La incorporació a les civilitzacions mediterrànies

El comerç fenici

Oinokhóes d’imitació fenícia, barranc de Gàfols, Ginestar, ~590-575 aC.

UB / R.M.

La tradició escrita de l’època clàssica reconeix la primordial importància del comerç de metalls en les primeres expedicions fenícies cap a Occident. Segons Diodor de Sicília, els fenicis van aconseguir a Ibèria tant d’argent que, gràcies als guanys obtinguts, van poder fundar moltes colònies a Àfrica, Sardenya i a la mateixa Península Ibèrica. D’altra banda, alguns autors greco-romans destacaren la forta implantació de població fenícia en determinades zones costaneres de la Península, i també la persistència d’elements culturals d’origen oriental fins ben entrada l’època romana. Estrabó, per exemple, assenyala que, des de dates molt antigues, els tiris van apropiar-se els millors territoris d’Ibèria i Líbia, i que a la Península van ocupar tota la Turdetània, on encara es parlava el fenici durant els segles I aC-I dC. L’arqueologia confirma, en bona mesura, aquestes observacions, fetes per viatgers i geògrafs que visitaren Occident alguns segles després que els fenicis instal·lessin les seves primeres colònies comercials a la badia de Cadis i al litoral mediterrani d’Andalusia.

Per a les societats indígenes del bronze final i la primera edat del ferro, la colonització fenícia va significar la seva definitiva integració en l’àmbit dels grans circuits d’intercanvi de la Mediterrània centroriental, que van vincular durant molt temps les economies dels grans estats orientals amb les estructures sociopolítiques perifèriques de l’Europa mediterrània. En aquest sentit, el comerç fenici va afavorir entre les societats autòctones d’Occident una intensificació de l’explotació dels recursos locals —en particular, dels minerometal·lúrgics i agro-pecuaris—, el desenvolupament i l’ampliació dels contactes interregionals i la consolidació de les estructures sociopolítiques d’aquelles poblacions que disposaven d’una organització social capaç de garantir el subministrament regular de productes de l’interior, de coordinar els intercanvis amb altres poblacions més perifèriques i d’adaptar les seves estructures sòocioeconòmiques a les noves condicions de l’economia.

L’empresa colonial i els primers contactes comercials

La cronologia tradicional, basada en les dates que ha proporcionat la ceràmica grega d’importació trobada als assentaments fenicis més antics de l’extrem occidental —Morro de Mezquitilla, Toscanos i Chorreras, a Màlaga, i Torre de Doña Blanca, a la badia de Cadis—, situa l’arribada dels fenicis a Ibèria cap a la primera meitat del segle VIII aC, si bé el calibratge d’algunes datacions radiomètriques (per exemple al Morro de Mezquitilla) permet insinuar la possibilitat que les primeres fundacions colonials es remuntin a mitjan segle IX aC.

Aquesta fase inicial va venir seguida d’una etapa de desenvolupament, consolidació i creixement de les colònies del migdia peninsular que, des de la seva privilegiada posició en el marc dels circuits interregionals d’intercanvi que connectaven el comerç mediterrani amb el de l’àrea atlàntica, van poder iniciar al segle VII aC un nou procés d’expansió colonial i comercial cap als mercats situats a la perifèria del focus andalús original, probablement com a resposta a una demanda creixent de primeres matèries per part de les ciutats orientals i dels principals centres de desenvolupament tecnològic de la Mediterrània centroriental. Així, l’ampliació de l’esfera comercial fenícia esperonà el nucli colonial gadità a fundar, al principi del segle VII, noves colònies a l’Atlàntic (Lixus i Mogador —avui Essaouira— al Marroc, i Ahul a Portugal) i a la vessant mediterrània de la Península (Guardamar i Eivissa —Aiboshim—).

Expansió del comerç fenici pel nord-est peninsular. 700-600 aC.

Durant força temps es va creure que la presència de mercaders fenicis a Catalunya i al golf del Lleó obeïa a una crisi del comerç colonial semita al sud de la Península. Segons aquesta hipòtesi, a la segona meitat del segle VII hauria tingut lloc un deteriorament de les relacions entre fenicis i tartessis que, juntament amb la irrupció del comerç grec a Huelva-Tartessos al començament del segle VI, hauria obligat els fenicis a prescindir de l’intermediari tartessi en el comerç de metalls atlàntics i a cercar un accés alternatiu a través del nord-est de la Península. Tant la fundació d’Eivissa com el comerç a la vall de l’Ebre haurien estat dues maneres d’alleugerir la crisi al sud i haurien constituït una sortida al monopoli tartessi dels metalls atlàntics, com l’estany, el coure i l’argent. Tanmateix, l’evidència arqueològica no reflecteix cap crisi en les relacions comercials entre les colònies fenícies i les comunitats indígenes del sud-est peninsular a la segona meitat del segle VII. Ben al contrari, el registre arqueològic constata una continuïtat absoluta en els intercanvis entre els fenicis de la costa i els caps tartessis de l’interior fins ben entrat el segle VI aC, i també intenses activitats de producció i intercanvi a les colònies fenícies des de la segona meitat del segle VII fins al començament del VI.

Els darrers descobriments a l’embocadura del riu Segura, al Baix Vinalopó, o a la badia de Mazarrón, a Múrcia, confirmen la ferma presència fenícia en aquesta zona entre el 750 i el 650 aC, i una progressiva ocupació dels territoris meridionals del País Valencià, a mesura que l’empresa comercial fenícia es transformava en una activitat lucrativa i necessitava d’un volum més gran i d’una major varietat de primeres matèries. D’antuvi, el comerç fenici al Llevant sembla que es va orientar cap a aquelles comunitats indígenes que, com les de Los Saladares (Oriola, Baix Segura), Penya Negra (Crevillent, Baix Vinalopó) o Vinarragell (Borriana, Plana Baixa), controlaven des del bronze final les xarxes interregionals d’intercanvi. L’existència d’aquestes xarxes comercials prefenícies i la seva posterior manipulació per part dels colons orientals constitueix, sens dubte, una de les claus de l’èxit de l’empresa colonial i comercial fenícia a la Mediterrània occidental, mentre que aquestes relacions ja estaven consolidades a l’arribada dels colons orientals i facilitaren un accés ràpid i directe a les principals fonts indígenes de proveïment de primeres matèries.

Certament, els grans poblats del bronze final de Los Saladares, Penya Negra i Castellar de Librilla (Múrcia), datats als segles IX-VIII aC, van rebre a la darreria del segle VIII les primeres importacions fenícies: àmfores i ceràmica amb vernís roig. El precoç interès que el comerç fenici va mostrar per aquesta zona obeïa clarament a la posició que aquests centres ocupaven en l’economia de la regió i, en concret, al control que exercien sobre els recursos minerometal·lúrgics com el ferro (Castellar de Librilla), sobre el comerç i la producció d’armes i manufactures de bronze de tradició atlàntica (Penya Negra) o sobre les vies de comunicació i els recursos agrícoles (Los Saladares). D’altra banda, aquesta regió estava ben proveïda de metall —coure, estany i plom de la serra de Crevillent i de les zones mineres de Mazarrón i La Unión, a Múrcia, i també de minerals argentífers—, com ho demostra l’existència, des del bronze final fins a l’època ibèrica, d’importants tallers de foneria d’argent.

La presència del comerç fenici a la zona compresa entre els rius Segura i Vinalopó s’intensificà al llarg del segle VII aC, probablement com a conseqüència de la fundació fenícia d’Eivissa. Així, per exemple, a Penya Negra s’instal·là, a la perifèria del poblat indígena, un autèntic barri industrial fenici dedicat a la manufactura d’àmfores i a la producció d’objectes d’orfebreria, alhora que a l’estratègica desembocadura del riu Segura, a Guardamar (Baix Vinalopó), es creà, a la segona meitat del segle VII, un port comercial fenici semblant als de la costa de Màlaca (Màlaga), Granada i Almeria.

L’expansió del comerç fenici al segle VII ac

L’apogeu del comerç fenici a l’extrem occidental de la Mediterrània culminà cap al 650 aC amb la creació de petites colònies comercials a l’illa d’Eivissa. Gràcies a això, els fenicis disposaren d’un cap de pont per a introduir-se als mercats de la vall de l’Ebre i el golf del Lleó, on establiren els primers contactes comercials amb les comunitats locals de la cultura dels camps d’urnes. La presència d’importacions fenícies del segle VII aC als centres de la vall de l’Ebre demostra la ràpida penetració del comerç fenici en aquests territoris arran de la fundació d’Eivissa.

A diferència del que tenia lloc a Andalusia, el Llevant i les Balears, el comerç fenici a la vall de l’Ebre i al golf del Lleó fou una activitat força irregular i poc organitzada, i se centrà, sobretot, en la importació de vi i oli en grans recipients (àmfores i pithoi) cap a les terres altes de l’interior. A més, es tractava d’un fenomen tardà, ja que s’inicià pràcticament un segle després que a Andalusia o al sud-est, i no va anar acompanyat de la fundació de centres comercials o portuaris, amb la qual cosa el volum i la distribució de mercaderies d’importació foren molt menors que en altres territoris de la Península.

