La vida a la rereguarda

En el transcurs de la Guerra, una sèrie de factors van afectar d’una manera o d’una altra la població de Catalunya i van augmentar en intensitat i problemàtica a mesura que el conflicte avançava. Els aspectes ideològics, polítics o socials van incidir sobre una part de la població de Catalunya, bàsicament els adults i els majors d’edat; però també les persones de qualsevol edat, fins i tot els nadons, van ser víctimes dels bombardeigs. Aquest exemple també és vàlid per a la major part dels altres temes que són objecte d’aquest capítol.

Els bombardeigs, els refugiats, la fam, la militarització i el quintacolumnisme, tots aquests elements estigueren presents, pràcticament, des de l’inici de la Guerra. La percepció que la població en tingué, però, fou molt diferent al principi que al final. La rebuda dels primers grups de refugiats, bàsicament criatures de Madrid, fou ben diferent de la de l’any 1938, quan el nombre de refugiats arribava al milió. l’escassetat d’algun producte alimentari l’estiu del 1936 contrastava amb la realitat de penúria alimentària generalitzada des de mitjan 1937. No es pot comparar la manera com es visqueren els primers bombardeigs de l’any 1937, que causaren pànic però pocs danys i poques víctimes, amb com es visqueren els de l’any 1938, que, a part de continuar causant el pànic, a més a més originaren innombrables danys i la pèrdua de milers de vides. També hi hagué un gran contrast entre les primeres columnes de milicians voluntaris, dos o tres mil homes, del juliol del 1936, i la militarització forçosa implantada a partir de mitjan 1937, que arrenglerà milers i milers d’homes dins les files de l’Exèrcit Popular. I quina contradicció entre els enterraments dels primers milicians a les seves ciutats o pobles de residència, amb la presència de centenars de persones i referències, fins i tot gràfiques, a la premsa, i els ignorats enterraments en qualsevol indret del front de guerra, sobretot a l’Ebre, dels milers de soldats que hi moriren, sense que els familiars i amics sabessin on, fins i tot després de passats seixanta anys.

Aquests aspectes donen la mesura del que fou la Guerra per al conjunt de la població catalana, i mostren també el seu cost humà brutal, no solament físic, sinó també per les penúries, de les quals ben pocs es lliuraren.

Els bombardeigs

En el transcurs de la Guerra Civil, l’aviació fou una arma que avançà considerablement, sobretot en el terreny qualitatiu. Els avions dels primers mesos de la Guerra ben poca cosa tenien a veure amb els que volaven al final. El cel de la Península fou un banc de proves per a totes les potències que hi estaven directament implicades —Alemanya, Itàlia i l’URSS—, i tots els coneixements adquirits, tant els tècnics com els tàctics, s’aplicaren durant la Segona Guerra Mundial.

L’aviació franquista i la republicana depenien totalment de l’ajut estranger. En el cas dels bombardeigs a Catalunya i al País Valencià, fou de capital importància l’aviació legionària italiana, que tenia les seves bases a Mallorca. Aquesta illa fou un portaavions ancorat permanentment davant de les costes de Catalunya i el País Valencià, i va ser des d’aquest formidable portaavions d’on van partir la majoria dels atacs.

Les víctimes mortals dels bombardeigs franquistes a Catalunya. 1936-1939.

La intensitat dels bombardeigs va anar augmentant en el transcurs de la Guerra. A mitjan 1937, els efectes dels bombardeigs, sobretot a les ciutats costaneres, començaren a ser devastadors. Com a exemple es poden esmentar els del 29 de maig sobre Barcelona, amb 70 víctimes, i el del 19 de juliol sobre Tarragona, amb més de 50. A les terres de ponent, Lleida patí, el 2 de novembre de 1937, el que fou el bombardeig més dur contra una ciutat catalana durant aquest mateix any. Les notícies oficials del moment parlaven de 200 morts. Entre altres edificis les bombes destruïren el Liceu Escolar, i causaren una gran mortaldat entre els nens que hi havia en aquells moments a l’escola. En ocupar Lleida, les tropes franquistes van fer desaparèixer tota la documentació on es reflectien les víctimes d’aquest bombardeig, però, malgrat això, la historiadora Mercè Barallat ha localitzat i publicat el nom de 210 víctimes, una quarta part de les quals eren infants del Liceu Escolar.

A part dels bombardeigs citats sobre les tres capitals catalanes, Barcelona i Tarragona en patiren diverses vegades, com també Badalona, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Tortosa i Reus. La major part, ciutats costaneres, fet aquest que seria una constant al llarg de tota la Guerra. Cal recordar que no tots els bombardeigs foren realitzats per l’aviació, sinó que alguns foren navals i fins i tot, en algun cas, a càrrec de vaixells italians, com l’efectuat pel creuer Eugenio di Savoia, el 13 de febrer de 1937, sobre Barcelona.

En rèplica a totes aquestes ofensives, l’aviació republicana portà a terme diversos atacs contra els aeroports de Mallorca. També el 29 de maig fou bombardejat, a la badia d’Eivissa, el cuirassat alemany Deutschland, fet que ocasionà el bombardeig de represàlia sobre Almeria dos dies després.

A partir del gener del 1938 la intensitat i l’eficàcia dels bombardeigs augmentaren gradualment. Dos fets ho expliquen: primer, l’aviació italiana amb base a Mallorca augmentà considerablement el nombre de bombarders, i en segon lloc, el front de guerra; després de l’ofensiva d’Aragó, s’apropava molt més al Principat i al País Valencià.

La ciutat comtal fou la primera que notà els efectes d’aquesta ofensiva. El mes de gener del 1938 sofrí vuit bombardeigs que causaren la mort a 600 persones. Reus, Figueres, Sant Feliu de Guíxols, Puigcerdà, Palamós, el Vendrell, Salou, Cambrils, Tortosa, Mollet, Mataró i Badalona són algunes de les ciutats bombardejades intensament durant els tres primers mesos del 1938.

Els bombardeigs més terrorífics i alhora mortífers de tota la Guerra Civil foren els realitzats per l’aviació italiana sobre Barcelona els dies 16, 17 i 18 de març d’aquest any. El diari “La Humanitat” s’hi referí amb els versos de Joan Maragall: “el fang dels teus carrers, oh, Barcelona, és pastat amb sang”. En total foren tretze els atacs aeris realitzats entre les 22’08 hores del dia 16 i les 15’07 hores del dia 18. Per primera vegada en la història, una ciutat de més d’un milió d’habitants era sotmesa a tals agressions. Les bombes afectaren indiscriminadament els barris centrals de la ciutat, matant un miler de persones, destruint totalment 48 edificis, causant greus desperfectes a 75 edificis més i, sobretot, desfermant el pànic entre la població civil. El ressò de l’esclat de les bombes va arribar a l’opinió pública de tot el món: aquells dies, la ciutat “cap i casal” de Catalunya va omplir les primeres planes dels diaris d’arreu. Les reaccions a l’estranger foren de refús i protesta enèrgica. Així, el Vaticà, des de les planes del diari “L’Osservatore Romano”, i el secretari d’Estat dels Estats Units, Cordell Hull, amb una nota oficial, condemnaren aquests bombardeigs. Entre les víctimes conegudes d’aquests dies hi hagué la mare dels germans Goytisolo, Julia Gay, el cònsol francès, Antoni Lecoteux, i el catedràtic de llengües clàssiques Lluís Segalà.

