estilístic que s’observà en les edificacions civils i religioses, encara que en aquestes darreres, que es multiplicaren, hi prevalgueren els gustos barrocs. De fet, no predominà el neoclassicisme en un sentit pur, sinó que sovint es mesclà amb les formes del rococó. L’academicisme, d’altra banda, trencà amb la pauta individualista dels artistes, fins aleshores enquadrats en els gremis. El pintor Antoni Viladomat, el més representatiu del segle, desafià el gremi quan es negà a col·legiar-se. Els seus deixebles, Manuel i Francesc Tremulles, amb el suport d’arquitectes, escultors i gravadors, el 1758, impulsaren la creació d’una acadèmia d’arts, projecte que el 1775 cristal·litzà en la creació de l’Escola Gratuïta de Dibuix, sota la protecció de l’activa Junta de Comerç.

L’Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona es destacà en el camp de l’enginyeria militar. Exemples remarcables de la nova arquitectura antibarroca, a banda de les construccions militars, són la Universitat de Cervera, el Col·legi de Cirurgia de Barcelona i la florida dels palaus aristocràtics i de la burgesia: el palau de la Virreina, el palau Moja i el palau Marc a Barcelona; el palau del marquès de Vivot i el del comte de Montenegro a Palma; les cases consistorials de Manresa, Cervera i Alacant.

L’escultura també experimentà la renovació artística: l’esclat barroc de la primera meitat del segle, de la mà dels artistes agremiats, deixà pas a les influències neoclàssiques, i a temàtiques mitològiques i al·legòriques, a més de la religiosa, a càrrec dels acadèmics. Una cosa semblant succeïa en la pintura, que trobà la seva màxima representació en Viladomat —autor, entre d’altres obres remarcables, del conjunt de la capella dels Dolors de la parròquia de Santa Maria de Mataró—, amb un barroc temperat que, a banda de la temàtica religiosa, introduïa natures mortes i paisatges al·legòrics, i obria el camí a la integració en els corrents europeus, procés consolidat pels germans Tremulles i per Francesc Pla, anomenat el Vigatà. En el camp del gravat destacà Pasqual Pere Molas, enviat a París per la Junta de Comerç per a introduir noves tècniques a l’Escola Gratuïta.

Cal assenyalar l’interès que desvetllà el teatre, constituït majorment per tragèdies, drames i comèdies en llengua castellana, a València, Mallorca, Barcelona, Xàtiva, Alacant i Oriola, entre d’altres ciutats, adreçat a les classes benestants, encara que és indiscutible l’existència d’una dramatúrgia popular que tractava temàtiques més apropades a la realitat i que s’expressava en català, tal com assenyala François Sureda. L’òpera assolí ressons populars a la Barcelona setcentista, reflex de la sintonia dels catalans amb els gustos dominants a la resta d’Europa.

El ressò de les idees il·lustrades

La Il·lustració a Espanya, en temps de Carles III, impulsà un programa de reformes amb un esperit pragmàtic que responia a unes necessitats concretes més que no pas a unes idees. Aquesta fou, majoritàriament, la línia seguida per homes com Campomanes o Floridablanca que, a fi d’incrementar els ingressos de la monarquia, pretenien millorar l’economia mitjançant reformes administratives, sense remoure les bases de la societat. Eren, de fet, més dèspotes que no pas il·lustrats. Les distàncies amb la Il·lustració francesa eren abismals, tant per l’endarreriment econòmic de la monarquia espanyola com pel seu tancament i pobresa intel·lectual, realitats que s’evidencien en la migradesa de les biblioteques i també en la poca entitat de les publicacions, en l’existència de la censura i en el pes aclaparador de l’Església.