L’activitat comercial fenícia a Catalunya se situa en un espai temporal força definit, entre el 630 i el 575 aC, i tot sembla indicar que va incidir de manera desigual en les diferents zones afectades. Així, per exemple, s’han trobat importants concentracions de manufactures fenícies a la regió propera a la desembocadura de l’Ebre, però no sembla que aquesta activitat d’intercanvi s’estengués més enllà del Narbonès. D’altra banda, no és prou clar el paper del comerç fenici en els canvis culturals que a Catalunya i al País Valencià van precedir la iberització. Si bé és cert que el registre arqueològic evidencia una estreta relació entre les primerenques importacions fenícies que aparegueren a l’interior i l’emergència dels primers objectes de ferro—raó per la qual s’associa amb el comerç fenici la introducció de noves tecnologies i de la metal·lúrgia del ferro entre les societats autòctones de la cultura dels camps d’urnes—, els primers estris de ferro, que van aparèixer al segle VIII al sud de França, a les necròpolis de Moulin (Mailhac, Llenguadoc) i de Millars (Rosselló), eren anteriors a l’arribada del comerç fenici a la zona. En qualsevol cas, no se sap si la metal·lúrgia del ferro va ser una innovació tecnològica introduïda pels fenicis per tal d’incrementar el rendiment i la productivitat de l’agricultura —millora de les eines agrícoles com l’arada i d’altres—, amb vista a una rendibilització més gran dels recursos locals, o si va respondre a raons socioeconòmiques alienes al comerç colonial.

Les àmfores en el comerç fenici

Àmfora fenícia de tipus Vuillemot R-1, Aldovesta, Benifallet, ~600-580 aC.

UB / R.M.

Embarcats en pesants vaixells de càrrega rodons, que els grecs anomenaven "banyeres" (gauloi), els fenicis van ser els inventors del trànsit marítim de redistribució en el qual les àmfores van jugar un paper tan important. Compraven productes allà on el preu era menor i els venien en un altre lloc, molt allunyat a través del mar, a un preu molt més elevat. En aquesta activitat van destacar els fenicis de Tir, fundadors de Gàdir (Cadis), Aiboshim (Eivissa) i diferents enclavaments al llarg de les actuals costes de Màlaga i Almeria. Des d’aquests centres, vaixells de ferrovellers marítims van circumdar les costes orientals hispàniques entre els segles VIII i VI aC, recuperant objectes de bronze gastats o trencats amb la intenció de fondre’ls, i prospectant els recursos miners de plata, plom, coure i estany. Allà on les condicions eren més avantatjoses s’establien petites factories o s’instal·laven petits grups en els mateixos poblats indígenes, i s’introduïa entre les elits el consum del vi, ungüents i perfums, joies màgiques, productes tèxtils amb els seus ornaments, artesanies de vori i també armes i eines de ferro.

El comerç fenici a la vall de l’Ebre

Tot indica que als territoris situats al voltant de la vall de l’Ebre, els recursos agrícoles i els metalls van ser els principals productes d’intercanvi, i que el comerç amb els fenicis procedents d’Eivissa va repercutir de manera immediata en les activitats i les formes organitzatives de les societats indígenes implicades. La presència d’importacions fenícies a la zona septentrional de Castelló i al sud de la província de Tarragona va coincidir amb la fundació d’aquesta colònia fenícia, poc després de mitjan segle VII aC. Entre la segona meitat d’aquesta centúria i el començament de la següent, poblats indígenes com Vinarragell (Borriana, Plana Baixa) o el Puig de Benicarló (Baix Maestrat), i els de la vall de l’Ebre, com Amposta (Montsià) i Coll del Moro (Gandesa, Terra Alta), mostren clars indicis d’haver iniciat transaccions comercials amb el món fenici, en les quals els recursos agrícoles i els metalls en estat brut o amortitzat de les terres de l’interior s’intercanviaven per vi, oli i ceràmica de qualitat. A través de la vall de l’Ebre, el comerç fenici va poder accedir, a partir de l’establiment d’un pacte previ amb els caps o prínceps dels grans poblats indígenes de l’interior, a una àmplia gamma de productes —cereals, pells, vi i metalls— que Eivissa podia intercanviar còmodament de nou en altres regions de la conca mediterrània.

La vall de l’Ebre ocupava una posició estratègica entre Catalunya, la costa valenciano-murciana i el Baix Aragó i fou especialment important quant als aspectes socioculturals, ja que la depressió de l’Ebre va esdevenir un passadís natural d’entrada des de la Mediterrània cap a les planes del Baix Aragó, zona habitada per importants nuclis de població de la cultura dels camps d’urnes. A l’àrea del litoral i el prelitoral, la major part de les importacions fenícies procedia de jaciments del delta de l’Ebre —necròpolis de Mas de Mussols (l’Aldea) i l’Oriola (Amposta)—, de la depressió d’Ulldecona (Montsià) —poblat de la Ferradura— i del litoral situat al sud del riu —poblats de la Moleta del Remei i de Sant Jaume-Mas d’en Serra, a Alcanar (Montsià)—. Aquesta darrera zona té una estreta relació amb els assentaments situats al litoral del Baix Maestrat, la Plana Alta i la Plana Baixa, on la presència de ceràmiques fenícies d’importació és especialment significativa als poblats de Vinarragell, Puig de la Nau (Benicarló), Puig de la Misericòrdia (Vinaròs), abric de les Cinc (Almenara), Torrelló del Bovcrot (Almassora) i la Torrassa (Vall d’Uixó). A les regions de l’interior, en plena ruta de penetració cap al Baix Aragó, les importacions es concentren sobretot en el curs baix de l’Ebre (assentaments d’Aldovesta i del Turó de Xalamera, a Benifallet, Baix Ebre), a la confluència d’aquest riu amb el Siurana (poblat del Puig Roig, al Priorat) i a la zona de Gandesa (poblat de Coll del Moro).

Excepte a la costa, el comerç fenici va estar oriental cap a aquelles comunitats de l’interior que, com les de la conca del Matarranya i de l’Algars, controlaven des de les seves posicions privilegiades les principals xarxes d’intercanvi de la regió i l’accés als recursos i les vies de comunicació de l’interior. Es tractava d’un comerç esporàdic i de poc volum, basat probablement en la importació de vi i oli, que es concreta al registre arqueològic amb la presència d’uns pocs fragments d’àmfores, trípodes, bols, vasos policromats, pithoi (grans vasos contenidors pintats, de dues o quatre nanses) i algun objecte en forma d’escarabat dels segles VII-VI a Sant Cristòfol de Massalió, Piuró del Barranc Fondo (Calaceil, Malarranya) i Tossal del Moro de Pinyeres (Batea, Terra Alta), entre d’altres. Aquest comerç va incidir sobre unes comunitats que ja disposaven d’una organització social i territorial complexa abans de L’arribada del comerç fenici a la zona.

Torre monumental del poblat de Coll del Moro, Gandesa, ~525-50 aC.

J.B.L.

És força significatiu el cas de l’assentament de Coll del Moro de Gandesa —conegut per la seva cèlebre necròpoli de túmuls—, les estructures funeràries del qual, juntament amb el contingut de les sepultures, suggereixen importants diferències de riquesa entre la població local, i evidencien l’existència, des del bronze final, d’una societat jerarquitzada, les elits dominants de la qual detenien el control de la producció i l’accés a determinats béns de prestigi de circulació restringida. El poblat, emplaçat a sobre d’un morro rocós i en un punt neuràlgic de la xarxa de vies de comunicació, va controlar els passos naturals entre la costa, el Baix Aragó i les conques del Segre i del Cinca a través de Mequinensa. Una de les etapes més destacables de l’assentament se situa als anys 650-575 aC, quan el poblat es transformà en un important centre de domini territorial —molt semblant als del Tossal del Moro o Sant Antoni de Calaceit, situats a la rodalia—, i de control dels circuits d’abastament d’objectes de ferro i de ceràmiques fines fetes amb torn, entre les quals destaquen alguns exemplars que imitaven models fenicis meridionals. De tot això, se’n pot deduir la presència a Coll del Moro de grups aristocràtics que posseïen el control de la producció de béns de subsistència i de luxe, que probablement exercien un domini sobre territoris secundaris d’obtenció de recursos i que invertiren l’excedent en la construcció d’una muralla i de sepultures sumptuàries per als grups dirigents. Amb la canalització de mercaderies de luxe cap a les elits de l’interior, els fenicis s’asseguraven l’accés a les xarxes locals d’intercanvi i consolidaven el status social i polític d’uns individus que podien ser uns bons clients i subministrar-los regularment productes excedentaris procedents de l’interior.

Al segle VIl aC, la producció de cereals de la vall de l’Ebre devia ser prou important per a garantir un excedent notable i atraure el comerç mediterrani. Ruf Fest Aviè recordava a Ora Marina que a la seva època —el segle VI aC— els comerciants grecs compraven cereals als habitants de Tiriques (Tortosa). Aquesta menció suggereix la presència d’enclavaments costaners i de centres de l’interior que actuaven com a intermediaris en els intercanvis entre la costa i els grans nuclis de producció de cereals del Baix Aragó, hi ha prou indicis per a pensar que, paral·lelament a l’obtenció de recursos agropecuaris, els fenicis es proveïen també a la vall de l’Ebre de metall fos i amortitzat, que era canalitzat a través de poblats indígenes secundaris situats a les vores del riu. Així, per exemple, prop de la confluència de l’Ebre amb el Siurana, s’han constatat activitats metal·lúrgiques a Puig Roig, un poblat emplaçat en un lloc elevat i en una zona força rica en mines. Des d’aquesta regió, s’accedia sense problemes a les mines d’argent i plom de l’Argentera, a la zona de Bellmunt, al nord de Falset.