De l’ocupació de Lleida al final de la Guerra

Malgrat les protestes internacionals els atacs continuaren amb gran intensitat. En apropar-se les tropes franquistes a terres lleidatanes, entre el final de març i el començament d’abril, pobles com Mollerussa, Alcarràs, Térmens, Juneda, l’Albagés, les Borges Blanques, Tàrrega, Anglesola, Agramunt, Vilagrassa i Artesa de Segre foren durament bombardejats. El bombardeig més fort de tots aquests dies el patí Lleida el 27 de març de 1938. Durant dues hores una trentena d’avions atacaren el centre de la ciutat. A part de les destrosses materials, les víctimes mortals foren diversos centenars, malgrat que, per les circumstàncies caòtiques d’aquells dies en aquesta capital i per la desaparició de documentació, només se’n coneix el nom d’una cinquantena.

Un altre bombardeig, terrorífic, fou el realitzat per cinc avions el dia 31 de maig sobre la ciutat de Granollers. Les bombes van caure al centre de la ciutat i, a part de la Porxada, nombrosos edificis foren totalment o parcialment destruïts. El nombre de víctimes mortals fou superior a les 200 i els hospitals dels pobles de la rodalia i de Barcelona s’ompliren de ferits procedents de la indefensa ciutat vallesana. El bombardeig, encara avui inexplicable, motivà una sèrie de protestes i condemnes internacionals, i també visites de solidaritat de l’ambaixador mexicà i del ministre d’Estat, Álvarez del Vayo.

També per aquestes dates, concretament el 25 de maig, Alacant fou bombardejada amb un resultat, segons el comunicat de guerra, de 250 víctimes. Entre el novembre del 1936 i el desembre del 1938, els atacs aeris causaren en aquesta ciutat 460 morts i 684 ferits; a València, el nombre de morts s’elevà a 825 i el de ferits a 2 831; Gandia, Borriana, Sagunt, Castelló de la Plana i Dénia patiren també freqüents incursions aèries.

Un mes després, el 30 de juny, fou Badalona la ciutat colpejada; un centenar de cases destruïdes, 65 morts i més de 200 ferits fou el trist balanç d’aquest bombardeig.

En començar l’ofensiva republicana que donaria pas a la batalla de l’Ebre, l’activitat de l’aviació franquista augmentà, sobretot a les comarques tarragonines. La capital fou sotmesa a intensos bombardeigs; Reus en rebé 8 entre el 25 de juliol i el 21 d’agost; Falset, Marçà, l’Ametlla, Cambrils, l’Hospitalet de l’Infant, Vandellòs, l’Ampolla, Altafulla, Sant Vicenç de Calders i el Perelló foren altres pobles tarragonins bombardejats durant la sagnant batalla de l’Ebre. Precisament el Perelló fou atacat els dies 15, 16 i 17 de desembre per grans concentracions d’avions que arrasaren la totalitat de la població.

En arribar l’etapa final de la Guerra l’activitat i els bombardeigs de l’aviació franquista foren constants i no finalitzaren fins el darrer dia, tot causant grans destrosses materials i un gran nombre de víctimes. Les incursions aèries s’intensificaren sobre les ciutats i els pobles als quals s’apropaven les tropes franquistes. Els primers quinze dies de gener del 1939 foren bombardejades les poblacions de Cervera, Bellpuig, Vinaixa, Arbeca, Barbens, Ciutadilla i Maldà.

Entre l’ocupació de Tarragona i Barcelona foren bombardejades Sitges, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca i Martorell. Més a l’interior ho foren Igualada, Monistrol, Vic i Manlleu. A la línia de la costa, Malgrat, Arenys de Mar, el Masnou i Premià de Mar, aquestes darreres el mateix dia que les tropes faccioses entraven a Barcelona.

A la comarca del Vallès foren bombardejades, entre els dies 23 i 30 de gener, Granollers, la Garriga, Mollet, les Franqueses i Cardedeu.

Finalment queden els darrers atacs sobre les comarques gironines, en què foren bombardejats molts nuclis urbans indefensos col·lapsats per llargues columnes de fugitius que marxaven cap a la frontera. La capital, Girona, fou bombardejada els dies 27, 28, 29 de gener i el primer de febrer. Sils, Maçanet de la Selva, Sant Hilari Sacalm, la Bisbal, Campdevànol, Ripoll, Ribes de Freser, Roses, el Port de la Selva i Besalú foren agredides una o diverses vegades. Però on aquests darrers atacs arribaren al punt àlgid fou sobre la capital de l’Alt Empordà, Figueres. La ciutat fou bombardejada els dies 26 i 30 de gener i els dies 3, 4, 6 i 7 de febrer, i els seus carrers quedaren sembrats de cadàvers; la majoria, de gent de pas. Anys després, en desenrunar-se alguns edificis, encara es trobaven cadàvers de les víctimes de tots aquests bombardeigs. En total, més de 200 persones en foren víctimes, i dels 520 edificis destruïts a Figueres durant tota la Guerra, la major part ho fou per causa dels bombardeigs dels darrers dies.

Les mesures de defensa

Per a protegir la població civil de l’allau de les bombes, es van prendre tot un conjunt de mesures a les ciutats i els pobles de Catalunya.

Refugi antiaeri entre els carrers d’Aragó i del Comte d’Urgell, Barcelona, 1938.

Els bombardeigs sobre la rereguarda foren un aspecte bèl·lic absolutament nou, que precisament es va desenvolupar durant la Guerra Civil Espanyola. Així, doncs, no hi havia precedents i calgué organitzar la Defensa Passiva des de zero. Les primeres mesures foren les d’organitzar sistemes d’alarma, assessorar la construcció de refugis particulars a les plantes baixes i els soterranis, protegir els vidres i apagar tots els llums. Aquestes primeres mesures es mostraren del tot insuficients, ja que l’augment dels bombardeigs i del pes de les bombes obligaren a plantejar la construcció de refugis col·lectius de formigó i ferro sota les places de les ciutats i, davant la impossibilitat d’assolir un ritme de construcció que assegurés la protecció de la població civil, s’emprengué la construcció de refugis als afores de les ciutats, de mines o galeries, o simplement la construcció de trinxeres on es pogués resguardar la població.

