La guerra de Successió

El tractat d’Utretcht.

En morir Carles II sense descendència, l’1 de novembre de 1700, no solament sorgí el problema de la successió al tron espanyol, sinó que entraren en joc evidents implicacions internacionals. El darrer dels Àustria, en haver-se decantat pel candidat francès, provocà la mobilització de les potències marítimes (la Gran Bretanya i les Províncies Unides) partidàries del candidat austríac, temoroses de la creació d’un ampli bloc francès constituït per l’eix Madrid-París, les quals havien signat l’aliança de la Haia amb l’imperi austríac (7 de setembre de 1701).

Encara que l’imperi hispànic havia entrat en una fase de decadència inexorable, cal no menystenir la importància de les seves possessions europees i ultramarines, que eren cobejades per les potències europees, fet que explica els diversos intents de partició de l’imperi (gener del 1668, octubre del 1698 i març del 1700) de part de la diplomàcia internacional, la qual endevinava les conseqüències que el testament de Carles II, condicionat pel partit francès que s’havia afiançat a la cort, podria arribar a tenir. Una vegada fet públic el testament, la Gran Bretanya i les Províncies Unides declararen la guerra a França i Espanya pel maig del 1702. Més tard s’hi afegiren Portugal i l’imperi austríac. Les potències aliades van fer costat a la candidatura de Carles d’Àustria, proclamat rei d’Espanya a Viena per l’emperador Leopold al setembre del 1703. Pel que fa a l’interior de la monarquia, el contenciós successori decantà majoritàriament Castella cap al pretendent francès, mentre que els països de l’antiga Corona d’Aragó van prendre partit a favor de l’arxiduc d’Àustria.

La guerra de Successió d’Espanya.

Després de l’alçament general de l’estiu del 1705 a Catalunya, que culminà amb la presa de Barcelona al començament del mes d’octubre pels exèrcits imperials i pels revoltats, a l’abril i el maig del 1706 les tropes de Felip V, sota el comandament del mariscal de Tessé, fracassaren en l’intent de recuperar Barcelona. La resposta de l’arxiduc Carles III fou contundent: desplegà una ofensiva de gran abast per tota la península i va prendre Aragó, València i, al juliol, fins i tot Madrid, on es proclamà rei de Castella. Eren culminats, així, els somnis dels grups dirigents catalans.

Pocs mesos després, a l’octubre, Mallorca quedava sota el domini austriacista quan l’ocupà l’armada anglo-holandesa, a bord de la qual hi havia Joan Antoni de Boixadors i de Pinós, comte de Savallà, vinculat a famílies mallorquines, que fou nomenat virrei. A l’interior de l’illa, pagesos, una part dels clergues, dels menestrals i una minoria de nobles no vinculats al comerç eren partidaris de l’arxiduc. L’esquadra aliada, a les ordres de l’almirall Leake comminà el virrei comte de l’Alcúdia a la rendició. El bombardeig per mar i l’alçament dels homes de la part forana al crit de “Visca Carles III, mort als botiflers!” decidiren la sort de l’illa malgrat la presència d’un partit filipista sòlid, amb una base important entre la noblesa mercantil, però també entre comerciants i menestrals, dominics, jesuïtes i xuetes. Segons Pere de Montaner, malgrat que el sector filipista de la noblesa fou el mercantil, mentre que la minoria Carolina procedia de sectors sense vinculació al comerç, l’alineament no s’ha d’entendre com una oposició entre l’antiga i la nova noblesa, ja que els uns i els altres pertanyien a la vella aristocràcia, si bé l’arxiduc continuà beneficiant amb títols cavallers d’arrel feudal, mentre que Felip V els vinculà a la plena propietat de la terra. Tot seguit, sota el virregnat del comte de Savallà, va tenir lloc el saqueig de les cases dels francesos i dels cavallers filipistes, insultats amb els malnoms de “galls”, en el sentit de dominadors, i de “botifarres”.

A Menorca, el 1706 hi hagué un intent d’aixecament austriacista menat per Joan Miquel Saura, cavaller de Ciutadella, que fou avortat pels exèrcits filipistes l’any següent, els quals portaren a terme una dura repressió contra els revoltats. Finalment va ser conquerida pels aliats al setembre del 1708, amb Leake i Stanhope al davant de l’armada i una nombrosa presència de mallorquins entre les tropes.

La incidència de la revolta en els comtats de Rosselló i Cerdanya

La proclamació de l’arxiduc Carles com a rei desvetllà simpaties, ben aviat, en les terres rosselloneses i cerdanes, assenyaladament entre sectors socials descontents amb la monarquia francesa. Aquest fet va generar una preocupació desmesurada entre les autoritats, que temien que l’arxiduc no volgués estendre els seus dominis fins a Provença, i que s’agreujà pel temor d’una possible col·laboració entre les forces aliades amb els revoltats camisards, protestants, del Llenguadoc, lògica des d’un punt de vista estratègic; aquesta col·laboració hauria posat en una situació compromesa la monarquia francesa. La concentració de 4 000 a 5 000 homes prop de Bagà, a les darreries d’octubre del 1705, i la malfiança envers els catalans dels comtats, foren motius suficients per a incrementar els temors de les autoritats franceses. El general De Quinson opinava que els rossellonesos i els cerdans tenien les mateixes inclinacions polítiques que la resta dels catalans, encara que no gosaven manifestar-les, i temia que, si hi entrava un gruix considerable de tropes austriacistes, una bona part dels habitants prendrien les armes i s’hi afegirien. Estava convençut que els revoltats, conscients d’aquestes simpaties, intentarien “aprofitar-se del foc que anima els catalans [del Rosselló i la Cerdanya] a favor seu”. Per la seva banda, el general Du Bruelh pensava, si fa no fa, el mateix i assegurava que els rossellonesos els esperaven de tot cor.