Restitució de l’eslabliment d’Aldovesta, Benifallet, ~630-580 aC.

GP-P / CM / JAS

El jaciment d’Aldovesta, prop de Benifallet, és el que ofereix més informació per tal de conèixer alguns aspectes relacionats amb l’organització del comerç fenici a la vall de l’Ebre. Es tracta d’un petit enclavament comercial situat a prop d’un meandre de l’Ebre, en un lloc idoni per al control de la navegació fluvial, que va estar dedicat a l’emmagatzematge i la distribució d’àmfores entre el 650 i el 575 aC. L’assentament posseïa un gran magatzem que podia contenir fins a cinc-cents litres de vi. Aquest magatzem ha proporcionat la concentració d’àmfores fenícies més gran coneguda fins avui en tot el nord-est de la Península. L’evidència arqueològica suggereix que Aldovesta fou un petit port fluvial —un altre magatzem de les mateixes característiques ha estat identificat prop, a l’altra riba, al Turó de Xalamera—, especialitzat en l’emmagatzematge i la distribució cap a l’interior i cap a la costa de vi o d’oli, transportats en àmfores fenícies, i també dedicat a d’altres activitats complementàries, com la refosa de metall. Efectivament, en aquest lloc han aparegut armes i objectes de metall amortitzat, com també residus i escòries de fosa de coure i bronze.

Escarabeu egipci amb esfinx i falcó, necròpoli de Mas de Mussols, l’Aldea, -segles VII-VI aC.

MM / R.M.

Prop d’Amposta, l’excepcional riquesa de les necròpolis de Mianes (Santa Bàrbara), Mas de Mussols (l’Aldea) i l’Oriola planteja la possibilitat que a les boques de l’Ebre hi hagués un important centre portuari indígena, similar al de Vinarragell, a la Plana Baixa. Algunes troballes, com un bol de ceràmica grisa usat com a tapadora d’una urna i una ampolla fenícia de començament del segle VI, aparegudes a la tomba més rica de Mas de Mussols, indiquen un cop més l’estreta coincidència d’interessos entre el comerç fenici i les elits indígenes, que, a més de vi i oli perfumat, tenien un accés exclusiu, gràcies a la mitjanceria fenícia, a productes tan heterogenis com la ceràmica de bucchero etrusca, trobada als poblats de la Moleta i la Gessera.

D’altres assentaments indígenes implicats en el comerç fenici foren els grans poblats del ferro situats al nord del País Valencià: Vinarragell, que dominava la desembocadura del Millars, el Puig de la Misericòrdia (Vinaròs), al delta del riu Cérvol, o el Puig de la Nau (Benicarló), a l’embocadura del riu Sec. Els mencionats nuclis estaven en territoris que permetien una fàcil penetració cap a l’interior, on el comerç fenici arribava mitjançant múltiples centres intermediaris i llocs de distribució indígenes, situats al llarg dels passos naturals cap al Baix Aragó i els jaciments de ferro, de coure i de plom, i les galenes argentíferes de l’interior, a través de les rutes transversals dels rius de la Sénia, el Cérvol, el Millars i el Palància. Però, a diferència dels assentaments indígenes del delta de l’Ebre, els del nord de Castelló s’establiren molt abans, durant el bronze final, com és el cas de Vinarragell, un dels més rics en importacions fenícies del segle VII de tota la costa mediterrània després de Los Saladares i Penya Negra.

Pel que es dedueix de les troballes arqueològiques i dels recursos potencials del territori, es pot pensar que, en general, els cereals, la ramaderia, les pells, el vi i els metalls en brut o amortitzats van constituir les principals mercaderies obtingudes a l’interior. Això implicava una reorientació de les estratègies de producció de les comunitats indígenes d’aquesta zona, encaminada a la implantació de conreus intensius a la vall. Aquest tràfic comercial va haver de dur-se a terme mitjançant un acord previ i l’establiment de determinades concessions —importació de béns de prestigi— amb l’aristocràcia indígena dels grans centres de població del Baix Aragó, com Coll del Moro. El tràfic d’esclaus potser també va tenir un paper destacat en tot aquest procés. D’altra banda, algunes troballes com el dipòsit de bronzes del segle VIII de Penya Negra o, en menor mesura, els metalls amortitzats que han aparegut a Aldovesta i la Moleta, com també l’evidència de la pràctica de la metal·lúrgia a petita escala a Aldovesta i a la Ferradura, indiquen que, igual que a l’àrea atlàntica, gran part de l’activitat comercial fenícia va estar dirigida a recuperar de manera sistemàtica ferralla de bronze destinada als centres metal·lúrgics o de fosa de la Mediterrània.

Aquest comerç degué ser força lucratiu per a les comunitats indígenes de l’interior, com ho demostra el fet que, a partir de mitjan segle VII, sorgissin en el tram mitjà i baix de l’Ebre tota una sèrie d’assentaments especialitzats que formaven part d’una infraestructura territorial que depenia, probablement, dels grans circuits d’abastament de productes agro-pecuaris i de primeres matèries de l’interior. El caràcter de molts d’aquests assentaments secundaris, dedicats a l’emmagatzematge d’àmfores o al processament i la preparació del metall amortitzat, s’expressa en una complexa organització del territori, en la qual apareixen també, per primer cop, llocs d’embarcada fluvial (Aldovesla), talaies de control de les vies de comunicació (la Ferradura, la Moleta) i establiments portuaris (Vinarragell, Amposta), l’activitat dels quals s’emmarcava sovint dins del que hom pot definir com el comerç fenici arcaic dels segles VII i VI aC.

La transició de les cultures del bronze a les del ferro

Túmul circular amb cista excèntrica i corona, necròpoli de Coll del Moro, Gandesa, ~final s. VII aC.

G.H.

La transició entre les cultures locals de l’edat del bronze, al final del segon mil·lenni, i la gènesi de les diferents cultures ibèriques al segle VI aC, ja plenament integrades en les civilitzacions històriques que dominaven l’ús del ferro, correspon a alguns segles en els quals les diferents onades d’immigrants procedents del centre d’Europa, amb nous costums socials i funeraris, i també els contactes cada vegada més freqüents amb els comerciants fenicis i grecs, van tenir un paper fonamental. Els jaciments de Coll del Moro a Gandesa (Terra Alta) testimonien de manera espectacular aquesta fase de transició. Es tracta d’una extensa necròpoli tumular ocupada des del segle IX fins al VI aC i d’un imposant recinte fortificat, desenvolupat a partir del segle VI aC, compost per un gran baluard central de planta el·líptica, voltat per una muralla amb torres amb diferents fases. L’evolució de la necròpoli queda documentada per la presència, cada vegada més nombrosa, al costat dels materials ceràmics locals, d’objectes de ferro —encara que sempre reduïda a petits objectes de caràcter ornamental— i l’aparició de ceràmica feta amb torn junt amb les ceràmiques fenícies de vernís vermell o imitacions locals d’aquestes, com també d’objectes de bronze propis de vestuari (cadenes, anelles, etc.).

L’Empordà i el golf del Lleó

Tomba de la necròpoli de Grand-Bassin I, Mailhac, ~725-650 aC.

T.J.

Al nord-esl de Catalunya, al Llenguadoc i al Rosselló, el panorama del comerç fenici resulta força diferent. Diverses troballes de ceràmiques fenícies d’importació o imitació en necròpolis de la zona demostren que en aquests territoris el comerç fenici s’orientà una vegada més cap a les comunitats indígenes que dominaven els principals llits fluvials de l’àrea pirinenca. Les descobertes més significatives són: quatre vasos que imiten prototips fenicis d’urnes pintades de dues nanses, del tipus anomenat Cruz del Negro (Carmona, Sevilla), procedents de la tomba 184 de la necròpoli d’Agullana (Alt Empordà); una urna i un pithos fenicis de la tomba 9 de la necròpoli d’Anglès (Selva); un vas fet a mà d’imitació fenícia de la necròpoli de Grand-Bassin I, a Mailhac, i dos vasos d’imitació, també fets a mà, de la necròpoli d’Agde, i també d’altres imitacions procedents de llocs del Rosselló com ara Argelers, Asillac (Torre d’Elna) i Florí (Ur).