Josep Fontana ha advertit que, malgrat que els catalans no tenien representants en el despotisme il·lustrat espanyol, sí que participaren en l’anomenada “il·lustració cristiana” (el bisbe Josep Climent i l’arquebisbe Francesc Armanyà), la qual tenia més a veure amb la por al contagi de l’enciclopedisme francès —que posava en dubte el dogma religiós i el poder de l’Església— que no pas amb els debats teològics entorn del jansenisme o amb les discussions filosòfiques que enfrontaven els jesuïtes amb altres ordes religiosos. La unanimitat entre aquests diferents corrents era absoluta a l’hora de defensar la recristianització de la societat, i de constituir un front comú davant l’enciclopedisme. Però en línies generals és evident que el despotisme il·lustrat espanyol i els laics il·lustrats catalans caminaven en direccions oposades, cosa que no solament s’evidencià en l’escassa difusió de la literatura il·lustrada castellana, sinó en la nul·la validesa per a Catalunya de les seves propostes: Campomanes, en la seva cèlebre defensa de la indústria popular (1774) propugna un model basat en l’autoconsum que no altera les bases econòmiques i socials de l’antic règim, just al contrari del que significaven la protoindústria i l’agricultura comercial que s’havien desenvolupat a Catalunya.

Per contra, continua dient Fontana, la Catalunya de la darreria de segle “és plena d’idees ‘il·lustrades’ i de preocupacions modernitzadores”, que s’orientaven cap a la innovació tecnològica i que cristal·litzaren en el naixement d’escoles i acadèmies, d’acord amb les necessitats d’una economia capitalista naixent, a més de l’impacte que generà la lectura dels llibres francesos prohibits, que entraven clandestinament en quantitats significatives. El més rellevant, però, fou la tasca intel·lectual d’uns homes com Jaume Caresmar i Antoni de Capmany que intentaren elaborar uns projectes per a Catalunya, que no tenien “res a veure amb les rapsòdies agraristes del despotisme il·lustrat castellà, ni amb la fullaraca de les societats d’amics del país, poc o gens compatibles amb el món naixent de la industrialització moderna”. En el seu esforç per oferir un suport intel·lectual a les aspiracions econòmiques dels sectors vinculats a la Junta de Comerç, Caresmar i Capmany exploraren el passat català a fi de defensar un projecte econòmic present, fonamentat en el desenvolupament comercial, en la línia que proposaven David Hume i Adam Smith. Tanmateix, creien que la seva realització era possible sense que hagués d’alterar l’ordre social establert.

Tal com fa avinent Ramon Grau, hi havia un irrenunciable fons d’historicisme en la Il·lustració catalana. L’Acadèmia de les Bones Lletres va néixer amb l’objectiu d’elaborar una història de Catalunya. El marquès de Llo va escriure les Observaciones sobre los principios elementales de la historia, obra inacabada. Jaume Caresmar centrà la seva tasca en la recerca documental. La represa culminà amb Antoni Capmany, autor de les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, en la qual portà a la practica la historia econòmica, entesa com una disciplina que volia assolir una explicació del desenvolupament d’una societat mitjançant l’anàlisi de la seva economia —la catalana de l’època medieval, en la qual el comerç i la manufactura tenien un paper cabdal—, a fi d’extreure’n conclusions per al present. Pierre Vilar ha posat en relleu l’altura intel·lectual d’aquest home que tenia molt a dir “sobre la seva terra i a la seva terra”, com també l’anticipació als mètodes historiogràfics moderns “passant de la tècnica de la història a la seva síntesi, de la història a l’economia, i de l’economia a la política, sense oblidar que hi ha una unitat fonamental entre aquestes recerques de l’esperit entorn del fet social”.

Es desvetllà, al mateix temps, l’interès pel pensament econòmic, tal com ha exposat Ernest Lluch. Un pensament emmarcat en el mercantilisme industrialista, d’acord amb la base econòmica del país i en resposta a l’agrarisme castellà, defensat per un grup on trobem Francesc Romà i Rossell, autor de la Disertación por los colegios y gremios, i, de nou, Caresmar i Capmany, abanderats de les idees i els projectes de la Junta de Comerç entorn de l’any 1780. Però el programa del 1780, que els seus promotors veien encaixat en la monarquia absoluta i en el feudalisme tardà, es va veure desbordat pels efectes transformadors de l’economia capitalista. La crisi i l’exhauriment del sistema en el tombant de segle, precipitats per la guerra amb França, confirmaren la incompatibilitat entre els seus desigs i la realitat que els envoltava. Aleshores, ja no hi valien les ambigües preses de posició i els matisos modernitzadors: calia optar, sense embuts, pel liberalisme o bé pel manteniment de l’absolutisme.

