La cultura entre el front i la rereguarda

La diferent repercussió que va tenir la revolta militar del 18 de juliol als Països Catalans va comportar, també, conseqüències distintes en el terreny de la cultura. Al Principat, tot i la profunda divisió que es produí entre els diferents sectors de la intel·lectualitat, va refermar-se la vida cultural i literària, que en alguns aspectes es reorganitzà al servei de la nova situació i en d’altres provà d’adaptar-s’hi. La immediata intervenció governamental en alguns camps, com la salvació del patrimoni o la renovació de l’ensenyament públic, la continuïtat d’institucions com l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya o l’Ateneu Barcelonès, o bé la regularitat que caracteritzava la vida literària catalana, per exemple, eren el resultat de dos factors complementaris: la ràpida resolució de l’aixecament militar, d’una banda, i, sobretot, l’existència d’una estructura institucional pròpia.

El País Valencià, en canvi, tot i el triomf de la legalitat republicana, no comptava ni amb una autonomia política ni amb una institucionalització cultural suficient i, malgrat la significació d’algunes iniciatives, entre les quals cal assenyalar la creació de l’Institut d’Estudis Valencians, la renovació es va veure condicionada pel trasllat a València, al final del 1936, del govern republicà acompanyat de tot l’aparell adjunt de l’Estat, la qual cosa limità les possibilitats d’organització d’una vida cultural i literària pròpia en llengua catalana i féu menys viable el desplegament dels esforços —molt importants i esperançadors, com ha explicat Ricard Blasco— iniciats uns anys abans, i dels quals és exponent una publicació com “La República de les Lletres”.

Mallorca, convertida en un immens cementiri sota la lluna, per dir-ho amb paraules de Georges Bernanos, va viure, a conseqüència de la situació, una liquidació progressiva de la cultura en llengua catalana i, malgrat el seu aïllament de la zona franquista, s’hi implantà una literatura feixistitzant, gairebé tota en llengua castellana (bé que no exclusivament), marcada per un anticatalanisme reforçat, que havia trobat un pretext nou en la fracassada expedició del capità Bayo. Com han demostrat els estudis de Josep Massot i Muntaner, la repressió s’adreçà contra les plataformes culturals (institucions, revistes, etc.) i també contra persones. Entre elles hi havia no solament els intel·lectuals considerats esquerrans, sinó també els catalanistes o simpatitzants amb el catalanisme cultural, tant els subscriptors de les revistes culturals en català (“La Nostra Terra”), com els signants d’un manifest, redactat l’estiu del 1936, que expressava la solidaritat amb els intel·lectuals del Principat i l’afirmació de la unitat cultural i lingüística entre els territoris de parla catalana. Aquest Manifest dels catalans (acompanyat d’una violenta campanya contra la Generalitat de Catalunya) fou un pretext per a una desqualificació pública (atiada, entre d’altres, pels germans Miquel i Llorenç Villalonga) dels intel·lectuals compromesos amb el catalanisme, que van ser obligats a retractar-se’n, i van trobar-se marginats de la vida pública i, fins i tot, amenaçats de mort.

La cultura i els catalans de Burgos

Cal distingir, però, entre un territori com Mallorca, on triomfa Y Alzamiento i, doncs, es produeix la dispersió o el silenci de les forces culturals catalanistes (en una situació paral·lela a la de postguerra), i aquelles altres zones nacionales que acullen elements desplaçats voluntàriament del Principat o de València. Perquè, de fet, el cop militar va potenciar grups de característiques diferents: d’una banda, intel·lectuals de clara significació entre les files del catalanisme i que, més o menys propers a posicions conservadores, es trobaven ja fora dels Països Catalans, com Eugeni d’Ors, que havia marxat de Barcelona uns anys abans. De l’altra, hi havia els fugits després del 19 de juliol: periodistes i escriptors afins a la Lliga, de signe catòlic o, simplement, temorosos dels incontrolats o amenaçats per ells.

Convé distingir, doncs, d’entre aquest aiguabarreig de pròfugs (passats a la zona nacional o refugiats a l’estranger), els elements que realment van tenir una posició activa favorable als revoltats. Una posició que, en termes culturals, va resultar incòmoda per a moltes mentalitats que, simplement conservadores o addictes a una idea determinada d’ordre, es veien involucrades en una nova cultura que, almenys sobre el paper i especialment per al sector falangista, es basava en conceptes com “renovación, limpieza, raza o purificación” (el text de l’himne Cara al sol és prou explícit en aquest sentit) i que, en tot cas, es referien al principi comú d’españolidad sense fissures. Perquè, segons han explicat diferents testimonis, encapçalats pel falangista José María Fontana Tharrats, a Los catalanes en la guerra de España, la situació dels catalans, com a catalans (i per tant, com a agents i subjectes d’una cultura pròpia), en el bàndol franquista no va ser gens fàcil. En efecte, com va divulgar, en plena Guerra, qui fou secretari judicial a Burgos, Antonio Ruiz Vilaplana, en el llibre Doy fe. Un año de actuación en la España nacional (publicat pel Comissariat de Propaganda, també en versió catalana), a l’Espanya de Franco es conreava “como instrumento político y de combate el odio colectivo a Cataluña”.

Si la prohibició de l’ús del català va estendre’s fins a l’àmbit privat (i van establir-se organitzacions per exercir la repressió lingüística, com els guardias cívicos de Sant Sebastià), és raonable que la vida cultural entre els catalans fos d’expressió castellana, i no pas en termes neutres, sinó amb un fort component d’espanyolisme que comportava la renúncia a la identitat cultural i a la llengua, en l’acceptació d’uns postulats que anticipaven el que fou la situació de la postguerra després de la victòria. Així, mentre que la cartera de Cultura fou ocupada per “los discípulos de Menéndez Pelayo”, els falangistes van obtenir Política Interior, Premsa i Propaganda (dirigida al començament per Millán Astray, que havia llançat el crit “¡Muera la inteligencia!” a la cara d’Unamuno). El 1938, Premsa i Propaganda eren a mans de Dionisio Ridruejo, que comptà amb la col·laboració de falangistes catalans com Xavier de Salas, el pintor Pere Pruna o Joan Ramon Masoliver (cap de propaganda al front i amic personal del fill de Mussolini). Tots ells, amb Antonio Tovar o Pedro Laín Entralgo, entre d’altres, van tenir relació amb la revista “Destino” i amb Carles Sentís, i impulsaren accions i consignes de propaganda d’unitat cultural i d’espanyolitat.

Formen part d’aquesta estratègia unitarista els intents d’aproximació (ben parcial, certament) a la realitat catalana. El més destacat va ser el de Masoliver, que va tractar d’aconseguir que la propaganda destinada a l’ocupació de Barcelona fos en català; fins i tot va arribar a imprimir-se, a Saragossa, però ordres directes del govern, arribades de Salamanca, van impedir que es repartís i va ser finalment llençada. Més tard, Ridruejo va intentar impulsar una revista en llengua catalana, una iniciativa destinada, també, al fracàs.