Però la manca de mitjans en les files austriacistes va fer que es multipliquessin les accions de pillatge de bestiar per part dels miquelets en els pobles fronterers, dirigides per Josep Mas i Torre, conegut com a Mas de Roda, Francesc Barnoia i Joan de Miquel, entre d’altres, les quals feien un mal servei a la causa austriacista. Joan de Miquel va ordenar, als pobles de la Cerdanya francesa, anar a Puigcerdà a donar l’obediència a Carles III, aprofitant que les tropes franceses estaven concentrades a les Cevenes perseguint la revolta dels camisards del Llenguadoc. De Quinson, tanmateix, reaccionà ràpidament: va mobilitzar les milícies burgeses, al capdavant de les quals hi havia els ciutadans honrats de Perpinyà, i els fusellers de muntanya a les línies frontereres. Els efectes d’aquesta mobilització foren els esperats pel general. Al cap de dos mesos podia afirmar, satisfet, que ja controlava la situació, no pas perquè la població se sentís més ben predisposada cap al govern francès, sinó per por a la repressió i, d’altra banda, per temor al pillatge dels miquelets austriacistes.

Amb tot, pel desembre del 1705, es produí un incident significatiu a Perpinyà que denota l’existència d’un nucli austriacista en aquella ciutat. Els fills d’un barretaire i d’un cirurgià havien estat increpats pel carrer: “Vosaltres, gavatxos! Els vostres pares seran els primers que seran passats a degolla quan arribarà l’arxiduc, per Nadal!”. Al cap de gairebé cinquanta anys de l’annexió, el mot “gavatx” era utilitzat en to despectiu, com a Catalunya, adreçat als francesos (en aquest cas pro-francesos) i als filipistes, fet que indica una actitud de resistència a l’assimilació francesitzadora. D’altra banda, circulava una llista amb el nom dels que havien de ser assassinats si l’arxiduc dominava el Rosselló. Les autoritats franceses constataren, una vegada més, la fràgil adhesió dels habitants dels comtats a la monarquia francesa, assenyaladament dels religiosos, raó per la qual De Quinson manà controlar l’entrada dels qui procedien de la península tant perquè els considerava “molt perillosos” com perquè pensava que pretenien inspirar als súbdits de Lluís XIV “sentiments contraris al seu deure”.

Tanmateix, les accions en territori francès, superades les expectatives inicials d’un alçament a favor de l’arxiduc Carles III, no depassaren el caràcter purament esporàdic ni tingueren un altre objectiu primordial que cobrir la funció més immediata de satisfer l’avituallament dels miquelets. Aquesta mena d’accions dels vigatans no solament es produïen a la Cerdanya i al Rosselló; també al país de Foix i Coserans hi robaren bestiar i assaltaren els paisans amenaçant-los de cremar les cases si no donaven l’obediència a l’arxiduc. Sis-cents miquelets hi sembraren el terror, enfront dels quals les autoritats franceses es van veure obligades a reforçar Castella-lleó, i a alçar lleves per tal de garantir la fidelitat d’aquests indrets.

Al final del 1705, els miquelets no rebien puntualment el sou i, per tant, la seva subsistència va recaure sobre la població. D’altra banda se sentien decebuts perquè no havien rebut les tropes que l’arxiduc els havia promès per continuar les seves incursions. Fou aleshores que des de la intendència del Rosselló es concebé la idea d’atreure’ls amb la promesa de pagar-los millor. La seva atenció se centrà, de bon primer, en Mas de Roda, que ja tenia més de cinquanta anys, el qual consideraven home de prestigi i d’ordre, i que era respectat com un dels principals caps de la revolta. Li proposaren de conservar el grau militar i es refiaven que, si el convencien, el seguirien d’altres dirigents vigatans. Després d’uns contactes, Mas de Roda decidí retirar-se de la lluita pel febrer del 1706, mentre que el seu fill, Miquel de Mas i Regàs, continuà al capdavant dels miquelets. L’intent reeixí amb Joan de Miquel, que havia estat governador de Cardona, el qual havia de fer aixecar la muntanya a favor de Felip V i ocupar Berga i Cardona. Però Joan de Miquel fou detingut i empresonat pels austriacistes.

Per totes aquestes raons, cap al 1707, les perspectives inicials dels vigatans d’aconseguir un alçament en els comtats ja s’havien esvaït. Les autoritats franceses podien sentir-se satisfetes que, malgrat les incursions constants dels miquelets en el comtat de Foix i el Donasà, la idea d’una penetració efectiva de les forces favorables a l’arxiduc Carles cap al Rosselló i el Llenguadoc quedava descartada.

La guerra de Successió al País Valencià

Després de l’entrada del general Joan Baptista Basset i Ramos a València, el 16 de desembre de 1705, s’iniciava una primera etapa de govern austriacista que va durar fins al febrer del 1706. El primer que crida l’atenció del govern de Basset és el caràcter populista i improvisat de totes les seues actuacions, que crearen gran malestar entre els sectors més moderats de la societat i entre els mateixos austriacistes. Aquests darrers titllaren de precipitada l’eixida del general des de Dénia, i criticaren la manca de control de l’ordre públic que caracteritzà els primers dies del nou govern.

Durant aquest període, Basset assumí les màximes competències polítiques i militars com a plenipotenciari de Carles III, a l’espera del nomenament d’un virrei. Malgrat tot, els esdeveniments desbordaren ben aviat la capacitat de control per part de les institucions i del general valencià. El mateix dia 16, poc abans del lliurament de la ciutat, un incendi a les Torres de Serrans facilità l’excarceració dels presos allí retinguts, i, després de la proclamació del nou rei, se succeïren diferents motins contra els francesos, contra la casa de Borbó, la noblesa i, fins i tot, l’arquebisbe. Tot seguit començà la persecució dels filipistes per iniciativa espontània dels sectors més radicals de l’austriacisme, ansiosos per fer efectives de manera immediata les aspiracions populars. A causa del temor suscitat per aquests desordres, el mateix Basset es veié forçat a adoptar diverses mesures per tal de controlar la situació. L’actuació del cap popular es dirigí contra els botiflers, i en especial contra els francesos i la noblesa. Els primers foren perseguits, empresonats i traslladats a Barcelona, i les seues propietats confiscades. Pel que fa a la noblesa, encara que per la seua condició jurídica fou més respectada, es va veure impulsada, pel clima d’animadversió popular, a marxar a Castella, mentre que els seus béns foren igualment segrestats.