Pel que fa al País Valencià, Mariano Peset i Salvador Albinyana han remarcat també el caràcter aïllat de la Il·lustració, fonamentat a l’entorn de determinades personalitats, a més del fet que la majoria d’ells va desenvolupar la tasca intel·lectual lluny de la seva terra, com el filòleg Manuel Martí, el jurista i humanista Gregori Maians, el matemàtic Jordi Juan, l’historiador Joan Baptista Muñoz, l’hebraista Francesc Pérez Bayer, l’erudit Francesc Cerdà, l’escultor i arquitecte Manuel Tolsà, el botànic Antoni Josep Cabanilles, el jurista Juan Pablo de Forner, el jurista i economista Manuel Sistemes, entre d’altres. Una societat que no demanava la concurrència de tècnics, economistes i historiadors, d’acord amb el seu grau encara prematur de desenvolupament capitalista, i l’atractiu llaminer de la cort, amb camins d’expansió professional més planers, semblen explicar aquesta fugida de cervells que l’existència d’una Societat Econòmica d’Amics del País a València i d’unes universitats reformades no va poder evitar. L’Acadèmia Valenciana, impulsada per Maians per a fomentar els estudis d’història crítica, que podia haver aglutinat les individualitats, fracassà. La figura de Francesc Pérez Bayer, nomenat bibliotecari reial i més tard preceptor dels fills del rei, esdevingué fonamental per facilitar l’accés d’un nombrós grup de valencians en llocs destacats de la infrastructura cultural de la monarquia. D’altres, com els bisbes que se succeïren a Barcelona Josep Climent i Ascensi Sales, i també el magistrat Manuel Sistemes, exerciren la seva influència a Catalunya mitjançant el criticisme històric. Antoni Mestre, d’altra banda, ha posat en relleu el ressò de Maians —que patí l’oposició de la cort madrilenya— en els cercles erudits europeus, fet gairebé excepcional en l’Espanya del set-cents. En el terreny econòmic, Sistemes i Feliu, assenyala Lluch, fou la figura “més exportable”, amb la seva Idea de la Ley Agraria, precedent de les propostes de reforma agrària posteriors.

A les Illes, el moviment il·lustrat tingué el màxim exponent en la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País, creada el 1778, a l’entorn de la persona de Bonaventura Serra i Ferragut, doctor en cànons i lleis, estudios de Tilla de Mallorca. En les tertúlies de casa seva aplegà bàsicament nobles i professionals. Més enllà d’aquesta activitat de difusió del pensament il·lustrat, la projecció de les seves idees en un programa econòmic fou reduïda en la mesura que, com assenyalen I. Moll i J. Suau, els seus interessos bàsics s’identificaven amb l’estructura vigent, i el seu afany transformador era escàs. A favor seu, però, hi consta la creació de l’Acadèmia d’Economia Política —en la qual es donà a conèixer l’obra d’Antonio Genovesi—, precedent de la càtedra d’Economia Política. Impulsà la fundació a Palma de tres escoles de primeres lletres, una Acadèmia de Nobles Arts (dibuix, escultura i arquitectura), una Escola de Matemàtica i una altra de Nàutica. També desplegà un seguit de publicacions, entre d’altres el “Semanario Económico” (1779-1820). Finalment donà suport a la creació de l’Acadèmia Mèdico Pràctica, a l’Escola de Física i Química i al Col·legi d’Advocats. A Menorca, sota el domini britànic, el 1778 fou creada la Societat Maonesa de Cultura, que, en contrast amb la Societat Econòmica Mallorquina, desenvolupà la seva activitat en català. La figura més rellevant fou la de l’advocat i literat Joan Ramis, tal com remarquen Jordi i Anna Carbonell.

Del Rosselló, cal remarcar la creació, el 1779, de la Societat Agrícola, Científica i Literària, que aplegà negociants, científics i càrrecs de l’administració, amb l’objectiu d’abordar els problemes de l’economia rural.