La premsa diària

“L’Esquella de la Torratxa”, Barcelona, 23-7-1937.

Col·l. part. / G.S.

Durant el període comprès entre el febrer del 1931 i el juliol del 1936 es produí un creixement en el nombre de capçaleres informatives diàries, que va representar una renovació en els continguts i també una voluntat de penetració en la societat i d’incidència en el camp econòmic i en l’opinió pública, per mitjà de campanyes que afavorien opcions polítiques concretes.

La presentació i el disseny també van evolucionar, sobretot per la incorporació de la fotografia com a element informatiu primordial. Prova d’això és la gran popularitat que van assolir les pàgines il·lustrades de “La Vanguardia”, com, d’altra banda, les de l’"ABC” de Madrid. Aquest fou també el gran moment de les revistes il·lustrades de la mena de “Blanco y Negro” o d’"Imatges i Catalunya Gràfica”, hereves de revistes il·lustrades diverses, amb “D’Ací i d’Allà” com a capdavantera. El dibuix i la caricatura també eren presents en les publicacions de l’època, com es veu amb les aportacions d’Apa, Tísner i Castanys. Bon exemple en són els èxits de la premsa humorística setmanal com, entre d’altres, “La Campana de Gràcia”, “L’Esquella de la Torratxa”, “El Be Negre”, “DIC”, “Papitu” o, en el cas de la premsa infantil, “En Patufet”.

El creixement de la premsa diària en català durant aquesta època ha estat molt mitificat. La tendència durant la Segona República fou de creixement de l’ús del català en el camp periodístic, i Barcelona va arribar a tenir, el 1931, nou diaris publicats en català. És clar que en castellà n’hi havia vint-i-cinc! A comarques la presència idiomàtica era inversa a la barcelonina: dinou diaris en català per catorze en castellà. El 1936 Barcelona tenia vuit diaris en català i vint en castellà. Tanmateix, la meitat del tiratge global se l’enduien “El Diluvio” i “La Vanguardia”, on la professionalitat d’Agustí Calvet i Pasqual —Gaziel— feia estralls entre els lectors. A comarques, les xifres eren encara més favorables a la recuperació del català com a llengua de premsa diària, tot i l’actuació de Primo de Rivera: catorze diaris en català per nou en castellà, i només un de bilingüe.

Premsa diària al País Valencià i a les illes Balears durant la Guerra.

Pel que fa als continguts, les col·laboracions literàries i la publicació d’assaigs d’autors de renom eren molt freqüents. Josep Pla era corresponsal de “La Veu” a Madrid; Josep Maria de Sagarra escrivia a “La Publicitat” —"La Publi”—, i Rovira i Virgili ho feia a “La Nau”. Un extens conjunt d’escriptors i periodistes, des de Pere Calders a Josep Maria Planes i Martí passant per Andreu Avel·lí Artís i Tomàs —Sempronio— o Pere Pagès i Elies —Víctor Alba—, palesa la notable qualitat dels textos en l’apartat ideològic, molts d’ells reeditats avui en importants reculls, com per exemple els que publicaren Josep Maria Capdevila, Ferran Soldevila, Luigi Sturzo o Carles Cardó i Sanjoan a “El Matí”, per esmentar només un periòdic. A comarques, el periodisme d’opinió i de creació literària també tenia una presència i un relleu notables. Joan Oliver i Sallarès i Francesc Trabal i Benessat escrivien al “Diari de Sabadell”. Escriptors igualment destacats col·laboraven a “El Pla de Bages”, “El Dia”, “L’Autonomista”, etc. Les pàgines monogràfiques, la literària de mossèn Barrera a “El Correo Catalán” o la religiosa de mossèn Ramírez, com també les d’art o agricultura a “La Veu”, van comportar una atracció vers un periodisme utilitari i popular al costat de l’intel·lectual que feien els periòdics de referència. l’entrevista, el reportatge i la crònica van substituir l’article d’opinió.

Els diaris de caràcter polític conservador, com “La Veu de Catalunya” —tradicionalment relacionat amb la Lliga—, tenien la companyia creixent dels diaris del partit majoritari, com “La Humanitat”. No és casual que el partit de Cambó tanqués diaris com l’“Ara” de Tortosa, mentre que el partit de Macià n’anés obrint de nous o n’adquirís de ja existents. Malgrat tot, no existia ni la violència ni l’hostilitat verbal que hi havia en diaris de Madrid —“ABC”—, o en els de València —“Las Provincias”— i Alacant —“El Día”, “Más”—. Només “Solidaridad Obrera” i “El Correo Catalán”, cadascun representatiu d’una opció política, es poden considerar proclius al llenguatge dur.

Premsa diària a Catalunya durant la Guerra Civil.

Durant la Guerra Civil la premsa es va transformar de manera important. La seva incidència i actuació politicosocial van ser molt diferents segons quin fos el seu àmbit territorial en el moment d’esclatar el conflicte. Els diaris del territori franquista van ser un excel·lent suport a l’exèrcit revoltat, i la premsa del territori republicà fou igualment una ajuda —o una font de conflictes— a la causa governamental i a la revolució social que es concretà en una lluita en la qual, el 1937, els diaris propers al POUM van desaparèixer d’acord amb el resultat advers que van tenir els fets de Maig. La falta de paper va ser un altre dels principals motius de la desaparició de periòdics, tot i que la disminució del nombre de pàgines va ser un factor constant en les edicions.

