La recerca històrico-arqueològica fins els anys setanta

La manca d’atenció a la reflexió historiogràfica entre els investigadors de les primeres societats ha estat sovint subratllada, però fins fa ben poc no s’ha començat a posar-hi remei. La idea que tenim del nostre passat col·lectiu i dels instruments materials i conceptuals utilitzats pels investigadors per a aprofundir-ne el coneixement són el resultat d’un procés en el qual, al llarg de més d’un segle, la recerca històrico-arqueològica ha evolucionat, modificant-se i omplint-se de diferents continguts, en estreta sintonia amb la transformació del país i allò que la societat i el poder n’esperaven. La cultura històrica ha estat un element constitutiu del catalanisme. Per això estem convençuts que l’anàlisi d’aquest procés ens ajudarà a comprendre millor la seva situació actual.

El lector trobarà aquí una síntesi ordenada cronològicament dels fets més rellevants, de manera que en el volum, els autors podran insistir en les idees, les diferents formes de veure el passat, els mètodes i les tècniques i, al mateix temps, en el context sòcio-cultural i polític en el qual tingueren lloc els canvis més significatius.

Final del segle XIX i començament del XX. El naixement

L’origen remot de la curiositat intel·lectual pel passat i de l’interès per les seves restes es remunta molt probablement a l’aparició de la capacitat de pensar i el sorgiment d’un sentit d’identitat col·lectiva en les societats humanes; al llarg dels segles s’ha manifestat a través de la memòria escrita, l’antiquària i el col·leccionisme. Els corrents humanístics del Renaixement, el Romanticisme i la Il·lustració afavoriren l’estima pel món antic i els seus monuments.

Ara bé, l’afirmació de l’arqueologia com a disciplina històrica i com a mètode d’excavació és força més recent. S’hagué de produir el gran canvi de mentalitat que visqué l’Europa de la segona meitat del segle XIX a redós del moviment positivista i l’afermament de les noves teories científiques, que posaren en crisi l’explicació bíblica dels orígens de la humanitat. Els progressos de la geologia, el reconeixement de l’antiguitat de l’home, el Sistema de les Tres Edats, els descobriments de les antigues civilitzacions mediterrànies i del Pròxim Orient i l’eclosió de l’evolucionisme darwinià, van exigir i alhora van fer possible una nova visió del passat humà d’acord amb els nous coneixements científics.

Les noves idees s’obrien pas simultàniament a Europa, Espanya i els Països Catalans no sense dificultats per l’enfrontament entre la doctrina de l’Església catòlica i l’evolucionisme i les noves teories sobre els orígens humans. La revolució liberal del 1868, en suprimir la censura i declarar la llibertat d’ensenyament, va accelerar un procés que no aturà la Restauració (1874) ni la reacció antidarwinista. El castellonenc Joan Vilanova i Piera (1821-1893) publicà per primer cop les troballes europees de l’home fòssil, un any abans que Casiano del Prado descobrís el primer jaciment amb indústries de l’home primitiu (San Isidro, Madrid 1862); el seu treball fou fonamental per a la prehistòria espanyola, amb la publicació de les dues primeres obres generals (1872 i 1893), i per a l’arqueologia valenciana, ja que donà a conèixer jaciments tan importants com la cova del Parpalló i la Cova Negra, impulsa excavacions i col·laborà amb la Societat Arqueològica Valenciana (1871 - 80); catòlic convençut i antievolucionista, s’esforçà a harmonitzar creences i coneixements científics. A Catalunya, l’esperit cientista es manifestà aviat amb Pere Alsius, descobridor de la mandíbula de Banyoles (1887), Francesc Martorell i Peña i Salvador Sanpere i Miquel.

Arreu es produïren una gran quantitat de descobriments: les escultures ibèriques d’Agost (1893) i de la Dama d’Elx (1897), la necròpoli ibèrica de Cabrera de Mar (1881), el jaciment iberoromà de la Moleta dels Frares (Forcall) (1878), el poblat neolític de La Ereta del Pedregal (Navarrés) (1877), els jaciments paleolítics de Capellades i de Serinyà (1871), entre molts d’altres. D’altra banda, l’arqueologia continuava alimentant l’associacionisme i el museisme que s’havia desenvolupat durant la primera meitat del segle en relació amb les comissions provincials de monuments, les acadèmies i l’Església, com fou el cas de la Societat Arqueològica Tarraconense (1844), l’Associació Artístico-Arqueològica Barcelonesa (1877) i la Societat Arqueològica Lul·liana de Mallorca (1880) o bé dels museus de Vic (1891), Lleida (1893), Solsona (1896), etc.

La consolidació de l’arqueologia catalana va coincidir amb la revitalització cultural que coneixem amb el nom de la Renaixença. La història i l’arqueologia es convertiren en elements constitutius de l’arsenal intel·lectual de la burgesia catalana i assoliren un considerable ressò popular gràcies, sobretot, a l’associacionisme excursionista. Igual que els mites de la historiografia romàntica de Víctor Balaguer o d’Antoni Bofarull, el treball d’erudits com Aulèstia i Pijoan o Norbert Font i Sagué, o la recreació literària de personatges com Indíbil i Mandoni per Guimerà, també la recerca arqueològica contribuí a crear consciència d’identitat catalana.

La datació de la prehistòria a la Península Ibèrica

Cronologia de les edats de la prehistòria espanyola expressada en C14.

