“Fou mogut un plet entre Pere, clergue de Santa Maria de Vallvidrera, i Pere d’Olorda sobre tots els drets parroquials dels masos de Caminella que el primer demanava per raó de l’església esmentada. Ambdues parts, havent pledejat des de feia temps, es comprometeren fermament a sotmetre’s a l’arbitri de Ramon de Sarrià, capellà de l’església de Santa Creu d’Olorda i de Santa Maria de Vallvidrera.
Ramon de Sarrià, un cop rebudes les penyores d’una i altra part, arbitra que mentre Pere d’Olorda visqui, l’església de Vallvidrera i el seu rector prenguin la primícia en els masos de Buscales, Calopa, Maguera, Ferrer de Caminella i Castanyer, tal com les aigües davallen. Que tinguin també tots els altres drets parroquials en els masos de Ferrer de Caminella, Castanyer i Maguera. Que els parroquians habitants en els masos de Buscales i Calopa vagin en vida i siguin enterrats a l’església de Santa Creu d’Olorda i que allí donin tots els drets parroquials, excepte el salpàs, que tindrà l’església de Vallvidrera, i les diades de l’any, a saber, Pasqua, Pentecosta, Santa Maria d’Agost, Tots Sants, Nadal i la Purificació de Santa Maria, durant les quals aniran a l’església de Santa Maria de Vallvidrera. Si els parroquians dels masos de Buscales i Calopa caiguessin malalts, el clergue de Vallvidrera no es negarà a prestar-los l’eucaristia i la penitència, si fossin dignes de rebre-la, ni a fer l’ofici cristià i, si havent-los absolt, morissin d’aquella malaltia, que siguin enterrats allà on haguessin escollit. Emperò, que el clergue de Santa Creu d’Olorda pugui fer l’ofici cristià a la família de Pere d’Olorda habitant en el mas de Buscales.
Pere, clergue, i Pere d’Olorda lloen, aproven i confirmen aquest arbitri que ha de durar mentre visqui Pere d’Olorda.
Això ha estat fet quinze dies abans de les calendes de febrer de l’any del Senyor del 1222 (18 de gener de 1223). […]”
[ACA, Monacals, Montalegre, pergamí 247].
“Guillem, clergue de l’església de Santa Maria de Martorelles, pledejava amb els seus parroquians perquè no volien donar-li els àpats i les vetlles, tal com havien de fer. Mogut per un desig de pau, Guillem va voler conciliar-se amb ells d’aquesta manera:
Que tots els parroquians que tenen masos o que llauren amb bous donin a ell i als seus successors una punyera de forment bo a mesura recta de Granollers; els que tenen bordes mig quartà; els aixaders i menestrals un quartà; i tots els parroquians dos diners. Que lliurin el forment per als àpats i els diners per a les vetlles, a ell i als seus successors, cada any des de la festa de Sant Joan Baptista fins a la de Sant Feliu de Girona.
Tots acceptaren aquest pacte. Pere de Gallifa, Ramon Company, batlle, Arbert de Mola, Ramon de Terrades, Bernat de Viver, Bernat Gasull, Bernat Mascaró, Pere de Vall-llobera, Berenguer Company, Berenguer de Torre, Ramon de Carrancà, Alda de Riba Alta, tots alhora, en nom seu i de tots els parroquians de l’església, lloaren i confirmaren a perpetuïtat les coses damunt dites, i prometeren satisfer al prevere Guillem i als seus successors cada any en els terminis fixats el forment i els diners esmentats sense disminució.
Això fou fet quatre dies abans dels idus de setembre de l’any del Senyor del 1229 (10 de setembre de 1229). [...]”
[Còpia del segle XIII, ACA, Monacals, Montalegre, pergamí 273].
Camperols, portalada del monestir de Santa Maria de Ripoll, segle XII.
V.A.
Des dels moments mateixos de la seva difusió per la Catalunya Vella, empresa principalment a iniciativa de comtes i bisbes, la parròquia apareix integrada per dos components: un territori adscrit a una església central que garantia el servei religiós dels seus habitants i tot un seguit de rendes destinades al manteniment del clergat i de la infraestructura del culte que els parroquians havien de satisfer. D’aquestes, les actes de consagració i dotalia d’esglésies dels segles X-XI n’esmenten repetidament tres: el delme, la primícia i les oblacions.
El delme gravava directament bona part de la producció agropecuària del territori parroquial —els cereals i el vi— amb una desena part de la collita, però també el lli, la llana, els formatges i la carn eren, entre d’altres, productes habitualment delmats. La primícia, menys onerosa i potser menys generalitzada, era una exacció sobre els primers fruits de la terra, el valor de la qual devia oscil·lar, segons els llocs, entre un vintè i un seixantè dels esplets. Les oblacions comprenien tots els ingressos que, per circumstàncies diverses, revertien en el clergat parroquial, des d’un enterrament fins a les ofrenes dels fidels durant les misses dominicals.
Tot i que des de la seva implantació a la segona meitat del segle IX, i com a mínim fins al segle XIII, el delme fou sempre la més lucrativa de les rendes eclesiàstiques, amb l’augment de la població els ingressos que el clergat rebia pel servei religiós i, d’una manera especial, per l’administració dels sagraments, guanyaren protagonisme en el conjunt dels emoluments parroquials.
