La senyoria episcopal a Sanaüja

“Aquest és el capbreu que vol memoritzar això que deu tenir el bisbe a la seva castellania de Sanaüja, per costum i per dret. En primer lloc, dels ingressos dels judicis, la meitat sens engany. Del mercat, la meitat del que pertoca als senyors, per justícia i per dret, és a dir, de les lleudes, a excepció dels drets sobre les popes de les vaques, que són del castell. Del forn, la meitat. Dels ingressos de la moneda, la meitat. I el bisbe es posa d’acord amb els senyors de Sanaüja perquè facin venir davant seu els homes [de la castellania] i que en llevi d’ells, cada any, la quèstia del pa i de la carn. Que el batlle del senyor vagi amb el batlle del bisbe als cellers de Sanaüja i que calin junts les tones, per a la recaptació de la compra del bisbe. I que els batlles dels senyors facin apreciar el servei d’aquells qui han de fer el servei d’host amb ases i tot altre equipament, que sigui estimat sota jurament, i quan haurà estat estimat, que els beneficis en siguin repartits entre el senyor i el castlà, i que aquells donin al bisbe la seva part. I donin al bisbe una destral i una aixada... I el bisbe té per costum percebre, a les cases de Sanaüja, llenya, cols, bledes, formatges, ous, llevat de les cases dels sacerdots, dels cavallers i dels batlles dels senyors; i tot això ho té per costum a totes les altres cases de Sanaüja... I els jovers de Sanaüja que tenen parelles [de bous] han de donar al bisbe un sester de civada i una garba, i els conjunters una aimina de civada i una garba, i els aixaders cadascun un quarter de civada i una garba. I si una bèstia entra dins la dominicatura que té el bisbe a Sanaüja, i hi és agafada, son amo haurà de rescatar-la per tants de diners com peus tingui. I el bosc del bisbe frueix d’una franquesa tal que cap home no pugui caçar a menys d’un tret de pedra, i no prengui caça, i un home de Sanaüja que agafés un conill al bosc hauria de donar en reparació al bisbe un bou, un porc i nou parells de conills vius. I tots els homes de Sanaüja han de treballar per al bisbe en la construcció de les seves cases i li deuen serveis de transport, a excepció dels sacerdots, dels cavallers, dels batlles, dels senyors, i excepte els mercaders, i li deuen alberg als seus cavalls i muls, excepte les cases dels cavallers, sacerdots, batlles i mercaders. I cap senyor no podrà atorgar franquesa a Sanaüja sense el consentiment del bisbe. I els homes de Sanaüja han de portar els breus i els missatges del bisbe al seu comandament, allà on els desitgi... I el bisbe ha de tenir en tots els molins, tant en els construïts com en els que es construiran al terme de Sanaüja, la quarta part [dels beneficis], excepte d’aquells del castell de Sallent, i en tots el dret de moldre el seu gra, per força... Això fou fet per Guillem Guifré, bisbe.”

Entre els documents conservats al cartulari de l’església catedral de la Seu d’Urgell figura aquest capbreu (breve rememoratorium), redactat entre els anys 1041 i 1075, sota el pontificat del bisbe Guillem Guifré (fill del comte Guifré II de Cerdanya). El capbreu en qüestió representà sobretot un esforç per a inventariar el conjunt de drets que tenia el bisbe sobre la castlania de Sanaüja. Aquesta localitat de la Segarra, situada al nord de Guissona, a la vall baixa de la riera homònima, pertanyia a la diòcesi d’Urgell i estava estretament sotmesa al poder dels bisbes de la Seu. Amb tot, una bona part d’aquests drets els compartia amb altres senyors, com, per exemple, els seus vassalls vinculats al castell de Sanaüja: el castlà, els cavallers i el batlle.

El capbreu mostra com el bisbe percebia la meitat dels beneficis de la justícia. A més, podia exigir el dret d’alberg i els serveis d’host, de transport i de missatgeria. Percebia el bisbe, finalment, exaccions arbitràries com la quèstia i altres imposicions sobre els habitants i les seves cases. Es tracta, en general, de les típiques exigències de la senyoria castral, i aquesta circumstància permet copsar amb precisió amb quina promptitud l’Església catalana va adoptar aquest tipus de senyoria als seus dominis. En la pràctica, la senyoria del bisbe s’exercia concretament sobre dos àmbits: d’una banda, al terme de Sanaüja i, de l’altra, la vila.

La vila de Sanaüja és sens dubte un exemple de desenvolupament precoç d’un poblament agrupat a les terres frontereres de la Catalunya Vella. A la vila hi havia un mercat sobre el qual el bisbe retenia la meitat d’una sèrie d’exigències: de la ledda sobre les transaccions, dels drets sobre la moneda... El bisbe es reservava també la meitat del forn de la vila. Pel que fa als molins, el bisbe percebria una part dels beneficis que generaven.

La senyoria sobre la vila i les instal·lacions es complementava amb la senyoria sobre els habitants del territori. Aquests es diferencien en tres categories: els jovers, aquells pagesos que disposaven d’una parella de bous per a conrear els camps; els conjunters, aquells que tenien un únic bou i que per això s’havien d’ajuntar amb un altre pagès per formar la parella; i, finalment, els aixaders, és a dir, aquells que tan sols disposaven d’una aixada per a llaurar la terra. Significativament, el bisbe exigia els censos més elevats als joves.

De vegades, pel que fa, per exemple, al dret d’alberg (receptum), el capbreu detalla específicament les imposicions degudes pels pagesos que habitaven el territori de Sanaüja: “A Masco, el bisbe ha de tenir un receptum de dos porcs d’un preu de sis sous de bona moneda, i cinc quarteres de bona civada i cinquanta fogasses i sis sesters de bon vinet. I a la vall de Murrias, un porc de tres sous de bona moneda, vint fogasses i tres bots de bon vi i mig modi de bona civada. De Pujol les mateixes quantitats. De Paladol, un porc de tres sous de bona moneda, un sester de forment per a fer pa, tres sesters de vi bo, entre el receptum i les civades un modi i dos sesters de bona civada. De Fiter d’Amunt i de Fiter d’Avall, un porc de dos mancusos per receptum. Per a l’alou de Mal Duran, un porc de dos mancusos”.

Camperols segant blat, Bíblia de Ripoll, Santa Maria de Ripoll, s.XI, .

BAV / Mithra-Índex

És al territori de Sanaüja, finalment, on es localitzen les terres (dominicaturas) pertanyents al bisbe i treballades pels homines de sua dominicatura. Als pagesos se’ls imposava una multa si les seves bèsties envaïen aquestes terres, de la mateixa manera que es penalitzava amb duresa la infracció de les restriccions imposades a la caça per part del bisbe. La senyoria que exercien el bisbe d’Urgell i els altres senyors sobre Sanaüja comprenia una diversitat d’exigències imposades a aquells que habitaven la vila i el seu territori. Aquestes exigències eren feixugues i corroboren fins a quin punt l’actitud del bisbe Guillem Guifré “envers els pagesos que depenen de la catedral testimonia (...) una rapacitat poc comuna” (Pierre Bonnassie). Hi havia, tanmateix, un reduït nombre de persones que estaven alliberades d’almenys una part d’aquestes exigències: es tractava dels sacerdots, dels cavallers, dels mercaders i dels batlles que s’encarregaven de la gestió de la senyoria. El bisbe, però, estava interessat a fer ressaltar que les franqueses tan sols afectaven aquestes persones. Tota concessió de franqueses per part d’algun senyor estava condicionada al consentiment explícit del bisbe d’Urgell.