El calibratge dendrocronològic ha introduït modificacions importants en la concepció del temps corresponent a les diferents edats de la prehistòria de la Península Ibèrica i les Balears. En primer lloc, comporta una considerable elevació de les dates de cada fase, que resulta molt més accentuada en els primers moments (Epipaleolític, Neolític), quan el calibratge desplaça entre un i dos mil·lennis la datació radiocarbònica convencional. En segon lloc, la durada de cada fase es veu també transformada substancialment, de manera que, per exemple, l’edat del bronze dura 300 anys més del que indiquen les dates sense calibrar. Finalment, en fer començar l’edat del ferro un segle abans, resulta important, també, l’impacte sobre les sincronies amb dates històriques en el context mediterrani (egipci, fenici, grec...), amb vista a la comprensió dels processos històrics locals i la relació amb el món colonial.

L’arqueologia noucentista. Les bases de la tradició disciplinària

La relació entre la història i l’arqueologia i el projecte polític i cultural encara es fa més evident amb el Noucentisme. Es tractava d’institucionalitzar l’acció cultural del catalanisme. De fet, la creació d’institucions i organismes per a canalitzar l’activitat arqueològica formava part d’un fenomen més general a l’Estat. Així, es crearen la Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades (1912) i la Comisión de Investigaciones Paleontológicas y Prehistóricas (1913), s’establí la primera normativa sobre patrimoni arqueològic en el marc de la llei del 1911, que, modificada el 1933 amb la Segona República, va constituir la legislació bàsica durant els següents cinquanta anys. A més, es dotaren les primeres càtedres específiques a les universitats de Barcelona i Madrid, i a València nasqueren el Laboratori d’Arqueologia de la Universitat de València (1924) i el Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació Provincial (1927). Però és evident que a Catalunya s’obria un procés diferenciat en el qual l’arqueologia es beneficià dels serveis prestats i la història de la qual restà estretament vinculada a la sort de l’autogovern.

Enric Prat de la Riba, a La Nacionalitat Catalana (1906), havia definit clarament què esperaven els polítics burgesos dels arqueòlegs i dels historiadors: la seva tasca de cercadors de ruïnes i escorcolladors d’arxius era oferir l’ànima de Catalunya. Ja com a president de la Diputació Provincial de Barcelona, Prat de la Riba creà l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i la Secció Històrico-arqueològica, que estigué sota la direcció de J. Puig i Cadafalch. El fet que de les quatre seccions que formaven originàriament l’Institut una fos l’arqueologia és prou significatiu, sobretot si es té en compte que una de les altres ja era dedicada a la història. Uns anys més tard, mentre Prat de la Riba presidia la Mancomunitat de Catalunya, es creà el Servei d’Investigacions Arqueològiques (1915). És igualment significatiu el mecenatge de F. Cambó, R. Patxot i el mateix Prat de la Riba en iniciatives com ara la Fundació Bernat Metge o les excavacions d’Empúries. Aquestes darreres van ser dirigides per Puig i Cadafalch, després que la Junta de Museus de Barcelona, que havia estat creada l’any 1907, adquirís part dels terrenys.

L’establiment de la càtedra d’Història Antiga i Edat Mitjana (1916) i el Seminari de Prehistòria de la Universitat de Barcelona, juntament amb el Servei de l’IEC i el Museu Arqueològic de Barcelona (1935) —una institució museogràfíca moderna, alhora biblioteca i centre de recerca científica, situada al Palau d’Arts Gràfiques de l’Exposició del 1929—, i la tasca legislativa de la Generalitat a partir de l’aprovació de l’Estatut (1932) van constituir, respectivament, la infraEstructura i els instruments legals a partir dels quals P. Bosch i Gimpera realitzà la seva enorme tasca. Amb l’autogovern, l’administració catalana tenia l’oportunitat de pensar i fer l’arqueologia del país amb una concepció unitària i Bosch i Gimpera era la persona amb capacitat científica i organitzativa per a portar-la endavant.

Excavació de la necròpoli paleocristiana de Tàrraco, J. Serra i Vilaró, 1926-33.

MNAT

En menys de vint anys, s’obtingueren resultats espectaculars en el camp de la recerca en l’àmbit dels Països Catalans i s’assentaren les bases de la visió actual del nostre passat i d’una tradició disciplinària, dominada pels estudis prehistòrics i arqueològics i representada per l’anomenada Escola Catalana o de Barcelona d’Arqueologia, que ha marcat els estudis del món antic fins avui dia. No menys importants van ser els efectes en el camp de la protecció i la difusió social del patrimoni mitjançant publicacions, museus i una política de popularització encaminada a l’enriquiment cultural i al foment de l’estima i el respecte a les restes. Les campanyes sistemàtiques d’excavació al Baix Aragó, el País Valencià i les illes Balears van permetre a P. Bosch i Gimpera realitzar les primeres grans síntesis del passat preromà peninsular i català: Prehistòria catalana (1919), La arqueologia pre-romana hispánica (1920) i Etnologia de la Península Ibérica (1934). Al seu costat es formaren i treballaren investigadors de la talla de J. Colominas, L. Pericot, A. del Castillo, J. de C. Serra i Ràfols, S. Vilaseca i F. Esteve Gàlvez. D’altra banda, durant aquests anys, dos investigadors més feren importants aportacions: A. Duran i Sanpere, que el 1931 començà a excavar el subsOl de la plaça del Rei de la Barcelona romana i creà el nucli del futur Museu d’Història de la Ciutat, i J. Serra i Vilaró, eclesiàstic, conservador del Museu Diocesà de Solsona, que portà a terme nombroses excavacions prehistòriques al Solsonès i, a partir del 1925, excavà al fòrum romà i al cementiri paleocristià de Tarragona. Tot plegat, l’arqueologia catalana assolí un gran prestigi internacional, reconegut al IV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica (1929).