D’altra banda, la pressió popular favorable a l’abolició del règim senyorial es projectà també sobre el delme eclesiàstic i sobre el sistema impositiu de la ciutat i de la Generalitat. Així, durant els primers dies del nou govern, es permeté l’entrada franca pels portals de tota mena de mercaderies, encara que poc després, a causa del ressentiment de les finances respectives, fou prohibida. En canvi d’això, Basset es veié forçat a concedir als llauradors de l’Horta franquesa perpètua de determinats impostos.

Per tots aquests factors, la política duta a terme pel general Basset no solament hagué de respondre a les expectatives generades entre les classes populars, sinó que, a conseqüència de la defecció d’un sector important dels privilegiats, es veié mancada del suport d’algunes de les institucions més destacades, ja que la major part dels seus membres abandonaren la ciutat. La Reial Audiència, la Batllia, i, en general, la major part del càrrecs de designació reial quedaren vacants; Basset es va veure obligat a proveir-los de manera interina.

La improvisació pareix la característica dominant durant aquesta primera etapa del govern austriacista, plena d’entrebancs que difícilment podia afrontar una persona de formació estrictament militar. Tot i això, Basset tampoc no tingué una actuació brillant en l’àmbit militar: els seus intents per trencar el cèrcol borbònic a la capital del regne fracassaren estrepitosament. Al mateix temps, les rigoroses mesures de seguretat agreujaren les tensions socials a València.

L’arribada del general anglès Carles Mordaunt, comte de Monmouth i de Peterborough, al capdavant d’un contingent de tropes aliades el 4 de febrer de 1706, contribuí de manera decisiva a extingir el clima de confusió i inseguretat que havia caracteritzat l’etapa precedent. Es va proveir, també, el virregnat valencià a favor de Josep Folch de Cardona, comte de Cardona, que posà fi al govern interí i militar de Basset. El govern austriacista experimentà així un gir espectacular, d’orientació moderada i conservadora, que comportà de manera immediata la marginació del general valencià i, fins i tot, l’empresonament dels seus col·laboradors més pròxims. Tot seguit, i en un intent d’atraure cap a l’austriacisme els sectors més moderats de la societat, el virrei reorganitzà tot l’aparell institucional proposant membres de la noblesa per a diversos càrrecs.

Una de les tasques prioritàries del nou govern fou el rellançament de les activitats de la Reial Audiència, la qual encetà el procés de confiscacions de béns de dissidents. Es començà amb el segrest dels béns i la jurisdicció temporal de l’arquebisbe de València, Antoni Folch de Cardona, i prosseguí amb el de destacats membres de la noblesa, com ara els ducs d’Arcos (marquès d’Elx), Gandia (marquès de Llombai, comte d’Oliva), Infantado (baró d’Alberic), Sogorb (marquès de Dénia, també duc de Medinaceli i Cardona), els marquesos d’Aitona, Albaida, Almonesir, Ariza, Bèlgida i Benavites, Castelnovo, Llanera (comte d’Olocau), Malferit i Ràfol, els comtes d’Albalat, Albatera i Perelada, Alcúdia, Almenara, Bunyol i Cervelló, Carlet, Cocentaina, Parcent, Real Sumacàrcer i Villanueva, com també els bisbes d’Oriola i Tortosa, entre d’altres.

La Reial Audiència també hagué d’atendre les peticions formulades pels administradors dels béns confiscats, el mateix capítol metropolità i fins i tot alguns nobles austriacistes, en el sentit que dita institució intervinguera per a garantir el cobrament dels drets senyorials, i obligara els arrendataris í vassalls a complir els contractes i les obligacions cap als senyors. La Reial Audiència adoptà, en tot moment, una actitud clara i contundent, com la de reconèixer la situació anterior a les promeses fetes pels emissaris de l’austríac. Era, també, l’única manera d’assegurar una font important d’ingressos per al Reial Erari, però la resistència camperola fou, pel que sembla, més gran que la consideració de les grans necessitats econòmiques de la causa aliada.

Al llarg d’aquesta etapa de govern del comte de Cardona, continuaren les mesures repressives contra els botiflers, més intenses al llarg de la primavera del 1706 a causa de la tensió social generada per la presència de l’exèrcit filipista a les comarques de la Costera i de la Ribera. Fou, precisament, l’actuació irregular de Basset en la defensa de Xàtiva la gota que acabà la paciència del general aliat, el qual va ordenar la seua reclusió al castell els darrers dies del mes de juny. Aquesta notícia fou molt mal rebuda a la capital, fins al punt de registrar-se alguns conats de sublevació que obligaren el comte de Peterborough a reforçar les mesures de seguretat. De res no serviren les protestes dels llauradors i dels gremis, ni la intercessió d’alguns membres del clergat, fins el punt que Basset fou traslladat a Barcelona.

Al llarg de l’estiu del 1706, l’austriacisme assolí importants èxits militars. El fracàs de l’ofensiva borbònica sobre Catalunya permeté la sublevació d’Aragó en favor de Carles III i l’entrada de l’exèrcit aliat a Madrid. Pel que fa al País Valencià, aquesta conjuntura favorable facilità l’escampament de la causa d’Habsburg a la zona més meridional, sobretot després del triomf d’una conjura a Cartagena. Tot seguit Oriola proclamà rei a Carles III a les darreries del mes de juliol, i la ciutat i el castell d’Alacant seguiren el mateix camí. Tanmateix les circumstàncies canviaren aviat, després de la retirada austriacista de la cort i la contraofensiva empresa pels borbònics des del sud del país, que menaven el bisbe de Múrcia i el duc de Berwick.

L’arribada de Carles III a València el darrer dia de setembre del 1706 convertí la capital del regne en el quarter general de la causa aliada. Problemes com l’allotjament de tropes, l’obtenció de recursos per afrontar el seu pagament, la circulació de monedes estrangeres, o l’intent de restablir negociacions amb Roma, s’intercalaren amb altres de caràcter domèstic. La presència reial fou aprofitada per l’oligarquia per tal d’obtenir mercès, privilegis i honors, que es feren extensibles a les principals institucions forals, com ara la Diputació, els estaments i la ciutat, les quals reberen les més altes dignitats en canvi d’importants donatius justificats, en alguns casos, com a bestreta d’unes futures corts.