La característica més notable d’aquesta regió és el predomini total de les imitacions fetes a mà a partir de prototips de ceràmica fenícia arcaica —en particular, les urnes del tipus Cruz del Negro d’Agullana i Grand-Bassin I—, com si el comerç mediterrani hagués estat en aquest cas en mans d’intermediaris vinculats d’alguna manera amb les colònies d’Eivissa i el sud-est. Les ceràmiques d’Anglès, amb formes i tècniques inequívocament fenícies, són una excepció. D’altra banda, a l’Empordà i el golf del Lleó, tot i que les importacions Foren Força escasses, la seva distribució és molt aclaridora, ja que se circumscriu als assentaments indígenes que estan situats a l’interior de la costa mediterrània i que controlaven les principals vies de comunicació cap a les reserves locals o atlàntiques de metall. Els mecanismes emprats per aquest comerç mediterrani són anàlegs als descrits per a la vall de l’Ebre: tots els objectes d’importació es concentren a les tombes més riques de les necròpolis locals de l’edat del Ferro, Fet que implica unes relacions excel·lents entre l’assentament comercial fenici i l’aristocràcia local, les principals xarxes de la qual es localitzaven en punts clau de les vies de comunicació fluvial i terrestre, com Mailhac, Anglès o Agullana.

Els jaciments mailhacians a l’Empordà.

Les troballes més importants pertanyen a un període per al qual s’han documentat intensos contactes comercials entre les dues vessants dels Pirineus, contactes que es remunten al bronze final, quan la denominada cultura de Mailhac es va estendre pel riu Erau fins a Agullana i Carcassona. Aquests contactes comercials entre l’est i l’oest i entre el nord i el sud sembla que es van intensificar a partir de l’edat del ferro (750-600 aC) o període de Grand-Bassin I i II (que equival al Mailhac II-III), en què van començar a definir-se les fronteres territorials i es va produir un creixement general de la població i es va desenvolupar un comerç d’estany, de coure i d’objectes manufacturats de bronze —fíbules, fermalls de cinturó, i d’altres—, entre la Mediterrània i l’Atlàntic, que podia haver estat canalitzat abans de l’arribada dels grecs a través de ports comercials indígenes situats a Agde, Canet o Empúries-Parralli. En aquest context, la descoberta de les restes subaquàtiques d’un naufragi a Rochelongue, prop d’Agde, amb un carregament de lingots, armes i objectes de bronze del final del segle VII, constitueix un element de particular interès. La troballa, realitzada el 1964, revela l’existència de formes organitzades de comerç marítim a la zona, ja que l’estiba suggereix que no es tractava d’una operació comercial casual, sinó que aquesta tenia un propòsit ben definit —emprar les peces per a refondre-les i reutilitzar-les—, i que existia un arranjament precís per a recuperar de forma sistemàtica les armes i els objectes amortitzats de bronze. Aquests estocs metàl·lics, exclosos momentàniament de la circulació per tal de regular-ne el preu, no tan sols van poder afavorir l’abandó de l’ús del bronze per part de les comunitats indígenes de l’interior, sinó també la gradual i interessada imposició del ferro per part del comerç mediterrani, amb el vistiplau de les diverses elits dirigents.

Els grecs

Si els primers contactes colonials dels pobles indígenes del sector meridional del País Valencià es dugueren a terme des de mitjan segle VII aC, gràcies a l’acció comercial dels fenicis del sud instal·lats a l’illa d’Eivissa (Èbusos), més tard, en canvi, a partir dels inicis del segle VI, es començaren a deixar sentir els efectes d’una tímida presència colonial grega. Protagonitzada per navegants jonis vinguts de la ciutat de Focea, fou endegada des de Massàlia (Marsella) i el seu establiment comercial d’Empòrion (Empúries), arreu de les costes peninsulars.

Notícies sobre navegacions gregues prefocees a Occident

Tot i que ara per ara sembla ben provat per l’arqueologia que l’autèntica presència colonial grega a Ibèria fou un fenomen que no es remuntà més enllà dels darrers anys del segle VII, cal tenir present, però, l’existència de certes dades literàries que mencionen d’una manera directa o bé insinuen la presència de grecs a l’extrem occidental de la Mediterrània en dates molt més remotes. En primer lloc, cal recordar que Estrabó va transmetre una notícia interessant segons la qual l’arribada dels grecs de Focea al nord de Catalunya hauria estat precedida, ja des d’abans de la primera olimpíada, que hom data l’any 776 aC, per la de navegants vinguts de l’illa de Rodes, els quals haurien fundat Roda, molt probablement l’actual població de Roses, a l’Alt Empordà. Amb tot, aquesta presència ròdia fins ara mai no ha estat confirmada per cap evidència arqueològica, ni a la mateixa Roses ni a cap dels jaciments indígenes de la zona empordanesa datables al segle VIII aC, com ara la necròpoli de Can Bec de Baix, a Agullana (All Empordà), els quals haurien d’haver estat els receptors dels productes colonials aportats pels rodis instal·lats a la costa.

En segon lloc, cal recordar que aquest no és l’únic indici d’una hipotètica presència de grecs a la Península Ibèrica durant el segle VIII. Les columnes d’Hèracles —Gibraltar a Europa i el Jèbel Mussa (Abila) a l’Àfrica—, abans de rebre aquest apel·latiu foren denominades columnes de Briareu, en honor d’aquest gegant, fill d’Urà, que fou objecte de culte a Eubea, la gran illa de la mar Egea, a Calcis i a Carist més concretament, i per tant al país de Grècia, des d’on partiren els fundadors del més antic establiment colonial hel·lènic d’Occident, el de Pitecusa a l’illa d’Ischia, a la mar Tirrena. Aquest fet i ceris indicis literaris referits per Hecateu de Milet, relatius a una colonització eubea de les costes de Tunísia, han fet que alguns autors pensessin en la possibilitat d’una freqüentació de les aigües meridionals andaluses per part de navegants calcídics, contemporània a l’arribada dels primers colonitzadors fenicis.

Ampolleta fenícia, necròpoli de Mas de Mussols, l’Aldea, ~575-500 aC.

MM / R.M.

I en tercer lloc, tol insistint un cop més en la possible presència de navegants d’Eubea a la Península Ibèrica, cal fer esment encara de l’existència d’una sèrie de topònims que contenen el sufix -ussa o -usa, els quals s’estenen des de la mar Tirrena fins a l’Andalusia atlàntica, seguint un itinerari que ha estat denominat "el pont de les illes". Les principals etapes de la suposada ruta marítima que aquests topònims indicarien són les següents: Pitecusa (Ischia), Icnusa (Sardenya), Melussa (Menorca), Cromiüssa (Mallorca), Pitiüsa (Eivissa), Ofiüssa (Formentera), Enussa (vers Cartagena), Cotinussa (Cadis) i, finalment, Calatussa (Huelva). L’interès principal d’aquests topònims rau en el fet que cal tenir en compte que tols ells semblen ser d’origen jònic i, més concretament, eubeu, la qual cosa ha generat la hipòtesi de la possible existència d’una ruta marítima molt antiga que hauria estat emprada pels navegants calcídics a fi d’atènyer el sud de la Península Ibèrica en unes dates tan remotes com el segle VIII aC.

Els foceus i les modalitats de la seva acció

Els foceus eren els fills d’una ciutat d’estirp jònia situada a la costa del regne de Lídia, a l’Àsia Menor. Aquesta ciutat, si bé d’una banda gaudia d’un excel·lent port natural, de l’altra, en canvi, posseïa un territori molt poc fèrtil, incapaç de produir tot el menjar necessari per a nodrir la seva població, la qual cosa ha fet pensar que, ja des de la seva fundació, no foren les activitats agrícoles les que més atragueren els seus habitants, sinó les que tenien com a escenari la mar. La mateixa situació geogràfica de la ciutat, establerta prop del riu Hermos, un important curs fluvial que penetrava dins del reialme lidi, permet imaginar que Focea obtingué molts dels productes de primera necessitat de la part dels lid is, els quals devien ser compensats amb els béns manufacturats que els foceus importaven, tant de l’àmbit grec com de les colònies d’ultramar.

L’activitat colonial de Focea consistí, doncs, ja des del final del segle VII aC, a desenvolupar una intensa acció marítima i comercial que la portà, segons informen Heròdot i altres fonts, a fundar Làmpsac als Dardanels, a ser present a l’empori panhel·lènic de Naucratis, a explorar la Mediterrània central i a fundar Massàlia i Empòrion als dos extrems del golf del Lleó, respectivament. El redescobriment foceu del regne de Tartessos a l’Andalusia atlàntica, seguint les petges de Coleu de Samos, revestí una especial importància per a Ibèria. Car era aquí on es trobava situat el mercat occidental dels metalls, el centre neuràlgic del comerç de l’estany atlàntic, indispensable pera la fabricació del bronze, un aliatge que era essencial per a assegurar l’existència i el bon funcionament dels nombrosos tallers metal·lúrgics etruscs, italogrecs i grecs orientals, actius durant l’època arcaica. Des d’un punt de vista històric s’observa, doncs, que l’acció focea s’inicià quan ja es cloïa la primera fase de l’expansió colonial grega vers l’Occident —cap al sud de la península Itàlica i Sicília, principalment—, que s’havia caracteritzat per la fundació de noves polis, per transferir els excedents de població de les metròpolis i per l’explotació agrícola a gran escala dels nous territoris ocupats, per tal de nodrir les noves colònies.