El projecte cultural de més envergadura és, sens dubte, el de “Destino”, vinculat als falangistes, i que apareix com a “Semanario de FET y de las JONS, editado por la delegación de Prensa y Propaganda de la Territorial de Cataluña”. Promogut per Fontana Tharrats i pel cap de la falange catalana, José Ribas Seva, volia ser el portaveu dels catalans fugits i, en la seva condició de “Semanario catalán y furiosamente anticatalanista”, proclamava una “política de unidad” que el faria idoni com a aglutinador cultural a la postguerra (va reaparèixer a l’abril del 39, a Barcelona). Va ser dirigit, aviat, per Ignasi Agustí, que amb J.R. Masoliver, Josep Vergés, Pere Pruna o el dibuixant Valentí Castanys (entre altres redactors que signaven amb pseudònim), va intentar situar la publicació dins una òrbita culturalista, sense que per això perdés res dels seus orígens falangistes. Un renovadament retòric Eugeni d’Ors, entre els catalans, i Gonzalo Torrente Ballester, Pedro Laín Entralgo, Luis Rosales, José María Pemán o Agustín de Foxá són alguns dels col·laboradors de prestigi de la revista, que va arribar als cent números el 28 de gener de 1939, amb un tiratge iniciat amb 1 000 subscriptors i que va acabar amb 4 000 a causa de la distribució, al front, dels 3 000 exemplars que fan la diferència.

Per la seva banda, els carlins crearen, a Sant Sebastià, la revista infantil “Pelayos”, fundada pel capellà Miquel Rossell i dirigida pel canonge Vilaseca. Després, amb el decret d’unificació amb Falange, va convertir-se en “Flechas y Pelayos”, dirigida per Justo Pérez Urbel, i hi col·laboraren artistes catòlics com Mercedes Llimona, Josep Serra Massana o Valentí Castanys.

Més significativa, per la repercussió internacional que va tenir, va ser l’actuació cultural d’alguns membres de la Lliga, que guardaren una falsa neutralitat. d’entre el grup de fugitius a l’estranger va destacar per la seva activitat Francesc Cambó, que va donar suport al govern franquista des de París i des d’Itàlia i que, en el terreny de la propaganda, promocionà iniciatives com la de “Ràdio Veritat”, emissió regular en llengua catalana, feta a través de la RAI, que es trobava sota control directe de Mussolini. Aquestes emissions, paral·leles a les que Queipo de Llano realitzava des de Sevilla (per bé que d’un to molt més moderat) i destinades a fer creure a la població que les tradicions catalanes i, especialment, la llengua, no es trobarien amenaçades amb el triomf franquista, sembla que van tenir, a Catalunya, un impacte propagandístic apreciable.

D’altra banda, a l’interior, els projectes culturals que Cambó sostenia havien estat salvaguardats per l’actuació de la Generalitat, que s’havia ocupat, a través de la Conselleria de Cultura, d’apropiar-se els organismes que podien perillar (per les vinculacions polítiques del mecenatge que els sustentava), com és el cas de la Fundació Bernat Metge i l’Editorial Alpha, que van quedar a cura, per decret de 12 d’agost de 1936, de Caries Riba, el qual es responsabilitzà de la seva gestió durant tota la Guerra. Aquest, però, no va trobar reconeixement satisfactori ni del mecenes ni del secretari de la Fundació, Joan Estelrich, el qual, també des de París, va dedicar-se a la propaganda antirepublicana, en llibres sobre la persecució religiosa a Espanya o sobre la qüestió basca i, sobretot, des de la revista “Occident”, que va constituir, a través dels seus 35 números i amb la col·laboració d’alguna primera figura, com ara Paul Claudel, un òrgan potent de la propaganda franquista a Europa. d’altres intel·lectuals, escriptors o periodistes, van entrar a la xarxa d’espionatge creada per Josep Bertran i Musitu, director del Servicio de Información de la Frontera del Nordeste de España; a través de Biarritz i Marsella, hi col·laboraren, per exemple, Josep Pla i Carles Sentís.

Actuacions a l’interior. La premsa a Barcelona

A Barcelona, una de les primeres mostres de canvi en l’ordre cultural va ser la transformació de la premsa: la supressió d’alguns diaris o setmanaris (“La Veu de Catalunya”, “El Be Negre”) o la confiscació d’altres per part d’algunes organitzacions polítiques. Així, el vell Brusi va ser confiscat per Estat Català, que el convertí, primer, en “Diari de Barcelona” i, des de l’agost del 37, en “Diari de Catalunya”; el PSUC va poder treure “Treball”, el 21 de juliol de 1936, gràcies a la confiscació dels tallers del conservador “El Matí”; el POUM s’apoderà d’"El Correo Catalán” per publicar primer “Avant” i, després, “La Batalla”, que va ser suprimida després dels fets de Maig. Els diaris vinculats a la tradició catalanista, “La Humanitat” (Esquerra Republicana) i “La Publicitat” (Acció Catalana Republicana), van sortir regularment fins al final de la Guerra, com també “La Rambla”, que va passar al PSUC al setembre del 1936 i, al setembre del 38, a les Joventuts del mateix partit, que treien, a més, el setmanari “Juliol”. Entre les publicacions vinculades al partit dels comunistes catalans cap no va assolir, però, un tiratge tan elevat com el setmanari humorístic “L’Esquella de la Torratxa”, que va exercir una crítica demolidora del comportament polític (especialment adreçada als anarquistes i al POUM) i dels tics de la rereguarda. Dirigit per l’aragonès José Alloza i confeccionat a la pràctica pels escriptors Avel·lí Artís Gener (Tísner) i Pere Calders, comptava amb un equip eficaç de dibuixants: Martí Bas, Ernest Guasp, Enric Cluselles (Nyerra), Feliu Elies (Apa), Jacint Bofarull i Ramon Subirats (Subi), entre d’altres.

Dels diaris en castellà van tenir molta repercussió, en els extrems, “La Vanguardia”, portaveu oficial de la política negrinista, i “Solidaridad Obrera”, l’òrgan de la CNT. La tendència trentista entre els anarquistes va promocionar el diari “Catalunya”, que volia aglutinar, entorn de la figura de Joan Peiró, la voluntat de crear una plataforma més vinculada al catalanisme. Durant la Guerra, aparegueren a Barcelona publicacions en altres llengües, destinades a la propaganda exterior (butlletins dels partits polítics o edicions del Comissariat de Propaganda, com la revista “Nova Ibèria”, en quatre llengües), o portaveus dels refugiats, com van ser el diari “Euzkadi”, els setmanaris “Euzkadi en Catalunya” i “Euzkadi roja” (combinaven el basc amb el castellà, el català i el francès) o la revista “Nova Galiza”, redactada en gallec i castellà, i plataforma dels intel·lectuals gallecs, com Castelao. La revista “Mallorca Nova” (1937-38), editada a Barcelona, va constituir també una forma de resistència.