La convocatòria a cort constituïa, sens dubte, una de les velles aspiracions de la classe política valenciana, i la presència del rei proporcionava l’ocasió favorable. Malgrat que els tres estaments havien estat convocats el 10 d’octubre per tal que el rei fes el preceptiu jurament dels Furs, aquesta reunió no donà pas a cap activitat legislativa. L’eventualitat d’una nova convocatòria fou desestimada aviat a causa, potser, de la inseguretat en l’evolució dels esdeveniments, la necessitat de concentrar tots els esforços en els aspectes militars del conflicte i la manca de recursos defensius de València per a assegurar-ne la celebració. I també, sobretot, perquè tant la ciutat com el regne, i fins i tot les poblacions sota control aliat, contribuïen de manera ben significativa a les despeses de la guerra, ja fora amb soldats, amb bagatges o en metàl·lic, de manera que aquestes aportacions extraordinàries suplien ben bé els avantatges del servei a cort.

Tampoc no tingué viabilitat la proposta formulada per la Diputació d’Aragó d’organitzar un cos d’exèrcit de 12 000 homes, comú als tres regnes forals, a causa de les reticències suscitades entre els comuns catalans i valencians; els membres de la Junta Política de l’arxiduc també consideraven irrealitzable el projecte, en aquelles circumstàncies, per la dificultat de reunir les corts respectives, úniques institucions legitimades per prendre un acord d’aquestes característiques. D’altra banda, calia sospesar no sols l’eficàcia d’aquesta idea, gairebé equiparable a l’ajut que ja prestaven els territoris forals, sinó, a més, el significat de la seua realització, que sens dubte seria vista amb recel tant pels castellans presents als òrgans de govern de Carles III —pel fet que significava la creació d’un exèrcit comú a la corona d’Aragó—, com fins i tot per part de les mateixes institucions forals que podien considerar-ho el precedent d’una nova càrrega impositiva.

Tot i així, la manca de celebració de les corts valencianes i, al mateix temps, l’increment de la contribució econòmica —si bé de caràcter voluntari— a conseqüència de la guerra, fou compensada pel nou rei amb nombroses concessions de mercès, privilegis i honors, com ara l’atorgament a la ciutat de València d’un privilegi d’encunyació de moneda de plata. Pel que fa a les classes populars, sobre les quals requeia el pes més considerable de la guerra a causa de la presència de l’exèrcit i de la pujada de les cises municipals, s’adoptaren mesures més tolerants respecte de la negativa a pagar els drets senyorials o el delme, per tal de contrarestar les manifestacions de rebuig per l’empresonament de Basset.

Els preparatius de la campanya militar que s’havia de desenvolupar durant la primavera del 1707 ocuparen gran part de l’activitat dels consells formats per l’arxiduc fins que, a punt de començar aquesta, hagué d’abandonar València per traslladar-se a Barcelona i esperar-hi el resultat de la confrontació. Des de la partida de Carles III, es féu càrrec del virregnat don Diego Francisco Hurtado de Mendoza y Sandoval, comte de la Corzana, que prengué possessió el dia 13 de març. L’activitat política i militar fou molt intensa al llarg dels mesos de març i abril, especialment en la línia de recaptar donatius voluntaris, posar a punt els regiments pagats per les institucions forals, i accelerar el treball de les juntes de confiscacions laica i eclesiàstica per tal d’obtenir recursos extraordinaris, entre d’altres.

La confrontació militar, finalment, tingué lloc al pla d’Almansa el 25 d’abril de 1707 i causà la desfeta de l’exèrcit carolí; els regnes de València i Aragó, a excepció dels reductes fortificats, quedaren en mans de les tropes borbòniques. La retirada de les malparades tropes aliades cap a Catalunya, acompanyada de la fugida del virrei i de destacats càrrecs austriacistes, com també la impossibilitat d’organitzar una defensa eficaç, feren que la capital es rendira el 8 de maig. Alacant, Alcoi, Dénia, Xàtiva, Alzira i Morella, entre d’altres, es disposaren a preparar llur defensa aprofitant les bones condicions naturals i l’arribada de nombrosos austriacistes armats per tal d’entrebancar l’avanç borbònic i preparar la contraofensiva.

Començava així el camí que hauria de conduir a l’abolició dels Furs i l’adopció de mesures repressives contra els austriacistes tant en un pla personal com material. Al mateix temps, s’organitzà un important moviment de resistència que hostilitzà les tropes borbòniques i impedí el control total del país fins el 1709.

L’abolició dels Furs, establerta per Reial Decret de 29 de juny de 1707, l’aplicació precipitada i improvisada de la Nova Planta i, també, els abusos comesos amb total impunitat pels nous governants, crearen un descontentament general. La insatisfacció es va estendre també a amplis sectors socials del filipisme i provocà greus fissures entre l’oligarquia valenciana. A més, va descloure el bandolerisme que ara es tenyia fortament de lluita política antiborbònica; proliferaren les quadrilles de miquelets que, a manera de guerrilles, hostilitzaven incansablement les tropes i els botiflers. Donaven suport a aquestes actuacions les autoritats de Catalunya que, no en va, havien alliberat Basset perquè la seua presència entre els conterranis animara la resistència austriacista. Malgrat tot, la superioritat militar borbònica al País Valencià i la concentració dels esforços aliats a Catalunya permeteren a Felip V sufocar els nous conats de sublevació i recuperar, un per un, tots els focus de resistència fins a aconseguir el domini total sobre el territori.

La reacció dels exèrcits borbònics a Catalunya

Lleida, Tàrrega i Cervera foren les primeres ciutats catalanes a caure en mans de l’exèrcit borbònic, mentre que Tortosa ho feia pel juliol del 1708. Ferran Soldevila justifica aquesta ràpida reacció, d’una banda, per la intervenció de tècnics francesos en la rehabilitació de la hisenda de la monarquia i en la reorganització de l’exèrcit i de la marina, i, de l’altra, per la resposta unànime dels pobles castellans al costat de Felip V. De fet, queda clar que si Felip V era per als catalans “el rei que els castellans havien cridat”, en paraules de Feliu de la Penya, l’arxiduc era el “petit sobirà que ells s’havien creat”, a parer del mariscal de Tessé, mentre que per als castellans es tractava del rei que els catalans pretenien d’imposar-los.