Del 1911 al 1914, Bosch i Gimpera treballà a Alemanya, i en aquest període, que resultà decisiu en la seva formació, sintonitzà amb els corrents imperants en la prehistòria europea del moment. Amb la seva proverbial capacitat de síntesi va emprendre la sistematització cronològico-cultural de la prehistòria peninsular i la reconstrucció del procés històric dels pobles preromans. La definició de cultures arqueològiques, darrere de les quals identificava pobles, i un model bàsicament invasionista-difusionista, però compatible amb explicacions autoctonistes, van ser les seves eines explicatives bàsiques. El seu discurs científic s’anava construint paral·lelament a la seva consciència política: cercava les arrels dels pobles d’Espanya i establia les bases d’un plantejament alternatiu, des de les nacionalitats perifèriques, a la concepció unitària i uniformista del nacionalisme espanyol.

Els pioners de l’arqueologia valenciana ala Bastida de les Alcusses, Moixent, 1929.

MPV / G.C.

Al País Valencià, la dissolució el 1880 de la Sociedad Arqueológica Valenciana, que havia estat creada per alguns antics membres de la Sociedad Económica de Amigos del País Valencià (1871), deixà un buit que no es va cobrir fins entrat el segle XX. L’any 1924 es fundà el Laboratori d’Arqueologia de la Universitat; a més, amb la col·laboració de L. Pericot, s’havia format un important grup d’arqueòlegs: D. Fletcher, San Valero, Jordà. La Diputació Provincial va crear el Servei d’Investigació Prehistòrica (SIP), dirigit per I. Ballester, advocat i arqueòleg, especialitzat en prehistòria i en època ibèrica (1927); l’òrgan d’expressió de la institució fou la revista "Archivo de Prehistoria Levantina". L’any 1937, el servei va ser adscrit a la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Valencians, i va publicar la sèrie "Treballs Solts"; fou dissolt arran de la victòria franquista. L’activitat arqueològica desenvolupada al País Valencià al llarg del primer terç del segle fou considerable. Així, s’excavaren jaciments tan importants com Covalta (Albaida), la Serreta (Alcoi), la Bastida de les Alcusses (Moixent), la cova del Parpalló (Gandia), l’Illeta dels Banycts (Campello), el tossal de Manises i l’Albufereta (Alacant) i el Molar (Sant Fulgenci).

Excavacions de l’antic camí de Sant Josep. Eivissa, 1926-29.

MAE / A.Po.

A les Illes, els treballs de J. Colominas, enviat per l’IEC, representen les primeres excavacions científiques i el primer intent de sistematització de la prehistòria mallorquina. Colominas va desenvolupar una activitat molt intensa i excavà poblats talaiòtics com ara Capocorb Vell (Sentedles) i es Pedregar (Llucmajor) o es Mitjà Gran (Campos), coves com Sanlueri (Felanitx) o son Cresta (Llucmajor) i santuaris com el d’Antigors (ses Salines). Com ha subratllat Rosselló (1981 i 1992), el trasllat dels materials obtinguts a les col·leccions del Museu Arqueològic de Barcelona i la seva actuació com a antiquari van constituir l’aspecte controvertit d’aquest fructífer capítol. D’altra banda, institucions com el Museu Regional d’Artà (1928), el Museu de Bellver, creat per l’ajuntament republicà de Palma, o la Societat Arqueològica Lul·liana desenvoluparen actuacions meritòries d’acord amb les seves reduïdes possibilitats. A més, finançades pel Ministeri de la Instrucció Pública i Belles Arts, s’iniciaren les excavacions a Pol·lència (Alcúdia), sota la direcció de Gabriel Llabrés. L’any 1935, la Comissió Internacional per la Prehistòria del Mediterrani Occidental va visitar Menorca i Mallorca, cosa que l’any següent també va fer V. Gordon Childe. L’interès suscitat entre els investigadors estrangers per les Illes tenia precedents tan il·lustres com É. Cartailhac (1892) i va tenir continuació a Menorca durant els anys trenta en les excavacions de M. Murray a sa Torreta i Trepucó. A la menor de les Balears, l’Ateneu de Maó coordinava les primeres investigacions, en part publicades en la "Revista de Menorca", realitzades per estudiosos locals i espanyols com F. Hernández Sanz (1908), J. Hernández Mora (1922), J. Comas (1936), Vives Escudero (1908 i 1910) i J. Martínez Santaolalla (1929). Per altra banda, a la gran de les Pitiüses, el 1906 es creà la Societat Arqueològica Ebusitana, i l’any següent, el Museu d’Eivissa, dirigit per C. Román, que féu un treball meritori en una etapa negra per a l’arqueologia illenca, durant la qual els saquejadors i els comerciants d’antiguitats escampaven arreu els materials de la necròpoli púnica de puig des Molins (Museo Arqueológico Nacional de Madrid, Museu Arqueològic de Barcelona, Museu de Cervera, Cau Ferrat de Sitges, Museu de València, entre d’altres, i moltes col·leccions particulars). Finalment, Román va poder excavar la necròpoli (1921 - 29) i deixà, fet llavors insòlit, un diari d’excavacions i diversos inventaris; també va treballar en dos jaciments fonamentals més: l’Illa Plana i la cova des Cuieram.

L’aportació científica de Bosch i Gimpera

P.Bosch i Gimpera (al mig), acompanyat d’altres investigadors, s.d., col·l. part.

Recuperat l’autogovern i la capacitat legislativa amb la Generalitat i l’Estatut (1932) republicans, Catalunya va tenir l’oportunitat de fer i de pensar unitàriament l’arqueologia dels Països Catalans. Pere Bosch i Gimpera, amb la seva enorme capacitat científica i organitzativa, en fou la peça clau. Assentà les bases d’una tradició disciplinària amb el seu mestratge i les seves aportacions científiques, contribuí decisivament a la protecció i la difusió del patrimoni històrico-arqueològic i emprengué la sistematització cronològica de la cultura i la reconstrucció del procés històric dels pobles preromans peninsulars.