El salvament del patrimoni

A Barcelona, la Generalitat va tenir un paper central en l’organització de la vida cultural, especialment a través de la Conselleria de Cultura, que va ser ocupada per Ventura Gassol i, després de l’octubre del 36, per Josep Tarradellas (interinament), Antoni Maria Sbert i, finalment, per Carles Pi i Sunyer, el qual exercí el càrrec des del juny del 37 fins al final de la Guerra. Les primeres i molt immediates actuacions en el terreny de la cultura van ser, indefugiblement, les relacionades amb la salvació del patrimoni. Les mesures adoptades pel govern català, entre les quals feren una funció decisiva els decrets de confiscació, es dirigiren a procurar el control d’institucions, edificis i fons documentals per tal de protegir museus, esglésies, monestirs, biblioteques, arxius, col·leccions privades, i, en general, qualsevol obra de cultura construïda o reunida que fos susceptible de destrucció o de dispersió.

Aquesta intervenció, sostinguda per una voluntat de força més abast que la simple i necessària empara dels edificis religiosos i del seu contingut, va procurar un marc legal que va derivar-se, en l’àmbit de la preservació del patrimoni, de la Llei sobre Conservació del Patrimoni Històric, Artístic i Científic aprovada pel Parlament de Catalunya i promulgada el 3 de juliol de 1934, un text que va ser invocat, encara, per Carles Pi i Sunyer l’estiu del 1938. De fet, l’actuació inicial (encapçalada per Ventura Gassol, Melcior Font, Josep Carner Ribalta, Agustí Duran i Sanpere, Miquel Joseph i Josep Gudiol, entre altres col·laboradors) fou més apressada i subjecta a imperatius diversos; més endavant va poder organitzar-se a través d’entitats institucionals, com l’oficina i les diferents seccions del Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de Catalunya: Monuments, Arxius, Biblioteques, Museus i Excavacions, de les quals eren caps, respectivament, Jeroni Martorell, Agustí Duran i Sanpere, Jordi Rubió i Balaguer, Joaquim Folch i Torres i Pere Bosch i Gimpera. Tot plegat comportà l’apropiació, per part de la Generalitat, d’edificis religiosos, civils, històrics i monumentals, amb el compromís de gestionar-los, cosa que va revertir en la possibilitat de destinar alguns d’aquests espais a dipòsit d’obres salvaguardades i, d’altres, a centres d’ensenyament, a institucions socials o de cultura, amb què s’acomplí una finalitat doble: la de la preservació i la de la utilitat pública.

A partir de la segona meitat de l’any 1937, la voluntat d’ordenació de tots els àmbits de la cultura que va presidir les actuacions d’aquesta Conselleria en el temps de Pi i Sunyer va significar la consolidació de les diferents seccions del Servei de Protecció del Patrimoni i l’increment, alhora, de les responsabilitats municipals, mitjançant organismes locals (patronats o comissions de composició mixta) creats pel decret promulgat el 23 de febrer de 1938 (DOG, 26-II-38) que asseguressin “la unitat de direcció que correspon indeclinablement a la Generalitat” i facilitessin “la col·laboració activa i beneficiosa dels elements locals”. El decret atenia “les demandes insistents d’aquelles poblacions que sentint amor pel propi patrimoni poden contribuir eficaçment a la seva custòdia” i anava acompanyat de l’estructuració definitiva de les seccions que s’ocupaven del patrimoni (especialment la de Museus) i de la seva articulació en una Direcció General del Patrimoni Històric, Artístic i Científic, creada per decret del mateix dia. Aquesta legislació, com la major part d’intervencions relacionades amb la defensa del patrimoni, preveia, amb realisme, una varietat de problemes i de riscos que anaven des del deteriorament d’obres o l’enderrocament de monuments en els municipis per manca d’assessorament tècnic fins als perills derivats de les operacions militars o les variacions de les línies del front, especialment el de bombardeig dels dipòsits d’obres, dels edificis o dels conjunts patrimonials. Per a una part del tresor artístic transportable es pogueren establir mesures de seguretat relativa: concentracions disperses de no gaire volum, amb un important fons a Olot, i, des de l’inici de la Guerra, les exposicions a l’estranger eren previstes per acomplir la doble finalitat de preservació i de propaganda. Va destacar, entre aquestes, la participació catalana al Pavelló de la República, amb l’edifici construït per Josep Lluís Sert per a l’Exposició Internacional d’Arts i Tècniques que va celebrar-se a París, l’any 1937. Al Pavelló es va exhibir el Guernika, de Picasso, i algunes de les obres més representatives de la pintura i de l’escultura del moment, com La Montserrat, de Juli González, o Pagès català en revolta, de Joan Miró, autor d’un dels cartells internacionalment més emblemàtics: el d’Aidez l’Espagne.

Reestructuració de l’ensenyament

La reestructuració de l’ensenyament durant la Guerra va poder produir-se gràcies a una tradició pedagògica consolidada, sobre la qual s’afegiren instruments de nova creació, el més importants dels quals fou segurament el CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada). Destinat a l’organització del règim docent a tots els nivells, el CENU emprengué comeses tan importants com la redacció del Pla General d’Ensenyament, i alguns dels principis que inspiraren la seva obra van tenir repercussions fonamentals en el marc legal escolar i en una pràctica pedagògica innovadora i progressista, inspirada en els principis racionalistes del treball i de la fraternitat. Presidit pel mestre Joan Puig i Elias, deixeble de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, i format, en la seva primera composició, per representants dels organismes sindicals, de l’Escola Normal i la de Belles Arts, de la Universitat Autònoma i de la Universitat Industrial, el CENU estava organitzat en sis seccions dedicades als ensenyaments primari, secundari, professional, superior, tècnic i artístic, per bé que va tenir la seva principal repercussió en l’escola primària: una escola pública i gratuïta, en llengua catalana, que feia bandera de la formació integral, dels principis higienistes i de la coeducació. El curs 1936-37 foren escolaritzats cinquanta mil infants; l’any 1938 s’ampliaren les places escolars i la plantilla existent de mestres i van crearse altres organismes relacionats amb aquesta franja educativa, com la Comissió del Llibre Escolar, les biblioteques infantils o d’altres iniciatives destinades a atendre necessitats peremptòries: el servei de cantines escolars proporcionava, al final de l’any 1938, un àpat complet per dia a més de deu mil infants. Així, l’ensenyament primari esdevingué, durant aquest període i malgrat les dificultats de tota mena provocades per la Guerra (mobilització dels mestres, bombardeigs, irregularitats del transport o del subministrament elèctric, l’allau d’infants refugiats, etc.), un dels camps més destacats de l’obra cultural de la Generalitat.