En el front austriacista, tot i les simpaties inicials que desvetllà l’arxiduc, la guerra, llarga i dura, imposà la seva lògica implacable i va esdevenir impopular. En la majoria de pobles i ciutats catalans s’havien mobilitzat homes i recursos, però la situació s’agreujava per l’espoli i el segrestament del blat per part dels dos exèrcits i dels sometents. Tot i així, Lluís XIV, a conseqüència de les derrotes militars que sofrí en els límits de Flandes, es veia obligat a demanar la pau i a acceptar no solament el reconeixement de Carles III, sinó a repartir l’imperi hispànic entre algunes de les potències aliades. Tanmateix, les exigències i l’arrogància d’aquestes van frustrar l’oportunitat que els francesos abandonessin Felip V el 1708 i el 1709.

A la península, la guerra encara no havia arribat a un punt d’inflexió decisiu per a Felip V, perquè el 1710 els aliats, després de prendre Menorca, amb un ampli suport dels mallorquins, Sardenya i Nàpols, dominaren de nou Aragó i, durant cinquanta-un dies, Madrid. Ara, de nou, la resposta de les tropes filipistes i la seva capacitat tàctica tornaven a ser superiors. Al començament del desembre d’aquest any, les tropes imperials patien les desfetes de Brihuega i Villaviciosa i amb prou feines contenien l’ofensiva franco-espanyola Catalunya endins, dirigida pel duc de Noailles que prenia Girona pel gener del 1711, mentre Carles III es refugiava a Barcelona. La plana de Vic, capdavantera de l’alçament del 1705, s’acollia al perdó de Felip V. Morella, Solsona i Calaf també eren sotmeses i el territori sota el domini austriacista quedava considerablement reduït. D’altra banda, a Mallorca, fracassà una conspiració filipista encapçalada per Joan Sureda —que estava en contacte amb el comte de l’Alcúdia, que havia estat virrei a l’illa sota el domini filipista— en la qual es trobaven implicats bona part dels nobles, mercaders, jesuïtes i xuetes. El grup conspirador es reunia a casa de Sureda, almenys des del 1709, i mantenia contactes amb filipistes de València, d’Alacant i d’Eivissa. L’intent fou descobert per les autoritats austriacistes, tal com ha explicat Pere de Montaner.

A la desfeta de les posicions austriacistes, s’hi afegia un nou entrebanc que capgirava definitivament les expectatives inicials de la guerra. El 17 d’abril de 1711 moria l’emperador Josep I i nomenava hereu el seu germà Carles III, el qual abandonà Barcelona pel setembre, on deixà la reina Elisabet com a lloctinent de Catalunya i dels territoris hispànics, sense renunciar, doncs, la corona. Però de la mateixa manera que el 1700 les potències aliades havien temut la formació d’un gran imperi francohispànic, ara sorgí la malfiança, entre els uns i els altres, a la creació d’un bloc austríac sota el nou emperador Carles VI. Malgrat els esforços d’aquest per mantenir l’aliança i prosseguir la guerra, el nou govern conservador britànic, ara sí, fou partidari d’una pau negociada en uns moments que França continuava tenint problemes amb els aliats en el flanc fronterer de Flandes.

A partir d’aleshores, el conflicte internacional deixà pas a la negociació diplomàtica. Els catalans, malgrat el tractat de Gènova i el ressò que assolí a Anglaterra el Cas dels Catalans, quedaren abandonats a les seves úniques forces, ja prou malmeses, i esdevenien un cop més una moneda de canvi en mans de les grans potències. El 1711, la Gran Bretanya i França iniciaren converses secretes de pau, que van donar lloc, finalment, als tractats d’Utrecht (1713) i de Rastatt (1714). Entretant, malgrat tots els intents que portaren a terme, els ambaixadors catalans Felip Ferran i Sacirera, Francesc de Berardo i d’Espuny, marquès de Montnegre, i Pau Ignasi de Dalmases i Ros, mai no van poder fer sentir la seva veu davant les potències negociadores.

A Utrecht se signà l’acord d’evacuació de Catalunya de les tropes aliades, i es va reconèixer Felip V com a rei d’Espanya i de les Índies, el qual, però, havia de renunciar el tron de França. Sens dubte, la gran beneficiària del tractat fou la Gran Bretanya, que aconseguí concessions importants a costa de França i d’Espanya, relacionades amb Amèrica i el seu comerç, com també la possessió de Gibraltar i de Menorca. Per la seva part, l’imperi espanyol perdia definitivament les possessions europees. Carles VI rebia Flandes, Nàpols, Milà i els presidis de Toscana. França conservà Alsàcia amb Estrasburg, i reprenia les places que Carles VI li havia arrabassat a la dreta del Rin. I en el tractat de Rastatt es ratificaren aquests acords, amb l’afegitó que l’emperador austríac rebia Sardenya. Ambdós convenis significaren la fi de la guerra de Successió a escala internacional i el menyspreu absolut envers l’anomenat Cas dels Catalans. A efectes pràctics, la retirada dels aliats es concretà en el conveni de l’Hospitalet, el 22 de juny de 1713, en el qual el comte de Königsegg, representant de les forces de Carles III, i el marquès de Grimaldi, cap de l’exèrcit filipista, acordaren en secret l’evacuació de les tropes austriacistes de Catalunya, Mallorca i Eivissa, i el lliurament a les tropes borbòniques, com a garantia, de Barcelona o de Tarragona (finalment només fou lliurada Tarragona).

Consumat l’abandó de les potències aliades que havien empès Catalunya a la guerra —malgrat que Carles VI i la reina Anna insistien que no oblidaven els catalans— i enfront de la manca de reconeixement del tractat d’Utrecht a les constitucions, anorreades per Felip V al País Valencià i a Aragó, la Junta de Braços optà per la resistència a ultrança, perquè era conscient que serien tractats per l’enemic com a “rebels obstinats”, en expressió del duc de Pòpuli. Llavors, a diferència del que succeí el 1705 quan s’inicià l’alçament a favor de l’arxiduc, la salvaguarda de les constitucions va esdevenir l’objectiu primordial pel qual calia lluitar aferrissadament.