L’acció ultramarina dels foceus no fou, en canvi, esperonada per la necessitat d’aconseguir noves terres de promissió, sinó per la voluntat d’obrir nous mercats en territoris encara bàrbars on poder practicar un comerç marítim d’intercanvi a llarga distància, els emporia, els quals, juntament amb la pirateria —una altra forma de comerç— i l’explotació dels recursos del mar, constituïen l’activitat més arrelada al si d’un poble poc avesat a les activitats agràries a causa, com s’ha vist, de la pobresa dels territoris que circumdaven la seva ciutat d’origen. Aquest comerç, que sembla que inicialment tingué un caràcter individual o semiprivat, es basava en el transport a llarga distància i en la redistribució de béns manufacturats i de productes agroalimentaris preuats, com el vi i l’oli d’oliva, des de regions desenvolupades, com ara Elrúria o la Magna Grècia, a d’altres situades a un nivell sociocultural i econòmic inferior, però dotades de primeres matèries cobejables, com era el cas de les terres meridionals de la Península Ibèrica.

Antefixa amb motiu de flor de lotus (a l’esquerra) i de palmeta (a la dreta) del primer temple suburbà conegut a Empúries, l’Escala, ~450-375/350 aC.

MME / R.M.

La forma que els foceus empraren per a instal·lar-se a Occident evidencia de manera clara els seus paràmetres d’acció. El seu sistema consistí en la creació, tot aprofitant les condicions de seguretat que oferien accidents naturals costaners —tals com illots o penínsules situats a prop del desguàs d’un riu—, de minúscules factories comercials, els denominats emporis, com ara els ben coneguts d’Empòrion i d’Agde, o els encara no identificats d’Hemeroscopèon o Mènace. Aquestes fundacions restaven recloses en elles mateixes i renunciaven a qualsevol pretensió expansiva sobre el territori circumdant o a la voluntat d’esdevenir, com a mínim en un primer moment, autèntiques polis o ciutats. En aquest sentit, fins i tot Massàlia, un cas a part creat seguint el model de les apoikiai itàliques o fundacions colonials amb transferiment de població, de divinitats i de cultes, va oferir durant la major part del segle VI aC un aspecte més empòric que no pas urbà pròpiament dit. D’altra banda, és perfectament evident que aquests nuclis comercials van poder ser creats i funcionar gràcies a la interessada tolerància dels poders indígenes, els quals establiren amb els foceus una perfecta simbiosi destinada a beneficiar-los mútuament, tal com ho plasma Tit Livi en un cèlebre passatge on descriu Empúries etnològicament i topogràficament. I en aquest mateix sentit, cal tenir present un altre aspecte important: els emporis no només van poder existir gràcies a la tolerància dels poders indígenes locals, sinó també pel respecte mostrat pels estrangers envers aquest darrers. Tot i això, la possibilitat de mantenir aquest statu quo no hauria estat un fet si els emporis no haguessin estat posats sota la protecció de santuaris consagrats a divinitats destinades a garantir la sacralitat dels forasters i, per tant, a sancionar la inviolabilitat de les seves vides i dels seus béns. D’aquesta manera, divinitats tals com Hera, Àrtemis i Apol·lo tingueren un paper certament important en un moment en què es donaven els primers passos destinats a crear un embrió de dret internacional, tal com ho demostren els exemples de Naucratis al delta del Nil, de Gravisca a Etrúria, de Massàlia al sud de la Gàl·lia, o el de la mateixa Empòrion a la Península Ibèrica.

L’Empúries dels foceus

Neàpolis d’Empúries, l’Escala, fundació grega del ~550 i municipi romà del 25 aC.

Tavisa

L’activitat comercial dels fenicis a Occident, ja als segles VIII i VII aC, pogué haver estat acompanyada d’intervencions puntuals d’algunes ciutats gregues si es té en compte la tradició literària, que faria de Rhoda (Roses, All Empordà) una Fundació ròdia anterior al 753 aC. No obstant això, la presència significativa de materials grecs a les costes hispàniques no es va produir fins al segle VI aC amb l’arribada dels foceus. Des de les seves fundacions de Massàlia (Marsella) primer i Empòrion després, els foceus van competir amb els fenicis en el comerç dels metalls a canvi de vi, la vaixella necessària per al seu consum i artesanies diverses. En una petita badia del golf de Roses formada per un illot o tombolo litoral (l’actual Sant Martí d’Empúries, Baix Empordà) i la paleodesembocadura dels rius Ter i fluvià, es va consolidar un punt d’encontre portuari que els foceus van convertir en una ciutat de nom ben explícit: Empòrion (el Mercat). Venerant l’Àrtemis d’Efes, divinitat protectora dels foceus d’Occident, la ciutat es convertí en la colònia grega més occidental de la Mediterrània.

Pobles i cultures indígenes

Cal tenir molt present el fet que els pobles que al final del segle VII aC habitaven els actuals Països Catalans eren ètnicament i culturalment moll diferents entre ells, tant pels seus orígens com per la seva cultura.

Pel que fa referència a Catalunya, ja des dels darrers segles del II mil·lenni aC, és possible constatar l’existència d’un continu degoteig de poblacions d’origen transpirinenc que penetraven principalment pel Pirineu oriental i per l’alta vall del Segre, respectivament, caracteritzades pel fet d’emprar el ritu funerari de la incineració dels cadàvers, que eren enterrats individualment dins d’urnes. Aquests nouvinguts —la importància de la presència dels quals tampoc no cal exagerar, com de vegades s’ha fet— entraren en contacte amb el vell fons humà autòcton, encara en part troglodític, que enterrava els seus morts inhumant-los, i que es trobava present al nostre país des d’èpoques llunyanes. Si es deixa de banda la progressió territorial dels nouvinguts pella vall de l’Ebre i els seus afluents de la riba dreta, aspecte aquest darrer que aquí no ens interessa directament, en el sector oriental del territori la nova població forana quedà circumscrita quasi exclusivament a les comarques catalanes, a ambdós cantons dels Pirineus, per bé que certes filtracions arribaren a penetrar fins al sector septentrional del País Valencià, que d’aquesta manera s’igualà amb els territoris situats al nord del riu de la Sénia.

A la resta de les contrades valencianes, hi vivien unes poblacions immerses en l’etapa final de la cultura del bronze, les quals, sobretot als territoris meridionals del país, havien anat entrant progressivament en contacte amb elements fenicis, l’acció dels quals les havia transformades fins a fer-les accedir a l’etapa cultural denominada de la primera edat del ferro. Les poblacions indígenes valencianes, sobretot les meridionals, contràriament a les contemporànies catalanes, es caracteritzaven, principalment, per la forma d’ocupació del territori, instal·lades en assentaments que normalment es trobaven situats a l’aire lliure, en turons encimbellats, on es començaven a assajar les beceroles d’un cert urbanisme, i també per detenir una potent activitat metallúrgica, en la qual cal veure moll probablement l’origen de l’interès mostrat pels fenicis envers aquestes terres.

Figureta de bronze de son Taixaguet, Llucmajor, ~ss. III-II aC.

MMca / J.G.

A les Illes, tant a Mallorca com a Menorca hi habitaven els descendents de les poblacions mediterrànies que arribaren allà a partir del Neolític i durant l’edat del bronze, les quals havien donat lloc a la denominada cultura talaiòtica, que encara perdurava i perdurà després fins a arribar a l’època de la conquesta romana. Malgrat certs contactes amb els pobles colonitzadors, que poden ser rastrejats per la presència d’un bon nombre de figuretes de bronze d’origen grec, trobades principalment a Mallorca, la incidència d’aquests darrers fou minsa, de tal manera que per ara no es coneix cap assentament, ni fenici ni grec, que demostri la realitat d’una presència forana. Per la seva banda, les Pitiüses romangueren pràcticament deshabitades fins a l’arribada dels fenicis a mitjan segle VII aC, i tan sols la presència d’una sepultura d’inhumació col·lectiva a Formentera constitueix l’indici d’una presència, qui sap si esporàdica, d’éssers humans a l’illa durant l’època del coure.

Urna funerària de la necròpoli del Colomer, Pallerols, 600-550 aC, col·l. part.

J.B.L.

Des d’un punt de vista socioeconòmic, cal pensar que durant la primera edat del ferro, les poblacions indígenes de Catalunya es caracteritzaven per tenir una economia de subsistència, que limitava la producció quasi exclusivament a les necessitats dels grups familiars, amb la consegüent absència d’un excedent que hauria permès l’existència d’un mercat. Més al sud, una gran densitat d’assentaments al País Valencià, que quasi sempre semblen haver tingut una durada molt curta, és la prova de la feble inversió de treball que aquestes societats de l’edat del bronze havien de fer per tal de poder subsistir si, tal com sembla, practicaven una agricultura de guaret a llarg termini. D’aquesta manera, ha estat possible pensar que la comoditat d’aquest sistema degué ser el principal factor que motivà la divisió física de les comunitats, amb la corresponent proliferació d’assentaments esmentada més amunt, cosa que també en provocava la dispersió quan el nombre de boques augmentava i impedia la possibilitat d’estalviar terra i de millorar-ne el rendiment.