La postguerra: els anys quaranta i cinquanta

Sala de l’antiga seu del Museu de Prehistòria de València, 1957.

MPV / G.C.

L’esfondrament del règim republicà i les dures condicions materials i ideològiques de la postguerra van marcar fortament el desenvolupament de l’arqueologia durant les dècades dels anys quaranta i cinquanta. A Catalunya, la desaparició de la Generalitat va estroncar aquella realitat emergent. L’escassa activitat arqueològica es canalitzava mitjançant museus i universitats i el control global del patrimoni descansava en una inoperant xarxa de delegacions de zona, comissaries provincials i insulars i delegacions locals dependents de la Comisaría General de Excavaciones Arqueológicas, creada el 1940 i reestructurada els anys 1955 i 1960, al capdavant de la qual figuraren Martínez Santaolalla i M. Almagro.

A Catalunya, aquests anys van estar marcats per la forta personalitat de M. Almagro. Entre l’any 1939, en què succeí Bosch i Gimpera manu militari, i el 1955, en què ocupà la càtedra d’H. Obermaier i hagué de tornar a Madrid, Almagro va dirigir l’arqueologia amb mà de ferro. El seu sentit pragmàtic li va permetre compatibilitzar l’adhesió al règim feixista amb la continuïtat d’una bona part dels projectes encetats per Bosch i, fins i tot, recollir la feina dels seus col·laboradors. En poc temps aconseguí reobrir el Museu i fundà la revista "Ampurias"; en aquest jaciment empordanès va impulsar les excavacions arqueològiques i la publicació dels resultats, i a més organitzà el Museu Monogràfic i instituí els Cursos Internacionales de Prehistoria y Arqueología (1947). Els antics col·laboradors de Bosch i Gimpera, A. del Castillo i L. Pericot, treballaren des de la Universitat de Barcelona, el primer orientant-se cap a l’arqueologia medieval i el segon cap a la recerca paleolítica. Sens dubte, la definició del Solutrià i l’estudi de l’estratigrafia de la cova del Parpalló va constituir l’aportació més significativa de Pericot; al seu costat es formà tota una generació d’arqueòlegs, com J. Maluquer, M. Tarradell, P. de Palol, A. Arribas, E. Ripoll, T. Maigi i A. Panyella, i durant la seva estada a la Universitat de València el seu mestratge fou igualment decisiu per a D. Fletcher, J. San Valero i F. Jordà.

La universitat, per la seva banda, no va recuperar la capacitat d’incidir en la planificació i gestió de l’arqueologia catalana. L’escassa activitat que es realitzava al marge de les institucions de la ciutat comtal es va organitzar des del Museu Arqueològic de Tarragona —que va dur a terme excavacions a l’àrea urbana com les subvencionades per la Fundació William L. Bryant a l’amfiteatre romà i que van comportar el descobriment de la basílica visigòtica (1948-57)—, del Servei d’Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Girona al poblat ibèric d’Ullastret (des del 1947), dirigides per M. Oliva, i de diversos museus i institucions locals com ara l’Institut d’Estudis Ilerdenses de Lleida (1942), que, imbricats en l’esmentada xarxa institucional dependent de Madrid, canalitzaven amb més o menys fortuna l’erudició i el diletantisme local.

A Mallorca, el càrrec de comissari insular va ser ocupat per M. Alcover i R. de Isasi, capellà i coronel d’enginyers respectivament. Troballes casuals i una activitat discontínua no omplen uns anys grisos de l’arqueologia mallorquina. A Pol·lència, L. Amorós va continuar els treballs a la muralla, el teatre i la necròpoli de Can Fanalsi. Pel que fa a la recerca protohistòrica, caldria destacar la intervenció del mateix investigador al santuari de son Favar, Capdepera (1941), i la polèmica sobre l’autenticitat de les figuretes de guerrer que hi van aparèixer, resolta amb l’ajuda de García Bellido, com també la síntesi sobre l’edat del bronze que J. Maluquer de Motes elaborà per a la Historia de España de R. Menéndez Pidal. A Eivissa, J.M. Mañà va ser nomenat director del Museu, però aquests anys constitueixen una etapa força grisa en l’arqueologia de l’illa.

D’altra banda, les universitats catalana i valenciana, sotmeses com tota la historiografia acadèmica espanyola a les coordenades ideològiques, epistemològiques i metodològiques de l’època, desenvolupaven una arqueologia idealista, més o menys ideologitzada, descriptiva i historicista. El marc interpretatiu va continuar sent el del difusionisme, i la causalitat externa continuava explicant els canvis culturals més significatius (la primera agricultura, el megalitisme, la metal·lúrgia, el campaniforme, el bronze argàric) i els mapes s’omplien d’àrees acolorides i fletxes. Fins els anys cinquanta no es descartaren els orígens africans de les cultures paleolítiques i epipaleolítiques, i l’invasionisme més pur—les anomenades invasions cèltiques— explicava el que avui es coneix com a cultura dels camps d’urnes. Una versió més elaborada del concepte de difusió a partir d’una àrea nuclear va permetre restringir la zona de desenvolupament argàric i delimitar les àrees d’influència (Tarradell 1946 i 1950); es tractava d’ajustar el model a un coneixement millor del registre arqueològic i, al mateix temps, de qüestionar la "unidad nacional" que Martínez Santaola-11a i Castillo remuntaven a l’edat del bronze.