El 1712, amb la retirada dels exèrcits aliats i amb la intensa ofensiva del duc de Berwick, s’encetà el darrer capítol de la guerra, marcat pel replegament i l’intent desesperat de resistir una embranzida filipista que s’endevinava definitiva. Aleshores començà una altra guerra, en expressió de Núria Sales, perduda per endavant, en un ambient d’exacerbada religiositat i amb una violència extremada en tots dos bàndols.

La resistència heroica dels catalans i la defensa de les constitucions

El 1713, els nuclis resistents es reduïen a Barcelona, el castell de Cardona i Mallorca, tot i que nombroses partides armades corrien pel país per intentar aixecar els pobles. En aquesta lluita de guerrilles sense repòs es destacaren, entre d’altres caps, Francesc Macià i Ambert, anomenat Bac de Roda, i el seu fill Francesc Macià i Noguer, el marquès de Poal, els germans Nebot, Pere Joan Barceló i Anguera, anomenat Carrasclet, Ermengol Amill, Antoni Vidal i Josep Moragues i Mas. Pel juliol, la Junta de Braços discutí la continuïtat o l’abandó de la resistència. El braç militar i l’eclesiàstic es decantaren inicialment per la submissió, mentre que el reial, que representava les ciutats, amb els síndics de Barcelona, Solsona, Manresa i Sabadell al davant, optà per la resistència. L’accés de menestrals i pagesos en els consells municipals entre el 1700 i el 1713, com ha remarcat Núria Sales, comportà l’obertura municipal i, en conseqüència, la implicació de l’estament popular en la defensa del marc constitucional català. Aleshores, el braç militar replantejà la seva actitud, mentre que l’eclesiàstic al·legà que no podia intervenir en afers de guerra. Fins i tot la Generalitat es mostrà reticent a complir l’acord dels braços però, a la fi, l’assumí per raons legals, i el 9 de juliol de 1713 proclamà públicament la resistència. El diputat Emmanuel Ferrer i Ciges contestà els partidaris de la submissió en aquests termes: “Les nostres Lleis i Privilegis tenen, per-ventura, indignes establiments i principis? Les nostres Lleis i Privilegis no donen facultat per a oposar-se als que injustament volen oprimir-nos?” Amb tot, com ha recordat Pierre Vilar, cal remarcar que el seu missatge no era secessionista; “és per nosaltres i per tota la nació espanyola que combatem”, deia, després de plànyer “els enganyats pobles de Castella, i en general de tota l’Espanya, per l’ambició, vanitat i cobdícia dels ministres passats que, com famolenques sangoneres, han xuclat amb la seva ignorant conducta la sang dels pobles senzills”.

En termes semblants s’expressava el Despertador de Catalunya, un fulletó anònim escampat amb la intenció de combatre el desànim i la propaganda borbònica, que invocava a la lluita: “Desperteu-vos, desperteu-vos, catalans adormits (…) no sepulteu la vostra honra, vostras lleys y la llibertat de vostra pàtria estimada en la negra obscuritat de una perpètua deplorable esclavitut”. En aquest sentit, la crida dels diputats de la Generalitat del 12 del mes de juliol, adreçada a les autoritats municipals d’arreu de Catalunya, és altament significativa, alhora que demostra una maduresa política impressionant pel que fa a la concepció de la cosa pública: “Havent los Braços Generals lo die 6 del corrent mes aconsellat a est Consistori, resolgués defensar lo Principat, no sols per mantenir-se baix lo suau Domini del Emperador y Rey Nostre Senyor (que Déu guarde) en conseqüència de la justa causa (…) sinó també per la conservació de las Llibertats, Privilegis y Prerrogativas dels Cathalans, que nostres Antecessors a costa de la sanch gloriosa alcansaren, y nosaltres devem axí mateix mantenir (…) exortam, diem y encarregam als Jurats, Consellers, Pahers o Cònsols, y a tothom generalment, se mantinguen, en quant puguen baix la Obediència de nostre Rey y Señor”. A Montjuïc fou hissat un estendard negre amb la inscripció “mort o els nostres Privilegis conservats”. I a Cardona, els nous regiments reclutats brandaven banderes negres amb la llegenda “viurem lliures o morirem”. A l’agost, el diputat militar Antoni Francesc de Berenguer i el general Rafael Nebot van emprendre una arriscada expedició pel Vallès, la Selva, la Garrotxa, el Ripollès, l’Alt Urgell, el Pallars, Osona i el Bages amb el propòsit de mobilitzar el país.

Mentrestant, els senyals de la divisió entre els catalans creixien. Vic i Valls, dues de les ciutats austriacistes de primera hora i que havien rebut privilegis de l’arxiduc Carles III, havien donat l’obediència a Felip V. La defecció de Vic va commoure de manera especial l’opinió del país, i fou considerada una traïció. El seu representant a la Junta de Braços, com ho havien fet els de Girona i Tarragona, votà a favor de la rendició incondicional. El 30 d’agost les tropes de Bracamonte hi entraren i dos dels principals dirigents vigatans, Carles Regàs i Cavalleria i Mas de Roda, es lliuraren a les autoritats borbòniques. En canvi, Bac de Roda no claudicà. Perseguit i a la fi denunciat per un amic, fou pres el 30 d’octubre i el 2 de novembre era penjat a Vic. La cançó popular es fa ressò del seu heroisme posant-li a la boca aquestes paraules:

“No em maten per ser traïdor ni tampoc per ser cap lladre, sinó perquè he volgut dir, que visqui sempre la Pàtria”.

Mataró, una altra ciutat que havia estat privilegiada pel rei-arxiduc, també es lliurà ben aviat i acollí les famílies de la noblesa i de la burgesia barcelonines, els canonges de la catedral i molts capitans de la Coronela, la milícia de Barcelona. Al general Nebot, que havia reunit sometents i miquelets a prop de la ciutat del Maresme, on es trobava concentrada la intendència filipista, el govern de Barcelona li prohibí d’ocupar la ciutat a fi d’evitar represàlies dels resistents, majoritàriament del poble menut, contra els partidaris de la submissió que s’hi havien refugiat.