Tot això demostra que quan els pobles colonitzadors arribaren a les costes orientals ibèriques trobaren unes poblacions dotades d’unes organitzacions socioeconòmiques encara molt primitives, certament molt allunyades de la que a la Grècia arcaica —on ja des del segle VII aC s’havia anat forjant la cristal·lització de la polís— els era pròpia. El primitivisme de la producció i la inexistència de mercat motivaven que en aquestes societats receptores no hi tingués cabuda la possibilitat d’una divisió del treball susceptible de proporcionar a les comunitats una producció especialitzada de béns i de serveis. Es fa, doncs, ben evident que aquí, com arreu, la divisió del treball es trobava limitada i condicionada per l’extensió del mercat.

Davant d’aquests antecedents, cal pensar que fou la més feble estructura econòmica de les poblacions receptores la que de fet motivà no tan sols l’existència sinó també l’èxit d’un comerç de tipus empòric, el qual trobava la seva raó de ser en el diferent grau de desenvolupament econòmic de les dues parts que el practicaven.

Les raons de la presència focea a Ibèria

Un dels problemes que tradicionalment ha plantejat la presència focea a les costes no andaluses d’Ibèria ha estat el de saber quins van ser els motius que van atreure els navegants jonis, fins al punt de fer-los trobar atractiu el fet d’entrar en contacte amb unes terres ignotes sobre les quals no hi havia —contràriament al que succeïa amb Tartessos, prèviament visitat pel sami Coleu— notícies que fessin referència a les seves possibilitats econòmiques.

En aquest sentit, tot i que Laura Breglia va formular la hipòtesi segons la qual els foceus van accedir a Tartessos no pas des del nord, és a dir, resseguint les costes ibèriques, sinó que van emprar una ruta nord-africana, es fa difícil acceptar aquesta possibilitat si es té en compte la real existència de Massàlia i d’Empòrion, dues bases sòlides de creació pròpiament focea, els equivalents de les quals manquen d’una manera ben pregona al sector meridional de la Mediterrània.

D’altra banda, si es té present que un viatge d’anada i tornada entre Focea i Empòrion, anant tol bé, no es podia fer en menys de 90 dies, i que a l’antiguitat la navegació marítima quedava restringida als cinc mesos compresos entre començament de maig i final de setembre, es pot deduir fàcilment la impossibilitat de realitzar aquest viatge en una sola tongada, per la qual cosa calia esperar l’any següent per tornar a casa. Aquesta situació constrictiva explica el perquè de l’existència d’Empòrion, nucli colonial que ha de ser vist com la base de partida vers Tartessos, però també, juntament amb Massàlia, com el port segur on poder esperar el moment adequat per a reprendre el retorn cap a Focea.

Així, doncs, davant la necessitat de disposar d’una ruta com més segura millor per a accedir a l’Eldorado tartèssic, és molt plausible pensar que, durant una bona part del segle VI aC, l’interès principal, per bé que no l’únic, dels loceus amb relació als territoris costaners de l’est peninsular fou el d’assegurar i facilitar una navegació que, tot i ser realitzada, tal com ho refereix Heròdot, en naus de guerra —les pentekonteres (de cinquanta rems)—, més lleugeres i més làpides que les de comerç, no deixava de ser diürna i de cabotatge, i per tant necessitada de punts d’ancoratge i d’aiguada abundants i fiables.

La situació econòmica i social al segle VI ac

En el moment de l’arribada dels foceus, el nivell econòmic en què es trobaven les poblacions indígenes era molt baix, amb una única excepció, la d’Andalusia, on quasi dos segles de presència colonial fenícia, unida a la gran riquesa en recursos naturals d’aquell país, l’havien transformat de socarrel i convertit en una de les regions capdavanteres de la Mediterrània antiga. Cal saber, alhora, que d’aquesta situació privilegiada se n’havien estat beneficiant també les poblacions indígenes de les terres meridionals del País Valencià, gràcies a la seva relativa proximitat a l’àrea andalusa i al fel d’haver entrat en contacte durant el segle VII aC amb els fenicis, amb qui comerciaven i de qui van aprendre noves tècniques, com ara la metal·lúrgia o el coneixement del torn ceràmic. Aquestes noves adquisicions els van permetre de millorar la producció i progressar tant econòmicament com socialment. Així fou com en aquelles contrades es crearen unes condicions favorables perquè més tard, juntament amb les terres murcianes veïnes, i gràcies també a l’acció colonial focea, es produís un vertader sali endavant amb l’eclosió del que es coneix amb el nom d’iberisme.

Penjoll de bronze, necròpoli de Mianes, Santa Bàrbara, ~525-450 aC.

MM / R.M.

Si es deixa de banda l’interès foceu per la ruta marítima que permetia accedir des d’Empòrion a Tartessos i es tenen presents les escasses possibilitats d’explotació econòmica que oferia la façana mediterrània de la Península al final del segle VII aC, deguda a la manca dels recursos naturals que llavors interessaven més directament els grecs, cal novament plantejar la qüestió de si existiren altres raons que motivaren que els foceus s’interessessin per les terres catalanes i les valencianes. En aquest sentit, si cal fer cas de les escadusseres troballes de restes gregues presents als establiments costaners indígenes del segle VI, cal pensar que la intensitat dels contactes entre grecs i indígenes fou aparentment minsa. Tant és així, que fins i tot al territori que envolta Empòrion no és fàcil de seguir durant el segle VI aC el rastre d’una projecció comercial i econòmica d’envergadura per part dels grecs. Aquesta situació, però, no tradueix d’una manera real la complexitat dels fets si es tenen en compte dos factors importants. En primer lloc, no s’ha oblidar que quan els foceus van arribar a la Península entraren en contacte amb unes societats bàrbares en relació amb les quals calia posar en marxa unes accions de captació i de pedagogia econòmica i política que, certament, no podien donar els seus fruits en el curt espai d’una o dues generacions. En segon lloc, cal tenir també present que els jaciments indígenes datables al segle VI són encara a hores d’ara pràcticament desconeguts, de tal manera que es pot afirmar que avui, tot i els progressos de la recerca arqueològica, encara falten els elements suficients capaços de mostrar d’una manera fiable l’abast de l’acció grega durant la quasi totalitat del primer segle de la seva presència al nostre país. Amb tot, principalment gràcies a certs indicis que proporcionen les necròpolis, un xic més ben conegudes que no pas els vilatges, és possible entreveure que els grecs utilitzaren mecanismes de captació mitjançant els quals van cercar d’estimular els membres dirigents de les societats locals, incitant-los a un consum de béns importats, que posteriorment hauria de convertir-se en el motor d’una producció pròpiament indígena. Entre aquests mecanismes figurava una modalitat d’estímul basada en el do de béns materials preuats, és a dir, un sistema de relació mitjançant el qual l’element forà procurava guanyar la benvolença del poder indígena a través d’obsequis de prestigi que obliguessin aquest darrer a oferir la seva hospitalitat en qualitat de contrapartida. D’aquesta manera es pretenia crear uns forts llaços d’amistat (la filia)—semblants als que en un ambient més exòtic i allunyat havien vinculat, segons Heròdot, els foceus amb Arganloni, el rei de Tartessos—, a partir dels quals poder establir les bases d’uns intercanvis econòmics susceptibles de ser beneficiosos per a ambdues parts.

Aríbal corinti, necròpoli de Milmanda, Vimbodí. ~600-550 aC.

MCCB / G.S.

L’existència de regals d’aquesta mena és avui relativament ben coneguda gràcies a les necròpolis indígenes, on aquests apareixen a l’interior de les tombes individuals; però, com que el ritu practicat era el de la incineració, que comportava la cremació dels objectes del mort a la pira funerària, molts dels que es recuperen es troben sovint en un estat deplorable, tot i que això no és un obstacle pera la seva identificació i estudi. Necròpolis com les de la Solivella (Alcalà de Xivert, Baix Maestrat), la Palma (Amposta, Montsià), Can Canyís (Banyeres, Baix Penedès), Muralla N.E. (Empúries, Alt Empordà), les tombes solitàries de la Granja Soley (Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental) i de Llinars del Vallès (Vallès Oriental), com també l’anomenada troballa tancada d’Ullastret (Baix Empordà), han estat elements decisius a l’hora de poder comprendre l’abast d’aquesta política de captació practicada pels foceus.

Entre els béns materials of erts pels foceus que han resistit el pas del temps destaquen, d’una banda, les armes de tipus hoplític, utilitzades pels guerrers grecs —les cuirasses, les cnemides i els cascos de bronze—, i també d’altres objectes tan exòtics com els escarabeus egipcis de pasta vítria o bé els perfums del mateix origen, l’existència dels quals és coneguda pel fet que arribaven envasats dins de petits recipients esfèrics —els aríbals—, des del seu lloc de fabricació, Naucratis, l’empori grec del delta del Nil. Semblantment, també resulta freqüent la presència de recipients destinats a servir i beure líquids, com ara els oinokhóai, o gerres de ceràmica, els simpula, o cullerots de bronze, i les kýlikai, o copes de ceràmica, tots procedents de tallers grecs i/o etruscs. La presència d’aquests atuells tan especialitzats autoritza a pensar que el vi, un producte fins llavors desconegut, considerat d’origen diví en tenir el poder de sedar el dolor de viure, però també el de conduir l’home a la follia, degué tenir sens dubte un paper molt important mentre durà aquesta primera fase de contactes entre grecs i indígenes, destinada a la seducció i la captació de les bones voluntats dels bàrbars receptors.