El component nacionalista vinculat a l’historicisme idealista i a la matriu difusionista va trobar, efectivament, en les misèries ideològiques de la dictadura franquista les condicions favorables per al desenvolupament més malaltís. La polèmica dels anys quaranta sobre els ibers és prou expressiva: la celtofília provocà el rebuig de la cultura ibèrica i es cercaren explicacions més adients a l’ambient pangermanista. És curiós que fos un anticeltista qui fes una bona part de la feina, però així va passar, i els estudis estilístics sobre l’art ibèric d’A. García Bellido (1943), que adjudicaven a Roma el que la tradició havia atribuït a Grècia i consideraven la cultura ibèrica com una realitat posterior a la segona guerra Púnica, poc menys que una manifestació provincial romana, deixaren el terreny lliure al panceltisme. Des del SIP de València, on s’havia desenvolupat una arrelada tradició d’estudis ibèrics, D. Fletcher (1949) argumentava en defensa de l’iberisme.

L’emblemàtica Historia de España, dirigida per Menéndez Pidal (1947-54), culminació de l’historicisme nacionalista de la postguerra, constitueix un excel·lent punt de referència per a avaluar els avenços. Malgrat tot, aquestes dècades van significar la consolidació dels estudis del món antic i de la recerca arqueològica, protagonitzada bàsicament pels departaments universitaris, en dotar-se de càtedres de prehistòria, d’arqueologia i història antiga i en introduir-se aquestes disciplines com a matèries als plans d’estudis, consolidació evidenciada per la institucionalització de reunions científiques com els Congresos Arqueológicos del Sureste Español (Cartagena 1946), convertits en "Nacionales" tres anys després.

Els equilibris de postguerra

"Ampurias", Barcelona, 1939.

UdL / G.S.

A la portada del primer número de la revista "Ampurias", apareguda el 1939, "Año de la Victoria", s’hi pot llegir la capçalera amb els "Saludo a Franco" i "¡Arriba España!". L’editorial afirma: "Al servicio exclusivo de los ideales del Nuevo Estado nacional dirigido por el Caudillo, esta revista científica aspira, con las páginas que siguen, a mostrar al mundo científico cómo en España se atiende de nuevo a la Investigación y se colabora en la alta cultura con celo y ambiciones. Sobre lodo en esta Barcelona vigorosa y fuerte, nada ha de quebrarse ahora, sino la traición y la bastardía, cuyos recuerdos serán barridos para siempre con el trabajo recto y la sana ambición de servir a la Patria, Grande y Libre".

Els anys seixanta i setanta: les influències alemanya i francesa

Als anys seixanta, l’arqueologia catalana experimentà una revifalla que tingué el seu punt culminant als darrers anys de la dècada i els primers de la següent. És com si a redossa del desarrollismo es canviés el Biscúter pel Sis-cents. El boom universitari, la reforma dels plans d’estudis i la creació de l’especialitat d’història antiga van afavorir una recerca molt més activa. A diferència de l’etapa anterior, la valoració global resulta més complexa i ja no es pot centrar en unes poques persones.

J. Maluquer Motes durant l’excavació del Cerro del Berrueco, Salamanca, 1956. col.l. part.

G.S.

A la Universitat de Barcelona va resultar decisiva la tornada, acabat el seu pelegrinatge funcionarial per Salamanca i amb la càtedra a la butxaca, de J. Maluquer de Motes (1959). El mateix any va crear l’Institut d’Arqueologia i Prehistòria i, uns anys després, fundà la revista "Pyrenae" (1965), i presentà l’un com l’eina de la reinstitucionalització i l’altre com l’òrgan d’expressió de l’Escola de Barcelona; a més, va establir l’anomenat Diploma d’Arqueologia Hispànica adreçat al públic no universitari (1970) i va organitzar els Symposia Internacionals de Prehistòria Peninsular (SIPP), el primer a Pamplona (1959) i el sisè a Palma de Mallorca (1972); el ressò màxim, però, l’assolí amb el cinquè, celebrat amb la col·laboració de la Fundació William L. Bryant a Jerez de la Frontera (1968), sota el títol de "Tartessos y sus problemas". La incorporació, l’any 1970, de P. de Palol, com a catedràtic d’arqueologia paleocristiana, i de M. Tarradell d’arqueologia, epigrafía i numismàtica, va consolidar la reputació que havien adquirit; uns anys més tard, aquest darrer va fundar "Fonaments", revista catalana de prehistòria i món antic (1978).

Al Museu Arqueològic de Barcelona, E. Ripoll, especialista en art rupestre, va succeir Almagro en la direcció. A la nova Universitat Autònoma de Barcelona, els estudis del món antic, vinculats en un primer moment a l’esmentada institució, s’anaren consolidant progressivament, i així l’any 1979 aparegué el primer número de "Quaderns de Treball".

Mosaic del mausoleu de Centcelles, Constantí, segle IV.

MNAT / R.M.

A la resta de Catalunya la recerca arqueològica experimentà un increment considerable, impulsada tant pels centres universitaris com pels museus provincials de Barcelona i Tarragona i les institucions locals. A la província de Tarragona, s’excavaren el mausoleu de Centcelles (Constantí) (1959) i la villa romana dels Munts (Altafulla) (1969), i als anys setanta començà la recuperació del circ. A la de Girona, el servei de la Diputació prosseguí l’excavació d’Ullastret; durant la dècada dels setanta, aparegué la revista "Cypsela" i s’excavà la Fonollera (Torroella de Montgrí). A la de Lleida, on el buit institucional era més marcat, la presència de diferents equips universitaris començà a normalitzar la situació i s’excavaren les roques de Sant Formatge (Seròs) (1970), el Molí d’Espígol (Tornabous) (1970), Genó (Aitona) (1975) i la basílica paleocristiana del Bovalar (Seròs) (1976).