D’altra banda, Manresa constituí el contrapunt d’aquestes ciutats esdevingudes filipistes: ocupada pel duc de Pòpuli, en ser atacada per 400 miquelets, els seus habitants s’alçaren en armes i la retornaren a l’obediència austriacista. Però la repressió filipista no es féu esperar i 4 000 soldats enfurits atacaren i incendiaren la ciutat al començament del mes d’agost.

Al principi del 1714 les forces ocupants de Catalunya, aproximadament 55 000 homes, superaven de llarg el migrat nombre de resistents de Barcelona i Cardona, malgrat que aquests realitzaren accions agosarades, com el saqueig d’un magatzem borbònic a Salou i la sortida de Barcelona d’un regiment per reforçar Mallorca, els habitants de la qual havien aconseguit de rebutjar l’atac de les galeres espanyoles. De més a més, la percepció de la contribució filipista provocà un alçament generalitzat arreu de Catalunya. Nebot i els seus homes, més de 5 000 miquelets i sometents de la pàtria, proclamaven “que el Rey los quiere dexar más esclavos y pechados que no están en Castilla, que a más del quinto de los hombres, quiere el rey quedarse con todos los derechos y entradas de ciudades y villas de Cataluña, extinguir la Deputación de las casas consulares y la Audiencia con introducir chancillerías, corregidores y alcaydes como la Castilla y tomarse el quinto de todos los frutos generalmente que produce el pays”, segons la versió del general filipista Gandolfo.

Al Penedès, els revoltats s’alçaren al crit de “via fora lladres!”. Al Lluçanès, on es trobava el marquès de Poal, la revolta fou total fins al punt que Bracamonte s’hagué de replegar a Vic. També es produïren alçaments a Caldes de Montbui, al Baix Llobregat, a la Ribera d’Ebre, al Camp de Tarragona, al Priorat, a la serra de Prades, a la Conca de Barberà, al Vallès, al Montseny i a les Guilleries. Però la contraofensiva de les tropes filipistes no trigà, acompanyada d’accions repressives: arrasaren Sant Quintí de Mediona, on passaren per les armes 800 persones; assassinaren 60 revoltats a la Gleva, i incendiaren Peramola, Torelló, Prats de Lluçanès, Sant Feliu Sasserra, Oristà, Arbúcies, Espinelves, Viladrau, Vilassar de Dalt, Sallent, Taià i Terrassa, amb l’objectiu d’escarmentar qualsevol intent de rebel·lia. La repressió també es desencadenà contra els borbònics, com succeí a Oristà, on foren degollats 700 homes.

A la duresa dels combats se sumaven les contribucions de guerra imposades per les tropes franceses, que segrestaven eclesiàstics i pagesos per tal que els pobles les fessin efectives. Mossèn Patllari Ombravella explica que a l’Empordà i al Gironès “se formà gran temor per la terra y comuns pàrrocos y personas acomodadas, que durà més de un any no gosaven dormir per las casas, ni molts vespres en un matex paratge. Y pagaven los comuns dita contribució a Fransa encara que tinguessin los emperials acortelats per llurs casas”. A aquesta depredació, cal afegir-hi l’actuació incontrolada i la llicència dels miquelets denunciada, entre altres contemporanis, pel mateix mossèn Ombravella que els defineix com a “gent atrevida, bons soldats, pràctichs de las armas y bribons canalla, tots embolicats de donas y junt ab ells molts voluntaris que a capa de servidors del Rey es feyen donar allotjament y menjar y beurer per las casas, vivint tots ab aquellas qualitats de llibertat aporta la guerra y anaven de una part a l’altre”. També, segons Francesc Bellsolell d’Arenys de Munt, “això fou causa i ocasió d’espatllar molt la terra, perquè tant los voluntaris [miquelets] com los destacaments [filipistes] anaven contínuament corrent lo Principat, menjant i bevent, saquejant i cremant”.

Al llarg dels mesos de febrer i març del 1714., els resistents havien aconseguit d’evitar el blocatge de Barcelona per mar i, a l’abril, l’artilleria borbònica bombardejà la ciutat donant inici al setge i als dramàtics mesos finals de resistència que Santiago Albertí ha explicat detalladament. Uns 40 000 soldats dels exèrcits espanyols i francesos estaven a punt per a l’assalt definitiu d’una ciutat defensada per prop de 5 500 homes, la majoria dels quals es trobaven enquadrats en les companyies creades pels gremis, sota les ordres del comandant Antoni de Villarroel i Peláez, i del conseller en cap Rafael Casanova i Comas. La comminació de rendició de l’exèrcit filipista fou rebutjada per la Diputació, que encara manifestà la seva confiança cega en el suport diplomàtic de l’emperador amb aquestes paraules: “que segons les informacions que tenien de Viena, els afers dels catalans havien estat mencionats a les conferències de Rastatt i que s’hi referirien d’una manera més particular en el decurs del congrés que havia de tenir lloc per a concloure la pau entre l’emperador i França; en el qual congrés esperaven que s’inclouria el restabliment de llurs antics Privilegis i Llibertats”.

L’Onze de Setembre i la repressió borbònica

Assalt de Barcelona l’Onze de Setembre, J.Rigaud, 1714, col·l. part.

G.S.

Però la realitat era que els aliats es desentenien dels compromisos contrets amb els catalans i que el setge s’estrenyia lentament. Mancats d’aliments i de forces suficients, els resistents de Barcelona, amb els quals col·laboraren activament les dones, els estudiants i els eclesiàstics, es negaren a acceptar les darreres propostes de rendició del duc de Berwick, general dels exèrcits filipistes, i lluitaren aferrissadament. Els intensos bombardeigs i les múltiples bretxes obertes en les muralles menaren els borbònics a l’assalt final, no sense dificultats, perquè el baluard de Sant Pere fou pres pels ocupants i reconquerit onze vegades pels resistents, l’11 de setembre de 1714. El conseller en cap Rafael de Casanova, que enarborava la bandera de Santa Eulàlia, va caure ferit i acceptà el projecte de capitulació que li presentaren el conseller segon, Salvador Feliu de la Penya, i diversos militars. Aleshores Villarroel cridà a capitulació.