D’altra banda, cal també imaginar que, a part dels obsequis materials a la menuda, els grecs igualment degueren enllepolir els seus amfitrions oferint-los tècniques i coneixements que fins llavors els havien estat vedats. Així, ja des del final del segle VI aC, l’accés dels indígenes de les comarques meridionals valencianes, més evolucionats que no pas els de la resta dels Països Catalans, a un món d’imatges propi de l’art grec oriental, i l’adquisició de la tècnica escultòrica susceptible de ser apresa únicament a través del contacte amb artistes grecs, va permetre l’aparició d’una escultura funerària en pedra. Aquesta producció escultòrica de prestigi estigué bàsicament destinada a l’ornament de sepultures ibèriques de tipologia estrictament hel·lènica, algunes de les quals, els anomenats pilars-estela, fins i tot foren d’inspiració àlica, la qual cosa demostra fins a quin punt la influència grega fou intensa.

Si l’arqueologia mostra quins béns van anar a parar a mans dels indígenes, les contrapartides obtingudes pels grecs, en canvi, a part les suposades captacions de bones voluntats a les quals s’ha fet referència, no són avui encara gaire evidents. Amb tot, certs indicis fan pensar que, en un primer moment, una de les activitats econòmiques que els beneficiaren consistí en la recuperació d’objectes de bronze amortitzats destinats a ser fosos per tal d’obtenir primera matèria; se’n coneixen alguns dipòsits, el més espectacular dels quals consisteix en un derelicte submarí trobat al cap d’Agde, on van aparèixer centenars de peces de bronze datades als segles VII i VI aC.

El vi, element de socialització

Copa àtica de Figures negres on es representa Atenen lluitant contra els gegants, Empúries, l’Escala, ~25-500 aC.

MME / R.M.

Entre els grecs, el vi —sempre diluït en aigua— era consumit després del sopar durant el symposion (beure en comú), convit aristocràtic que seguia un acurat ritual que requeria un ambient domèstic, un vestuari i uns utensilis determinats. Vi i aigua eren barrejats en un crater, portats en gerros (olpai i oinokhóai) i servits en diferents copes (kýlikai, kolýlai, skýphoi) als comensals, que jeien en petits llits (klínai). La festa era una successió de brindis, acompanyats de cants, música, danses i jocs. Els comerciants grecs van introduir el vi entre les elits ibèriques, i alhora tota la parafernàlia que requeria el seu consum. La vaixella més famosa i de millor qualitat es fabricava a Atenes. Ricament decorada amb pintures figurades acompanyades de cartells explicatius, aquesta ceràmica es va estendre per tot l’àmbit ibèric. Es tractà, doncs, d’un nou procés d’aculturació en què es van adoptar no solament nous models de conducta, sinó també un ric repertori iconogràfic de llegendes, herois i déus que va ser assimilat per les cultures ibèriques i adaptat a les seves pròpies tradicions.

Cap a una nova conjuntura al si del món colonial

Les excavacions realitzades des de fa uns deu anys a la ciutat de Huelva, el que equival a dir al mateix cor de la zona tartèssica, han demostrat que durant el darrer quart del segle VI aC es produí un estroncament de la presència grega a la ciutat, fet que coincidí amb la decadència de l’antic reialme d’Argantoni. El declivi de la zona tartèssica obligà els foceus a reconvertir el seu comerç i, un cop perduda la principal font de proveïment de metalls, es veieren forçats, d’una part, a potenciar la ruta terrestre que per les valls del Roine, el Marne i el Sena conduïa als centres de producció d’estany de Bretanya i Cornualla; mentre que, de l’altra, el món foceu situat entre el Rosselló i el cap de Palos, diposità en la producció agro-pecuària a gran escala i, en menor mesura, en l’economia extractiva, allí on aquesta era possible, tots els seus afanys.

Fou llavors, doncs, quan els camins de Massàlia i d’Empòrion començaren a divergir, de tal manera que l’antiga àrea focea del sector més occidental de la Mediterrània, fins llavors homogènia, s’escindí en dues parts, una, l’emporitana, més abocada a l’explotació de la Península Ibèrica i a les relacions amb el món púnic eivissenc, i l’altra, la marsellesa, més interessada en la Gàl·lia i en la mar Tirrena, on la fundació d’Elea vers el 530 aC, a la costa de la Lucània, per part dels fugitius de la Focea oriental ocupada pels perses, havia creat un nou nucli on es polaritzà la seva activitat colonial.

L’arqueologia permet reconèixer que en els territoris indígenes costaners i també de l’interior aparegueren grans explotacions agrícoles dedicades principalment a la producció de cereals que eren drenats cap a la costa tot seguint les valls fluvials. Paradigmes d’aquesta nova situació són, per exemple, d’una banda, l’explotació agrícola de Boades (Castellgalí, Bages), a prop de la confluència entre el Llobregat i el Cardener, situada en un lloc especialment adequat per al conreu i al bell mig d’una vall fluvial, que permetia una comunicació directa amb la costa. De l’altra, el gran complex de sitges descobertes a Barcelona, al peu de la vessant meridional de Montjuïc, on anava a parar el cereal produït a les comarques interiors del país, i que era transportat pels dos rius més amunt esmentats, a l’espera de ser exportat vers ultramar.

L’eclosió d’una economia de base agro-pecuària no ha de fer oblidar, però, que altres recursos també degueren ser posats en explotació, tot i que els rastres arqueològics que permeten parlar, per exemple, d’activitats extractives, són ara per ara molt escadussers. Amb tot, cal pensar en certes explotacions mineres, si més no dedicades a l’obtenció del plom, del coure i dels minerals de ferro, que proporcionaven els metalls necessaris per a les activitats quotidianes de les instal·lacions gregues. Així, per posar un exemple, cal recordar que a través de la influència dels foceus fou introduïda la utilització de làmines de plom com a suport escriptural. Es tractava d’un sistema fàcil i barat que substituïa l’ús del papir i que, a partir de l’adopció de l’escriptura per part dels indígenes, esdevingué el mètode més emprat, sobretot per a redactar textos d’una certa longitud.

Semblantment, un altre element que cal tenir en compte és la sal, un producte imprescindible per als humans i el seu bestiar, l’explotació i el control de la qual ha estat tradicionalment una font de riquesa i de poder per a aquells que han pogut controlar-ne la producció. Per tant, cal imaginar que aquesta darrera, com també la seva distribució, van ser activitats lucratives que molt probablement estigueren en mans dels foceus. En aquest sentit, se sap per les fonts de l’explotació dels jaciments de sal mineral de Cardona en època romano-republicana, però s’ignora si abans ja havien estat utilitzats, tot i que cal imaginar que un producte tan cobejat no degué ser deixat de banda ni pels colonitzadors ni pels indígenes.

Poblat ibèric del Puig de Sant Andreu, Ullastret, ~525-200 aC, amb ocupacions anteriors.

ECSA

La millora de l’explotació econòmica dels recursos i la intensificació dels intercanvis han de ser contemplats com els aspectes instrumentals d’un procés més ampli de canvi cultural i de transformació social —el que es coneix per iberització—, en el qual la urbanització tingué un paper de primer ordre. Efectivament, el pas d’una economia en fase d’arrencada a una altra ja de ple rendiment es traduí en l’aparició i en la ràpida multiplicació expansiva dels hàbitats fortificats, instal·lats al cim de turons naturalment defensats —el que normalment es coneix amb el nom de poblats ibèrics—, estructurats i jerarquitzats d’acord amb les especials comeses de caire político-territorial que cadascun d’ells tenia assignades. D’aquesta manera ha estat possible d’identificar llocs centrals amb funcions de capitalitat, com per exemple Ullastret o bé Rúscino (Castellrosselló), a la plana del Rosselló; emporis costaners reservats als intercanvis amb els grecs, com Pech Maho a la regió de Narbona; d’altres destinats al control del territori i també a la producció agrícola, com el del turó del Vent, al Vallès Oriental, o bé uns darrers abocats únicament a la producció, tal com avui sembla que es perfila el del Puig Castellar, de Pontós, a l’immediat rerepaís emporità.

Aquesta proliferació dels hàbitats indígenes des dels inicis del segle V aC —amb un augment quantitatiu que, tot cal dir-ho, malauradament no ha anat acompanyat, per manca de troballes, d’un coneixement més aprofundit de les necròpolis contemporànies— ha permès de disposar, contràriament al que s’esdevenia amb relació al segle precedent, de dades objectives millors per a calibrar l’abast de la interacció greco-ibèrica. L’exploració arqueològica en extensió d’alguns d’aquests nuclis indígenes ha estat capital per a accedir a l’exacte coneixement, tant de les característiques urbanístiques i de les solucions tècniques adoptades en la construcció dels edificis, com dels sistemes poliorcètics emprats en la defensa militar d’aquests nuclis habitats. Arreu del domini ibèric es fa palès que les poblacions indígenes se serviren de models importats pels grecs, tal com ho demostra l’ús del tovot per a farcir torres defensives, aixecar parets, construir sòls d’habitació o llars de foc, o el de muralles dotades, primer, de torres quadrades i, més tard, semicirculars.