Refugi antiaeri de la placeta de Sant Miquel, Barcelona, 1938.

A mitjan 1937, concretament al juliol i a l’agost, es crearen la Junta de Defensa Passiva de Catalunya i les Juntes de Defensa Local. Aquests organismes foren els encarregats de fer front a la construcció de refugis i la coordinació de les tasques de salvament, mitjantçant els bombers, la Creu Roja i les brigades de salvament. Cal dir que els dos problemes bàsics que es trobaren aquests dos organismes foren l’escassetat de diners —al març del 1938 hi havia 10 milions per a Barcelona i 4 per a la resta de Catalunya— i la manca de ferro per a fer més sòlids i segurs els refugis. Amb tot, la tasca feta fou ingent. A Barcelona, a part de la utilització dels túnels del metro, es construïren desenes de refugis, com el de la plaça de Tetuan i alguns a la muntanya de Montjuïc. La Junta de Defensa Passiva de Barcelona afirmà que a l’octubre del 1938 s’havien construït 1 155 refugis. Francisco J. González Huix, en el seu llibre El Asedio Aéreo de Tarragona 1937-1939, creu que al final de la Guerra la xarxa de refugis construïda en aquesta ciutat oferia una bona protecció al conjunt de la població civil. Aquest autor també remarca que molts dels refugis construïts els primers mesos de la Guerra foren posteriorment donats de baixa per no reunir les condicions de seguretat suficients. I una altra constatació recollida per aquest mateix autor: “Els refugis eren unes veritables obres d’enginyeria. S’hi treballà intensament per Brigades del Municipi i amb gran nombre de veïns dels barris. Els refugis més importants disposaven de vàters, de llum amb aparells electrònics, departament d’urgència amb una bona farmaciola per a un cas de necessitat”.

Els refugis foren el fruit d’un esforç gegantí de cada barri. Constituïren una de les iniciatives més serioses de la rereguarda, encarregada a la població civil. Els veïns de cada barri es reunien, feien els plans i prenien les mesures econòmiques i personals per a construir els refugis al més cèntrics possible.

Àngel Jiménez, que ha estudiat la Defensa Passiva a Sant Feliu de Guíxols en el seu llibre La guerra civil a Sant Feliu de Guíxols, constata l’esforç en la construcció de refugis, tot i que alguns, instal·lats en galeries excavades a les roques a la rodalia de la ciutat, no disposaven d’una bona higiene ni de ventilació. A la ciutat de Badalona, el problema es va resoldre amb la construcció de refugis en mina en els terrenys argilosos dels voltants del nucli urbà, que oferien una bona protecció. En aquesta ciutat sí que hi ha constància de les dificultats de construcció dels refugis oficials al centre de la vila, sobretot per manca de barres de ferro. A més, hi havia la xarxa de refugis que les indústries construïren per protegir els treballadors.

Balanç final

Refugis antiaeris a Barcelona. 1936-1939.

El balanç final de tots aquests bombardeigs fou terrorífic. l’aviació italiana aconseguí, entre altres objectius, anihilar quasi totalment els ports de Barcelona i Tarragona. Aquest darrer restà del tot inutilitzat des de l’abril del 1938, i ambdós oferien un aspecte desolador en finalitzar la guerra. Al mateix temps, els barris més propers als ports, com el de la Barceloneta, a Barcelona, i el del Serrallo, a Tarragona, foren pràcticament destruïts. Gràcies als estudis de Francisco J. González Huix, ja esmentats, es té un coneixement complet del que foren els bombardeigs sobre Tarragona: 144 atacs aeris, 3 803 bombes llançades sobre la ciutat, 230 morts, centenars de ferits i 600 edificis atacats per les bombes, un centenar dels quals quedaren totalment destruïts. Aquesta xifra representa entre el 21% i el 24% del total d’edificis existents a la ciutat. Aquest mateix percentatge es donà a Reus i Figueres. A Barcelona ciutat, el nombre d’edificis afectats s’apropà a 1 500. d’altra banda, alguns pobles, com el Perelló, foren totalment destruïts per l’efecte de diversos bombardeigs.

Fins el 31 d’octubre de 1938, les estadístiques oficials afirmen que en el conjunt de Catalunya havien estat destruïts totalment 2 138 edificis i que 3 789 ho havien estat parcialment. Si es té en compte que els bombardeigs continuaren tres mesos més, el balanç de destrosses fou encara més elevat.

El nombre de persones que moriren a Catalunya per causa de tots aquests bombardeigs és de 5 000. La meitat moriren a Barcelona capital. Després d’aquesta, les ciutats amb un major nombre de víctimes foren Lleida, Granollers, Figueres, Tarragona, Reus i Badalona. En el cas de Granollers, el nombre més gran de morts es produí en el bombardeig del 31 de maig de 1938.

La majoria de pobles bombardejats amb gran quantitat de víctimes eren de la zona costanera, si s’exceptua Lleida; això no vol dir, però, que els situats a l’interior estiguessin segurs. Casos com els de Puigcerdà, les Borges Blanques, Tàrrega i Manresa en són exemples.

També cal destacar que prop del 20% de les persones mortes per bombardeig ho foren en data posterior al 23 de desembre de 1938, un cop iniciada l’ofensiva final contra Catalunya. Alguns pobles, com la Bisbal d’Empordà i Ripoll, foren bombardejats per primera vegada pocs dies abans que les tropes franquistes els ocupessin.

Aquest balanç de danys i víctimes aclareix la importància dels bombardeigs sobre la rereguarda catalana i l’efecte desmoralitzador que representaren per a la població.

Els refugiats

Els refugiats foren la primera constatació que la Guerra no anava bé per a la República. Des del final de l’estiu del 1936 començaren a arribar a Catalunya els primers refugiats procedents d’Extremadura i de Madrid. Les pàgines de la premsa s’ompliren de notícies sobre la seva arribada, especialment de grups de nens i nenes que fugien del setge franquista de Madrid. Al final del 1936 s’estimava que a Catalunya ja hi havia 300 000 refugiats, i aquesta xifra es va incrementar ràpidament amb l’arribada d’andalusos provinents de Màlaga quan aquesta ciutat va caure en mans de les tropes franquistes al febrer del 1937. Una altra onada de refugiats es produí amb la caiguda del nord de la Península en mans dels franquistes. Cronològicament aquesta onada comprèn del juny del 1937, amb la caiguda de Bilbao, fins a l’octubre d’aquest mateix any, amb la caiguda d’Astúries. l’arribada d’aquests refugiats es produí després d’una llarga peregrinació per mar fins a França i d’allà, amb tren, fins a Catalunya.

Al març del 1938 la xifra de refugiats a Catalunya era de 700 000, i en enfonsar-se el front d’Aragó aquest mateix mes s’inicià la marxa cap a Catalunya d’aragonesos i de catalans, que fugiren de les zones catalanes ocupades pels franquistes.

