La moneda visigòtica

Tremis visigòtic amb la probable representació de l’emperador Justinià I, segle VI.

MHCB/AF/AHC-J.C.-R.F.

Els experts en la matèria, com Miquel Crusafont i Sabater, que seguirem en aquestes ratlles, distingeixen tres etapes en la història de la moneda visigòtica. La primera correspon a l’època en què els visigots es van establir a Aquitània i hi van fundar el regne de Tolosa. Llavors van encunyar sòlids i trients (1/3 del sòlid) d’or, a imitació de les peces romanes dels emperadors d’Occident (Valentinià III, Majorià, Livi Sever) i d’Orient (Zenó, Basilisc), dels anys 425-491. Aquest numerari va circular per la zona d’influència visigòtica conjuntament amb la moneda del Baix Imperi.

La segona etapa de la història monetària visigòtica correspon als darrers anys del segle V i durant quasi tot el VI, en què, desaparegut l’Imperi d’Occident, els visigots van perdre, l’any 507, la major part de les seves possessions ultrapirinenques arran de la derrota de Vouillé, davant les tropes del rei franc Clodoveu I, i com a resultat de la qual es va crear el regne de Toledo. Aleshores, mentre els ostrogots batien peces d’or, plata i coure, els visigots continuaven encunyant només or, sòlids i trients, ara seguint models exclusivament bizantins dels emperadors Anastasi, Justí, Justinià i Justí II, dels anys 491-578. La novetat fou que les noves peces incorporaren llegendes sense sentit però que semblaven apropar-se als noms dels monarques visigots. Aquesta va ser una època d’inestabilitat política, greus dificultats econòmiques i pobresa monetària. Malgrat tot, al costat del numerari visigòtic, circulava per Hispània moneda sueva i bizantina, i potser elements residuals de moneda del Baix Imperi.

Amb Leovigild (575-586), el monarca símbol de la plenitud, s’inicià la darrera etapa d’aquesta història monetària, en què les seques visigòtiques van renunciar a encunyar sòlids i van batre només trients d’or amb menció explícita del sobirà i el lloc d’emissió, però encara amb forta influència de models bizantins. Quant a la distribució dels tallers s’identifiquen dues zones: una banda sud i occidental que comprèn la Bètica, la Lusitània i la Gal·lècia, amb una gran concentració de seques permanents i accidentals, i una franja costanera, de València a Narbona, que penetra cap a l’interior seguint la vall de l’Ebre (la Tarraconense, la Septimània), que presenta una menor densitat de seques, però quasi totes de caràcter permanent. Entre aquestes dues àrees hi havia una zona de trencament formada per la Cartaginense i la terra dels vascons, en la qual hi havia molt pocs tallers (Toledo).

Durant aquests darrers anys del segle VI i tot el VII, van circular a la Península, a més de la moneda visigòtica, trients sueus, bizantins i merovingis, potser moneda de plata forana i també moneda de coure bizantina (el numus), vàndala i, segons Crusafont, visigòtica. Després de la caiguda del regne dels sueus en poder dels visigots, el 585, es degué produir, com a botí de guerra, una entrada més forta de trients sueus en el circuit monetari visigòtic, on la moneda forana va poder-se mantenir fins cap al 630. La presència de trients merovingis en troballes monetàries a la Península pot obeir igualment a causes bèl·liques, però no s’han d’oblidar les comercials. Ambdues raons expliquen també, sens dubte, la circulació de moneda vàndala i bizantina a Hispània. Després d’haver conquerit l’Àfrica vàndala, els bizantins van ocupar una franja del sud de la Península entre els anys 551 i 624. Amb ells van arribar monedes vàndales de coure i, a Cartagena, els bizantins van encunyar trients d’or a nom dels emperadors Justinià, Justí, Maurici, Foques i Heracli i moneda de coure. Circulant per Hispània, aquestes monedes devien influir en el numerari visigòtic que ja, des de molt enrere, seguia els paràmetres bizantins, la qual cosa potser explica la fidelitat dels visigots a la moneda d’or.