El nombre de baixes des del juliol del 1713 fou d’unes 7 000. Havien caigut prop de 30 000 bombes damunt la ciutat. Cardona, defensada per Manuel Desvalls i de Vergós, capitulava pocs dies després, mentre que Mallorca, sota el comandament del virrei marquès de Rubí, i Eivissa van resistir fins al juliol del 1715. Pocs dies després, el primer capità general de Catalunya, el duc de Berwick, extingia a efectes pràctics el Consell de Cent i la Generalitat, i abolia el càrrec de virrei. En els municipis desapareixia la representació estamental, substituïda per les jerarquies nobiliàries i benestants. S’havien consumat els temors dels resistents catalans: era la fi de l’Estat català i de la monarquia paccionada de tradició secular.

El 12 de setembre, Berwick, en entrar a la ciutat, segons el pagès d’Anglesola Aleix Ribalta, quedà astorat de l’heroïcitat dels barcelonins: “Vehent que los menestrals, tothom se’n va anar a treballar de son ofici, preguntà lo general que ahont era la guarnició; respongueren que los soldats eran aquells menestrals que treballavan, del que quedà pasmat dit general, que una ciutat sola se agués de defensar de dos armadas de un citi tan llarch.” Aleshores, les autoritats borbòniques van exercir el dret de conquesta damunt de tot Catalunya: començava una etapa de persecució implacable de les persones que s’havien significat pel seu austriacisme. De fet, les autoritats franceses, tot just iniciada la guerra a Catalunya, el 1706, ja havien previst unes mesures repressives dràstiques per quan la dominarien. Amelot havia disposat l’abolició de les institucions i dels privilegis. El mariscal Tessé volia arranar les fortificacions de Barcelona, construir-hi una ciutadella i cremar les cases dels dirigents austriacistes. Un militar francès, fins i tot, volia bombardejar les ciutats i els pobles, cremar-los i atrapar tots els “bandits revoltats” per dur-los a les terres més deshabitades de França, i lliurar-los als pagesos per fer-los treballar com a esclaus.

Sense arribar a aquests extrems, la repressió fou molt dura. Tot i els acords de la capitulació, els vint-i-cinc caps militars que defensaren Barcelona foren empresonats, molts d’ells fins el 1725, quan se signà la pau de Viena entre Espanya i l’Imperi. Una part de la noblesa austriacista i de les persones que havien ocupat càrrecs de govern s’exiliaren a Viena, unes 6 000 persones, algunes de les quals van restar a la cort de Carles VI. Entre els quals ocuparen càrrecs militars de relleu hi havia l’eclesiàstic Llorenç Tomàs, Ramon Vilana-Perles, Jaume de Pinós, Bac de Roda, el comte de Savallà, el marquès de Rubí, Felip Ferran de Sacirera, Joan Francesc Verneda, Antoni Desvalls, Carrasclet, Pau de Thoar, Sebastià Dalmau i Rafel Nebot; altres exiliats importants foren: Maria Josepa de Pignatelli, el bisbe Benet Sala, Domènec d’Aguirre, Gaspar de Berard i el marquès de Montnegre. Cap al 1737 un miler de catalans, empesos pel govern austríac, fundaren Nova Barcelona a Zrenjanin, a la regió de Voivodina i a prop del Danubi, arrasada poc després per la pesta i, més tard, per la guerra amb els turcs.

Llurs béns foren confiscats, els títols i els privilegis anul·lats i els eclesiàstics van perdre els càrrecs. La Ciutadella va esdevingué el símbol de l’opressió borbònica, fins que fou enderrocada al cap de més de cent anys. Villarroel fou empresonat i visqué en condicions precàries en els castells d’Alacant, de la Corunya —d’on intentà escapar— i de Segòvia. Casanova, després d’haver-se refugiat secretament a Sant Boi de Llobregat i d’haver-se fet passar per mort, el 1719 reaparegué en públic i tornà a exercir d’advocat a Barcelona. Josep Moragues no fou tan afortunat: fou detingut i executat a garrot, amb dos companys seus.

Ben aviat, també, els catalans patiren una altra mena de repressió que reportà guanys ingents al nou règim: la fiscal. El 1713 Felip V havia creat la Superintendència, organisme d’inspiració francesa, dirigida per José Patiño Rosales, que concentrava a les seves mans tots els recursos econòmics per tal d’assegurar el manteniment dels exèrcits d’ocupació de Catalunya. Immediatament imposà elevades tributacions, que se sobreposaven l’una a l’altra sense que els catalans les poguessin pagar, les quals significaren endeutament i més repressió, perquè els qui no les satisfeien eren empresonats, tal com succeí a Francesc Bellsolell que, al cap d’uns anys, escrivia: “Apar impossible lo poder-se sostenir la província, que per gran miracle de Déu se pot dir nos podíem mantenir, que tot era a força del gran treball”. En aquest sentit, el cas més paradigmàtic fou el de Berga. Tot i que els berguedans havien rebutjat l’atac dels austriacistes pel juny del 1714, i s’havien fet mereixedors de l’anomenada de “botiflers”, les noves autoritats filipistes no van tenir contemplacions a l’hora de percebre les quantitats assignades a la vila, tot i que el Consell, perplex, escriví a Patiño que “havia agotado todos los caudales, de forma que para pagar hasta la quinta paga, han vendido gustosos los naturales sus frutos y alajas; se les han puesto granaderos a comer a discreción; se les ha privado la salida de la villa hasta haver pagado; y haviendo executada lo mesmo para los pagos de marzo y abril ha aprovechado poco estas diligencias, pues unos con solloços y llantos y otros desertando de la villa todos los días, responden a estas pagas por ser evidente su total imposibilidad”. Fins i tot el governador del castell els féu costat, davant l’evidència de la precarietat dels habitants, i informà que havia hagut de privar-los de sortir de la vila fins a sis dies perquè paguessin, i que unes vuitanta famílies havien abandonat Berga en la impossibilitat de satisfer la contribució filipista. Quedava clar que una cosa era la fidelitat que els vassalls devien al rei, i l’altra el rigor implacable de l’absolutisme que s’acabava d’imposar.