Aquestes onades de refugiats, bàsicament tres, feren que a la darreria del 1938 visquessin a Catalunya un milió més de persones. Si n’exceptuem 134 744 de catalanes procedents de la Catalunya ocupada, una tercera part, 339 000, eren d’Extremadura i Madrid, 153 000 eren andalusos, 121 000 asturians i cantàbrics, 50 000 bascos i 39 800 aragonesos.

Allotjar i alimentar tota aquesta immigració forçada per la guerra fou potser la tasca més ingent a la qual es veié abocat el conjunt d’autoritats de Catalunya. A més, s’ha de tenir en compte que dels 837 544 refugiats i evacuats de guerra que hi havia a Catalunya al novembre del 1938 i que estaven controlats per la Generalitat, 699 231 eren passius: 447 304 nens i nenes menors de 15 anys, 40 027 homes vells i mutilats i 211 900 dones adultes que no havien practicat cap activitat laboral anteriorment.

Des de l’arribada dels primers refugiats al setembre-octubre del 1936, es crearen diversos organismes per tal de fer front als problemes que comportaven. Allotjar-los, proveir-los de roba, mantenir l’escolarització dels infants, resoldre la qüestió sanitària i, per damunt de tot, alimentar-los. Aquests, amb el pas dels mesos i l’augment del nombre de refugiats, serien els grans problemes que haurien de resoldre les diverses autoritats municipals, ja que els refugiats foren repartits arreu de Catalunya.

Els primers organismes, creats a la tardor del 1936, foren el Comitè Central d’ajut als refugiats i els Comitès Comarcals d’Ajut als Refugiats, coordinats des de la Direcció General de Sanitat i Assistència Social. La tasca d’aquests comitès era la de solucionar els problemes de recepció, transport, allotjament, proveïments alimentaris, sanitaris i de vestir, estadística, filiació, informació, etc. Per a fer front a les despeses, ja al novembre del 1936, la Conselleria de Finances habilità els primers crèdits, als quals en seguirien molts més en endavant. Finalment, a l’agost del 1937, totes les tasques organitzatives relacionades amb els problemes que ocasionava la contínua afluència de refugiats foren assumides pel Comissariat d’Assistència als Refugiats, adscrit a la Direcció General d’Assistència Social. Aquest organisme pagava, en concepte de subsidi, dues pessetes diàries per refugiat als ajuntament o bé als particulars que n’acollien un a casa seva.

Per a resoldre la qüestió de l’allotjament, els refugiats foren instal·lats en tota mena d’edificis i cases particulars: monestirs i altres edificis religiosos, casernes, cases de pagès, escoles, sindicats i fins i tot, a Barcelona, l’estadi de Montjuïc, es destinaren a acollir els refugiats. A més a més, se’ls havia de subministrar roba, fins al punt que una ordre del Ministeri de Defensa de la República instruïa la recollida d’elements necessaris per a atendre els desplaçats. Cada família havia de proporcionar un matalàs, una flassada, un coixí i dos llençols, per a destinar-los a l’atenció de les necessitats dels refugiats de guerra residents a Catalunya.

Entre les cases particulars de la població, fins i tot les famílies dels emboscats o desertors foren obligades a acollir-ne.

Quan els refugiats foren repartits arreu de Catalunya, en moltes localitats el seu percentatge arribà a representar una proporció de més d’una quarta part de la població originària.

La manutenció dels refugiats fou l’altre gran repte que hagueren d’afrontar les autoritats de Catalunya, sobretot les municipals, que foren desbordades per manca de mitjans i per l’escassetat de queviures. Totes les mesures resultaren insuficients: repartiment de targetes de racionament, creació de menjadors destinats als refugiats, ajuts especials de l’estranger, com el dels quàquers, etc. La manca de subsistències s’agreujà amb el pas dels mesos fins a arribar a una situació calamitosa la tardor del 1938. El malestar general per aquesta situació plantejà situacions conflictives en moltes localitats catalanes i també repercutí negativament en les relacions entre la població autòctona i els refugiats.

Refugiats al País Valencià. 1936-1937.

Les relacions entre la població autòctona i els refugiats van passar per diverses etapes. En un primer moment els refugiats, sobretot els infants, foren rebuts amb grans mostres d’afecte i solidaritat, amb l’organització d’actes benèfics, culturals i esportius per fer la seva estada més agradable. A mesura que el conflicte bèl·lic s’anà prolongant —i en conseqüència s’agreujaren les condicions de vida, sobretot pel que fa a la manutenció—, la relació de convivència entre la població autòctona i els refugiats de guerra es va anar fent cada cop més tensa. d’altra banda, tots els testimonis coincideixen a dir que foren molt més tenses amb els refugiats procedents de Madrid i Andalusia oriental que amb els procedents d’altres zones peninsulars. La qüestió de l’idioma —a molts pobles de Catalunya era la primera vegada que se sentia parlar en castellà de forma massiva pels carrers— i les diferències culturals agreujaren la convivència. Però potser, com a resum d’aquestes relacions, val la pena esmentar l’opinió de Xavier Casademunt, comissari d’Assistència als Refugiats, recollida per Jaume Fabre: “Si algun problema va haver-hi va ser al principi, amb els andalusos. Tenien una manera de ser tan diferent, que en alguns pobles no s’hi sabien fer. Recordo que un dia se’m va presentar l’alcalde de Sant Hilari Sacalm al despatx demanant que li traguéssim els refugiats andalusos que li havíem enviat. ‘No s’han rentat des que van arribar, i volten tot el dia sense fer res’. Com que venia tot encès i el que calia era evitar conflictes, li vaig treure efectivament els refugiats andalusos, que vaig enviar a València i n’hi vaig fer portar del País Basc. Al cap d’un temps va tornar a veure’m tot content perquè els bascos s’havien posat a treballar per al poble, dones i tot, i li havien fet una carretera nova. Eren tota una altra cosa.” Albert Camps i Giró, en el seu estudi sobre els refugiats de guerra a Granollers i al Vallès Oriental creu que aquesta opinió podria ser subscrita per qualsevol altre alcalde de la comarca del Vallès.

La documentació mostra les característiques de la població arribada: es declararen no actius el 86,2% dels refugiats, dels quals el 54,6% estava format per nens i vells —els darrers en menor mesura—, el 44,1% per dones i l’1,2% per invàlids. Quant a la població que es declarà activa (13,8%), en sobresortia el 44,6% dedicada a l’agricultura, seguida del 27,9% a la indústria i el 27,5% als serveis.

Fam

Preus de taxa d’articles de primera necessitat. 1937-1938.