Fidels al model de Bizanci i condicionats per les necessitats del comerç de luxe mediterrani, els visigots van encunyar fraccions de sòlid, els trients, potser per sobrevaloració de l’or a causa de l’escassetat. A causa de les dificultats d’obtenció del metall per la baixa producció pròpia i el pobre comerç d’exportació i ateses les inevitables sagnies (pèrdues, pagaments exteriors, atresoraments), la monarquia goda devia experimentar dificultats per mantenir la massa d’or amonedat. Això explicaria l’addició de plata en trients batuts durant el segle VII. El circuit d’aquesta moneda, que podia ser considerat com a reserva de valor, unitat de mesura i, més limitadament, instrument de canvi, estava relativament tancat. L’or sortia a l’exterior per pagaments militars i adquisició de productes de luxe, i potser entrava, més difícilment, a canvi de l’exportació de productes alimentaris. A l’interior del regne no està gens clar que aquesta moneda pogués arribar a les capes populars de productors i petits comerciants, més aviat sembla que era posseït per les famílies de la classe dominant, que controlaven la monarquia i els aparells de l’Estat. Per a aquests llinatges i institucions, la moneda d’or devia ser un valor indicatiu de poder polític, a la vegada que potser també era un instrument emprat per a fer aliances i pagaments a l’interior del grup i probablement un mitjà per a traslladar recursos amb què mantenir i pagar els serveis d’agents i col·laboradors del poder.

Durant generacions s’ha pensat que els visigots només van encunyar moneda d’or, i això en bona part deu ser veritat en l’àmbit oficial, en el sentit que, efectivament, els tallers monetaris de la monarquia toledana no devien batre cap altra moneda. Tanmateix, les recerques de Miquel Crusafont han posat al descobert, sobretot per al sud peninsular, troballes de moneda de coure (o bronze) visigòtica, que es va batre a la segona meitat del segle VI i durant tot el VII. Probablement les emissions “es van fer al marge de l’autoritat de la monarquia visigoda, potser per una iniciativa de caràcter eclesiàstic tolerada per la monarquia i després oficialitzada”. Així s’explica que les emissions comencessin a Mèrida, continuessin a Sevilla i acabessin a Toledo, la capital del regne. Aquesta tolerància reial en una qüestió d’interès per al comerç local urbà es devia estendre a la moneda de coure vàndala i bizantina de la qual s’han trobat exemplars al sud i al llevant peninsular, en l’àrea dels actuals Països Catalans (Elx, Cullera, València, Sagunt, Maó, Ciutadella i Alcúdia).

Sòlid d’or de l’emperador romà Teodosi II amb el retrat de Gal·la Placídia, encunyat a Aquileia, 425.

MHCB/AF/AHC-J.C.-R.F.

Trient del rei Vamba, encunyat a Mèrida, segle VII.

AF/AHC-J.C.-R.F.

Tipològicament, les peces de coure imiten les d’or i, com aquestes, s’enquadren en els paràmetres metrològics de la moneda bizantina: els bizantins van batre en coure el nummus de 0, 30 g, un nummus gros de 0, 80 g i un pentanummion d’1, 30-1, 40 g. Fa l’efecte que el nummus va circular molt perquè era una moneda ben adaptada a les necessitats d’intercanvi local. Per això els visigots la van imitar i, quan Suíntila va expulsar els bizantins de la Península el 624, la disminució del seu numerari va obligar a incrementar les encunyacions de coure visigòtic.

Es tractava d’un numerari de poc valor (probablement 1 trient equivalia a 2 333 nummi), adaptat al petit comerç, que apareix en la fase final del domini visigòtic, primer de manera localitzada i després, ja durant els darrers moments de la monarquia, més extensament. Si s’atribueix a l’or una orientació més aviat política i al coure una d’exclusivament econòmica, potser es podrà introduir un matís en les tendències generals del període, en el sentit que la ruralització i la decadència de la vida urbana i la crisi en què sembla que es debat la societat hispanogoda, o bé no fou total i algunes ciutats mantingueren o guanyaren un cert nivell d’activitat o bé, cap a l’etapa final de la monarquia, la Península, com altres regions d’Occident, potser va començar a conèixer els primers símptomes d’un canvi favorable que implicà una recuperació econòmica. En tot cas, si es tracta realment de l’inici d’un canvi econòmic, aquest no estalvià ni aturà la crisi social —caracteritzada per les fugues d’esclaus— i política, amb les guerres civils i la secessió, sinó que fins i tot va contribuir a fer que es precipités encara més.