Ara bé, la funció centralitzadora reclamada per la Generalitat sobre els diferents nivells i modalitats de l’ensenyament va ser objecte d’incidències durant tot el curs de la Guerra, a causa, principalment, de les competències encara limitades que la legislació republicana concedia a Catalunya en matèria d’educació, unes limitacions que afectaren de ple l’ensenyament secundari. En canvi, a la Universitat Autònoma se li conferí un paper fonamental, tant amb relació als centres d’ensenyament que formaven part del Districte Universitari com pel que fa a d’altres institucions de cultura sobre les quals tingué plena jurisdicció. El nou càrrec de rector comissari, exercit per Pere Bosch i Gimpera, reunia, a més, totes les atribucions dels òrgans de govern de la Universitat, que passà, a l’agost del 1936, a formar part del Departament de Cultura, tot i que altres canvis legislatius posteriors modificaren aquesta situació provisional retornant a la Universitat la seva autonomia i el seu antic Patronat. El decret restaurant el Patronat, i ratificant-ne com a representants Pompeu Fabra, August Pi i Sunyer i Josep Xirau, promulgat al començament de setembre del 1937, inaugurava l’any acadèmic 1937-38 sota el signe de la represa, tot i la forçada irregularitat docent.

En una i altra etapa, la Universitat encarnà, com a institució d’ensenyament i d’investigació, un propòsit de continuïtat (inevitablement atzarosa, però persistent) amb la seva molt definida trajectòria anterior. En els primers moments, va pesar el prestigi i l’orientació progressista de molts dels qui havien format els estaments directius i que havien mostrat interès per la popularització de l’ensenyament superior, en iniciatives com els Estudis Universitaris Obrers o l’IASUE (Institut d’Acció Social Universitària i Escolar), creat l’any 1933. La remodelació d’algunes d’aquestes institucions i el tacte de Bosch i Gimpera van fer possible una posició d’equilibri que, lluny d’entrar en confrontació amb altres formes alternatives d’entendre la funció universitària (com les proposades pel Comitè Pro Cultura Popular), avançava posicions en els aspectes més renovadors entre els ja anteriorment propugnats en el camp de l’ensenyament superior.

L’adhesió a la causa republicana dels diferents estaments universitaris va prendre direccions diverses: a la dedicació i a la voluntat de servei mostrades per algunes individualitats, com Ferran Soldevila, director del Seminari d’Història de Catalunya, que desplegà una activitat profusa i variada durant aquest període, s’afegeix l’actitud més pública i intervencionista d’altres: del rector Bosch i Gimpera o dels filòsofs Joaquim Xirau i Jaume Serra i Húnter. Aquest, president del Parlament de Catalunya, catedràtic i representant de la Universitat al CENU, va assumir un paper destacat en iniciatives relacionades amb el compromís dels intel·lectuals i va ser el primer a manifestar-se públicament en el seu nom, com a president de l’Associació Intel·lectual per a la Defensa de la Cultura (una organització convertida, més endavant, en la secció catalana de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura).

Alguns aspectes de significació ben variada il·lustren el doble compromís (de mobilització i de continuïtat) de la institució universitària: la col·laboració del professorat en iniciatives de propaganda antifeixista i en l’Escola Popular de Guerra; l’àmplia activitat, de cara al front i a la rereguarda, desenvolupada per les organitzacions estudiantils, especialment per la FNEC, que celebrà el seu primer congrés a l’agost del 1937; l’inici de la Universitat Radiada; l’acollida de professors refugiats, pertanyents a diferents universitats de l’Estat; la commemoració solemne, a primers del 1937, del Centenari de la Restauració de la Universitat de Barcelona; els homenatges a Antoni Rubió i Lluch (abril del 37) i a Pompeu Fabra (febrer del 38), etc. I, encara, episodis com l’acte de lectura de la tesi doctoral de Carles Riba, efectuada el dia 12 de maig de 1938 enmig de les traces d’un bombardeig, o l’escena que va tenir lloc al Seminari d’Història, el dia 4 de juny del mateix any, en què Ferran Soldevila i Maria Zambrano decidiren continuar treballant al bell mig d’un altre intens bombardeig, donen raó d’aquesta voluntat, com va ser dit, “d’acomplir cadascú el seu deure al lloc que li pertocava”.

Posició i actuació dels intel·lectuals

Així, doncs, entre la intel·lectualitat catalana que restà al costat de la República (que fou la immensa majoria) predominà la consciència que la defensa dels valors culturals i humanístics formava part de la lluita contra la barbàrie i el totalitarisme feixistes, ben significats en el “¡Muera la inteligencia!” de Millán Astray. La defensa de la República comportava la defensa de la raó, de la cultura i de la llibertat de pensament com a fonaments sobre els quals s’havia construït la civilització democràtica occidental i, amb ella, els valors literaris i culturals. Aquest raonament, que caracteritzà el pensament d’amplis sectors de la intel·lectualitat en la dècada dels anys trenta, es vinculava, d’una banda, amb el d’altres intel·lectuals de l’Estat (amb els quals es van compartir manifestos i iniciatives), i, de l’altra, amb molts artistes, escriptors, pensadors, professors i científics d’arreu que van prendre partit per la República, alguns dels quals, com Malraux, van visitar Espanya, o hi van morir en combat a les Brigades Internacionals. A més, als països de llengua catalana, sobre aquell argument se’n superposà un altre, que va anar prenent, al llarg de la Guerra, un progressiu relleu: la defensa de la República representava la preservació de la identitat nacional. En el discurs dels escriptors aquesta referència era una constant: es lluitava per la llibertat d’expressar-se dignament i, també, per la possibilitat d’expressar-se en la llengua pròpia.

Aquestes posicions formen part d’un conjunt ampli d’idees que abasta el pensament polític i social, tant en la seva dimensió teòrica com amb relació a l’actualitat. En definitiva, això va comportar un notable desplegament de l’assaig i del periodisme d’idees. d’entre les moltes manifestacions del gènere, en són unes bones mostres Perill a la reraguarda (1936), de Joan Peiró, Al marge de la revolució i de la guerra (1937), de J. Pous i Pagès, Després del 19 de juliol (1938), de Lluís Nicolau i d’Olwer i Quinze articles (1938), d’Antoni Rovira i Virgili.

Dins el camp pròpiament cultural, el debat sobre les relacions cultura-societat va ser molt present. La complexitat del moment diversificà les posicions i, així, encara que totes les tendències van coincidir en els principis generals esmentats més amunt, el ventall de funcions atribuïdes a la cultura era molt variat i corresponia, en línies generals, als debats sobre les prioritats de la defensa/resistència o el canvi/transformació (el binomi guerra/revolució) que ocupà el terreny polític, bé que els efectes de la doble opinió van ser, en el terreny cultural, menys agres i, en alguns casos, més conciliables. I es reflectiren aviat en les iniciatives de tota mena que van afectar tots els camps de la cultura, especialment els de l’art i la literatura. Així, les arts plàstiques, sobretot la il·lustració i el cartellisme, i el cinema i el teatre assoliren un interès primordial per la seva repercussió directa sobre el públic, encara que la pràctica no sempre respongués als objectius proposats, en el curs d’un debat general que saltà de la lletra impresa a les emissions radiades, conferències, mítings i altres formes de comunicació.