En paraules d’Edmon Vallès: “El record negatiu més persistent que ha deixat la guerra en la població civil catalana no és pas l’angoixa dels bombardeigs o la temença per la pròpia seguretat o per la dels parents que lluitaven al front: és la fam”. El problema de la fam, com a conseqüència de la manca de proveïments, fou un problema general a tota l’Espanya republicana, no solament perquè els nuclis de població més populosos —Barcelona, Madrid i València— restaren en aquesta zona, sinó també perquè les regions riques en productes agrícoles estaven sota control dels franquistes. Aquests problemes van afectar més agudament Catalunya per causa de la seva major densitat de població respecte a la resta d’Espanya i perquè, a més a més, va rebre un milió de refugiats.

A nivell general, com a causes d’aquesta manca de proveïments, s’ha de considerar el trasbals ocasionat per la revolució dins les estructures econòmiques i en el mercat, l’acaparament de productes, la desorganització de la distribució, agreujada en el transcurs de la guerra per la desorganització de la xarxa de comunicacions i del comerç interior, i la depreciació de la moneda. En el cas de la moneda o els diners, cal remarcar que aquests no van mancar mai, però a mesura que avançava ja no eren acceptats i calgué recórrer al bescanvi.

L’escassetat o la manca d’algun proveïment es començà a donar a mitjan agost del 1936; així, per exemple, el 12 d’aquest mes el Comitè de Milícies i de Salut Pública de Badalona hagué de fer front a la dificultat d’abastar la ciutat d’ous, gallines i sucre, entre d’altres productes, per la presència de forans a la ciutat, en cerca de menjar.

Aquesta espiral de mancança de queviures va anar en augment. El blat, i per tant el pa, començà a faltar a la fi d’octubre, els ous també, malgrat campanyes com la coneguda per “la batalla de l’ou” que tan sarcàsticament fou acollida per la població. La carn i les patates van faltar especialment a partir del gener del 1937; l’oli, a mitjan 1937. Els fumadors també patiren la manca de tabac des del gener de 1937.

Per a pal·liar aquestes mancances, els comitès de les ciutats industrials, i fins i tot de moltes fàbriques, iniciaren una sèrie d’intercanvis dels seus productes amb comitès i sindicats de pobles agrícoles d’arreu de Catalunya i fins i tot de la resta de l’Estat. En molts dels casos els comitès o consells municipals, a partir de l’octubre del 1936, van enviar regidors a l’estranger per comprar-hi queviures, com per exemple el de Vilanova i la Geltrú, que el 3 de desembre de 1936 envià un conseller a França amb l’autorització de comprar tot el que pogués.

Malgrat aquestes mesures, ja des de la tardor del 1936 començaren les cues davant dels mercats i les botigues. Les autoritats iniciaren, en un principi, una política repressiva enfront de les cues, considerant-les una mostra de derrotisme. Però ràpidament quedaren desbordades i, al començament del 1937, en nombroses localitats catalanes es produïren forts aldarulls i protestes, que amb gran habilitat el PSUC tractà d’utilitzar, ja que la CNT era la responsable de l’abastament a Barcelona i la majoria de grans ciutats catalanes. No obstant això, ben aviat canvià el sentit de la campanya, per la por i la consciència que seria desbordada pels esdeveniments. Les cues foren el símbol de tota aquesta situació. Restaren marcades en la memòria de tothom com a exemple perenne de la penúria en què es vivia, tot i que moltes vegades es feien mecànicament, sense conèixer què hi havia al final. Algunes d’aquestes cues esdevingueren tristament cèlebres, com la “cua de les faves”, a la ciutat de Granollers, que coincidí amb el bombardeig del 31 de maig de 1938 que ocasionà una gran mortaldat entre dones i criatures.

Cupons de racionament de carbó emesos per l’Ajuntament de Barcelona, s.d.

Col·l. part. / G.S.

La implantació del racionament al principi del 1937 tampoc no va millorar la situació. Molts dels productes racionats no foren mai repartits assíduament, només el pa ho fou amb una certa regularitat i en una quantitat molt escassa.

La realitat fou que la gent, sobretot a les ciutats, hagué d’acudir al mercat negre i als estraperlistes, on els productes eren molt cars, i alhora iniciar llargues peregrinacions arreu dels pobles de Catalunya, per tal de comprar queviures, amb una xarxa de comunicacions desfeta i amb l’inconvenient que moltes vegades els pagesos no els venien —els diners ja no tenien cap valor—, sinó que els intercanviaven per altres productes dels quals no disposaven. Això encara deixava més indefensa la gent que no tenia res per a bescanviar.

Un dels indicadors de l’epidèmia de fam que patiren sobretot les ciutats catalanes fou l’augment de gossos vagabunds, abandonats pels amos, que no els podien alimentar. Un altre fou la desaparició dels gats. Per mor de la misèria, es convertiren en conills.

De la manca d’alimentació sorgiren problemes sanitaris. A més de les malalties per carència nutritiva, les circumstàncies afavoriren la difusió i l’augment de malalties com el tifus, la diftèria i sobretot la tuberculosi.

Els obesos patiren pèrdues que arribaren al 40% del seu pes original. La mortalitat assolí xifres de prop del 80% entre els ancians. La mortalitat infantil, com a conseqüència de la mala situació alimentària i de la falta de medicaments, augmentà considerablement. l’activa solidaritat dels quàquers, que van fer trameses importants de llet en pols per a infants, salvà probablement moltes criatures catalanes.

La fam fou un flagell per al conjunt de la població catalana i per als refugiats que, en el transcurs de la guerra, arribaren a Catalunya.

La quinta columna

El terme quinta columna (expressió atribuïda al general Mola) comprèn totes les activitats que es portaven a terme a la rereguarda catalana en contra del règim republicà. Les tasques de la quinta columna foren realitzades en un principi pels individus compromesos amb la rebel·lió del 19 de juliol (tradicionalistes, falangistes, antics membres del sometent, etc.), que després del fracàs de la revolta quedaren aïllats, i bàsicament consistiren, sobretot per part dels feixistes més notoris, a cercar refugis o intentar sortir cap a l’estranger. Aquesta activitat dels primers mesos no entra en la classificació clàssica de quintacolumnisme, ja que eren actuacions individuals, deslligades i sense cap tasca d’equip. La situació va anar canviant a poc a poc, i tots aquests grups s’articularen progressivament amb contactes amb l’exterior i arribaren, al final del 1937 i a l’inici del 1938, a ser un perill per a la causa republicana.

En l’organització de la xarxa quintacolumnista a Catalunya tingué una importància especial el servei creat per Josep Bertran i Musitu, conegut amb el nom de SIFNE (Servicios de Información del Nordeste de España), que funcionà a partir del setembre del 1936 a Biarritz i des de l’agost del 1937 a Irun, fins que al febrer del 1938 l’organització del SIFNE passà a ser estatal, amb el nom de SIPM (Servicio de Información Político Militar) i amb seu a Burgos.