Entre el 1956 i el 1970, M. Tarradell, des de la càtedra d’arqueologia a la Universitat de València, impulsà la recerca del Calcolític, l’edat del bronze i les èpoques ibèrica i romana i realitzà diferents excavacions. Amb una gran capacitat de síntesi, no solament va centrar els principals problemes de la recerca històrico-arqueològica sinó que en féu partícip un públic més ampli en obres com Les arrels de Catalunya (1962). La seva tasca tingué continuïtat en deixebles com E. Llobregat, C. Aranegui, G. Pereira, M. Gil Mascarell i G. Martín, i la seva personalitat excedí llargament l’àmbit del treball professional i tingué una important significació cívica sota el franquisme.

A les Illes, bé que l’inici de la revitalització es remunta al final dels anys cinquanta i al treball de L. Pericot i col·laboradors seus com M.L. Serra, els anys seixanta i setanta van ser especialment intensos per a la recerca arqueològica. D’una banda, al voltant del mestratge de G. Rosselló Bordoy es consolidaren equips d’investigadors en relació amb els museus de Mallorca, Maó i Eivissa i la investigació universitària s’hi implicà definitivament. De l’altra, s’incorporaren diferents equips estrangers, que ajudaren a establir correlacions amb altres desenvolupaments mediterranis i a introduir nous plantejaments i noves tècniques, com W. Waldren des del 1958 a l’abric rocós de son Matge, com G. Liliu, que excavà a ses Païsses (Artà) als anys seixanta, i O.H. Frey, que a la mateixa dècada començava el seu treball a s’Illot (Sant Llorenç). Tampoc no es pot oblidar l’impuls rebut per l’arqueologia romana, no sols en la consolidació de la recerca a Pol·lència (Tarradell, Arribas, D. Woods, G. Trias...), sinó també en la recollida epigràfica i de les fonts escrites i la nova orientació dels estudis vers el món rural.

El coneixement del passat de les Illes s’havia enriquit considerablement: se sabien força més coses sobre l’antiguitat del primer poblament, la seqüència pre i protohistòrica, l’Eivissa púnica, la continuïtat posttalaiòtica o l’època romana, i tímidament s’oferien les primeres dades per a la reconstrucció paleoecològica i paleoeconòmica (son Matge i son Fornés, a Montuïri). El panorama al començament dels anys vuitanta es trobava en bona part renovat. No obstant això, aquest desenvolupament innegable covava alguna de les malalties que, encara que comunes a l’arqueologia peninsular, adquirien un perfil propi i accentuat, potser a causa de la mateixa exuberància de les restes arqueològiques monumentals; ens referim a l’obsessió cronologista i classificatòria, a l’esforç orientat quasi exclusivament a obtenir tipologies arquitectòniques de navetes, taules i talaiots en detriment d’altres enfocaments.

La dècada dels seixanta i la dels setanta van significar una etapa expansiva de l’arqueologia tradicional en una línia més rigorosa però que mantenia la seva orientació analítico-descriptiva. El pes de la mateixa tradició disciplinària, les influències alemanyes, franceses i italianes i el desconeixement de l’arqueologia anglosaxona expliquen l’evolució experimentada, el retard amb el qual s’anaven incorporant les tècniques d’anàlisis físico-químiques i la lenta acceptació del nou enfocament ecològic britànic i les noves idees de l’arqueologia americana. Els canvis més significatius que es produïren aquests anys responen a la renovació metodològica experimentada en el treball de camp i a la introducció pionera de "ciència en arqueologia" i de les disciplines de reconstrucció del paleoambient i de les estratègies econòmiques.

Joia d’or de Pol·lència, Alcúdia, segle I.

MAC

Els mètodes d’excavació no havien experimentat canvis des del començament de segle i el malestar respecte a les tècniques de camp era evident. En néixer l’arqueologia com a ciència, al segle XIX, havia pres dels geòlegs el mètode d’excavació estratigràfica. A Catalunya, la introducció i el desenvolupament d’aquest procediment van units als noms d’Emili Gandía i Manuel Cazurro (Empúries 1908-14), Amador Romaní (Capellades 1909-11) i Lluís Pericot (Parpalló 1929-31 i Cocina 1941-45). L’arqueòleg excavava per capes artificials d’un gruix predeterminat que eren posteriorment analitzades i agrupades segons els seus materials i interpretades com a fases; el sistema es revelava eficaç en la recerca paleolítica en excavar jaciments on l’estratificació, malgrat la presència humana, responia a processos bàsicament geològics i es traduïa, sovint, en estrats horitzontals i de gruix uniforme. Al llarg dels anys seixanta i setanta, els aspectes operatius i de documentació com el registre tridimensional, la quadrícula i el marcatge del material, van ser desenvolupats rigorosament en l’anomenat mètode Meroc-Laplace, mentre que la preocupació per la distribució horitzontal de les troballes i la interpretació etnoarqueològica fou introduïda per A. Leroi-Gourhan des de Pincevent (França) i per H. de Lumley.

La reconstrucció dels paleoambients

Màquina de flotació per a la recuperació de restes orgàniques.

UdL / E.J.

La màquina de flotació permet recuperar una informació fonamental pera la reconstrucció paleoambiental i paleoeconòmica dels assentaments. Es basa en la possibilitat de separar el sediment mineral de la matèria orgànica, lot submergint-lo en aigua, gràcies a la seva diferent grandària (cribes) i densitat (flotació). Aquesta operació es facilita injectant aire a pressió a l’interior de la màquina. Una senzilla infraestructura formada per un dipòsit adaptat, una columna de garbells, un compressor, un equip autogen i una bomba d’aigua, permet recuperar sobre el terreny carbons de fusta, llavors, fruits carbonitzats, parts de l’espiga de cereal que no són pròpiament els fruits (pellofes, raquis, arestes) i restes de macrofauna i microfauna (ossets de rosegadors, rèptils, amfibis, aus). El rentatge de les terres i la recuperació de restes macroscòpiques a peu d’excavació es complementen posteriorment al laboratori amb una tria més acurada amb una lent binocular. En la fotografia, la màquina de la Universitat de Lleida, treballant a les Roques del Sarró (Lleida 1994).