Els intel·lectuals van fer sentir la seva veu, també, per mitjà de declaracions públiques o manifestos col·lectius, dirigits a l’interior o a l’estranger, i canalitzaren la seva actuació, sobretot al començament de la Guerra, a través de les organitzacions de caràcter sindical. Els escriptors s’afiliaren majoritàriament a l’Agrupació d’Escriptors Catalans (UGT), mentre que el Grup Sindical d’Escriptors Catalans (CNT) aixoplugà els més radicals: els d’Estat Català i els de tendències anarquitzants. El sector més intervencionista dels uns i dels altres, però, aplegats en una comissió mixta propiciada per la Conselleria de Cultura al començament de l’any 1937, operà d’acord amb les institucions (Conselleria de Cultura i Comissariat de Propaganda) i portà a terme realitzacions tan significatives com la de donar continuïtat (ampliada) als Premis Literaris, l’organització de les Biblioteques del Front, d’emissions radiades a càrrec dels escriptors, del Casal de la Cultura i de la Fira del Llibre, entre d’altres iniciatives, o la participació en les col·leccions divulgatives editades pel Comissariat.

Entre les actuacions col·lectives dels intel·lectuals fou significativa, per la seva repercussió exterior, la celebració, al juliol del 1937, del II Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes, que acollí delegacions de molts països sota el signe comú de la lluita de la intel·ligència contra la barbàrie. A les seves sessions (distribuïdes entre València, Madrid i Barcelona) destacà molt notablement l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura de València, una organització molt activa que disposava de quatre seccions: Literatura, Música, Arts Plàstiques i Publicacions, i amb una editorial pròpia, que edità diversos volums, en català i en castellà, entre el 1936 i el 1937. Presidida pel prestigiós catedràtic de la Universitat de València Josep Maria Orts, formaren a les seves files escriptors com Juan Gil-Albert, Pascual Pla i Beltrán, Max Aub, Juan Chabás, Ángel Gaos, etc., músics i artistes plàstics com el pintor i cartellista Josep Renau —autor del llibre Funció social del cartell publicitari— i, amb ells, el grup d’intel·lectuals valencianistes (la majoria provinents del grup d’Acció d’Art) reunits entorn d’Emili Gómez Nadal i Carles Salvador. La revista “Nueva Cultura” recollia les aspiracions d’aquest sector, com ha explicat un dels seus components, Ricard Blasco, i va reaparèixer en una segona època, pel març del 1937, com a òrgan oficial de l’AIDC, escrita en castellà i en català.

En el Congrés d’escriptors, les ponències catalana i valenciana van ser llegides en la mateixa sessió, a València, sota la presidència emblemàtica de Pompeu Fabra, que formava part de la delegació del Principat, amb el professor Emili Mira i el president de l’AIDC catalana, Serra i Húnter. Fou aquest darrer qui va llegir el text: un discurs que proporcionava un tractament del tema nacional que era, d’una banda, informatiu, és a dir, donava compte de la realitat catalana —de les seves aspiracions i del procés de les seves consecucions— davant de les delegacions estrangeres (un públic, atès el context, notablement ben predisposat). De l’altra, vinculava aquest procés d’identitat cultural amb les nocions de progrés humanístic i d’inserció en els corrents del pensament modern occidental, per tal d’inscriure la cultura pròpia dintre el patrimoni de la cultura universal i, doncs, dintre els principis generals que havien de defensar-se davant l’amenaça del feixisme.

La ponència del País Valencià, llegida per Carles Salvador en nom d’una delegació formada per Ricard Blasco, Enric Navarro Borràs, Adolf Pizcueta i Bernat Artola, va mostrar un acord efectiu amb la ponència catalana, especialment en dos principis: el de la relació entre llengua, cultura i identitat nacional, i el de la integració de la cultura de les minories nacionals en la causa general de la defensa de la cultura. l’informe, a més, era un producte col·lectiu que incorporà intervencions diverses, a més de la dels membres de la delegació. Es convertí, així, en una mostra “de les bases teòriques del valencianisme cultural en la cruïlla dramàtica de la nostra guerra civil”, en paraules de Blasco. Probablement és, per això mateix, i com ha indicat Manuel Aznar Soler, “el document més significatiu de la intelligentsia nacional valenciana”.

A partir de la segona meitat de l’any 37, durant l’etapa en què Pi i Sunyer s’ocupà de Cultura, l’impuls institucional als projectes culturals s’intensificà i va caracteritzar-se, en la major part d’àmbits, per un increment de les atribucions o de la infraestructura en els organismes ja existents (d’ensenyament, de protecció del patrimoni), pel desplegament o la reorientació d’altres (Junta de Relacions Culturals, Biblioteques del Front) i pel restabliment d’algunes entitats (Patronat de la Universitat) i la creació de noves (Junta d’Exposicions d’Art de Catalunya, Institució de les Lletres Catalanes). Així, l’últim any de guerra fou d’una gran activitat cultural, com demostren, per exemple, en el camp de les arts, des dels actes de commemoració del Centenari Fortuny a la inauguració del Saló de Tardor del 1938, passant per l’Exposició del Dibuix i del Gravat, al Casal de la Cultura. O, en l’àmbit de les lletres, des de l’increment del cartell dels Premis Literaris a l’Exposició del Llibre Català a Londres, passant per la Conferència del Llibre, el Congrés del PEN Club a Praga, la commemoració del Centenari de Leopardi, l’Exposició Puixkin o pels diversos homenatges a escriptors: Verdaguer, Guimerà, Ignasi Iglésias, Apel·les Mestres o Joaquim Ruyra.

Els dos projectes més efectius entre els articulats per Pi i Sunyer des de la Conselleria de Cultura van ser la Institució de les Lletres Catalanes i els Serveis de Cultura al Front, creats simultàniament al setembre del 37. Tots dos organismes s’havien de veure destinats a acomplir funcions complementàries al front i a la rereguarda, a convergir en alguns propòsits, com l’estímul a la producció literària de guerra, o a compartir atribucions, com el Servei de Biblioteques del Front.