A partir del mes de juny del 1937 els grups que formaven la quinta columna tenien ja un grau notori d’experiència. Per tant, les seves activitats es desenvolupaven d’una manera més eficient i molt més perillosa per a la seguretat de la República. Fou també en aquests moments que es produí a Catalunya l’arribada del SIM (Servicio de Investigación Militar). La lluita entre aquest servei de la policia i els quintacolumnistes va ser despietada i moltes de les xarxes de la quinta columna a Catalunya quedaren desfetes i els seus membres foren, en alguns casos, afusellats als fossars del castell de Montjuïc.

Els primers mesos del 1938, quan el curs de la guerra es decantava clarament a favor de les armes franquistes, la quinta columna agafà més embranzida i les possibilitats de reclutament augmentaren, però per aquesta mateixa raó també augmentà l’activitat del SIM, molt més enèrgica, que produí centenars de detencions i molts afusellaments.

A més de les xarxes d’espionatge que actuaren a la rereguarda catalana, com és el cas del SIFNE, es coneixen altres grups actius de la quinta columna: el grup Radio Nacional y Extranjera, que va caure al setembre del 1937; el grup Concepción, format per carlins, i que va caure a la primeria del 1938 per causa d’un agent d’enllaç francès que es vengué al SIM; el grup LJRC, liquidat a l’agost del 1938, i els grups Círculo Azul, Córdoba, Oeste, Felman, Capitán Mora, Cruces de Fuego i Quinta Columna.

A més d’aquests grups amb nom propi, es coneix la detenció de diversos quintacolumnistes dels quals, però, no es pot precisar la xarxa a què pertanyien.

Una altra sèrie important de detencions es produí amb l’afer de l’estanc del carrer de la Palla. La xarxa descoberta pel SIM tenia per objectiu facilitar ajut econòmic als capellans necessitats i a alguns desertors i pròfugs. Els diners arribaven a través del consolat francès i eren repartits als sacerdots més necessitats per membres de la UDC, fins que un altre grup de persones intentà aprofitar aquests diners i la cobertura de l’estanc per dedicar-se a una veritable tasca quintacolumnista. Entre les detencions practicades hi havia la del vicari general de la diòcesi de Barcelona, el pare Josep Maria Torrent, que al cap de pocs dies fou deixat en llibertat. El govern i el SIM estaven disposats a fer els ulls grossos en tot el que feia referència al culte clandestí, sempre que aquest i l’ajut als capellans no es barregessin amb tasques de la quinta columna.

Ara bé, un dels serveis més espectaculars del SIM fou la desarticulació de la que sembla que fou la xarxa columnista més important, coneguda amb el nom de Luis de Ocharan, comandada per Carles Carranceja. El conjunt de la xarxa es dedicava a tasques d’informació, sabotatge, milícies, Socors Blanc i trasllat de gent a l’altra zona. Els membres més importants d’aquesta xarxa foren detinguts el 27 de gener de 1938 a Barcelona, però no foren mai jutjats. Els seus cadàvers aparegueren, assassinats, el 4 d’abril de 1938 a la platja de Garraf.

El SIM fou l’organisme encarregat de portar la lluita contra el quintacolumnisme. La seva actuació ha estat motiu de moltes controvèrsies, però segons l’opinió autoritzada de Domènec Pastor Petit fou un servei eficaç que aconseguí desemmascarar i desarticular gairebé totes les xarxes quintacolumnistes. El personal rebia preparació i barrejava la utilització de tècniques modernes amb el terror, dos mitjans clau, d’altra banda, en tota lluita de contraespionatge. Precisament, però, l’ús indiscriminat d’aquest terror i la total impunitat amb què el SIM es movia el feien terriblement impopular. Només cal recordar que alguns dels detinguts passaven als que el SIM anomenava preventoris i els detinguts txeques, i allà els tenien durant setmanes sense permetre que comuniquessin a ningú, ni familiars, ni altres autoritats o institucions republicanes, la seva detenció. Afers com el de les costes de Garraf i alguna actuació contra elements dissidents dins del mateix camp antifeixista, com fou el cas del POUM, encara acreixen més aquesta imatge terrorífica i impopular del SIM. I una altra qüestió és la seva eficàcia.

Els tribunals d’alta traïció i espionatge

Durant la segona quinzena de juny del 1937 foren creats, pel govern de la República, els tribunals d’Espionatge i Alta Traïció per jutjar els delictes de traïció, espionatge i derrotisme. Primerament, se’n creà un de central amb seu a València i, posteriorment, un a Catalunya amb seu a Barcelona, que començà a actuar al final de setembre del 1937. A més a més d’aquests tribunals, a partir del març del 1938 començaren a actuar els tribunals especials de guàrdia contra aquelles persones acusades de delictes flagrants contra la República. A primers de maig la competència d’aquests tribunals fou ampliada als delictes d’espionatge i alta traïció no flagrants. A Barcelona actuaren tres d’aquests organismes, que funcionaven les vint-i-quatre hores del dia.

El funcionament d’aquests tribunals era bastant simple i l’inici de la seva actuació es basava en el lliurament del detingut amb un breu atestat al fiscal de torn, acompanyat d’alguna declaració, obtinguda moltes vegades després d’uns interrogatoris duríssims. Amb això el fiscal feia el seu escrit acusatori i lliurava l’encartat al tribunal. Durant el judici i després de l’interrogatori hi havia un breu període de prova per passar ràpidament a les conclusions del fiscal i els defensors. A continuació el tribunal es reunia en sessió secreta i dictava sentència.

Aquest funcionament fou durament criticat pel mateix president de la Generalitat, Lluís Companys, en una carta escrita al cap del govern central, Juan Negrín; i el conseller de Justícia, Pere Bosch i Gimpera, encarregà a l’advocat Jordi Olivar i Daydí un informe per tal d’escatir si algunes de les acusacions que es feien sobre el funcionament dels tribunals especials de guàrdia eren certes o no. Aquest informe fou lliurat el 22 de juliol de 1938 i les sospites sobre certes irregularitats de funcionament quedaren plenament confirmades, si s’exceptua el punt de les revisions de les sentències de pena de mort, ja que sempre tenien lloc davant els acusats i es practicaven les proves que els defensors demanaven. Cal dir que, un cop el Tribunal d’Espionatge i Alta Traïció de Catalunya havia revisat les sentències de pena de mort, les confirmades eren notificades al govern de la República i l’execució de la sentència s’acomplia en el moment en què aquest donava l’enterado. Fins el 31 de juliol el tribunal havia revocat 110 penes i n’havia confirmades 82.

