La destrucció de Poblet

La destrucció de Poblet té alguna cosa d’emblemàtica d’allò que fou tot el segle XIX català: un impressionant esforç per aniquilar la societat d’antic règim i alliberar la nova, i un similar esforç d’edificació d’un ordre diferent sobre altres bases. Com que la societat liberal que nasqué d’aquell procés d’alliberament necessitava també fonaments estables, i val a dir que la religió n’era un dels més eficaços, el cas dels ordes religiosos mostra molt bé els contorns del procés històric mateix. I el monestir de Poblet, més que qualsevol altra institució, palesa la complexitat de les situacions reals, més enllà de mitologies de qualsevol mena.

El dia 24 de juliol de 1835, els monjos cistercencs abandonaren el monestir de pressa i corrents. El fet que havia desencadenat la decisió era la notícia que els havia arribat de l’incendi del convent de frares franciscans de Reus, el dia 22. Es repartiren per les cases de l’Espluga de Francolí, les quals ja des de feia temps els havien ofert acolliment. Al dia següent, una nova assemblea a la sala capitular decidí repartir alguns diners entre els monjos i segellar la dispersió de la comunitat. El sotsprior, el bosser, un llec i alguns mossos restaren al monestir aquells tensos dies del final de juliol, per a la custòdia d’aquella immensa baluerna abandonada.

El que passà en els dies següents, ho explicà Eduard Toda i Güell detalladament a La destrucció de Poblet (1935), un llibre que destrueix del tot la idea del complot liberal o maçònic contra els ordes i l’Església. En efecte, si un complot és una obra de poques i ben avingudes persones, la ruïna del monestir va ser la tasca a ple dia d’un bon nombre de vilatans sense cap organització específica. El dia 8 d’agost era la festa major de Vimbodí, poble dels encontorns que mantenia una sèrie de plets seculars amb el monestir, el més important dels quals feia referència a l’anomenat bosc de Poblet. La festivitat coincidí amb l’arribada de la milícia nacional de Reus a l’Espluga, els oficials de la qual s’adonaren per primer cop de l’abandonament del monestir per part dels frares. El fet és que, a poc a poc, tota la comarca se n’assabentà. El segon dia de la festa major de Vimbodí, i segons era costum, una colla del poble visità el monestir. Els mossos de la bosseria els obriren les portes i els convidaren a menjar i a beure. El convit degenerà en la destrucció d’algunes llànties, imatges i, finalment, en l’incendi de la pallissa. L’endemà, un nombre més gran d’habitants de Vimbodí entraren al monestir, on trobaren d’altres procedents dels pobles dels voltants, de l’Espluga, de Prades, de Rojals, de Montblanc i d’altres llocs, atrets, segons el parer de Toda, per les columnes de foc del dia anterior. Aquell dia l’acció devastadora va ser encara més intensa. La multitud va calar foc a diversos punts del monestir, si bé no arribà a incendiar-ne l’església ni la biblioteca.

Satisfet l’entusiasme dels vilatans dels encontorns contra el monestir, s’inicià la lenta però inexorable destrucció. Un dia rere l’altre, els pagesos, picapedrers i fusters de la comarca iniciaren el saqueig de Poblet. A poc a poc, s’emportaren els cairells, les bigues, els quadres, les eines i, en definitiva, tota mena d’estris que els podien ser d’alguna utilitat, o senzillament que els agradaven, repetint uns fets que ja s’havien produït l’any 1822. No fou fins més endavant que, a l’espoli inicial, li seguí una “recerca de tresors” més sistemàtica. Segons Toda, això no succeí fins el 1836, l’any en què es profanaren les tombes reials. De tota manera, la destrucció sistemàtica dels panteons, com també la de l’església, es produí en un període de temps més llarg. Per això, quan J.F. Parcerisa i Pau Piferrer visitaren el monestir, l’any 1839, van poder admirar encara els panteons, tal com consta pel testimoni d’Elies Rogent, el qual els visità uns anys després. Com és prou conegut, els cossos reials foren portats primer a l’església de l’Espluga i conduïts a la catedral de Tarragona pel fill de l’acabalat comerciant barceloní Pere Gil al començament dels anys quaranta.

Les narracions de Joan Cortada i de Gaietà Barraquer d’uns vilatans arrossegant i vexant els cadàvers de Jaume I i de Pere III no són fàcils de provar, i semblen més aviat respondre a la manca d’informació directa i fidedigna, en el primer cas, i a l’obsessió personal del canonge en el segon.

Certament, la destrucció de Poblet no havia estat un acte de sobtada follia plebea, malgrat els ressentiments seculars contra el monestir, ni tampoc l’acció premeditada i raonada dels liberals de la província. Si de cas, va ser la combinació de la depredació popular al llarg de molts anys amb la col·laboració dels buscadors de tresors. Ara bé, si volguéssim afinar la nostra percepció del fenomen hauríem de definir amb més precisió el concepte de la depredació popular, ja que els preciosos testimonis aportats per Gaietà Barraquer, Eduard Toda, Joaquim Guitert i d’altres apunten a una combinació del modest robatori de pagesos i pastors amb l’acció més significativa de la petita burgesia rural de la comarca, que s’aprofità a bastament de l’acumulació de riquesa que el cenobi contenia.