Impulsada pel nucli més actiu de l’Agrupació d’Escriptors Catalans, i presidida pel ja venerable escriptor Josep Pous i Pagès, la Institució de les Lletres Catalanes va reunir el grup més emblemàtic i representatiu de la vida cultural catalana: en formaren part Pompeu Fabra, Pere Coromines, Josep Carner, Lluís Nicolau i d’Olwer, Carles Riba (que en fou vicepresident), Antoni Rovira i Virgili, Jordi Rubió i Balaguer, Jaume Serra i Húnter, Ferran Soldevila, Joaquim Ruyra, Josep Maria Capdevila, Joan Oliver, Cèsar August Jordana i Francesc Trabal, que era al capdavant d’un secretariat constituït per Xavier Benguerel, Lluís Montanyà, Armand Obiols, Mercè Rodoreda i Anna Murià. l’organisme, que volgué sintetitzar el binomi continuïtat-compromís que polaritzava el debat cultural, dugué a terme moltes activitats d’alta cultura i de divulgació que abraçaven des del camp editorial i la investigació fins a les emissions radiofòniques (la gaseta radiada “La Vida Literària a Catalunya”) o a la projecció internacional. La seva trajectòria, al cap de poc més d’un any de funcionament, va permetre la consideració, feta amb motiu de l’Exposició del Llibre Català a Londres, que “entitats com la Institució de les Lletres Catalanes honoren elles soles un país i un govern”.

Per la seva banda, els Serveis de Cultura al Front van ser el resultat de l’ampliació de les prestacions dels Serveis de Biblioteques, que va funcionar des del començament de la Guerra, a càrrec dels escriptors i, després, amb el suport de la Direcció Tècnica de Biblioteques Populars i de l’Escola de Bibliotecàries. Durant els darrers mesos de l’any 1937 i els primers del 1938, el Servei de Biblioteques amplià la seva extensió i incrementà el seu fons de llibres fins a constituir una peça important dins el conjunt d’iniciatives culturals destinades als combatents. La seva popularitat provocà demandes d’altres fronts (Jarama, Guadalajara i Còrdova) i, en conseqüència, la creació, a l’agost del 1937, del Servei de Biblioteques del Front de Madrid, ampliada, a l’octubre, en un Servei de Biblioteques dels Exèrcits del Centre, amb una seu a Madrid (relacionada amb la Llar del Combatent Català), encarregada dels sectors de Guadalajara, Somosierra, El Pardo, Madrid i Jarama.

Al gener de l’any 1938, aquest Servei de Biblioteques, competència ja de la Institució de les Lletres Catalanes, tenia instal·lades i en funcionament regular unes dues-centes biblioteques, entre divisions i bateries del front, casernes, hospitals i llocs de repòs. Els llibres en circulació eren 45 000 i la xifra del registre d’entrada ratllava els 60 000. El bombardeig del dia 17 de març va destruir gairebé totalment la Central del Servei de Biblioteques, instal·lada al número 591 de la Gran Via de les Corts Catalanes (a la seu de l’Agrupació d’Escriptors Catalans). Havien estat repartits, fins aleshores, 55 000 llibres i un gran nombre de biblioteques mòbils, i, a més del front d’Aragó, s’havien començat a cobrir els fronts del Centre i del Sud i es trobava en període d’organització i intensificació la nova secció d’hospitals. El “bibliobús”, un camió especial dissenyat segons un model en circulació a la Gran Bretanya i als Estats Units, amb capacitat per a 5 000 llibres, esdevingué un instrument molt eficaç després de la reorganització que calgué fer amb motiu d’aquestes pèrdues. Més endavant, va ser amb aquest vehicle que la majoria dels escriptors sortiren de Barcelona, al gener del 39, camí de l’exili.

L’edició de llibres i les revistes culturals

L’edició de llibres va sofrir canvis significatius tot i que algunes editorials continuaren les seves activitats, enmig de la precarietat de la guerra i dels problemes derivats de la manca de paper, i hom aconseguí celebrar una Fira del Llibre, de tres dies de duració, el 1937, i una Diada del Llibre, ja amb moltes dificultats, el 1938, ambdues presidides per la consigna Cada ciutadà un llibre per als germans del front. Continuaren les seves activitats, per exemple, les editorials Catalònia i Proa i, amb nova embranzida, els Quaderns Literaris de Josep Janés i Olivé, que es convertiren el 1937 en Edicions de la Rosa dels Vents. De l’ampli ventall d’iniciatives editorials (des de les edicions, sovint impactants, del Comissariat de Propaganda fins a les modestes Edicions Populars Literàries del GSEC), cal destacar les acurades edicions de la Institució de les Lletres Catalanes, indubtablement la millor mostra de coherència i de perspectiva cultural.

També va ser obra d’aquesta institució la publicació més significativa amb relació al compromís de continuïtat, la “Revista de Catalunya”, que va reaparèixer al gener del 1938 i que començà així la seva tercera època, possiblement la més brillant, sempre dins l’objectiu d’alta cultura que l’havia caracteritzada en les etapes anteriors. Lluís Nicolau i d’Olwer, en l’escrit de presentació del primer número, explicava, amb el títol Un altre front, el sentit de la represa i remarcava la significació que una revista “d’idees i de lletres” havia de tenir en la defensa del patrimoni espiritual d’un poble que s’oposava als detractors de la llibertat i de la intel·ligència: “Catalunya combat a tots els fronts i aquest n’és un”. Dirigida per un equip format per Antoni Rovira i Virgili, Ferran Soldevila i Jaume Serra i Húnter, amb Armand Obiols com a redactor en cap, va aconseguir treure puntualment, malgrat totes les adversitats (i la manca de paper no era la menor), els dotze excel·lents números de l’any 1938. A les seves pàgines hi col·laborà la plana major de la cultura catalana del moment (historiadors, filòsofs, escriptors i professors) amb assaigs sobre les disciplines més diverses i amb creació literària que, a diferència d’etapes anteriors de la revista, hi tingué un pes específic considerable: així, hi publicaren escriptors com Josep Carner, Carles Riba, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Pere Quart, Josep Lleonart, Clementina Arderiu, CA. Jordana, Mercè Rodoreda, Xavier Benguerel, per esmentar-ne només alguns, al costat dels crítics literaris més prestigiosos (com Marià Manent, Maurici Serrahima o Lluís Montanyà) i els més reputats cronistes de l’actualitat cultural. Orientació, contingut i signatures van fer de la “Revista de Catalunya” una publicació que prestigiava la resistència cultural de Catalunya, paral·lelament a com va fer-ho, en una direcció diferent i per a la cultura castellana, “Hora de España”, que el 1938 passà a editar-se a Barcelona.

Són, doncs, aquestes dues publicacions, uns productes paral·lels amb orientacions distintes, perquè, com va remarcar Rafael Tasis el mateix any 1938, “Hora de España” retia un culte fervorós a l’actualitat, mentre que la “Revista de Catalunya” el retia a la perennitat. De fet, el reflex d’actualitat que representava l’òrgan més simbòlic de la intel·lectualitat espanyola, i que suggeria el seu mateix títol, seria recollit per “Meridià. Setmanari de Literatura, Art i Política. Tribuna del front intel·lectual antifeixista”, que va aparèixer pel gener del 38, al mateix temps que la “Revista de Catalunya”, amb la qual compartia moltes de les seves signatures, en un esforç de distribució de funcions que convertí totes dues iniciatives en plataformes complementàries.