Des del 24 de desembre de 1937 fins al desembre del 1938 foren afusellades als fossars de Montjuïc un total de 173 persones. La majoria d’aquests 173 afusellats ho foren per les seves activitats en diversos grups de la quinta columna, però alguns altres ho foren acusats de deserció o atracament. l’afusellament més comentat i debatut és el que tingué lloc la matinada de l’I 1 d’agost de 1938. En total foren executades 62 persones, després que el govern de la República prengués la decisió en el consell de ministres del dia 9 d’agost per majoria i enmig d’unes discussions molt aspres i dures. Després d’aquesta data, i potser per les protestes davant els afusellaments, no s’acomplí cap més sentència a Catalunya, exceptuant la d’un grup d’atracadors que foren executats el 22 i el 23 de desembre de 1938.

Militarització

A mitjan 1937, l’organització militar basada en columnes i voluntaris, les milícies, era ja història. De mica en mica es procedí a la reconstrucció de l’exèrcit, utilitzant les milícies i els elements fidels de l’exèrcit anterior. Així nasqué l’Exèrcit Popular, que estava integrat bàsicament per brigades mixtes, agrupacions formades per quatre batallons d’infanteria i diversos serveis. Tres brigades formaven una divisió, i tres divisions —de vegades només dues—, un cos d’exèrcit. Aquest exèrcit era comandat per oficials professionals o bé per oficials procedents de milícies, al costat dels quals hi havia els comissaris polítics. Les funcions d’aquests últims eren, en un principi, vigilar els comandaments militars poc segurs, i gradualment s’estengueren a tasques de propaganda política, de culturització, de benestar de la tropa i també de la policia interior de cada unitat. Aquesta darrera funció, duta a terme no sense dosis de fanatisme, ha deixat una imatge, com a mínim polèmica, de la figura dels comissaris polítics. Totes aquestes mesures augmentaren la capacitat i l’eficàcia de l’Exèrcit Popular, alhora que permeteren que els seus efectius s’incrementessin considerablement.

L’augment progressiu d’efectius de l’Exèrcit Popular i la pèrdua contínua de territoris controlats per la República, sobretot la pèrdua definitiva dels territoris del Nord a la tardor del 1937, feren que la mobilització forçosa tingués una gran incidència entre la població masculina de Catalunya. En plena batalla de Terol, pel 1938, i per tant abans de la desfeta d’Aragó, van ser mobilitzades les lleves del 1940 i del 1929, és a dir, tota la població adulta masculina compresa entre els 17 anys —la “quinta del biberó”— i els 35. Però aquestes no serien les darreres lleves cridades: l’aïllament de Catalunya de la resta del territori controlat per la República a l’abril del 1938 i la necessitat de reconstruir l’exèrcit intensificaren el reclutament, i uns 60 000 homes hi foren incorporats, només durant aquest mes. Però encara no n’hi hagué prou, i cap al final de la Guerra s’arribaren a mobilitzar fins i tot els homes de 40 anys.

Malgrat l’esforç de mobilització, l’escassetat d’homes era tan gran que en plena batalla de l’Ebre, el 19 d’agost de 1938, el govern de la República va promulgar una amnistia per als pròfugs i desertors a fi que es presentessin, entre aquesta data i el 15 de setembre, per tal de cobrir les baixes que s’anaven produint.

La desfeta d’Aragó obligà a incorporar les unitats militars, sense pràcticament cap mena d’entrenament, i va fer entrar ràpidament en combat tots aquests milers de soldats. El bateig de foc, el tingueren pel maig del 1938, en el fracassat atac a la bossa de Balaguer. Però el més dur encara havia d’arribar. Els mobilitzats formaren part del Grupo de Ejércitos de la Regió Oriental (GERO). La regió oriental era Catalunya, i fou en terres catalanes on es produí la batalla de l’Ebre entre el juliol i el novembre del 1938. La batalla va ser una carnisseria per a una part de la joventut catalana, i la carnisseria continuà fins a la derrota final de l’Exèrcit Popular a Catalunya, al febrer del 1939.

La mobilització forçosa tingué com a conseqüència la incorporació a files de molts soldats que no compartien ni les idees ni els projectes polítics i socials de la República, i això aguditzà el fenomen de les desercions i els emboscats.

La disciplina al front s’imposà fèrriament i augmentà el nombre d’execucions sobre el terreny. S’havia de resistir i allargar la guerra a qualsevol preu, i el cost fou dur. Malgrat les pèrdues, el cansament i la desil·lusió, la combativitat de tots aquests milers de soldats fou alta i no es va enfonsar fins al moment de l’ofensiva final dels franquistes sobre Catalunya al desembre del 1938.

Els emboscats

Els emboscats eren totes aquelles persones que, per a defugir la mobilització militar, no es presentaren a la crida i s’amagaren en cases de pagès, i sobretot pels boscos i les muntanyes. Aquest fet tingué un abast considerable arreu de Catalunya, i en algunes comarques, com ara el Solsonès, potser fou el fenomen més important de la guerra.

La importància dels emboscats no s’entendria sense tenir en compte el fet que, mobilitzant tota la població, s’enviaven al front joves que hi anaven a contracor, perquè es trobaven més identificats amb l’altre bàndol. No s’ha d’oblidar que un terç de la població catalana havia votat a favor de la Lliga en les darreres eleccions, i que no creia en la causa per la qual era cridada a lluitar. A més, els excessos dels primers mesos revolucionaris frustraren moltes de les esperances que la pagesia catalana tenia posades en la causa republicana. Ara pensaven que, a més a més, els prenien els fills.

La vida dels emboscats no fou fàcil. Els que estaven amagats a les cases portaven una vida molt dura dins dels amagatalls i havien d’evitar els escorcolls. Els que vivien als boscos i les muntanyes comptaven amb l’anuència de la gent de les cases de pagès, sobretot si eren familiars que, a més, els facilitaven queviures i els avisaven de qualsevol perill.

Les autoritats i les forces d’ordre públic s’afanyaven a denunciar i perseguir els emboscats. Es prengueren mesures contra els familiars més directes i sospitosos d’encobriment. Les autoritats els van perseguir durament i moltes vegades de manera indiscriminada. Alguns foren detinguts i, en altres casos, se’ls retirà la targeta de racionament, se’ls confiscà propietats o bé se’ls obligà a allotjar tropes o refugiats. En molts pobles es penjaven públicament els noms dels pròfugs i desertors.

Va ser rara la comarca on no hi hagués grups d’emboscats amagats, i quan les condicions geogràfiques eren més propenses a facilitar amagatalls, el nombre d’emboscats era, evidentment, més considerable. El Solsonès, el Berguedà, la Garrotxa, les Guilleries i el Montseny, el Gironès, les muntanyes de Prades, la conca mitjana i alta del Gaià, entre d’altres, foren els llocs on n’hi hagué més. En algunes d’aquestes zones n’hi va arribar a haver uns quants centenars.