Paral·lelament, des de la darreria dels anys vint, associada al nom de M. Wheeler i les seves excavacions realitzades a Europa i el Pròxim Orient, es desenvolupà la veritable estratigrafia arqueològica, és a dir, l’excavació segons els estrats, diferenciant-los per la seva composició pedològica. El mètode, caracteritzat per la disposició regular de les cales quadrangulars separades pels passadissos-testimoni, combinava el rigor dels sondeigs amb la possibilitat d’excavar grans extensions i es revelava molt més eficaç en jaciments complexos on l’activitat humana era l’agent principal de l’estratificació, construint, destruint i transformant dipòsits de materials, i responia molt millor, en definitiva, a les necessitats dels arqueòlegs de les etapes protohistòriques i històriques. Malgrat que el seu excel·lent manual va ser traduït l’any 1961, el mètode va trigar a popularitzar-se. En realitat, les espectaculars estratigrafies que havia realitzat Maluquer a Cortes de Navarra al començament dels anys cinquanta o després a la Pedrera (Vallfogona de Balaguer-Térmens) eren, malgrat la seva excepcionalitat i èxit, tan sols eines d’interpretació, ja que els talls es dibuixaven a posteriori i servien per a interpretar i il·lustrar la seqüència del jaciment, però no implicaven un mètode d’excavació. Per altra banda, N. Lamboglia, que a través del seu mestratge als cursos d’Empúries des del 1949 i de la seva excavació a la muralla de Tarragona havia introduït l’estratigrafia en l’arqueologia clàssica, va tenir una major repercussió gràcies als seus estudis tipològico-estratigràfics sobre les ceràmiques greco-hel·lenístiques i romano-republicanes, que van ser decisius per a la datació de la cultura ibèrica, de la qual l’anomenada ceràmica campaniana es convertí en una mena de fòssil director.

La consolidació d’una metodologia estratigràfica orientada a analitzar diacrònicament els jaciments i a obtenir sèries tipològiques —bàsicament ceràmiques i objectes metàl·lics— ben datades es va produir als anys setanta a partir de la influència dels treballs de l’Institut Arqueològic Alemany i, en la seva línia, dels prehistoriadors de la universitat de Granada, on al voltant del professor A. Arribas es desenvolupà un potent equip. A Catalunya, els treballs estratigràfics s’alimentaven per igual dels models alemanys i dels francesos, en especial per mitjà de la relació amb M. Py.

Des de la dècada dels seixanta es començaren a aplicar les primeres anàlisis físico-químiques, per exemple, les metal·logràfiques, s’obtingueren també les primeres datacions radiocarbòniques i es realitzaren els primers estudis de fauna, paleocarpologia, palinologia i antracologia. Aquest nou impuls tenia diferents orígens. D’una banda, la recerca paleolítica, tradicionalment vinculada a les ciències de la naturalesa, havia incorporat disciplines relacionades amb la reconstrucció paleoambiental i havia exigit la presència d’investigadors estrangers integrats en equips multidisciplinaris. De l’altra, al costat del treball pioner de R. Téllez i F. Ciferri (1954), agrònom i botànic respectivament, sobre blats, o de les primeres anàlisis pol·líniques de J. Menéndez Amor, van ser els investigadors alemanys els qui contribuïren a desenvolupar els estudis paleobotànics i zooarqueològics aplicats a la prehistòria recent. En l’àmbit dels Països Catalans, van obrir bretxa els estudis arqueobotànics de M. Hopf i els faunístics d’A. van den Driesch i J. Boessneck i, més tard, els de l’anglès I. Davidson.

L’ombra de J. Vicens i Vives arribava als prehistoriadors, i les noves preocupacions per la història econòmica, que reforçaven aquella tendència, eren evidents. Ja l’any 1968, M. Tarradell havia organitzat a la Universitat de València la I Reunió d’història de l’economia antiga de la Península Ibèrica, però, malgrat tot, encara es tractava d’aportacions aïllades i limitades a la recollida comentada de dades directament relacionables amb les activitats productives, com la presència d’espècies conreades, fauna domèstica, utillatge agrícola, etc. No fou fins a la dècada següent que es pogué parlar d’un cert grau de normalització en l’aplicació de l’analítica científica i, el que és tan important o més, tingué lloc l’eclosió del món dels "especialistes", immersa en la renovació teòrico-metodològica provocada pels nous corrents americans i anglesos i que caracteritzà la recerca dels anys vuitanta.

El mètode Wheeler

Excavació arqueològica segons el mètode Wheeler, Trepucó, Maó. 1980.

MMnca / L.P.

L’anomenat mètode Wheeler és una tècnica d’excavació desenvolupada persir Mortimer Wheeler (1890-1976) a partir dels treballs del general Augustus Lane-Fox Pitt-Rivers (1827-1900), en jaciments europeus com Maiden Castle (Gran Bretanya) i indis com Harappa i Arikamedu. Es caracteritza per la conservació dels testimonis de terra intactes entre les quadrícules per a facilitar la correlació dels diferents estrats a partir dels talls verticals. Ha estat decisiu en la consolidació de l’arqueologia estratigràfica, i sinònim d’excavació moderna fins els anys setanta i l’aparició de nous sistemes de registre i del mètode en àrea oberta o excavació en extensió.

Observacions finals

En cloure la introducció a aquest període de prehistòria i temps antics cal fer unes observacions finals, reprenent les seves característiques generals, comentades a l’inici, i afegint certes indicacions sobre l’estructura i les eines complementàries fora de text, que en forma d’apèndixs, cronologies o quadres, ajudaran els lectors i lectores que vulguin aprofundir o completar la informació continguda en els diferents articles.