Contrapartides comercials gregues

Si, per contra del que va succeir al segle VI, al segle V, i gràcies a les evidències relatives a la intensificació de l’explotació cerealícola al si del món indígena, hom comprèn millor quin podia ser el producte més cobejat pel costat grec, de la mateixa manera, la progressiva intensificació de l’arribada de productes mediterranis al medi indígena fa que també es pugui definir millor l’abast de l’acció comercial focea.

Les excavacions realitzades aquests darrers anys han posat de manifest la progressiva presència de ceràmiques àtiques, de figures roges o enterament envernissades de negre, tant a Empúries com en els poblats indígenes que s’estenen des de la regió de Narbona fins al nord del País Valencià. Així, per exemple, Enserune i Pech Maho, al Narbonès; Rúscino, Ullastret, la Moleta del Remei, al Montsià, i el Puig de la Nau són jaciments on la ceràmica àtica apareix com un bé d’ús corrent, i aquesta tendència no s’estroncà a mesura que passava el temps, ans al contrari, amb l’arribada del segle IV encara es va fer més intensa, tal com ho demostra la Penya del Moro, jaciment situat a l’extrem meridional de la serra de Collserola, al Barcelonès.

Crater de campana de figures roges amb una escena de banquet, Empúries, l’Escala, ~375-350 aC.

MME / R.M.

Un exemple pot tal vegada mostrar l’abast d’aquesta nova situació. Així, si es té en compte que la concentració de sitges més gran del Llenguadoc mediterrani, amb un 80% del total, es troba situada a la vall de l’Aude i que la major concentració de ceràmica àtica es detecta als nuclis indígenes situats a banda i banda del curs baix i de la desembocadura d’aquest riu, és possible pensar llavors que la ceràmica àtica va ser un element molt important amb vista a uns intercanvis efectuats al si d’una economia que a mitjan segle V aC començava a esdevenir monetària. Cal, però, tenir present que la ceràmica àtica, com tota la ceràmica en general, no és més que la punta de l’iceberg dels productes comercialitzats pels grecs, i això a causa de la seva pràctica indestructibilitat, de tal manera que escapen al coneixement dels investigadors tots aquells altres objectes fabricats amb matèries orgàniques —com ara els teixits, els mobles, els calçats, i d’altres—, i també els que estaven fets amb materials preuats, com ara les joies, els quals òbviament són moll resistents al pas del temps, però, alhora, també són susceptibles, pel seu valor intrínsec, de ser fosos i, per tant, de ser retirats amb facilitat del registre arqueològic.

Així mateix, i malgrat la quasi total absència d’àmfores gregues en el medi indígena, cal pensar que el vi continuà tenint un paper de primera magnitud en els intercanvis entre grecs i indígenes. Si més no, la presència, entre el material ceràmic àtic, d’abundoses restes de copes per a consumir-lo, i també de gerres per a servir-lo, incita a imaginar que l’arribada de vi als jaciments indígenes devia ser un fel habitual. L’absència d’àmfores pot ser explicada pel fet que aquest era un recipient molt útil quan es tractava de realitzar el transport de líquids per via marítima, pern, en canvi, resultava moll poc manejable i, sobretot, molt car, quan calia fer-lo viatjar per rutes terrestres, en carros o a lloms de cavalleries. Per tant, la idea que els contenidors de líquid, quan no havien de viatjar per via marítima o fluvial, eren substituïts per odres, sembla que és una hipòtesi summament plausible, que explicava l’absència de restes de contenidors vinaters dins l’àmbit dels jaciments indígenes.

Monedes emporitanes del s. IV aC

Quan els foceus es van instal·lar a Empòrion començaven a circular a l’Àsia Menor les primeres monedes d’electró. Al llunyà Occident, no va ser fins cent anys després que les ciutats, Massàlia en primer lloc i després Empòrion i Roda, van començar a encunyar petites peces de plata anepígrafes (sense llegenda), copiant tipus variats d’altres seques. Al final del segle V aquestes unitats de plata emporitana portaven ja la marca EM o EMP, com a inicials de la ciutat. Es coneix la circulació monetària a l’Empòrion del segle IV gràcies a una troballa puntual.

El 1926 es va descobrir en un dels estrats d’època grega de la Neàpolis d’Empòrion un tresor de 897 monedes de plata dins d’una petita gerra de ceràmica pintada. Excepte quatre, totes les monedes havien estat encunyades a Empòrion, i d’aquestes, 879 corresponien a una mateixa emissió, amb el cap d’Alena i el mussol en el revers, que copiava triòbols atenesos de la mateixa època, però incloent-hi la marca de la ciutat EM. Aquesta emissió ha estat datada entre els anys 395 i 375 aC.

Els ibers, agents econòmics actius en l’àmbit del comerç colonial

Pel que la referència als usos i procediments comercials de l’època, certs documents epigràfics descoberts recentment a Catalunya (Empúries) i el Llenguadoc (Pech Maho), datats al segle V aC, han permès per primera vegada comprendre, a partir de textos originals foceus, que l’acció econòmica dels grecs va haver de comptar amb l’ajut i la col·laboració d’elements d’estirp indígena, els quals ja havien assimilat els mecanismes i les regles de l’activitat comercial grega.

El primer d’aquests documents, el plom grec de Pech Maho, és extraordinàriament interessant perquè conté un memoràndum complet de caràcter jurídic que fa referència a la venda, probablement en aigües del port fluvial del mateix Pech Maho, de la meitat d’una nau comprada a Empúries i del seu contingut, a través d’un prolix procediment realitzat en tres fases, en les quals, respectivament, el comprador paga en primer lloc unes arres davant de testimonis; abona després la primera part del pagament acordat, sense testimonis; i, finalment, completa el pagament definitiu altre cop davant de testimonis. Es tracta, doncs, d’un document capital per a poder comprendre les pràctiques jurídiques i socials relatives a les transaccions comercials que es feien a la zona d’influència emporitana.

Els principals aspectes a valorar que es desprenen d’aquest text són els següents. D’una banda, el fet que ja aparegui ben estructurat un procediment regulat de compra-venda, que utilitza un lèxic molt especialitzat, i en cl qual figura la més antiga menció d’una pràctica de garantia d’origen semític, les arres. De l’altra, la utilització de testimonis que donen fe que la transacció ha estat realitzada i que ho ha estat segons el procediment adequat, de la qual cosa es pot deduir l’existència d’una instància jurisdiccional a la qual les parts podien acudir en cas de litigi. En tercer lloc, el fet que tots els testimonis siguin personatges no grecs, cosa que vol dir que, a més de conèixer la llengua en què està redactat cl document, i malgrat el seu origen bàrbar, tots ells tenien reconeguda la capacitat legal d’actuar com a fedataris. Si a tot això s’hi afegeix que gràcies a aquest document es pot saber que transaccions d’aquesta mena es realitzaven no únicament a Empòrion, sinó també en medis indígenes, i que per a efectuar els pagaments ja s’utilitzava la moneda, s’obté un quadre encara més complet de la complexitat de les relacions comercials entre grecs i indígenes en el moment de la transformació de la factoria comercial en una autèntica polis.

Per la seva banda, el plom d’Empúries —que és el suport d’una carta enviada des de fora de la ciutat per part d’un comerciant que ordena unes comeses al seu corresponsal local— és important perquè gràcies al seu text es pot saber de l’existència d’un personatge indígena a qui el receptor de la carta ha de demanar si es vol encarregar de remolcar una nau; a més a més, hi figura la menció d’un topònim —Sàiganta, probablement la forma grega més antiga de Sagunt—, un lloc indígena meridional amb el qual els emporitans devien mantenir relacions de tota mena, i on la realització de transaccions comercials com les que relata el plom de Pech Maho devien ser moneda corrent. Tot i la menor densitat de la informació continguda en el text emporità, si es compara amb la que ofereix el document trobat a la factoria llenguadociana, es fa ben palès que el d’Empúries serveix per a reblar el clau en relació a les línies mestres del primer, ja que, com aquell, posa en evidència l’important paper representat per part dels indígenes en les relacions amb els grecs, i també l’existència de llocs de comerç molt hel·lenitzats, situats als marges de la seva ciutat, on els emporitans duien a terme amb tota normalitat les seves activitats comercials.

Grafit ibèric sobre peça de ceràmica àtica. Ullastret, ~segle V aC.

MMV / R.M.

L’existència dels ploms grecs mostra clarament fins a quin punt foren necessàries les relacions escrites a l’hora de formalitzar els tractes comercials entre grecs i indígenes, sobretot a partir del moment en què aquestes prengueren una embranzida i una intensitat desconegudes al segle precedent. És per aquesta raó que no provoca perplexitat observar com a partir de la segona meitat del segle V aC van aparèixer les primeres mostres de l’ús d’una escriptura semisil·làbica entre les poblacions indígenes de l’est peninsular, el testimoni més antic de la qual correspon a un grafit sobre ceràmica àtica de figures roges trobat a la ciutat d’Ullastret. Durant els segles següents es va assistir a una expansió extraordinària de l’ús de l’escriptura, tant en l’àmbit públic —documents comercials— com en el privat —antropònims marcats sobre ceràmiques d’ús personal.