“Meridià” recollia, a més, l’experiència de “Mirador” en la “segona època”, iniciada a l’octubre del 36 després d’una interrupció d’algunes setmanes. El magazín cultural, que havia anat publicant-se setmanalment, des del 1929, havia estat confiscat pel PSUC, i el dirigia el valencià Artur Perucho amb l’explícita intenció de fer-ne una plataforma pública de debat politicocultural. “Mirador”, que havia perdut gran part del seu públic anterior sense arribar a compensar-lo amb un de nou, va deixar de publicar-se al juny del 37. Tanmateix, havia representat, en incorporar-s’hi un sector destacat de l’Agrupació d’Escriptors Catalans, la integració de les lletres catalanes en la primera iniciativa d’intervenció política (i de partit) en una publicació de caràcter cultural. I va permetre combinar la dedicació a iniciatives ja establertes (va ser plataforma dels Premis Literaris de la Generalitat) amb la difusió de les noves (va tenir un paper fonamental, per exemple, en la creació del Casal de la Cultura), alhora que atragué grups diferents entre els escriptors (els del grup que es reunia al cafè Oasi entorn de Ramon Vinyes o el nucli més jove de “La Humanitat”). Articulà, doncs, actuacions emanades dels Departaments de Cultura i de Propaganda amb les d’orientació comunista, i vehiculà la voluntat d’intervenció d’escriptors no enquadrats. Aquestes funcions van ser ampliades, més endavant i en unes condicions polítiques diferents, per “Meridià”.

“Meridià” va aparèixer el 14 de gener de 1938 i va durar, exactament, un any, amb un total de 53 números. Tant l’editorial com la recepció més immediata del setmanari explicitaven l’orientació frontpopulista que l’animava, la seva voluntat de tribuna d’ample espectre i el seu sentit dins el conjunt de les publicacions culturals catalanes. En realitat, en el projecte de “Meridià” coincidien diverses iniciatives: d’una banda, les de partit (en concret la de Víctor Colomer, conseller de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona), que donaven la línia de continuïtat amb “Mirador”; de l’altra, un grup d’antics col·laboradors del difunt setmanari havia pretès transformar la revista en una direcció que atenyés, prioritàriament, la política cultural catalana. Aquest grup, que havia nodrit els espais d’art i cultura i dins el qual hi havia, sobretot, escriptors, formaren el gros de redactors del nou setmanari. Així, entre els habituals de “Mirador” que van passar a “Meridià” s’hi trobaven Montanyà, Oliver, Trabal, Benguerel, Jordana i Josep Roure Torrent (és a dir, la directiva de l’AEC), Josep Sol, Ramon Vinyes, Serra i Moret i, dins el camp artístic, Ramon Vayreda, els quals formaren una base de redactors completada amb una nòmina extensa d’altres signatures, habituals o ocasionals. El cas és que “Meridià”, essent com era d’inspiració política, no fou de fet un òrgan oficial de partit, i, en admetre una gran varietat de col·laboradors de molt diversa procedència ideològica (de catòlics a anarquistes, passant per Esquerra), aconseguí un eclecticisme notable que no solament amplià els objectius de “Mirador”, sinó que el va convertir en una altra revista. El canvi de nom i de numeració van ser reveladors, i el seu títol significà una suma de factors, representats pels subtítols consecutius. Dels dos, el que prové de “Mirador” (“Setmanari de literatura, art i política”) era indicatiu d’una continuïtat i descriptiu del contingut, però el segon, la part afegida (“Tribuna del front intel·lectual antifeixista”), contenia una declaració d’intencions que es va manifestar essencial en el producte resultant.

En efecte, el setmanari va ser la mostra més representativa del debat cultural durant la Guerra, i a les seves seccions es trobava un panorama ampli, divers i controvertit sobre les relacions cultura-societat en connexió amb els diferents interessos: pedagogia, arts plàstiques, música, cinema i, sobretot, literatura i teatre, en un dels pocs espais que es plantejaven la necessitat de renovar a fons l’escena catalana. “Meridià” va interessar-se per la forma de repercussió de la conjuntura bèl·lica en la vida cultural i artística i això afectà, també, la creació literària que s’hi publicava, caracteritzada per la voluntat de respondre a les demandes de la revista de fer una literatura compromesa amb l’actualitat. Hi destacaren les proses de CA. Jordana, els contes de Xavier Benguerel, Pere Calders, Vicenç Riera i Llorca i Mercè Rodoreda, les cròniques del front de Josep Sol i Lluís Capdevila, i la poesia d’Agustí Bartra, Josep Gimeno-Navarro i Pere Quart.

Per la seva banda, els Serveis de Cultura al Front editaren la revista “Amic. Publicació quinzenal per a esplai del soldat català de l’Exèrcit de la República”, que va aparèixer del gener al setembre del 1938, amb periodicitat quinzenal i després mensual. Era una publicació destinada, com explica l’editorial del primer número, a conscienciar el lector de “la veritable naturalesa d’aquesta guerra; és una lluita de la cultura que es defensa contra l’opressió, una lluita de l’esperit, que vol ésser lliure, contra els que pretenen privar-li la volada”. Així, els articles programàtics que conté versen sobre el sentit i el contingut ideològic de la Guerra (com per exemple la secció Els nostres intel·lectuals parlen als soldats catalans). Des del punt de vista cultural, la revista mantenia una doble línia: la recuperació dels clàssics i la promoció de la cultura del moment. Una política (que era globalment la del Departament de Cultura) que presidí altres edicions dels Serveis, com els volums antològics Presència de Catalunya. Per al soldat català de l’Exèrcit de la República i Poesia de guerra, que recollien, respectivament, l’un i l’altre vessant. La creació literària, vinculada a l’actualitat i a la guerra, era abundant a “Amic”: poemes d’Agustí Bartra, J. Gimeno-Navarro, Pere Quart, Miquel Duran de València, Agustí Esclasans, etc., i narracions d’Avel·lí Artís Gener, Pere Calders, Lluís Capdevila i d’altres autors, alguns dels quals eren al front. I són rellevants, també, les col·laboracions dels soldats: poemes i relats d’episodis bèl·lics, incentivats amb l’organització d’un concurs de literatura sobre les experiències del front.

Altres revistes com “Companya”, vinculada al PSUC i a l’Aliança Nacional de la Dona Jove (i que comptava amb la col·laboració de Mercè Rodoreda, Anna Murià, Carme Monturiol o Maria Teresa Vernet), els setmanaris “Juliol” (de les JSU) i “Abril” (Esquerra) o el magazín “Catalans!” es dirigien a diferents estrats de públic i expressaven, amb les publicacions abans esmentades, la diversificació d’iniciatives i de plataformes que caracteritza la vida cultural el 1938.