Els conflictes entre esglésies veïnes per la delimitació dels drets parroquials, que afloren en la documentació a partir de mitjan segle XII, reflecteixen la importància creixent d’aquestes rendes. L’objecte d’aquests contenciosos, com el que enfrontà Santa Maria de Vallvidrera i Santa Creu d’Olorda, era el control, ja no de territoris homogenis definits per uns límits espacials precisos, sinó de masos entesos alhora com a unitats d’hàbitat, de producció i d’imposició de rendes.
Les causes del plet sobre els masos de Caminella del terme de Vallvidrera no són prou explícites. Hi pogueren concórrer des de la trajectòria emergent de la capella de Santa Maria, que al llarg dels segles XII-XIII tendí a assumir funcions de parroquialitat, fins a les pretensions dels Olorda, que detenien el dret de patronat de l’església de Santa Creu sobre alguns d’aquests masos.
La primera notícia que es coneix del contenciós és una sentència que dictà l’any 1182 el bisbe Bernat de Barcelona, per la qual adjudicà els masos de Buscales i Calopa, els seus termes i els seus delmes a Bernat, primicer de l’església de Vallvidrera. En la mateixa sentència Bernat, clergue de l’església d’Olorda, el seu nebot i Arnau de Font foren condemnats a restituir al clergue de Vallvidrera els delmes i les primícies que durant la causa havien percebut als masos esmentats i dels seus termes.
La intervenció episcopal no resolgué definitivament el conflicte, ja que el 1223 calgué un arbitratge de Ramon de Sarrià, que s’intitulava capellà de les dues esglésies, entre Pere, clergue de Santa Maria de Vallvidrera, i Pere d’Olorda, la vigència del qual havia de limitar-se a la vida d’aquest darrer.
L’arbitri adjudica a l’església de Vallvidrera la percepció de la primícia i de la resta de drets parroquials sobre tres dels cinc masos en litigi, però en fixava la partició per als altres dos, els mateixos que ja havien estat objecte de controvèrsia el 1182. La partició revela que ja no era el delme, o només el delme, l’epicentre de la disputa, sinó els drets vinculats a l’administració dels sagraments i a l’ofici cristià. En contrast amb la sentència del 1182, ara l’església de Santa Creu d’Olorda apareix com la beneficiària de la totalitat dels drets parroquials d’aquests dos masos, a excepció del salpàs, una prestació poc onerosa que els parroquians satisfeien per Pasqua, i els ingressos que es percebien de les celebracions durant les festivitats principals del calendari litúrgic. L’arbitri intentava assegurar a tota costa l’assistència religiosa als parroquians moribunds d’aquests dos masos, en un dels quals vivien els familiars de Pere d’Olorda. Aquest fet evidencia la transcendència que els mateixos fidels atorgaven a les condicions necessàries per a la salvació de l’ànima i revela part d’allò no estrictament econòmic que es posava en joc en el conflicte.
Els drets d’estola i de sepultura, i en general tot el que envolta el traspàs dels parroquians (vetlles, ritual funerari, misses de difunts), es convertiren decisivament en una font lucrativa de rendes per al clergat parroquial, tal com evidencia un altre plet coetani. Es tracta aquesta vegada d’un conflicte vertical que l’any 1229 enfrontà el clergue de l’església de Santa Maria de Martorelles als seus parroquians pel pagament d’unes prestacions anomenades vigilias i refectiones, i que cal relacionar amb les vetlles dels moribunds i els àpats que se servien als clergues en aquesta ocasió o bé posteriorment, en honor dels difunts.
També aquí es desconeixen les circumstàncies que envoltaren el plet. L’escrivent que redactà l’acte, el levita Guillem, presenta uns parroquians reticents a complir les seves obligacions i un capellà bondadós que pren la iniciativa de fer les paus amb els seus fidels.
Més precís és, en canvi, el contingut de la concòrdia que, per tal d’evitar nous conflictes, regulà en endavant els deures fiscals dels parroquians envers el seu rector. En primer lloc, es van fixar les quantitats anuals en forment i en diner que els parroquians havien de satisfer en concepte d’àpats i de vetlles respectivament. A efectes del cobrament dels àpats s’establí una diferenciació d’acord amb la clàssica divisió tripartida de la comunitat entre els pagesos que tenien mas o bous per a llaurar, els que tenien borda i els aixaders i menestrals. Aquests darrers, que no estaven al capdavant d’una explotació agrària, eren paradoxalment els que havien de contribuir més en aquesta prestació en espècie. El document estableix un termini de cinc setmanes, entre el 24 de juny i I’l d’agost, per al seu pagament.
Cal destacar finalment com un grup de parroquians, entre els quals figura un batlle, personalment i en nom de tota la comunitat aprovà i signà la concòrdia. Tot i que res no permet sostenir l’existència d’una representació parroquial institucionalitzada, és evident que conflictes com aquest, o fets no tan puntuals com la vinculació dels fidels a la gestió dels béns emfitèutics de l’església, contribuïren decisivament a la cohesió política de la comunitat parroquial.