La València musulmana, final del segle XI.
La ciutat islàmica de València nasqué d’un procés d’urbanització que s’inicià en època romana. De fet, habitualment, la historiografia tradicional ha infravalorat l’abast real de la ciutat romana, considerant que només devia ocupar una extensió reduïda i localitzada entorn de l’actual catedral. Intervencions arqueològiques recents han aportat elements per a noves hipòtesis sobre les dimensions reals de la ciutat durant aquest primer període. Així doncs, se sap que la València del segle II devia doblar en extensió la ciutat republicana.
D’altra banda, tot i la contracció del perímetre de la ciutat en època baiximperial, hi ha constància documental de la ciutat fins al segle VII. I els nivells arqueològics d’època visigòtica semblen enllaçar amb el primer període de conquesta musulmana, fet que permet apuntar cap a la idea d’una certa continuïtat. Probablement la raó d’aquesta continuïtat s’haurà de cercar en una capitulació en el moment de la conquesta musulmana de la regió, per la qual cosa la població indígena hauria pogut conservar certes prerrogatives durant aquest període.
És possible que aquesta fos la mateixa imatge que oferia la ciutat en època d’Aḥmad al-Rāzī, entre final del segle IX i el principi del X, que l’anomenà simplement la “fortalesa de terra”. El nom de València pogué haver passat a designar més aviat el conjunt del territori. De fet, en aquest període hi va haver centres més importants com Dénia, Xàtiva... Tot i això, les primeres estructures d’hàbitat ja apareixen al segle X i algunes se situen en sectors abandonats des d’època romana tardana.
Curiosament, totes les estructures de la ciutat relatives a aquest període foren destruïdes per una riuada del Túria. Moltes vegades, aquest nivell de destrucció marca els nivells de reconstrucció de la medina del segle XI. Efectivament, el veritable desenvolupament urbanístic de la ciutat, però, no comença fins al segle XI, paral·lelament a la consolidació de València com a centre polític important. La documentació escrita és prou clara sobre això. Així doncs, ibn Ḥayyān fa referència a les reformes urbanístiques fetes durant el regnat de Mubārak i Muẓaffar (1010-17), que van fortificar i emmurallar la ciutat, a més de construir-hi noves cases i palaus. Una de les raons de l’ampliació podia haver estat l’arribada d’un grup d’emigrants cordovesos que fugien de la capital en un moment de la inestabilitat política característica del període. Un altre moment de veritable empenta va ser durant el regnat d’‘Abd al-’Azīz, nét d’Almansor, que governà entre els anys 1021 i 1061. Les reformes empreses en aquest moment van ser diverses: es van construir una muralla nova nova i un pont sobre el Túria, s’edificà una residència palatina periurbana (almúnia), etc.
En l’àmbit arqueològic s’ha conservat un tram de muralla amb cinc torres que podria correspondre a aquest recinte del segle XI. Són d’aquest mateix període els diversos ravals amb cementiris annexos que s’han localitzat, tot i que si bé poden haver tingut un origen anterior, no es van consolidar fins al segle XI. En aquest mateix període es configura, a l’interior de la medina, un barri nobiliari amb habitatges més grans.
Fou aleshores que al-‘Udrī la qualificà de ciutat de terra. Tradicionalment s’ha identificat el recinte del segle XI descrit per aquest autor amb el descrit al segle XIII poc després de la conquesta feudal, basant-se precisament en la descripció que en feu al-’Udrī. No obstant això, recents investigacions arqueològiques han permès veure que les muralles romanes pervisqueren si més no fins al segle XII, i que és probable que s’hagi de parlar de diverses ampliacions de la ciutat andalusina fins a arribar a la ciutat conquerida pels feudals al segle XIII.
Efectivament, s’han localitzat altres trams de muralla que corresponen a dates posteriors al segle XI. De fet, però, els millors referents per a conèixer la València dels segles XII i XIII són les fonts feudals del moment de conquesta de la ciutat.