El panorama literari dels anys 1936-39 era molt complex, en tots els gèneres, però especialment en la poesia, on convivien la tradició del postsimbolísme, representada per Josep Carner i Carles Riba (i altres autors en la línia ribiana, com Joan Vinyoli, Joan Teixidor, Marià Manent, Clementina Arderiu), amb algunes formes derivades de l’avantguarda (Miquel Duran de València), de l’exaltació messiànica pròpia del Modernisme (Xavier Viura, Ramon Vinyes) o de la seva influència (cas d’Agustí Bartra, que adoptà un to vitalista, procedent de Walt Whitman i de la tradició verdagueriana i maragalliana). I amb el realisme, que s’havia iniciat a Catalunya amb Les decapitacions (1934) de Pere Quart, i que va ser objecte, durant la Guerra, d’algunes transformacions i d’una paradoxa: va trobar un terreny propici en els debats sobre cultura i en les reivindicacions d’aquells qui reclamaren una estreta vinculació de la literatura amb el moment històric (l’exemple més eficaç seria l’Oda a Barcelona de Pere Quart); però, en canvi, va tenir molt poca repercussió en la poesia bèl·lica i revolucionària dels sectors més populars, que preferiren el registre epicoheroic i el romanç.

Paral·lelament, la incorporació de la temàtica de guerra a la prosa de creació no pot separar-se de les característiques inherents als diversos gèneres. En general, les novel·les publicades en aquest període van seguir les tendències consolidades durant els anys trenta, especialment el corrent psicològic, que havia donat i continua donant obres i autors importants (una mostra seria Aloma, de Mercè Rodoreda, guanyadora del premi Crexells del 1937 i rècord de vendes de la Diada del Llibre del 1938). Amb tot, una gran novel·la de guerra, un Res de nou a l’Oest (la novel·la de Remarque que donava peu a successives edicions a Proa), no va produir-se en aquells moments a Catalunya, malgrat les demandes de novel·les de guerra fetes des d’organismes culturals i des de publicacions periòdiques. Potser perquè, com afirmà Rafael Tasis a “Meridià”, semblava excessiu demanar novel·les de forma tan peremptòria, sense la maduració de l’experiència i el temps d’elaboració suficients. El mateix crític confiava que, més tard, amb una certa distància, aquestes obres apareixerien, i, efectivament, molts escriviren “des de l’experiència de la guerra” uns anys després.

Molts novel·listes, en canvi, van escriure contes de guerra per a les revistes literàries, com hem vist més amunt. I és que hi ha un tipus de conte que, pel seu caràcter episòdic i puntual, permet un lligam més immediat entre realitat i literatura i, a diferència de la novel·la, que ha d’integrar i ordenar la dispersió de l’experiència, pot centrar-se exclusivament en un dels seus aspectes significatius. Per això aquest gènere va proliferar, semblantment a la poesia, en publicacions de tota mena. d’altra banda, el desig d’atenció a l’actualitat i la voluntat testimonial afavoriren molt la prosa narrativa no imaginativa, la impressió viscuda i el document humà. La crònica del front o de la rereguarda s’estengué, sovint en forma d’episodis curts, a la premsa i a les revistes culturals que, com la publicació “Amic”, van potenciar-la. Pertany a aquest gènere una de les millors mostres de la literatura de guerra: Unitats de xoc (1938), de Pere Calders, un llibre patrocinat per la Institució de les Lletres Catalanes i prologat per Carles Riba.

El panorama teatral presentà uns problemes específics, especialment pels conflictes que van produir-se entre economia, ideologia i estètica, derivats de les reestructuracions dels primers moments de la Guerra. Els teatres van ser, majoritàriament, requisats pels sindicats; però el règim revolucionari de gestió no va repercutir en una renovació estètica, ideològica o dels repertoris, ja que la supeditació als interessos corporatius o sindicals i l’estreta dependència dels resultats econòmics van comportar unes servituds contràries a les finalitats que, teòricament, es perseguien. Perquè, lògicament, el teatre preocupà els teòrics, que debateren les possibilitats del gènere amb relació a la formació de les idees i del gust del públic. Entre ells, cal esmentar Manuel Valldeperes, autor de La força social i revolucionària del teatre (1936), que influí especialment sobre els conceptes escènics del moment. Poques vegades, però, segons han explicat Xavier Fàbregas i Robert Marrast, es resolgué satisfactòriament el debat entre teatre d’evasió (representat pels repertoris de comèdia burgesa, o els vodevils de Josep Santpere) i teatre d’idees. Així, al front hi va haver més variétés que “teatre de xoc” i, per exemple, és conegut que l’actor Enric Borràs, una figura respectable de la CNT, no variava el vell repertori per mantenir la incondicionalitat del públic, ja que l’escena tenia uns hàbits ben arrelats i difícils de modificar.

La visita d’Erwin Piscator a Barcelona (al final del 1936) animà aquells que reclamaven un teatre compromès, com l’equip director de la revista “TIR” (Teatre Internacional Revolucionari, 1937) i la Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur, organitzadora dels “Elencs de guerra”, que muntaren diverses obres curtes. d’altra banda, la Generalitat, que nacionalitzà el Liceu i el Poliorama per transformar-los en Teatre Nacional de Catalunya i Teatre Català de la Comèdia, procurà portar una política teatral adequada a les circumstàncies a través de la Comissaria d’Espectacles de Catalunya, creada el 1936 i dirigida per Josep Carner Ribalta, i d’iniciatives diverses, com el Premi Teatre Català de la Comèdia. En la seva única convocatòria, l’any 1938, aquest premi va ser guanyat per Joan Oliver, amb La fam: una reflexió sobre el procés revolucionari i, també, una mostra de com el compromís ideològic i la bona factura teatral no havien de ser pas incompatibles.

L’activitat cultural, sostinguda contra tots els avatars durant el curs de la Guerra, va prosseguir fins als darrers moments. l’edició de llibres i de revistes constitueix un exemple significatiu: la Institució de les Lletres Catalanes tenia una vintena de volums en preparació (en impremta, correcció o proves) i el número de gener de la “Revista de Catalunya” en premsa; l’última emissió de la gaseta radiada pels escriptors, “La Vida Literària a Catalunya”, fou la del 15 de gener, amb el text de Jordi Rubió Commemoració del 1839, pel qual seria represaliat; l’últim número de “Catalans!” va sortir el dia 10 i “Meridià” va treure, encara, el del dia 14, en què el setmanari feia un any just d’existència. Al marge, ara, de la significació de cadascuna d’aquestes iniciatives, el conjunt manifesta, des de l’àmbit de les publicacions literàries —com podria fer-ho des de qualsevol altre—, una voluntat de vida cultural fortament assentada, incrementada en alguns aspectes durant la Guerra, i que l’ocupació estroncà.