Les batudes dels guàrdies d’assalt i carrabiners per boscos i muntanyes foren constants i en molts casos aconseguiren detenir o matar alguns emboscats en enfrontaments esporàdics o quan intentaven fugir en ser descoberts. Aquesta pressió de les forces d’ordre públic s’aguditzà a partir del març-abril del 1938, en què algunes comarques, com la Segarra, l’Anoia, l’Alt Urgell o el Priorat, restaren a la rereguarda immediata de les tropes republicanes. Aquesta nova situació originà l’augment del nombre de baixes, tant als rengles dels emboscats com als de les forces d’ordre públic, ja que, al contrari del que es pensa, els emboscats, aïllats o en grups, no sempre tenien una actitud passiva, d’amagar-se i fugir, sinó que en alguns casos també es defensaven disparant contra els guàrdies que els perseguien. Sovint, els emboscats empraren la tàctica d’atemptar i prendre represàlies contra alcaldes i caps de comitès, sobretot a les zones rurals, i contra les persones identificades amb la causa republicana que els denunciaven.

El pas de la frontera

Tot i que el fenomen de fugir a França travessant els Pirineus començà immediatament després del 19 de juliol, per part de totes aquelles persones que se sentien amenaçades per motius polítics, religiosos o socials, no va ser fins a mitjan 1937 que augmentà espectacularment, perquè centenars de joves militaritzats van preferir passar-se al bàndol franquista per afinitats ideològiques, o simplement escapar de la guerra.

Totes aquestes fugides requerien un alt grau d’organització i la col·laboració d’un gran nombre de persones. El lligam entre les xarxes de fugida i el quintacolumnisme era evident. Si els guies solien ser uns professionals que ho feien, normalment, pels diners que cobraven (en alguns casos els guanys en aquesta activitat foren l’inici de grans fortunes), els contactes a les ciutats, que posaven en relació els qui volien fugir amb els guies, i molta de la gent implicada en els punts intermedis de concentració i d’ajut, formaven part de la quinta columna per motius bàsicament ideològics i, en alguns casos determinats, el que passaven no eren únicament persones, sinó també informes que, per aquest conducte, s’enviaven a la zona franquista.

En general la fugida i el pas de la frontera van tenir aquestes característiques: un cop el grup de fugitius s’havia reunit en el punt acordat, s’iniciava la marxa cap a la frontera. Eren marxes duríssimes, fetes sempre de nit per evitar els carrabiners, mentre que de dia els fugitius s’amagaven en bordes, boscos o canyars. Molts no les podien aguantar i eren inexorablement abandonats pels guies, que no volien comprometre el conjunt del grup per culpa dels més febles. Eren caminades molt llargues, que duraven quatre o cinc dies, i quan la travessa es feia en època de neu s’havia d’afegir, a tots els perills esmentats, el de congelació dels peus o altres parts del cos.

Algunes de les rutes de muntanya són conegudes amb molta seguretat. Per exemple, la ruta que anava des de Sort cap a Sant Joan de l’Erm i Andorra, o des de Tremp i la Pobla cap a la vall Fosca, travessant la Vall d’Aran per Salardú i Arties, des d’on, pel pla de Beret, atenyien França. A la comarca del Solsonès, els grups que es reunien a la vora de la capital es dirigien cap a coll de Jou, per passar el port del Comte i trobar-se a la falda del Cadí prop de Josa.

Les topades amb els carrabiners encarregats de vigilar la frontera foren constants. Els cementiris dels pobles pirinencs estan plens de fugitius morts en diverses d’aquestes topades, i no solament de fugitius, sinó també de guies. Des de la segona meitat del 1937, la premsa donà nombroses notícies sobre detencions de grups de desertors i de diversa gent que els ajudava a passar la frontera. Entre els detinguts, sembla que les condemnes foren més dures per als organitzadors i els guies que no pas per als fugitius.

L’esforç de les autoritats republicanes per evitar aquest fenomen va ser intens. A més de la vigilància fronterera dels carrabiners, hi hagué també l’actuació de la policia contra les xarxes d’evasió, intentant infiltrar-s’hi, fent-se passar, ells mateixos, per pròfugs amb intencions de fugir cap a la zona franquista. Malgrat tots aquests esforços, la frontera restà oberta.

El cost humà de la militarització

La guerra ocasionà un gran nombre de baixes entre soldats catalans per diversos motius: l’abast de la mobilització duta a terme pel govern de la República a Catalunya, la participació de soldats catalans a tots els fronts de guerra, el fet que la batalla més llarga i sagnant de totes, la de l’Ebre, tingués lloc en terres catalanes i que l’avanç final de les tropes franquistes, a partir del desembre del 1938, es produís amb fortes lluites.

En els darrers anys, nombrosos treballs i esforços permeten conèixer amb certa exactitud quin fou el nombre de baixes al front. La major part de les comarques lleidatanes, gironines i tarragonines tenen publicat el resultat de totes aquestes investigacions. El repte continua essent l’estudi de les grans ciutats, en particular Barcelona, però les conclusions són clares: entre 35 000 (12 per mil) i 40 000 (14 per mil) soldats catalans moriren al front; un mínim d’un miler ho feren en els rengles de l’exèrcit franquista.

Una mostra de quatre comarques, la Cerdanya, el Pallars Jussà, el Berguedà i el Pallars Sobirà, representatives d’un percentatge baix de morts al front, dona un total de 826 soldats morts sobre 88 268 habitants, és a dir, un 9,3 per mil. En canvi, una mostra de quatre comarques, el Baix Camp, l’Urgell, les Garrigues i el Baix Penedès, representatives d’un percentatge alt de baixes al front, dona la xifra de 2 260 soldats morts sobre un total de 142 499 habitants, és a dir, un 15,8 per mil.

Aquestes mostres palesen el grau de mobilització a què fou sotmesa la població en edat militar de Catalunya i el cost humà que representà. La de l’Ebre fou la batalla on moriren més catalans, però no l’única. A totes les batalles ofensives o defensives de l’Exèrcit Popular de la República —Madrid, Extremadura, Guadalajara, Brunete, Belchite, Terol—, hi lluitaren i hi moriren soldats catalans.

Aquestes consideracions finals i les xifres esmentades més amunt no han de fer oblidar molts aspectes no comptabilitzats ni comptabilitzables. Els ferits, els mutilats, les il·lusions i el futur trencats d’una part de la joventut, les vídues i els orfes, no es podran comptabilitzar mai. I a més a més, tot aquest esforç i sacrifici acabà en derrota.

I, com es pot mesurar el drama de tots aquells pares, esposes o fills, als quals notícies vagues els comunicaren la desaparició del fill, el marit o el pare als front de guerra? Les circumstàncies finals de l’enfonsament de l’Exèrcit Popular van fer que moltes d’aquestes notícies no es poguessin ni confirmar ni comprovar, i això provocà que molts mantinguessin l’esperança de retrobar amb vida el fill, el marit o el pare, i que tot hagués estat un malson. Però, lamentablement, aquestes incògnites no s’han pogut aclarir ni passats seixanta anys.