Les polèmiques entre anarquistes i catalanistes a Barcelona, i entre socialistes i comunistes a València, van motivar l’aparició de noves capçaleres, escissions en algunes i la desaparició d’altres. La premsa, escenari de la confrontació ideològica, va viure, tal com passava al front, la lluita de posicions divergents que feia que l’enemic estigués tant al davant com al costat. Aviat alguns periodistes, com Manuel Cruells i Pifarré des del “Diari de Barcelona” o Josep Peirats des del “Diari de Mataró”, van començar a llançar consignes que reflectien el pensament propi.

El 1936, la premsa de la Mallorca franquista, després d’un moment de confusió ideològica inicial, va definirse com un òrgan propagandístic del Movimiento. El to neutre fou abandonat ràpidament i la premsa s’integrà en l’aparell de la guerra ideològica i psicològica amb exposicions i missions a l’exterior, serveis d’informació, espionatge, etc.

A Barcelona, València, Lleida, Alacant, etc., el diumenge 19 de juliol la premsa va aparèixer normalment, però les notícies que s’escamparen de viva veu procedents de la ràdio, el telèfon o el telègraf, van provocar una gran confusió, fruit de la desinformació.

Els primers dies del conflicte, la premsa actuà amb cautela, però a poc a poc va anar prenent posicions, de vegades en un lloc totalment oposat al pensament dels periodistes. Es rebutjaren les baixes dels subscriptors que, astorats pel canvi de rumb dels diaris, reclamaven un comportament més cívic per part de la premsa.

En aquell moment, la premsa oferia, naturalment, informació de guerra, opinió doctrinària i propaganda, i també informació de les comarques. Gradualment totes les seccions, exceptuant la religiosa, van tornar a aparèixer. La vida quotidiana es féu present als diaris de Barcelona, i sorprèn la dedicació a la vida nocturna; però és que els comitès de la CNT publicaren gratuïtament les cartelleres com a contribució a la feina dels obrers del sector. També “La Soli”, el diari cenatista, destacà per la seva temàtica cultural.

La revolta popular generà un fet sense precedents arreu d’Europa. De cinquanta-dos diaris existents a Catalunya el 1936, cinc van desaparèixer abans del 18 de juliol. Dels quaranta-set restants, vint van tancar durant els mesos revoltats del 1936 i vint-i-nou foren confiscats.

“La Vanguardia”, Barcelona, 27-7-1938.

Col·l. part. / R.M.

Les confiscacions i els canvis de contingut van ser fenòmens evidents. A Barcelona, dels vint-i-vuit diaris existents, catorze van ser confiscats. En alguns casos se’n va conservar la capçalera —“La Vanguardia”, “La Veu de Catalunya”—, en d’altres es va canviar —“Treball”, “Catalunya”— i, finalment, aparegueren noves publicacions —“Diari de Catalunya”—. Eren anys d’agitació en el camp periodístic, en un procés en el qual tota la premsa conservadora, espanyolista o catalanista —la de la Lliga i UDC amb una vintena de títols, i la conservadora i tradicionalista de la CEDA, amb una dotzena més— fou silenciada. No obstant això, les confiscacions es van fer sense violència. Els propietaris i els redactors havien abandonat els locals, i el testimoniatge oral dels protagonistes confirma el fet: la redacció era buida i no hi havia ningú que oposés resistència a la confiscació.

La República actuà sobre els continguts de la premsa especialment a través del govern. Es multaven periòdics i fins i tot se’n van suspendre, com en el cas d’"Avance”, a Alacant, que havia donat suport a Largo Caballero. Alguns directors, com el del “Full Oficial del Dilluns” de Barcelona, van ser empresonats el 1938. Cal indicar, per tant, que la premsa no era tan oberta i espontània com es podria pensar. La presència de l’aparell d’Estat a València i el resultat dels fets de Maig, que van donar a la Generalitat un control més gran, feren que la premsa no tingués el poder real ple: el 1936, per les limitacions dels Comitès de Milícies; el 1938, per les limitacions del govern de la República.

Els principals problemes de la premsa eren la censura i el control, que, units a la manca de paper des del 1937 i el reclutament de periodistes, juntament amb la manca de publicitat i de lectors, van provocar que capçaleres revolucionàries anessin tancant (sis diaris van desaparèixer el 1936). El 1938, la manca de credibilitat i de solvència dels diaris va ser un altre dels factors desencadenants d’aquesta reducció en les capçaleres.

A les empreses col·lectivitzades, els recursos servien per a mantenir la premsa, que no podia ser estrictament informativa i que havia agafat un aire molt propagandístic.

Tots aquests problemes —manca de paper i personal, censura, etc.—, a més de conduir a una reducció de capçaleres, van provocar un monolitisme ideològic en trets generals, tot i que, com en el cas de la premsa poumista, que va ser eliminada al maig del 1937 sense que hagués arribat ni a l’any de vida, va haver-hi veus dissidents.

Malgrat tot hi hagué un increment de capçaleres en llengua catalana, que el 1938 arribà al seu punt màxim, disset sobre un total de vint publicacions. No deixa de ser paradoxal que el diari de la Lliga el “Diari de Mataró” fos confiscat i que aparegués “Llibertat”, únic diari local, on van sortir publicats una sèrie d’articles de Joan Peiró que, el mateix 1936, ja despertaren una notable expectació quan deia frases com ara “fusells al front”, que avalaven la tesi “primer, guanyar la guerra; després, la revolució”.