Com és fàcil d’advertir, la principal dificultat d’aquest període d’estudi resideix en el fet d’abastar un període dilatadíssim i també en la seva heterogeneïtat. Això ha imposat una estructuració horitzontal en quatre pisos o grans blocs cronològico-culturals, que separessin clarament realitats socials tan diferenciades com les bandes de caçadors-recol·lectors, les comunitats segmentàries d’agricultors i ramaders, les primeres societats històriques i el món romà. Dins de cada un d’aquests grans períodes s’ha intentat construir, fins on hem estat capaços, un discurs de conjunt centrat en les estratègies productives i els recursos, l’organització del territori, les formes del poder i l’estructura social, que recorre verticalment cada bloc, travessant els compartiments tradicionals del "sistema de les tres edats" i els seus perfeccionaments posteriors, les clàssiques subdivisions (Paleolític, Neolític, Calcolític, edat del bronze, primera i segona edat del ferro), com també la no menys clàssica estructura tripartida de l’època romana en República, Alt i Baix Imperi. Aquests eixos verticals són els articles més llargs, mentre que les col·laboracions més breus recullen amb major flexibilitat altres aspectes. Hem volgut d’aquesta manera explicar els processos històrics renunciant a les categories taxonòmiques en favor de les explicatives.

La primera part, Les societats caçadores-recol·lectores, malgrat l’enorme espai de temps que abasta, constitueix per la seva coherència un lot sòlid i quasi autònom. La dificultat més remarcable per a poder oferir una impressió global d’aquestes societats han estat, sens dubte, certs buits territorials. L’etapa final constitueix una zona compartida amb la segona part, que ha estat tractada des de les dues perspectives, amb un enfocament diferent, la qual cosa reflecteix fins a quin punt s’ha valorat l’interès i la complexitat de les transformacions que van portar a l’aparició dels primers pagesos.

La segona part, la de Les societats agrícoles i ramaderes, presenta més dificultats ja que ha de cobrir una extensa panoràmica diacrònica de més de sis mil·lennis, tradicionalment organitzada com una exuberant seqüència de períodes, fases i subfases que, al seu torn, el normativisme ha convertit en un mosaic de grups arqueològics sincrònics. Hem intentat construir un discurs històric de fons, seguint els eixos esmentats, en detriment d’etiquetes tan consolidades com Neolític, Calcolític, campaniforme, edat del bronze, edats del ferro, megalitisme o camps d’urnes. D’altra banda, en aquesta part s’advertirà l’ús de cronologies calibrades i sense calibrar per part dels diferents autors. Els quadres i les cronologies miren de reparar els efectes pertorbadors d’aquest plantejament.

La següent "fractura" s’ha situat al segle VI aC, que dona pas a la tercera part, Les primeres civilitzacions històriques. En realitat no existeix tal fractura i el procés és vist en termes de continuïtat. No obstant això, es vol fer ressaltar que la maduració dels desenvolupaments de les poblacions indígenes i la fecunda presència colonial fenícia i grega corresponen a aquesta centúria. El resultat en seran els pobles ibèrics. És un bon punt per a sincronitzar els diferents desenvolupaments: la cultura ibèrica a la Catalunya del Nord, el Principal i el País Valencià; a les Illes, el món talaiòtic tardà i l’activitat púnica presidida per Eivissa.

La quarta part, El món romà i l’antiguitat tardana, comença amb la conquesta militar. En una vintena d’anys (218-197 aC) els pobles ibèrics foren sotmesos i, una mica més tard, amb l’ocupació de les Illes (123 aC), tot el territori dels Països Catalans participava per primera vegada del mateix procés històric i ’incorporava a la civilització romana. El període analitzat en aquest treball hauria d’acabar al segle V dC, però ha fet una incursió en l’etapa visigòtica. La raó ha estat voler emfatitzar la ruptura que representà la invasió musulmana i la nostra inclinació a veure el període visigòtic com el final de l’antiguitat tardana. En qualsevol cas, aquesta petita llicència serà enriquidora, perquè en el volum següent de l’obra la mateixa etapa visigòtica serà analitzada des de l’òptica dels esdeveniments posteriors.

Pagès i pintor contemplant un dolmen, J.Vayreda i Vila. c. 1878, .

MNAC-GDG / J.Cal.-J.S.

En les darreres pàgines el volum ofereix en forma d’annexos, una sèrie d’eines complementàries com índex analític, bibliografia, quadres i cronologies. Volem cridar l’atenció especialment sobre les dues darreres. Les cronologies permetran de manera sintètica seguir l’evolució històrica de les societats desenvolupades en els territoris dels Països Catalans i, el que és més important, faran possible correlacionar-les amb processos d’àmbit peninsular o mediterrani. El quadre, en forma de llista de jaciments datats pel mètode del carboni 14, permetrà traduir les datacions absolutes convencionals en datacions calendàriques i viceversa.

La direcció d’aquest volum ambiciós i complex ha estat un atractiu repte, per l’objectiu, no tan sols d’oferir una panoràmica rigorosament actualitzada del coneixement sinó també de mostrar el que encara no se sap, però que apareix ja definit com a terreny adobat per a la recerca, i això exigia arrelar-la decididament en les noves orientacions teòriques i metodològiques. La consciència d’aquest fet ens permet no considerar pretensiosa l’afirmació que, en aquest sentit, l’obra és més filla del futur vers el qual camina la investigació que del passat i les seves formes d’estudi. Això sí, és als lectors i a les lectores a qui correspon de jutjar en quina mesura s’ha aconseguit aquest objectiu.